Un tast d'Astúries

Arribats a Gijón i en eixir, ja a peu, de l'aparcament subterrani que vam trobar miraculosament a tocar de la mar, aparegué  davant dels nostres ulls tot l'esplendor de la platja i del mur de San Lorenzo. A l'esquerra, Cimadevilla i, a la dreta, El Rinconín, separats per uns cinc quilòmetres de passeig més una calçada que semblava no tenir fi. 

Les dades arqueològiques ens permeten saber que hi ha hagut presència humana des de fa més de 7.000 anys, però nosaltres vam començar pels romans, exactament pel Museo de las Termas Romanas de Campo Valdés, un espai semisoterrani en la peninsuleta que tanca la badia per occident. L'entrada és gratuïta, com la de tots el centres de la xarxa municipal de Gijón/Xixón. Unes restes ben presentades i poc més.

Com ja érem a Cimadevilla, anàrem a visitar la casa on va nàixer Gaspar Melchor de Jovellanos. Aquest palau, esdevingut Museo Casa Natal de Jovellanos, té la doble missió d'estudiar i divulgar l'obra del famós il·lustrat i albergar art local. Presenten l'edifici com una casa-palau típicament asturiana, al capdavall una casa romana.

No volíem deixar de veure la mar i ens dirigírem al nord, al cap de Peñas, el més septentrional d'Astúries. És una meravella recórrer, des de dalt, tot el conjunt de penya-segats. Hi ha molta informació gràcies a uns quants panells, ben subjectes a terra. El dia no era d'una lluminositat esplèndida, però suficient per a gaudir de les roques i de l'aigua. Vaig recordar que no vaig poder veure els cliffs de Moher. 

És una espineta viatgera que encara em punxa, com la del Museu Arqueològic d'Atenes. El dia que vam  anar a Moher, la boira havia obligat a tancar els accessos per seguretat i com que les previsions continuaven sent boiroses durant dies, vam deixar la visita per a un altre any. Al cap de Peñas, sortosament, això no es va repetir. Però vam trobar tancat l'edifici del centre d'interpretació, recepció de visitants i museu marí de la zona. Mai no és complet el gaudi.

La cirera del pastís la posa el far, que funciona des de 1852, trenta-dos anys abans de la construcció del de San Juan de Salvamento, al sud de l'Argentina, conegut com el far de la fi del món per la novel·la de Juli Verne. Em va agradar descobrir que a Peñas, entre l'esplanada del far i la vora del penya-segat, encara es conserva una torre amb 12 botzines de boira, totes rovellades, segurament inservibles, que fan comprendre la duresa de la navegació quan la boira no deixa veure la llum del far.

Encara ens faltaven dos objectius. Visitar el Centre Niemeyer i revisitar els edificis preromànics. Amb aquests, vam acabar prompte perquè hi havia obres: estan construint un camí de vianants que unirà Santa María del Naranco i San Miguel de Lillo. De tota manera fa goig tornar als llocs que ens agraden.

A Avilés, al Centre Niemeyer, construït en una meseta al costat de la ria, vam tenir la sort  de trobar, en l'edifici de la Cúpula,  Naturalezas Vivas, una exposició molt interessant i colpidora sobre el nostre futur climàtic. La primera imatge que trobes és una autència bufetada:

Es tracta d'una frase molt difosa en art,  filosofia,  música i altres disciplines. No vaig fotografiar la cartel·la i  no he pogut trobar l'autoria de la fotografia.

Astúries, un lloc per gaudir de la mar i on no passar calor.

--------------------------

Les fotos són de l'autora

Zambujeira i Jándula

Pensant en el viatge de Nadal, un viatge que únicament podem fer junts els deu membres de la família durant eixe periode de vacances escolars, se'ns va ocórrer l'Algarve. Ja hi havíem estat, el  meu marti i jo, fa molts anys perquè és molt fàcil entrar a Portugal mentre viatges per l'occident de la península encara que només siga per a menjar una bona sopa a Faro. 

Agafem l'autovia A92, amb la mitjana curulla de baladre i els vorals acompanyats de ginesta. A poc a poc anem acomiadant les vuit províncies andaluses. Recordeu com les cantàvem a escola? Almería, Granada, Málaga, Jaén, Córdoba, Sevilla, Cádiz y Huelva. Doncs així va anar la cosa, d'est a oest, fins al cap de Sant Vicent.

Un vent molest que vincla els arbres, sempre reverents, ens feia companyia constantment i la intenció inicial de trobar una casa que ens poguera albergar a tot el grup familiar comença a trontollar. 

Visitada la preciosa costa vicentina, però sense allunyar-nos-en molt encara, anem cap amunt i entrem a l'Alentejo, la regió més enllà del Tajo del nord estant.   

És així com trobem Zambujeira do Mar (foto d'ací dalt), un poblet (aldeia en diuen) molt agradable i nou perquè ha nascut a principis del segle XX  a causa de la desaparició programada d'un portet de pesca proper.

Deixem Portugal per anar, abans de tornar a casa, a conéixer Jándula. Passem una nit a la Sierra de Cazorla i ens dirigim a  Quesada, el poble que David Uclés  renomena com a Jándula en  la novel·la   La peninsula de las casa vacías. 

