Judes

Fa uns dies, mirant  Twitter, vaig trobar la publicació de David Ortega en què preguntava, com una mena d'enquesta privada, quantes de les persones que el llegim te relació amb Soria: pare, mare, avi, àvia, marit, muller, etc. Sorprén la quantitat de persones vinculades a esta província castellana (ho podeu consultar a @Daviddcoba).

Em va fer gràcia perquè vaig entendre que la pretensió de l'autor era valorar la seua terra, manifestar-hi el seu amor. A més, la meua iaia Joaquina era de Judes (sospite que ara és un poble buit). Vaig contestar l'enquesta i el vaig felicitar per la iniciativa.

Se'm van moure els records, els pocs records. La meua iaia paterna, Joaquina, era de Judes i sa mare es deia Quiteria. Això és tot a banda que farà uns vint anys Ismael i jo vam visitar el poble mentre viatjàvem per aquells topants. Què hi vam trobar? Un bar, unes poquetes cases i una esglesieta. No res.

Però em vaig posar a buscar més informació de la meua iaia. Com? Preguntant als meus germans. L'única cosa que vaig traure en clar és el cognom de los señores, Rodrigáñez, la família on s'havia posat a servir Joaquina, la major de cinc germans i una germana, amb els que es va traslladar a Madrid després de la mort dels pares, gràcies a una dona, el nom de la qual no hem pogut recordar, també de Judes i que ja treballava en la casa dels Rodrigáñez. Eixe és el cognom, l'única pista.

Internet. Google. Dos informacions. Un Rodrigáñez que es dedica al cinema i una Rodrigáñez que ha fet un llibre sobre la maternitat. 

I ara la casualitat: la meua filla, que es dedica al cinema, havia comprat eixe llibre, el que apareix en la imatge ací al costat.

No sé si seré capaç de recordar el nom de la dona que es va emportar a Madrid no només a la meua iaia i la caterva de criatures sinó també altres joves per millorar les seus vides posant-les en amo. M'agradaria, m'agradaria molt, saber el seu nom i retre-li un donatge per tot el que va fer. Per exemple, va ensenyar a llegir i escriure a totes les serventes de la casa i totes tenien la mateixa lletra. Heroïcitats femenines de principis del segle XX.

Ebo

Uns quants mesos després de l'emotiva crida de l'alcaldessa d'Ebo arran dels incendis d'agost de 2022, hem anat a visitar eixe poble de la Marina Alta.

Ebo té una població de poc menys de 200 habitants i està agermanada amb Santa Margalida, Mallorca, com es pot veure en la imatge treta d'internet.  Curiosament, ben propet, a Planes, a la comarca del Comtat, hi ha un llogaret que es diu Margarida.

Aquest gest ens recorda que Ebo, com altres pobles de les comarques pròximes, es va repoblar fa segles per gent provinent de les illes (no oblidem que encara podem oir salat en alguns llocs). Actualment, s'ha fet una crida a famílies amb fills per a augmentar la població i mantenir serveis públics. Ai, la Història!

Nosaltres hi vam anar per la carretera CV 700, ja lloada en altres textos d'aquest blog, fins a Alcalà de la Jovada i a continuació per la CV 712 fins a Ebo. La primera part de l'itinerari era conegut per nosaltres: un paisatge bellíssim que no ens cansa mai.  Però, començàrem a veure les destrosses de l'incendi de l'agost passat. Solament ens donaven alguna alegria el valents margallons, verds de nou. També era esperançador observar que la tala dels arbres cremats contribuïa a ampliar la carretera i el seu pobre efecte com a tallafocs. Hem de tenir en compte que estes carreteretes són molt estretes i podem imaginar les pinyes, en plena voràgine de l'incendi, fent de bombes a banda i banda. Estaria bé aprendre la lliçò i deixar de plantar només pins. Les carrasques són més resistents al foc.

Per fi, vam arribar al poble. El vam visitar fent una bona passejada i vam pujar al turonet que guarda tres encisadores carrasques, probablement relictes, que semblen indicar-nos quina vegetació  és l'adequada.

Vam resseguir una pujada pobrament acompanyada per uns pocs xiprers i les preceptives catorze fornícules. Estaven buides. Ni una imatge. Ni un taulell. Ni un número. Ni una inscripció. Vam pensar, òbviament, que algú no va finalitzar el seu projecte. El que no podíem imaginar és com acabaria el viacrucis.

En arribar dalt ens vam trobar un altar que no ens va deixar sense paraules: coent, kitsch, horrorós, model frontó en angle obtús... 

Afortunadament aquesta estranya visió no ens va llevar les ganes de dinar. Ho vam fer al Foc i brasa, establiment recomanable, a càrrec del qual hi ha una parella jove, i amb unes vistes excel·lents a la vall d'Ebo (o riu Girona, o riu Bolata).

