dimecres, 29 de juny de 2022

Palamós i el Montseny

De vegades allò tan nostre del pensat i fet té molts bons resultats, com ara haver conegut Palamós i el Montseny. 

Els dies que vam viatjar eren frescos i agradables. Bufava la tramuntana, senyal que eixa terra marinera ens oferia també el seu vent. Vaig recordar l'estada a Sicília: Messina ens va rebre amb un scirocco terral. Això és ser terra d'acollida: expressar-se amb tot el que pot oferir fins i tot el xaloc calent, amb 40 graus a les dotze de la nit.

Palamós és una ciutat agradable de passejar tant vora mar com pel centre de la població. Hi ha suficients plaques i paletes turístiques pels carrers i les places per a poder-te situar històricament. No és que tinga un gran patrimoni però informa del seu passat. Em va agradar molt trobar-me amb algunes restes de l'antic convent dels Agustins (Convent de la Mare de Déu de Gràcia) decorant una gran terrassa, justament part de l'antic emplaçament, des d'on admirar com aquesta vila marinera baixa cap a la mar. 

Però Palamós és marinera, Palamós és pesca, sonsos i gambes. La gamba de Palamós va tenir un gran ambaixador en aquell personatge de les sèries de TV3 Oh! Europa i Oh! Espanya que, es parlara del que es parlara, sempre trobava la manera de lloar les gambes del seu poble. 

La gran mostra de la vocació marinera i pesquera és el Museu de la Pesca, situat al port. El contingut és espectacular i molt recomanable, com també ho és caminar pel passeig marítim cap a Calonge i Sant Antoni i tornar, anar i tornar: sempre tindreu el mar al costat, a dreta o a esquerra. Manuel Vicent diu que diem la mar si estem en la costa i el mar si estem embarcats. No és dogma però ho podem acceptar com a explicació aclaridora dels dos gèneres gramaticals.

Per a completar esta visita al nord de Catalunya, vam visitar el Montseny. Parc Natural i  Reserva de la Biosfera. Ni més  ni menys. Una meravella de fagedes i agrupacions d'avetoses (les més meridionals d'Europa). Hi podem trobar una varietat boscosa immensa. Tanta bellesa ens va fer quedar-nos allà a passar la nit. Dormir en complet silenci junt a una roureda és un dels majors plaers si t'agrada gaudir de la natura.


Fotografies d'Ismael Vallès i de l'autora.

divendres, 20 de maig de 2022

Complutum

No havia estat mai a Alcalá de Henares, no havia fet mai un viatge turístic amb tren i no m'havia allotjat mai en un Parador. Per a ser exactes, farà uns 35 anys vaig dormir una nit al de Soria. Ara fa uns dies m'arribà l'oportunitat. Un tren a Madrid, un altre a Alcalà i una passejadeta al Parador. La línia de rodalies que vaig utilitzar és la dels dits atemptats d'Atocha: impressiona passar per El Pozo o Santa Eugenia. 

Què volia jo veure a Alcalà? Doncs, tot. Només tenia en la ment la façana de la Universitat (una imatge molt repetida arreu) i el lliurament dels premis Cervantes. Per tant, podia visitar esglésies, museus, palaus, places... tot em resultaria nou. Vaig intentar fer-ho per ordre i vaig començar per Complutum, el nom que van donar els romans a la ciutat que ocuparen sobre les restes d'anteriors assentaments, dels quals sembla que no queda cap vestigi. Cap allà que ens n'anarem el meu marit i jo.

La zona arqueològica està situada a un parell de quilòmetres del centre de la ciutat. Es pot anar amb autobús, una línia circular que mostra tota la ciutat, gran i ben ordenada amb moltes zones verdes i una gran afició a plantar rosers. Així que vam anar a peu i vam tornar amb bus. Per a protegir-nos del sol vam visitar primerament la zona desprotegida, on estan encara excavant. Panells informatius suficients. Delimitació de les zones de treball adequada. 

La cirera del pastís, especialment per a les persones que no som expertes en arqueologia, és la Casa d'Hippolytus, un mestre musivari que ha donat nom a la casa: és l'autor dels mosaics que s'hi han descobert, entre els quals destaca el que



podem veure ací damunt. Em va evocar La Casa del Peixos, de Sagunt.

Tota esta zona arqueològica es va descobrir recentment (la Casa, el 1991) gràcies a les obres per a la construcció d'un poliesportiu. Unes vegades és un tractor, altres una via de ferrocarril... el que cal és que qui trobe un xicotet indici d'interés ho comunique a l'administració corresponent d'acord amb les normes vigents i per sensibilitat cultural.

La visita complutense (o alcalaína, com he llegit per tota la ciutat) va continuar pels edificis i els llocs universitaris i cervantins. Em va agradar molt aquest text que trobes en entrar a la Universitat:


Poques vegades en tan poques frases es pot obtenir tanta informació. No debades l'Instituo Cervantes té a Alcalà la seu principal. També aquest d'ací baix és ben interessant:



Si aneu a Alcalá no deixeu de passejar per tota la ciutat especialment pel carrer Libreros i pel carrer Major (que n'és la continuació) ni de descansar una estona en la plaça Cervantes de cara al roser que més vos agrade.


dijous, 7 d’abril de 2022

Otos

Em rondaven les ganes d'escriure sobre Otos, el poble de la Vall d'Albaida que vaig conéixer fa poc, tot i que n'havia sentit parlar molt. Per fi, m'hi he posat. Ha sigut gràcies al llibre, altament recomanable, La bèstia en què cavalquem, de Ferran Garcia-Oliver, IV Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa, editat el 2020 per Aila Edicions. Un dels textos que conformen aquest dietari és Cita a Otos, població a la qual torna a fer referència en altre apartat. L'autor, sense ser-ne conscient, m'estava animant. I ací estic. L'espenta que necessitava.

