Muro llig

L'elecció de lectures que fa cada persona depén dels seus gustos i, sobretot, de la informació que rep: recomanacions d'amistats i llibreteres, suplements literaris de diaris i revistes, col·leccions que ofereixen els periòdics... i grups de lectura. Forme part del grup El Micalet parla de llibres des  la seua fundació i ara he entrat a Muro llig. 

L'estat d'alarma em va sorprendre a Muro i a Muro estic fins que la mobilitat entre localitats siga plena i puga alternar viure a València i viure ací. El confinament tingué un període inicial molt sever. No  només havia de romadre a casa sinó que, a causa de les  pluges que ens van acompanyar aquells dies, no podia gaudir del pati i del jardinet que completen l'habitatge. Així que, si habitualment sóc llegidora, en eixes circumstàncies tenia més temps per a llegir més encara. 

Havia vingut de València amb un parell de llibres: el segon volum de Rusos, d'Edward Rutherfurd, i Les dones invsibles, de Mercè Viana. La primera novel·la va arribar a les meues mans gràcies a una col·lecció de novel·la històrica que oferí El País fa uns anys. La segona, serà la protagonista de la pròxima sessió del grup de lectura del Micalet. Vaig acabar els dos llibres i encara tenia lectura: suplements de diaris que tinc costum de guardar. Eixos suplements, eixes revistes, ofereixen articles d'opinió, relats literaris i entrevistes que es poden llegir temps després d'haver-se escrit sense minvar-ne l'interés. Però també es van acabar. Aleshores vaig recórrer a la biblioteca que el meu fill encara conserva en aquesta casa. Afortunadament té molta literatura a banda d'altres gèneres i temes del seu interés. Li vaig agafar El jugador, de Fiódor Dostoievski, aprofitant que encara em mantenia immersa en el món rus i dues novel·les d'Andrea Camilleri L'excursió a Tindari i El gos de terracota, amdues protagonitzades pel comissari Montalbano. El meu marit, al seu torn, en una situació similar a la meua, havia agafat, entre d'altres,  La conjura de los necios, de John Kennedy Toole, que tinc per a acabar jo ara. 

Mentres, la biblioteca de Muro estava tancada. Jo em delia per llegir La madre de Frankestein, l'última novel·la d'Almudena Grandes. Així que el primer dia que es va obrir la biblioteca allà em vaig presentar per a demanar-la. Estava prestada. Llàstima. Però la fada Carmina em va donar la solució: me la carregà en un llibre electrònic. Doble triomf. Llegia a la gran Almudena i m'enfrontava, amb èxit,  per primera vegada a un nou artilugi. 

A continuació arribà La chica que no supiste amar, ja que el grup de lectura Muro llig continuava malgrat les limitacions actuals, per bé que a través dels diferents recursos que oferiex internet. Vaig llegir alguna informació sobre l'autora, Marta Robles, i al principi no m'acabava de fer el pes aquesta dona. Totes som sectàries en alguna mesura i Marta Robles no  era una persona que jo haguera triat per a formar part del meu entorn. Però vaig confiar en l'elecció de Carmina Prats i vaig continuar llegint sobre Robles. Per fi li arribà el torn a la novel·la. El mateix: dubtava, no sabia si m'agradaria el tractament que l'autora feia de la prostitució. Però vaig tirar endavant i a les poques pàgines ja em va seduir. Al capdavall a mi m'agrada la novel·la negra i aquesta conté totes les claus d'una de les bones. I això que és la tercera de la sèrie del dectectiu Roures i jo no n'he llegit cap!  

Actualment hi ha un debat prou interessant sobre si  convé llegir en paper o en aparell electrònic. Jo crec que tant se val: el cas és llegir i per això escric esta coda que complete amb el següent paràgraf:

L'article Leemos distinto, ¿leemos peor?, de Carmen Pérez-Lanzac (El País de 24 de maig de 2020) inclou aquest paràgraf: "Como sugirió el  psicólogo cognitivo Keith Stanovich, aquellos que no hayan leído mucho y  bien tendrán menos base para la deducción y el pensamiento analógico, haciéndoles propensos a caer presa de información no contrastda o falsa", asseveració que  reforça la meua idea: no importa el suport, importa la lectura.

Aigua de Tuéjar

Un dia vaig llegir a la premsa un article sobre les investigacions que el doctor en Arqueologia Miguel Ramón Martí Matíes està duent a terme per a reconstruir (atés que n’han desaparegut molts segments) el recorregut que feia l’aqueducte que abastia d’aigua València en temps de l’antiga Roma.

Una tasca que el du a buscar informació no només en els documents escrits sinó també in situ, xafant el territori i seguint les ruïnes per tal d’enllaçar-les i demostrar la seua teoria: l’aigua que abastia València provenia d’un brollador de Tuéjar.

L’endemà, fent-nos un cafè una amiga i jo, aquesta em va dir que coneixia l’existència d’eixa conducció perquè acabava de saber que hi havia restes prop de sa casa, al terme de Vilamarxant.

Ens vam animar i el nostre interés ens dugué a participar el dia 29 de febrer en l’acte que l’ajuntament de Tuéjar, feliç per tenir un paper tan important en la Història, organitzà per a escoltar l’investigador citat en l’Auditori Municipal i en el recorregut que ens van preparar per a conéixer el naixement de la conducció d’aigua, aqueducte que quasi 100 km més lluny permetia que la gent de Valentia estiguera ben abastida d’aigua, a banda de donar-la també a tots els nuclis de població, per menuts que foren, al llarg del recorregut.

Eixos dies la premsa acollia una certa controvèrsia al respecte atés que una part del professorat de la Universitat de València no volia reconéixer la teoria de Martí i li van fer una campanya un poc lletja: el degà de la Facultat de Geografia arribà a telefonar a l’alcaldia de Tuéjar per a demanar que se suspenguera la visita de Martí.

