dimarts, 14 de setembre de 2021

Zamora

Quan vaig saber que Zamora era denominada la bien cercada em va vindre a la memòria Rodes,  la ciutat circuïda de muralles.  No tenen res a veure ni la ciutat lleonesa ni l'egea, però la protecció de les ciutats en temps passats era vital i calia fer unes construccions ben robustes, sobretot si eren zones susceptibles de ser atacades amb freqüència. Curiosament no recordava bé les muralles de Zamora de la meua visita anterior. 

Actualment és un goig veure-les perquè han fet una reconstrucció important i molt ben explicada i, també, perquè hi ha un parc amb escultures que augmenta la bellesa de la zona. Es tracta del Parc del Castell, ornat amb obres de Ramón Lobo. Aquest artista té un museu en la mateixa plaça de la catedral.

De camí a les aceñas vam veure la placeta de San Claudio de Olivares, una de les tantes esglesietes romàniques repartides per tota la ciutat. Malauradament estava tancada. La gent castellana és poc matinera. Recorde que una vegada, a Toledo, no vam poder desdejunar-nos fins que vam arribar a Madrid. Una coneguda em deia "para qué van a abrir pronto en Toledo, qué tienes que hacer allí". Ella era de Soria!

Les aceñas són molins moguts per l'aigua, en aquest cas per la del riu Duero. Les de Zamora són de les més antigues de la península. La que podem veure

en aquesta fotografia és la Aceña de Olivares (el nom del barri, com el cognom de l'església de San Caludio, que està al costat i  que hem vist més amunt del text) i data del segle X. Recordem que estem en una zona cerealista, la Tierra del Pan. Des de fa segles han hagut de treballar el blat i altres cereals per a traure'ls tot el profit possible, de vegades, l'únic aliment de la població.


Fotografies d'Ismael Vallès

dilluns, 13 de setembre de 2021

Bragança


Una ciutat ben agradable. Una sorpresa per a mi potser perquè no hi tenia cap expectativa. Sols pretenia arribar i fer la flâneuse. Però Bragança requereix més atenció que una amable passejada. No hi vaig veure voreres de pedretes com a Coimbra o, sense anar més lluny, a Vimioso però tampoc no calia, és una ciutat  neta, immaculada, que per si mateixa conforma una decoració de bon gust. Els carrers, amb llambordes, tenen un bon manteniment.


Havia llegit que era una ciutat alegre i alegre estava la gent que, a la plaça de la Sé, sentia la música i mirava els preparatius de la Volta  a Portugal perquè per casualitat, eixe mateix dia que nosaltres la visitàvem, feia etapa a Bragança.

Va ser una situació en principi incòmoda pel soroll i pel  sexisme que amera aquest tipus d'activitats al voltant de les proves ciclistes. Em feia llàstima veure unes jovenetes ballant escassament vestides.

Vam pujar xino-xano al castell. Carrers tranquils, poca gent, bon comportament vial. El castell, monument nacional, està ocupat pel Museu  Militar i no vam entrar. Cada persona tenim unes curiositats i uns interessos. Vam gaudir de les panoràmiques i la calor ens indicà que convenia començar a baixar.

Vam entrar al Museu Ibèric de la Màscara i del Vestit, a tocar de la muralla. Gratuït, ben atés, ben explicat. Això no hauria de ser destacable però Bragança és acollidora i ofereix moltes activitats, centres culturals, museus, etc. de manera esplèndida.

Per a obtenir informació turística hi ha una oficina interactiva. Interactiva vol dir que, a banda de tenir tota mena de fullets i mapes en paper, hi ha un sofà amb una pantalla al davant on, en bucle, van passant imatges de la ciutat. La dona que atenia el local, com les dues del Museu Ibèric, molt amables, ben informades i amb un castellà perfecte.

En el mateix carrer es pot visitar el Centre de Fotografia Georges Dussaud, amb una exposició permanent d'aquest fotògraf francés i altres temporals. Molt interessant.

Ens tancaven el centre per la prova ciclista i vam haver d'acurtar l'estada. Ens esperava el parc natural de Montesinho. Aquesta regió de Trás os Montes és per a conéixer-la i, després, tornar-la a visitar.



divendres, 20 d’agost de 2021

San Pedro de la Nave

Acabem de fer un viatge d'uns pocs dies entre Zamora i Bragança, amb alguna extensió a parcs naturals i a algun lloc que ens resultava atractiu, com és el cas de San Pedro de la Nave, a la localitat d'El Campillo. 
Aquest poblet va rebre la població desplaçada per la construcció de l'embassament de Ricobayo al costat del riu Esla -un dels afluents del Duero: estem en la Tierra del pan-, que va submergir uns quants nuclis, i també l'església (part d'un antic monestir), que hi va ser traslladada. No diríeu, però, que ha perdut ànima, ni interés, ni atractiu. Emociona entrar en eixe temple menut i molt ben decorat amb uns capitells i altres treballs  escultòrics de gran bellesa.


  


 



Em va resultar molt interessant, i bonic, l'alabastre ben blanc que cobreix les finestres i que també s'ha utilitzat per a ocultar els llums elèctrics. 

De datació imprecisa, entre els segles  VIII i X, és un dels millors exemples d'arquitectura altmedieval* en la península ibèrica, un temple visigòtic emparat pel romànic posterior.

Ací a la dreta teniu una placa que dona fe del trasllat pedra a pedra un parell de dècades després que l'edifici fos declarat Monument Nacional. Realment l'esglesieta corria perill. Sembla que estava a la mateixa vora del riu i que es diu "de la Nave" perquè al seu costat mateix estava l'embarcador per a poder passar el riu d'una banda a l'altra.

Fa uns pocs anys, gràcies a la iniciativa del Románico Atlántico, que afecta les províncies de Zamora, Salamanca, Bragança, Vila Real i Porto, es va millorar l'entorn de San Pedro i es va crear el centre de recepció de visitants, un espai menudet però suficient per a tenir una idea raonable de tot el procés que he intentat explicar. Com a curiositat citaré les pedres romanes que hi estan exposades i que formaven part dels ciments originals de l'església. 