Del poble tinc poca cosa a dir, però hi ha un museu municipal (la foto d'ací dalt) memorable. En principi es va concebre per a dos espais: el Museo Zabaleta i el Museo Miguel Hernández-Josefina Manresa. Rafael Zabaleta, pintor nascut a Quesada, és un artista contemporani (1907-1960) que es va relacionar amb els primers pinzells de l'època, amb qui en molts dels casos va intercanviar influències. Em va a gradar molt com està distribuida l'obra i tota la informació que ofereix.

L'altra part està dedicada a Miguel Hernández, a la seua vida i a la seua obra, amb un gran respecte. Són unes sales amb continguts molt emotius i instructius. Josefina Manresa, la seua muller, era de Quesada, i va aconseguir que el seu poble mostrara tot el que ella havia conservat del poeta. 

Actualment, han creat un tercer espai, per bé que molt menut, gràcies a l'èxit de la novel·la anteriorment citada. Molt interessant l'explicació de la portada del  llibre, que és un quadre mutilat de Rafael Zabaleta. La cirera del pastís és el que podeu  veure ací al costat: una mena  de collage amb anotacions, calendaris, plànols i tota mena d'ajuda que Uclés va emprar per a la redacció de la novel·la.

-----------------------------------

Les fotos són de l'autora.

La Serra d'en Galceran

Els motius per a visitar una localitat són diversos i tots ells vàlids. Una altra cosa són les expectatives de qui viatja. Fa uns dies, per motius d'amistat, vaig estar a la Serra d'en Galceran, un poble de la Plana Alta on s'arriba amb la companyia del bosc mediterrani. Són més de vuit-cents metres d'altitud que es recorren amb un somriure de felicitat. L'expectativa inicial (passar un dia agradble) va ser superada, com a continuació procuraré relatar. 

És molt recomanable fer el viatge amb calma no només per poder evitar els conills que apareixen a les vores de la carretera i que la passen sense avisar, sinó sobretot per a poder detenir-se a contemplar el paisatge (els dies clars es poden veure les Columbretes) i parar, per exemple, a l'ermita de Sant Miquel i omplir alguna botella d'aigua fresca i boníssima. Si, a més, es porta alguna vitualla, el moment  esdevé memorable.

Al poble trobarem moltes sorpreses. Per exemple, en ple centre urbà encara es conserva una nevera, o pou de neu, del segle XVII. Òbviament ara està en desús, però et fa saber que el gel era una ajuda indispensable per al manteniment dels aliments o els medicaments i eixa funció ha durat fins el principi del segle XX. 

Continuem passejant pel poble, amb finestres i  fronteres curulles de plantes, i trobem el palau de la família Casalduch, un edifici gòtic ocupat parcialment per les dependències administratives municipals. En les plantes superiors hi ha una col·lecció museogràfica, menuda (llit, vestits, documents), sobre l'inquisidor general i bisbe de Salamanca Felip Bertran, fill de Serra. També s'hi exhibeixen els  taulells d'una cuina privada que va adquirir l'ajuntament per a evitar que foren destruïts. Personalment em van recordar els de la cuina, aquesta completa, que es pot admirar al Museu de Ceràmica de València, per bé que els taulells del palau Casalduch són posteriors.

Em van sobtar dues coses, encara dins del palau: la maquinària del rellotge original de l'església i un tapís mural. Fa llàstima que es llancen a perdre, crec que mereixen una restauració i, en el cas del rellotge, posar-lo en funcionament. L'esfera marca les quatre amb els romans IIII, i no com solem esperar IV. Hi ha diverses històries i llegendes que en parlen i intenten explicar eixa dualitat, però jo trobe que és una qüestió merament estètica.

Pel que fa al tapís, és urgent, al meu parer, restaurar-lo i ubicar-lo en un lloc protegit. No ens podem permetre la destrucció del patrimoni per poca cosa que aparente ser. Espere que l'ajuntament actual ho prenga  en consideració, així com fer atenció al marc d'un quadre (sembla que de Joan de Joanes) que esdevé serradura a la vista.

Faltava una altra sorpresa: una col·lecció particular de ràdios que abracen des dels inicis d'aquest invent fins pràcticament l'actualitat, propietat de Jorge, un castellonenc resident a Serra que s'ha dedicat durant dècades a comprar els aparells, reparar-los i posar-los en funcionament.

Recorde un reportatge televisiu sobre un altre col·leccionista de ràdios que la dana va fer malbé i que la Universitat Politècnica de València va restaurar.

He de tornar a Serra a veure tot el que em queda per conéixer del poble, que hi ha molt més. Molt, també fora del nucli.

------------------------

Les fotos són de l'autora i de C.S.

Abelles urbanes

L'any 2015, a causa de la  troballa  de dos eixams en sengles arbres de la ciutat de València, l'ajuntament va posar en marxa el projecte Abellar urbà. Com va dir Pilar Soriano, aleshores regidora de Parcs i jardins, es desenvoluparà eixe projecte per a "aprofundir en el coneixement d'una ciutat sostenible,  rica en biodiversitat i el seu ús com a eina d'educació mediambiental i de conscienciació ciutadana i la seua possible futura ocupació com a bio-indicadors de la qualitat ambiental". A partir d'eixe moment es van traslladant les colònies d'abelles que apareixen espontàniament a ruscs creats ex professo en diferents edificis: a hores d'ara en tenim 24 a la ciutat en set localitzacions. 

