dilluns, 17 de gener de 2022

La inocencia de los sublimes, de Tula Fernández

Vaig conéixer aquesta autora, nascuda a Jerez de la Frontera, llicenciada en Llengües Clàssiques i doctora en Ciències de l'Educació, gràcies a la publicació de la seua primera novel·la, La boca de los cien besosen  l'editorial Caligrama, la mateixa que ara li publica La inocencia de los sublimes.




Vaig agafar el llibre amb molt d'interés per la bona impressió que em va fer l'anterior i no m'ha decebut. Era un moment difícil per a la lectura ja que acabava de llegir  una novel·la d'aquelles que et satisfan plenament però que solen obstaculitzar la lectura de la següent pel bon regust que deixa.  

La novel·la de Tula Fernández està dividida en quaranta-vuit capítols i un epíleg. Cada capítol va precedit pel lloc, la data i, de vegades, el nom del personatge que se'ns dóna a conèixer o és el principal actor de la trama en eixe apartat. Jo entenc que és una ajuda molt gran per a la lectura, atés que la història comença a Oviedo, passa per Madrid i se'n va a Apóstoles, en la província de Misiones. Sospite que l'autora ho ha volgut així perquè té ganes d'agradar, de connectar amb la gent que la llig i acompanyar-la en aquesta història curulla de personatges molt ben creats. Pel que he llegit sobre Tula Fernández, i el que li he llegit a ella mateixa en les xarxes socials, concloc que és una persona molt treballadora i amb una gran voluntat de créixer literàriament. Li he notat unes grans millores de la primera novel·la a aquesta, per exemple,  en els diàlegs: ara són molt més precisos.

La inocencia de los sublimes comença com una novel·la policíaca clarament i, tot i que no ho semble en algunes  parts a causa dels girs argumentals, continua sent-ho fins al final. Em resulta molt difícil fer-ne un resum sense revelar algun aspecte de la trama o dels personatges. Sí puc dir que qui heu llegit L'esperit del temps, de Martí Domínguez, trobareu en els experiments clínics alguna similitud. També vos puc confessar que he trobat que molts dels noms dels personatges estan posats amb molt de sentit de l'humor com el de la prostituta (Bernarda) o el del roín (Adolf).

És una novel·la que conté molts temes: investigacions clíniques, relacions familiars i de parella, la vellesa activa, la col·laboració veïnal, la lleialtat professional, la supervivència en la solitud, les generacions d'emigrants...

Un llibre, agradable, entretingut i  ben escrit, d'una autora a qui hem de seguir i acompanyar-la en el seu creixement literari. No sé quina novel·la podré agafar ara!


dijous, 13 de gener de 2022

Lucrecia Borgia, d'Isabel Barceló Chico


El títol complet d'aquesta magnífica obra és, com es pot veure a la portada, Lucrecia Borgia (1480-1519) Bajo una nueva luz. Com totes les coses en la literatura d'Isabel Barceló, el títol ja ens diu molt. En aquesta obra, remarca els anys que va viure la protagonista i ens avisa que el personatge ha sigut estudiat a la llum de nous documents. Això ho anirem sabent millor al llarg del llibre i, amb especial importància, a les notes, tant de la mateixa autora com a la Introducción de Joan Francesc Mira. A més, l'autora ens amera el text amb moltes imatges la informació de les quals apareix en l'índex pertinent darrere dels mapes i la cronologia i abans de la bibliografia. Un llibre complet, com tots els d'Isabel Barceló Chico.

Aquesta valenciana de Sax ha desenvolupat la seua activitat laboral al llarg dels anys  entre quadres i escultures. Per això, pel seu gran coneixement de l'art,  ha pogut oferir-nos tants retrats de Lucrècia i de gran part dels personatges que l'acompanyen en el llibre. També ens ofereix reproduccions de les pintures que ornaven les sales vaticanes. No puc deixar d'esmentar les vegades que apareix el delicat Pinturicchio.

Anem al llibre. Està dividit en dos gran parts: Roma i Ferrara. A Roma, sabem del  naixement de Lucrècia, de la seua família, dels dos primers matrimonis i de la seua participació en la vida social i política. Una dona intel·ligent i culta. Quan es casa amb Alfons de l'Este es trasllada a Ferrara. Coneixem les seues  habilitats polítiques, la seua consciència social avant la letre, les innovacions que va establir en el seu ducat, etc.

Des de fa temps, l'autora (i no oblidem Mujeres de Roma ni el seu blog del mateix nom) volia escriure sobre Lucrècia Borja amb l'objectiu de donar a conéixer aquesta gran dona tan mal interpretada per la Història arran de la difamació a què la va sotmetre el seu primer marit i, molt posteriorment, pel drama que sobre ella va escriure Víctor Hugo. És el que passa quan es repeteix i copia el que ja està dit o escrit i no s'acudeix a les fonts. 

Isabel Barceló no ha deixat d'investigar i documentar-se i ha pogut arribar a llegir la correspondència  que no fa molts anys va publicar per primera vegada l'Archivio di Stato di Modena, unes quatre-centes cartes repartides per diversos arxius i institucions.

No deixeu de llegir aquest gran llibre. És de lectura amena, amb una prosa impecable i imprescindible per a conéixer la diplomàcia, la política, les guerres, els regnats; en definitiva, la societat renaixentista.  

dissabte, 18 de desembre de 2021

L'arxipèlag Chinijo

La fama de  la menuda illa  la Graciosa i la recomanació del nostre fill ens van fer anar al Mirador del Río. Mirador, sí. Río, ja es una altra cosa. Es diu així a un curt i estret braç de mar que separa Lanzarote de la Graciosa, que, tot i ser ben menuda, es considera la novena illa canària i és l'única de l'arxipèlag Chinijo, completat pels illots  Alegranza, Montaña Clara, Roque del Este i Roque del Oeste.

Una magnífica intervenció arquitectònica concebuda per César Manrique ha donat lloc al mirador. He de dir que en accedir-hi vaig evocar la Moneo Kantin del Moderna Museet d'Estocolm.  Rafael Moneo va guanyar, amb el projecte Telemaco, el concurs per a la renovació del dit museu. Sembla que la societat sueca va quedar tan contenta que li va posar el nom de l'arquitecte a la Kantin del museu. 

L'obra i el nom  de César Manrique són omnipresents a Lanzarote. Podem dir que no li cal un reconeixement concret. En certa manera Manrique i la seua illa són  indestriables. 