Fotografies d'Ismael Vallès

---------------------------------------

* Cal aclarir que això d'alta i baixa Edat Mitjana és una mala adaptació de l'alemany. Alt, en alemany, significa antic o antiga. Una vegada han posat ALTA, han de posar BAIXA. A casa nostra, amb alguna comarca, també s'ha fet una bajanada pareguda: alta per  septentrional i baixa per meridional. En aquest cas, òbviament, no té res a veure amb la llengua alemanya.

dimecres, 18 d’agost de 2021

LA CIUTAT DE LES DAMES

 

Ha tornat a passar*. Una cadena de sororitat ha fet que aquest llibre ocupara les converses d'uns quants dies entre algunes amigues meues i jo mateixa. La història comença en els moments durs de la pandèmia, quan estàvem a casa i no ens podíem reunir amb persones de fora. Tot i  així, els grups de lectura** continuaven vius gràcies a les videoconferències. En una d'aquestes reunions, la que es dedicava a La melodia del desig *** i comptava amb la presència del seu autor, Ferran Garcia Oliver  va ser preguntat per la influència de sor Isabel de Villena en la creació del personatge de sor Magdalena de Bordils. Va contestar exactament: Gens ni miqueta. Però va afegir que potser s'havia deixat dur per Christine de Pizan. Així quedà la referència i continuà la sessió del grup Muro llig.

Fa unes dies, vaig visitar les meues amigues N i C. Vam conversar una estona i C em va prestar, sabedora del que he referit adés, un exemplar de La ciutat de les dames, de Christine de  Pizan, d'Edicions  de l'Eixample, Espai de dones. El llibre està traduït per Mercè Otero i Vidal, qui també signa la magnífica Introducció.

Grosso modo, l'autora comença contant-nos (els cotextos són freqüents) que, en un moment de dubtes i reflexions pregones a causa de la lectura d'un text misogin, rep la visita de tres dames: Raó, Rectitud i Justícia. Li encomanen la construcció d'una ciutat per a dones, encàrrec que accepta "amb gran joia". Així a poc a poc va desenvolupant les seues idees. 

D'altra banda, una amiga, P, que sabia que jo començava a llegir el llibre, m'envia aquesta foto:

Es tracta d'una de les primeres pàgines de la novel·la Las hijas del agua, de Sandra Barneda, que P estava llegint abans que li regalaren (oh, coincidència) La ciutat de les dames. No em direu que aquestes casualitats no són per a tenir-les en compte.

Vos recomane la lectura d'aquesta o de qualsevol altra obra de Pizan (França, segle XIV), que va ser la primera escriptora a viure de la ploma. Escrivia narrativa, assaig, filosofia, política i poesia des d'un punt feminista avant la lettre i sempre  contra la misogínia imperant. Situeu-vos: Guerra dels Cent Anys, Joana d'Arc, etc.

Podria haver sigut aquesta entrada del blog bonica i simpàtica si no fos per la situació de les dones afganes. Estem al segle XXI i continua imperant la misogínia.

* Podeu consultar en aquest blog els comentaris sobre Lucia Berlin.

** Mireu les entrades al respecte.

*** També en trobareu referència en aquest espai.


dijous, 5 d’agost de 2021

MÉS QUE MOTS

Aquesta història comença quan l'escriptora eivissenca Iolanda Bonet m'envia un vídeo en què parla de Més que mots, el primer llibre en català de poemes amb monosíl·labs. Em va despertar la curiositat i vaig voler llegir-lo. 


Alhora la multipremiada bibliotecària, actualment jubilada però activa en tot allò que tinga a veure amb els llibres i la literatura, Pepa Salavert em va demanar quin llibre volia que l'Associació José Luís Sampedro per a la Salut i la Cultura em regalara com agraïment per unes col·laboracions. Em va eixir automàticament: Més que mots, de Iolanda Bonet.

Començava el problema. El llibre no s'havia distribuït a València. Només es podia adquirir a través d'una llibreria d'Eivissa i de l'Institut d'Estudis Eivissencs. Ja ho he parlat i escrit diverses vegades: els llibres editats per institucions no tenen distribució comercial. Però ni Iolanda ni Pepa troben entrebancs en qüestió de llibres i als pocs dies jo ja el tenia a les meues mans.

És un poemari, amb 51 poemes infantils i juvenils magníficament il·lustrat per Marc Roig Torres, que va rebre el Premi Baladre 2013. Que no vos espante el fet que siga infantil. Jo m'ho he passat la mar de bé llegint-lo i ho he fet diverses vegades. El meu net i les meues netes (entre els tres i els cinc anys) han sentit la lectura que els he fet d'algun dels poemes amb molta atenció ja que es tracta de versos molt musicals i amb rimes senzilles que la xicalla pot seguir amb alegria. Em fa l'efecte que es poden memoritzar amb facilitat i això és bo per a totes les edats. Mireu aquest:

Clou el curs

curs del riu

riu qui pot

pot de mel

mel al cau

cau al curs

del riu que riu

No cal dir que vos el recomane vivament encara que no tingueu gent menuda a prop. Vos ho passareu la mar de bé.

(Demaneu-lo en la vostra llibreria habitual que segur que el trobaran a l'IEE o a la  Llibreria Mediterrània d'Eivissa).

dijous, 15 de juliol de 2021

LUX

Hem visitat al llarg dels anys unes quantes exposicions de Las edades del hombre, recorde amb afecte la de Burgo de Osma i la de Zamora. Enguany era el torn de Burgos, Carrión de los Condes i Sahagún. Tres localitats i cinc seus, cinc espais expositius. La recomanació era seguir l'ordre geogràfic que acabe d'indicar. Així ho vam fer. La catedral de Burgos acollia, per tant, la nostra primera visita. 



En plena remuntada de contagis per la covid, ni ens van prendre la temperatura ni hi havia control d'aforament, a excepció de les dues seus de Carrión de los Condes, les esglésies de Santiago i de Santa María del Camino. És cert que no hi havia molta gent. No sé com s'ho faran en cas d'una gran gentada. Curiosament una mesura per a evitar contagis era la desaparició de la informació en paper i de les àudioguies. Ambdós instruments han sigut substituïts pel telèfon mòbil a través del famós codi QR que podies escanejar a l'entrada de l'edifici que volies visitar. No penseu que la gent anava amb auriculars o elegien un volum raonable. No. Posaven el telèfon al volum màxim a fi que ho pogueren escoltar tres, quatre, cinc persones, les que formaven el grup familiar o d'amistats que havien de veure les exposicions juntetes i al mateix ritme. En fi, una molèstia inacceptable i al que el 
personal de vigilància no donava cap importància. No s'adonaven de la impertinència. No sé quin tipus de selecció de personal han fet. Em fa l'efecte que pertanyien
 a la Fundació  de Las edades del hombre perquè en les oficines d'informació turística solament tenien un fullet, una minsa octaveta, amb els horaris de les seus. A poc que punxares i provocares conversa interessada, trobaves les treballadores de les oficines ben ofeses pel bandejament. Elles són les professionals de la informació. La gent de les seus sabien molt poquet d'alguna cosa que no fos trobar el lavabo o l'eixida.