------------------------------

Fotografia de J. L. Navarro.

Riópar

La tercera visita tardorenca ha sigut al Parc Natural Calares del Mundo y de la Sima. Naixement del riu Mundo i Riópar. 

El gran descobrimet per a mi han sigut los calares, unes  formacions molt grans de roques calcàries situades als cims de les muntanyes i que permeten la filtració de l'aigua a la manera dels embornals. Aixó dóna lloc a imatges bellíssimes per tota la serra, com la del naixement del riu Mundo, entre d'altres corrents. Es tracta d'una zona molt ben ciudada, vigilada i atesa. Amb molt bona informació i presència suficient i gens agobiant de vehicles d'atenció forestal. Les carreteres asfaltades, perfectes.

La localitat de referència és Riópar, amb dos nuclis. El vell va anar desapareixent  perquè durant el regnat de Carles III es va construir la primera fàbrica de llautó, gràcies a l'existència d'un jaciment de calamina al terme municipal. La població es va anar traslladant prop de la fàbrica i l'ara dit Riópar Viejo es va anar despoblant. Això és un moviment poblacional usual. Actualment és un conjunt de carrers i de cases bellament restaurades per a turisme rural o segones residències. 

Conserva el cementeri. La ubicació és molt bonica perquè la paret més gran, la que té més nínxols, està recolzada al rocam de l'antiga muralla. També hi ha tombes al terra amb les corresponents làpides.

El mirador del poble ofereix una vista agradable sobre els topants més pròxims. Està molt indicat, com si volgueren fer-nos anar-hi i completar la visita. Hi ha una placa informativa, deteriorada per la intempèrie, que no permet la lectura. En tot cas, s'hi respirava pau i aire pur, motiu més que suficient per a justificar la pujada al turó.

L'actual Riópar és una ciutat vital. Un dels edificis de l'antiga fàbrica que he citat adés alberga una col·lecció museística del llautó així com també l'oficina de turisme. Mentre esperàvem l'obertura al públic vam fer una bona passejada. Vam veure com hi havia bancs, restaurants, bars, forns, parcs infantils, gasolinera, botigues de tota mena, etc. Fins i tot una estació d'Amazon. El poble em va semblar massa gran per a tan poca població (l'última dada de l'INE és de 1.300 persones). Ho vaig comentar a una amiga d'Alcaraz  i em va explicar que la  majoria dels habitatges només estan ocupats en estiu. Si fa no fa com a Riópar Viejo.

Vam acabar l'estada gaudint de les hores prèvies a la posta de sol en el camí de l'embassament del Cenajo. De nou pau, aire pur i silenci.

---------------------------------------------------------------------

La primera fotografia és d'Ismael Vallès. Les altres són  meues.

Caducifolis

Doncs, sí, efectivament, he tornat a la Tinença. 

Així començava un text publicat en aquest mateix blog l'any 2013. Fa uns dies hi hem tornat amb la idea principal de veure caducifolis (aurons, til·lers, oms) i unes quantes secundàries com, per exemple, conéixer Coratxà, el poble la temperatura del qual sol donar durant  el programa L'oratge la doctora Victòria Rosselló, cap de Meteorologia en À Punt Media.

Coratxà és un poble menut, com tots els de la zona,  és el que està més al nord i té major altitud. La foto anterior mostra com les parets d'abancalament, de pedra seca, estan ben fermes però els bancals han esdevingut erms. Una llàstima. Una imatge de quasi abandó. Desitge a l'Associació per la Recuperació de la Tinença èxit, molt d'èxit. 

Gràcies al centre d'informació del Ballestar (el poble amb la silueta més bella), vam saber que ben a prop hi ha un jaciment iber, la Morranda, i que la zona on més caducifolis trobaríem és la de la carretera entre el Boixar i Coratxà, que, segons la jove informadora, recorre poca gent perquè amb la Pobla i el monestir ja es conformen.

Als afores del Monestir de Santa Maria de Benifassà, visitable només dues hores a la setmana, vam trobar amb molta sorpresa un senyal que no havíem vist mai: la prohibició d'usar drons. Segurament les monges han  vist més d'una vegada com amb aquests aparells intentaven trencar la seua vida de calma i clausura.

La Pobla de Benifassà ens va acollir amb pau i amb una certa activitat: algun bar, alguna persona pel carrer i venda ambulant. En concret vam veure una furgoneta menuda amb pa i dolços i un camionet amb fruita i verdura a càrrec d'una parella argentina o uruguaiana, no en sé distingir els accents. Curiosament ocupaven la façana de l'ajuntament i dificultaven la funció turística, que consisteix a mirar-ho tot.