En fi, no entre en més detalls. Aquestes coses no m’agraden: la universitat ha de ser generosa i col·laboradora i donar suport a la gent que treballa i investiga, per raons diverses, al marge dels seus departaments i projectes d’investigació.

El contrapunt ve de la mà de La Piná, Asociación para el desarrollo rural de Tuéjar, que participa en el projecte Hilando vidas. Les dones de la comarca dels Serrans tixen incansablement per a donar visibilitat a la dona rural. Consulteu el seu web, una lliçó de lluita per la igualtat des de la més pregona sororitat.

(La fotografia és d'Ana Anaya. Es tracta d'unes obres de les dones d'Hilando vidas que decoraren a principis del mes de març la façana del Museu del Carme, així com altres monuments i edificis del centre de la ciutat de València).

Apicultura

Les persones, per a la seua comoditat i amb la intenció de domesticar la producció de mel (que sols es trobava accidentalment en ruscs silvestres), van idear els anomenats ruscs fixos, que construïen amb els materials que tenien a l‘abast: suro, palla, terra cuita, etc. Així, mantenien la colònia d’abelles en un lloc conegut, sense necessitat d’endinsar-se en el bosc a buscar i a recollir aquest producte que es consumeix des del principi dels temps, segons podem saber a través dels testimonis que ens han arribat. Escrits (com és el cas del metge grec del segle IV abans de Crist, que deia que la mel produeix calor, cura les ferides de la pell...). I també testimonis  no escrits, com ara les gerretes de mel que s’han trobat a  les tombes egípcies, cosa que ens està dient que a banda de conèixer i consumir mel, la població humana primitiva l’apreciava fins al punt de posar-la al costat dels cossos morts perquè es pogueren alimentar durant el seu darrer viatge. Ara, hem abandonat algunes d’aquestes creences, però encara utilitzem la mel i, a més, amb convicció ja que, gràcies als avanços tecnològics, sabem que tenen moltes substàncies importantíssimes per al cos humà i la seua salut. I, encara més. Ben a prop,  a la Cova de l’Aranya de Bicorp, tenim pintures rupestres que representen una figura humana, no saben els experts si és una dona o un home, recollint mel.

Més modernament, i com a resultat d’observacions i estudis sobre el comportament de les abelles, s’ha pogut crear el rusc mòbil, que és la caixa que tot el món coneixem i que alguna volta hem topetat passejant pel camp. Es caracteritza per tindre dividit el seu interior en uns compartiments on s’introdueixen làmines de cera que ja porten gravats els prismes hexagonals que tan familiars són a les abelles i que els permeten estalviar-se la feina de construir-los. Així, concentren els esforços en la producció, que és el que interessa a la persona, la que explota  les abelles per al bé de tota la gent  que la consumim.

Gràcies a aquest sistema, qui es dedica a l'apicultura  pot situar les caixes dels ruscs allà on vol amb la finalitat d’obtenir una mel determinada (de romer, de tarongina), de portar a cap  investigacions sobre certes malalties que ataquen les colònies... de millorar, en definitiva, els productes, ja que quan nosaltres mengem mel ens estem beneficiant també dels elements nutritius de la terra on creixen les flors que ofereixen el nèctar i el pol·len a les abelles. Aquestos insectes disposen a l’interior del seu organisme de tres glàndules especialitzades que són autèntics laboratoris químics. L’una produeix mel; l’altra, gel.lea reial (anomenada així per ser l’aliment de l’abella reina) i la tercera converteix la mel en cera. En el cas del pol·len, les abelles fan senzillament de transportistes. Solament s'ha recollir de l’interior del rusc,  emportar-se’l i preparar-lo per al consum humà.

També s'ha de citar el pròpoli, un antibiòtic natural que fabriquen per a segellar els ruscs i aïllar-los de malalties. Les persones el podem consumir perfectament, sens cap tipus de prevenció. Ara bé, s'ha de mirar en les botigues, quan en comprem, que les etiquetes indiquen la quantitat que en porta el producte que ens volen vendre (xarops amb un 2% de pròpoli és un engany). 

           

Tots ells, tots aquests productes, aporten al nostre organisme curació, prevenció, energia, remeis... gràcies al contingut en vitamines, sals minerals, aminoàcids, proteïnes, etc. Els efectes són, principalment antibiòtics i fungicides. Cada un d’ells té un efecte més accentuat que l'altre. Dependrà, en termes generals, de la persona consumidora, triar mel o gelea o pol·len segons el seu gust particular, el preu, el tipus de preparació, la comoditat de l’adquisició, etc.  També s'ha de dir que la indústria cosmètica està utilitzant els productes apicoles per a substituir els sintètics que han produït al·lèrgies i altres problemes en les pells de les persones que se’ls han aplicat. Amb els productes apícoles no solament tenen solucionat aquest problema, també estan oferint millors i més ràpids beneficis.

Si en voleu saber més, cliqueu ací.

Festes de Quart

En una entrada anterior, deia: “... Em va vindre immediatament al cap Quart de Poblet, on jo vaig fer la festa, és a dir, on vaig ser clavariessa. Les festes de clavaries de Quart de Poblet no són diferents essencialment de les de molts altres pobles de l’Horta. Les vaig conèixer de ben propet els anys 1973 i 1974 ... tot l’esforç fester comunitari es concentrava en les festes patronals”. I així les vaig conèixer jo, quan eren importants, quan estaven en boca del poble durant tot l’any.

Les festes de Quart comencen la nit de la vespra del primer diumenge de setembre amb la passejà de sant Onofre, patró del poble, que reparteix la seua vida entre la parròquia i l’ermita. En altres poblacions es denomina trasllat, pujà o baixà segons el trajecte que el sant, la santa, el crist o la mare de déu facen d’un lloc a un altre. L’endemà, el primer dia sencer de la festa, continua dedicat a sant Onofre; el dilluns, a la patrona, la Mare de Déu de la Llum; el dimarts, al Santíssim Crist dels Afligits i el dimecres, l’últim dia, a la Mare de Déu de la Bona Mort. Els homes, els clavaris, organitzen les tres primeres festes i les dones, l’últim, per això en diuen la festa de les xiques, xiques que han de ser fadrines, requisit que no s’exigeix als clavaris.