La catedral de Burgos, Santa Iglesia Catedral Basílica Metropolitana de Santa María de Burgoscelebra ara el 800 aniversari de la col·locació de la primera pedra de l'edifici. Eixa és la raó per la qual l'han elegida com a seu d'una exposició que intenta explicar la importància de les catedrals. El nom complet de l'edició d'enguany és Lux. Fe y arte en la era de las catedrales. Aquesta exposició de Burgos no està malament, explica com naixen, com promouen els pelegrinatges a partir d'un tros del cos d'algun sant o santa (per això els reliquiaris: s'hi conserven anys i panys a la vista de qui  vulga contemplar relíquies), com passen les catedrals a acollir les tombes de reis, reines i nobles en detriment dels monestirs, etc. 

Els objectes exposats, tant a Burgos com a les altres quatre seus, són d'un interés divers. Alguns s'adiuen molt bé al motiu original però d'altres, no. Són com a afegitons. Pensava en La llum de les imatges i recordava el gran treball de restauració que es feia prèviament a les mostres (sense oblidar les controvèrsies que hi hagué aleshores a València). En LUX hi havia alguna peça, principalment escultura, a la qual no li havien passat ni un plomall per a torcar-ne la pols. Sort d'alguna magnífica taula flamenca! Això m'ajudà a suportar les visites. Hi havia obra procedent de València, Sogorb, Catalunya i d'altres llocs de fora de Castella i Lleó.

Una curiositat, sense massa importància, és que la famosa arca o cofre del Cid que anteriorment havíem de veure a la catedral de Burgos amb gran perill de les cervicals, ara la tenim a l'altura de la cintura, en primer pla, a tocar. Han hagut de reorganitzar l'espai i l'arca ha sigut desplaçada per a gaudi de qui hem llegit amb deler el famós poema anònim.

Les altres seus, Santa María del Camino i Santiago, a Carrión de los Condes,  i San Tirso i el Santuario de la Peregrina, a Sahagún, tenen un contingut molt més fluix. Ara bé, l'oportunitat de visitar eixes localitats amb l'excusa de LUX i els edificis que alberguen les mostres valen la pena el viatge. Em va agradar la visita a Carrión perquè hi vaig trobar moltes novetats des que no la visitava. Per exemple, el carrer on està l'església de Santiago ara és de vianants i no un carrer amb molta circulació de vehicles, pràcticament una carretera, com fa anys. Es poden fer amb més comoditat les fotos del famós fris.




Però el contingut (supose que també en part per la falta d'informació que he explicat abans) em va decebre perquè és molt devocional. Acudim a la crida de l'art i trobem doctrina. Ho vaig comprendre en llegir la declaració de la Fundació: "conservar, restaurar, investigar y difundir el patrimonio que tienen las once diócesis católicas en Castilla y León, en orden a la evangelización".

Només vull afegir que desitge que no siguen molts els diners públics que aquest estat, declarat aconfessional per la seua Constitució  i que moltes desitjaríem laic, ha aportat.

Fotografies d'Ismael Vallès.

dijous, 13 de maig de 2021

Estudio en escarlata

Durant una conversa amb la meua admirada i estimada Maika Barceiro*, em va dir que en el grup de lectura en què ella participa estaven llegint Estudio en escarlata, d'Arthur Conan Doyle. Com que jo tot just acabava de llegir Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà, i no havia decidit  encara quin altre llibre agafar, vaig anar immediatament a la biblioteca a demanar un exemplar d'aquesta


novel·la curta de l'escocés. Vaig tenir molta sort perquè em van prestar una edició de gran interés. És la de la portada que teniu ací damunt. Es tracta d'un llibre de la col·lecció <Tus libros>, d'Ediciones Generales Anaya, amb traducció d'Armando Lázaro Ros (1886-1962) i il·lustracions de Geo Hutchinson, un il·lustrador anglés que va treballar a Londres les dues últimes dècades del segle XIX.

Però no s'ha acabat la cosa. A banda d'una bibliografia completa d'A. C. Doyle, el llibre conté un brillant apèndix de Juan José Millás en què ens informa de tot allò que envoltava l'època de l'autor: història, política, filosofia,  biografia,  estudis,  treballs, interessos, etc. És a dir, tot el que necessitem per a mamprendre l'obra amb bona cosa d'informació i comprendre millor la novel·la. Per exemple, una part important n'és la història dels mormons i la fundació de Salt Lake City. Sabem que l'escocés era un gran devot de la novel·la històrica, que és allò que ell realment volia escriure, però la fama de Holmes i Watson va fer que els seus editors no el deixaren abandonar les novel·les detectivesques per a poder dedicar-se plenament a la Història. 

Abans de tenir a les mans Estudio en escarlata, que és la novel·la amb que Conan Doyle ens dóna a conéixer Holmes i Watson, havia llegit Cuentos de médicos y militares, relats que, junt amb els d'Horacio Quiroga, són els que més he disfrutat. No és d'estranyar doncs que, quan vaig anar a la bilbioteca a tornar Estudio en escarlata, demanara un altre llibre del mateix autor. Vaig elegir Els gos dels Baskerville. De nou la sort va fer aparició pel que fa a l'edició. Bromera també acompanya el text amb pròleg i notes de Josep Franco. Insuperable l'autor de  Sueca!

------------------------------

M'agrada molt trobar edicions curioses. De fet fa uns anys vaig escriure sobre la troballa de Casanova, de Stefan Zweig. Ho podeu llegir a aquest enllaç del web d'Intersindical Cultura.

----------------------------------------------

* No puc acabar este text sense parlar de Maika. Ho faig amb font més menuda perquè a ella aquestes lloances no li agraden. Vam coincidir durant uns anys treballant en el mateix edifici. El primer record que tinc d'ella és quan vingué a vendre'm paperetes de loteria a favor de la lluita contra l'amiant. Ens vam trobar en alguna ocasió més per qüestions sindicals. Totes dues vam canviar de treball i passat un temps ens retrobàrem en les activitats culturals de la Intersindical Valenciana. Li he demanat informació concreta sobre la seua vida perquè m'agradaria escriure sobre ella. Aquestes dones lluitadores imprescindibles i discretes no poden quedar en la ignorància de la ciutadania. He dit amiant, he dit sindicalisme però s'hi ha d'afegir altres lluites: el feminisme, la cultura, els drets de les persones discapacitades, el moviment veinal... Un exemple, un gran exemple.

dijous, 15 d’abril de 2021

Feminitzem els estudis

Acabe de recordar (no em pregunteu per què) aquest article. És de fa molt anys, de març del 2013,  però res no ha canviat. Bé, sí, el partit de Toni Cantó, a qui cite per una rucada de marca major.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Quan comence a escriure aquest article hi ha lluna nova. Bon presagi per a les polítiques d’igualtat o, millor encara, bon presagi per a la igualtat tout court. Si més no, és això el que jo espere i desitge ja que he estat repassant textos meus i textos d’altres dones i m’he adonat que fa molts anys que escrivim i diem les mateixes coses, denunciem els mateixos fets. Anem molt a poc a poc i, de vegades, fem passes enrere, moviment que aquesta crisi ha posat en evidència de manera obscena.