Per a evitar una sonoritat molesta en la cafeteria, Manrique va penjar dues escultures en forma de làmpades. És la segona cosa que em va sorprendre (la primera, ja ho he dit, l'evocació del museu d'Estocolm).  Em va agradar molt la idea de crear aquest espai visitable sobre els penya-segats de Famara, a més de 400 metres d'altura sobre la platja. El conjunt és fàcil de recórrer però amb alguna dificultat per a persones amb mobilitat discreta. 

Finalment, vam mirar la panoràmica sobre el Río i la Graciosa. El que més sorprén és la blancor de l'illeta. Dóna gust contemplar la mar, l'oceà atlàntic; veure com passen les poquetes embarcacions que s'hi acosten; buscar amb interés i pocs resultats alguna petjada de l'ocupació humana a la Graciosa. Però, com quasi sempre hi ha un pla B en moltes coses, resulta que es poden veure les mateixes vistes des d'altres punts del penya-segat i, per això, en arribar al famós mirador, ja estava tot vist.

En definitiva, un lloc bonic i una intervenció humana respectuosa amb l'entorn, com va fer Moneo a l'illa de Skeppsholmen. 


Fotografies d'Ismael Vallès

dilluns, 13 de desembre de 2021

Malpaís

Eixe va ser el tercer mot que vaig aprendre a Lanzarote. És un terme de la Geologia que segons el nostre diccionari s'aplica al terreny cobert de lava, de superfície molt irregular i cobert de roques soltes clevillades i anguloses, les característiques principals del qual són l'aridesa i l'esterilitat. És a dir com el que es veu en les fotografies següents. 



Hi ha moltes extensions així al llarg de l'illa conejera que fan comprendre la quantitat de temps que tarda a regenerar-se la terra a fi d'esdevenir novament cultivable o aprofitable per a altres usos, útil en definitiva. Aquests dies, quasi tres mesos ja, a causa de les erupcions a l'illa de la Palma, estem seguint en directe tot el mal que produeix el volcà de Cumbre vieja, però encara no sabem quan acabarà l'efusió i, per tant, com quedarà la zona. Tanmateix, a Lanzarote es pot apreciar el resultat del pas de la lava després de les darreres erupcions, en el segles XVII i XIX.




Gràcies a la fotografia següent podem imaginar el treball que haurà costat travessar eixe malpaís per a fer carreteres i, a més, tenint en compte que Lanzarote té una xarxa viària molt bona i extensa.



Tot això anava veient (avantatges de ser copilota) i reflexionant mentre esperàvem entrar al Parc Nacional de Timanfaya, que és també Reserva de la Biosfera. Estes dos proteccions comporten moltes restriccions a l'hora de la visita. La cosa funciona així: arribes a l'entrada del parc amb el teu vehicle, pagues,  aparques i esperes l'autobús, l'única manera de recórrer la part que hi mostren. Una vegada ocupats els seients, una gravació va donant informació sobre un munt de coses relatives a l'entorn.


Ho fa en diverses llengües. De tant en tant el conductor para a fi que els turistes puguem fer fotografies. De vegades la carretera s'ha hagut de construir entre parets altíssimes de lava que arriben a fer feredat. L'objectiu és el cim, on es troba la botiga i on pots assistir a una demostració de l'activitat volcànica, minsa, però encara existent. Regalen un grapadet de pedretes calentes. Una visita recomanable, especialment si portes roba d'abric.



El centre d'interpretació del parc es troba separat de l'entrada per uns quants quilòmetres. S'entén que siga així perquè el malpaís complica molt les construccions. És un dels centres que més m'han agradat. Tenen molta informació en panells, vitrines, maquetes, vídeos, recreacions, etc. És d'aquelles vegades que acabes una visita satisfeta.


Fotografies d'Ismael Vallès

dijous, 2 de desembre de 2021

L'única veritat, de Francesc Bodí

He acabat de llegir aquesta novel·la, publicada en la col·lecció Ovidianes de Lletra Impresa Edicions, que es va presentar a la Biblioteca Municipal de Muro d'Alcoi el proppassat dia 21 d'octubre i que va ser elegida per a llegir-la en el grup de lectura Muro Llig.



En tancar el llibre em va eixir del lloc més pregó dels pulmons un sospir d'admiració, un "uf!" que  m'ha recordat  el que vaig traure quan  vaig acabar Jo confesso, de Jaume Cabré.

Els 57 capítols i les 883 pàgines (un martiri per a mans amb artrosi)  de L'única veritat es reparteixen alternant tres grans parts: El cel del retorn, El saló de la nissaga i Les preocupacions del segle. 

He de dir que la primera impressió que vaig tenir durant la lectura va ser que per fi aprenia alguna cosa de la història del segle XIX espanyol, una època a què  no se solia arribar durant els estudis, encara que figurara en el temari de l'assignatura. Però no només és història, Bodí parla d'art, de fotografia, d'arquitectura, de natura, de moda, de la guerra civil, d'indústria, de ferrocarril, de religió, de circ, de pobresa, d'assassinats, de fortunes... i ve a tomb recordar la novel·la de Benjamín Prado Los treinta apellidos i també  la cita que hi fa d'Honorat de Balzac: "El secret de les grans fortunes és un crim oblidat". Jo diria (no per corregir el senyor Balzac sinó perquè pense en la novel·la de Bodí) que qui l'ha comés no l'oblida.

Bodí basteix una obra amb molts personatges que pertanyen a moltes famílies i que recorre molts anys:  des del 1814 (segons explica el mateix autor al final del llibre  en Una obvietat i uns quants agraïments, part que recomane llegir abans i després de la novel·la) als anys seixanta del segle passat. En cap moment permet que qui llig es perda, gràcies als grans recursos que el seu ofici li proporciona. 

Un aspecte que vull subratllar és el referent als diàlegs. N'hi ha pocs perquè  l'autor és capaç de fer servir registres diferents per a cada situació, personatge o capítol, de tal manera que es pot permetre no  utilitzar una veu narrativa única, a la qual cosa ajuda l'excel·lent domini del català de què Bodí gaudeix i que li permet introduir, quan cal, un vocabulari encara viu a la zona. No oblidem que el Volves de la novel·la és Agres.

Els personatges estan tan ben creats i les descripcions dels llocs són tan entenedores que la immersió en la història és tal que, una vegada llegida la novel·la, encara et creus que formes part d'aquelles vides i d'aquells llocs. 

No vull acabar sense fer una referència a La boca de los cien besos, de Tula Fernández, novel·la que m'ha acompanyat en tots els fragments de L'única veritat relatius a Cuba i al paper argumental de les pintures.

dimecres, 10 de novembre de 2021

La raó s'escampa en l'aigua


L'any 2019, durant la sessió del grup de lectura que organitzava Intersindical Cultura dedicat al seu poemari  En el decréixer de la pluja Mari  Carme Arnau i Orts ens anuncià que estava escrivint la seua primera novel·la. Ja havia publicat un parell de relats, Balada d’amor i Aquell mes de maig, al diari digital Camp de Morvedre, en la secció El conte del diumenge, i en aquests moments té altres dues novel·les entre mans.