L’esquema de totes quatre és el mateix: arreplegà, missa, disparà, arreplegà, processó, festa al carrer i castell de focs artificials. Cada any i cada clavaria dóna més rellevància a un aspecte o a un altre depenent dels recursos econòmics, els gustos o les modes.

Quan unes quantes xiques del poble s’agrupen amb la intenció de fer la festa, ho han d’anunciar un any abans. Per aquest motiu se situen al final de la processó de l'últim dia, justament precedint la banda de música, perquè tothom sàpia que són elles les que faran la festa l’any següent. Van vestides de manera discreta (sense mantellina llarga, per exemple) per no fer ombra a les autèntiques protagonistes, que són les clavariesses. El grup de joves que es va anunciar en la processó de l’any 1973 —i que per tant van ser les clavariesses del 74— va innovar i va crear el vestit de quartana, consistent en una faldilla llarga negra i una brusa de color beix completada per un mantonet de la mateixa tela que la faldilla amb la vora ornada amb un serrell. El pentinat era una versió reduïda del de fallera: sense els rodets laterals. El ciri, menor que el de les clavariesses titulars. 

A partir d’eixe moment, una vegada anunciada la intenció de fer-se càrrec de la festa de l’any següent, comencen a reunir-se per a elegir els càrrecs de presidenta, secretària i tresorera i encetar un any de juntes amb periodicitat setmanal o quinzenal. S’endinsen així en la tasca obligada de pagar la quota que els permetrà fer front a les primeres despeses i, més tard, preparar les activitats grosses, traure diners, embolicar l’alcalde, fer loteria, contractar algun espectacle i totes les altres coses habituals. 

Ja ha passat un any i som de nou al final de l’estiu: comencen les festes patronals. És dimarts, ha acabat la processó del Crist i cada festera espera que passen per sa casa familiars, amistats i gent del veïnat per veure el vestit que portarà l’endemà i que, a l'efecte, exposa sobre un maniquí o una perxa prop d’una tauleta o un llit per a poder distribuir-hi les joies, els guants, el ventall, la mantellina i la pinta de carei en forma de teula, és a dir, tots els complements que lluirà.

El gran dia comença amb la despertà. Acabada aquesta, cada festera torna a sa casa per a vestir-se ajudada per dos o tres dones: s’ha de pentinar, s’ha de posar la pinta, s’ha d’anivellar la mantellina (probablement faran pujar la clavariessa damunt d’una cadira) i ha d’esperar que vinguen a arreplegar-la mentre subjecta el ventall a les mans. No porta guants perquè és de matí: els portarà a la vesprada per a la processó. Al seu costat espera també l’acompanyant. És el germà o el nuvi o el pare... i va molt mudat, amb un vestit de jaqueta i corbata. Per fi, algú avisa que ja ve l’arreplegà. Es tracta d’un sistema de recollida, de casa en casa, per a arribar a l’església totes juntes, tant per a anar a missa, de matí, com per a anar a la processó, de vesprada. Un pirotècnic —que precedeix la desfilada— dispara una carcassa per cada jove incorporada a la filera. La finalitat de tot plegat és lluir-se pel poble, que tothom les puga veure i fer ambient de festa pertot arreu.

S’acaba la missa i es dispara la mascletà. El dinar pot ser familiar o col·lectiu, segons el que decidiexen les xiques cada any. Arriba la segona arreplegà, la que porta al temple parroquial per començar la processó. Ara, totes han canviat el ventall pels guants i han agafat el ciri, blanc i molt ornat; els acompanyants, roig i més gran. Cada clavariessa porta darrere el seu acompanyant i davant una xiqueta vestida de comunió o d’un color molt claret per a apaivagar l’efecte del negre de tots els vestits: de la mantellina a les sabates. Darrere de totes, membres de la corporació municipal i, per fi,  les joves que faran la festa l’any següent. Després de sopar, la festa al carrer. Al cap d’uns dies faran un viatge per a descansar o una paella a la platja,  tancaran els comptes, s’abraçaran i es prometran continuar trobant-se sovint.

De tot açò, cal destacar que la festa de Quart més significativa és la passejà de sant Onofre, declarada d'interés turístic provincial, de moment, perquè s'aspira a una declaració de més envergadura. Recomane consultar aquest web enllaçat ací.

Les gallinetes de dol

Les gallinetes de dol, de Mari Carmen Sáez i amb imatges de l’il·lustrador professional, llicenciat en BBAA i també escriptor, Àngel Carreras Devís, ha vist la llum el desembre de 2016 de la mà d'Edicions del Sud i la col·lecció El Baület.

Sáez crea una història enfocada principalment a explicar la igualtat, la llibertat, el respecte. La cosa és senzilla: un galliner molt poblat dominat per un gall opressor i cruel. Finalment les gallines li planten cara. Les Gallineta, Gallibruta, Galliplim, Gallinauta, Gallinova, Gallisàvia, Gallitafanera, en són els personatges.

Per a fer-ho fàcil d'entendre a la xicalla, Sàez utilitza animalets, un col·lectiu que ens recorda La revolta dels animals, el mític Animal Farm de George Orwell, solament que ací les gallines no expulsen els humans sinó un gall, el gall Gaietà, l'amo del galliner!, com es denomina a sí mateix.

Però eixa senzillesa de què acabe de parlar necessita molt d’ofici, un gran esforç per part de l’autora, una persona avesada a utilitzar un llenguatge riquíssim i un estil cultíssim. Recorde les lloances que li va fer Assumpció Cantalozella, la gran escriptora de Santa Coloma de Farners, admiradora de la literatura de les dones del País Valencià.

