diumenge, 1 de desembre del 2013

LA CASA DEL MARQUÉS


La primera vegada que vaig pensar d’anar a l’Argentina va ser l’any 1995 a causa de les arracades de la periodista Amalia Sánchez Sampedro. En la cimera internacional que s’ocupava d’educació i desenvolupament social que tingué lloc a la localitat andina de San Carlos de Bariloche, la meua admirada reportera portava una bola del món penjant de cada orella. Aquestes esferes, virolades i lleugeres, em van fer adonar-me que sabia molt poc d’aquest país americà i que potser caldria conèixer-lo. Tanmateix, passaren els anys sense que jo reprenguera la idea de viatjar a l’Argentina. Fins i tot quan Beatriu, la meua filla, se’n va anar a viure a Buenos Aires jo imaginava els retrobaments familiars a casa, a València. Mai no me’ls representava al revés. Però a començaments de l’estiu de 2007, Beatriu em recriminava en un missatge electrònic que jo haguera elegit per al meu viatge de vacances una destinació diferent a la capital argentina. Així que cap allà vaig volar, canviant l’estiu europeu per l’hivern de l’hemisferi sud.

Després d’uns quants dies a Buenos Aires, no trobava res que m’evocara la ciutat elegant, culta, amant dels llibres i europea sobre la qual jo havia llegit. L’oratge humit i la llum grisa m’abocaven a la inactivitat. Per animar-me, vaig decidir fer una escapada a Córdoba, ciutat serrana. Vaig eixir de l’estació de Retiro, on tots els serveis (restauració, lloguer de cotxes, lavabos, botigues, venda de bitllets....) estan oberts les vint-i-quatre hores del dia i per on passegen els gossos buscant menjar i els xiquets demanant diners. El trajecte es feia amb semi-cama, un autobús molt còmode, durant tota la nit. En fer-se de dia comencí a veure vaques. Era la primera vegada —també és cert que era la primera vegada que abandonava la zona urbana— que les veia en aquest país, famós per la ramaderia bovina i totes les indústries que se’n deriven. Anàvem de llevant a ponent travessant la regió, completament plana, que els mapes turístics han denominat Centro.

La ciutat de Córdoba està precedida durant molts quilòmetres per les villas, que és com els argentins denominen als assentaments irregulars. Barraques i més barraques. Misèria i pobresa. Aquesta successió s’interromp de tant en tant per comerços, bancs, escoles, parròquies. Una oficina del registre civil... comença a haver-hi semàfors i autobusos urbans: ja som a tocar del nucli principal de la ciutat. L’estació d’autobusos està molt a prop del centre històric, de manera que m’hi acoste passejant. Compre el diari en un dels carrers de vianants (Córdoba és una ciutat molt agradable) i entre a un bar per a llegir còmodament mentre mire d’escalfar-me un poc. Demane cafè amb llet i criollo, un panet amb greix de vaca. No ho encerte. Hauria d’haver demanat una medialuna (és com els argentins denominen els croissants) o una altra factura (pastissets variats). Pare l’orella per a sentir l’accent local, més agradable que el bonaerenc. El cambrer m’indica, a petició meua, com trobar l’oficina d’informació turística que, com és freqüent, es troba a l’edifici de l’ajuntament. 

Camí de l’ajuntament, a la plaça de San Martín (el general que més carrers, places, illes, estàtues i monuments té en tot el país), trobem muntada la fira del llibre. Em sorprèn: a casa nostra sempre la fem durant la primavera. De sobte em sembla veure la foto d’una persona coneguda. Em fixe bé: és un cartell electoral que he vist durant el viatge unes quantes vegades. Es tracta de la governadora Liliana Olivero, que es presenta a la reelecció. Allà estava ella, enmig de la plaça major, repartint en mà propaganda per a les eleccions. Quan ve cap a mi, li done les gràcies i li dic que sóc estrangera, que no puc votar. M’explica algunes coses —com ara que el vot a l’Argentina és obligatori— i em pregunta d’altres. La conversa s’interromp perquè l’avisen que s’ha de preparar per a la roda de premsa amb periodistes estrangers.