Onze anys després, el proppassat dimecres 20 de maig, es va inaugurar l'exposició que Isaac Senchermés ofereix  a l'antic  museu de Ciències  Naturals, que tan magistralment va dirigir Margarita Belinchón. Darrerament li han canviat el nom, però continua sent "el museu dels Vivers".

No sabia ben bé què anava a trobar-me perquè Isaac  va presentar l'octubre de 2008, a la Intersindical Valenciana, un treball fotogràfic, Fotografia tangible, que ens va fer  reflexionar sobre la idea d’espai públic tot interpretant  el concepte  de no-llocs de l’antropòleg Marc Augé. Però vet ací que parant atenció al títol de l'exposició actual ARXIU VIU DEL PAISATGE URBÀ. POL·LEN, PINTURA EXPANDIDA I ECOLOGIES DE LA CIUTAT, ens trobem de nou la ciutat, el paisatge urbà, que és l'hàbitat de les nostres abelles municipals. El títol conjumina alguns dels interessos d'Isaac Senchermés: l'ecologia, l'art i l'apicultura.

Isaac Senchermés, nascut a Montroi, és llicenciat en Belles Arts amb especialització en Escultura per la Limerick School of Art and Design, màster  en Arts Visuals i Multimèdia i màster en Fotografia, ambdós per la Universitat Politècnica de València, a banda d'altres cursos i tallers formatius arreu del món. De totes les activitats dutes a terme per Isaac n’hi ha una que vull destacar per la seua importància: ha acompanyat, com a fotògraf,  l’Orquestra de Cambra d’Irlanda durant una gira pel país.

Durant la seua intervenció el nostre artista visual ens va parlar de la recol·lecció que ha dut a terme durant un any del pol·len dels ruscos municipals de la ciutat de València. Eixes mostres s'agrupen per color, localització i data. Es presenten en l'exposició com una estructura on el temps i el territori es fan visibles. El pol·len és el registre de l'activitat de les abelles. 

Una cosa per a mi, curiosa i alhora important, és que tots els kilos de mel que es produeixen a la ciutat no es comercialitzen. S'envasen en uns pots xicotets que s'utilitzen per a portar-los a les escoles i altres col·lectius quan participen en les activitats que ofereix el projecte Abellar urbà. També com a regal institucional per part de l'ajuntament o, com el dia de la inauguració del 20 de maig, per a obsequiar al públic assistent.

Crec que no podeu deixar de visitar la mostra per a entendre millor el treball d'Isaac Senchermés. Veureu, com a homenatge familiar i professional, un tast de les fitxes de l'avi matern d'Isaac, Ramon Soldado, referent indispensable de l'apicultura.

L'exposició es podrà visitar  fins el 2 d'agost.

-----------------------

Gràcies a Natxo Senchermés per cedir-me el vídeo. Visiteu www.senchermes.com

Maria Beneyto acaba el seu any a Muro

A Muro s'ha construït un mural, dins del parc del Batà, que acull els retrats fets pel pintor Toni Espinar de desenes d'escriptors i escriptores de la nostra literatura. El proppassat diumenge, vaig tenir l'oportunitat d'acomiadar l'any que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha dedicat durant 2025 a Maria Beneyto.

Vaig sentir els parlaments de l'alcalde, Vicent Molina; dels regidors Fernando Picó i Sergi Silvestre; de Vicent Romans, de la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià i el Comtat; de Carme Manuel i de Verònica Cantó, la incombustible presidenta de l'AVL. Va estar  reivindicativa,  ferma i elegant. Sabem que l'actual govern de la Generalitat ha reduït el pressupost de l'Acadèmia i ha amenaçat, amb ignorància o mala fe, d'eliminar-la. Un òrgan estatutari!

Un efecte de la retallada pressupostària l'ha patit la gran Carme Manuel, acadèmica i comissària de l'Any Beneyto, que ha hagut de fer mans i mànigues per salvar al màxim la programació. 

Durant la seua intervenció ens va fer cinc cèntims de l'obra de Maria Beneyto i va explicar  molt bé el perquè de la confusió que hi ha hagut amb la data de naixement de l'escriptora. S'ha acceptat durant dècades que es tractava de l'any 1925 (per això ara el seu centenari), però investigacions recents han demostrat que va nàixer el 1920. De família republicana, l'any 1939 son pare la va voler protegir de la repressió i li va semblar que fer-la passar per una xiqueta de 14 anys, en lloc dels 19 que tenia, era una bona idea. Per això el canvi: feren veure que havia nascut el 1925.

Vicent Romans ens parlà molt enginyosament de la unitat de la llengua figurant que les plomes representades al mural es deien "bon dia" de banda a banda de la mar i de nord a sud del territori, tot  enllaçant el seu discurs amb paraules o frases l'autoria de les quals  el públic assistent podíem identificar mirant les pintures.

Va acabar donant les "gràcies a  qui de manera constant ha fet realitat aquest espai únic que situa la nostra literatura a la plaça pública".

En definitiva, un acte amable i necessari. El que cal, ara, és llegir.

Les fotos són de David Pérez, cap de premsa de l'Ajuntament de Muro.

La casa sense clau

M'agraden les novel·les d'extensió breu, però mai 430 pàgines se m'havien fet tan curtes com aquesta de l'estatunidenc Earl Derr Biggers, periodista, dramatug, guionista i escriptor, conegut principalment per ser el creador del primer detectiu asiàtic de ficció: Charlie Chan, que apareix per primera vegada en aquesta obra editada per la Biblioteca Clandestina i que comentaré a continuació. 