Arnau i Orts, una poeta de gran prestigi d'ençà que el seu poemari Bri de vols vera la llum el 1996 i, després de molts premis i més publicacions, obté el premi Rafael Comenge d'Alberic amb La raó s'escampa en l'aigua. Aquell anunci al si del grup de lectura va fer diana. Primera novel·la, nou premi. 

Abans de dir alguna cosa sobre els personatges i l'argument de la novel·la, vull confessar que no trobava, i no vaig trobar ni quan vaig acabar de llegir el llibre, explicació al títol. Jo em deia que potser no l'acabava d'entendre perquè Arnau i Orts havia elegit un frase massa poètica per a un text de narrativa. Tan bon punt vaig tenir l'oportunitat, ho vaig preguntar a l'autora. La resposta va ser aquesta:  Mai no podem explicar de manera raonada totes les coses que ens passen. És clar! Un resum perfecte de tot el treball psicològic que ha abocat a la novel·la, no debades Arnau és llicenciada en Filosofia i Ciències de l'Educació, llicenciada en Psicologia, Màster en  en Política, Gestió i Direcció d'Organitzacions Educatives, professora associada i doctora per la Universitat de València (amb excel·lent cum laude). Amb tot això, i l'ofici literari, ens regala una narració molt profunda i d'una gran complexitat psicològica en què apareixen alguns dels temes habituals dels seus poemaris: denúncia social, dolor, solitud, culpa...

La novel·la consta de tres parts: Kioni, Núria i  Raquel, les tres dones sobre les quals Arnau basteix la història. Però no solament sobre elles tres. Trobem més dones al llarg de tota la història. Hi ha una mena de donatge a les iaies, refugi de les tristeses adolescents i consell i acompanyament afectiu constant. També hi ha una dona in absentia,  la mare de Núria. Tot això  tractat amb mestria ja que tot es construeix i es manté gràcies als coneixements de psicologia de l'autora i al gran treball que ha fet per a moure'ns de Kènia a València i altres ciutats europees amb gran versemblança. Igualment, s'ha de destacar la tasca de documentació sobre les ONG i la manera de tractar la relació entre les cooperants i la gent autòctona, sense oblidar la denúncia del colonialisme. En fi, una novel·la molt interessant que es llig amb una lleugeresa que contrasta amb tot el treball que conté. Enhorabona, Mari Carme Arnau i Orts per aquesta joia. 

dilluns, 8 de novembre de 2021

Jameo i cherne

Efectivament, torne a parlar de Lanzarote. Si hi heu estat, sabreu que jameo és el buit que deixa la lava, temps després de l'erupció d'un volcà, en afonar-se la part superior d'algun dels molts tubs que  han anat formant-se mentre ix el magma, ja que no tots els munts que deixa la lava són compactes, encara que ho semble a simple vista.  El resultat de tot això, de  vegades, crea llocs de molta bellesa, normalment coves. 


Aquests dues fotografies d'Ismael Vallès pertanyen a Jameos del agua. En la primera s'aprecia clarament el que explicava en el paràgraf anterior. La segona ens permet veure com es pot aprofitar aquest accident natural per a convertir-lo, com és el cas, en  un restaurant. 


Per a entrar al complex de Jameos del Agua, cal pagar una  entrada que inclou també l'accés al restaurant. Dit d'una altra manera, no pots ni fer-te un cafè si no pagues l'entrada. Nosaltres vam demanar cherne, el peix per excel·lència de l'illa, acompanyat de salsa de plàtan i per a les postres ens vam decidir per un bienmesabe canari. Una immersió gastronòmica comme il faut.

dijous, 28 d’octubre de 2021

L'illa del corall

L'amiga Núria Sendra, responsable d'Edicions del Bullent, n'envia amb freqüència un butlletí de notícies sobre les novetats. Vaig tenir una agradabilíssima sorpresa en trobar en un d'ells la publicació de L'illa de corall, de Maria Josep Carro de Mena. La novel·la anava sobre Sardenya, sí, una illa que conec i que m'encanta, però la cosa era que l'autora havia sigut companya meua d'universitat i no l'havia tornat a veure d'ençà que acabàrem la carrera fa més de quatre dècades. La vaig trobar al Facebook i reprenguérem el contacte. 

No la vaig poder acompanyar al Monestir de la Valldigna, on va presentar el llibre en el marc de La vall dels llibres, un encontre d'editorials independents i de proximitat organitzat per l'editorial Lletra Impresa i la Mancomunitat de la Valldigna. Tampoc no la vaig poder saludar en la Fira del Llibre. Totes dues dates em van agafar ben lluny de Simat i de València. Però immediatament vaig comprar el llibre. El vaig llegir sense poder parar.


Té una estructura molt dinàmica. L'autora ens fa passejar pels carrers de la seua infantesa, al moll de la ciutat de València (Cavallers, Serrans, Seu...), i també ens porta a tafanejar en el pis de la seua iaia, ja morta. Així ens introdueix en la troballa que donarà origen a la novel·la: un manuscrit titulat Terra Rubra, mar de corall. En eixe moment ens traslladem a l'any 1378 i canvia la narradora. Ara és una dona que, a través del seu escrit ens fa una lliçó d'història, de la vida i del comerç a la Corona d'Aragó i particularment les relacions entre València i l'Alguer. Carro de Mena, com a narradora inicial, continua afegint comentaris deguts a la seua sorpresa: haver trobat un text escrit per una dona en aquella època. Potser per això al llibre trobem cites de Christine de Pizan. 

Espere que aquestes notes vos facen goleta de llegir el llibre. Aprendreu molt i molt, especialment si teniu afecció a la literatura feta per dones i a la novel·la històrica.


dimarts, 26 d’octubre de 2021

Lanzarote

El primer viatge de tardor, decidit des de feia mesos, ha sigut a l'illa canària més septentrional. Ja estava en marxa l'erupció del volcà de La Palma, coincidència que m'ha fet recordar que cada vegada  que visite una illa passa alguna cosa. Veureu. 

A Rodes, fa ara deu anys, vaig caure un bac al carrer. Les conseqüències no en van ser greus però em vaig clavar desenes de pedretes al tou de la mà dreta. Com que era un camí transitat també per animals, per precaució, aní a l'hospital. Em van fer una radiografia per veure si hi havia algun dany intern. Va ser la primera vegada que vaig saber què és el copagament (o repagament) sanitari: em van cobrar per la placa la taxa corresponent, com a qualsevol altra persona grega o europea amb targeta sanitària. El metge, mentre em llevava les pedretes, una a una, amb paciència, pinces i antisèptic, em va dir que tenia una artrosi prou avançada i em recomanà que n'estiguera pendent.

