dijous, 15 d’octubre del 2015

Cap a Jerez entre camions

És molt difícil poder descansar de la conducció quan circules per les autovies espanyoles. No hi ha parades, no hi ha àrees de descans. Hi ha gasolineres però, de vegades, tan menudes que no compleixen els requisits mínims exigibles a un espai que hauria de ser construït i contemplat, en tots els seus aspectes, des del punt de vista de la seguretat viària. Els senyals de trànsit diuen que cal parar cada dues hores. Jo sempre em pregunte: "on?". Si les administracions volen unes carreteres segures, ens ho han de posar fàcil. No val solament recomanar. Ah! Açò sense parlar dels camions. D'un banda, m'arriba a resultar entranyable veure'ls per la carretera i reconéixer la seua marca, el nom de l'empresa, el del frigorífic, etc. He vist com han anant desapareixent les viseres amb els noms dels fills o de la dona o de santes i sants. Com han anat creixent en volum i rapidesa. Com cada vegada te'ls trobes més lluny del seu país d'origen. Com han desparegut, si més no de la carretera, algunes empreses (què ha sigut de Camiones Campillo o de Willy Betz?) Com en veus circular de noves, com Primafrio que, tot i tenir més de cinquanta anys d'existència, ara és quan té una presència important. Com algunes inicials, logos o sigles et recorden altres coses: hi ha el camions DSV, que per a mi és Deutsche Schule Valencia. Com sents una certa alegria quan lliges Mirofret, l'empresa de la família de l'artista alcoià. Acabe amb un record per a Aurélie, aquella francesa tan agradable amb qui vaig coincidir durant un viatge per Tunísia i que era representant de Renault Trucks. 

Però, salvada aquesta part anterior d'evocació romàntica, he de dir que no hauríem de permetre que els camions circulen per les nostres carreteres. Desitge que les administracions públiques treballen per a crear una bona infraestructura de transport ferroviari. S'evitarien accidents, molts accidents, la contaminació medioambiental seria molt menor i potser la rapidesa, major. Les poquetes àrees de descans no estarien ocupades per aquests vehicles. De vegades són tan grans i les àrees tan menudes que amb un parell de camions hi ha prou per cobrir tot l'espai disponible.

Tot això ve a tomb del recent viatge a Andalusia que hem fet el meu marit i jo: la primera parada que vam poder fer amb garanties i condicions va ser Santomera! Descansats i esmorzats, una vegada passada la regió uniprovincial de Múrcia, entràrem en l'autovia A-92, dita així perquè es va idear amb motiu de l'Exposició Universal de Sevilla de 1992. El cas és que travessa tota la regió andalusa, de llevant a ponent, i distribueix molt bé el flux de comunicacions. 

L'esquema del viatge que ens havíem fet era senzill: Màlaga  i Cadis, dues ciutats principals, amb la intenció d'estar oberts a decisions sobrevingudes. Així va ser com anàrem a Jerez, a tocar del triangle Sanlúcar, Cadis, Puerto de Santa María.


























En les dos fotos anteriors podem veure detalls de les antigues muralles de la localitat gaditana.

En el 2003, quan vaig visitar Grècia continental, ja vaig aprendre que no es pot anar a un país vespres d'uns jocs olímpics perquè tot són obres, museus tancats, desviaments... Doncs una cosa pareguda passa si viatges per Andalusia uns dies abans de la Setmana Santa: trobaràs cadafals, entaulats, grades per a cadirams, carrers tallats, capelles tancades i imatgeria en espais no visitables perquè estan netejant-les o preparant-les per a les processons. És açò el que explica que no poguera gaudir d'aquesta ciutat "situada en una fértil campiña" i no només per l'esglai que produeix veure l'estàtua (creació de Mariano Benlliure, per cert) de Miguel Primo de Rivera a cavall presidint la plaça del Arenal.

Així que, a excepció de la visita a alguna església (la majoria estaven també de preparatius) com ara la de San Miguel (en la foto següent), que demana una restauració urgent, cosa per





la qual cobren l'entrada a fi de finançar les obres, vam veure poca cosa més. Aquesta església que acabe de citar és molt bonica i l'interior conté autèntiques joies, com el retaule:





En fi, ens vam quedar amb ganes d'haver vist millor la ciutat  que dóna nom al famós vi i al Circuito de Alta Velocidadque celebra una gran fira del cavall, que acull la Real Escuela Andaluza del Arte Equestre i que té una plaça de bous que cau a trossos. En aquesta plaça se celebra el concurs de ramaderies, per això la façana exterior de la plaça està decorada amb els retrats en taulells de ceràmica blanca i blava del bou guanyador de cada any. Ens acomiadàrem de Jerez amb la visió d'una redona ornamentada amb uns horribles cavalls de colors. 


Fotos d'Ismael Vallès 





6 comentaris:

  1. Sembla un viatge una mica decepcionant, però el teu comentari pot ser un avís per tal que altres viatgers puguen preveure coses normalment no tingudes en compte, com les festes i tal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El viatge va ser fantàstic però Jerez és una ciutat en decadència i a més, ja saps, les vespres de la setmana santa. S'han de tenir moltes coses en compte i fins i tot prepar alternatives. Gràcies per la teua visita.

      Elimina
  2. He estat a Andalusia dues vegades i sempre he trobat coses realment interessants, humanes i artístiques. Mai no m’ha decebut. No he arribat tan lluny com Jerez, però ja m’agradaria. Si jutgem per les fotos de l’article, ja pagaria la pena fer un viatge per l’A-92 i allargar-se fins allà. Molt bona l’apreciació que fas, Lola, dels camions que circulaven amb aquells noms familiars, tan estrafolaris com tronats, i que jo odiava tant. Vist en la distància tot és distint, i el teu comentari nostàlgic i atent m’ha fet pensar com el capitalisme més inhumà ha anat emparant-se de les carreteres. No crec que les administracions prenguen seriosament el transport ferroviari de mercaderies, si més no, al nostre corredor mediterrani. Ahir vaig llegir que el tercer carril de l’autovia ja naixia col·lapsat. Jordi

    ResponElimina
  3. Doncs si ets d'acord amb el transport ferroviari, no deixes de parlar-ne quan vinga al cas. Així es crea opinió.
    Si vas cap el ponent d'Andalusia, no oiblides visitar les mines de Rio Tinto.
    Gràcies per la teua visita.

    ResponElimina
  4. Por lo general, en tus post, eres critica respecto, por ejemplo, de las restauraciones o cuidados del patrimonio artístico o cultural, lo que me parece bien tratándose de tu tierra (yo haría lo mismo si se refiriera a una construcción argentina, por ejemplo) . Pero quiero que sepas que para mí, en mi calidad de "turista visual", estos sitios son maravillosos y para disfrutar! Gracias por compartirlos. Gran abrazo, Dolors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias a ti, Patzy, por leerlos. Ya sólo me queda un artículo para terminar el viaje a Andalucía de este año. No sé si serà el pròximo porque tengo ganas de escribir sobre Suiza. Ya veremos. Igual acabo poniendo algo sobre Francia. Un abrazo.

      Elimina