 

Viatgem amb vaixell de San Francisco a Honolulu mentre anem coneixent amb noms, cognoms i ocupacions, ja des del transbordador d'Oakland, unes quantes persones que hi naveguen. Lluny d'atabalar tanta informació, l'autor crea unes expectatives molt interessants per al seguiment de la narració.

Des del principi observem la constant comparació dels dos mons que ameren tota la novel·la: Boston (i per extensió la costa est del continent) i Hawaii (el paradís). Algunes d'aquestes, diguem-ne, contradiccions es  mantenen ara, un segle després, i les podem trobar en pel·lícules  i sèries de televisió actuals. 

L'argument ens presenta la família Winterslip. Alguns dels seus membres van fer fortuna a les illes del Pacífic i van establir-se a Hawaii a finals del segle XIX. Minerva Winterslip va passar allà part de la seua joventut, però ara, ja en la maduresa, torna per a passar uns dies amb dos cosins que hi viuen. La germana, garant de les essències bostonianes i familiars, la fa tornar, però Minerva s'hi ressisteix fins al punt que envien el nebot, John Quincy Winterslip, a convéncer-la i fer-la tornar a Boston.

La cosa s'embolica perquè el mateix dia que John Quincy arriba a casa del seu oncle Dan, aquest és assassinat. A patir d'aquí tenim, d'una banda, la interessantíssima investigació policial amb la participació estelar de Charlie Chan i, d'altra, la progressiva adaptació a la vida illenca del jove  bostonià. Conéixer la resta de l'acció ja és qüestió de llegir el llibre.

He de dir que és la novel·la que més m'ha agradat des de fa molt de temps. Conté ingredients del meu gust com ara la investigació criminal; la descripció d'arquitectura, botànica i costums; la mescla de nacionalitats i llengües; les pinzellades d'història... Un goig. 

No vull acabar aquest petit comentari sense remarcar que la traducció és de Sílvia Aymerich  i Lemos, un ingredient de molt de pes perquè funcione tan amablement la novel·la.

Els trenta-nou esglaons

En alguna ocasió he dit, i he escrit, que una bona manera de viatjar és acompanyar un riu des del naixement fins a la desembocadura. Puc dir també que una bona manera d'elegir lectura és acompanyar una traductora a través dels seus treballs. Això és el que se m'ha acudit en trobar una nova traducció de Sílvia Aymerich i Lemos. Es tracta d'Els trenta-nou esglaons, de John Buchan, editat per Biblioteca Clandestina. 

Tenir este llibre entre les mans és una delícia. Té molt bon llegir. És  molt agradable fins i tot al tacte. Comença  amb una salutació de l'editorial seguida d'un text d'Eulàlia Iglesias en què explica l'admiració d'Alfred Hitchcock envers John Buchan i algunes curiositats de l'adaptació al cinema. És molt interessant.

La novel·la va ser publicada inicialment per entregues, cosa que explica que els capítols en què es divideixen les dues-centes pàgines porten títols engrescadors, alguns d'ells presentats com La aventura de... 

En conjunt l'obra és molt atractiva, divertida, trepidant, fins el punt que perdones a l'autor  els punts febles, el errors. Supose que Buchan n'és conscient, però ell tira endavant. L'accció per damunt de tot.

Vull destacar la panòplia de personatges curiosos que descriu. Començant pel repartidor de la llet a Londres i continuant per les persones que el protagonista va trobant-se per Escòcia: un hostaler enmig del no-res, polítics increïbles, un adobacamins i molts més, la majoria destrellats, destarifats, divertits. Tot això per a amanir la fugida a què es veu obligat  Richard Hannay (que també serà el protagonista de posteriors novel·les de Buchan) perquè és perseguit per un grup d'espies internacionals i per la policia britànica.

Es tracta d'una novel·la ambientada en 1914, els dies previs al començament de la Gran Guerra,  i publicada el 1915. La traducció és completament actual, és un treball esplèndid de Sílvia Aymerich de 2023 i això vol dir que  el text resulta pròxim a qui llig. Recorde haver llegit traduccions coetànies de novel·les d'eixa època, o anteriors, molt pesades, amb un llenguatge i unes expressions que no es reconeixen amb facilitat i que entrebanquen la lectura. Una traducció ha de resultar fàcil, independentment del que s'haja patit fent-la,  cosa que depén de la mestria de la traductora.

Ara, cap a Hawaii!

Els quatre homes justos

És fascinant la diversitat de vies per a accedir a les lectures, als llibres. He llegit Els quatre homes justos, d'Edgar Wallace, gràcies a Sílvia Aymerich i Lemos, la traductora. Els quatre homes justos està editat per la  Biblioteca Clandestina, dirigida per Marta Vidal i Guirao. 

L'editora defineix  en la primera pàgina del llibre què és un clàssic (el llibre que hem de tenir a la nostra biblioteca i hem de llegir almenys una vegada a la vida) i a continuació diu que la Clandestina s'ocupa de traure a la llum textos que han quedat oblidats pel pas del temps, o per altres raons, i que mereixen la consideració de clàssics.