No fa molt, en un debat polític sobre temes d’igualtat, una diputada autonòmica del Partit Popular es queixava de la falta de diners per a posar-les en marxa. Demagògia. Si els governs del seu partit compliren les lleis, podrien fer moltes coses sense afegir un euro de despesa. El problema és que han parat el que estava funcionant, han dut a terme cruels modificacions pressupostàries per a deixar sense dotació programes d’igualtat que ja estaven en marxa. Com a exemple citaré el més sagnant: la desaparició, arreu del País Valencià, de moltes de les cases d’acollida per a dones maltractades. D’un banda, repetesc, és excusar-se en la crisi per a eliminar polítiques d’igualtat o no crear-ne de noves. D’altra, és deixar en evidència l’ambient masclista que ens envolta. ¿Com li se pot acudir a Toni Cantó, elegit en els urnes democràticament pel partit Unión, Progreso y Democracia (UpyD) i ocupant d‘un escó al Congreso, dir que les dones maltractades menteixen en quasi el cent per cent dels casos? Si tenia dades errònies ha d’abandonar per ruc i ase. I, si simplement ha sigut una manifestació del seu masclisme, ha de ser denunciat per anar en contra de les lleis, perquè de lleis sobre igualtat n’hi ha, ho torne a dir, però no hi ha la voluntat política de fer-les complir. Una altra cosa és que eixes lleis siguen millorables, però no hi entraré, em limitaré a assenyalar alguns dels comportaments que poden arribar a ser perillosos si no hi ha el compromís de qui governa d’arribar a la igualtat entre homes i dones.

En una ocasió vaig sentir un professor de Filosofia d’institut que es queixava: „Com he d’explicar Simone de Beauvoir a les meues alumnes si sempre han fet el que els ha donat la gana?“. Immediatament li vaig dir que això no és una qüestió de gènere, que no confonguera la descortesia i la cridòria (el seu raonament no podia defugir el comportament en l’aula) amb els guanys feministes. Ans al contrari, eixes jovenetes estan imitant el pitjor dels comportaments masculins. En definitiva, unes joves que als ulls del professor semblen alliberades, en realitat van vestides, per exemple, com dicta el xicot amb el qual estan emparellades. Així ho expressen les estadístiques: hi ha una tendència involutiva, les joves són menys feministes, es vinclen davant el mascle al qual se senten unides i al qual no volen contradir per no perdre’l. Alguna persona els haurà d’explicar que això no és una relació de parella, és una esclavitut que, graó a graó, pot dur al maltractament físic (psicològic ja ho és des del moment que hi ha un domini) i també, qui sap, si a l’assassinat. La dona, per molt jove que siga, ha de saber detectar, reconéixer i combatre els primers símptomes de domini i parar a temps el que podria esdevenir un problema greu. Recorde el que em contava un amiga sobre la primera vegada que va seure a taula sola amb el marit a casa acabats de casar. Ell li diu: „Falta el saler“ i ella contesta: „Està al primer armari“. Mai més hagué d’explicar-li com s’han de repartir les tasques domèstiques. Ara bé, si ella s’haguera alçat a portar el saler a taula eixa primera vegada, li hauria sigut molt més difícil fer-se entendre en el futur. Per tant, i per acabar aquest apartat, no només s’hauria de formar permanentment el professorat i tota la comunitat educativa (pares i mares sobretot) en matèria de gènere sinó que, a més, s’hauria de revisar els continguts docents a fi que la presència de dones cientifiques, filòsofes, escriptores, artistes tingueren l'espai que els correspon i no acurtar els programes per ací o simplement no prendre-les en consideració. És a dir, que les dones importants de la història siguen conegudes i estudiades i no una floreta en un programa escolar. Seria molt interessant que, en eixos programes, no es reproduira sempre el mateix tractament que històricament s’ha donat a les dones. S’ha d’anar a les fonts. En cada moment històric s’ha refet, retocat, manipulat, la figura femenina en funció dels interessos polítics. Agafem el cas de dues dones de fa segles: Luisa Oliva Sabuco, nascuda a Alcaraz el 1562, i Olympe de Gouges. La primera va veure com son pare li furtava l’autoria dels seus estudis i la publicació de Nueva filosofia per a salvar-la (segons una versió, al meu parer, interessada i paternalista) de la foguera de la Inquisició. La francesa il·lustrada va ser caricaturitzada i acusada de no saber llegir. Gràcies a estudis posteriors (durant els segles XX i XXI) s’han recuperat ambdues fiugures, se n’han estudiat les obres i s’han publicat. Senzillament s’han posat en valor gràcies als documents originals. S’han deixat els tòpics de banda, s’ha anat a les fonts.

Cal continuar celebrant any rere any el 8 de març per a reivindicar, si més no gràcies a eixa data, els drets laborals i socials de les dones. Ens calen polítiques fermes. Lluitem per no perdre drets ja consolidats la falta dels quals, en la majoria dels casos, acaba per ser funcions que assumeixen les dones i substitueixen, així, les prestacions que obligatòriament corresponen a les diferents administracions. Que no diguen que la crisi no afecta les dones.

dissabte, 20 de març de 2021

El silenci trencat, de Maluy Benet

Amb l'estudi perfumat per les pomes torrades amb mistela que acabe de fer, segons la recepta d'una de les personatges del llibre, em dispose a parlar de la quarta novel·la de Maluy Benet, publicada per NPQ Editores. 


El llibre presenta l'autora, en la solapa, amb un resum exacte de la biografia i de l'obra. Poques vegades aquesta informació és tan precisa. A més, inclou la indicació del web: www.maluybenet.com, que recomane consultar per conéixer millor aquesta dona polifacètica i apassionada de la literatura en qualsevol dels seus vessants.