En resum, un parell de dies d'una gran tranquil·litat, sense cobertura per als telèfons i de gran aliment per als ulls, com les altres vegades que hem visitat l'emblemàtica Tinença.

La foto és de l'autora.

Presentació de la novel·la "El silenci trencat" al Micalet

Deia Herman Melville que, quan escrivia, per molt que volguera mantenir-se en la rectitud de la línia narrativa, de vegades no podia resistir desviar-se'n per a contar altres coses que ell creia que podien vindre al cas. Doncs, ja vos dic que alguna cosa així passarà avui perquè Maluy i jo ens coneixem de fa tants anys i hem col·laborat en tants projectes relacionats amb la literatura que és difícil no fer cotextos.

Gràcies a tot el públic per vindre i gràcies de nou a la S.C. El Micalet per acollir un acte literari més.

 

 

Com sabeu, i és ben evident, em dispose a parlar de la quarta novel·la de Maluy Benet, publicada per NPQ Editores. Abans, però, vos parlaré de l'autora, a qui agraïsc que haja tornat a confiar en mi per a presentar-li un altre llibre.

Maluy Benet va nàixer a València. Ha dut a terme diverses activitats (ja en parlarem al llarg d'aquesta trobada) entre les quals l'escriptura i la fotografia han estat sempre les seues grans passions.

Com estem parlant de llibres, he de començar contant que Maluy va organitzar un taller d’escriptura amb el professor Josep Figuerola. D’aquesta activitat naix el llibre Llançar-se a escriure (1989), mètode, diguem-ne, o guia que un parell d'anys més tard de ser publicat vam fer servir per a escriure Hostes, novel·la de la qual som autores Maluy, Pilar Monerri i jo mateixa amb dos autors: Ismael Vallès i Vicent Mateo. No afegisc més detalls perquè sé que a Maluy li agrada molt parlar-ne i segur que ho farà també aquesta  vesprada.

Publica les novel·les Els visitants de Mont-virolat, L’últim paradís, Missatge en un rellotge i Un café sol. També escriu molts relats, la majoria dels quals són guardonats.

Ha sigut membre del jurat de diversos concursos literaris, com ara Les irreals omegues, Samaruc, Sambori, la Universitat de València, etc. Entre tots ells m'agrada destacar el premi literari de l'Hospital la Fe.

Ha fet estades a residències d'escriptura, també a l'estranger, ha assistit a diversos congressos, cursos, etc. Ha col·laborat i col·labora en revistes com Papers, Perspectiva Escolar, Saó, Abalorio, etc.

Maluy és membre de l'AELC i del Pen Club.

Crec que ha quedat clar com s'involucra en tots els àmbits literaris i el seu afany per continuar sempre aprenent.

Com a mestra, a la seua tornada de Barcelona, on va viure i treballar uns quants anys i on assisteix a l'Escola de Mestres Rosa Sensat, impulsa ací a València activitats pedagògiques com l’Escola d’Estiu del País Valencià i l’Institut Pedagògic.

Junt amb un altre grup de mestres crea, el 1975, l’Escola les Carolines. Davant la inexistència de textos escolars en valencià, l’editorial Barcanova encarrega a un equip de docents, del qual Maluy forma part, l’edició de llibres de llenguatge per a l’ensenyament. Tot això ho explica Maluy en un altre llibre anys després, quan l'escola fa 25 anys: Un passeig sentimental per l’Escola les Carolines.

També és traductora, primerament en aquell aleshores il·lusionant Gabinet d’Ús i Ensenyament del Valencià i més tard al Gabinet del conseller d'Educació. Ja havia deixat l'etapa de l'ensenyament.

També és intèrpret jurada: està habilitada per al castellà, el català i l'anglès, en qualsevol direcció i combinació.

Ha fet d'actriu del grup de teatre  El Gresol, del teatre El Micalet, amb l’obra Dones, flors i pitances, amb text de Maria Aurèlia Capmany, actuació compartida amb Merxe Banyuls. Temps després entrà en el Grup 49 dirigit pel  dramaturg Manuel Molins. Portaren La dansa de vetlatori per tot el País Valencià.

Tanque aquest recorregut per les facetes de la nostra autora, amb la seua altra passió, la fotografia.

Com a fotògrafa, ha assistit a diferents cursos de fotografia, com ara Fotoperiodismo y trabajo de autor, impartit per Jose Manuel Navia; Curs de fotografia digital, per Neus Saavedra; Safari fotogràfic a Tanzània, per Antonio Liébana, etc. Ha col·laborat en la realització del llibre de fotografia La Comunitat Valenciana, de Cristopher Makos, i en l’exposició de Sebastião Salgado a la Biennal de València.