Sílvia Aymerich ha tingut la feliç oportunitat (no vos perdeu el to alegre i divertit que amera la seua erudita introducció) de traduir el primer volum d'esta sèrie de quatre novel·les d'espies d'abast internacional a les primeries del segle XX: El ministre d'Afers Exteriors.

I ja tenim els quatre, León González, Poiccart, George Manfred i Thery, a Cadis, asseguts en la tauleta d'una cafeteria. Amb un diàleg magistral, Wallace, en unes poques pàgines inicials, ens caracteriza cada membre del grup i ens fa saber  que  tenen la missió, al marge de la llei, de castigar els corruptes arreu del món.

Estem a l'estiu de 1900 i el ministre d'Afers Exteriors d'Anglaterra malda per traure endavant el Projecte de Llei d'Extradició d'Estrangers Responsables de Delictes Polítics, malgrat les amenaces de mort que està rebent dels quatre homes justos, contraris a l'aprovació de la llei. I així comença esta novel·la que ens meravella per l'actualitat d'alguns dels temes que presenta, per la frescura narrativa, per la constant lliçó d'història i de geografia urbana. Confesse que m'imaginava de la mà de Michael Caine recorrent Londres. La tria de l'acompanyant ve a tomb perquè és l'actor de referència per a parlar cockney, el famós accent londinenc de les classes populars que Wallace reprodueix sovint. Trobe que a la traductora li ha suposat un gran esforç, tot i la seua provada professionalitat, fer-lo entenedor en català. He de dir que ho aconsegueix exitosament.

La novel·la transcorre pàgina rere pàgina sense cansar i oferint tot de detalls del món policial i de l'hampa perfectament entenedors, a pesar del centenar llarg d'anys que ha transcorregut des de la seua escriptura. Eixes descripcions de situacions i de personatges del món delictiu són tan versemblants, a banda de l'habilitat literària de Wallace, perquè ell va formar part d'eixe món durant un període de la seua vida.

En general les situacions que provoquen relacions entre els polítics, els policies, els periodistes, el nostre quartet i altres personatges són hilarants. He recordat la novel·la d'Andrea Camilleri La concessió del telèfon. En algunes escenes no trobaríeu diferència entre Sicília i Londres. Pensàveu que Scotland Yard era un ens de serietat i eficàcia proverbial?

M'agraden molt les pel·lícules i les sèries policíaques. Actualment es basen en aparells de tota mena, anàlisis d'ADN, empremtes dactilars, GPS, immediatesa comunicativa i tantes altres ajudes. Aquesta novel·la de Wallace no té res d'això i funciona perfectament. És literatura.

Llegiu Wallace, busqueu les traduccions de Sílvia Aymerich i no perdeu de vista la Biblioteca Clandestina. Un trio literàriament just.

IRP: IL·LUMINA EL PASSAT

La Universitat Politècnica de València, a través de l'Institut de Restauració del Patrimoni i organitzat per la doctora Pilar Bosch Roig, ens ofereix per tercer any unes sessions divulgatives sobre la recuperació i conservació del patrimoni. Tenen lloc a la Llogeta (plaça del Mercat, 4 de València) i comencen puntualment a les 18h.

Enguany totes les sessions estan dedicades al patrimoni afectat per la DANA. Les podem veure i escoltar en aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=7d2mwrBQWhw&t=9s.

Encara ens en queden un parell amb estes dates i amb estos títols i intervinents: 

Dijous 5 de juny

Testimoni i víctima. La intervenció de l'art contemporani en contextos d'emergència. Antoni Colomina.

Sons del passat anegats: intervenció d'una col·lecció de ràdios històriques afectades er la DANA. Beatriz Doménech.

Dijous 3 de juliol

Recuperar les Memòries: Salvem les fotos UPV. Esther Nebot.

L'aplicació de la termografia infraroja en l'avaluació dels danys causats per la DANA. Santiago Tormo.

---------------------------------------------------

Vos convide a assistir-hi. Sempre hi ha un col·loqui ben interessant. Com a exemple, ací teniu dos vídeos de sessions anteriors.

 https://irp.webs.upv.es/el-irp-ilumina-el-pasado-victoria-vivancos-y-javier-cortina/

https://www.youtube.com/watch?v=nm6zcU-7I1o

Viatjar i sostenibilitat

Vaig tindre la satisfacció de conéixer Vicent Cucarella, síndic major,  fa un grapat d'anys, gràcies a la presentació del seu assaig Economia per a un futur sostenible  a la seu de la Intersindical Valenciana. Vam escriure'ns uns quants correus electrònics mentre acordàvem data i altres detalls de l'acte, com jo solia fer abans de qualsevol activitat organitzada per Intersindical Cultura. Atés que en el cos del correu acompanye la firma automàtica amb l'adreça d'aquest blog, des del primer moment Vicent em va guipar: viatgera. Em va explicar la inconveniència dels viatges actuals pel seu impacte ambiental. Vam parlar de les destructores estacions d'esquí, dels creuers, dels viatges en grup, dels avions.

Vaig esdevenir una gran devota del decreixement per a aconseguir  un desenvolupament sostenible. Llegiu el llibre!

