dijous, 29 de setembre del 2011

CEMENTERIS

Maria dos Prazeres és la protagonista d’un conte de Gabriel García Márquez. Aquesta dona és una prostituta que quan arriba a una certa edat decideix anar cada diumenge amb autobús al cementeri mentre el seu gos l’acompanya corrent pel carrer durant tot el recorregut. Ho fa perquè així s’assegura que almenys algú, l’animalet, visite la seua tomba. Vaig pensar que el nom de la protagonista es devia a una ironia de l’autor per l’activitat de la dona. Però també pensava que era una mena d’homenatge al bell cementeri de Lisboa.

Hi ha cementeris molt famosos per motius ben diversos: Arlington (el cementeri militar on estan soterrats els Kennedy); La ciutat dels morts; Père Lachaise; el del barri de Highgate, a Londres, on està soterrat Karl Marx; el Central de Viena (el d’El Tercer hombre); el de Praga; el de Luarca (per Severo Ochoa i per les vistes al mar); el d’Alcosser de Planes, que sembla una saleta d’estar. És molt curiós veure com canvia l’aspecte dels cementeris d’un país a un altre o fins i tot d’unes regions a unes altres. Recorde amb una certa tristesa els dels pobles hongaresos: abandonats i envaïts per la vegetació.

Enguany m’he fixat en els de Noruega. He de dir primer que el mot que fan servir es una aglutinació que conté el significat de jardí.


Així són: uns encisadors jardinets, una extensió de gespa amb les làpides ordenades, amb plantes de flors, amb un temple discret, amb una armariet per a les ferramentes que tothom comparteix i torna al lloc, un silenci agradable, un lloc preciós. Alguns estan continguts per una tanca de pedra i una porta de fusta que pots obrir lliurement. En la foto anterior teniu el de Kvan.

Ara bé, en el mateix viatge vaig conèixer un cementeri per damunt de tots: Varldsarvet Skogskyrkogarden, el cementeri del bosc, un dels cementeris d’Estocolm. Va ser dissenyat per Gunnar Asplund i Sigurd Lewerentz, de 1916 a 1940. Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat el 1994. Com a curiositat diré que allí està soterrada Greta Garbo.


Es tracta d’una extensió grandíssima amb zones d’herba, zones boscoses, zones de tombes, temples, centre de recepció de visitants, cafeteria, lavabos, bancs, oratoris, escultures... 

Està obert tot el dia i es pot visitar a través dels kilòmetres de camins que el travessen en totes direccions. És un lloc de visita obligada per a les persones que es dediquen a l'arquitectura i per a les que estimen les coses ben fetes.

València 29 de setembre de 2011
Fotos: Ismael Vallès, agost de 2011.

12 comentaris:

  1. Interessant, Dolors, unes notes de viatges dedicades als cementeris. És un punt de vista curiós.

    ResponElimina
  2. M'encanta la teua activitat quasi febril. Jo encara estic patint la mandra estiuenca.

    Açò dels cementeris, com tota la resta, molt interessant. Però jo l'hauria reservat per al dos de novembre, que no falta tant, potser li hauria afegit un puntet àcid molt interessant.

    La veritat és que llegit a qualsevol moment continua sent ben interessant!

    ResponElimina
  3. Hola, Javier.
    Qualsevol cosa fora dels circuits turístics comercials, és interessant. Cada persona ha de fer el seu viatge.
    D.

    ResponElimina
  4. Tens raó, Vicent, no hi he caigut. Curiosament per al mes de novembre en tinc un preparat. Ja el llegiràs.
    D.

    ResponElimina
  5. Hola, Dolors.

    Hi ha gent que només sentir la paraula cementeri li esgarrifa, però a mi m'agrada visitar-los i alguns dels que menciones a l'article els he gaudit als meus viatges. En París, a banda de Pere Lachaise, és molt entranyable el de Montmartre, ubicat a una montanyeta i amb tombes d'artistes pobres amb soterrament finançat pels seus amics. El Skogskyrkogarden d'Estocolm el conec bé, vaig viure sis mesos a la capital sueca i una vegada el vam recórrer un matí solejat de diumenge després d'una nevada monumental que va durar tot el dissabte. Aquell silenci blanc entre el tombes era colpidor.
    I respecte als de Noruega, país que conec a fons, són molt acollidors i no donen eixa sensació que la mort és un tabú i una cosa separada de la vida, com els nostres, tancats i ben lluny del casc urbà. La aglutinació que comentes, kyrkogarden, significa literalment "jardí de l'església".
    Mira si m'agraden els cementeris que la meva cançó preferida dels Beatles és "Eleanor Rigby", on eix també un cementeri al jardí d'una església.

    ResponElimina
  6. Dolors em digueren que estigueres a les illes Lofoten. No caldría fer una xicoteta ressenya que el lloc segurament ho mereixera?

    ResponElimina
  7. Jo també he visitat el cementeri d'Estocolm que esmentes i que apareix en la foto, i aquest mateix estiu. Una passada, per a passejar i pensar.
    Si t'agraden els cementeris no has de deixar de llegir un llibre genial: L'home manuscrit, del valencià Manuel Baixauli.

    ResponElimina
  8. He estat de viatge i no he pogut atendre el bloc. M'alegra molt que t'hages fet seguidor. Per a mi és una gran satisfacció mantenir aquestes breus converses. També vull repetir-te que m'agrada molt el teu bloc, Jota.
    D.

    ResponElimina
  9. 33, efectivament he estat a les Lofote i les Vesteralen. Tinc per costum pair els viatges abans d'escriure les meues impressions. No tardaré, però.
    Gràcies pel teu seguiment.
    D.

    ResponElimina
  10. Anònim (m'agradaria que t'identificares), gracies per la recomanació literària de l'amic Baixauli.
    D.

    ResponElimina
  11. Jo trobe que als cementirirs hi ha moltes històries amagades, l crec que per això m'agrada visitar-los. També he estat al de Montmartre i he trobat gent coneguda, músics, directors de cinema... El de Venència és molt interessant, està a l'illa de San Michelle, vaig visitar-hi la tomba de Sergei Diaghilev a qui admire molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si torne a Venecia, aniré a Sant Michelle i visitaré el cementeri. M'heu donat moltes idees en relació a aquests article. De tota manera, el de la primera foto, el del poblet de Noruega, és el més diferent: el cementeri pertany al poble i el poble en té una cura exquisida. En fi, costums i societats diverses. Gràcies per visitar el blog. Sembla que ara sí que funcionen els comentaris!

      Elimina