La visita a les Lofoten va coincidir amb l'atemptat al campament de l'illa d'Utoya. La meua gent sabia que el meu marit i jo érem a Noruega però no tota la família ni totes les amistats havien retingut el mot Lofoten, de manera que patiren uns quants dies fins que van aplicar allò de no news, good news.  Aleshores encara no teníem telèfon mòbil, no vam saber res del tiroteig i no se'ns va ocórrer telefonar a València. A més, una vegada, en un altre viatge, hi hagué un xicotet terratrèmol a Marató i vam avisar a casa a fi que no patiren, ja que estàvem bé. No els havia arribat la notícia i, per tant, la telefonada va ser innecessària.

Un dels viatges a Mallorca va haver de ser molt curt perquè anunciaren la perimetració autonòmica, ens espantàrem i vam volar cap a casa dies abans del previst per por a alguna restricció aèria que ens poguera afectar tot i tenir els vols confirmats. Però, mai no se sap!

Reprenc Lanzarote. L'aeroport ens rep amb rètols que tenen la primera línia en alemany, la segona en anglès i la tercera, remarcada, en castellà. Òbviament n'obtens molta informació sobre la procedència del turisme. Agafàrem el cotxe de lloguer i ens traslladàrem a l'apartament que ja teníem reservat. De camí al nostre allotjament ens acompanyava un ventet freqüent però no constant. És a dir ni com a Dinamarca ni com sembla que sol fer a l'illa el mes d'agost. Vaig veure que solament hi havia vegetació als jardins, tant  privats com públics. Cactus, palmeres i alguna araucària. Seria tot el que veuríem junt a algun arbust floral. Però poca cosa. Un paisatge eixut, de terra volcànica. Els edificis són discrets: planta baixa i, si de cas, un pis. Sempre pintats de blanc fins i tot en  els polígons industrials o comercials. Bones carreteres, ben senyalitzades. Una illa còmoda de recórrer.

Arribem a Playa Blanca i trobem el nostre allotjament. Era una caseta. Hi entràvem a peu pla a través d'un jardinet. La buguenvíl·lea que s'enfilava per la pèrgola era del color fúcsia que sempre em fa recordar la família Durrell a Corfú. Un apartament adequat per a la nostra estada durant una setmana. Vam anar a comprar  els queviures que ens calia. Una illa cara, Lanzarote. 

Repassàrem la llista del que volíem visitar i començàrem per Arrecife, la capital actual d'ençà que Teguise deixà de ser-ho a mitjans del segle XIX. Ens decidim pels dos castells i sengles museus. El castell de San José,  envoltat de jardins acurats, conté el Museo de Arte ContemporáneoLa gran sorpresa va ser trobar a l'exterior de l'entrada  principal una escultura de Ramón Lobo, l'artista de qui vaig parlar en el recent text sobre Zamora. Dins vam veure obres de  Canogar, Tàpies i l'omnipresent César Manrique, entre d'altres. També vaig tindre l'oportunitat de conèixer algunes obres de l'escultor i medallista Pancho Lasso, nascut a Lanzarote. És poc conegut tot i  haver tingut una  clara influència sobre César Manrique i haver sigut membre destacat de la Escuela de Vallecas. Quan vaig veure que havia fet un dibuix en homenatge a la Internacional, ho vaig entendre: el franquisme contra l'art, el franquisme anul·lant artistes.

El Museo de Historia està instal·lat al castell de San Gabriel, envoltat per la mar i unit a la ciutat per dos ponts. Forma part de la línia de defenses de l'illa ordenada per Felip II. Em va semblar molt interessant aprofitar aquests edificis per a l'art i la història. El contingut museístic és permanent i explica cronològicament els episodis i esdeveniments més importants de la història d'aquesta illa, que deu el seu nom a Lancelotto Maloncello.  Quants marins italians, genovesos o no, han donat nom a illes i continents! La cirera del pastís vingué de la mà de Pancho Lasso. Si en el castell  de San José vam veure el dibuix, ací vam veure l'escultura Homenaje a la Internacional.




Fotografia exterior d'Ismael Vallès. La de l'escultura és d'internet.

dijous, 7 d’octubre de 2021

Consumits pel foc

No cal que a aquestes altures torne a manifestar la meua fascinació per les biblioteques i les bibliotecàries. De la ciutat de València tinc el privilegi de conèixer-ne dues que formen part de l'Olimp dels llibres: Teresa Llavata i Pepa Salavert. Des de fa uns anys en conec una altra, Carmina Prats. Ahir, aní al seu regne a demanar lectura. Em va oferir un parell de llibres. Un d'ells és l'última novel·la del meu admirat, llegit i estimat Jaume Cabré. 

Com que no pretenc fer-ne una ressenya perquè ja li n'han fet moltes i l'autor no necessita cap espenteta,  vos enllace un comentari publicat a fi de fer-vos goleta i recomanar-vos pregonament que llegiu la novel·la, una narració aparentment complicada on res no és sobrer ni capritxós.

El que jo vull ara és parlar de Jaume Cabré, una persona entranyable i un conversador d'aquells a qui no et fa res acompanyar si la sobretaula del sopar s'allarga fins l'eixida del sol.

L'any 2006 l'AELC va encetar a València una activitat que es deia Diàlegs a tres. La pretensió era ajuntar dos escriptors o escriptores que parlaren amb el públic del que volgueren, sense condicions prèvies. Les parelles s'elegien per afinitats de la seua literatura i es tenia en compte ajuntar una persona molt coneguda amb una altra que començava o l'obra de la qual no tinguera una difusió gran. El 23 de maig de 2007 intervingueren en la S.C. El Micalet Jaume Cabré i Vicent Pallarés.

Amb anterioritat jo havia telefonat a tots dos. Amb Vicent no vaig tindre cap problema perquè ens coneixíem personalment. Per a posar-me en contacte amb Cabré, l'AELC em va donar el seu número de telèfon (fixe, encara!). Li vaig telefonar, em vaig presentar com a vocal pel País Valencià de l'Associació, li vaig explicar l'activitat, li vaig dir la data que havíem previst i molt amablement em va demanar que esperara un moment al telèfon mentre agafava l'agenda. Com que eixe dia no tenia cap acte, immediatament va acceptar. M'ho va fer tot tan fàcil! Pensar que hi ha persones que es presenten com a escriptores sense haver ni publicat!