Des de l’any 2006 ha unit la literatura i la fotografia en l’exposició Presències, on recull mirades i veus de l’Àfrica negra, que ha exposat a diverses sales del País Valencià.

A banda, com que és una gran dibuixanta, ha creat un apartat al seu web per a mostrar els seus dibuixos. Visiteu-los. www.maluy-benet.com.

I ara, anem a la novel·la.

Les dues-centes cinquanta-dos pàgines del text de la novel·la van seguides d'unes fitxes que informen de les diferents famílies que donen vida a la història que ens ofereix Maluy Benet, des de finals del segle XIX a 1979. A continuació, encara tenim una explicació de com es va fer la novel·la, els agraïments i la bibliografia, una documentació ben extensa.  Molt interessant açò últim. L'autora ens regala píndoles d'informació històrica que ajuden a situar les accions en el temps i a comprendre millor tant els personatges com les seues decisions, on els esdeveniments polítics, especialment la Guerra Civil i la postguerra espanyoles ho embolcallen tot. Però eixes informacions només són presents en la mesura en què impliquen la vida de les persones que poblen l'Arbecs, la localitat inventada. Deixe a l'autora la decisió de desvetlar-ne el misteri.

Jo voldria, Maluy, que en la teua intervenció ens parlares de tota la documentació que has fet servir perquè parles de la formació del Port de Sagunt, dels interrogatoris de la Guàrdia Civil, dels arxius policials, de la fugida dels republicans del port d'Alacant, dels agrupaments dels maquis, de la transformació del llit del Túria, etc. Unes dades repartides elegantment al llarg del relat, sense recórrer als peus de pàgina o annexos i que no cansen mai atés que l'autora, amb gran habilitat narrativa, no ens deixa perdre el fil.

Estem davant d'una novel·la amb molts elements de l'univers Benet: la plaça de Santa Úrsula, els gats, les mares cruels, els canvis de localitat, els abandons familiars, les morts, etc.

He dit plaça de Santa Úrsula. Ara faré un cotext o una desviació Melville: Hostes comença en eixa plaça.

 

La història és aparentment senzilla: Eduard Fauquet, un home ja retirat, veu al diari la foto d'un indigent mort al llit del Túria. Li resulta familiar, li sona la cara, però és incapaç de posar-li nom. Amb l'ajut d'un dels seus fills, el que treballa de periodista, porta a cap una investigació fins a arribar al desenllaç. Açò, que passa a 1979, ens retrotrau a finals del segle XIX, des d'on Maluy Benet comença a presentar-nos els personatges i els fets. Ens mostra unes famílies pobres que han de sobreviure amb el gran esforç de treballar en situació de misèria, fregant l'esclavitud. Sol haver-hi un fill o dos que han de deixar els seus per a buscar-se la vida en un altre lloc o són deixats al si d'alguna altra família que els pot alimentar.

Tot això amb alguns trets d'humor i també de novel·la de suspens.

Maluy Benet presenta aquest patiment de la pobresa extrema junt al patiment de la repressió social i religiosa. Vindrà la república, la guerra i la postguerra. Els personatges inicials van donant pas a les generacions següents. Amb una gran solvència narrativa, l'autora va relacionant les famílies i els familiars i va creant un món molt interessant del qual, actualment, s'ha de continuar parlant a fi que quede fixada la memòria del que la falta de llibertats comporta. Avui encara és molt necessari ja que tenim el perill d'involució de la mà de formacions polítiques que s'aprofiten de les regles democràtiques per a ocultar les intencions repressores. Ho fan sarcàsticament en nom de la llibertat.

 

La novel·la s'escau i, supose, naix de l'interés de Maluy per explicar la guerra i la postguerra. En Missatge en un rellotge ja ens parla d'eixe període històric. En canvi en L'últim paradís i Un cafè sol tracta altres temes, treballa uns altres tipus de personatges i ens porta a altres indrets.

En definitiva, El silenci trencat és una novel·la coral, de bon llegir, que fa recordar moltes coses passades en la majoria de les nostres famílies, que refresca aspectes de la història recent i que et deixa el bon sabor de la superació personal i del perdó.

València, S. C. El Micalet.

18 d'octubre de 2022

Barcelona

Ja fa temps que volíem visitar de nou aquesta ciutat tan nostra i tan propera. Finalment hem trobat un parell de dies per a anar-hi. Habitualment, quan anem cap al nord, la circumvalem per carretera, ara hi hem entrat amb tren. Teníem dos objectius irrenunciables: el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i el Raval. 

