diumenge, 7 de febrer de 2021

Una bona novel·la policíaca

He llegit El asesino de novias, de Yasmina Pérez, entre ahir i avui. Vora set hores de lectura. No podia parar, senzillament.

Quan vaig elegir aquesta novel·la entre les que ofereix Edición anticipada, vaig buscar informació sobre l'autora. N'he trobat molt poca. És llicenciada en Traducció i Interpretació i amb aquesta  primera  novel·la seua va quedar tercera guanyadora del concurs Soy Talento. És probablement la primera vegada que m'enfronte a un text sense saber res de qui l'ha escrit. I això està bé. No hi ha contaminació ni de l'autora ni d'obres anteriors.

El asesino de novias és una novel·la policíaca com cal. A través de les seues pàgines conta, i no para, molts assassinats, l'un darrer de l'altre. Manté l'atenció fins arribar a obsessionar qui la llig. No cansa perquè està molt ben construïda la trama, de manera que quan sembla que haja d'esgotar el recurs narratiu o argumental, inclou un esglai nou i així fins al gir final, que de cap de les maneres es pot intuir. És cert que es podria pensar que algun dels personatges hi té alguna implicació, però l'autora administra l'omnisciència de bo i manera que el dubte desapareix al paràgraf següent.

Ha fet un gran treball de documentació: tècniques forenses, armes, verins, mètodes policials, etc., cosa que dona una gran credibilitat a la història. 

Tot i així és d'agrair que de tant en tant ens faça un descans i ens parle de les ciutats i topants on van desplaçant-se el comissari i els inspectors darrere de les pistes del famós assassí de nóvies. Recorren Sevilla, Almeria, Benasc, localitats asturianes i gallegues, etc.

Altament recomanable per a les persones amants del gènere. 

Estic esperant la pròxima novel·la de Yasmina Pérez.

dimarts, 26 de gener de 2021

Quadern del Vietnam i d’Angkor. Als confins de la Cotxinxina

Tant al meu mur de Facebook com per correu electrònic he compartit articles d'Eulàlia Lledó amb la finalitat de donar a conéixer aquesta admirable dona, gran escriptora, prestigiosa feminista i imprescindible pensadora. També he llegit algun dels seus llibres i tots els quaderns de viatge. Visite amb freqüència el seu web per gaudir de la seua literatura o per buscar solucions lingüístiques. El seu web és obert, és de lliure accés. Gràcies a això he llegit al meu ordinador el Quadern del Vietnam i d’Angkor. Als confins de la Cotxinxina.

Una de les primeres coses que vull comentar (potser caldria dir confessar) és que he sabut que la Cotxinxina existeix, que no és només un superlatiu de lluny. D'altra banda, Indoxina és la península del sud-est asiàtic que conté, entre d'altres, el  Vietnam, el sud del qual és la Cotxinxina, que coincideix aproximadament amb el delta del Mekong.
Eulàlia Lledó utilitza frases curtes i contundents. S'ha d'entendre contundents com a precises i plenes d'informació. Em feia l'efecte que portava unes ulleres amb càmera i que anava transcrivint el que veia, tout court, sense més ornamentació. També és cert que no s'està de transmetre les emocions. Mirem aquesta frase: Reconec que en molts moments de la visita se’m va posar la pell de gallina. Potser per això gairebé no tinc fotos del palau. No donava a l’abast de tot el que veia. 

L'adob històric està molt ben dosificat, no cansa. Ho remarque perquè no sol ser així en la majoria dels textos de viatge: el més habitual és que t'atabalen i et facen perdre el fil de la narració. En el cas d'Eulàlia, les referències històriques són una companyia imprescindible per a solcar les seues pàgines, així com les fotos, fetes per les dues viatgeres.

Com bé podem intuir pel títol, este quadern consta de dues parts: la del Vietnam i la d'Angkor. La primera està amerada de les referències al Tet, la festa de l'any nou. No sé si va ser una agradable coincidència o si les dates del viatge estaven buscades amb eixa finalitat. El cas és que les festes del Tet, que duren uns quants dies al voltant de la primera lluna de l'any, van aportar una incomoditat: hi havia molts llocs, dels que volia visitar l'autora, tancats. Ara bé, segons ve a dir l'autora haver conegut el Tet és inoblidable. Recorde que em va passar una cosa pareguda a Grècia durant el viatge que hi vaig fer l'any anterior als jocs olímpics de 2004: museus tancats, obres... Però quan viatges al teu aire, no importa massa: et reorganitzes. En el meu cas, quan em passa, pense que hi tornaré una altra vegada. 

Hi ha alguns fragments com ara aquest: No és un monument, ja s’ha vist, gaire antic i això fa (sense desmerèixer-la gens), que no tingui la pàtina d’emoció, de posem per cas, les runes de My Son, que fan diana: els edificis han de tenir ànima per a poder emocionar.

Eulàlia Lledó ens mostra els paisatges magistralment. Les dades geogràfiques al servei de les seues descripcions. Ens transmet la humitat, les olors, els colors i ens fa acompanyar-la. Realment és com si férem el viatge amb ella. 

Estic molt agraïda al relat d'Eulàlia Lledó. He aprés que tots els temples no són iguals, que tenen diferents parts arquitectòniques de molt d'interés. He aprés que els paisatges són molt variats: no solament camps d'arròs. He aprés que el poble vietnamita ha lluitat des de fa segles i segles per la independència.

I he confirmat que no perd l'oportunitat de parlar-nos de les dones, en aquest cas vídues que han excel·lit després de la defunció dels marits:  En efecte, si Trung Trac va poder ser la líder que va ser és perquè va enviudar, just la mateixa circumstància que va caldre perquè emergissin —molt lluny geogràficament i temporalment— grans xampanyeres com Nicole Barbe Ponsardin, la de la Veuve Clicquot-Ponsardin; Jeanne Alexandrine Pommery, la visionària del xampany brut; Mathilde Perrier (Laurent-Perrier); Elisabeth Salmon (Billecart-Salmon) o Elisabeth Bollinger (Bollinger). Si el marit no hagués mort, Katharine Meyer Graham no hauria dirigit mai el The Washington Post i potser mai no s’haurien publicat els demolidors i escandalosos documents que recollien les mentides de tots els presidents ianquis sobre la guerra del Vietnam. La gran Concepción Arenal va escriure en algun lloc que l’estat ideal per a les dones era el de la viudetat atès que era l’únic estat en què podien ser lliures, lluny de la fèrula del pare o del marit.