Passem ara a la quotidianitat del nostre entorn més immediat. No és difícil entendre el mal que fan el viatges en massa si fas el xicotet esforç d'observar, per exemple, el centre de la ciutat de València. Una llarga temporada vaig treballar a la plaça del Carme. Els dies que hi havia un creuer atracat al port (em sembla recordar que era els dimarts i els dijous), abans de les vuit del matí ja era una odissea travessar la plaça dels Furs a causa de la gentada que feia fotos a les torres dels Serrans. Havien vingut amb els contaminants vaixells de mides gegantines i probablement havien anat amb avió al port d'origen. Ja tenim els dos mitjans de transport que més embruten l'atmosfera. Això sense parlar dels pocs diners que eixos turistes deixen en la ciutat. Recorde una fornera del barri que sommiava que cada persona que passava per la porta li comprava un pastisset. També és molt decebedor veure desaparéixer comerços tradicionals que són substituïts per botigues d'imants de nevera. I ja, la cirera del pastís: el turistes dels creuers dels dijous van a la sessió del Tribunal de les Aigües: no podràs ni sentir l'alguatzil si tens el gust d'apropar-t'hi. Per tant, també tenim un perjudici cultural.

M'agradaria que totes les persones que viatgem, que fem turisme, ho férem d'una manera respectuosa tant pel que fa al medi ambient com a la gent que habita les ciutats que visitem. Per a començar convé comparar l'impacte d'un trajecte amb avió, amb cotxe i amb tren i elegir el menys agressiu. 

El Racó d'Ademús

 

Feia molt de temps que volia anar al Racó d'Ademús. En realitat hauria de dir que volia tornar-hi, però jo era tan menuda quan hi vaig anar per visitar uns familiars que no en tinc cap record. El meu primer cognom, Jimeno, comença per J perquè procedeix de Torrebaja, el poble del meu avi patern. 

Van ser un parell de dies molt bonics. El meu marit i jo vam visitar Ademús, Torrebaja i el parc natural de la Puebla de San Miguel. La primera ocupació va ser dirigir-nos a l'oficina turística d'Ademús. Ens va atendre Blanca, amb elegància, simpatia i molt bona informació. 

Esta oficina ocupa l'edifci de l'antic molí de farina que feia anar el riu Bohilgues, un dels dos afluents del Túria que li aboquen les aigües en la comarca. 

El pis superior acull un col·leccó de pedres i unes quantes maquetes dels edificis més emblemàtics de la zona. També hi ha un mostrari de les herbes que es poden trobar pels topants. L'estrella és la lavanda, l'espígol, a la qual dediquen tota una festa en el mes de juliol. Amb l'avançament de les collites, ara s'està considerant fer la festa al juny, però això ja es decidirà d'acord amb l'evolució de la planta. Ho apunte a efectes de prendre una millor consciència de l'emergència climàtica, de comprendre on arriben els efectes indesitjats.

El que sí teníem més a prop en el temps era la festa de les pomes, la manzana esperiega, les tradicionalment anomenades pomes gelades pel seu aspecte interior, aspecte que es deu a la cristalització del sucre. Ací al costat, el programa d'enguany. I ací baix, una foto de Maluy Benet que em va enviar en comprar-les al seu fruiter habitual.

 

M'ha resultat molt curiós saber que moltes de les meues amistats coneixen les pomes. Sospite que en llegir este text sorgiran més amanats de l'esperiega.

En arribar a Torrebaja i veure tantes façanes cobertes per parra verge, que en aquesta època està en un punt espectacular de color tardorenc, vaig pensar que si el Corfú de la família Durrell és de les buguenvíl·lees, Torrebaja és de les parres verges. Vam veure l'Ebrón, l'altre afluent del Túria dels dos que nomenava al principi, i ferem cap al parc natural a gaudir de la natura i del silenci.

Per a una altra visita han quedat les sabines mil·lenàries, les aldees i les ermites, el poblat de la Celadilla i moltes coses més.

L'aportació de Sílvia Aymerich al 8 de març d'enguany

 Admeto que els desconeixia fins avui jo, aquests fets. Me n'assabento per la Menna Elfyn, presidenta del Pen Club del País de Gal·les, autora lideressa del Projecte Versions Múltiples, a qui agraeixo infinitament l'enviament del vídeo on, en celebrar els deu anys de l’entitat, remarca el compromís històric de les dones gal·leses per la pau. I ho fa recordant dos fets històrics rellevants, seguits de dos poemes d'una delicadesa expressiva impactant. Per als que enteneu bé l'anglès, us demano paciència perquè l’original gal.lès us anirà essent traduït a mida que avanci l'enregistrament. Alhora, però, us deixo un resum de la petita cerca que he fet sobre els dos fets històrics que esmenta. Properament, trobareu els poemes que l'autora llegeix després en la pàgina de l’autora en versions a diverses llengües. 

 

 FELIÇ DIA INTERNACIONAL DE LES DONES 

Primera Fita

·         Som a principis de la dècada dels vint del segle passat i, arran dels horrors de la Primera Guerra Mundial que ha sacsejat Europa la dècada anterior, un grup de dones gal·leses decideix emprendre una campanya per la pau. A la Universitat d’Aberystwyth presenten una iniciativa conjunta de dones de Gal·les i dels Estats Units i, en un temps rècord, la petició és signada per gairebé 400.000 gal·leses i és enviada a Amèrica en un cofre de roure custodiat per una delegació formada per les dones que veieu a la fotografia de sota. D'esquerra a dreta són M.G. (Gladys) Thomas; Mary Elizabeth Ellis; Annie Jane Hughes-Griffiths i Elined Prys. Aconsegueixen presentar la petició l'any 1923 a Calvin Coolidge, president dels Estats Units, juntament amb la Lliga de Dones Votants que representa milions de dones estatunidenques. L'abril de l'any passat, marcant el centenari d’aquest fita, tornava el cofre al país d’origen, per a ser catalogat i digitalitzat a la Biblioteca de Gal·les, des d'on ja es poden començar a consultar els noms d’aquelles dones valentes. 