Dic açò de l’esforç perquè, i permeteu-me el cotext, quan jo escric, en general, senzillament deixe anar la ploma. Ara bé, quan escric per a infants o joves tinc molta cura en les qüestions de gènere i en el registre. La literatura és una eina importantíssima. Hem de fer-ho atractiu, fàcil i senzill,  però hem d’ensenyar, també llengua. Per tant, estic convençuda que Sàez s’hi ha esforçat molt. Ha aconseguit un llenguatge adequat, uns diàlegs creïbles i unes descripcions precises sense trair el seu bagatge literari. El seu ofici al servei de la història que vol contar. També la poesia. Sáez no es pot estar d'introduir de tant en tant un poema al fil del que narra.

D’altra banda, tira mà constantment de la ironia. Les gallines diuen no, per exemple, en alguna ocasió. Si  les personetes que lligen el conte no coneixen Llach o Raimon, no passa res, el NO de les gallines els arriba igualment. Ara bé, a les lectores adultes ens agrada trobar eixe gest.

També ha aconseguit fer-me recordar, un altre cotext, Almudena Grandes. Recordeu Las tres bodas de Manolita. Un dels personatges n’és “la señorita conmigo no contéis”. La Galliplim. Ni l’una ni l’altra volen involucrar-se en els problemes del grup al qual pertànyen. Contrapunt necessari al compromís de totes les altres.

Sáez ha usat l’humor i l’enginy. Per exemple, tenim gallines però segons conta la Gallisàvia hi hagué gallinos. O la parella Gallineta i Gallibruta. Hi ha moltes més cosetes així més o menys amagades que quan ho llegiu anireu trobant.

És de destacar com pren les coses que sabem o  convenim i les canvia a favor de la seua història. Cite: Gaietà deia que ell era el despertador del galliner i no les deixava dormir, perquè començava a cantar tots els matins molt d'hora, quan encara era de nit; amb ganes de molestar bona cosa.

Sabem que els galls canten, però no havíem pensat que ho féren per molestar les gallines.

És molt important tenir en compte tot el que diu el gall. Veureu, a un assassinat masclista no s’arriba per casualitat. S’hi arriba a poc a poc amb l’ajut de coses com el servilisme (Li manava que anara també al seu pal a netejar-lo); la falta de denúncia (Cadascú que s'apanye a sa casa); la por (el senyor Gaietà és fort i l'hem d'obeir); el menyspreu (Gaietà començà a acaçar-la, burlant-se'n, i no la deixava concentrar-se quan assajava); l'insult (Però, que ridícula que és,  pensa que pot volar. Les gallines són uns animalets sense cervell i no saben res).

Durant les reunions de les gallines, sempre amagades, es tracta el tema de la història: hem de saber d'on venim i qui som. La Gallisàvia diu: Sóc una gallina estudiosa i sé que als temps antics, el món era ple de gallines i gallinos que volaven junts i lliures pel cel. Això fa que la Gallinauta exclame: Ai! Si poguera fer realitat el meu somni, si jo anara a la Lluna. Així comencen les revolucions, amb un somni.

Quan la Gallinauta té un accident, Sàez introdueix de ple la solidaritat, dóna peu a l’inici de la revolta i finalment a l’autogestió. Però la nostra autora també ho fa amb un parell de denúncies relacionades amb la discapacitat i l’edatisme:

El gall  no vol gallines malaltes ni ferides al seu voltant

Som iguals, encara que algunes siguen velletes.

Quan finalment queden deslliurades del jou del gall, les gallines decideixen posar-se un mocador negre al cap per a recordar totes les que no pogueren viure lliures.

Tot plegat, un conte aparentment infantil que la xicalla pot llegir o entretenir-se a mirar els dibuixets, però que en les mans d’una mare, un pare, una mestra, un mestre, una àvia o un avi és un instrument de primera magnitud per a educar en igualtat.

Les falles a Quart de Poblet

Fa uns anys em van demanar per a un volum col·lectiu un article sobre les festes populars. Mentre revisava la documentació per a preparar el treball, em va vindre al cap Quart de Poblet, on jo vaig fer la festa, és a dir, on vaig ser clavariessa. I d'això vaig parlar. Les festes de clavaries de Quart de Poblet no són diferents essencialment de les de molts altres pobles de l’Horta. Les vaig conèixer de ben propet els anys 1973 i 1974 —efectivament,  ens hem de  retrotraure molt de temps— quan encara no s’hi celebraven les falles ni, molt menys, els Moros i Cristians i tot l’esforç fester comunitari es concentrava en les festes patronals. O així ho creia jo.

Despús-ahir, classificant i arxivant documents,  li he pegat una ullada a aquell article i m'he preguntat des de quan exactament se celebren falles a Quart. Estava segura que la resposta vindria del meu cosí Colau. Li ho vaig consultar. Ho sabia. I tant que ell ho sabia. Tot i ser una persona ben culta, lletraferida i amant de la història del seu poble, encara em va sorprendre la quantitat d’informació que em va donar de manera immediata. És com tenir un cronista en la família i a més amb implicació afectiva en el  tema que ens ocupa. Veureu.

L’any 1946 es va plantar una falla al carrer de Sant Josep. Se n’encarregà el jovent del veïnat. Xics i xiques van fer els ninots i van elegir fallera major: ma tia, Carme la de Sena, mare de Colau. Va ser única ja que per pressions del rector (mireu la data: en ple nacional catolicisme) no es va tornar a plantar. Un poc després —potser per imitació o per dur la contrària al capellà—  a principis dels anys 50, al carrer  Major, també se’n plantà una i sembla que va tenir el mateix resultat.

