La vall de Calamuchita

Una cosa que em va resultar molt curiosa de veure per totes les carreteres argentines, especialment durant el recorregut per la serra de Córdoba, quan ja la plana comença a anunciar les primeres elevacions, va ser el seguit de capelletes que construeixen les persones devotes aprofitant les covetes que fan les roques. Estan pintades de colors varis i cridaners, ornamentades amb botelles de refrescos plens de flors de plàstic, banderetes, plantetes i els objectes més diversos i virolats que hom puga imaginar. De vegades el forat natural de la pedra es tanca amb portes de vidre i a dins pot haver fins i tot un ciri cremant. No vaig poder saber si tot això es feia simplement en honor de l’omnipresent mare de déu de Luján, la molt venerada patrona de l’Argentina i també dels conductors, o obeïa a recordar religiosament el lloc on havia hagut —tot i que em semblaven esgarrifosament nombrosos— accidents de trànsit, com passa a alguns altres llocs d’arreu el món. Amb aquestes cabòries vaig anar pujant la vall de Calamuchita, anunciada turísticament com a vall alpina. Se sol fer un descans a la vora de l’embassament de Los Molinos, on hi ha una botiga d’aspecte rústic feta ex professo per al turisme amb venda (i comissió per al conductor de l'autobús que t'hi mena) i degustació de formatge de cabra, embotits, vi i mel —per bé que la mel argentina és majoritàriament de pradera, de baixa qualitat organolèptica i  poc nutritiva. Continue l’excursió per un camí sense asfaltar que porta a la localitat situada al punt més alt de la muntanya, el tros de serra que va comprar l’any 1932 una família alemanya que enyorava el seu país. És La Cumbrecita, destinació turística amb una publicitat que la compara amb les localitats de muntanya alemanyes o suïsses. Resum: és com el decorat d’un parc temàtic. Per si no tenia prou kitsch encara vaig parar a Villa General Belgrano on tots els establiments estan retolats en castellà i en alemany i on celebren la festa de la cervesa. Kitsch: còpia inferior i de mal gust.