EDINBURGH

Se sol dir que el viatge d’estiu dura un any: mig per preparar-lo i mig per contar-lo. Per a mi el viatge no és solament les setmanes que estic en ruta resseguint l’itinerari que he previst. El viatge és el període de preparació, és el trajecte d’anada, són les visites als llocs que he elegit i és la tornada. Encara n’hi ha més: dues sobretaules. Tinc per costum ajuntar-me a dinar amb els amics abans de la partida per a comentar les nostres destinacions i després de la tornada per a intercanviar informacions sobre el que hem conegut. Aní a Escòcia amb vaixell des de Cherbourg a Poole, trajecte marítim que ens havien recomanat uns jubilats escocesos amb qui havíem coincidit uns anys abans a un càmping de Praga. Travessàrem Anglaterra per la M4 i anàrem a parar a Edinburgh, primera etapa important. He de dir que és una ciutat molt bonica amb alguns llocs veritablement encisadors com la Calton Hill, pujolet venerat pels poetes romàntics del XIX, des d’on es pot tenir una vista preciosa si no ho impedeix la boira o la pluja. Però el record més viu que tinc d’Edinburgh és la National Gallery. Qui haja anat a Edinburgh (i espere que no ho haja fet durant el mes d’agost, per allò de les incomoditats del Tatoo) probablement recordarà la figura que aquesta pinacoteca ha triat com a marca: El reverend Robert Walking patinant. La meua gran satisfacció va ser poder veure el quadre Vella fregint ous, una de les tres pintures —les altres són la Jove de la perla i La soledat del condemnat a mort— que més m’han impressionat quan les he vistes directament, no a través de reproduccions. Recorde vivament la llum que desprén la clara de l’ou il·luminant els rostres dels personatges que completen la composició. De nou a València, em reunisc amb els amics al restaurant La Utielana, on, en entrar, el primer que veig és una còpia del quadre de Velázquez signada per Ramón Villanueva Bigné. No cal dir que el menú va consistir en ous fregits.

València, 16 de febrer de 2008

Publicat al diari EL PUNT el 13 d'abril de 2008