D'Otos jo sabia que era el poble de Joan Olivares, els rellotges de sol i Ca les Senyoretes. Però no sabia que tot tenia un lligam molt fort, que tot era el mateix.

Vaig conéixer Olivares gràcies a la seua novel·la El metge del rei, llibre que vam llegir al grup de lectura del Micalet i que vam elegir, entre les seues obres, per ser la que més s'avenia als gustos de la majoria de membres del dit grup. El metge és Lluís Alcanyís i el rei, Ferran el Catòlic. L'autor òbviament parla de la universitat i del poder però també, a  través dels records del metge Alcanyís, Joan Olivares ens parla dels jueus, de Xàtiva, de València, de la pesta, de la Inquisició, de la medicina i dels viatges arreu dels territoris de la Corona. 

En preparar la presentació i documentar-me sobre l'autor vaig descobrir la gnomònica i els nombrosos rellotges de sol que Joan Olivares ha construït i que embelleixen els carrers, els parcs, els  jardins, les places i les façanes de moltes poblacions del nostre  país.

El dia que vaig anar a Otos plovia però, tot i la consegüent incomoditat, vaig poder veure uns quants dels molts rellotges solars que trobes arreu. Això dels contratemps per a mi no és cap problema: sempre és un motiu per a tornar i completar la visita. No tots els rellotges que hi ha a Otos són d'Olivares. També hi han deixat les seues obres d'art i tècnica Andreu Alfaro, Rafael Amorós, Rafael Armengol, Arcadi Blasco, Manolo Boix, Atur Heras,  Antoni Miró, l'otosina Elisa Martí i el seu paisà Tino Pla.  De fet l'ajuntament ofereix una ruta per a no perdre-se'n cap.



Falta el tercer punt dels que apuntava al principi: Ca les Senyoretes. 

Es tracta d'un edifici senyorial  que avui en dia fa de casa rural i restaurant, que és on anàvem a dinar. En entrar, ens va rebre l'escriptor, ens vam saludar i molt amablement ens va fer cinc cèntims de la casa pairal de la seua família. Com a propietari, ha pogut dur a cap una adaptació, molt respectuosa i amb la mínima intervenció arquitectònica,  als usos actuals. Pel que fa a la decoració no ha utilitzat cap objecte nou, senzillament la casa mostra tots els paraments, vaixelles, rellotges (aquests de pèndol) i diversos atifells que sempre hi ha hagut.

Les portades dels llibres són d'Internet i les fotografies, d'Ismael Vallès.

dissabte, 12 de març de 2022

Any Fuster


Gràcies a la iniciativa de Compromís Alcoià-Comtat-Foies vaig visitar Sueca recentment amb l'objectiu de conéixer la Casa Museu Joan Fuster, fer una ruta literària pel poble i dinar en un dels casinos de la capital de la Ribera Baixa. Si, com he repetit tantes vegades, no saps mai per on han de vindre les recomanacions de lectura, tampoc no se sap mai per on han d'aparéixer les possibilitats de conéixer el país.

Ens hi vam aplegar gent de Muro, Cocentaina, Banyeres, Tollos, Onil, Alcoi, etc. i vam ser rebuts, amb afecte i companyonia, pel col·lectiu de Compromís de Sueca.

Com probablement sabeu, sobre tot si llegiu l'article de Xavier Aliaga, ha costat anys i panys crear aquest centre de documentació, museu i aula didàctica,  a banda de la  Càtedra Joan Fuster. Per a aconseguir encabir tot això s'ha unit la casa on visqué el nostre escriptor amb la casa adjacent creant un pati interior que permet exposicions temporals (com ara la de l'Any Fuster) i passes de vídeos que complementen la informació de la guia que ens acompanya per tot el recorregut interior. Poques vegades he tingut una guia tan ben informada, respectuosa i amable. Les seues explicacions estaven amerades d'admiració per Joan Fuster  però en cap moment va caure en afectació o cursileria. Vam veure la  biblioteca, la col·lecció d'art, les fotografies, els seus dibuixos i una mostra de la correspondència en les dependències que Fuster va ocupar. Tot el que acabe de dir sobre la guia ho aplique a l'altra dona que ens va acompanyar a la ruta literària pel carrer i que podria resumir amb un mot: rigor. 

No contaré res més del contingut ni de l'espai museístic perquè aquest text té la pretensió de fer-vos anar a Sueca i celebrar el centenari del naixement del gran escriptor i pensador valencià, un home que va ser batejat com a Juan de la Cruz Fuster Ortells i que quan començà a publicar va adoptar com a nom de ploma Joan Fuster, ja que no veia convenient que en la portada d'un llibre seu de poesia figurara Juan de la Cruz. 

--------------------------

Amb posterioritat al text precedent, he rebut de la meua amiga suecana Ana Campins la foto que posaré a continuació. Com podeu veure, es tracta de la nota que han publicat en un periòdic local fent-se ressò de la visita. Com he dit tantes vegades i no em cansaré de repetir, el millor d'aquest blog són les aportacions de les amistats. Gràcies, Ana.




dilluns, 28 de febrer de 2022

Poema de la ucraïnesa Iryna Tsilyk

En aquest blog he parlat més d'una vegada de Versions múltiples i també de Sílvia Aymerich. Ella mateixa ha sigut una de les meues Veus amigues i ha escrit en De viatge. També  va visitar la Intersindical Valenciana per a presentar el número que la revista L'Aigua dolç dedicà a la traducció.

