Jena

Acabe de llegir en la premsa que una de les modes actuals en arquitectura i decoració és la reutilització dels vagons de tren antics per a habitatges, restaurants, etc. No em sembla una cosa nova. Exemples hi ha a dojo pertot arreu, tant de trens com de tramvies. De fet em va vindre immediatament a la memòria el càmping de Jena, a Turíngia. Veureu.

Estàvem de viatge per Alemanya i vam voler anar a Weimar (d’acò ja fa molts anys: podeu consultar l’entrada sobre Weimar) i ens haguérem d'instal·lar al càmping de Jena perquè a Weimar, que era el motiu sobrevingut d'aquella etapa, no n'hi havia cap. He de dir que sóc una enamorada dels càmpings per moltes raons. Una n'és que et permet conèixer ciutats que no havies previst, com és el cas que narre. I al contrari, si una ciutat que vols visitar no té càmping potser la deixes de costat a favor d'una altra.

Jena va ser una sorpresa molt agradable. És una ciutat menuda i acollidora. Té molta vida, molts museus i molta música: conservatoris, anuncis de concerts, joves pels carrers, amunt i avall, carregats amb els instruments... La universitat porta el nom de Schiller (amic de Wilhelm Humboldt, germà del més famós de la parella fraterna, Alexander) que hi va impartir Història i Filosofia.
Jena va tenir molta importància cultural, en gran part per influència de la propera Weimar. És difícil estudiar la literatura romàntica a Alemanya sense anomenar la ciutat de Jena. 
Una altra cosa que vaig aprendre allà és que, gràcies a Carl Zeiss, al segle XIX s'hi va fundar una gran indústria òptica. Mireu les vostres ulleres, molt probablment els vostres vidres seran de la marca Zeiss.

Doncs, bé, tornem al principi: la recepció del càmping estava instal·lada en un vell tramvia que també feia el paper de biblioteca. És prou habitual als càmpings trobar biblioteques o simplement llibres que la gent va deixant en la cuina o en les instal·lacions sanitàries. Supose que una vegada llegits volen alleugerir l'equipatge. O també serà una mena de bookcrossing avant la lettre, de fet jo ho he vist des de sempre.
Recorde que la dona que ens cobrà les pernoctacions ens regalà una postal (encara postals!) amb diferents vistes del lloc. El negoci pertany (o almenys pertanyia en aquell moment, ja dic que fa molts anys d’aquesta visita) a dues dones que vivien, en sengles caravanes, amb els seus fills. Jo ho vaig trobar tot molt senzill, molt sostenible: un tramvia i dues caravanes reutilitzades.