Molt intressants els fragments dedicats als Museu de les Dones del Vietnam i el Temple de la Literatura, un temple en el qual travesses portes com la de la Constel·lació de la Literatura o la de la Cristal·lització de les Lletres.

Una de les informacions que dona l'autora m'ha alarmat: la varietat de café  que es troba al Vietnam és robusta, és a dir, la pitjor per a l'estómac. 

La segona part del text, com es pot veure al títol, ens porta a Cambodja. L'encete amb l'habitual gran interés que dedique a tota la literatura d'Eulàlia Lledó però, a més, volia saber què contava sobre Angkor. La primera referència  que vaig tenir d'aquest indret va ser la d'una persona tòxica (ja sabeu, aquesta mena de gent que et fa la vida difícil i de la qual procures fugir). Volia presumir del viatge que havia fet tan lluny (i això que ella no havia elegit la destinació perquè era un regal d'empresa). Em va dir que allí "es respirava la pau". M'ho va dir ella, una persona bel·licosa a més no poder!

Deixe les anècdotes personals. Eulàlia Lledó dedica pàgines i pàgines a descriure amb tota mena de detalls aquesta ciutat empeltada de temples i selva. Una narració elegant acompanyada de magnífiques fotografies. Té una certa gràcia cada vegada que fa referència a les vegades que puja i baixa del tuc-tuc, el vehicle que li permet anar als diferents edificis ja que Angkor és immens. Podem intuir la bellesa d'Angkor amb aquestes frases: és una aproximació a la diversitat humana, tot de tal ordre i magnitud, que fa que acabis el dia gairebé febrosa i amb totes les síndromes estètiques.

La nostra viatgera continua relatant-nos les visites a més temples, com ella mateixa diu  a "tongades" ja que cada dia en visita uns quants. Es gaudeix molt amb totes les referències arquitectòniques, artístiques i històriques  i les comparacions  amb altres temples que coneix, siguen de  Mèxic, Grècia o Itàlia.

La cirera del pastís és el Punt i final, una mena d'epíleg que no vos heu de perdre. Jo ja no puc dir més que gràcies, Eulàlia.








dissabte, 9 de gener de 2021

El sueño de los proscritos

Una nova lectura provinent d'Edición anticipada. El sueño de los proscritos, de J. Manuel Zorrila, editada per Caligrama. Una iniciativa aquesta d'Edición anticipada que m'agradaria que es copiara per a les obres escrites en català.

Les primeres pàgines, quasi podria dir la primera seqüència si parlara en termes cinematogràfics, em van fer recordar el moro, un dels personatges  de Línea de fuego, d'Arturo Pérez-Reverte. Conjuntament he conegut més detalladament el paper dels marroquins que van combatre en la Guerra Civil amb les tropes sublevades a canvi d'una minsa contrapartida econòmica, un tros de pa per persona de la família que deixaven i la promesa de dret al saqueig.

Per continuar amb les evocacions literàries, una altra coincidència és la important presència dels escacs, com en Libelo de sangre. O les famílies els membres de les quals s'entrellacen al llarg del temps, com en La boca de los cien besos. I la presència d'una biblioteca, secreta, un tresor amagat, que J. Manuel Zorrilla presenta com un homenatge als llibres i a la saviesa (espiral de sabiduría en diu l'autor) i que ens du a El infinito en un junco, d'Irene Vallejo. Però ací s'acaba tot.

El sueño de los proscritos, al meu parer naix amb la idea de contar els avatars dels musulmans des que van ser expulsats de la península al segle XVII, la seua destinació a l'actual Marroc i com han conservat la llengua andalusí. Zorrilla ho focalitza en una família i construeix una història atractiva. Però és una novel·la molt pesada. Sembla que se li esclafe la ploma a l'autor i no puga parar d'escriure. És un incontinent narratiu, de vegades hi ha pàgines i pàgines que són un autèntic pamflet. Jo hi distingisc tres llibres. Un d'història dels moriscos, un d'assaig sobre el poder de les mobilitzacions ciutadanes i una novel·la. 

Deia Joan Fuster que a totes les novel·les els sobraven moltes pàgines. Aquesta n'és un exemple. L'autor ha creat un personatges interessants però els va abandonant al llarg de la narració. És curiós com a dos d'ells senzillament els jubila per edat. D'altra banda, com a lectora no m'agrada que em recorden a cada moment qui és cada persona. Si me'ls presentes adequadament, ja me'n faré jo càrrec, ja els recordaré o passaré pàgines cap a arrere i ho buscaré. Menys encara que repetisca escenes i esdeveniments. Volia arribar Zorrilla a un nombre determinat de pàgines? Caligrama hauria de tindre més cura del que publica.

És una llàstima el resultat. Podrien haver segut tres llibres magnífics.


dimarts, 5 de gener de 2021

Libelo de sangre

Si recordeu, quan vaig publicar les entrades que ara enllace: Muro llig, Continue llegint i Altres maneres, encara, d'accedir a la lectura, vaig transmetre la meua fascinació per com arribaven a les nostres mans els llibres. Pràcticament, si bé ho pense, cada lectura té un  orígen diferent. Ací en va un altre. 

Ja he parlat en aquest blog de Francesc Bailón Trueba i el seu estudi Els poetes de l'Àrtic. Doncs, per no fer-ho llarg, ara ha sigut Francesc qui m'ha recomanat un llibre: Libelo de sangre, de Sandra Aza, Nova Casa Editorial.




Aquest llibre va estar quatre anys en el cap de Sandra Aza i, supose, que també en el seu ordinador. Durant un viatge a Sibèria (això ho explica perfectament l'autora, ja ho llegireu) va coincidir amb Francesc Bailón i Sandra va rebre d'aquest l'espenta definitiva per a publicar Libelo de sangre

Un libel de sang és una acusació falsa contra un jueu o grup de jueus per haver matat un infant. Això ho havia d'aclarir la Santa Inquisició. L'autora té una gran formació jurídica i aquest aspecte argumental està molt ben desenvolupat gràcies a la documentació que té a l'abast. Però hi ha altres fils que no s'han de deixar de banda. Estem a les primeries del segle XVII a Madrid, una ciutat curulla de facinerosos, morts de fam i fred (els cadàvers es topeten pel carrer), antics combatents en les diferents conteses espanyoles que han tornat i es dediquen a fer de mafiosos avant la lèttre: assassinats, timbes enganyoses, violacions en grup... unes joietes amb la creu brodada en les seues vestimentes. 