Les dues-centes cinquanta-dos pàgines del text de la novel·la van seguides d'unes fitxes que informen de les diferents famílies que donen vida a la història que ens ofereix Maluy Benet, des de finals del segle XIX a 1979. A continuació, encara tenim una explicació de com es va fer la novel·la, els agraïments i la bibliografia, una documentació ben extensa.  Molt interessant açò últim. L'autora ens regala píndoles d'informació històrica que ajuden a situar les accions en el temps i a comprendre millor tant els personatges com les seues decisions. Ens parla de la formació del Port de Sagunt, dels interrogatoris de la Guàrdia Civil, dels arxius policials, de la fugida dels republicans del port d'Alacant, dels agrupaments dels maquis, de la transformació del llit del Túria, etc. Unes dades repartides elegantment al llarg del relat, sense recórrer als peus de pàgina o annexos i que no cansen mai atés que l'autora, amb gran habilitat narrativa, no ens deixa perdre el fil.

Estem davant d'una novel·la amb molts elements de l'univers Benet: la plaça de Santa Úrsula, els gats, les mares cruels, els canvis de localitat, els abandons familiars, les morts, etc.

El silenci trencat comença i acaba amb un soterrar, el mateix, el de Luciano, el murcià que es trasllada a l'Arbecs, el poble valencià que aixopluga els personatges de la novel·la. La història és aparentment senzilla: Eduard Fauquet, un home ja retirat, veu al diari la foto d'un indigent mort al llit del Túria. Li resulta familiar, li sona la cara, però és incapaç de posar-li nom. Amb l'ajut d'un dels seus fills, el que treballa de periodista, porta a cap una investigació fins a arribar al desenllaç. Açò, que passa a 1979, ens retrotrau a finals del segle XIX, des d'on Maluy Benet comença a presentar-nos els personatges i els fets. Ens mostra unes famílies pobres que han de sobreviure amb el gran esforç de treballar en situació de misèria, fregant l'esclavitud. Sol haver un fill o dos que han de deixar els seus per a buscar-se la vida en un altre lloc o són deixats al si d'alguna altra família que els pot alimentar.

Maluy Benet presenta aquest patiment de la pobresa extrema junt al patiment de la repressió social i religiosa. Vindrà la república, la guerra i la postguerra. Els personatges inicials van donant pas a les generacions següents. Amb una gran elegància narrativa, l'autora va relacionant les famílies i els familiars i va creant un món molt interessant del qual s'ha de continuar parlant a fi que quede fixada la memòria del que la falta de llibertats comporta. Avui encara és molt necessari ja que tenim el perill d'involució de la mà de formacions polítiques que s'aprofiten de les regles democràtiques per a ocultar les intencions repressores. Ho fan sarcàsticament en nom de la llibertat.

En definitiva, El silenci trencat és una novel·la de bon llegir, que fa recordar moltes coses passades en la majoria de les nostres famílies, que refresca aspectes de la història recent i que et deixa el bon sabor de la superació personal i del perdó.

 

Publicat el 20 de març de 2021 a La Veu dels Llibres (https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/43541/el-silenci-trencat-de-maluy-benet) 



dimecres, 10 de març de 2021

El mural literari del Passeig del Batà de Muro

Muro, situat en una comarca de gran tradició d'indústria tèxtil, va transformar fa molts anys l'espai per on corria l'aigua que feia moure el batà, en un passeig, el Passeig del Batà, un carrer de vianants ben agradable que, fa uns pocs anys, va ser ornat amb pintures murals de l'artista José Antonio Espinar.



Darrere de la paret on s'assenten les pintures hi ha un terreny curull de xops que acaba d'adquirir l'actual ajuntament gràcies a l'esforç dels anteriors equips municipals. Fins ací bé. Però, ves per on, en una entrevista a l'alcalde en el programa NTC Comarques d'À Punt, aquest senyor diu que el mural pot ser enderrocat per a ampliar l'espai acabat d'adquirir perquè "l'autor encara viu, no s'ha mort, i pot tornar a pintar". És textual, podeu veure el vídeo del programa. N'estic espantada. Les frases haurien de passar a encapçalar una antologia de despropòsits. Diu que l'autor està viu i, amb  l'urc de qui està ben pagat de si mateix, rebla:  no s'ha mort. 

Així que jo he pensat que, darrere d'aquest menyspreu a la creació artística i literària, haurem de protegir les nostres biblioteques personals per si ens cremen els llibres dels autors vius perquè, segons el pensament del senyor alcalde, es poden tornar a escriure.

El possible enderrocament del mur ha disparat les alarmes de molta gent i d'institucions culturals. Em prenc la llibertat de manllevar un fragment del manifest Salvem els murals literaris de Muro que ha llançat la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià i el Comtat:

L'equip de govern de l'Ajuntament de Muro d'Alcoi, governat des de les últimes eleccions per una coalició PP, Ciudadanos i dos regidors no adscrits, entre ells l'alcalde (abans d'Esquerra Unida), han iniciat un procés participatiu per a decidir l'ús de la zona coneguda com àrea del Batà. Han adquirit uns terrenys que fiten amb la paret dels murals literaris i tenen la intenció de construir un parc i una sèrie d'equipaments urbans. En el procés participatiu es pregunta què fer amb els "Murals Literaris", vora deu murals de gran format obra de l'artista Antoni Espinar. Hi estan representats els nostres escriptors clàssics, cronològicament (Ramon Llull, Bernat Metge, Ausiàs March, Sor Isabel de Villena... a més d'alguns del segle XX, Estellés, Joan Valls, Ovidi Montllor...)

Quin privilegi poder passejar en companyia de la literatura! La funció didàctica és extraordinària. Si tot va bé, no tiren el mur i la proposta d'ampliació prospera, podríem tindre una continuació  mural dedicada a les dones escriptores. Com de ben acompanyada que es trobarà Sor Isabel de Villena! 

El nou espai podria albergar molt fàcilment un hortus conclusus, un jardí tancat al qual s'accediria per la porta ja existent entre les pintures.  Estos jardins tancats, de gran tradició europea, tenen la virtut de poder acollir espècies vegetals molt diverses ja que els murs que l'envolten  protegeixen, amb  les cures pertinents,  fins i tot les al·lòctones. Ja tenim els murs perimetrals i la porta,  que es poden restaurar i enfortir interiorment. Només cal que hi entre el  personal de botànica i jardineria.

 Definitivament, el mural literari de Muro s'ha de mantenir al lloc actual.

---------------------------------------------------------

Està publicat a https://www.aramultimedia.com/salvem-els-murals-literaris-de-muro

També el podeu llegir en castellà a https://www.fundacionhugozarate.com/el-mural-literario-del-paseo-del-bata-de-muro/.

diumenge, 7 de febrer de 2021

Una bona novel·la policíaca

He llegit El asesino de novias, de Yasmina Pérez, entre ahir i avui. Vora set hores de lectura. No podia parar, senzillament.