La primera falla, amb un cert estatus de formalitat —i amb comissió!— es va plantar  al carrer Alacant el 1967. És, a hores d’ara, la falla més antiga de les  que hi ha a Quart i es començà a plantar a la plaça de l’Ajuntament però, com que el 1975 inauguraren el casal del carrer Primer de Maig, des d’aleshores planten la falla al carrer Primer de Maig, justament al cantó de la casa de la meua familia Vidal Monzó. En 1979 en nasqué un altra, creada per un grup de fallers d’aquella primera del carrer Alacant. Ès la falla Marqués de Solferit, pionera de les altres cinc que van anar creant-se a continuació. Aquestes set falles, totes les del poble, pertanyen  a la Junta Central Fallera de València, ja que Quart no en té. De la clavaria en què vaig participar, ja en parlaré. Dels Moros i Cristians, recolliré informació.

Lady Pepa

En l'entrada anterior parlava de la iniciativa del Col·lectiu Pere Quart. Ara, vos oferisc l'article amb què hi he participat i que ha sigut publicat al Catorze.cat.

LADY PEPA

Una dona molt lletja, que parla molt bé... així deia un dels versos de la cançó que nosaltres, les alumnes d’un modest col·legi de monges, cantàvem, d’amagat, a la nostra professora de Literatura. El batxillerat ens va coincidir amb els anys de més fama del grup instrumental Los Pekenikes. Ho teníem ben fàcil: si a la nostra professora li deien Pepa i els Pekenikes no feien lletres, nosaltres no podíem desprofitar l’oportunitat d’inventar la de Lady Pepa.

La professora, que no era lletja i no parlava tan bé, no ens va transmetre amor per la literatura ni per la llengua ni pel llatí, les assignatures que impartia. Solament ens bombardejava amb bona cosa de noms la majoria dels quals no podíem retenir. Encara recorde com un malson Gutierre de Cetina. Vaig tardar molt de temps a saber que eixe era el nom correcte i no un error de Lady Pepa en pronunciar-lo. Però, no patiu, d’aquelles aules van eixir unes quantes xiquetes, ara dones cultes i combatives, gràcies a la influència d’uns altres professors i professores.

Per això, per aquesta experiència escolar meua, entenc perfectament, i lloe, que la crida del Col·lectiu Pere Quart al professorat actual s’estenga més enllà de l’assignatura de Literatura ja que mai no se sap per on, o des d’on, poden arribar les bones influències. Encara recorde alguns detalls que excedien el contingut de la classe però que m’han acompanyat sempre.

El professor de matemàtiques ens va ensenyar a pronunciar correctament el cognom del científic suís Euler de manera que totes les seues alumnes sabem que el grup eu, en alemany, es pronuncia oi. Cada vegada que llisc algun mot que conté eu m’enrecorde de don José Manuel. Del teorema, ja és una altra cosa. Sense pretendre-ho, aquest home va dirigir el focus dels meus interessos cap a les llengües estrangeres.

El professor de Filosofia ens recomanava llegir cada dia mitja horeta, però cada dia. I ell cada dia ens ho repetia. Jo cada dia m’enrecorde de don Leopoldo, encara ara, sempre que obric un llibre. A més, dins de la seua assignatura solia comentar l’actualitat i ens feia portar retalls de premsa. Això em va encomanar l’afecció per llegir la premsa... cada dia.

El professor de Grec ens parlava habitualment d’Honoré de Balzac. Deia que en l’obra d’aquest escriptor es trobava la vida sencera. Si ens contava alguna anècdota de la seua família i feia referència, per exemple, a la relació amb la seua nora, sabia citar la novel·la de Balzac on apareixia eixe aspecte en l’argument. Per sort, nosaltres coneixíem l’autor atés que no només era don José María qui ens parlava d’ell: teníem a la señorita Monique.

La professora de Francés era de Lyon. Va vindre a València per a casar-se amb el seu promés i va trobar treball en el nostre col·legi. Això la feia admirable als nostres ulls adolescents: vindre a casar-se a un altre país i posar-se a treballar. Era tan diferent! Era molt bona professora. No només vam aprendre llengua, també va insistir molt en la Literatura. Actualment, a França han desparegut del temari escolar autors que aquesta dona ens donà a conèixer. La recorde quan venia els dilluns amb el tocadiscos —d’aquells que semblaven una maleteta— cap a la classe de vesprada i jo l’esperava al carrer per veure-la entrar tota carregada i ben animosa. Aleshores Georges Moustaki ens feia el dictat. Quant que vam aprendre!

En acabar quart de Batxillerat, quan encara no havia donat Filosofia, ni Grec ni havia arribat la señorita Monique al col·legi, la señorita Marita, la d’Història, em va recomanar dues lectures per a l’estiu: El Dios de la lluvia llora sobre México i Sinhué el egipcio. Aquest va ser l’inici del no parar.
---------------------------------------------------
Podeu llegir més articles d'altres autores i autors a Vilaweb, Ara, El Punt Avui, El periódico, La Vanguàrdia, El nou 9.... Tots amb l'objectiu de parlar de la persona que els va impartir literatura.

Les casualitats a què em va dur Alfonsina Storni

La meua amiga Montserrat em donà a conéixer de part del seu marit, suís practicant,  l’Alfonsina Storni. Vaig aparcar la informació que em va fer arribar per correu electrònic en espera d’estudiar la figura de la poeta argentina nascuda a Suïssa i decidir si publicava alguna cosa sobre ella el 8 de març o buscava un altre enfocament.

Posteriorment, però sense haver pres cap decisió al respecte, conec  per causalitat la professora doctora Elia Saneleuterio Temporal que em regala el seu text Los viajes de “La Storni”, recollit en el volum col·lectiu El viaje en la Literatura Hipanoamericana: el espíritu colombino, editat a l’abric del VII Congreso Internacional de la AEELH (Asociación Española de Estudios Literarios Hispanoamericanos).
Elia havia escrit en el mateix número de la revista de la Universtat de València Náyade, on jo vaig publicar Bàrbara invitada per la doctora Ana Lozano de la Pola, la qual té un article, Viajes de escritura y lectura en los cuentos de Silvina Ocampo (escriptora present igualment a l'olimp literari argentí), en el volum de l'AEELH abans citat. Com es veu clarament, una cadena de casualitats literàries molt reconfortants. Sembla aquell conte de la cabreta que volia pa, una cadena de casualitats.