Junt amb això tenim els menestrals, els venedors de mercats, les joves que fan mans i mànigues per guanyar-se unes monedes amb el treball domèstic en competència amb els esclaus i les esclaves. Tot adobat amb els menesterosos i captaires. 

L'autora ens presenta tot el que acabe de dir (i molt més) abans d'introduir el protagonista principal, un escrivà recte i complidor de la llei que, precisament per això, és menyspreat pels seus companys de professió. Sandra Aza ens presenta la corrupció d'una manera elegant. No diries que se li pot endivinar la ideologia, però se li entén tot perfectament. Sempre amb raonaments jurídics! 

Les explicacions que fa Sandra Aza sobre el funcionament del tribunal de la Inquisició són perfectament comprensibles. No vos espanteu, l'autora no només en sap sinó que també  divulga de manera ben entenedora.

Un altre punt per a mi molt destacable és l'amor a la ciutat, a Madrid. Sembla que l'autora ha fet un homenatge a la villa i ha volgut donar a conèixer-ne la història. Ens fa acompanyar a tota la colla de protagonistes amunt i avall per a anar assenyalant-nos carrers, places, temples i palaus. Al final de cada capítol ens ofereix la informació actualitzada si algun carrer o edifici ha desaparegut. Concretament a mi açò m'ha agradat molt ja que quan vam crear el grup de lectura El Micalet parla de llibres sempre buscàvem obres en les quals la ciutat també en fóra protagonista. Libelo de sangre hauria encaixat perfectament canviant de ciutat, és clar.

Acabe amb una referència al vocabulari: no vos podeu imaginar la quantitat de paraules que en aquell temps eren germanes del valencià i quantes paraules que considerem genuïnament valencianes són també castellanes... Si a això afegim  que les gallegues (treballaven moltes a Madrid) parlen en gallec en la novel·la sense necessitat de traducció, podem inferir que les persones monolingües estan en inferioritat de condicions, de moltes condicions.

Vos confesse que no podia parar de llegir, que estava sempre esperant un parell de minuts per a arrabassar uns paràgrafs!

No vull allargar-me en el comentari perquè del que es tracta és de llegir el llibre. El podeu encomanar en la vostra llibreria o a la tenda en línia de la mateixa editorial si teniu llibre electrònic.





dissabte, 19 de desembre de 2020

El començament d'una escriptora

Continue llegint els llibres que trie d'entre els que m'ofereix Edición anticipada. Acabe de llegir La boca de los cien besos, la primera novel·la de Tula Fernández, publicada per Penguin Random House Grupo Editorial a través de Caligrama, el segell d'autopublicacions.

Vaig començar amb una certa prevenció per ser una opera prima autoeditada. Però com que el més habitual és que les editorials no acompanyen les autores i no atenguen les obres, és a dir, no fan funcions editorials (Neopàtria, per exemple, cobra les correccions) sinó simplement fan funcions d'impremta, darrerament estic pensant que o publiques en el teu web o blog o et llances on calga per a donar a conéixer la teua obra.

Amb aquestes cavilacions, vaig encetar La boca de los cien besos. M'atrapà de tal manera que no he pogut parar de llegir fins el final, aquesta mateixa vesprada. No cal dir que m'ha agradat molt. És una història que transcórre al llarg del segle XX per Canàries,  Cuba, Miami i Barcelona. El fil conductor és el quadre que dóna títol a la novel-la i la clau de volta és un personatge tendríssim, Walfrido. 

Al llarg de les pàgines viatgem de Canàries a Cuba: la família ha de fugir de la pobresa. De Cuba a Miami: la família ha de fugir de l'assetjament polític. De Miami a Barcelona: la protagonista vol encetar una nova etapa en la seua vida. De Barcelona a Miami: la protagonista torna amb la família. Efectivament, la novel·la és una història familiar amb ramificacions que l'autora encaixa amb mestria i una sòlida arquitectura. La narració és vehement (em fa l'efecte que és una clara transferència del tarannà de l'autora) i  fàcil (no t'hi perds mai tot i les continues giragonses de l'argument). Tot això adobat amb informacions certament interessants sobre història, art, costums, dites i refranys, etc. 

Li pose dos notes, diguem-ne, negatives. Una, els diàlegs. Tula Fernández hauria de fer-los més precisos i amb menys tocs enginyosos. L'altra, el tractament de la prostitució, sempre vista i justificada des d'un punt de vista masculí. 





dijous, 17 de desembre de 2020

Formentor

El dibuix que conformen al nord de l'illa de Mallorca les badies de Pollença i d'Alcúdia és molt atractiu. A la  banda més occidental trobem Cala de San Vicent que, curiosament, no és una cala sinó una població menudeta abocada a la mar a través, ara sí, de quatre cales: cala Barques, cala Clara, cala Molins i cala Carbó. Cap a orient, trobem la llengua de terra,  coronada pel cap de Formentor, que tanca la badia de Pollença amb l'ajut, més avall, del cap de Ferrutx.




Parem a Formentor. Gràcies a l'enginyer Antonio Parietti  Coll podem gaudir, des de la dècada dels anys seixanta del segle passat, d'unes vistes que només poden ser comparades, en les costes del Mediterrani, al cap de Creus, Cuma o el cap Sunion. Aquest enginyer va construir els miradors, els caminets per a aguaitar a tots els racons i forats  possibles que han anat formant la mar, la vegetació i la roca entre els penya-segats de 200 metres d'altura. 



Parietti també va dissenyar, per a facilitar el gaudi de tot plegat, la carretera que condueix a tot el complexe d'escales i rampes  des de l’aparcament del mirador des Colomer. És cert que fins arribar a aquest primer mirador hem fet uns quants kilòmetres de carretera de muntanya que ofereixen la possibilitat de parar, baixar del cotxe i absorbir el màxim de bellesa... si no trobes cap altre cotxe de cara però sí trobes un pam de terra per a aparcar. Anteriorment, no hi havia carretera per a vehicles de motor, era un lloc pràcticament inaccessible.