La immersió en art romànic de què es gaudeix durant tot el recorrgut del museu és completa i feliç. Em va agradar especialment el treball que s'ha fet per a traslladar les

pintures murals d'unes quantes esglésies pirinenques al museu, on han recreat parets, arcs i sostres per a traslladar les pintures i poder-les admirar quasi en plenitud. I dic quasi perquè, òbviament, no estan completes i perquè eixe fet ens aboca a una controvèrsia: On estan millor les pintures, en el lloc per al qual foren creades o en un museu? És més interessant recórrer les valls del nord de Catalunya per a conéixer-les una a una o tenir-ne una bona mostra a Barcelona dins d'un museu? Ens arrisquem a patir pluges indesitjades i  destructives, vandalisme o incendis o busquem el confort de l'interior dels museus? 

Jo preferiria veure les obres pictòriques i escultòriques en el seu lloc original i, si cal restaurar-les, es restauren in situ. Avui en dia hi ha tècniques avançadíssimes que permeten emprendre amb moltes possibilitats d'èxit qualsevol restauració. El crist vestit que veieu ací és una autèntica meravella que m'agradaria haver-la coneguda, com per casualitat, per sorpresa, en una esglesieta de la vall Fosca, o la de Cardós o la de Boí. Estaria, imagine, en un lloc prou fosc i amb un parell de làmpades de llum suau per tota companyia.

Per a acabar d'arredonir la visita vam poder veure una exposició temporal, la d'algunes obres d'Annibali Carracci, l'artista bolonyés que va pintar la capella Herrera de l'església de Sant Jaume dels Espanyols, a la plaça Navona de Roma, i que ara podem veure al MNAC.

Si reprenem el sentit de les preguntes que he fet abans, quan torne a Roma, què veuré a eixa capella? Potser una nota, com tantes a Turquia, que indiquen en quin museu es troben les obres? En aquest cas l'exposició és temporal i em fa l'efecte que la faran circular.

També vam visitar les sales del Gòtic i del Renaixement. A partir del Barroc, els genolls van traure bandera blanca. Per sort, tenim una altra possibilitat gràcies a internet, el magnífic web: https://www.museunacional.cat/ca.

L'endemà, amb les cames castigades per les escales del Metro, vam anar al Raval. Una vegada vam localitzar la Filmoteca de Catalunya i, per tant, La Monroe, el restaurant 

annex que ens havien recomanat  la nostra filla i la nostra amiga N., vam fer temps per a dinar passejant pel carrer Sant Pau. Lamentava no haver previst portar, o haver-la tornat a llegir, la novel·la de Maruja Torres Un calor tan cercano, on ella conta, entre altres coses, la seua vida al barri des de ben menuda. Jo no havia recorregut mai eixe carrer però quasi tot m'era familiar també perquè em venien imatges nítides de la pel·lícula Mònica del Raval, de Francesc Betriu. Ho coneixia tot! Però vaig tenir una sorpresa: El  Monestir de Sant Pau del Camp. 

Tornem al Romànic. Qui m'havia de dir a mi que en gaudiria tant a Barcelona! Es tracta d'un petit edifici que data del segle X i que ara fa de parròquia, amb dues misses setmanals. És una joieta que vam visitar només per fora. Estic en contra de pagar per  entrar en un temple catòlic.

Si entres en un de protestant, a Gran Bretanya o a Noruega, per dir dos països i dos religions diferents, possiblement et convidaran a café i pastes. En una mesquita o en un monestir ortodox de Meteora, el preu és tapar-te. El remat va ser quan a la catedral de Barcelona vaig llegir un avís amenaçant que deia que era "un lugar de culto" (sic) i que a veure com et portaves. Al costat: "Entrada 9 euros".

Les fotos són de l'autora.

Podeu llegir el relat del mateix viatge que ha fet Ismael Vallès.

L'illa d'Elba

He escrit moltes vegades sobre el motiu que ens du a elegir les lectures. També n'hi ha un altre que ens du a elegir la destinació dels viatges. La nostra filla i la seua família estaven fent un viatge de mesos pels països del nord del mediterrani central. Vam acordar que, a l'acabament del periple, quan ja començaren a iniciar el retorn a Suïssa, ens trobaríem a Itàlia i faríem, els sis junts, el tram final de l'itinerari.

Ismael i jo, i la furgoneta, ens vam embarcar de Barcelona a Civitavecchia per a dirigir-nos a Piombino i tornar-nos a embarcar, en aquesta ocasió cap a Portoferraio. Vam visitar breument Viterbo i, a l'hora de dinar, estàvem prestos per a tornar-nos a embarcar, ja tots junts, cap a l'illa d'Elba.

Ara ve el perquè. Com sabeu, 2022 ha sigut, està sent, un any molt càlid. Per a fugir de la calor havíem d'estar en un lloc amable. Eixe lloc, d'entre els que venien bé a la nostra ruta, era Elba. He de dir que tot i així no vam baixar dels trenta graus a la vora de la mar.