Vingué a València, va omplir la sala d'actes, es va parlar molt i el públic va aprofitar la presència dels autors per a demanar-los que els signaren els llibres que portaven de casa. En acabar, ens vam anar els tres, el meu marit i Vicent Usó, que no es va voler perdre la sessió i de pas acompanyava Vicent, a prendre una cervesa i pegar un mosset. Em sembla recordar que hi havia una altra persona de la Junta, però ara mateix no puc saber qui era.

Vam estar parlant molta estona i de Cabré em va captivar que escoltava amb molta atenció tot allò que no tenia res a veure amb literatura. De manera que en dir jo que Berlín era la meua ciutat preferida, on sempre tinc ganes de tornar, Cabré va parlar dels rius que travessen la ciutat. Jo sols recordava el Havel i l'Spree, però els altres tres, no. Després dels rius vingueren els barris, els restaurants...

Cada vegada que Jaume Cabré utilitza la llengua o fa qualsevol referència a la literatura, a la música, etc. alemanyes, recorde aquella trobada.

dimarts, 14 de setembre de 2021

Zamora

Quan vaig saber que Zamora era denominada la bien cercada em va vindre a la memòria Rodes,  la ciutat circuïda de muralles.  No tenen res a veure ni la ciutat lleonesa ni l'egea, però la protecció de les ciutats en temps passats era vital i calia fer unes construccions ben robustes, sobretot si eren zones susceptibles de ser atacades amb freqüència. Curiosament no recordava bé les muralles de Zamora de la meua visita anterior. 

Actualment és un goig veure-les perquè han fet una reconstrucció important i molt ben explicada i, també, perquè hi ha un parc amb escultures que augmenta la bellesa de la zona. Es tracta del Parc del Castell, ornat amb obres de Ramón Lobo. Aquest artista té un museu en la mateixa plaça de la catedral.

De camí a les aceñas vam veure la placeta de San Claudio de Olivares, una de les tantes esglesietes romàniques repartides per tota la ciutat. Malauradament estava tancada. La gent castellana és poc matinera. Recorde que una vegada, a Toledo, no vam poder desdejunar-nos fins que vam arribar a Madrid. Una coneguda em deia "para qué van a abrir pronto en Toledo, qué tienes que hacer allí". Ella era de Soria!

Les aceñas són molins moguts per l'aigua, en aquest cas per la del riu Duero. Les de Zamora són de les més antigues de la península. La que podem veure

en aquesta fotografia és la Aceña de Olivares (el nom del barri, com el cognom de l'església de San Caludio, que està al costat i  que hem vist més amunt del text) i data del segle X. Recordem que estem en una zona cerealista, la Tierra del Pan. Des de fa segles han hagut de treballar el blat i altres cereals per a traure'ls tot el profit possible, de vegades, l'únic aliment de la població.


Fotografies d'Ismael Vallès

dilluns, 13 de setembre de 2021

Bragança


Una ciutat ben agradable. Una sorpresa per a mi potser perquè no hi tenia cap expectativa. Sols pretenia arribar i fer la flâneuse. Però Bragança requereix més atenció que una amable passejada. No hi vaig veure voreres de pedretes com a Coimbra o, sense anar més lluny, a Vimioso però tampoc no calia, és una ciutat  neta, immaculada, que per si mateixa conforma una decoració de bon gust. Els carrers, amb llambordes, tenen un bon manteniment.


Havia llegit que era una ciutat alegre i alegre estava la gent que, a la plaça de la Sé, sentia la música i mirava els preparatius de la Volta  a Portugal perquè per casualitat, eixe mateix dia que nosaltres la visitàvem, feia etapa a Bragança.

Va ser una situació en principi incòmoda pel soroll i pel  sexisme que amera aquest tipus d'activitats al voltant de les proves ciclistes. Em feia llàstima veure unes jovenetes ballant escassament vestides.

Vam pujar xino-xano al castell. Carrers tranquils, poca gent, bon comportament vial. El castell, monument nacional, està ocupat pel Museu  Militar i no vam entrar. Cada persona tenim unes curiositats i uns interessos. Vam gaudir de les panoràmiques i la calor ens indicà que convenia començar a baixar.

Vam entrar al Museu Ibèric de la Màscara i del Vestit, a tocar de la muralla. Gratuït, ben atés, ben explicat. Això no hauria de ser destacable però Bragança és acollidora i ofereix moltes activitats, centres culturals, museus, etc. de manera esplèndida.

Per a obtenir informació turística hi ha una oficina interactiva. Interactiva vol dir que, a banda de tenir tota mena de fullets i mapes en paper, hi ha un sofà amb una pantalla al davant on, en bucle, van passant imatges de la ciutat. La dona que atenia el local, com les dues del Museu Ibèric, molt amables, ben informades i amb un castellà perfecte.

En el mateix carrer es pot visitar el Centre de Fotografia Georges Dussaud, amb una exposició permanent d'aquest fotògraf francés i altres temporals. Molt interessant.

Ens tancaven el centre per la prova ciclista i vam haver d'acurtar l'estada. Ens esperava el parc natural de Montesinho. Aquesta regió de Trás os Montes és per a conéixer-la i, després, tornar-la a visitar.



divendres, 20 d’agost de 2021

San Pedro de la Nave

Acabem de fer un viatge d'uns pocs dies entre Zamora i Bragança, amb alguna extensió a parcs naturals i a algun lloc que ens resultava atractiu, com és el cas de San Pedro de la Nave, a la localitat d'El Campillo. 
Aquest poblet va rebre la població desplaçada per la construcció de l'embassament de Ricobayo al costat del riu Esla -un dels afluents del Duero: estem en la Tierra del pan-, que va submergir uns quants nuclis, i també l'església (part d'un antic monestir), que hi va ser traslladada. No diríeu, però, que ha perdut ànima, ni interés, ni atractiu. Emociona entrar en eixe temple menut i molt ben decorat amb uns capitells i altres treballs  escultòrics de gran bellesa.


  


 



Em va resultar molt interessant, i bonic, l'alabastre ben blanc que cobreix les finestres i que també s'ha utilitzat per a ocultar els llums elèctrics. 

De datació imprecisa, entre els segles  VIII i X, és un dels millors exemples d'arquitectura altmedieval* en la península ibèrica, un temple visigòtic emparat pel romànic posterior.

Ací a la dreta teniu una placa que dona fe del trasllat pedra a pedra un parell de dècades després que l'edifici fos declarat Monument Nacional. Realment l'esglesieta corria perill. Sembla que estava a la mateixa vora del riu i que es diu "de la Nave" perquè al seu costat mateix estava l'embarcador per a poder passar el riu d'una banda a l'altra.