El dia que el meu marit i jo vam anar-hi feia molt de vent. No tant com per a representar un perill a tenir en compte però sí per a moure la imaginació i dur-la cap a les antigues embarcacions que solcaven la mar amb diferents propòsits. Allò de "terra d'acollida" pot tenir una altra lectura si  consideres les diferents visites al llarg de la Història. Així que a l'Edat Mitjana ja hi havia talaies  a l'illa per a vigilar la mar però entre els segles XVI i XVII se'n van construir moltes al llarg de les costes mallorquines. Durant el dia funcionaven amb senyals de fum i durant la nit, amb foc, les famoses alimares. Era la manera de  comunicar-se d'una torre a l'altra i avisar si hi havia perill. Tot un sistema de comunicacions.



La talaia d'Albercutx, que es pot contemplar perfectament des d'aquest conjunt de miradors i que està situada a quasi 400 metres sobre el nivell de la mar, va ser construïda en el segle XVI per a desenvolupar les funcions que estic explicant. No va ser la primera. Si cite el nom de l'enginer del segle XX és just que cite el sacerdot, metge, historiador, geògraf i astrònom mallorquí Joan Binimelis, que és qui va projectar els sistema de torres de guaita de què parlava uns segles abans. 

En fi, les nostres estimades illes, curulles de sorpreses i d'història.


Fotografies d'Ismael Vallès Sanchis




dissabte, 21 de novembre de 2020

La voz del ángel

La segona experiència en Edición anticipada és La voz del ángel,  novel·la de Frédéric Lenoir editada per Grijalbo i traduïda per Marta Cabanilles. 




El llibre està dedicat a la memòria de Victor Hugo i Etty Hillesum. En buscar informació sobre aquesta dona em trobe amb la cita de l'assaig Un ungüent per a tantes ferides, d'Adrià Chavarria, publicat pòstumament el 2011, que analitza  l'obra de l'autora jueva i de qui anirem sabent alguna cosa al llarg del llibre de Lenoir. Adrià Chavarria, mort fa uns anys, i jo vam ser companys en la junta de l'AELC. El recorde amb estima. A més, Un ungüent per a tantes ferides va ser editat per Denes, l'empresa de l'amic Francesc Ferrer. Doble coincidència. 

La novel·la de què parlaré tot seguit m'ha dut a la memòria la magnífica pel·licula de1971 Harold y Maud, del director Hal Ashby i amb música de Cat Stevens. Recorde que la vaig veure al cinema Artis de València i em va agradar molt. Presentava unes idees que en aquells anys últims del franquisme eren noves i atractives a més no poder. Encara ara pense que no sé com la van deixar passar i estic segura que en aquests moments d'involució ideològica no s'hauria pogut distribuir sense tenir algun grup reaccionari a les portes dels cinemes cridant libertad.

Harold és un jove aficionat als soterrars i a simular suïcidis. Maud és una anciana que ha decidit llevar-se la vida en fer els 80 anys perquè senzillament creu que ja n'hi ha prou. Enceten per casualitat una relació d'amistat quan coincideixen en un cementeri. Parlen de la vida, de l'alegria, de la felicitat... de tot allò que no s'aprén a l'escola o es debat en la família.

En el cas de La voz del ángel, els protagonistes són el jove Hugo i l'anciana Blanche. Coincideixen en compartir la mateixa habitació de l'hospital. Hugo ha intentat suïcidar-se i Blanche ha decidit deixar-se anar abandonant l'alimentació. Solament beu algun glop d'aigua. Li queden tres o quatre dies de vida quan comença a conversar amb Hugo tant bon punt el jove es recupera i obri els ulls. Esquerp al principi, va sent captivat per la fermesa i la dolçor de Blanche. Com la literatura tot ho soluciona, l'autor diu que tot i estar la dona tan malmesa físicament l'enteniment li funciona de meravella. Les converses entre tots dos són la base de la novel·la.

El capítols, curts, encapçalats per la frase França, juliol de 2019 van alternant-se amb uns de més breus encara dits Polònia, gener de 1945. És una informació suficient per a endevinar qui és Blanche i què ha sigut la seua vida. Però com que jo entenc que la pretensió de l'autor no és exactament deixar petjada literària sinó filosòfica, li podem perdonar certs error o petites deficiències de caire argumental o d'estructura narrativa. Ara bé, he de dir en justícia que té una prosa elegantíssima i que crea uns diàlegs de gran interés i  molt ben documentats filosòficament, no debades Lenoir és filòsof (recomane visitar el seu web). Diré més: literàriament aquesta novel·la és  millor que moltes de les que passen per grans obres. Un vocabulari just, encertat i precís. Tot el text está farcit d'informacions sobre diversos aspectes de la ciència i la filosofia. La protagonista ha sigut professora d'aqueixa matèria. Interprete que és un alter ego de Lenoir. També he pogut copsar alguna crítica al sistema educatiu. El protagonista sap qui és Victor Hugo perquè porta el seu nom però en canvi, quan l'anciana li pregunta si sap qui és Baudelaire, el jove li contesta que potser l'ha estudiat a escola però no s'enrecorda. És cert, a França també  han rebaixat molt els continguts de literatura en l'ensenyament.

Per a acabar, suggerisc la conveniència de recomanar La voz del ángel als estudiants de Filosofia. Seria una bona ferramenta i un gran ajut en mans d'el professorat interessat a explicar als joves la mort digna, l'eutanàsia, l'holocaust, la generositat, la llibertat, les relacions familiars, l'afectivitat, l'amor, l'amistat, l'incest, l'ecologia... En definitiva, la vida.

NB: No sé si hi ha traducció al català. Com sabeu, jo llisc traduccions catalanes de les llengües que no conec, però Grijalbo m'ho envia tot en castellà. Al capdavall és un idioma que també conec.

dilluns, 9 de novembre de 2020

Una novel.la que no m'ha agradat

I aleshores per què l'he llegida, acabada i, ara,  comentada? Doncs perquè em vaig registrar en un projecte que es diu EDICIÓN ANTICIPADA, del grup editorial Penguin Random House. 

Em van preguntar quines eren les meues preferències literàries i si estaria disposada a fer una ressenya dels llibres que m'enviaren electrònicament, ja que es tracta d'una aplicació virtual. 

Als pocs dies ja tenia al meu telèfon mòbil ANTICA MADRE, de Valerio Massimo Manfredi, editada per Grijalbo.