Fa uns dies em va enviar un correu electrònic que m'ha autoritzat a divulgar i que copie a continuació. No deixeu d'escoltar i de llegir el poema:

Permeteu-me que comparteixi amb vosaltres –ens n'acaba de donar permís ara– el missatge de la Liza Walther que vam rebre ahir al matí, quan la guerra encara no havia esclatat, en resposta al nostre missatge de suport.

"I am so grateful for your Ukrainian solidarity support. Sometimes I lose my hope for a 

better future for the people of Luhansk and Donbas. Everyone is waiting for a "big" war, 

since the "small" one never stopped there since 2014."


La Liza ens va posar en contacte amb la poeta i directora de cinema ucraïnesa Iryna Tsilyk

que se'ns va unir poc després al Projecte Versions Múltiples.

Podeu sentir-la llegint aquí un dels seus poemes més impactants, i llegir-lo després en 

anglès, polonès, català i alemany, clicant els enllaços de sota.


IRYNA.PNG

Вона знімає суху білизну EN > PL > CA > DE


Una fiblada al cor...



Sílvia Aymerich-Lemos

En nom de l'equip de Coordinació del Projecte Versions Múltiples

dimecres, 2 de febrer de 2022

Estocolm

Hi he estat tres vegades  i curiosament tinc només les notes  de 2011, cent anys després del viatge de Sanchis Sivera de què parlava en l'entrada anterior. Els articles del llibre de l'erudit i viatger capellà que, de moment, encara tinc en la memòria em fan fixar-me en algunes de les coses que vaig escriure en les notes que prenia durant el viatge de manera diferent a com ho faria sense haver llegit Viatge a Escandinàvia (1911). El cas és que en traure la paperassa de la carpeta em cau la Stockholmskortet, la targeta turística que solem comprar en la majoria de les ciutats per a agafar el transport públic i entrar al museus amb millor preu. La targeta reprodueix una vista del Palau Reial i porta, en primer terme, la corona. Les famoses monarquies escandinaves! Doncs, ve a tomb perquè Sanchis Sivera fa esment constant del patriotisme d'aquests països i com s'inculca a la gent des de l'escola. Això s'adiu amb el que jo he vist en els càmpings. Arriba una família, planta la tenda o prepara la caravana  i el primer que hi destaca és la bandera. Unes banderetes, com les de les festes dels nostres pobles o  també més grans, suficients per a anunciar d'on són: de Suècia o Dinamarca o Noruega. Per a la majoria de nosaltres les banderes no tenen eixe mateix significat de pertinença incondicional i orgullosa. Només recorde una ikurriña a un càmping d'Escòcia que compartia pal amb una altra de l'Athlètic de Bilbao.


La primera vegada que vam arribar a Estocolm queia una aigua de por, de tal manera que vam continuar el viatge fugint de la tempesta. Igualment ens havia passat en una ocasió a Florència: evitant la pluja vam arribar a Roma. Com sempre dic: és l'avantatge de viatjar pel nostre compte i amb el nostre vehicle. Una altra vegada va ser quan tornàvem de Finlàndia i l'última, directament des de València, després, òbviament, de passar d'Alemanya a Dinamarca i creuar el pont del Sund. De totes tinc un parell de records primordials: el Moderna Museet i el Palau dels Cavallers. 

Recorde el Museu del Vasa, el vaixell de guerra que es va botar  amb gran pompa i circumstància i que es va afonar abans de poder eixir del port. La mortaldat va ser majúscula perquè els mariners no sabien nadar. Això passava el 1628 i uns tres-cents anys més tard es va poder reflotar. Actualment és un museu molt interessant de visitar. Va ser també al segle XVII quan es va construir la Casa de la Noblesa o Palau  dels Cavallers construït  per a acollir  les reunions de les diferents famílies nobles. Ara funciona com a sala d'exposicions, de concerts i també com a museu: guarda escuts, armes, mobles, etc. de les diferents famílies. 

És molt curiós agafar un plànol de la ciutat i veure com estan unides totes les illes entre si per ponts. Estocolm en realitat és un arxipèlag. De fet, passejant canvies d'illa i, moltes vegades, no te n'adones.  Tot és un seguit  de llacs,  canals i mar. Potser per això em va agradar molt fer una volta en vaixell i admirar des l'aigua  la silueta de la ciutat, per bé que és cert que una de les imatges d'Estocolm més nítides que conserve és la que es contempla des de la Moneo Kantin del Moderna Museet d'Estocolm, construït per l'arquitecte Rafael Moneo.

Si hi aneu i voleu passejar amb calma, molta calma, aneu al cementeri de Skogskyrkogärden. És un jardí immens, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, on està soterrada Greta Garbo:



Una cosa que s'hauria d'importar, encara que ja s'estan fent algunes cosetes, és la divulgació de la literatura autòctona. Per tota la ciutat es poden trobar unes columnes o peus de metacrilat que sostenen  fragments de les obres literàries sueques.

Aneu a Estocolm i passegeu-la sense  més propòsit que gaudir. Si visiteu algun dels més de cent museus, o entreu a la catedral o a l'ajuntament, o visiteu el palau reial, millor. Aquestes ciutats planes, enjardinades i marítimes s'han de patejar.


