diumenge, 22 de gener del 2023

Ebo

Uns quants mesos després de l'emotiva crida de l'alcaldessa d'Ebo arran dels incendis d'agost de 2022, hem anat a visitar eixe poble de la Marina Alta.

Ebo té una població de poc menys de 200 habitants i està agermanada amb Santa Margalida, Mallorca, com es pot veure en la imatge treta d'internet.  Curiosament, ben propet, a Planes, a la comarca del Comtat, hi ha un llogaret que es diu Margarida.

Aquest gest ens recorda que Ebo, com altres pobles de les comarques pròximes, es va repoblar fa segles per gent provinent de les illes (no oblidem que encara podem oir salat en alguns llocs). Actualment, s'ha fet una crida a famílies amb fills per a augmentar la població i mantenir serveis públics. Ai, la Història!

Nosaltres hi vam anar per la carretera CV 700, ja lloada en altres textos d'aquest blog, fins a Alcalà de la Jovada i a continuació per la CV 712 fins a Ebo. La primera part de l'itinerari era conegut per nosaltres: un paisatge bellíssim que no ens cansa mai.  Però, començàrem a veure les destrosses de l'incendi de l'agost passat. Solament ens donaven alguna alegria el valents margallons, verds de nou. També era esperançador observar que la tala dels arbres cremats contribuïa a ampliar la carretera i el seu pobre efecte com a tallafocs. Hem de tenir en compte que estes carreteretes són molt estretes i podem imaginar les pinyes, en plena voràgine de l'incendi, fent de bombes a banda i banda. Estaria bé aprendre la lliçò i deixar de plantar només pins. Les carrasques són més resistents al foc.

Per fi, vam arribar al poble. El vam visitar fent una bona passejada i vam pujar al turonet que guarda tres encisadores carrasques, probablement relictes, que semblen indicar-nos quina vegetació  és l'adequada.

Vam resseguir una pujada pobrament acompanyada per uns pocs xiprers i les preceptives catorze fornícules. Estaven buides. Ni una imatge. Ni un taulell. Ni un número. Ni una inscripció. Vam pensar, òbviament, que algú no va finalitzar el seu projecte. El que no podíem imaginar és com acabaria el viacrucis.

En arribar dalt ens vam trobar un altar que no ens va deixar sense paraules: coent, kitsch, horrorós, model frontó en angle obtús... 

Afortunadament aquesta estranya visió no ens va llevar les ganes de dinar. Ho vam fer al Foc i brasa, establiment recomanable, a càrrec del qual hi ha una parella jove, i amb unes vistes excel·lents a la vall d'Ebo (o riu Girona, o riu Bolata).

------------------------------

Fotografia de J. L. Navarro.




2 comentaris: