divendres, 1 de juliol del 2011

CORINT

Corint designa un golf, un istme, un canal, una ciutat, una província i una varietat de panses —algun especialista en història clàssica hi afegiria encara la Lliga que va crear Felip de Macedònia. Si usem l’adjectiu corinti, en singular, és per a acompanyar un dels tres ordres arquitectònics clàssics, el de les fulles d’acant. Si ho fem en plural tindrem els principals destinataris de les epístoles de Sant Pau. Però... anem de viatge. Per a entrar al Peloponés s’ha de passar necessàriament per l’istme de Corint, l’istme per excel·lència. Aquesta llengua de terra tanca per llevant el golf de Corint i barra així el pas als vaixells. Els interessats decidiren construir una calçada que facilitara la circulació per a salvar els sis kilòmetres de l’istme i que permetera el pas als carros de bous que transportaven les mercaderies i als vehicles especials destinats a portar els vaixells. Fet així, quan una embarcació aribava a la costa Egea amb destinació a la costa Jònica (o a l’inrevés), traslladava tot el que contenia als carros i, una vegada buida la nau i dipositada sobre els vehicles especials, començava la processó fins arribar a l’altra costa. Aleshores es desfeia el protocol: la nau era baixada dels vehicles i entrada a l’aigua; els carros eren alliberats de la càrrega i les mercaderies eren pujades a la nau. Tot llest per solcar aigües noves. A pesar que aquesta operació estalviava moltes hores de navegació, no deixava de ser feixuga. Hi ha alguna constància documental que al segle VII a.C. ja pensaven obrir l’istme però no va ser fins al XIX d.C. quan es va construir el canal actual (segons un projecte de l’emperador Neró), una ferida que mostra amb obscenitat les intimitats de les parets rocoses. 




És una agressió tan profunda i tan cruel a la superfície d’aquesta terra sagrada que costa acceptar els guanys dels avanços tècnics de la civilització. Finalment, quan superes la fase romàntico- històrica, claudiques.


València, 16 de novembre de 2008
Foto d’Ismael Vallès, agost 2003
Publicat al periòdic El Punt el 14 de desembre de 2008
Publicat al número 25 de la revista BRÚIXOLA

2 comentaris:

  1. Gràcies pel text. És un regal. Quants llocs, carregats d'història, que encara no he visitat (no passe ànsia per fer maletes, ho reconec)
    Jo també patesc en veure les barbaritats que, en nom del progrés, deixen enormes cicatrius en la Terra de tots, malgrat els avantatges evidents. Som l'agent erosionador més potent que existeix, i no sé com acabarà tot.
    Un bes

    ResponElimina
  2. M'agrada més tota la història anterior a l'obra, que l'obra mateixa. És un canal lleig i insuficient per a les mides de molts vaixells actuals. Però tot s'ha de veure i conéixer, una altra cosa és voler repetir.
    Gràcies per visitar-me tan sovint.
    D.

    ResponElimina