Fa uns anys vaig fer el meu primer viatge a l’hemisferi sud. Vaig canviar el mes d’agost de València pel mes d’agost de Buenos Aires. Vaig deixar un estiu lluminós i alegre per un hivern humit i gris.
Un diumenge plujós, a poqueta nit, quan ja anava a buscar el metro —o subte, com diuen a l’ Argentina; el cas és tallar tant el mot metropolità com el mot subterráneo— després d’haver recorregut manta vegades el bonaerenc carrer Defensa amunt i avall i haver visitat totes les parades i atraccions de la popular i famosa fira dominical, em vaig trobar a l’extrem occidental del barri de San Telmo, exactament en el tros de vorera que correspon al número 406 de l’avinguda del Brasil, tot just enfront del mític bar Británico (que va canviar el nom durant la guerra de les Malvines i passà a denominar-se Tánico) i del parc Lezama, una de les plaques de denúncia de la repressió militar que hi ha repartides per tota la ciutat.
“Aquí vivieron Alicia País, militante popular asesinada; Olga País, militante popular detenida desaparecida; Enrique Juárez, militante popular detenido desparecido, por el terrorismo de Estado. Barrios por la memoria y la justicia”.
El calfred que em va recórrer l’esquena va colpir-me durant la lectura de la inscripció com un llamp carregat de ràbia.
Quan torní del viatge, una vesprada li ho referia, encara corpresa, a la mestra i escriptora Marina Guillem, qui em contà que de joveneta s’escrivia amb una xica argentina i de sobte, començaren a retornar-li les cartes amb els sobres oberts i sense cap anotació del servei de Correus. Mai més no tornà a saber d’ella. Vam compaginar les dues històries i concloguérem que probablement, a hores d’ara, hi haurà una placa a l’entrada de l’edifici on vivia.
Convindria imitar aquesta iniciativa ciutadana de fixar amb noms i cognoms in situ i per a sempre (si més no mentre duren l’edifici i la vorera) el record de les persones torturades i mortes pels cossos repressius.
València, 28 de setembre de 2008
Publicat al diari EL PUNT el 19 d'octubre de 2008 i al número 26 de
la revista la Brúixola.
Una iniciativa interessant, però difícil de dur a terme amb justícia, perquè serien moltíssimes les inscripcions i moltíssims els qui, per una o altra raó, no en tindrien.
ResponEliminaObrint un parèntesi, només per un moment, en la gravetat i seriositat del tema, em fa gràcia el nom d'una de les pobres víctimes: Alicia País, espere que el segon cognom no fos Maravillas!
T'imagines ací inscripcions així? Impossible.
ResponEliminaD.
Molt emotiva entrada. Des de sempre, la repressió de les dictadures del Cono Sur m'ha engrescat l'ànim. Bé, tota la repressió me l'engresca, però, no em preguntes perquè, les d'Argentina i Xile em subleven especialment. El que contes m'ha recordat un viatge propi, l'últim que vaig fer tot sol, per terres de Castella. Fent una patejada pels monts del nord de Burgos, hi vaig trobar una làpida a una vorera del camí per tres joves, pràcticament adolescents, que van morir a aquell paratge durant la guerra civil. No es mencionava si va ser en combat o afusellats, si eren dels bons o dels dolents, però la força d'aquells noms i d'aquelles vides esborrades tan prompte del mapa em va deixar molt xafat i pensatiu sobre lo miserables que som (ben cert és que uns més que d'altres) els éssers humans.
ResponEliminaJota, bon dia. Quasi tres anys després del teu comentari te'l conteste (no l'havia vist fins ara, disculpa). Fixa't: estem parlant de dos temes de plena actualitat: els morts pel colp feixista del 36 i les seues conseqüències i l'Argentina d'avui mateix amb les mentides sobre l'assassinat d'estat del jutge que havia deixat feta la nota de la compra. Res no canvia per culpa del fre de la dreta més reaccionària.
Elimina