Continue el camí cap a l’ajuntament i arribe a l’oficina d’informació turística. La dona que m’atén té l’amabilitat d’acompanyar-me fins a la catedral, on tot just acabava de començar la visita guiada que jo buscava. La guia (a la qual li falta alguna dent, com a la majoria dels argentins d’una certa edat) ens parla molt somrient, no amaga la seua voluntat d’agradar i manifesta contínuament el desig que estimem la ciutat, que va ser fundada el 1573 amb el nom de Córdoba la Llana de la Nueva Andalucía. Els noms que posaven en aquella època! Aquesta Córdoba va ser capital de la Gran Provincia Jesuítica del Paraguay, que incloïa territoris que avui en dia són part de l’Argentina, el Brasil, el Paraguai, Bolívia i Xile. Visitem els edificis que conformen la denominada manzana jesúïtica i alguna coseta més, però no un palau colonial que havia exercit sobre mi un atractiu irresistible des que n’havia llegit les primeres informacions: la Casa del Marqués de Sobre Monte.

Córdoba —també Buenos Aires— és una ciutat quadriculada: quan en mires el plànol tot són quadrets. Açò és degut al terreny (cada quadrícula) que rebien els qui havien d’habitar la ciutat per construir-s’hi la casa. Per tant és molt fàcil orientar-se: sempre està tot a unes quantes quadras (illa de cases) a la dreta o a l’esquerra. Sense cap problema, pel que acabe d’explicar, arribe al Museo Histórico Provincial ubicat a l’edifici que jo m’havia entestat a conèixer. De vegades aquestes cabuderies proporcionen les majors satisfaccions del viatge, com em va passar amb el museu. Està instal·lat, en la casa del Marqués de Sobre Monte, que ocupa tota una illa. És molt interessant observar la bona conservació del museu, com es reconeixen totes les dependències, com s’ha aconseguit l’harmonia entre el palau i el contingut que alberga. Hi ha molts vigilants als quals pots preguntar i, a més, informació escrita en faristols cada pocs metres. Pots fer-te una idea molt bona de com vivien les famílies aristocràtiques en l’època colonial, amb quins productes comerciaven, quins vestits portaven, els instruments musicals que tocaven...

Però el goig no podia ser complet: l’accés a la primera planta estava barrat. S’endevinaven cables i llums, se sentia fressa d’aparells, no podia endevinar quins. M’acoste a un dels vigilants i li pregunte què passava i per què no es podia pujar a visitar les habitacions superiors. Em demana disculpes, ho lamenta i m’explica que estan en campanya electoral i que la governadora Liliana Olivero ofereix un roda de premsa. Afegeix (els argentins són de verb abundant) que com es tracta dels periodistes estrangers, els ha citat en aquest edifici perquè és el més emblemàtic de Córdoba.

Quan ja done la visita per acabada i estic a punt d’abandonar el museu, l’home que m’havia donat tantes explicacions em somriu i, per compensar-me en saber que jo havia vingut de tan lluny, em diu:


Si guarda silencio, puede subir. También hay una periodista espanyola, la de los pendientes grandes.

12 comentaris:

  1. Ja, ja, dolors, así que reencontraste a tu periodista donde menos lo esperabas. No sabía que el voto fuera obligatorio en Argentina, y eso que tengo varios amigos de ese país. Me ha encantado, como siempre, ir de tu mano por un trocito pequeño de ese gran país. Besazos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí que lo es. Yo me sorprendí también. Es bonita Córdoba y sus alrededores. Gracias por leerme.