Les fotografies són d'Ismael Vallès.

dijous, 27 de gener de 2022

Viatge a Escandinàvia (1911)

Estocolm i Berlín són les dues ciutats on sempre tornaria. Sobre Berlín he escrit però, incomprensiblement per a mi mateixa, mai no ho he fet sobre Estocolm; sí, en canvi, sobre altres  ciutats sueques. Si escorcolleu pel blog, trobareu el que vos dic

Sempre he mantingut perfectament localitzada en  l'estudi de casa la carpeta de les notes sobre la capital escandinava. Potser estava esperant un quart viatge o un  text en què contara com m'agrada aquesta ciutat.

Per fi m'hi he posat i ha sigut gràcies al meu gendre. Durant les vacances de Nadal, va visitar alguna llibreria i, entre tot el que va comprar, figura Viatge a Escandinàvia (1911), un volum editat per la Institució Alfons el Magnànim.  Me'l va prestar i em va dir que m'agradaria perquè és com el que jo faig: contar els meus viatges. 

Aquesta és una edició a càrrec de Rafael Roca, que firma també la magnífica Introducció. Es tracta d'un recull d'articles que Sanchis Sivera va publicar en Las Provincias amb un dels seus pseudònims més habitual: Lázaro Floro. El que no puc entendre de cap de les maneres és per què s'han traduït els textos al valencià. Cert és que el traductor, Carles Fenollosa, a banda d'explicar en la pàgina 50 el perquè de la traducció, en fa una narració molt llegidora. A mi, però, m'agrada llegir en la llengua original, si la conec, òbviament.

Viatge a Escandinàvia (1911) reuneix  22 articles publicats entre el 23 d'octubre de 1911 i el 5 de febrer de 1912 en el periòdic que aleshores dirigia Teodor Llorente i que corresponen a un treball més extens dit Por tierras escandinavas (Apuntes de un turista). Cada article porta com a  títol el nom de la ciutat que visita Sanchis Sivera i la data del dia a què es refereix el que conta. El primer text es  París i està datat el 18 de juliol. L'últim, Copenhaguen (ja tornant cap a casa), el 27 d'agost.

Nosaltres, Ismael i jo, vam fer eixe viatge, també des de València, amb la diferència que Sanchis viatja sense companyia i amb tren. Nosaltres, amb furgoneta. Fins a la  costa alemanya hi ha diferències d'itinerari però després hi ha moltes similituds entre els dos viatges, separats per un segle, amb una gran excepció: Sanchis s'embarca per a arribar a Malmö des de Copenhaguen i nosaltres vam passar el pont del Sund. A Suècia visita Lund, Estocolm i Uppsala.

Jo he visitat Suècia tres vegades. Recorde les ganes que tenia de conéixer Lund (una ciutat a tocar del Malmö amb  catedral romànica i una universitat de les més antigues del nord d'Europa) perquè la primera referència que vaig tenir d'aquesta ciutat va ser gràcies a la pel·lícula Fresas salvajes. De la mateixa manera que no saps mai per on t'han de venir els llibres, no saps mai com t'han de venir els viatges. Per exemple,  vaig visitar Uppsala per una anècdota: la seua universitat té (o tenia als anys 70 del segle passat) càtedra de català. Sanchis escriu sobre totes dues ciutats, però s'estén àmpliament sobre Estocolm, una de les meues ciutats preferides i de la que vos parlaré en una pròxima entrada.


dilluns, 17 de gener de 2022

La inocencia de los sublimes, de Tula Fernández

Vaig conéixer aquesta autora, nascuda a Jerez de la Frontera, llicenciada en Llengües Clàssiques i doctora en Ciències de l'Educació, gràcies a la publicació de la seua primera novel·la, La boca de los cien besosen  l'editorial Caligrama, la mateixa que ara li publica La inocencia de los sublimes.




Vaig agafar el llibre amb molt d'interés per la bona impressió que em va fer l'anterior i no m'ha decebut. Era un moment difícil per a la lectura ja que acabava de llegir  una novel·la d'aquelles que et satisfan plenament però que solen obstaculitzar la lectura de la següent pel bon regust que deixa.  

La novel·la de Tula Fernández està dividida en quaranta-vuit capítols i un epíleg. Cada capítol va precedit pel lloc, la data i, de vegades, el nom del personatge que se'ns dóna a conèixer o és el principal actor de la trama en eixe apartat. Jo entenc que és una ajuda molt gran per a la lectura, atés que la història comença a Oviedo, passa per Madrid i se'n va a Apóstoles, en la província de Misiones. Sospite que l'autora ho ha volgut així perquè té ganes d'agradar, de connectar amb la gent que la llig i acompanyar-la en aquesta història curulla de personatges molt ben creats. Pel que he llegit sobre Tula Fernández, i el que li he llegit a ella mateixa en les xarxes socials, concloc que és una persona molt treballadora i amb una gran voluntat de créixer literàriament. Li he notat unes grans millores de la primera novel·la a aquesta, per exemple,  en els diàlegs: ara són molt més precisos.

La inocencia de los sublimes comença com una novel·la policíaca clarament i, tot i que no ho semble en algunes  parts a causa dels girs argumentals, continua sent-ho fins al final. Em resulta molt difícil fer-ne un resum sense revelar algun aspecte de la trama o dels personatges. Sí puc dir que qui heu llegit L'esperit del temps, de Martí Domínguez, trobareu en els experiments clínics alguna similitud. També vos puc confessar que he trobat que molts dels noms dels personatges estan posats amb molt de sentit de l'humor com el de la prostituta (Bernarda) o el del roín (Adolf).

És una novel·la que conté molts temes: investigacions clíniques, relacions familiars i de parella, la vellesa activa, la col·laboració veïnal, la lleialtat professional, la supervivència en la solitud, les generacions d'emigrants...