La primera sorpresa vingué de la mà de l'aparador de la llibreria que freqüente (Gaia, a Benmaclet): allí estava la novel·la. Uns dels hams que llança Edición Anticipada és que t'envien els llibres abans de la distribució comercial.

La segona i definitiva sorpresa va ser que Manfredi no ha millorat gens la seua literatura des que el vaig conèixer per un dels seus llibres sobre Alexandre el Gran, atreta pel personatge. Em va decebre perquè no aportava res que igualara (menys encara millorara) les novel·les de Mary Renault. I això que l'escriptora anglesa fa una trilogia sobre el rei macedoni perquè estira l'èxit (i potser la documentació acumulada i no utiitzada) de la meravellosa EL MUCHACHO PERSA. En el cas de Manfredi no vaig acabar la trilogia, amb un en vaig tindre prou.

Tornem al que ens ocupa. Antica madre (un títol inexplicable lingüísticament) narra una expedició encomanada  per l'emperador Neró a un grup dels seus millors militars veterans  per arribar a les fonts del Nil. En realitat és una excusa per a anar capturant, pels diversos territoris que travessen, persones i animals per al circ de Roma. Aviat la novel·la es converteix en una aventura típica de la literatura juvenil dolenta. Entreté però no informa adequadament. Es veu que Manfredi ha recopilat molta documentació però li pot més acabar prompte la novel·la que mostrar calmadament el que hauria de traslladar. La seua literatura, la manera de narrar, no té interés. En aquest punt he d'aclarir que jo no venia de llegir Almudena Grandes o Martí  Domínguez o Joan Francesc Mira o Rosa Montero, acabava de llegir altres cosetes menors. Ho dic perquè quan s'acaba de llegir una bona novel·la costa apassionar-se per la que a continuació tens entre mans si no està a l'alçada i, ara, no ha sigut el cas, no hi ha disculpa per a Manfredi.

El que menys m'ha agradat és que ni amb un  bon mapa podia seguir l'itinerari que descriu. No saps mai si van cap al nord o cap al sud! Jo llisc amb diccionari  i mapa al costat, en aquesta ocasió no hi havia manera d'aclarir-me. D'altra banda, es permet algun comentari d'ètica actual que de cap de les maneres és compatible amb l'època que hi tracta.

He d'enviar aquest comentari a Edición anticipada. Per això l'he escrit al blog. Segons el que vaig entendre és així com s'havia de fer.

D'ací uns minuts em llançaré de cap a rellegir LA MELODIA DEL DESIG, de Ferran Garcia Oliver, i tenir-la fresca per a comentar-la en el grup de lectura Muro llig. He dit rellegir no per un posat prou esnob i estés sinó perquè ja la vaig tenir en un altre grup de lectura, El Micalet parla de llibres.

dissabte, 17 d’octubre de 2020

Els poetes de l'Àrtic

 

He volgut imposar-me un deure: llegir un llibre sobre la població de Groenlàndia. Un deure molt amable, per cert. La cosa ha  vingut per la divulgació que fa Francesc Bailón Trueba de les seues activitats com a antropòleg, escriptor, aventurer... a través de conferències i llibres principalment. La coneixença d'aquest estudiós prové de la meua participació en el llibre de relats colelectiu EXPERIÈNCIES DE VIATGE, editat també per NOVA CASA EDITORIAL, volum en què  Francesc, curiosament,  no va participar però, com que l'editorial fa que qui hi hem publicat esdevinguem una mena de família, vam començar a mantindre una certa relació a través dels correus electrònics. Em vaig sentir atreta pels seus  coneixements sobre aquest poble dit tradicionalment  esquimal, una cultura que sempre m'ha despertat un cert interés des que, de molt joveneta, vaig seguir unes publicacions de Miguel de la Cuadra Salcedo. Ara bé, de cap de les maneres amb la profunditat i autoritat de Francesc Bailón tot i que la divulgació lleugera fa el seu paper i ens prepara per a accedir a estudis de gran volada, com ara el llibre que ens ocupa.

ELS POETES DE L'ÀRTIC. HISTÒRIES DE GROENLANDIA, de Francesc Bailón Trueba, traduït al català per Abel Carretero Ernesto, està molt ben presentat i introduït per l'autor a través d'unes pàgines incials sinceres i emotives, textos que transmeten la gran passió d'aquest home pel que fa. No penseu que és visceral, donant a aquest adjectiu un sentit negatiu o tou. Francesc és exhaustiu i precís. Amb formació universitària (llicenciat en Antropologia cultural) té en el seu compte  més de dues desenes d'expedicions àrtiques i ha viatjat arreu del món buscant documentació sobre el poble inuit. D'un gran prestigi internacional ha assessorat diversos documentals  i obres de teatre. Potser sonarà més la pel·licula d'Isabel Coixet NINGÚ VOL LA NIT, on apareixen personatges del llibre.

ELS POETES DE L'ÀRTIC està estructurat en tres parts que l'autor explica molt bé per a facilitar-nos la navegació per les seues pàgines. Podem llegir la història de l'expedició de John Ross, a principis del segle XIX (en cursiva per deixar-ho més clar), el viatge objecte del llibre del mateix Francesc i totes les notes complementàries independentment. 

A banda de l'agilitat narrativa i l'interés de la història del poble de Groenlàndia, ens acompanyen mapes fets pel mateix autor, taules demogràfiques, fotografies (hi trobem tres àlbums), etc. A poc a poc i de manera amena, ens va donant informació filològica i sobretot històrica de tot allò que considera indispensable per arribar a un coneixement el més exacte possible d'aquesta cultura de la qual sabem la superficialitat: trineus amb gossos, frecs de nassos i iglús. Una de les coses que deixa més clar és que no es tracta d'un poble uniforme.

Tot plegat, el llibre d'un dels majors especialistes a nivell mundial. Molt recomanable pel contingut i per la manera de presentar un treball d'investigació de molts anys i que encara continua.

dijous, 20 d’agost de 2020

Lió

Cada vegada que travessàvem França per a anar cap al nord o el centre d'Europa defugíem Lió a causa de la por a les complicacions viàries. Sol passar quan ens acostem a una gran ciutat. No sabem mai, fins que no ho coneixem, si la circumval·lació o la travessia seran amables o centrífugues.