Fa uns pocs anys, gràcies a la iniciativa del Románico Atlántico, que afecta les províncies de Zamora, Salamanca, Bragança, Vila Real i Porto, es va millorar l'entorn de San Pedro i es va crear el centre de recepció de visitants, un espai menudet però suficient per a tenir una idea raonable de tot el procés que he intentat explicar. Com a curiositat citaré les pedres romanes que hi estan exposades i que formaven part dels ciments originals de l'església. 

Fotografies d'Ismael Vallès

---------------------------------------

* Cal aclarir que això d'alta i baixa Edat Mitjana és una mala adaptació de l'alemany. Alt, en alemany, significa antic o antiga. Una vegada han posat ALTA, han de posar BAIXA. A casa nostra, amb alguna comarca, també s'ha fet una bajanada pareguda: alta per  septentrional i baixa per meridional. En aquest cas, òbviament, no té res a veure amb la llengua alemanya.

dimecres, 18 d’agost de 2021

LA CIUTAT DE LES DAMES

 

Ha tornat a passar*. Una cadena de sororitat ha fet que aquest llibre ocupara les converses d'uns quants dies entre algunes amigues meues i jo mateixa. La història comença en els moments durs de la pandèmia, quan estàvem a casa i no ens podíem reunir amb persones de fora. Tot i  així, els grups de lectura** continuaven vius gràcies a les videoconferències. En una d'aquestes reunions, la que es dedicava a La melodia del desig *** i comptava amb la presència del seu autor, Ferran Garcia Oliver  va ser preguntat per la influència de sor Isabel de Villena en la creació del personatge de sor Magdalena de Bordils. Va contestar exactament: Gens ni miqueta. Però va afegir que potser s'havia deixat dur per Christine de Pizan. Així quedà la referència i continuà la sessió del grup Muro llig.

Fa unes dies, vaig visitar les meues amigues N i C. Vam conversar una estona i C em va prestar, sabedora del que he referit adés, un exemplar de La ciutat de les dames, de Christine de  Pizan, d'Edicions  de l'Eixample, Espai de dones. El llibre està traduït per Mercè Otero i Vidal, qui també signa la magnífica Introducció.

Grosso modo, l'autora comença contant-nos (els cotextos són freqüents) que, en un moment de dubtes i reflexions pregones a causa de la lectura d'un text misogin, rep la visita de tres dames: Raó, Rectitud i Justícia. Li encomanen la construcció d'una ciutat per a dones, encàrrec que accepta "amb gran joia". Així a poc a poc va desenvolupant les seues idees. 

D'altra banda, una amiga, P, que sabia que jo començava a llegir el llibre, m'envia aquesta foto:

Es tracta d'una de les primeres pàgines de la novel·la Las hijas del agua, de Sandra Barneda, que P estava llegint abans que li regalaren (oh, coincidència) La ciutat de les dames. No em direu que aquestes casualitats no són per a tenir-les en compte.

Vos recomane la lectura d'aquesta o de qualsevol altra obra de Pizan (França, segle XIV), que va ser la primera escriptora a viure de la ploma. Escrivia narrativa, assaig, filosofia, política i poesia des d'un punt feminista avant la lettre i sempre  contra la misogínia imperant. Situeu-vos: Guerra dels Cent Anys, Joana d'Arc, etc.

Podria haver sigut aquesta entrada del blog bonica i simpàtica si no fos per la situació de les dones afganes. Estem al segle XXI i continua imperant la misogínia.

* Podeu consultar en aquest blog els comentaris sobre Lucia Berlin.

** Mireu les entrades al respecte.

*** També en trobareu referència en aquest espai.


dijous, 5 d’agost de 2021

MÉS QUE MOTS

Aquesta història comença quan l'escriptora eivissenca Iolanda Bonet m'envia un vídeo en què parla de Més que mots, el primer llibre en català de poemes amb monosíl·labs. Em va despertar la curiositat i vaig voler llegir-lo. 


Alhora la multipremiada bibliotecària, actualment jubilada però activa en tot allò que tinga a veure amb els llibres i la literatura, Pepa Salavert em va demanar quin llibre volia que l'Associació José Luís Sampedro per a la Salut i la Cultura em regalara com agraïment per unes col·laboracions. Em va eixir automàticament: Més que mots, de Iolanda Bonet.

Començava el problema. El llibre no s'havia distribuït a València. Només es podia adquirir a través d'una llibreria d'Eivissa i de l'Institut d'Estudis Eivissencs. Ja ho he parlat i escrit diverses vegades: els llibres editats per institucions no tenen distribució comercial. Però ni Iolanda ni Pepa troben entrebancs en qüestió de llibres i als pocs dies jo ja el tenia a les meues mans.

És un poemari, amb 51 poemes infantils i juvenils magníficament il·lustrat per Marc Roig Torres, que va rebre el Premi Baladre 2013. Que no vos espante el fet que siga infantil. Jo m'ho he passat la mar de bé llegint-lo i ho he fet diverses vegades. El meu net i les meues netes (entre els tres i els cinc anys) han sentit la lectura que els he fet d'algun dels poemes amb molta atenció ja que es tracta de versos molt musicals i amb rimes senzilles que la xicalla pot seguir amb alegria. Em fa l'efecte que es poden memoritzar amb facilitat i això és bo per a totes les edats. Mireu aquest:

Clou el curs

curs del riu

riu qui pot

pot de mel

mel al cau

cau al curs

del riu que riu

No cal dir que vos el recomane vivament encara que no tingueu gent menuda a prop. Vos ho passareu la mar de bé.

(Demaneu-lo en la vostra llibreria habitual que segur que el trobaran a l'IEE o a la  Llibreria Mediterrània d'Eivissa).

dijous, 15 de juliol de 2021

LUX

Hem visitat al llarg dels anys unes quantes exposicions de Las edades del hombre, recorde amb afecte la de Burgo de Osma i la de Zamora. Enguany era el torn de Burgos, Carrión de los Condes i Sahagún. Tres localitats i cinc seus, cinc espais expositius. La recomanació era seguir l'ordre geogràfic que acabe d'indicar. Així ho vam fer. La catedral de Burgos acollia, per tant, la nostra primera visita. 