En aquells moments jo sabia poc d'Argentina. Coneixia aquest país i les seus gents per dues raons principals: els textos que copiava en classe de mecanogafia, allà pels anys seixanta (per què tindrien eixe llibre?), i el viatge que vaig fer el 2007 a Buenos Aires. En aquelles classes de mecanografia, en una acadèmia sítia en l'actual plaça de l'Ajuntament, recorde que vaig llegir el mot colectivo per primera vegada referit a un autobús de transport públic i també la recomanació de caminar de casa al treball i únicament “tomar el colectivo” si es té molta pressa. Em sonava una cosa molt estranya perquè jo era molt joveneta i em movia a pas lleuger per tota València. Només agafava el tramvia, el 22,  per a anar a Quart de Poblet. Posteriorment vaig conéixer la fama que tenen les dones argentines de cuidar-se. Ho vaig comprovar quan, a qualsevol hora, pel parc Lezama veia dones caminant amb roba esportiva. També vaig observar que a les dones ens serveixen edulcorant quan demanem cafè o infusió però als homes els pregunten si en volen. Si aneu a Buenos Aires heu de saber que un té és un té però una infusió és un té de hierbas. Quan el demanes en qualsevol lloc has d’especificar quina herba vols: manzanilla, tilo, boldo... però no pots demanar poliol o timó perquè no els coneixen i no en tenen.

Alfonsina Storni, qui es va suicidar per ofegament en el riu de la Plata als 46 anys, després d'haver-ho anunciat en un poema dedicat a Horacio Quiroga, 

amic i amant, que s'havia suicidat un any abans. Uns pocs anys després Virginia Woolf ho faria al riu Ouse. Alfonsina pensava que el suicidi és una elecció de les persones gràcies al seu lliure albir. M'ha vingut al cap la pel·lícula de 1971 Harold i Maud. 
La recomane, ja que malgrat tocar eixe tema, també té humor. Si més no, no deixe un gust amarg. Que tingueu un bon any!




Totes les fotos són captures d'internet

Burgos i algunes joies dels seus voltants

De vegades els viatges, tot i  desitjats, quan es fan, deceben. Però de vegades, no, i fins i tot poden millorar-ne les expectatives. Aquest ha sigut el cas del viatge que hem fet a Burgos. L'objectiu principal era conéixer els jaciments d'Atapuerca i visitar el Museo de la Evolución Humana. També teníem moltes ganes de tornar al monestir de Las Huelgas després d'haver llegit les dues novel·les de José María Pérez Peridis sobre el regnat de la reina Leonor i del rei Alfonso VIII: Esperando al rey i La maldición de la reina Leonor. D'altra banda era obligat reviure, per la seua bellesa, l'interior de la cartoixa de Miraflores. Personalment, afegia el desig d'anar a San Pedro de Cardeña, on El Cid, segons el Poema, deixa la dona i les filles quan ha d'abandonar Burgos.

Però no acaba ací la cosa. En algun lloc d'aquest blog trobareu escrit (potser les persones que em coneixeu també m'ho heu sentit dir) que el claustre romànic que més m'agrada és el de la cocatedral de San Pedro, a Soria. Camí de Burgos paràrem en la ciutat del Duero per a visitar de nou el dit claustre. Llàstima! Estaven d'obres a l'exterior  i tenien barrat l'accés al temple. Bé. Tornaríem a parar a la tornada. O, si no era possible, en un altre viatge.

La ciutat de Burgos té en el seu alfoz un paratge dit Fuentes Blancas, una zona de gran riquesa botànica on destaquen els caducifolis àlbers i pollancres que acompanyen el curs del  riu Arlanzón. Al capdamunt de  la muntanyeta que remata eixe gran parc es troba la cartoixa de Miraflores, un entorn de pau i  silenci, a tocar del centre de la ciutat.

En la foto d'ací dalt podeu veure l'escut de Castella-Lleó i, a la dreta, el de Juan II, el pare d'Isabel la Católica, que acompanyen la part superior de l'arc d'entrada a l'edifici. Ja sabeu, qui paga, mana i deixa petjada.

La cartoixa acull actualment 22 monjos segons em va dir el jove que atén l'entrada. Li vaig indicar que en la guia, que jo portava a la mà i que ell mateix m'acabava de donar, en posava 20. Amb alegria angelical em va contestar que hi havia hagut dues noves vocacions. Com diu una amiga meua, si les dones acaben sent ordenades serà per la manca de vocacions, no pel feminisme de l'església catòlica.

La cartoixa, malgrat estar habitada, es pot visitar parcialment amb comoditat. L'itinerari destinat al turisme està molt ben indicat i hi ha suficient informació per gaudir del recorregut. Podem veure un tríptic flamenc de finals del XV, com les vidrieres. Una imatge delicadíssima de la Virgen del Coro, situada sobre la porta per on accedeixen els monjos al cadiram, d'anouer fosc, a cantar. En fi, podria fer una relació molt llarga de tot el que s'hi pot trobar però no és el costum d'aquests articles. Ara bé, menció especial s'ha de fer del retaule gòtic del presbiteri, on també trobem el panteó reial, amb Juan II i Isabel de Portugal. 

