dissabte, 9 de gener de 2021

El sueño de los proscritos

Una nova lectura provinent d'Edición anticipada. El sueño de los proscritos, de J. Manuel Zorrila, editada per Caligrama. Una iniciativa aquesta d'Edición anticipada que m'agradaria que es copiara per a les obres escrites en català.

Les primeres pàgines, quasi podria dir la primera seqüència si parlara en termes cinematogràfics, em van fer recordar el moro, un dels personatges  de Línea de fuego, d'Arturo Pérez-Reverte. Conjuntament he conegut més detalladament el paper dels marroquins que van combatre en la Guerra Civil amb les tropes sublevades a canvi d'una minsa contrapartida econòmica, un tros de pa per persona de la família que deixaven i la promesa de dret al saqueig.

Per continuar amb les evocacions literàries, una altra coincidència és la important presència dels escacs, com en Libelo de sangre. O les famílies els membres de les quals s'entrellacen al llarg del temps, com en La boca de los cien besos. I la presència d'una biblioteca, secreta, un tresor amagat, que J. Manuel Zorrilla presenta com un homenatge als llibres i a la saviesa (espiral de sabiduría en diu l'autor) i que ens du a El infinito en un junco, d'Irene Vallejo. Però ací s'acaba tot.

El sueño de los proscritos, al meu parer naix amb la idea de contar els avatars dels musulmans des que van ser expulsats de la península al segle XVII, la seua destinació a l'actual Marroc i com han conservat la llengua andalusí. Zorrilla ho focalitza en una família i construeix una història atractiva. Però és una novel·la molt pesada. Sembla que se li esclafe la ploma a l'autor i no puga parar d'escriure. És un incontinent narratiu, de vegades hi ha pàgines i pàgines que són un autèntic pamflet. Jo hi distingisc tres llibres. Un d'història dels moriscos, un d'assaig sobre el poder de les mobilitzacions ciutadanes i una novel·la. 

Deia Joan Fuster que a totes les novel·les els sobraven moltes pàgines. Aquesta n'és un exemple. L'autor ha creat un personatges interessants però els va abandonant al llarg de la narració. És curiós com a dos d'ells senzillament els jubila per edat. D'altra banda, com a lectora no m'agrada que em recorden a cada moment qui és cada persona. Si me'ls presentes adequadament, ja me'n faré jo càrrec, ja els recordaré o passaré pàgines cap a arrere i ho buscaré. Menys encara que repetisca escenes i esdeveniments. Volia arribar Zorrilla a un nombre determinat de pàgines? Caligrama hauria de tindre més cura del que publica.

És una llàstima el resultat. Podrien haver segut tres llibres magnífics.


2 comentaris:

  1. Quina llàstima i quin dolo aquell que sent el personatge en ser abandonat per l'autor.
    Gràcies per la teua anàlisi.
    Una abraçada

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quina sorpresa! No li he donat publicitat a esta entrada perquè el sistema d'Edición anticipada no ho exigeix i no vull fer patir a ningú. Però veig que tot i així ho has trobat. Gràcies per estar pendent del meu blog.

      Suprimeix