En plena remuntada de contagis per la covid, ni ens van prendre la temperatura ni hi havia control d'aforament, a excepció de les dues seus de Carrión de los Condes, les esglésies de Santiago i de Santa María del Camino. És cert que no hi havia molta gent. No sé com s'ho faran en cas d'una gran gentada. Curiosament una mesura per a evitar contagis era la desaparició de la informació en paper i de les àudioguies. Ambdós instruments han sigut substituïts pel telèfon mòbil a través del famós codi QR que podies escanejar a l'entrada de l'edifici que volies visitar. No penseu que la gent anava amb auriculars o elegien un volum raonable. No. Posaven el telèfon al volum màxim a fi que ho pogueren escoltar tres, quatre, cinc persones, les que formaven el grup familiar o d'amistats que havien de veure les exposicions juntetes i al mateix ritme. En fi, una molèstia inacceptable i al que el 
personal de vigilància no donava cap importància. No s'adonaven de la impertinència. No sé quin tipus de selecció de personal han fet. Em fa l'efecte que pertanyien
 a la Fundació  de Las edades del hombre perquè en les oficines d'informació turística solament tenien un fullet, una minsa octaveta, amb els horaris de les seus. A poc que punxares i provocares conversa interessada, trobaves les treballadores de les oficines ben ofeses pel bandejament. Elles són les professionals de la informació. La gent de les seus sabien molt poquet d'alguna cosa que no fos trobar el lavabo o l'eixida.

La catedral de Burgos, Santa Iglesia Catedral Basílica Metropolitana de Santa María de Burgoscelebra ara el 800 aniversari de la col·locació de la primera pedra de l'edifici. Eixa és la raó per la qual l'han elegida com a seu d'una exposició que intenta explicar la importància de les catedrals. El nom complet de l'edició d'enguany és Lux. Fe y arte en la era de las catedrales. Aquesta exposició de Burgos no està malament, explica com naixen, com promouen els pelegrinatges a partir d'un tros del cos d'algun sant o santa (per això els reliquiaris: s'hi conserven anys i panys a la vista de qui  vulga contemplar relíquies), com passen les catedrals a acollir les tombes de reis, reines i nobles en detriment dels monestirs, etc. 

Els objectes exposats, tant a Burgos com a les altres quatre seus, són d'un interés divers. Alguns s'adiuen molt bé al motiu original però d'altres, no. Són com a afegitons. Pensava en La llum de les imatges i recordava el gran treball de restauració que es feia prèviament a les mostres (sense oblidar les controvèrsies que hi hagué aleshores a València). En LUX hi havia alguna peça, principalment escultura, a la qual no li havien passat ni un plomall per a torcar-ne la pols. Sort d'alguna magnífica taula flamenca! Això m'ajudà a suportar les visites. Hi havia obra procedent de València, Sogorb, Catalunya i d'altres llocs de fora de Castella i Lleó.

Una curiositat, sense massa importància, és que la famosa arca o cofre del Cid que anteriorment havíem de veure a la catedral de Burgos amb gran perill de les cervicals, ara la tenim a l'altura de la cintura, en primer pla, a tocar. Han hagut de reorganitzar l'espai i l'arca ha sigut desplaçada per a gaudi de qui hem llegit amb deler el famós poema anònim.

Les altres seus, Santa María del Camino i Santiago, a Carrión de los Condes,  i San Tirso i el Santuario de la Peregrina, a Sahagún, tenen un contingut molt més fluix. Ara bé, l'oportunitat de visitar eixes localitats amb l'excusa de LUX i els edificis que alberguen les mostres valen la pena el viatge. Em va agradar la visita a Carrión perquè hi vaig trobar moltes novetats des que no la visitava. Per exemple, el carrer on està l'església de Santiago ara és de vianants i no un carrer amb molta circulació de vehicles, pràcticament una carretera, com fa anys. Es poden fer amb més comoditat les fotos del famós fris.




Però el contingut (supose que també en part per la falta d'informació que he explicat abans) em va decebre perquè és molt devocional. Acudim a la crida de l'art i trobem doctrina. Ho vaig comprendre en llegir la declaració de la Fundació: "conservar, restaurar, investigar y difundir el patrimonio que tienen las once diócesis católicas en Castilla y León, en orden a la evangelización".

Només vull afegir que desitge que no siguen molts els diners públics que aquest estat, declarat aconfessional per la seua Constitució  i que moltes desitjaríem laic, ha aportat.

Fotografies d'Ismael Vallès.

dijous, 13 de maig de 2021

Estudio en escarlata

Durant una conversa amb la meua admirada i estimada Maika Barceiro*, em va dir que en el grup de lectura en què ella participa estaven llegint Estudio en escarlata, d'Arthur Conan Doyle. Com que jo tot just acabava de llegir Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà, i no havia decidit  encara quin altre llibre agafar, vaig anar immediatament a la biblioteca a demanar un exemplar d'aquesta


novel·la curta de l'escocés. Vaig tenir molta sort perquè em van prestar una edició de gran interés. És la de la portada que teniu ací damunt. Es tracta d'un llibre de la col·lecció <Tus libros>, d'Ediciones Generales Anaya, amb traducció d'Armando Lázaro Ros (1886-1962) i il·lustracions de Geo Hutchinson, un il·lustrador anglés que va treballar a Londres les dues últimes dècades del segle XIX.

Però no s'ha acabat la cosa. A banda d'una bibliografia completa d'A. C. Doyle, el llibre conté un brillant apèndix de Juan José Millás en què ens informa de tot allò que envoltava l'època de l'autor: història, política, filosofia,  biografia,  estudis,  treballs, interessos, etc. És a dir, tot el que necessitem per a mamprendre l'obra amb bona cosa d'informació i comprendre millor la novel·la. Per exemple, una part important n'és la història dels mormons i la fundació de Salt Lake City. Sabem que l'escocés era un gran devot de la novel·la històrica, que és allò que ell realment volia escriure, però la fama de Holmes i Watson va fer que els seus editors no el deixaren abandonar les novel·les detectivesques per a poder dedicar-se plenament a la Història. 

Abans de tenir a les mans Estudio en escarlata, que és la novel·la amb que Conan Doyle ens dóna a conéixer Holmes i Watson, havia llegit Cuentos de médicos y militares, relats que, junt amb els d'Horacio Quiroga, són els que més he disfrutat. No és d'estranyar doncs que, quan vaig anar a la bilbioteca a tornar Estudio en escarlata, demanara un altre llibre del mateix autor. Vaig elegir Els gos dels Baskerville. De nou la sort va fer aparició pel que fa a l'edició. Bromera també acompanya el text amb pròleg i notes de Josep Franco. Insuperable l'autor de  Sueca!

------------------------------

M'agrada molt trobar edicions curioses. De fet fa uns anys vaig escriure sobre la troballa de Casanova, de Stefan Zweig. Ho podeu llegir a aquest enllaç del web d'Intersindical Cultura.

