Quadern del Vietnam i d’Angkor. Als confins de la Cotxinxina

Tant al meu mur de Facebook com per correu electrònic he compartit articles d'Eulàlia Lledó amb la finalitat de donar a conéixer aquesta admirable dona, gran escriptora, prestigiosa feminista i imprescindible pensadora. També he llegit algun dels seus llibres i tots els quaderns de viatge. Visite amb freqüència el seu web per gaudir de la seua literatura o per buscar solucions lingüístiques. El seu web és obert, és de lliure accés. Gràcies a això he llegit al meu ordinador el Quadern del Vietnam i d’Angkor. Als confins de la Cotxinxina.

Una de les primeres coses que vull comentar (potser caldria dir confessar) és que he sabut que la Cotxinxina existeix, que no és només un superlatiu de lluny. D'altra banda, Indoxina és la península del sud-est asiàtic que conté, entre d'altres, el  Vietnam, el sud del qual és la Cotxinxina, que coincideix aproximadament amb el delta del Mekong.

Eulàlia Lledó utilitza frases curtes i contundents. S'ha d'entendre contundents com a precises i plenes d'informació. Em feia l'efecte que portava unes ulleres amb càmera i que anava transcrivint el que veia, tout court, sense més ornamentació. També és cert que no s'està de transmetre les emocions. Mirem aquesta frase: Reconec que en molts moments de la visita se’m va posar la pell de gallina. Potser per això gairebé no tinc fotos del palau. No donava a l’abast de tot el que veia. 

L'adob històric està molt ben dosificat, no cansa. Ho remarque perquè no sol ser així en la majoria dels textos de viatge: el més habitual és que t'atabalen i et facen perdre el fil de la narració. En el cas d'Eulàlia, les referències històriques són una companyia imprescindible per a solcar les seues pàgines, així com les fotos, fetes per les dues viatgeres.

Com bé podem intuir pel títol, este quadern consta de dues parts: la del Vietnam i la d'Angkor. La primera està amerada de les referències al Tet, la festa de l'any nou. No sé si va ser una agradable coincidència o si les dates del viatge estaven buscades amb eixa finalitat. El cas és que les festes del Tet, que duren uns quants dies al voltant de la primera lluna de l'any, van aportar una incomoditat: hi havia molts llocs, dels que volia visitar l'autora, tancats. Ara bé, segons ve a dir l'autora haver conegut el Tet és inoblidable. Recorde que em va passar una cosa pareguda a Grècia durant el viatge que hi vaig fer l'any anterior als jocs olímpics de 2004: museus tancats, obres... Però quan viatges al teu aire, no importa massa: et reorganitzes. En el meu cas, quan em passa, pense que hi tornaré una altra vegada. 

Hi ha alguns fragments com ara aquest: No és un monument, ja s’ha vist, gaire antic i això fa (sense desmerèixer-la gens), que no tingui la pàtina d’emoció, de posem per cas, les runes de My Son, que fan diana: els edificis han de tenir ànima per a poder emocionar.

Eulàlia Lledó ens mostra els paisatges magistralment. Les dades geogràfiques al servei de les seues descripcions. Ens transmet la humitat, les olors, els colors i ens fa acompanyar-la. Realment és com si férem el viatge amb ella. 

Estic molt agraïda al relat d'Eulàlia Lledó. He aprés que tots els temples no són iguals, que tenen diferents parts arquitectòniques de molt d'interés. He aprés que els paisatges són molt variats: no solament camps d'arròs. He aprés que el poble vietnamita ha lluitat des de fa segles i segles per la independència.

I he confirmat que no perd l'oportunitat de parlar-nos de les dones, en aquest cas vídues que han excel·lit després de la defunció dels marits:  En efecte, si Trung Trac va poder ser la líder que va ser és perquè va enviudar, just la mateixa circumstància que va caldre perquè emergissin —molt lluny geogràficament i temporalment— grans xampanyeres com Nicole Barbe Ponsardin, la de la Veuve Clicquot-Ponsardin; Jeanne Alexandrine Pommery, la visionària del xampany brut; Mathilde Perrier (Laurent-Perrier); Elisabeth Salmon (Billecart-Salmon) o Elisabeth Bollinger (Bollinger). Si el marit no hagués mort, Katharine Meyer Graham no hauria dirigit mai el The Washington Post i potser mai no s’haurien publicat els demolidors i escandalosos documents que recollien les mentides de tots els presidents ianquis sobre la guerra del Vietnam. La gran Concepción Arenal va escriure en algun lloc que l’estat ideal per a les dones era el de la viudetat atès que era l’únic estat en què podien ser lliures, lluny de la fèrula del pare o del marit.

Molt intressants els fragments dedicats als Museu de les Dones del Vietnam i el Temple de la Literatura, un temple en el qual travesses portes com la de la Constel·lació de la Literatura o la de la Cristal·lització de les Lletres.

Una de les informacions que dona l'autora m'ha alarmat: la varietat de café  que es troba al Vietnam és robusta, és a dir, la pitjor per a l'estómac. 

La segona part del text, com es pot veure al títol, ens porta a Cambodja. L'encete amb l'habitual gran interés que dedique a tota la literatura d'Eulàlia Lledó però, a més, volia saber què contava sobre Angkor. La primera referència  que vaig tenir d'aquest indret va ser la d'una persona tòxica (ja sabeu, aquesta mena de gent que et fa la vida difícil i de la qual procures fugir). Volia presumir del viatge que havia fet tan lluny (i això que ella no havia elegit la destinació perquè era un regal d'empresa). Em va dir que allí "es respirava la pau". M'ho va dir ella, una persona bel·licosa a més no poder!

Deixe les anècdotes personals. Eulàlia Lledó dedica pàgines i pàgines a descriure amb tota mena de detalls aquesta ciutat empeltada de temples i selva. Una narració elegant acompanyada de magnífiques fotografies. Té una certa gràcia cada vegada que fa referència a les vegades que puja i baixa del tuc-tuc, el vehicle que li permet anar als diferents edificis ja que Angkor és immens. Podem intuir la bellesa d'Angkor amb aquestes frases: és una aproximació a la diversitat humana, tot de tal ordre i magnitud, que fa que acabis el dia gairebé febrosa i amb totes les síndromes estètiques.

La nostra viatgera continua relatant-nos les visites a més temples, com ella mateixa diu  a "tongades" ja que cada dia en visita uns quants. Es gaudeix molt amb totes les referències arquitectòniques, artístiques i històriques  i les comparacions  amb altres temples que coneix, siguen de  Mèxic, Grècia o Itàlia.

La cirera del pastís és el Punt i final, una mena d'epíleg que no vos heu de perdre. Jo ja no puc dir més que gràcies, Eulàlia.