Gràcies a la població i fortificació de les localitats de la zona que va ordenar el rei Alfonso III, a finals del segle X, els monjos pogueren fundar i mantenir amb una certa seguretat els seus monestirs. És el cas de l'abadia de San Pedro de Cardeña. Actualment només es pot visitar l'església perquè el monestir està habitat i no s'hi pot accedir. L'entorn està molt ben condicionat, net, bonic i amb informació en diferents llocs. El corredor obert que du a la porta de l'església està jalonat per lloses plantades verticalment que contenen els versos del Cantar de Mío Cid referents al lloc.

Però no en vam poder veure l'interior. En obrir la porta exterior de l'església, trobàrem un cartell que deia que si no està el guia pots telefonar al número que està escrit i que en cinc minuts arriba. Després de tres telefonades i vint minuts, vam deixar San Pedro de Cardeña.

Tot i així, paga la pena la visita. 

Per fi li tocà el torn al Monasterio de Santa María la Real de Las Huelgas. Rep aquest nom del lloc on es va edificar, que en castellà  antic vol dir terreny de cultiu que no es treballa i es dedica a pastures. Va ser  fundat pel rei Alfonso VIII de Castella per influència de la seua muller, la reina  Leonor de Plantagenet, que volia el seu Fontevraud, l'aleta del cor de sa mare, Elionor d'Aquitània. 

Des del principi va ser un centre molt influent fins el punt que l'abadessa de Las Huelgas tenia tant de poder que depenia directament del papa i fins i tot podia nomenar abadesses d'altres monestirs. Tot això s'acaba amb  Pius IX, el dels pastissets.

Arquitectònicament és un monestir grandiós. El vam veure amb la companyia preceptiva d'un guia. La visita acaba en un nou espai expositiu  (quan vaig estar-hi la vegada anterior encara no existia) on es poden veure teles, objectes diversos, vestits i manuscrits, com el Códice de las Huelgas. Es tracta d'una còpia del segle XIV que recull el repertori que cantaven les monges i que ha esdevingut una de les principals fonts musicals de l'Ars Antiqua. El recorregut acaba en Las Claustrillas (foto anterior), un bell claustre romànic, la part més antiga del monestir.

Vam visitar el Museo de la Evolución Humana que, en el meu plantejament inicial del viatge, era l'únic objectiu. Però mentre buscava informació i anava trobant coses noves o recordant d'altres, com explicava al principi, el viatge acabà sent més complet. El museu és un espai molt còmode. Açò és important perquè moltes vegades hem trobat museus antipàtics, que no són confortables, que no et fan agradable la visita. A voltes és perquè es vol aprofitar un edifici dels dits històrics per damunt de qualsevol consideració raonable, per interessos allunyats dels artístics. Aquest museu de Burgos porta la firma de Juan Navarro Baldeweg i va ser inaugurat el 2010. És un espai net, lluminós, esclarit. El contingut està molt ben distribuït i ordenat temàticament per les diverses plantes. Cada mitja hora hi ha visita guiada cosa que permet fer un recorregut personal i un altre dirigit a fi de copsar més aspectes relatius a les troballes i investigacions del personal científic que s'ocupa dels jaciments. 

La visita als jaciments, a uns quinze de kilòmetres de la capital, al terme d'Ibeas de Juarros, consta de dues parts. Una, molt interessant on mostren les excavacions i una altra, prescindible, dirigida, al meu  parer, a l'alumnat escolar. Tot va començar amb la construcció del ferrocarril. En fer les obres per a la via van anar descobrint restes que aviat posaren en coneixement de la gent especialista. Açò és molt important ja que quan no hi havia protecció legal, en fer obres, podien aparèixer restes arqueològiques i que ningú les reconeguera, valorara n'informara. Quantes hauran quedat soterrades després d'haver vist la llum per una troballa casual! Recordeu el cas dels tractors que, en poder aprofundir la terra treien mosaics, per exemple, que donaven lloc al descobriment d'una vil·la romana o, el tren, com he dit, en el cas que ens ocupa, a la meravella de tot el que amaga la sierra de Atapuerca, un lloc màgic la contemplació del qual no cansa.

Tornem. Ens parem a Soria. Ara, sí, la cocatedral estava oberta i el claustre, magnífic. Ací baix el teniu, amb pou i xiprer.

Fotos: Ismael Vallès.

El dolor de la meua ciutat

València està convertint-se en una ciutat inhabitable, cosa que em fa sentir molt trista. Tant que avui el text no va de viatges, va d'una ciutat decadent. Si el preu per a formar part de la Unió Europea va ser deixar-nos com a país turístic, ho han aconseguit. Si bé és cert que la gent de València també posa de la seua part. 

Vaig a treballar a peu, activitat d'alt risc. He de procurar allunyar-me de la vora de les voreres per si algun cotxe s'hi acosta per la inèrcia d'una velocitat inapropiada i il·legal . He de mirar molt bé en totes direccions després de posar-se verd el meu semàfor i assegurar-me que ho puc fer sense perill. He de discutir amb les i els ciclistes que van per damunt de la vorera per a aconseguir que s'aparten del meu camí i no ser jo qui haja de deixar-los pas. I que no em vinguen amb exemples d'altres ciutats europees. Qui s'ha acostat a l'estació de trens d'Àmsterdam pedalant una bicicleta? Ningú. Ja t'avisen que quan hi ha gernació has de baixar de l'innocent vehicle i dur-lo de la mà. Mentres, he d'anar mirant al terra per a no xafar merdes de gos (quan pagaran els seus amos els desperfectes en el mobiliari públic pel pixum?) o vòmits humans (ai, les nits de borratxera) i he de posar-me auriculars per a sentir la ràdio i protegir-me de l'insuportable soroll del trànsit. 

El soroll ambiental normalment, sense comptar les Falles,  és tan incòmode i desagradable que dificulta el desenvolupament del treball diari. Com a exemple, els crits de les converses que mantenen les persones que ocupen les taules del pati del bar on dóna el meu despatx (ho podeu substituir pel vostre cas). Tot i que tanque les finestres, com en aquest país allò de l'eficiència energètica i la protecció sonora són mots buits, les converses, habitualment acompanyades de crits i de rialles, continuen sentint-se i molestant. Ah! I que alguna persona del veïnat no pose la música amb un volum incomprensiblement fort! 

