Un parell de monestirs alpins suïssos

Qualsevol estratègia és bona per a dibuixar un itinerari. En un recent viatge a Suïssa, Alemanya i França (en realitat un roglet del centre d'Europa i les localitats on anàvem fent nit durant la tornada cap a casa), vam decidir que els llocs patrimoni de la humanitat foren els eixos dels nostres desplaçaments. 

A Suïssa n'hi ha dotze llocs tocats per la vareta de l'UNESCO: ciutat vella de Berna, castells de Belinzona, vinyes de Lavaux, etc. Com que pensem viatjar encara durant molt de temps, no calia fer-nos-en un fart, així que vam fer una tria pràctica i còmoda en relació a Zuric, on ens hostajàvem.

Vam anar un dia a l'abadia de Sankt Gallen, en la localitat del mateix nom, i un altre a Sankt Johann, a Müstair, més al cor dels Alps. Un trajecte amb bells paisatges encara nevats al mes juliol i poblets bombonera.

Aquest últim conjunt monacal, el de Sankt Johann, data del segle VIII, quan va ser fundat com a monestir per Carlemany.






Després esdevingué convent i en aquests moments està habitat per monges benedictines. És un conjunt amb diversos estils arquitectònics, des del carolingi original fins a tots els que han deixat petjada per les reconstruccions successives, que arriben al segle XX.

És clar, tants segles i canvis s'havien de notar però no de manera negativa: el resultat actual és harmoniós. Potser perquè té ànima, perquè està habitat. El cementeri de les monges, per exemple, és un jardí obert a qui vulga passejar-hi.

Malgrat això, malgrat la ubicació (els monestirs solen estar construïts en llocs molt bonics i estratègics), la veritable riquesa d'aquest llunyà, per a nosaltres, Sant Joan són les pintures murals de l'església, l'art carolingi.

Tot el conjunt visitable és una sorpresa contínua, funciona com un museu: sistema de latrines, dormitoris, mobles, objectes decoratius, el cor, espais expositius, mapes, escultures...

Durant el trajecte des de Zuric i d'un monestir a l'altre, vam travessar zones de diverses llengües: italià, retoromànic, alemany i alamànic suís. Som al cantó dels Grisons, Graubünden, i la carretera salva les valls i les muntanyes gràcies a contínues revoltes que et fan entrar i eixir d'Itàlia, Àustria i Suïssa contínuament.

Sankt Gallen, completament urbà, és una abadia coneguda principalment per la decoració de la sala que acull la biblioteca, d'estil rococó, i pels 150.000 lllibres i 2.000 manuscrits que la composen. L'església, molt decorada, és d'un barroc tardà explosiu. Pintures murals, imatgeria, púlpits, llums, confessionaris, bancs, sostres...  arriben a atabalar. 

El nom, Sant Gal, prové del nom d'un dels molts monjos irlandesos que van fer de copistes durant segles, fins que al XVII l'abadia fundà una impremta pròpia.

Podeu consultar l'entrada http://dolorsjimeno.blogspot.com.es/2015/07/insel-reichenau.html, on ja avançava alguna informació  sobre aquesta abadia, famosa també per la propagació que va fer del cant gregorià.

Fotografies d'Ismael Vallès.