Alhora ens sabia greu no visitar la tercera ciutat de la República,  dedicada  històricament a la indústria de la seda i referència internacional del beaujolais, eixe vi jove que el comerç francés ha sabut convertir en mite. Ve a tomb que conte, per allò de derribar mites, el que em va passar a la Bodega Baltasar Seguí, de Benimaclet. Havíem quedat a sopar a casa de la nostra amiga Nieves, que va estar convocant-nos durant uns quants anys per a prendre  el famós beaujolais el dissabte següent al tercer dijous de novembre. Un any em vaig oferir a portar jo el vi i, per a comprar-lo, vaig acudir a la citada bodega. Em va atendre una dona encisadora que sabia més de vi que Parker i Peñín. Anteriorment ja m'havia seduït amb la recomanació de la varietat que havia d'utilitzar per a preparar les peres al vi. Des d'aleshores he fet sempre eixes postres de manera sublim. 

 En entrar i preguntar-me què volia, li dic:

- Dues botelles de beaujolais. 

- Francés o espanyol?, em contesta.

Em quede perplexa. Ella somrient respectuosament m'explica que al capdavall és un vi jove i que els nostres cellers també en feien per eixos dies. Jo vaig pensar que a la grandeur li quedaven quatre dies. Vaig optar per endur-me una botella francesa i una altra de Toro. Durant el sopar no trobàrem diferències ressenyables. 

Tornem a la visita a Lió. Per fi enguany, l'estiu més estrany per a viatjar, allà que vam anar. Ens allotgem als afores i anem cada dia al centre de la ciutat amb autobús, l'únic lloc on trobàvem persones amb mascareta. No les porta tota la gent malgrat que és obligat. Però la població en general  no en fa cas.

El primer tast de la ciutat va ser a  l'espai de les ruines de Lugdunum, la ciutat que van fundar els romans i que potser ens recorden les històries d'Asterix. Estan al capdamunt d'un pujol des d'on es divisa gran part de la ciutat actual. Comprens immediatament que per qüestions de vigilància i defensa era un bon lloc.


Em va agradar molt el museu que forma part de l'espai arqueològic. Els fons actuals provenen d'ajuntar  totes les col·leccions que havien estat disperses en  diferents llocs. Em va resultar molt atractiu molt com l'arquitecte mimetitza l'edifici fins amagar-lo pràcticament. Sembla que va ser la condició que va posar: el museu s'ha de fer a tocar de la ruines. I així va ser. Dins de la muntanyeta i sense profanar l'entorn:






Ací dalt podem veure l'entrada i  un canó de llum. 

No vaig poder evitar recordar a Rafael Moneo i el seu Moderna Museet d'Estocolm: en veus l'entrada quan ja hi ets. Moneo tampoc no va voler destorbar el bosc. Penseu en altres arquitectes que fan tot el contrari. 

He de dir, però, que a causa de les restriccions de tota mena per l'actual pandèmia i les adaptacions higièniques, les visites a altres museus de Lió i les passejades es van fer molt incòmodes. Hauré de tornar a visitar aquesta ciutat!

(Les fotos són meues)





dimecres, 24 de juny de 2020

Altres maneres, encara, d'accedir a la lectura

Com ara els grups de lectura menuts i, de vegades, d'un parell de persones que formem en ocasions amb alguns familiars o entre les amigues per a intercanviar llibres i a més comentar-los i debatre'n.



Així va aribar a les meues mans per segona vegada Manual para mujeres de la limpieza, de Lucia Berlin. La primera vegada va ser perquè li'l vaig comprar a la meua filla i se l'endugué a sa casa. Habitualment ella llig el llibre i després, me'l deixa.  O a la inversa si soc jo qui en fa el préstec. No vivim a la mateixa ciutat i, per tant, sol passar molt de temps d'espera. Per això no l'havia llegit encara tot i les ganes que en tenia. Començà a fer-me goleta l'article d'Eulàlia Lledó al seu web.

Fa uns dies la meua estimada veïna i amiga, Pepa, amb qui solc tenir un considerable tràfec de llibres, em va deixar el de la Berlin a fi que el llegira i li'n donara el meu parer. Com a curiositat vull afegir que en aquest cas va ser la seua filla qui li'l va regalar. De mares lectores, filles llegidores.

I a les mans el tinc. Gaudint del relats.


Però, com recordareu si heu seguit les dues entrades anteriors, hi havia una novel·la pendent: La conjura de los necios, de John Kennedy Toole. Pendent per haver-la interrompuda en diverses ocasions a favor d'unes altres. El cas és que fa uns dies que l'he acabada. És una novel·la que no decau en cap moment, que no deixa res abandonat perquè per molt irrellevant que semble un detall, un personatge, un lloc, l'autor ho presenta de manera que en cap moment et sens perduda i en algun moment de la novel·la ho recupera. Ara bé, amb ironia, puc dir que en cas de pèrdua no passaria res perquè l'amic Ignatius Really és tan demencial que pot ocórrer qualsevol cosa i la contrària. Una crítica ferotge de la societat estatunidenca de Nova Orléans estant.





Kafka y la muñeca viajera, de Jordi Sierra i Fabra, és l'últim llibre que he llegit. És altament recomanable, curt, deliciós. Podem aprendre potser  més de la  vida de Franz Kafka gràcies al gran Jordi Sierra i Fabra que en una biografia convencional.  La història és senzilla, emotiva, d'una gran bondat de Kafka envers una xiqueta que plora sense consol perquè ha perdut la seua nina jugant al parc. Kafka no s'ha vist mai en una situació així i decideix convertir-se en el carter de les nines, cosa que li dóna molta feina atés que ha d'escriure cartes de la nina dirigides a la xiqueta. Té la complicitat de Dora Diamant, la seua companya en aquells dies i qui va donar a conéixer la història de la nina. No en tenim documentació però Jordi Sierra i Fabra fabula una possibilitat del que va passar.


Vos desitge un bon estiu ple de lectures.

diumenge, 14 de juny de 2020

Continue llegint


Semblarà un poc estrany, sobretot a qui no freqüente aquest blog i hi haja arribat pel títol tan clar (De viatge), que últimament només parle de literatura i més exactament de les meues lectures. La raó és ben senzilla: ja no viatge massa per diverses causes com ara l'ecologia, canvis en la meua vida, motius de salut... i darrerament pel confinament. Bé, anem per feina.

