Tango a San Telmo

He vist recentement la pel·licula danesa Noche de vino y copas, d'Ole Christian Madsen. 

L’acció es desenvolupa a Buenos Aires, ciutat que conec i sobre la qual he parlat alguna vegada en aquest bloc. El personatge que interpreta Adriana Mascialino ha sigut una gran balladora de tangos i el director ens en regala un. Eixa escena em va recordar l’assaig que el meu marit i jo vam presenciar a l’hotel  del barri de San Telmo que Beatriu, la nostra filla, ens havia reservat per proximitat a sa casa. Jo vaig escriure aleshores: “Es tracta d’una empresa sindical: ATE (Asociación de Trabajadores del Estado). Pot hostatjar-s’hi qualsevol persona, però està pensat per donar allotjament als membres del sindicat que visiten Buenos Aires. No serveixen ni desdejuni, ni dinar ni sopar. Tampoc no hi ha bar o cafeteria. En canvi, hi ha una cuineta amb nevera, microones, aigua (calenta i freda), tasses, plats, coberts, gots i tovallons de paper. Tot això perquè els hostes puguen utilitzar el menjador (quatre taules amb les corresponents cadires) per a fer els àpats que els vinga de gust amb el menjar que porten. Així que nosaltres teníem en la nevera el nostre desdejuni i el nostre sopar sempre a la nostra disposició. Hi havia fins i tot unes etiquetes adhesives per a marcar cada paquet, cada botella, cada bossa amb el número de l’habitació. Els usuaris estàvem obligats a torcar la taula, deixar els utensilis en el lloc adequat perquè el servei de neteja ho escurara i a tirar les deixalles al poal. Nosaltres estàvem encantats amb els sistema. Durant els matins no solia haver ningú al menjador de manera que, si no eixíem, solíem instal·lar-nos a una de les taules (la més pròxima a l’estufa) i fèiem servir l’espai com a sala de lectura. Contràriament, les vesprades eren tumultuoses. Uns miraven la televisió, altres bevien mate i tots parlaven. Així vam conèixer, per exemple, un home de Chubut que anava a la capital per raons mèdiques i una parella de Neuquén, balladors de tangos, que participaven en el certamen mundial que casualment se celebrava a Buenos Aires durant els dies que nosaltres hi vam estar. No van guanyar. Ningú no ens vam estranyar: a ell li faltava un ull i ella solament portava un mes aprenent a ballar. A més tenien una edat superior als seixanta anys i competien amb joves, lògicament més àgils i lleugers. Interpreten un tango clàssic lluny de les piruetes que han popularitzat aquest ball. Practicaven en una sala d’actes del mateix hotel i ens convidaven a acompanyar-los. Unes vegades no els funcionava el radiocasset i altres es queixaven de no poder ballar sobre moqueta. Però tenien molta il·lusió, estaven molt alegres i contents de poder participar. La dona em va dir que encara que guanyaren, els diners del premi no pagarien ni el vestit. A banda, havia comprat les sabates i havia fet les despeses del viatge i de l’allotjament. Em va confessar que en xafar la pista ja era feliç, que ja estava premiada.”. Si aneu a veure la pel·lícula ho comprendreu millor.