      Elimina
  2. Hola Dolors! "Nobleza obliga" (es un dicho que usamos aquí, que indica que me veo obligada en tal aspecto), por ser yo argentina, debo completar alguna cosillas a tu texto, si me lo permites:
    1) Córdoba es maravillosa pero, sin embargo, lo más bonito de Córdoba no está en su ciudad Capital (llamada también Córdoba). Pienso que a vosotros, los Europeos, os debe costar un poco imaginar que la Argentina tiene 23 provincias + mi ciudad, Buenos Aires. Córdoba, es una de esas 24 provincias, y tiene una superficie de 165.321 km2, un poco menos que la mitad de la superficie de toda España! Esto hace que seamos un país gigantesco para el turismo...Aquí, para conocer lo bello, debes viajar grandes distancias, lo comprobé cuando estuve la primera vez por Italia...Todo me parecía tan cerca!!! Tu hablas de Córdoba capital, pero tal vez no hayas conocido: "La Cumbresita", "MIna Clavero", "La Cumbre", "Villa General Belgrano", etc, etc, todos destinos turísticos hermosos dentro de la misma Còrdoba!
    2) Eso de las "villas" que tu comentas, lamentablemente se han ido formando en las periferias de cada ciudad por responsabilidad de aquellos gobiernos que prometieron a los habitantes de las provincias, un futuro mejor si venían a las grandes ciudades...Pero luego se quedaron sin lo uno ni lo otro, abandonados a su suerte con poco que ofrecer, dejando "despobladas" sus provincias de origen...Por eso hay tanta tierra libre en mi país, todos nos amontonamos en las ciudades importantes.
    3) Por último te tendría que aclarar que si aquí el voto no fuera obligatorio, NADIE IRÍA A VOTAR! Imagina "lo ladrones" que habrán sido siempre nuestros gobernantes, que pocos los votarían si no fuera por obligación!!!! Jaja!
    Saludos, Dolors! Me gustó tu articulo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, conozco casi todo lo que me nombras y también, por ejemplo, Villa Carlos Paz, a la que dediqué un artículo en este mismo blog, como a Altagracia, La tierra roja de Misiones, etc. Ahora me doy cuenta de que quizá habría de hacer etiquetas con el nombre del país. Todo llegará! Muchas gracias, como siempre, por tus comentarios tan enriquecedores.

      Elimina
  3. Si cert, el fet que Beatriu visqués a Buenos Aires ens va fer canviar de destinació i de continent, fora de la nostra habitual Europa. La ciutat de Córdoba, on va estar de meteoròleg el geògraf nord-americà William Morris Davis, és una ciutat digna de visita, com tants altres llocs i ciutats precioses d'Argentina, i als amics del Barça els recorda per proximitat a Rosario, a Messi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, senyor, Rosario. Va ser la ciutat que més em va impressionar per l'extensió de les villes.

      Elimina
  4. Dolors,hace dos días que nos hemos encontrado caminando por Valencia,tu ibas a tus cosas y yo a las mías .......
    Sonia ...SONIAAAA . me encanto que esas ganas de identificarme fueran tuyas .LOLAAAA
    ¡en una calle muy cercana a la que estábamos acostumbradas a vernos ! hace .....no lo se calcular..... En otras ocasiones nos hemos visto y para mi a supuesto conectar con tu personal energía ,pero siempre ha seguido ..Nos veremos .... y cada una en sus cosas , hemos dejado que de nuevo sea la sorpresa callejera que nos vuelva a unir.
    Esta vez , tenemos un proyecto muy concreto del que por tu iniciativa voy a formar parte, no lo cuento ,porque también forma parte de una sorpresa.
    Lo estupendo de este encuentro es que me posibilita conocer a la DOLORS a la que no se puede tener acceso en un rato sino que me permite fantasear con tus relatos sobre lugares y anécdotas . He leído unos cuantos y he disfrutado. Eres una relatora de caminos que me interesan porque se ademas que esos nunca los voy ha hacer, así que gracias por ser el hilo conductor entre la Córdoba que tu conoces y mi fantasía. Escribo en castellano, hay una chica argentina que también lo hace, pero yo no tengo excusa. UN Beso

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues es cuestión de plantearnos un viaje juntas, pero prefiero que se a por Europa. Besos.

      Elimina
  5. Te escribo desde mi correo ,o eso creia yo y ha salido el de ENRIQUE .Me he dado cuenta ahora .
    SOY SONIA

    ResponElimina