dissabte, 18 de desembre del 2021

L'arxipèlag Chinijo

La fama de  la menuda illa  la Graciosa i la recomanació del nostre fill ens van fer anar al Mirador del Río. Mirador, sí. Río, ja es una altra cosa. Es diu així a un curt i estret braç de mar que separa Lanzarote de la Graciosa, que, tot i ser ben menuda, es considera la novena illa canària i és l'única de l'arxipèlag Chinijo, completat pels illots  Alegranza, Montaña Clara, Roque del Este i Roque del Oeste.

Una magnífica intervenció arquitectònica concebuda per César Manrique ha donat lloc al mirador. He de dir que en accedir-hi vaig evocar la Moneo Kantin del Moderna Museet d'Estocolm.  Rafael Moneo va guanyar, amb el projecte Telemaco, el concurs per a la renovació del dit museu. Sembla que la societat sueca va quedar tan contenta que li va posar el nom de l'arquitecte a la Kantin del museu. 

L'obra i el nom  de César Manrique són omnipresents a Lanzarote. Podem dir que no li cal un reconeixement concret. En certa manera Manrique i la seua illa són  indestriables. 

Per a evitar una sonoritat molesta en la cafeteria, Manrique va penjar dues escultures en forma de làmpades. És la segona cosa que em va sorprendre (la primera, ja ho he dit, l'evocació del museu d'Estocolm).  Em va agradar molt la idea de crear aquest espai visitable sobre els penya-segats de Famara, a més de 400 metres d'altura sobre la platja. El conjunt és fàcil de recórrer però amb alguna dificultat per a persones amb mobilitat discreta. 

Finalment, vam mirar la panoràmica sobre el Río i la Graciosa. El que més sorprén és la blancor de l'illeta. Dóna gust contemplar la mar, l'oceà atlàntic; veure com passen les poquetes embarcacions que s'hi acosten; buscar amb interés i pocs resultats alguna petjada de l'ocupació humana a la Graciosa. Però, com quasi sempre hi ha un pla B en moltes coses, resulta que es poden veure les mateixes vistes des d'altres punts del penya-segat i, per això, en arribar al famós mirador, ja estava tot vist.

En definitiva, un lloc bonic i una intervenció humana respectuosa amb l'entorn, com va fer Moneo a l'illa de Skeppsholmen. 


Fotografies d'Ismael Vallès

7 comentaris:

  1. Gràcies Dolors, per les cròniques de les Canàries, els paisatges, les vistes i l'arquitectura de César Manrique... Així els que no pensem anar-hi, no m'agraden els viatges en avió, podem gaudir-ho... Salut, abraçades i bones vacances!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira, ho estem passant molt malament amb les restriccions (necessàries, però) de viatges però abans ja teníem la consciència ecològica, que ens feia rebutjar eixa forma de traslladar-nos. Què hi farem! De moment, quedar-nos a casa i quan passarà la pandèmia ho repensarem. Bones festes.

      Elimina
  2. Tengo pendiente visitar Lanzapote y el muy alabado espacio de Cesar Manrique. Ojalá pueda verlo pronto. Estupenda crónica, Dolors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Garacias, Isabel. Espero y deseo que puedas ir en cuanto mejore la pandemia. Te recomiendo varios días. Nosotros estuvimos una semana y se nos quedaron algunas cosas por visitar. Bones festes!

      Elimina
    2. Crec que aquesta pandèmia ens ha fet a molts de nosaltres voler declinar el verb "viatjar" d'una altra gorma.Mentre arriba el moment d'iniciar viatge...gràcies per ajudar a imaginar-ho.Una abraçada

      Elimina
    3. Per això deia que hi ha molta literatura sobre viatges i molta feta per dones. Et recomane els quaderns de viatges d'Eulàlia Lledó que pots llegir al seu web: www.eulalialledo.cat.
      Una abraçada, amiga i poeta.

      Elimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina