dissabte, 2 de juny del 2012

ILLESCAS


Sempre he sostingut que abans de les 10 del matí no es pot visitar quasi res en cap poble o ciutat. Acabe d’incorporar a la meua teoria una excepció: Illescas, localitat de la comarca de La Sagra i villa imperial. No eren encara les 9 del matí d’un diumenge quan vam arribar a la denominada villa imperial. En la meua ment hi havia una idea única: veure els cinc llenços de El Greco que hi ha en l’església de La Caridad. En entrar en la plaça i observar-ne la façana d’argamassa i rajola, els ulls se’m van anar cap a la dona que agranava els escalons semicirculars de l’entrada. Li vaig preguntar com es referien en el poble a aquest edifici. Jo n’havia vist referències com a santuari, hospital i monestir. Em va contestar que hospital i afegí que podíem entrar però solament fins el reixat. Ens trobem amb una nau molt menuda que a més està reduïda a quasi la meitat pel reixat a què es referia la devota netejadora. Ah! Però no és un reixat qualsevol. Allí estava per a donar-nos tota mena d’explicacions el guia —jubilat— del poble que a eixes hores d’un dia festiu de primavera seia al primer banc del temple amb ganes de repetir a qui s’hi acoste tot el que ha contat (ara ho fan unes guies diplomades) durant una pila d’anys. Per a ell, una satisfacció parlar. Per a mi, un luxe escoltar. Ens va dir que és una reixa de principis del segle XVII de ferro forjat que protegeix l’altar i els quadres del pintor cretenc. Només s’obri durant la missa o les visites guiades. Va costar molts més diners que els que li pagaren a El Greco per pintar els cinc quadres. Mire, usted, que tuvo que torear con venga de pleitos, va afegir amb pena el bon home, com si li hagués passat a ell mateix. Conscient que ell ja no hi era ningú, li va demanar autorització a l’agranadora i ens va obrir la reixa perquè poguérem veure de prop les pintures. Mentre nosaltres miràvem les pintures, el vell vigilava que no vinguera ningú contrari a la feliç llicència.

València, 13 d’abril de 2008
Publicat al periòdic EL PUNT el 18 de maig de 2008

4 comentaris:

  1. Això que contes reconforta i anima la meua creença que la naturalesa humana també pot ser bondadosa.

    ResponElimina
  2. Aquestes coses són les que més m'agraden dels viatges: trobar-te amb gent estupenda gràcies a la qual recordes una visita, una localitat, etc.
    D.

    ResponElimina
  3. Delicioso. Los ancianos que hacen de guía añaden, a las bellezas o el interés del lugar, un plus de humanidad. Enhorabuena por el premio. Un abrazo.

    ResponElimina
  4. Efectivamente, Isabel, escucharles, entender cómo se vive en ese lugar, qué cosas ponen de relieve... eso es de lo más bonito de los viajes.
    D.

    ResponElimina