Segona fita

                Fem un salt en el temps de sis dècades, i ja som a principis dels vuitanta, el setembre del 1981 concretament. El col·lectiu “WOMEN FOR LIFE ON EARTH”, un altre grup de dones gal·leses, tan valentes com les seves àvies seixanta anys enrere, promouen una altra acció sota el mateix signe que l'anterior. Protesten contra la decisió del govern britànic de permetre míssils nuclears a la base de Greenham Common i acampen allà. El campament capta l'atenció dels mitjans l'abril de 1983, quan vora 70. 000 manifestants formen una cadena humana de 23 quilòmetres des de Greenham fins a la fàbrica de municions de Burghfield, tal com podeu veure a la foto de sota. Aquest fet serveix d'exemple a la creació d’altres camps de pau en una dotzena llarga d’indrets de tot Europa. Podeu consultar-ho en vuit llengües a la pàgina corresponent de la Viquipèdia.

 

Espai per a fitxers adjunts

Previsualitza el vídeo de YouTube O Gymru i'r Byd - From Wales to the World

m

PhysioMRI

Fa uns mesos m'arribà, a través de la meua filla i provinent d'un amic seu, un guasap que convidava a participar de manera voluntària en un projecte sobre ressonàncies magnètiques dels genolls. M'hi vaig interessar i vaig escriure oferint les meues cames per a col·laborar en aquesta iniciativa en què intervenen (segons els logotips que apareixien en la imatge que acompanyava el text del dit guasap)  el Centre Superior d'Investigacions Científiques, la Universitat Politècnica de València i l'Hospital La Fe, també de València.

Al cap d'un temps, em van telefonar per a citar-me i allà que vaig anar ben encuriosida. Em va rebre i em va atendre Teresa Guallart Naval, llicenciada en Física, estudiant de doctorat i membre d'un grup d'investigació de l'i3m (Institut d'Instrumentació per a Imatge Molecular), centre compartit pel CSIC i la UPV, que està perfeccionant un aparell portàtil de ressonàncies magnètiques. 

La  fotografia mostra la part de darrere de la màquina. És la primera cosa que vaig veure en entrar a l'espai que l'hospital ha assignat per a dur a terme estes proves. Teresa i jo vam mantenir una profitosa conversa sobre tot el que anàvem a fer, vaig signar el consentiment preceptiu i em vaig acomodar en una mena de llitet amb rodes que permetia, ja gitada, ajustar la cama al cilindre de l'escàner per la part frontal. En la fotografia es pot veure l'escambell que permet descansar la cama que no està sent investigada.

La prova dura uns cinquanta minuts per cada genoll. Durant eixes quasi dues hores vaig poder avançar moltes pàgines del llibre que portava. Es tracta de l'amè assaig Usos amorosos de la mujeres de entresiglos (1850-1914), de Rosa Elena Ríos Lloret, editat per Catarata en la sèrie Sentimientos y sometimientos. Va ser una molt bona companyia.

Acabada la sessió en la PhysioMRI, calia fer dues proves més. Ara ja en una màquina convencional de ressonàncies magnètiques, eixes que fan un soroll infernal i que moltes de nosaltres coneixem. Primer un genoll, després l'altre.

En total vaig estar quatre hores, temps que vaig regalar amb molt de gust a la investigació. Penseu que sense persones voluntàries per a provar medicaments, vacunes o màquines la ciència o no podria avançar o no ho faria encertadament. 

La raó de fer seguidament un escàner en dues màquines és fàcil d'entendre: Teresa Guallart i el seu grup d'investigació estan treballant en la millora de la imatge. Comparant ambdues poden fer-ho.

Esta PhysioMRI té molts avantages sobre les grans màquines que coneixem: 

És portàtil. Per tant pot anar a qualsevol domicili, traslladar-se dins de l'hospital, anar dins d'una ambulància, residències de gent major. Fins i tot seria útil en països amb una estructura sanitària deficient. El seu pes és, ara per ara, de 250 kilos.

Costarà uns 50.000 euros contra els dos o tres milions a què arriben les altres.

Pot connectar-se a l'electricitat a través d'un endoll domèstic: no gasta més que un forn de microones. També es pot fer funcionar amb electricitat produïda per un generador de gasoil.

No necessita l'alberg d'un centre hospitalari.

Ara bé, només es pot utilitzar per a braços i cames i, com he dit, la imatge és millorable. De moment.

No puc evitar afegir que si ens baixen els impostos, i la cultura i la ciència són les àrees que més ho patiran, projectes com aquest es quedaran en no res o aniran a parar a altres països o a la iniciativa privada, quan la formació de les persones investigadores ha anat a càrrec del nostre sistema universitari.

---------------------

Les fotos són meues.