Què sabem d'Elba? Doncs que és l'illa on Talleyrand, un ministre hàbil i compassiu, aconseguí exiliar el seu emperador: l'alternativa era la mort. Però Napoleó també era hàbil: va fugir als pocs mesos d'eixe retir paradisíac, un clima paregut, si no idèntic, a la seua illa de naixença, que es troba ben a prop, un palau esplèndid amb estances també per a la seua germana i una guàrdia de centenars d'homes, entre d'altres atencions i serveis. En resum, un exili imperial, com solen ser els dels  reis en totes les èpoques.

Ara bé, tot i que l'illa pertanyia en aquell moment a França (es tracta d'un territori que des de l'època dels etruscs ha passat per molts amos fins el 1945) estava vigilada per l'armada anglesa. Com deia, malgrat eixa vigilància, Napoleó va fugir i arribà a París sense haver de pegar un tret, segons conta la història... o la llegenda.

La situació del palau, o residència, que va ocupar el general cors és pròpia de la noblesa. Té jardí privat i unes vistes a la mar bellíssimes. Les dependències són espaioses i probablement van estar decorades amb luxe i provistes de tot tipus de comoditats. 

L'illa és menuda però és la major del Parc Natural de l'Arxipèlag Toscà i a tercera en extensió de les italianes, darrere de Sicília i Sardenya. La seua forma allargada, situada d'oest a est, de Còrsega a Toscana, sembla separar el mar Lígur de la mar Tirrena. Ja tinc vista una illa mediterrània més! O una menys per a arribar al meu somni de conèixer-les totes.

Fotos d'Ismael Vallès.

Palamós i el Montseny

De vegades allò tan nostre del pensat i fet té molts bons resultats, com ara haver conegut Palamós i el Montseny. 

Els dies que vam viatjar eren frescos i agradables. Bufava la tramuntana, senyal que eixa terra marinera ens oferia també el seu vent. Vaig recordar l'estada a Sicília: Messina ens va rebre amb un scirocco terral. Això és ser terra d'acollida: expressar-se amb tot el que pot oferir fins i tot el xaloc calent, amb 40 graus a les dotze de la nit.

Palamós és una ciutat agradable de passejar tant vora mar com pel centre de la població. Hi ha suficients plaques i paletes turístiques pels carrers i les places per a poder-te situar històricament. No és que tinga un gran patrimoni però informa del seu passat. Em va agradar molt trobar-me amb algunes restes de l'antic convent dels Agustins (Convent de la Mare de Déu de Gràcia) decorant una gran terrassa, justament part de l'antic emplaçament, des d'on admirar com aquesta vila marinera baixa cap a la mar. 

Però Palamós és marinera, Palamós és pesca, sonsos i gambes. La gamba de Palamós va tenir un gran ambaixador en aquell personatge de les sèries de TV3 Oh! Europa i Oh! Espanya que, es parlara del que es parlara, sempre trobava la manera de lloar les gambes del seu poble. 

La gran mostra de la vocació marinera i pesquera és el Museu de la Pesca, situat al port. El contingut és espectacular i molt recomanable, com també ho és caminar pel passeig marítim cap a Calonge i Sant Antoni i tornar, anar i tornar: sempre tindreu el mar al costat, a dreta o a esquerra. Manuel Vicent diu que diem la mar si estem en la costa i el mar si estem embarcats. No és dogma però ho podem acceptar com a explicació aclaridora dels dos gèneres gramaticals.

Per a completar esta visita al nord de Catalunya, vam visitar el Montseny. Parc Natural i  Reserva de la Biosfera. Ni més  ni menys. Una meravella de fagedes i agrupacions d'avetoses (les més meridionals d'Europa). Hi podem trobar una varietat boscosa immensa. Tanta bellesa ens va fer quedar-nos allà a passar la nit. Dormir en complet silenci junt a una roureda és un dels majors plaers si t'agrada gaudir de la natura.

Fotografies d'Ismael Vallès i de l'autora.

Complutum

No havia estat mai a Alcalá de Henares, no havia fet mai un viatge turístic amb tren i no m'havia allotjat mai en un Parador. Per a ser exactes, farà uns 35 anys vaig dormir una nit al de Soria. Ara fa uns dies m'arribà l'oportunitat. Un tren a Madrid, un altre a Alcalà i una passejadeta al Parador. La línia de rodalies que vaig utilitzar és la dels dits atemptats d'Atocha: impressiona passar per El Pozo o Santa Eugenia. 