El centre de la ciutat és intransitable per culpa de les taules i les cadires de les terrasses dels bars. Si he de passar pels voltants de la plaça de la Reina un dijous, quan se celebra el Tribunal de les Aigües, dia que sol coincidir amb l'arribada d'algun creuer, he de pegar molta volta i córrer el risc que em tornen a obrir la motxilla, com em va passar ja amb una parella de lladres famoses, ja que eixa volta suposa anar per carrerons on la policia no fa acte de presència. I elles ho saben.

Quan arriba la nit, la gent continua ocupant les terrasses dels bars. Ara, els de baix de ma casa, on ja estic més protegida  del soroll del carrer per les obres d'aillament que jo em vaig haver de pagar. Però, són set bars i restaurants els que es veuen des del meu balcó! Això és ambientalment insostenible. Per a acabar-ho d'adobar hi ha un jardinet amb bancs on la gent s'està hores i hores fins i tot després d'haver tancat els locals d'on han eixit. Parlen, riuen, toquen la guitarra... És que ningú sap parlar sense cridar? És que ningú treballa de matí? Tota eixa gent té torn de vesprada i no li cal matinar? També cal mencionar els vehicles de recollida de residus i, de tant en tant, els que s'anuncien amb sirena o els que s'avisen a través del clàxon. No tenen telèfons mòbils per dir-se "ja sóc ací"? O senzillament no poden quedar a una hora i ser puntuals?

En fi, que jo tenia la il·lusió de comprar-me un pis al centre de la ciutat. En broma deia que als peus mateix del Miquelet. Però ara, estic esperant la jubilació per a anar-me'n a una ciutat on es puga viure sense sorolls i passejar sense ensurts. I que no em vinguen amb les poca-soltades del sol i de l'estil de vida mediterrània. O és que qui diu això pensa que la vida mediterrània és fer l'haca a tota hora?

A València es poden fer moltes coses relacionades amb la cultura. Pots visitar el Museu de la Seda, ubicat en el col·legi de l'Art Major de la Seda, recentment restaurat per la Fundació Hortènsia Herrero, d'on també han eixit els diners per als treballs de Sant Nicolau, eixa meravella barroca que ens ha retornat l'equip dirigit per la catedràtica Pilar Roig. On no arriben els diners públics perquè han anat a parar a butxaques privades, intervé el mecenatge.

També es pot visitar el Museu de Belles Arts, on els guardes de seguretat d'empreses externes estaran parlant i rient o gastant-se bromes amb les ràdios a través de les quals es comuniquen i que només han de fer servir per raons de seguretat. No pots comptar amb ells si vols saber alguna cosa sobre l'exposició que amb tanta molèstia estàs intentant veure. Molèsties que han començat en el carrer per culpa dels protectors, ancorats a la vorera, d'unes bastides a hores d'ara inexistents que estreten el pas des de fa molts anys.

Caldrà afegir una asignatura escolar sobre Urbanitat, allò que vam estudiar en el nostre batxiller d'examen d'ingrés, revàlida de quart i revàlida de sisé. La clau està en l'educació i si no es dóna en les famílies s'haurà d'adquirir a l'escola. En cas contrari aquesta societat se'n va en orris. València, una ciutat amb gran i bell patrimoni artístic i arquitectònic. En teniu un tast en les fotos d'Ismael Vallès.

El mirlo blanco i Carmen Morell

Ma mare cantava sovint una cançó que parlava d'una infanta d'un regne de canyella i d'un jove agosarat que li regalà una merla blanca. Jo era menuda i com no sabia de quin color eren les merles, em costava traure'n l'entrellat. Tampoc no he sabut mai si era una cançò popular, si tenia autoria coneguda, si se sentia a la ràdio... El cas és que no fa molts anys em vingué la curiositat i vaig escorcollar per internet amb resultat negatiu: res de res. Però, ves per on, ahir se'm va ocórrer tornar a buscar i, ara sí, vaig tenir èxit. 

Pel que he llegit, la cançó es diu El mirlo blanco (1) i és una creació de Carmen Morell,  original de Perelló i Monreal. M'agradaria que em diguéreu si coneixeu la cançó, si vos sona haver-la sentida cantar i, sobretot, si en teniu alguna gravació. Quan  en faig referència en alguna conversa, la gent em sol dir que els sona, que l'han sentida cantar a alguna dona de sa casa. Recordeu que fa unes dècades, a casa es cantava mentre es feinejava. 

A continuació faig la transcripció de la lletra, acompanyada d'unes fotografies de l'artista que he tret d'internet. 

A la infanta de un reino de canela

ocurriósele un día pregonar:

“Solamente daré mi augusta mano

a aquel que un mirlo blanco

me pueda regalar”.

Murmurando la corte comentaba:

“nuestra infanta  ha perdido la razón”.

I la infanta, con aire de gran porte,

reunió a toda la corte

y de este modo habló:

Si supiérais amar

no os faltara razón

para justificar

vuestra murmuración.

mas debéis ignorar

pero yo os lo diré

más que infanta real

soy mujer, soy mujer…

A palacio llegóse un aldeano

y a la infanta rogó sin vacilar:

“Concededme señora vuestra mano,

pues traigo el mirlo blanco

que vos queríais lograr”.

Pero al ver que era negro el mirlo blanco,

ordenó lo cargasen de cadenas,

y luego, por su ingenio, su mano le brindó.

Y termínase aquí

 la historieta de amor

de un aldeano feliz

que una infanta adoró.

Si es mentira o verdad,

en verdad no lo sé

como la oí contar

la conté, la conté.

-------------------------------------------------

(1) El títol és HISTORIA SENTIMENTAL