Un llibre, agradable, entretingut i  ben escrit, d'una autora a qui hem de seguir i acompanyar-la en el seu creixement literari. No sé quina novel·la podré agafar ara!


dijous, 13 de gener de 2022

Lucrecia Borgia, d'Isabel Barceló Chico


El títol complet d'aquesta magnífica obra és, com es pot veure a la portada, Lucrecia Borgia (1480-1519) Bajo una nueva luz. Com totes les coses en la literatura d'Isabel Barceló, el títol ja ens diu molt. En aquesta obra, remarca els anys que va viure la protagonista i ens avisa que el personatge ha sigut estudiat a la llum de nous documents. Això ho anirem sabent millor al llarg del llibre i, amb especial importància, a les notes, tant de la mateixa autora com a la Introducción de Joan Francesc Mira. A més, l'autora ens amera el text amb moltes imatges la informació de les quals apareix en l'índex pertinent darrere dels mapes i la cronologia i abans de la bibliografia. Un llibre complet, com tots els d'Isabel Barceló Chico.

Aquesta valenciana de Sax ha desenvolupat la seua activitat laboral al llarg dels anys  entre quadres i escultures. Per això, pel seu gran coneixement de l'art,  ha pogut oferir-nos tants retrats de Lucrècia i de gran part dels personatges que l'acompanyen en el llibre. També ens ofereix reproduccions de les pintures que ornaven les sales vaticanes. No puc deixar d'esmentar les vegades que apareix el delicat Pinturicchio.

Anem al llibre. Està dividit en dos gran parts: Roma i Ferrara. A Roma, sabem del  naixement de Lucrècia, de la seua família, dels dos primers matrimonis i de la seua participació en la vida social i política. Una dona intel·ligent i culta. Quan es casa amb Alfons de l'Este es trasllada a Ferrara. Coneixem les seues  habilitats polítiques, la seua consciència social avant la letre, les innovacions que va establir en el seu ducat, etc.

Des de fa temps, l'autora (i no oblidem Mujeres de Roma ni el seu blog del mateix nom) volia escriure sobre Lucrècia Borja amb l'objectiu de donar a conéixer aquesta gran dona tan mal interpretada per la Història arran de la difamació a què la va sotmetre el seu primer marit i, molt posteriorment, pel drama que sobre ella va escriure Víctor Hugo. És el que passa quan es repeteix i copia el que ja està dit o escrit i no s'acudeix a les fonts. 

Isabel Barceló no ha deixat d'investigar i documentar-se i ha pogut arribar a llegir la correspondència  que no fa molts anys va publicar per primera vegada l'Archivio di Stato di Modena, unes quatre-centes cartes repartides per diversos arxius i institucions.

No deixeu de llegir aquest gran llibre. És de lectura amena, amb una prosa impecable i imprescindible per a conéixer la diplomàcia, la política, les guerres, els regnats; en definitiva, la societat renaixentista.  

dissabte, 18 de desembre de 2021

L'arxipèlag Chinijo

La fama de  la menuda illa  la Graciosa i la recomanació del nostre fill ens van fer anar al Mirador del Río. Mirador, sí. Río, ja es una altra cosa. Es diu així a un curt i estret braç de mar que separa Lanzarote de la Graciosa, que, tot i ser ben menuda, es considera la novena illa canària i és l'única de l'arxipèlag Chinijo, completat pels illots  Alegranza, Montaña Clara, Roque del Este i Roque del Oeste.

Una magnífica intervenció arquitectònica concebuda per César Manrique ha donat lloc al mirador. He de dir que en accedir-hi vaig evocar la Moneo Kantin del Moderna Museet d'Estocolm.  Rafael Moneo va guanyar, amb el projecte Telemaco, el concurs per a la renovació del dit museu. Sembla que la societat sueca va quedar tan contenta que li va posar el nom de l'arquitecte a la Kantin del museu. 

L'obra i el nom  de César Manrique són omnipresents a Lanzarote. Podem dir que no li cal un reconeixement concret. En certa manera Manrique i la seua illa són  indestriables. 

Per a evitar una sonoritat molesta en la cafeteria, Manrique va penjar dues escultures en forma de làmpades. És la segona cosa que em va sorprendre (la primera, ja ho he dit, l'evocació del museu d'Estocolm).  Em va agradar molt la idea de crear aquest espai visitable sobre els penya-segats de Famara, a més de 400 metres d'altura sobre la platja. El conjunt és fàcil de recórrer però amb alguna dificultat per a persones amb mobilitat discreta. 

Finalment, vam mirar la panoràmica sobre el Río i la Graciosa. El que més sorprén és la blancor de l'illeta. Dóna gust contemplar la mar, l'oceà atlàntic; veure com passen les poquetes embarcacions que s'hi acosten; buscar amb interés i pocs resultats alguna petjada de l'ocupació humana a la Graciosa. Però, com quasi sempre hi ha un pla B en moltes coses, resulta que es poden veure les mateixes vistes des d'altres punts del penya-segat i, per això, en arribar al famós mirador, ja estava tot vist.

En definitiva, un lloc bonic i una intervenció humana respectuosa amb l'entorn, com va fer Moneo a l'illa de Skeppsholmen. 


Fotografies d'Ismael Vallès

dilluns, 13 de desembre de 2021

Malpaís

Eixe va ser el tercer mot que vaig aprendre a Lanzarote. És un terme de la Geologia que segons el nostre diccionari s'aplica al terreny cobert de lava, de superfície molt irregular i cobert de roques soltes clevillades i anguloses, les característiques principals del qual són l'aridesa i l'esterilitat. És a dir com el que es veu en les fotografies següents. 



