NOVEMBRE

És habitual que identifiquem els mesos de l’any per la festa que contenen. Així anomenem falles el mes de març; pasqua, abril; fogueres,  juny; vacances, agost... I novembre? Llevat dels dos  primers dies, el dia  de Tots Sants i el dia de Difunts, que tots coneixem perquè formen part dels nostres costums més arrelats, ve un seguit de dies aparentment anodins, avorrits i lents que cada vegada enfosqueixen abans i sobre els quals no hi ha possibilitat de fer cap pont. Ja no recordem l’estiu i encara és lluny Nadal. En honor a la veritat, s’ha de dir que darrerament s’avancen o retarden a novembre activitats que tradicionalment han sigut dutes a terme durant els mesos de desembre o octubre. Un exemple conegut per molts és el dels dinars o sopars d’empresa, d’antics alumnes, d’amics de la urbanització, de companys d’equip, etc. Trobades, al capdavall, que es convoquen per a celebrar les festes nadalenques o el principi del curs. I també és cert que en el nostre entorn més pròxim, el mes de novembre està consolidat com a mes cultural, com a mes del llibre, per la gran quantitat d’esdeveniments literaris. Què fan altres països del nostre entorn al mes de novembre? Els francesos  esperen amb deler el tercer dijous per a beure el primer beaujolais de l’any. Aquest vi és un borgonya lleuger que prové de les vinyes de Beaujolais, zona de la qual pren el nom, a les proximitats dels massís central. És el vi de l’última verema, per tant és un vi molt jove, de setmanes. Per a protegir-lo i impedir-ne adulteracions, s’ha establit  normativament que no es pot comercialitzar fins al tercer dijous de novembre. Aqueix dia comença a vendre’s arreu del món, amb molta publicitat i molta grandeur. I més lluny? Doncs, ens hem de traslladar als Estats Units el dijous següent, és a dir, l’últim dijous de novembre, per celebrar el Dia d’Acció de Gràcies. És una commemoració que es retrotrau al segle XVII, una època durant la qual els europeus patiren problemes de llibertat religiosa. Un centenar d’anglesos —coneguts com a pilgrims, pelegrins— volgueren fugir d’aquesta repressió i el 1620 noliejaren el Mayflowers rumb al Nou Món. Després d’una travessada amb molts patiments durant la qual van morir alguns pelegrins, arriben  al  desembre, a la costa nord-est d’Amèrica del Nord, una terra desconeguda i freda. Hi funden la ciutat de Plymouth, situada molt a prop de l’actual Boston. Poden construir-se cases, però no tenen temps de sembrar. La meitat d’ells acaben morint-se de fam. Els indis wampanoag, pobladors autòctons, els ajuden durant gran part de l’hivern de tal manera que, gràcies a ells, encara alguns dels  anglesos que pujaren al Mayflowers poden arribar a la primavera relativament sans i estalvis. Finalment, poden sembrar el que els wampanoag els han proporcionat, perquè fins i tot part de les llavors i els plançons que portaven se’ls han fet malbé o no són compatibles amb la nova terra. Quan arriba la collita, els europeus —que volen donar gràcies a Déu i als indis— conviden els americans a un àpat que conté els productes acabats de conéixer: dacsa, gall d’indi, moniatos i carabasses. I també una salsa feta amb baies del bosc i pastís de poma, no oblidem que són anglesos!  Aquest menú s’ha conservat sense canvis fins als nostres dies.

Valencia, 10 de novembre de 2003

PUBLICAT AL LLIBRET DE LA FALLA LA MALVA, D’ALZIRA, EL 2004.

AQUEST LLIBRET OBTINGUÉ EL PRIMER PREMI DE LA GENERALITAT VALENCIANA PER L’ÚS DEL VALENCIÀ