Poligny

Per travessar França en direcció al sud d’Alemanya, solem passar el Franc Comtat. Durant un dels viatges vam decidir parar i visitar alguna de les ciutats, algun dels pobles. Així vam conéixer Poligny.

Aquesta localitat té una col·legiata recomanable. En el trencallums de la portada conserva una imatge policroma. La plaça, molt difícil de recórrer a causa de la gran quantitat de cadires i taules dels bars, em fa sentir-me com a casa, a territori Rita (l'eterna alcaldessa que patim els del cap i casal). Els edificis d'aquesta localitat em recorden un que hi havia (no sé si encara es conserva) a Siete Aguas, un poble proper a Requena que va rebre a finals dels anys cinquanta famílies estiuejants de Quart de Poblet, de Manises i d'Aldaia. A banda de la població autòctona, durant tot l'any també hi vivia una parella de vellets francesos que no solien eixir al carrer. Alguna vegada s'entretenien mirant per la finestra, però no es deixaven veure molt. L'edifici era exactament com els de Poligny, com si l'hagueren manat construir fins i tot amb la mateixa pedra i amb els mateixos dibuixos i proporcions per a fer portes i finestres. I ara que hi caic: què feia aquella parella a un poble perdut de l'interior? El més probable és que foren col·laboracionistes i hagueren hagut de fugir després de la guerra.

Continuem, el meu marit i jo,  el passeig per Poligny parlant de les guerres i ens trobem amb l'omnipresent monument als morts en combat. De vegades aprofiten el de la guerra franco-prussiana per a, pel costat oposat, fer el de la Gran Guerra. També n'he vist les dues guerres mundials en el mateix monument. Són estalviadors els francesos!

València, 27 de febrer de 2011