Hi ha moltes extensions així al llarg de l'illa conejera que fan comprendre la quantitat de temps que tarda a regenerar-se la terra a fi d'esdevenir novament cultivable o aprofitable per a altres usos, útil en definitiva. Aquests dies, quasi tres mesos ja, a causa de les erupcions a l'illa de la Palma, estem seguint en directe tot el mal que produeix el volcà de Cumbre vieja, però encara no sabem quan acabarà l'efusió i, per tant, com quedarà la zona. Tanmateix, a Lanzarote es pot apreciar el resultat del pas de la lava després de les darreres erupcions, en el segles XVII i XIX.




Gràcies a la fotografia següent podem imaginar el treball que haurà costat travessar eixe malpaís per a fer carreteres i, a més, tenint en compte que Lanzarote té una xarxa viària molt bona i extensa.



Tot això anava veient (avantatges de ser copilota) i reflexionant mentre esperàvem entrar al Parc Nacional de Timanfaya, que és també Reserva de la Biosfera. Estes dos proteccions comporten moltes restriccions a l'hora de la visita. La cosa funciona així: arribes a l'entrada del parc amb el teu vehicle, pagues,  aparques i esperes l'autobús, l'única manera de recórrer la part que hi mostren. Una vegada ocupats els seients, una gravació va donant informació sobre un munt de coses relatives a l'entorn.


Ho fa en diverses llengües. De tant en tant el conductor para a fi que els turistes puguem fer fotografies. De vegades la carretera s'ha hagut de construir entre parets altíssimes de lava que arriben a fer feredat. L'objectiu és el cim, on es troba la botiga i on pots assistir a una demostració de l'activitat volcànica, minsa, però encara existent. Regalen un grapadet de pedretes calentes. Una visita recomanable, especialment si portes roba d'abric.



El centre d'interpretació del parc es troba separat de l'entrada per uns quants quilòmetres. S'entén que siga així perquè el malpaís complica molt les construccions. És un dels centres que més m'han agradat. Tenen molta informació en panells, vitrines, maquetes, vídeos, recreacions, etc. És d'aquelles vegades que acabes una visita satisfeta.


Fotografies d'Ismael Vallès

dijous, 2 de desembre de 2021

L'única veritat, de Francesc Bodí

He acabat de llegir aquesta novel·la, publicada en la col·lecció Ovidianes de Lletra Impresa Edicions, que es va presentar a la Biblioteca Municipal de Muro d'Alcoi el proppassat dia 21 d'octubre i que va ser elegida per a llegir-la en el grup de lectura Muro Llig.



En tancar el llibre em va eixir del lloc més pregó dels pulmons un sospir d'admiració, un "uf!" que  m'ha recordat  el que vaig traure quan  vaig acabar Jo confesso, de Jaume Cabré.

Els 57 capítols i les 883 pàgines (un martiri per a mans amb artrosi)  de L'única veritat es reparteixen alternant tres grans parts: El cel del retorn, El saló de la nissaga i Les preocupacions del segle. 

He de dir que la primera impressió que vaig tenir durant la lectura va ser que per fi aprenia alguna cosa de la història del segle XIX espanyol, una època a què  no se solia arribar durant els estudis, encara que figurara en el temari de l'assignatura. Però no només és història, Bodí parla d'art, de fotografia, d'arquitectura, de natura, de moda, de la guerra civil, d'indústria, de ferrocarril, de religió, de circ, de pobresa, d'assassinats, de fortunes... i ve a tomb recordar la novel·la de Benjamín Prado Los treinta apellidos i també  la cita que hi fa d'Honorat de Balzac: "El secret de les grans fortunes és un crim oblidat". Jo diria (no per corregir el senyor Balzac sinó perquè pense en la novel·la de Bodí) que qui l'ha comés no l'oblida.

Bodí basteix una obra amb molts personatges que pertanyen a moltes famílies i que recorre molts anys:  des del 1814 (segons explica el mateix autor al final del llibre  en Una obvietat i uns quants agraïments, part que recomane llegir abans i després de la novel·la) als anys seixanta del segle passat. En cap moment permet que qui llig es perda, gràcies als grans recursos que el seu ofici li proporciona. 

Un aspecte que vull subratllar és el referent als diàlegs. N'hi ha pocs perquè  l'autor és capaç de fer servir registres diferents per a cada situació, personatge o capítol, de tal manera que es pot permetre no  utilitzar una veu narrativa única, a la qual cosa ajuda l'excel·lent domini del català de què Bodí gaudeix i que li permet introduir, quan cal, un vocabulari encara viu a la zona. No oblidem que el Volves de la novel·la és Agres.

Els personatges estan tan ben creats i les descripcions dels llocs són tan entenedores que la immersió en la història és tal que, una vegada llegida la novel·la, encara et creus que formes part d'aquelles vides i d'aquells llocs. 

No vull acabar sense fer una referència a La boca de los cien besos, de Tula Fernández, novel·la que m'ha acompanyat en tots els fragments de L'única veritat relatius a Cuba i al paper argumental de les pintures.

dimecres, 10 de novembre de 2021

La raó s'escampa en l'aigua


L'any 2019, durant la sessió del grup de lectura que organitzava Intersindical Cultura dedicat al seu poemari  En el decréixer de la pluja Mari  Carme Arnau i Orts ens anuncià que estava escrivint la seua primera novel·la. Ja havia publicat un parell de relats, Balada d’amor i Aquell mes de maig, al diari digital Camp de Morvedre, en la secció El conte del diumenge, i en aquests moments té altres dues novel·les entre mans.