En el text anterior parlava de les diverses  maneres d'elegir lectures. N'he d'afegir una altra: les cites incloses en les  conferències. L'escriptora Isabel Barceló ens va parlar sobre les seues experiències literàries (la podeu escoltar en aquest vídeo) gràcies a la iniciativa de la Biblioteca Valenciana per haver guanyat el Premi de la Crítica 2019.


I encara una altra: els blogs i els webs creats per a eixa finalitat, com és el cas de Maluy Benet i Literatura per a tothom. L'autora va publicant fragments d'obres que  li han agradat, cosa que és una invitació per a llegir el que ella suggereix i de vegades conéixer noves autores i autors.


En el primer cas, Isabel va citar el llibre de Jordi Sierra i Fabra Kafka y la muñeca viajera. Em  va impressionar tant la manera com en va fer l'explicació, com en va parlar, que immediatament vaig demanar el llibre a Lola Samper, la llibretera de Gaia. Per diverses circumstàncies no l'he pogut tenir a les mans fins ara. Encara no l'he obert perquè tot i que tinga moltes ganes de llegir-lo mantic un ordre i tinc a mitges el de John Kennedy Toole ja que el vaig abandonar a favor de L'esperit del temps, de Martí Domínguez, novel.la proposada pel grup Muro llig.

Escrita en primera persona narra els anys del nazisme des de l'annexió d'Àustria (la famosa Anschluss que Éric Vuillard ens contà tan bé en L'ordre del dia) a l'acabament de la Segona Guerra MundialCom no m'agrada fer  "pedreta descoberta" ni la meua pretensió és la crítica literària, vos convide a llegir  Martí Domínguez i si l'heu llegida i en voleu fer algun comentari vos oferisc aquest blog.


J. K. Toole i el seu Ignatius Reilly continuaren esperant perquè em vaig posar a llegir les dues primeres novel·les de la saga del dectectiu Roures de Marta Robles, A menos de cinco centímetrosLa mala suerte.

I encara esperaren més perquè, gràcies a un reportatge periodístic, vaig buscar i aconseguir El corazón con que vivo, de José María Pérez González, Peridis, sobre la Guerra Civil. M'agrada molt aquest autor per la senzillesa narrativa i el gran contingut documental dels seus llibres, a banda de l'acurat tractament de la Història. El vaig conèixer com a narrador per les seues novel·les històriques sobre reines i reis castellans medievals.

Així és que ara toca passejar per Nova Orléans i després anar a Berlín. Abans, però, he d'acabar la reserva de premsa diària i setmanal que està saludant-me des de la prestatgeria per reclamar la meua atenció.

Una última cosa: sempre llisc en català, tant les obres originals, òbviament, com les traduccions. Només si en alguna ocasió no trobe la traducció catalana, llisc en castellà. De vegades hi ha alguna excepció deguda a les diverses maneres d'elegir lectures.







dilluns, 25 de maig de 2020

Muro llig


L'elecció de lectures que fa cada persona depén dels seus gustos i, sobretot, de la informació que rep: recomanacions d'amistats i llibreteres, suplements literaris de diaris i revistes, col·leccions que ofereixen els periòdics... i grups de lectura. Forme part del grup El Micalet parla de llibres des  la seua fundació i ara he entrat a Muro llig. 



L'estat d'alarma em va sorprendre a Muro i a Muro estic fins que la mobilitat entre localitats siga plena i puga alternar viure a València i viure ací. El confinament tingué un període inicial molt sever. No  només havia de romadre a casa sinó que, a causa de les  pluges que ens van acompanyar aquells dies, no podia gaudir del pati i del jardinet que completen l'habitatge. Així que, si habitualment sóc llegidora, en eixes circumstàncies tenia més temps per a llegir més encara. 

Havia vingut de València amb un parell de llibres: el segon volum de Rusos, d'Edward Rutherfurd, i Les dones invsibles, de Mercè Viana. La primera novel·la va arribar a les meues mans gràcies a una col·lecció de novel·la històrica que oferí El País fa uns anys. La segona, serà la protagonista de la pròxima sessió del grup de lectura del Micalet. Vaig acabar els dos llibres i encara tenia lectura: suplements de diaris que tinc costum de guardar. Eixos suplements, eixes revistes, ofereixen articles d'opinió, relats literaris i entrevistes que es poden llegir temps després d'haver-se escrit sense minvar-ne l'interés. Però també es van acabar. Aleshores vaig recórrer a la biblioteca que el meu fill encara conserva en aquesta casa. Afortunadament té molta literatura a banda d'altres gèneres i temes del seu interés. Li vaig agafar El jugador, de Fiódor Dostoievski, aprofitant que encara em mantenia immersa en el món rus i dues novel·les d'Andrea Camilleri L'excursió a Tindari i El gos de terracota, amdues protagonitzades pel comissari Montalbano. El meu marit, al seu torn, en una situació similar a la meua, havia agafat, entre d'altres,  La conjura de los necios, de John Kennedy Toole, que tinc per a acabar jo ara. 

Mentres, la biblioteca de Muro estava tancada. Jo em delia per llegir La madre de Frankestein, l'última novel·la d'Almudena Grandes. Així que el primer dia que es va obrir la biblioteca allà em vaig presentar per a demanar-la. Estava prestada. Llàstima. Però la fada Carmina em va donar la solució: me la carregà en un llibre electrònic. Doble triomf. Llegia a la gran Almudena i m'enfrontava, amb èxit,  per primera vegada a un nou artilugi. 

A continuació arribà La chica que no supiste amar, ja que el grup de lectura Muro llig continuava malgrat les limitacions actuals, per bé que a través dels diferents recursos que oferiex internet. Vaig llegir alguna informació sobre l'autora, Marta Robles, i al principi no m'acabava de fer el pes aquesta dona. Totes som sectàries en alguna mesura i Marta Robles no  era una persona que jo haguera triat per a formar part del meu entorn. Però vaig confiar en l'elecció de Carmina Prats i vaig continuar llegint sobre Robles. Per fi li arribà el torn a la novel·la. El mateix: dubtava, no sabia si m'agradaria el tractament que l'autora feia de la prostitució. Però vaig tirar endavant i a les poques pàgines ja em va seduir. Al capdavall a mi m'agrada la novel·la negra i aquesta conté totes les claus d'una de les bones. I això que és la tercera de la sèrie del dectectiu Roures i jo no n'he llegit cap!  