Quan vaig elegir aquesta novel·la entre les que ofereix Edición anticipada, vaig buscar informació sobre l'autora. N'he trobat molt poca. És llicenciada en Traducció i Interpretació i amb aquesta  primera  novel·la seua va quedar tercera guanyadora del concurs Soy Talento. És probablement la primera vegada que m'enfronte a un text sense saber res de qui l'ha escrit. I això està bé. No hi ha contaminació ni de l'autora ni d'obres anteriors.

El asesino de novias és una novel·la policíaca com cal. A través de les seues pàgines conta, i no para, molts assassinats, l'un darrer de l'altre. Manté l'atenció fins arribar a obsessionar qui la llig. No cansa perquè està molt ben construïda la trama, de manera que quan sembla que haja d'esgotar el recurs narratiu o argumental, inclou un esglai nou i així fins al gir final, que de cap de les maneres es pot intuir. És cert que es podria pensar que algun dels personatges hi té alguna implicació, però l'autora administra l'omnisciència de bo i manera que el dubte desapareix al paràgraf següent.

Ha fet un gran treball de documentació: tècniques forenses, armes, verins, mètodes policials, etc., cosa que dona una gran credibilitat a la història. 

Tot i així és d'agrair que de tant en tant ens faça un descans i ens parle de les ciutats i topants on van desplaçant-se el comissari i els inspectors darrere de les pistes del famós assassí de nóvies. Recorren Sevilla, Almeria, Benasc, localitats asturianes i gallegues, etc.

Altament recomanable per a les persones amants del gènere. 

Estic esperant la pròxima novel·la de Yasmina Pérez.

dimarts, 26 de gener de 2021

Quadern del Vietnam i d’Angkor. Als confins de la Cotxinxina

Tant al meu mur de Facebook com per correu electrònic he compartit articles d'Eulàlia Lledó amb la finalitat de donar a conéixer aquesta admirable dona, gran escriptora, prestigiosa feminista i imprescindible pensadora. També he llegit algun dels seus llibres i tots els quaderns de viatge. Visite amb freqüència el seu web per gaudir de la seua literatura o per buscar solucions lingüístiques. El seu web és obert, és de lliure accés. Gràcies a això he llegit al meu ordinador el Quadern del Vietnam i d’Angkor. Als confins de la Cotxinxina.

Una de les primeres coses que vull comentar (potser caldria dir confessar) és que he sabut que la Cotxinxina existeix, que no és només un superlatiu de lluny. D'altra banda, Indoxina és la península del sud-est asiàtic que conté, entre d'altres, el  Vietnam, el sud del qual és la Cotxinxina, que coincideix aproximadament amb el delta del Mekong.
Eulàlia Lledó utilitza frases curtes i contundents. S'ha d'entendre contundents com a precises i plenes d'informació. Em feia l'efecte que portava unes ulleres amb càmera i que anava transcrivint el que veia, tout court, sense més ornamentació. També és cert que no s'està de transmetre les emocions. Mirem aquesta frase: Reconec que en molts moments de la visita se’m va posar la pell de gallina. Potser per això gairebé no tinc fotos del palau. No donava a l’abast de tot el que veia. 

L'adob històric està molt ben dosificat, no cansa. Ho remarque perquè no sol ser així en la majoria dels textos de viatge: el més habitual és que t'atabalen i et facen perdre el fil de la narració. En el cas d'Eulàlia, les referències històriques són una companyia imprescindible per a solcar les seues pàgines, així com les fotos, fetes per les dues viatgeres.

Com bé podem intuir pel títol, este quadern consta de dues parts: la del Vietnam i la d'Angkor. La primera està amerada de les referències al Tet, la festa de l'any nou. No sé si va ser una agradable coincidència o si les dates del viatge estaven buscades amb eixa finalitat. El cas és que les festes del Tet, que duren uns quants dies al voltant de la primera lluna de l'any, van aportar una incomoditat: hi havia molts llocs, dels que volia visitar l'autora, tancats. Ara bé, segons ve a dir l'autora haver conegut el Tet és inoblidable. Recorde que em va passar una cosa pareguda a Grècia durant el viatge que hi vaig fer l'any anterior als jocs olímpics de 2004: museus tancats, obres... Però quan viatges al teu aire, no importa massa: et reorganitzes. En el meu cas, quan em passa, pense que hi tornaré una altra vegada. 

Hi ha alguns fragments com ara aquest: No és un monument, ja s’ha vist, gaire antic i això fa (sense desmerèixer-la gens), que no tingui la pàtina d’emoció, de posem per cas, les runes de My Son, que fan diana: els edificis han de tenir ànima per a poder emocionar.

Eulàlia Lledó ens mostra els paisatges magistralment. Les dades geogràfiques al servei de les seues descripcions. Ens transmet la humitat, les olors, els colors i ens fa acompanyar-la. Realment és com si férem el viatge amb ella. 

Estic molt agraïda al relat d'Eulàlia Lledó. He aprés que tots els temples no són iguals, que tenen diferents parts arquitectòniques de molt d'interés. He aprés que els paisatges són molt variats: no solament camps d'arròs. He aprés que el poble vietnamita ha lluitat des de fa segles i segles per la independència.

I he confirmat que no perd l'oportunitat de parlar-nos de les dones, en aquest cas vídues que han excel·lit després de la defunció dels marits:  En efecte, si Trung Trac va poder ser la líder que va ser és perquè va enviudar, just la mateixa circumstància que va caldre perquè emergissin —molt lluny geogràficament i temporalment— grans xampanyeres com Nicole Barbe Ponsardin, la de la Veuve Clicquot-Ponsardin; Jeanne Alexandrine Pommery, la visionària del xampany brut; Mathilde Perrier (Laurent-Perrier); Elisabeth Salmon (Billecart-Salmon) o Elisabeth Bollinger (Bollinger). Si el marit no hagués mort, Katharine Meyer Graham no hauria dirigit mai el The Washington Post i potser mai no s’haurien publicat els demolidors i escandalosos documents que recollien les mentides de tots els presidents ianquis sobre la guerra del Vietnam. La gran Concepción Arenal va escriure en algun lloc que l’estat ideal per a les dones era el de la viudetat atès que era l’únic estat en què podien ser lliures, lluny de la fèrula del pare o del marit.

Molt intressants els fragments dedicats als Museu de les Dones del Vietnam i el Temple de la Literatura, un temple en el qual travesses portes com la de la Constel·lació de la Literatura o la de la Cristal·lització de les Lletres.

Una de les informacions que dona l'autora m'ha alarmat: la varietat de café  que es troba al Vietnam és robusta, és a dir, la pitjor per a l'estómac. 