Arnau i Orts, una poeta de gran prestigi d'ençà que el seu poemari Bri de vols vera la llum el 1996 i, després de molts premis i més publicacions, obté el premi Rafael Comenge d'Alberic amb La raó s'escampa en l'aigua. Aquell anunci al si del grup de lectura va fer diana. Primera novel·la, nou premi. 

Abans de dir alguna cosa sobre els personatges i l'argument de la novel·la, vull confessar que no trobava, i no vaig trobar ni quan vaig acabar de llegir el llibre, explicació al títol. Jo em deia que potser no l'acabava d'entendre perquè Arnau i Orts havia elegit un frase massa poètica per a un text de narrativa. Tan bon punt vaig tenir l'oportunitat, ho vaig preguntar a l'autora. La resposta va ser aquesta:  Mai no podem explicar de manera raonada totes les coses que ens passen. És clar! Un resum perfecte de tot el treball psicològic que ha abocat a la novel·la, no debades Arnau és llicenciada en Filosofia i Ciències de l'Educació, llicenciada en Psicologia, Màster en  en Política, Gestió i Direcció d'Organitzacions Educatives, professora associada i doctora per la Universitat de València (amb excel·lent cum laude). Amb tot això, i l'ofici literari, ens regala una narració molt profunda i d'una gran complexitat psicològica en què apareixen alguns dels temes habituals dels seus poemaris: denúncia social, dolor, solitud, culpa...

La novel·la consta de tres parts: Kioni, Núria i  Raquel, les tres dones sobre les quals Arnau basteix la història. Però no solament sobre elles tres. Trobem més dones al llarg de tota la història. Hi ha una mena de donatge a les iaies, refugi de les tristeses adolescents i consell i acompanyament afectiu constant. També hi ha una dona in absentia,  la mare de Núria. Tot això  tractat amb mestria ja que tot es construeix i es manté gràcies als coneixements de psicologia de l'autora i al gran treball que ha fet per a moure'ns de Kènia a València i altres ciutats europees amb gran versemblança. Igualment, s'ha de destacar la tasca de documentació sobre les ONG i la manera de tractar la relació entre les cooperants i la gent autòctona, sense oblidar la denúncia del colonialisme. En fi, una novel·la molt interessant que es llig amb una lleugeresa que contrasta amb tot el treball que conté. Enhorabona, Mari Carme Arnau i Orts per aquesta joia. 

dilluns, 8 de novembre de 2021

Jameo i cherne

Efectivament, torne a parlar de Lanzarote. Si hi heu estat, sabreu que jameo és el buit que deixa la lava, temps després de l'erupció d'un volcà, en afonar-se la part superior d'algun dels molts tubs que  han anat formant-se mentre ix el magma, ja que no tots els munts que deixa la lava són compactes, encara que ho semble a simple vista.  El resultat de tot això, de  vegades, crea llocs de molta bellesa, normalment coves. 


Aquests dues fotografies d'Ismael Vallès pertanyen a Jameos del agua. En la primera s'aprecia clarament el que explicava en el paràgraf anterior. La segona ens permet veure com es pot aprofitar aquest accident natural per a convertir-lo, com és el cas, en  un restaurant. 


Per a entrar al complex de Jameos del Agua, cal pagar una  entrada que inclou també l'accés al restaurant. Dit d'una altra manera, no pots ni fer-te un cafè si no pagues l'entrada. Nosaltres vam demanar cherne, el peix per excel·lència de l'illa, acompanyat de salsa de plàtan i per a les postres ens vam decidir per un bienmesabe canari. Una immersió gastronòmica comme il faut.

dijous, 28 d’octubre de 2021

L'illa del corall

L'amiga Núria Sendra, responsable d'Edicions del Bullent, n'envia amb freqüència un butlletí de notícies sobre les novetats. Vaig tenir una agradabilíssima sorpresa en trobar en un d'ells la publicació de L'illa de corall, de Maria Josep Carro de Mena. La novel·la anava sobre Sardenya, sí, una illa que conec i que m'encanta, però la cosa era que l'autora havia sigut companya meua d'universitat i no l'havia tornat a veure d'ençà que acabàrem la carrera fa més de quatre dècades. La vaig trobar al Facebook i reprenguérem el contacte. 

No la vaig poder acompanyar al Monestir de la Valldigna, on va presentar el llibre en el marc de La vall dels llibres, un encontre d'editorials independents i de proximitat organitzat per l'editorial Lletra Impresa i la Mancomunitat de la Valldigna. Tampoc no la vaig poder saludar en la Fira del Llibre. Totes dues dates em van agafar ben lluny de Simat i de València. Però immediatament vaig comprar el llibre. El vaig llegir sense poder parar.


Té una estructura molt dinàmica. L'autora ens fa passejar pels carrers de la seua infantesa, al moll de la ciutat de València (Cavallers, Serrans, Seu...), i també ens porta a tafanejar en el pis de la seua iaia, ja morta. Així ens introdueix en la troballa que donarà origen a la novel·la: un manuscrit titulat Terra Rubra, mar de corall. En eixe moment ens traslladem a l'any 1378 i canvia la narradora. Ara és una dona que, a través del seu escrit ens fa una lliçó d'història, de la vida i del comerç a la Corona d'Aragó i particularment les relacions entre València i l'Alguer. Carro de Mena, com a narradora inicial, continua afegint comentaris deguts a la seua sorpresa: haver trobat un text escrit per una dona en aquella època. Potser per això al llibre trobem cites de Christine de Pizan. 