----------------------------------------------

* No puc acabar este text sense parlar de Maika. Ho faig amb font més menuda perquè a ella aquestes lloances no li agraden. Vam coincidir durant uns anys treballant en el mateix edifici. El primer record que tinc d'ella és quan vingué a vendre'm paperetes de loteria a favor de la lluita contra l'amiant. Ens vam trobar en alguna ocasió més per qüestions sindicals. Totes dues vam canviar de treball i passat un temps ens retrobàrem en les activitats culturals de la Intersindical Valenciana. Li he demanat informació concreta sobre la seua vida perquè m'agradaria escriure sobre ella. Aquestes dones lluitadores imprescindibles i discretes no poden quedar en la ignorància de la ciutadania. He dit amiant, he dit sindicalisme però s'hi ha d'afegir altres lluites: el feminisme, la cultura, els drets de les persones discapacitades, el moviment veinal... Un exemple, un gran exemple.

dijous, 15 d’abril de 2021

Feminitzem els estudis

Acabe de recordar (no em pregunteu per què) aquest article. És de fa molt anys, de març del 2013,  però res no ha canviat. Bé, sí, el partit de Toni Cantó, a qui cite per una rucada de marca major.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Quan comence a escriure aquest article hi ha lluna nova. Bon presagi per a les polítiques d’igualtat o, millor encara, bon presagi per a la igualtat tout court. Si més no, és això el que jo espere i desitge ja que he estat repassant textos meus i textos d’altres dones i m’he adonat que fa molts anys que escrivim i diem les mateixes coses, denunciem els mateixos fets. Anem molt a poc a poc i, de vegades, fem passes enrere, moviment que aquesta crisi ha posat en evidència de manera obscena.

No fa molt, en un debat polític sobre temes d’igualtat, una diputada autonòmica del Partit Popular es queixava de la falta de diners per a posar-les en marxa. Demagògia. Si els governs del seu partit compliren les lleis, podrien fer moltes coses sense afegir un euro de despesa. El problema és que han parat el que estava funcionant, han dut a terme cruels modificacions pressupostàries per a deixar sense dotació programes d’igualtat que ja estaven en marxa. Com a exemple citaré el més sagnant: la desaparició, arreu del País Valencià, de moltes de les cases d’acollida per a dones maltractades. D’un banda, repetesc, és excusar-se en la crisi per a eliminar polítiques d’igualtat o no crear-ne de noves. D’altra, és deixar en evidència l’ambient masclista que ens envolta. ¿Com li se pot acudir a Toni Cantó, elegit en els urnes democràticament pel partit Unión, Progreso y Democracia (UpyD) i ocupant d‘un escó al Congreso, dir que les dones maltractades menteixen en quasi el cent per cent dels casos? Si tenia dades errònies ha d’abandonar per ruc i ase. I, si simplement ha sigut una manifestació del seu masclisme, ha de ser denunciat per anar en contra de les lleis, perquè de lleis sobre igualtat n’hi ha, ho torne a dir, però no hi ha la voluntat política de fer-les complir. Una altra cosa és que eixes lleis siguen millorables, però no hi entraré, em limitaré a assenyalar alguns dels comportaments que poden arribar a ser perillosos si no hi ha el compromís de qui governa d’arribar a la igualtat entre homes i dones.

En una ocasió vaig sentir un professor de Filosofia d’institut que es queixava: „Com he d’explicar Simone de Beauvoir a les meues alumnes si sempre han fet el que els ha donat la gana?“. Immediatament li vaig dir que això no és una qüestió de gènere, que no confonguera la descortesia i la cridòria (el seu raonament no podia defugir el comportament en l’aula) amb els guanys feministes. Ans al contrari, eixes jovenetes estan imitant el pitjor dels comportaments masculins. En definitiva, unes joves que als ulls del professor semblen alliberades, en realitat van vestides, per exemple, com dicta el xicot amb el qual estan emparellades. Així ho expressen les estadístiques: hi ha una tendència involutiva, les joves són menys feministes, es vinclen davant el mascle al qual se senten unides i al qual no volen contradir per no perdre’l. Alguna persona els haurà d’explicar que això no és una relació de parella, és una esclavitut que, graó a graó, pot dur al maltractament físic (psicològic ja ho és des del moment que hi ha un domini) i també, qui sap, si a l’assassinat. La dona, per molt jove que siga, ha de saber detectar, reconéixer i combatre els primers símptomes de domini i parar a temps el que podria esdevenir un problema greu. Recorde el que em contava un amiga sobre la primera vegada que va seure a taula sola amb el marit a casa acabats de casar. Ell li diu: „Falta el saler“ i ella contesta: „Està al primer armari“. Mai més hagué d’explicar-li com s’han de repartir les tasques domèstiques. Ara bé, si ella s’haguera alçat a portar el saler a taula eixa primera vegada, li hauria sigut molt més difícil fer-se entendre en el futur. Per tant, i per acabar aquest apartat, no només s’hauria de formar permanentment el professorat i tota la comunitat educativa (pares i mares sobretot) en matèria de gènere sinó que, a més, s’hauria de revisar els continguts docents a fi que la presència de dones cientifiques, filòsofes, escriptores, artistes tingueren l'espai que els correspon i no acurtar els programes per ací o simplement no prendre-les en consideració. És a dir, que les dones importants de la història siguen conegudes i estudiades i no una floreta en un programa escolar. Seria molt interessant que, en eixos programes, no es reproduira sempre el mateix tractament que històricament s’ha donat a les dones. S’ha d’anar a les fonts. En cada moment històric s’ha refet, retocat, manipulat, la figura femenina en funció dels interessos polítics. Agafem el cas de dues dones de fa segles: Luisa Oliva Sabuco, nascuda a Alcaraz el 1562, i Olympe de Gouges. La primera va veure com son pare li furtava l’autoria dels seus estudis i la publicació de Nueva filosofia per a salvar-la (segons una versió, al meu parer, interessada i paternalista) de la foguera de la Inquisició. La francesa il·lustrada va ser caricaturitzada i acusada de no saber llegir. Gràcies a estudis posteriors (durant els segles XX i XXI) s’han recuperat ambdues fiugures, se n’han estudiat les obres i s’han publicat. Senzillament s’han posat en valor gràcies als documents originals. S’han deixat els tòpics de banda, s’ha anat a les fonts.

Cal continuar celebrant any rere any el 8 de març per a reivindicar, si més no gràcies a eixa data, els drets laborals i socials de les dones. Ens calen polítiques fermes. Lluitem per no perdre drets ja consolidats la falta dels quals, en la majoria dels casos, acaba per ser funcions que assumeixen les dones i substitueixen, així, les prestacions que obligatòriament corresponen a les diferents administracions. Que no diguen que la crisi no afecta les dones.