La segona part del text, com es pot veure al títol, ens porta a Cambodja. L'encete amb l'habitual gran interés que dedique a tota la literatura d'Eulàlia Lledó però, a més, volia saber què contava sobre Angkor. La primera referència  que vaig tenir d'aquest indret va ser la d'una persona tòxica (ja sabeu, aquesta mena de gent que et fa la vida difícil i de la qual procures fugir). Volia presumir del viatge que havia fet tan lluny (i això que ella no havia elegit la destinació perquè era un regal d'empresa). Em va dir que allí "es respirava la pau". M'ho va dir ella, una persona bel·licosa a més no poder!

Deixe les anècdotes personals. Eulàlia Lledó dedica pàgines i pàgines a descriure amb tota mena de detalls aquesta ciutat empeltada de temples i selva. Una narració elegant acompanyada de magnífiques fotografies. Té una certa gràcia cada vegada que fa referència a les vegades que puja i baixa del tuc-tuc, el vehicle que li permet anar als diferents edificis ja que Angkor és immens. Podem intuir la bellesa d'Angkor amb aquestes frases: és una aproximació a la diversitat humana, tot de tal ordre i magnitud, que fa que acabis el dia gairebé febrosa i amb totes les síndromes estètiques.

La nostra viatgera continua relatant-nos les visites a més temples, com ella mateixa diu  a "tongades" ja que cada dia en visita uns quants. Es gaudeix molt amb totes les referències arquitectòniques, artístiques i històriques  i les comparacions  amb altres temples que coneix, siguen de  Mèxic, Grècia o Itàlia.

La cirera del pastís és el Punt i final, una mena d'epíleg que no vos heu de perdre. Jo ja no puc dir més que gràcies, Eulàlia.








dissabte, 9 de gener de 2021

El sueño de los proscritos

Una nova lectura provinent d'Edición anticipada. El sueño de los proscritos, de J. Manuel Zorrila, editada per Caligrama. Una iniciativa aquesta d'Edición anticipada que m'agradaria que es copiara per a les obres escrites en català.

Les primeres pàgines, quasi podria dir la primera seqüència si parlara en termes cinematogràfics, em van fer recordar el moro, un dels personatges  de Línea de fuego, d'Arturo Pérez-Reverte. Conjuntament he conegut més detalladament el paper dels marroquins que van combatre en la Guerra Civil amb les tropes sublevades a canvi d'una minsa contrapartida econòmica, un tros de pa per persona de la família que deixaven i la promesa de dret al saqueig.

Per continuar amb les evocacions literàries, una altra coincidència és la important presència dels escacs, com en Libelo de sangre. O les famílies els membres de les quals s'entrellacen al llarg del temps, com en La boca de los cien besos. I la presència d'una biblioteca, secreta, un tresor amagat, que J. Manuel Zorrilla presenta com un homenatge als llibres i a la saviesa (espiral de sabiduría en diu l'autor) i que ens du a El infinito en un junco, d'Irene Vallejo. Però ací s'acaba tot.

El sueño de los proscritos, al meu parer naix amb la idea de contar els avatars dels musulmans des que van ser expulsats de la península al segle XVII, la seua destinació a l'actual Marroc i com han conservat la llengua andalusí. Zorrilla ho focalitza en una família i construeix una història atractiva. Però és una novel·la molt pesada. Sembla que se li esclafe la ploma a l'autor i no puga parar d'escriure. És un incontinent narratiu, de vegades hi ha pàgines i pàgines que són un autèntic pamflet. Jo hi distingisc tres llibres. Un d'història dels moriscos, un d'assaig sobre el poder de les mobilitzacions ciutadanes i una novel·la. 

Deia Joan Fuster que a totes les novel·les els sobraven moltes pàgines. Aquesta n'és un exemple. L'autor ha creat un personatges interessants però els va abandonant al llarg de la narració. És curiós com a dos d'ells senzillament els jubila per edat. D'altra banda, com a lectora no m'agrada que em recorden a cada moment qui és cada persona. Si me'ls presentes adequadament, ja me'n faré jo càrrec, ja els recordaré o passaré pàgines cap a arrere i ho buscaré. Menys encara que repetisca escenes i esdeveniments. Volia arribar Zorrilla a un nombre determinat de pàgines? Caligrama hauria de tindre més cura del que publica.

És una llàstima el resultat. Podrien haver segut tres llibres magnífics.


dimarts, 5 de gener de 2021

Libelo de sangre

Si recordeu, quan vaig publicar les entrades que ara enllace: Muro llig, Continue llegint i Altres maneres, encara, d'accedir a la lectura, vaig transmetre la meua fascinació per com arribaven a les nostres mans els llibres. Pràcticament, si bé ho pense, cada lectura té un  orígen diferent. Ací en va un altre. 

Ja he parlat en aquest blog de Francesc Bailón Trueba i el seu estudi Els poetes de l'Àrtic. Doncs, per no fer-ho llarg, ara ha sigut Francesc qui m'ha recomanat un llibre: Libelo de sangre, de Sandra Aza, Nova Casa Editorial.




Aquest llibre va estar quatre anys en el cap de Sandra Aza i, supose, que també en el seu ordinador. Durant un viatge a Sibèria (això ho explica perfectament l'autora, ja ho llegireu) va coincidir amb Francesc Bailón i Sandra va rebre d'aquest l'espenta definitiva per a publicar Libelo de sangre

Un libel de sang és una acusació falsa contra un jueu o grup de jueus per haver matat un infant. Això ho havia d'aclarir la Santa Inquisició. L'autora té una gran formació jurídica i aquest aspecte argumental està molt ben desenvolupat gràcies a la documentació que té a l'abast. Però hi ha altres fils que no s'han de deixar de banda. Estem a les primeries del segle XVII a Madrid, una ciutat curulla de facinerosos, morts de fam i fred (els cadàvers es topeten pel carrer), antics combatents en les diferents conteses espanyoles que han tornat i es dediquen a fer de mafiosos avant la lèttre: assassinats, timbes enganyoses, violacions en grup... unes joietes amb la creu brodada en les seues vestimentes. 

Junt amb això tenim els menestrals, els venedors de mercats, les joves que fan mans i mànigues per guanyar-se unes monedes amb el treball domèstic en competència amb els esclaus i les esclaves. Tot adobat amb els menesterosos i captaires. 

L'autora ens presenta tot el que acabe de dir (i molt més) abans d'introduir el protagonista principal, un escrivà recte i complidor de la llei que, precisament per això, és menyspreat pels seus companys de professió. Sandra Aza ens presenta la corrupció d'una manera elegant. No diries que se li pot endivinar la ideologia, però se li entén tot perfectament. Sempre amb raonaments jurídics! 