Què volia jo veure a Alcalà? Doncs, tot. Només tenia en la ment la façana de la Universitat (una imatge molt repetida arreu) i el lliurament dels premis Cervantes. Per tant, podia visitar esglésies, museus, palaus, places... tot em resultaria nou. Vaig intentar fer-ho per ordre i vaig començar per Complutum, el nom que van donar els romans a la ciutat que ocuparen sobre les restes d'anteriors assentaments, dels quals sembla que no queda cap vestigi. Cap allà que ens n'anarem el meu marit i jo.

La zona arqueològica està situada a un parell de quilòmetres del centre de la ciutat. Es pot anar amb autobús, una línia circular que mostra tota la ciutat, gran i ben ordenada amb moltes zones verdes i una gran afició a plantar rosers. Així que vam anar a peu i vam tornar amb bus. Per a protegir-nos del sol vam visitar primerament la zona desprotegida, on estan encara excavant. Panells informatius suficients. Delimitació de les zones de treball adequada. 

La cirera del pastís, especialment per a les persones que no som expertes en arqueologia, és la Casa d'Hippolytus, un mestre musivari que ha donat nom a la casa: és l'autor dels mosaics que s'hi han descobert, entre els quals destaca el que

podem veure ací damunt. Em va evocar La Casa del Peixos, de Sagunt.

Tota esta zona arqueològica es va descobrir recentment (la Casa, el 1991) gràcies a les obres per a la construcció d'un poliesportiu. Unes vegades és un tractor, altres una via de ferrocarril... el que cal és que qui trobe un xicotet indici d'interés ho comunique a l'administració corresponent d'acord amb les normes vigents i per sensibilitat cultural.

La visita complutense (o alcalaína, com he llegit per tota la ciutat) va continuar pels edificis i els llocs universitaris i cervantins. Em va agradar molt aquest text que trobes en entrar a la Universitat:

Poques vegades en tan poques frases es pot obtenir tanta informació. No debades l'Instituo Cervantes té a Alcalà la seu principal. També aquest d'ací baix és ben interessant:

Si aneu a Alcalá no deixeu de passejar per tota la ciutat especialment pel carrer Libreros i pel carrer Major (que n'és la continuació) ni de descansar una estona en la plaça Cervantes de cara al roser que més vos agrade.

Fotografies d'Ismael Vallès.

Otos

Em rondaven les ganes d'escriure sobre Otos, el poble de la Vall d'Albaida que vaig conéixer fa poc, tot i que n'havia sentit parlar molt. Per fi, m'hi he posat. Ha sigut gràcies al llibre, altament recomanable, La bèstia en què cavalquem, de Ferran Garcia-Oliver, IV Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa, editat el 2020 per Aila Edicions. Un dels textos que conformen aquest dietari és Cita a Otos, població a la qual torna a fer referència en altre apartat. L'autor, sense ser-ne conscient, m'estava animant. I ací estic. L'espenta que necessitava.

D'Otos jo sabia que era el poble de Joan Olivares, els rellotges de sol i Ca les Senyoretes. Però no sabia que tot tenia un lligam molt fort, que tot era el mateix.

Vaig conéixer Olivares gràcies a la seua novel·la El metge del rei, llibre que vam llegir al grup de lectura del Micalet i que vam elegir, entre les seues obres, per ser la que més s'avenia als gustos de la majoria de membres del dit grup. El metge és Lluís Alcanyís i el rei, Ferran el Catòlic. L'autor òbviament parla de la universitat i del poder però també, a  través dels records del metge Alcanyís, Joan Olivares ens parla dels jueus, de Xàtiva, de València, de la pesta, de la Inquisició, de la medicina i dels viatges arreu dels territoris de la Corona. 

En preparar la presentació i documentar-me sobre l'autor vaig descobrir la gnomònica i els nombrosos rellotges de sol que Joan Olivares ha construït i que embelleixen els carrers, els parcs, els  jardins, les places i les façanes de moltes poblacions del nostre  país.

El dia que vaig anar a Otos plovia però, tot i la consegüent incomoditat, vaig poder veure uns quants dels molts rellotges solars que trobes arreu. Això dels contratemps per a mi no és cap problema: sempre és un motiu per a tornar i completar la visita. No tots els rellotges que hi ha a Otos són d'Olivares. També hi han deixat les seues obres d'art i tècnica Andreu Alfaro, Rafael Amorós, Rafael Armengol, Arcadi Blasco, Manolo Boix, Atur Heras,  Antoni Miró, l'otosina Elisa Martí i el seu paisà Tino Pla.  De fet l'ajuntament ofereix una ruta per a no perdre-se'n cap.

Falta el tercer punt dels que apuntava al principi: Ca les Senyoretes. 