Espere que aquestes notes vos facen goleta de llegir el llibre. Aprendreu molt i molt, especialment si teniu afecció a la literatura feta per dones i a la novel·la històrica.

-----------

Diumenge 6 de febrer de 2022

Enllace la notícia del premi a aquesta novel·la:

https://www.elperiodic.com/benetusser/benetusser-celebra-gran-exito-primer-encuentro-novela-historica_800734

dimarts, 26 d’octubre de 2021

Lanzarote

El primer viatge de tardor, decidit des de feia mesos, ha sigut a l'illa canària més septentrional. Ja estava en marxa l'erupció del volcà de La Palma, coincidència que m'ha fet recordar que cada vegada  que visite una illa passa alguna cosa. Veureu. 

A Rodes, fa ara deu anys, vaig caure un bac al carrer. Les conseqüències no en van ser greus però em vaig clavar desenes de pedretes al tou de la mà dreta. Com que era un camí transitat també per animals, per precaució, aní a l'hospital. Em van fer una radiografia per veure si hi havia algun dany intern. Va ser la primera vegada que vaig saber què és el copagament (o repagament) sanitari: em van cobrar per la placa la taxa corresponent, com a qualsevol altra persona grega o europea amb targeta sanitària. El metge, mentre em llevava les pedretes, una a una, amb paciència, pinces i antisèptic, em va dir que tenia una artrosi prou avançada i em recomanà que n'estiguera pendent.

La visita a les Lofoten va coincidir amb l'atemptat al campament de l'illa d'Utoya. La meua gent sabia que el meu marit i jo érem a Noruega però no tota la família ni totes les amistats havien retingut el mot Lofoten, de manera que patiren uns quants dies fins que van aplicar allò de no news, good news.  Aleshores encara no teníem telèfon mòbil, no vam saber res del tiroteig i no se'ns va ocórrer telefonar a València. A més, una vegada, en un altre viatge, hi hagué un xicotet terratrèmol a Marató i vam avisar a casa a fi que no patiren, ja que estàvem bé. No els havia arribat la notícia i, per tant, la telefonada va ser innecessària.

Un dels viatges a Mallorca va haver de ser molt curt perquè anunciaren la perimetració autonòmica, ens espantàrem i vam volar cap a casa dies abans del previst per por a alguna restricció aèria que ens poguera afectar tot i tenir els vols confirmats. Però, mai no se sap!

Reprenc Lanzarote. L'aeroport ens rep amb rètols que tenen la primera línia en alemany, la segona en anglès i la tercera, remarcada, en castellà. Òbviament n'obtens molta informació sobre la procedència del turisme. Agafàrem el cotxe de lloguer i ens traslladàrem a l'apartament que ja teníem reservat. De camí al nostre allotjament ens acompanyava un ventet freqüent però no constant. És a dir ni com a Dinamarca ni com sembla que sol fer a l'illa el mes d'agost. Vaig veure que solament hi havia vegetació als jardins, tant  privats com públics. Cactus, palmeres i alguna araucària. Seria tot el que veuríem junt a algun arbust floral. Però poca cosa. Un paisatge eixut, de terra volcànica. Els edificis són discrets: planta baixa i, si de cas, un pis. Sempre pintats de blanc fins i tot en  els polígons industrials o comercials. Bones carreteres, ben senyalitzades. Una illa còmoda de recórrer.

Arribem a Playa Blanca i trobem el nostre allotjament. Era una caseta. Hi entràvem a peu pla a través d'un jardinet. La buguenvíl·lea que s'enfilava per la pèrgola era del color fúcsia que sempre em fa recordar la família Durrell a Corfú. Un apartament adequat per a la nostra estada durant una setmana. Vam anar a comprar  els queviures que ens calia. Una illa cara, Lanzarote. 

Repassàrem la llista del que volíem visitar i començàrem per Arrecife, la capital actual d'ençà que Teguise deixà de ser-ho a mitjans del segle XIX. Ens decidim pels dos castells i sengles museus. El castell de San José,  envoltat de jardins acurats, conté el Museo de Arte ContemporáneoLa gran sorpresa va ser trobar a l'exterior de l'entrada  principal una escultura de Ramón Lobo, l'artista de qui vaig parlar en el recent text sobre Zamora. Dins vam veure obres de  Canogar, Tàpies i l'omnipresent César Manrique, entre d'altres. També vaig tindre l'oportunitat de conèixer algunes obres de l'escultor i medallista Pancho Lasso, nascut a Lanzarote. És poc conegut tot i  haver tingut una  clara influència sobre César Manrique i haver sigut membre destacat de la Escuela de Vallecas. Quan vaig veure que havia fet un dibuix en homenatge a la Internacional, ho vaig entendre: el franquisme contra l'art, el franquisme anul·lant artistes.

El Museo de Historia està instal·lat al castell de San Gabriel, envoltat per la mar i unit a la ciutat per dos ponts. Forma part de la línia de defenses de l'illa ordenada per Felip II. Em va semblar molt interessant aprofitar aquests edificis per a l'art i la història. El contingut museístic és permanent i explica cronològicament els episodis i esdeveniments més importants de la història d'aquesta illa, que deu el seu nom a Lancelotto Maloncello.  Quants marins italians, genovesos o no, han donat nom a illes i continents! La cirera del pastís vingué de la mà de Pancho Lasso. Si en el castell  de San José vam veure el dibuix, ací vam veure l'escultura Homenaje a la Internacional.




Fotografia exterior d'Ismael Vallès. La de l'escultura és d'internet.