Vam arribar a Porto Torres des de Barcelona. L'illa de Sardenya reparteix les companyies navilieres pels diferents ports del nord. Nosltres atracàrem a Porto Torres perquè viatjàvem amb Timaldi, que és la companyia que ens permetia fer el trajectes que nosaltres volíem. Baixem del vaixell i ens reben els baladres més socarrats que he vist mai. Afortunadament, no és així en tota l'illa: si heu llegit els articles anteriors, i sobre tot si heu estat a Sardenya, sabreu que hi ha zones boscoses, neu a les muntanyes, etc. A més, en arribar a la península ibèrica, quan tornàrem a casa, vam trobar un paisatge més secallós encara. Per tant, primera impressió de l'illa, colpidora però inexacta.
Porto Torres, Turris Lybissonis, d'orígen romà, és encara un poble de pesacadors que no s'acaba de creure (a jutjar pel desastre de la zona portuària i la brutícia de tota la ciutat) que és una ciutat important, si més no des del punt de vista turístic. A la fotografia de dalt podeu veure el que queda de les antigues fortificacions del port. És una llàstima que les restes romanes siguen difícils de trobar i quasi impossibles de visitar ja que les poques indicacions que hi ha et volen dirigir al riu (el riu Turritano) però està sec i no s'aprecia que les pedres que ens pretenen ensenyar corresponen a les restes d'un antic pont romà. Tot i així recorde amb deler les formacelle i el formatge pecorino. Molt curiosa l'església de San Gavino tant per l'emplaçament com pels dos absis.
Tot això contrasta amb el manteniment i les ganes d'agradar de l'Alguer:
Tot això contrasta amb el manteniment i les ganes d'agradar de l'Alguer:
Malgrat que aquesta localitat solamenent reocorda el seu passat català en els noms del carrers, que són bilingües. No és una mera traducció. És més important, una càrrega política, una substitució històrica de primer ordre. En català apareix el nom original (carrer del Pou, per exemple) i en italià, que no en sard, pots llegir carrer Vittorio Emanuelle. O la combinació d'aci baix:
També té un eslògan turístic que fa referència a la nostra Corona: la gentilezza squisita, tipicamente catalana delle sue genti. Però ací s'acaba tot el que pot voler trobar una persona amb una certa càrrega de romanticisme històric. És recomanable una passejada per la ciutat, amb bones pistes per a ciclistes, i una visita a la catedral.
Fotos: Ismael Vallès. http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/.
Fotos: Ismael Vallès. http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/.
La visita a l'Alguer que Dolors ens ofereix, fita lingüística i històrica de primer rang per a aquesta llengua i aquesta gent, és com trobar-se a casa nostra: vocació turística predominant, castells i esglésies en consonància amb les del Principat, inclosa una advocació amb imatge compresa de la Mare de Déu de Montserrat a l'església principal. La senyera ací i allà, però pel que fa a la llengua molt d'italià i ben poc de català, al menys pel que fa al nostre contacte fugisser d'unes poques hores.
ResponEliminaAixò és. Tampoc no parlen sard. Estic segura que si preguntàrem per Rafael Caria pel carrer ningú no sabria qui és. Si més no, costaria de trobar algú entre la població autòctona, la de pas i la gent que treballa en l'hostaleria, que l'haguera conegut o llegit. Jo vaig visitar l'Alguer per primera vegada fa més de 30 anys, en companyia d'Acció Cultural i allà ningú no es va fer ressò d'aquella ambaixada cultural.
EliminaNo serà que allí també tenen un "observatori" com el del senyor Fabra i "tutti quanti"?
ResponEliminaMira, això dels observatoris del PP... què vols que et diga. També està el de polítiques d'igualtat, i ja em contaràs. No, el que passa és que les llengües minoritzades no alcen el cap.
EliminaUna llàstima que hi haja tan poca referència al passat històric català.
ResponEliminaSi no fos per algun escut de quatre barres i algun topònim menor res no recorda el passat. Del primer viatge recorde un cambrer que parlava català. Ara, quasi tota la gent d'hostaleria prové de ben lluny, d'altres continents
Elimina