Tres lectures

Són tres lectures, les darreres que he fet, de procedència diversa. Una d'elles, La niña alemana, d'Armando Lucas Correa, era, i ha tornat, a un prestatge de casa en companyia de la resta de la col·lecció dedicada a la novel·la històrica, editada per Penguin Random House. Narra la vida d'una família berlinesa que es veu obligada a fugir cap a Cuba, en l'any 1939, a bord del transatlàntic Saint Louis. L'he trobada molt instructiva i m'ha resultat molt entretinguda. Aprendre i distraure'm, el que demane a les lectures.

El dia de demà, de Teresa Broseta, arribà a les  meues mans gràcies a Sentim les llibreries, una inicitativa en favor de la promoció de la lectura i de les llibreries valencianes. Vos convide a participar en cada edició que tornen a convocar. El descobriment d'aquesta escriptora ha sigut una gran troballa: he llegit per primera vegada Teresa Broseta  i he fruït de la meua ciutat. 

Lamente no haver conegut abans l'obra perquè, n'estic segura, l'hauríem llegit i comentat en el grup de lectura El Micalet parla de llibres, una de les banderes del qual era que totes les obres que llegíem tingueren també com a protagonista la ciutat de València. Però, què hi farem! He passejat per Velluters i el Mercat i el Carme i el Pilar i he reconegut els llocs per on ens condueix Teresa Broseta mentre ens mostra uns personatges molt ben construïts, creïbles. És premi Alfons el Magnànim.

La tercera lectura ha sigut  la magnífica El dit de Déu. de Raquel Ricart. És una obra sorprenent, amb tres narradores. 

Un exercici literari de primera magnitud. És d'aquells llibres que no vols que s'acaben. Aquest m'ha arribat per recomanació de la bibliotecària de Muro. Tan senzill com això. Així que tenim: les col·leccions de butxaca que ofereixen els periòdics, els programes de promoció de la lectura i l'assessorament de les bibliotecàries. Ara m'estan esperant Robinson Crusoe (per a poder-los-ho contar al meu net i les mues netes) i un llibre que sembla magnífic: La cuarta casa, de Manuel Muñoz.

La merla blanca, de Juli Martínez Amorós

Aquesta novel·la, editada per Vincle i guardonada amb el Premi Teodor Llorente 2022, Novel·la negra, la Pobla de Vallbona, ha arribat a les meues mans gràcies a la Biblioteca Municipal de Muro, que l'ha programada per a una de les sessions de Parlem de llibres. 

En rebre la notícia i veure la portada del llibre, m'hi vaig interessar. D'una banda, per simpatia envers aquesta rara avis, sobre la qual he escrit i, d'una altra, per confiança en l'editorial i en el criteri de Manolo Gil, un editor que acompanya habitualment les seues escriptores i escriptors als actes on els conviden. En bona llei, he de dir que  conec una altra editora que sempre ho fa: Dolors Pedrós.

Bé. Em centre ja en la novel·la de Juli Martínez Amorós, un autor que no coneixia fins ara. Doble agraïment: a la biblioteca i a Vincle.

És una novel·la protagonitzada per un policía d'Alacant, Arnau Feliu, que recorda per la seua bonhomia els inspectors Thomas Barnaby, de la sèrie Els assassinats de Midsomer, i al comisari Kostas Kharitos, creació de Petros Markaris. Martínez no dona informació física sobre la persona del policia: només sabem que viu sol, que està a punt de jubilar-se i que té un muscle lesionat. També, que porta un quadern personal a banda de la llibreta on anota el que va sabent de les seues investigacions. Però no coneixem res de la seua vida sentimental i això és molt d'agrair en una obra d'aquest tipus perquè ens evita llegir sobre bordells, prostitutes i adlàters, cosa que comportaria un llenguatge, i un tractament de les dones, sexista i menyspreable. Enllace ací  el comentari que vaig fer a La botella del náufrago. Es pot escriure sense necessitat de fer gala de masclisme.

L'argument és l'habitual en les obres del gènere policíac: corrupció política i policial, drogues, apostes, carreres de motos il·legals, festes nocturnes dubtoses i diners, molts diners, procedents  dels suborns i les trampes que caracteritzen la manera de fer del Partit Conservador, un altre protagonista de la novel·la. 

Tindríem un tercer protagonista, el jove Guillem que acompanya el policia en la majoria de les pesquises i que serveix a l'autor per a introduir, de manera suau, tot i que alguna vegada a punt d'arribar al pamflet, alguna opinió política diferent i ben allunyada del gruix dels protagonistes corals que intervenen en els fets narrats. En certa manera crec que Martínez no pot defugir la seua ideologia però tambe ens ofereix el contrast entre l'experiència i la calma, en definitiva el savoir faire, de Feliu i la vehemència del jove.

La trama és trepidant però la narració tranquil·la. M'ha resultat sorprenent. Els diàlegs són magnífics. Poques vegades n'he trobat de tan exactes: donen la informació que cal sense floritures.

Per últim, destacaria la ignorància en què manté a la lectora: Són assassinats aïllats? Tenim un assassí en sèrie? És tot una successió de casualitats? I per a reblar-ho hi ha quatre cartes manuscrites* el contingut de les quals sembla aclarir-ho tot però que resulta ser un trompe-l'oeil, un artifici magistral.

-----------------------------

* Demane a l'editorial que en pròximes edicions corregisca la lletra de les cartes. Les persones majors de vegades tenim dificultats de visió.