Les explicacions que fa Sandra Aza sobre el funcionament del tribunal de la Inquisició són perfectament comprensibles. No vos espanteu, l'autora no només en sap sinó que també  divulga de manera ben entenedora.

Un altre punt per a mi molt destacable és l'amor a la ciutat, a Madrid. Sembla que l'autora ha fet un homenatge a la villa i ha volgut donar a conèixer-ne la història. Ens fa acompanyar a tota la colla de protagonistes amunt i avall per a anar assenyalant-nos carrers, places, temples i palaus. Al final de cada capítol ens ofereix la informació actualitzada si algun carrer o edifici ha desaparegut. Concretament a mi açò m'ha agradat molt ja que quan vam crear el grup de lectura El Micalet parla de llibres sempre buscàvem obres en les quals la ciutat també en fóra protagonista. Libelo de sangre hauria encaixat perfectament canviant de ciutat, és clar.

Acabe amb una referència al vocabulari: no vos podeu imaginar la quantitat de paraules que en aquell temps eren germanes del valencià i quantes paraules que considerem genuïnament valencianes són també castellanes... Si a això afegim  que les gallegues (treballaven moltes a Madrid) parlen en gallec en la novel·la sense necessitat de traducció, podem inferir que les persones monolingües estan en inferioritat de condicions, de moltes condicions.

Vos confesse que no podia parar de llegir, que estava sempre esperant un parell de minuts per a arrabassar uns paràgrafs!

No vull allargar-me en el comentari perquè del que es tracta és de llegir el llibre. El podeu encomanar en la vostra llibreria o a la tenda en línia de la mateixa editorial si teniu llibre electrònic.





dissabte, 19 de desembre de 2020

El començament d'una escriptora

Continue llegint els llibres que trie d'entre els que m'ofereix Edición anticipada. Acabe de llegir La boca de los cien besos, la primera novel·la de Tula Fernández, publicada per Penguin Random House Grupo Editorial a través de Caligrama, el segell d'autopublicacions.

Vaig començar amb una certa prevenció per ser una opera prima autoeditada. Però com que el més habitual és que les editorials no acompanyen les autores i no atenguen les obres, és a dir, no fan funcions editorials (Neopàtria, per exemple, cobra les correccions) sinó simplement fan funcions d'impremta, darrerament estic pensant que o publiques en el teu web o blog o et llances on calga per a donar a conéixer la teua obra.

Amb aquestes cavilacions, vaig encetar La boca de los cien besos. M'atrapà de tal manera que no he pogut parar de llegir fins el final, aquesta mateixa vesprada. No cal dir que m'ha agradat molt. És una història que transcórre al llarg del segle XX per Canàries,  Cuba, Miami i Barcelona. El fil conductor és el quadre que dóna títol a la novel-la i la clau de volta és un personatge tendríssim, Walfrido. 

Al llarg de les pàgines viatgem de Canàries a Cuba: la família ha de fugir de la pobresa. De Cuba a Miami: la família ha de fugir de l'assetjament polític. De Miami a Barcelona: la protagonista vol encetar una nova etapa en la seua vida. De Barcelona a Miami: la protagonista torna amb la família. Efectivament, la novel·la és una història familiar amb ramificacions que l'autora encaixa amb mestria i una sòlida arquitectura. La narració és vehement (em fa l'efecte que és una clara transferència del tarannà de l'autora) i  fàcil (no t'hi perds mai tot i les continues giragonses de l'argument). Tot això adobat amb informacions certament interessants sobre història, art, costums, dites i refranys, etc. 

Li pose dos notes, diguem-ne, negatives. Una, els diàlegs. Tula Fernández hauria de fer-los més precisos i amb menys tocs enginyosos. L'altra, el tractament de la prostitució, sempre vista i justificada des d'un punt de vista masculí. 





dijous, 17 de desembre de 2020

Formentor

El dibuix que conformen al nord de l'illa de Mallorca les badies de Pollença i d'Alcúdia és molt atractiu. A la  banda més occidental trobem Cala de San Vicent que, curiosament, no és una cala sinó una població menudeta abocada a la mar a través, ara sí, de quatre cales: cala Barques, cala Clara, cala Molins i cala Carbó. Cap a orient, trobem la llengua de terra,  coronada pel cap de Formentor, que tanca la badia de Pollença amb l'ajut, més avall, del cap de Ferrutx.




Parem a Formentor. Gràcies a l'enginyer Antonio Parietti  Coll podem gaudir, des de la dècada dels anys seixanta del segle passat, d'unes vistes que només poden ser comparades, en les costes del Mediterrani, al cap de Creus, Cuma o el cap Sunion. Aquest enginyer va construir els miradors, els caminets per a aguaitar a tots els racons i forats  possibles que han anat formant la mar, la vegetació i la roca entre els penya-segats de 200 metres d'altura. 



Parietti també va dissenyar, per a facilitar el gaudi de tot plegat, la carretera que condueix a tot el complexe d'escales i rampes  des de l’aparcament del mirador des Colomer. És cert que fins arribar a aquest primer mirador hem fet uns quants kilòmetres de carretera de muntanya que ofereixen la possibilitat de parar, baixar del cotxe i absorbir el màxim de bellesa... si no trobes cap altre cotxe de cara però sí trobes un pam de terra per a aparcar. Anteriorment, no hi havia carretera per a vehicles de motor, era un lloc pràcticament inaccessible.

El dia que el meu marit i jo vam anar-hi feia molt de vent. No tant com per a representar un perill a tenir en compte però sí per a moure la imaginació i dur-la cap a les antigues embarcacions que solcaven la mar amb diferents propòsits. Allò de "terra d'acollida" pot tenir una altra lectura si  consideres les diferents visites al llarg de la Història. Així que a l'Edat Mitjana ja hi havia talaies  a l'illa per a vigilar la mar però entre els segles XVI i XVII se'n van construir moltes al llarg de les costes mallorquines. Durant el dia funcionaven amb senyals de fum i durant la nit, amb foc, les famoses alimares. Era la manera de  comunicar-se d'una torre a l'altra i avisar si hi havia perill. Tot un sistema de comunicacions.



La talaia d'Albercutx, que es pot contemplar perfectament des d'aquest conjunt de miradors i que està situada a quasi 400 metres sobre el nivell de la mar, va ser construïda en el segle XVI per a desenvolupar les funcions que estic explicant. No va ser la primera. Si cite el nom de l'enginer del segle XX és just que cite el sacerdot, metge, historiador, geògraf i astrònom mallorquí Joan Binimelis, que és qui va projectar els sistema de torres de guaita de què parlava uns segles abans. 

En fi, les nostres estimades illes, curulles de sorpreses i d'història.


Fotografies d'Ismael Vallès Sanchis