dijous, 17 de març del 2011

INTRAMURS



Vaig nàixer a la ciutat de València, a casa, com era habitual, uns anys abans de la riuada de 1957 i de l’enfarinada —no se’n podria dir nevada— que a penes va emblanquinar efímerament molts carrers i places del cap i casal i pobles pròxims. Eixe dia jo m’estava al llit passant la pallola amb la companyia del preceptiu drap roig amb què es tapava el llum del dormitori, però em van alçar perquè vera l’espectacle. Certament ho va ser: només ha passat una cosa semblant dues vegades més en quasi seixanta anys.

Com que no vaig anar a estudi fins als cinc anys —la regulació escolar aleshores era laxa, de matí m’entretenia, agafadeta a les barres de ferro del balcó de la sala de casa, mirant el tràfec d’estudiants de l’Escola Normal de Magisteri, que aleshores ocupava el palau dels Vallejo. Aquest edifici alberga actualment el Col·legi Major Rector Peset. Estic parlant de la plaça del Forn de Sant Nicolau, dins de l’àrea delimitada per la muralla islàmica, que és un poc més gran que la romana i de menor perímetre de la cristiana, que les abraça a totes, com es fàcil de comprendre, si més no, gràcies a la cronologia històrica. Els autobusos de la línia urbana número 5, anomenada incomprensiblement Interior, recorren avui en dia la circumferència que va dibuixar el traçat de l’últim mur, enderrocat en el segle XIX per ordre del governador civil Ciril Amorós amb autorització de la reina Isabel II.

A la placeta hi havia molts pocs cotxes aparcats —el parc mòbil d’un barri modest no podia aleshores ser nombrós— els propietaris dels quals es podien permetre el luxe d’anar canviant-los de lloc segons girava el sol a fi de mantenir-los sempre a l’ombra. Només s’omplia els dijous, quan hi havia Llotja, és a dir, quan els corredors de comerç —que solien anar amb el seu vehicle particular— acudien a la sala de columnes a acordar el preu de llegums, arròs i altres productes. M’agrada pensar que aquesta activitat es duia a terme dijous perquè és el dia de la setmana que el rei en Jaume va destinar a fer mercat fora muralla. Remarque que el Mercat Central està davant, construït en el mateix espai on des de fa segles es du a terme la mateixa activitat, no debades el carrer del Trench es diu així perquè van obrir, van trencar, la muralla islàmica per a facilitar l’eixida de la població cap a les parades de queviures i altres articles.

Aní al col·legi de les monges del carrer de Cadirers. L’edifici està ocupat actualment pel Círculo de Bellas Artes després d’una restauració que ha deixat a la vista part de la construcció original que havien anat ocultant les successives obres d’adaptació als diferent usos. En anar-se’n les monges a Campanar, el germà jesuïta Bonet va dedicar l’espai a magatzem de donacions de mobles i andròmines vàries per a revendre-les i obtenir-ne beneficis a favor de les persones desprotegides —les conseqüències de la drogadicció començaven a fer estralls. Va posar de moda el gust per les antiguitats i va ser el pioner d’altres organitzacions amb objectius similars.

Atés que la majoria de les alumnes del col·legi vivíem en el mateix barri, ens agradava anar a acompanyar-nos a casa les unes a les altres canviant, per a evitar greuges, la ruta cada dia. Així, anàvem al carrer dels Drets, el de Campaners, el de Burguerins o el de la Puríssima. O passàvem Cavallers i, ja en el Carme, ens apropàvem cap a Na Jordana o Gil Polo. Tot això si no havíem d’anar a la Tómbola Diocesana de Caridad, creada per l’arquebisbe Marcelino Olaechea, a vendre paperetes.

Ens agradava tant el carrer! També jugàvem als jardins del palau de la Generalitat. Vam inventar que érem espies. Un dia perseguint una dona perillosa que ens semblà una agent soviètica arribàrem al final del carrer del Miquelet. Tot just acabaven de començar les obres d’ampliació de la plaça de la Reina i s’ens va obrir un nou front d’entreteniment: podíem jugar a Hazañas bélicas, un tebeo de xics que ens agradava d’allò més i que les que teníem germans prestàvem amb certs guanys, menors, lògicament, que el preu de llogar-los a les paradetes dels voltants de Santa Caterina.

La intervenció urbanística de la plaça de la Reina va ser molt llarga i molt sentida per al veïnat. Van enderrocar una fila de cases del carrer dels Campaners i una altra del de Saragossa per a deixar l’espai que avui coneixem. La intervenció ha estat molt contestada des de l’arquitectura i la història de l’art ja que la porta barroca de la catedral va ser concebuda per a encabir la torre del Miquelet (originalment era exempta) en la seu i fonamentalment per a ser vista amb la perspectiva del carrer estret que hi menava.

Durant cinqué de batxillerat, la meua destinació més habitual era la plaça de Manises. Jo feia els cursos per correspondència de Lo Rat Penat, que en aquell moment utilitzava la gramàtica de Carles Salvador. Per a estalviar-me el sobre i el segell anava en persona al palau del Marqués de la Scala i lliurava al conserge els exercicis acabats. En realitat hauria d’haver dit que m’estalviava el sobre i dos segells ja que durant molts anys els valencians i les valencianes vam estar obligats a ajudar a sufragar les despeses de la construcció del nou llit del Túria amb un segell addicional de vint-i-cinc cèntims en cada sobre. En recorde dos models: el de la Mare de Déu dels Desemparats i el d’una barraqueta. Era habitual mantenir correspondència freqüent amb les amistats i la família quan te’n separaves ja que era l’única manera de mantenir el contacte: en alguns pobles d’estiueig de l’interior (on era costum passar fins a dos mesos de vacances) hi havia solament centraleta telefònica (ni imaginar un telèfon a cada casa) i si les amigues no es telefonaven no podien parlar durant tot aqueix temps, espera insuportable per a les adolescents.

Uns anys després la ciutadania del cap i casal ens vam haver d’esforçar de nou pel Túria, però ara pel llit vell, amb l’objectiu que no ens hi construïren ni aparcament ni autopista (quina mania d’arribar corrents a la mar!). No van ser segells ni cap altre impost disfressat, van ser moltes manifestacions al crit de: El llit del riu és nostre i el volem verd. Verd el tenim ara. És l’única vegada que València s’ha assemblat als moviments ciutadans de la resta d’Europa.

Arribà l’hora d’anar a la universitat. Pels pèls no vaig poder anar al carrer de la Nau ja que, pràcticament, vaig estrenar l’edifici de Filosofia i Lletres de l’aleshores passeig de València al Mar —ara Blasco Ibáñez. Vaig traslladar tota la meua vida de relació fora de la muralla i a l’altra banda del riu.

València, 12 de setembre de 2010
Publicat al diari El País el 14 d'octubre de 2010
Foto: Plaça de Sant Lluís Bertran (autor: Ismael Vallès)

2 comentaris:

  1. Un artículo precioso que, según leo, fue publicado en El País. Enhorabuena por esa publicación y, sobre todo, enhorabuena por un recorrido tan entrañable por algunos paisajes urbanos de tu infancia. Esos son los que se quedan en el corazón y se niegan a marcharse de allí por mucho tiempo que pase. Un abrazo muy fuerte, dolors.

    ResponElimina
  2. Imagínate que pudiéramos realizar rutas literarias de la mano de personas especializadas.Hay mucha gente, desde hace siglos, que ha escrito sobre nuestra ciudad. Sería otra manera de conocerla y honrarla.
    D.

    ResponElimina