Actualment hi ha un debat prou interessant sobre si  convé llegir en paper o en aparell electrònic. Jo crec que tant se val: el cas és llegir i per això escric esta coda que complete amb el següent paràgraf:

L'article Leemos distinto, ¿leemos peor?, de Carmen Pérez-Lanzac (El País de 24 de maig de 2020) inclou aquest paràgraf: "Como sugirió el  psicólogo cognitivo Keith Stanovich, aquellos que no hayan leído mucho y  bien tendrán menos base para la deducción y el pensamiento analógico, haciéndoles propensos a caer presa de información no contrastda o falsa", asseveració que  reforça la meua idea: no importa el suport, importa la lectura.

dijous, 14 de maig de 2020

Torrevieja





Dir Torrevieja és recordar aquell concurs, o potser concursos, de la televisió on rifaven un apartament... Acabada d'escriure esta frase, tot encetant el text per a publicar en el blog, emeten per la televisió un nou capítol de la sèrie El Ministerio del tiempo que, curiosament, incloïa una referència a l'antic programa Un, dos tres. Una parella de  concursants esdevenen protagonistes del citat capítol en resultar guanyadora de "un bonito apartamento en Torrevieja". Es tractà d'una estratègia de difusió turística de primera magnitud.

Torrevieja és una població molt agradable de visitar amb una història curta i interessant. Vaig poder recórrer-la amb un guia el mateix dia que l'Oficina de Turisme començava el servei de visites en grup. El xic ho va fer la mar de bé, explicava amb la solvència d'un professional tot i ser la primera vegada que ho feia. 




La ciutat va nàixer en el segle XIX a causa de l'aleshores incipient indústria de producció de sal. En acabar esta referència fundacional el guia ens mostrà el Conjunt Històric Monumental de les Eres de la Sal, on els treballadors carregaven les barques per a dur la sal als vaixells ancorats un poc més lluny, atés que la badia no tenia les condicions per a rebre'ls al moll de càrrega. Les primeres instal·lacions daten de finals del XVIII.

Un espai històric molt ben conservat avui en dia gràcies a les reconstruccions necessàries de 1997. Actualment, entre altres usos culturals, el dit espai acull la celebració del Certamen Internacional de Habaneras y Polifonía, d'Interés Turístic Internacional i Medalla al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana. Vos transcric l'havanera més famosa:


Es Torrevieja un espejo
Donde Cuba se mira
Y al verse suspira
Y se siente feliz

Es donde se habla de amores
Entre bellas canciones
Que traen de Cuba
Su alma y sentir

Entre las olas tatuada
Vienen las habaneras
que son de la Habana
Mensaje de amor

Y es con tus suaves caricias
A la vez que la brisa
Besa la playa con una canción

Es Torrevieja divina
Es con su cielo sin par
Eres embrujo, canto de amores
Plácido ensueño
Para el que busca soñar junto al mar

Es Torrevieja divina
Es con su cielo sin par
Eres embrujo, canto de amores
Plácido ensueño
Para el que busca soñar junto al mar



És molt agradable el passeig marítim de Torrevieja, la nostra Torrevella, la ciutat més poblada del Baix Segura. Hi ha diverses escultures i bancs ornant l'espai que hi ha entre la vora de la mar i els esculls artificials protectors. La més famosa és la Bella Lola, que té dues versions de la mateixa escultora, Carmen Fraile. Òbviament, per l'omnipresent tasca marinera, fan referència a una dona que acomiada el seu home quan ix a navegar i una altra que el plora perquè no torna. N'hi ha alguna interpretació més i llegendes per a triar.

Per últim voldria fer una referència a la llengua. A la població parlen castellà però molt a prop parlen valencià. Per aixó la coneguda dita:

Les xiques de Torrevella al cresol diuen candil, a la finestra, ventana, i al julivert, perejil.

(La imatge és d'internet)

dimarts, 14 d’abril de 2020

Aigua de Tuéjar


Un dia vaig llegir a la premsa un article sobre les investigacions que el doctor en Arqueologia Miguel Ramón Martí Matíes està duent a terme per a reconstruir (atés que n’han desaparegut molts segments) el recorregut que feia l’aqueducte que abastia d’aigua València en temps de l’antiga Roma.

Una tasca que el du a buscar informació no només en els documents escrits sinó també in situ, xafant el territori i seguint les ruïnes per tal d’enllaçar-les i demostrar la seua teoria: l’aigua que abastia València provenia d’un brollador de Tuéjar.

L’endemà, fent-nos un cafè una amiga i jo, aquesta em va dir que coneixia l’existència d’eixa conducció perquè acabava de saber que hi havia restes prop de sa casa, al terme de Vilamarxant.

Ens vam animar i el nostre interés ens dug a participar el dia 29 de febrer en l’acte que l’ajuntament de Tuéjar, feliç per tenir un paper tan important en la Història, organitzà per a escoltar l’investigador citat en l’Auditori Municipal i en el recorregut que ens van preparar per a conéixer el naixement de la conducció d’aigua, aqueducte que quasi 100 km més lluny permetia que la gent de Valentia estiguera ben abastida d’aigua, a banda de donar-la també a tots els nuclis de població, per menuts que foren, al llarg del recorregut.

Eixos dies la premsa acollia una certa controvèrsia al respecte atés que una part del professorat de la Universitat de València no volia reconéixer la teoria de Martí i li van fer una campanya un poc lletja: el degà de la Facultat de Geografia arribà a telefonar a l’alcaldia de Tuéjar per a demanar que se suspenguera la visita de Martí.

En fi, no entre en més detalls. Aquestes coses no m’agraden: la universitat ha de ser generosa i col·laboradora i donar suport a la gent que treballa i investiga, per raons diverses, al marge dels seus departaments i projectes d’investigació.




El contrapunt ve de la mà de La Piná, Asociación para el desarrollo rural de Tuéjar, que participa en el projecte Hilando vidas. Les dones de la comarca dels Serrans tixen incansablement per a donar visibilitat a la dona rural. Consulteu el seu web, una lliçó de lluita per la igualtat des de la més pregona sororitat.

(La fotografia és d'Ana Anaya. Es tracta d'unes obres de les dones d'Hilando vidas que decoraren a principis del mes de març la façana del Museu del Carme, així com altres monuments i edificis del centre de la ciutat de València).