Es tracta d'un edifici senyorial  que avui en dia fa de casa rural i restaurant, que és on anàvem a dinar. En entrar, ens va rebre l'escriptor, ens vam saludar i molt amablement ens va fer cinc cèntims de la casa pairal de la seua família. Com a propietari, ha pogut dur a cap una adaptació, molt respectuosa i amb la mínima intervenció arquitectònica,  als usos actuals. Pel que fa a la decoració no ha utilitzat cap objecte nou, senzillament la casa mostra tots els paraments, vaixelles, rellotges (aquests de pèndol) i diversos atifells que sempre hi ha hagut.

Les portades dels llibres són d'Internet i les fotografies, d'Ismael Vallès.

Any Fuster

Gràcies a la iniciativa de Compromís Alcoià-Comtat-Foies vaig visitar Sueca recentment amb l'objectiu de conéixer la Casa Museu Joan Fuster, fer una ruta literària pel poble i dinar en un dels casinos de la capital de la Ribera Baixa. Si, com he repetit tantes vegades, no saps mai per on han de vindre les recomanacions de lectura, tampoc no se sap mai per on han d'aparéixer les possibilitats de conéixer el país.

Ens hi vam aplegar gent de Muro, Cocentaina, Banyeres, Tollos, Onil, Alcoi, etc. i vam ser rebuts, amb afecte i companyonia, pel col·lectiu de Compromís de Sueca.

Com probablement sabeu, sobre tot si llegiu l'article de Xavier Aliaga, ha costat anys i panys crear aquest centre de documentació, museu i aula didàctica,  a banda de la  Càtedra Joan Fuster. Per a aconseguir encabir tot això s'ha unit la casa on visqué el nostre escriptor amb la casa adjacent creant un pati interior que permet exposicions temporals (com ara la de l'Any Fuster) i passes de vídeos que complementen la informació de la guia que ens acompanya per tot el recorregut interior. Poques vegades he tingut una guia tan ben informada, respectuosa i amable. Les seues explicacions estaven amerades d'admiració per Joan Fuster  però en cap moment va caure en afectació o cursileria. Vam veure la  biblioteca, la col·lecció d'art, les fotografies, els seus dibuixos i una mostra de la correspondència en les dependències que Fuster va ocupar. Tot el que acabe de dir sobre la guia ho aplique a l'altra dona que ens va acompanyar a la ruta literària pel carrer i que podria resumir amb un mot: rigor. 

No contaré res més del contingut ni de l'espai museístic perquè aquest text té la pretensió de fer-vos anar a Sueca i celebrar el centenari del naixement del gran escriptor i pensador valencià, un home que va ser batejat com a Juan de la Cruz Fuster Ortells i que quan començà a publicar va adoptar com a nom de ploma Joan Fuster, ja que no veia convenient que en la portada d'un llibre seu de poesia figurara Juan de la Cruz. 

--------------------------

Amb posterioritat al text precedent, he rebut de la meua amiga suecana Ana Campins la foto que posaré a continuació. Com podeu veure, es tracta de la nota que han publicat en un periòdic local fent-se ressò de la visita. Com he dit tantes vegades i no em cansaré de repetir, el millor d'aquest blog són les aportacions de les amistats. Gràcies, Ana.

Poema de la ucraïnesa Iryna Tsilyk

En aquest blog he parlat més d'una vegada de Versions múltiples i també de Sílvia Aymerich. Ella mateixa ha sigut una de les meues Veus amigues i ha escrit en De viatge. També  va visitar la Intersindical Valenciana per a presentar el número que la revista L'Aigua dolç dedicà a la traducció.

Fa uns dies em va enviar un correu electrònic que m'ha autoritzat a divulgar i que copie a continuació. No deixeu d'escoltar i de llegir el poema:

Permeteu-me que comparteixi amb vosaltres –ens n'acaba de donar permís ara– el missatge de la Liza Walther que vam rebre ahir al matí, quan la guerra encara no havia esclatat, en resposta al nostre missatge de suport.

"I am so grateful for your Ukrainian solidarity support. Sometimes I lose my hope for a 

better future for the people of Luhansk and Donbas. Everyone is waiting for a "big" war, 

since the "small" one never stopped there since 2014."

La Liza ens va posar en contacte amb la poeta i directora de cinema ucraïnesa Iryna Tsilyk, 

que se'ns va unir poc després al Projecte Versions Múltiples.

Podeu sentir-la llegint aquí un dels seus poemes més impactants, i llegir-lo després en 

anglès, polonès, català i alemany, clicant els enllaços de sota.

Вона знімає суху білизну EN > PL > CA > DE

Una fiblada al cor...

Sílvia Aymerich-Lemos

En nom de l'equip de Coordinació del Projecte Versions Múltiples

https://sites.google.com/site/inmultipleversions/coordination-team