ELS CABELLS DE LA MESTRA

RELAT  PREMIAT EN EL V CERTAMEN DE RELATS BREUS SOBRE LA DONA CONTA’M    DONA, CATARROJA 2005

A la primeria del mes de setembre, Rosa Llopis es fa ver càrrec de l’escola unitària de Benimassa, un poble envoltat d’ametlers i oliveres, propietat, com quasi tot el que també hi havia al termes pròxims, de la família Molins des de molts segles enrere.

Joan Molins, l’únic membre que quedava de la poderosa nissaga, havia multiplicat l’immens patrimoni heretat i es dedicava a viatjar, per plaer o per negocis, arreu del món. Això feia que passara al poble només unes poques setmanes a l’any;  sempre arribava amb una nova peça acabada d’adquirir i que immediatament engrossia la col·lecció d’obres d’art que conservava en una cambra magníficament equipada que s’havia fet construir al soterrani de la mansió familiar. Aquest edifici ocupava un dels dos costats llargs de la rectangular plaça del poble. La resta del polígon estava formada per l’ajuntament i les cases de les persones principals de Benimassa, entre les quals es trobava la que tradicionalment s’havia destinat al mestre i que, ara, era l’habitatge de Rosa.

Justament quan Rosa prengué possessió de l’escola, Joan acabava de tornar d’un dels seus viatges amb la intenció de quedar-se al poble el temps que calguera fins enllestir la signatura dels documents que permetrien, a la seua mort, que la biblioteca familiar passara a ser propietat de l’ajuntament. Per aquest motiu l’alcalde els va citar al seu despatx un divendres al final del dia. Va presentar Joan com al mecenes del poble i en va dir flors i violes. De Rosa va explicar poc, ja que la jove solament feia dos dies que havia posat els peus a Benimassa. Tot i així no pogué estar-se de repetir la seua sorpresa per l’arribada de la jove, ja que les autoritats educatives havien enviat les credencials a nom d’una altra persona i sobtadament, sense cap explicació, canviaren de titular. La pretensió del batlle era molt senzilla: només volia que la mestra manifestara la seua opinió sobre els llibres i sobre els documents. Mentre llegia aquests últims, Joan no deixava de mirar els cabells de la jove. Una autèntica model de Ticià, es repetia interiorment fins que Rosa Llopis començà a parlar.

—      Senyor alcalde, pel que acabe de llegir aquesta donació es farà d’acord amb el protocol habitual. No hi ha res a dir per la meua part, a més estic segura que els advocats del senyor Molins en saben més que no jo. D’altra banda, una biblioteca és un tresor i s’ha d’acceptar a ulls closos, tot i que no en conec els fons.

—      Aleshores, interrompé Molins, ha de venir a casa i conéixer-los.

—      Amb molt de gust.

—      Quan li ve bé?

—      Demà, en acabar la classe.

—      Perfecte, contestà Molins

—      Molt bé, gràcies a tots dos, conclogué l’alcalde.

S’acomiadaren i donaren per finalitzada la reunió més breu a què havien assistit mai. Només amb quatre passes en direccions oposades, després d’eixir de l’edifici consistorial, els dos acabats de conéixer ja eren cadascú a sa casa. Rosa va pujar al pis i va apartar les cortines per aprofitar la llum que encara quedava. Endevinà Molins darrere d’una de les finestres de la primera planta del palauet familiar. Rosa encara observà, amagada i complaguda, la casa del veí durant una estona, fins que s’apagaren tots els llums i la minyona travessà la plaça.

Mentrestant, Joan Molins baixava a la cambra, al seu museu particular. Era el lloc on acudia a fer-se una copa, mentre gaudia de la seua magnífica col·lecció, d’acord amb una litúrgia que consistia a prendre una beguda evocadora del país d’on procedia l’última obra que havia comprat. Es tractava d’un acte solitari i íntim: únicament l’havia compartit, en una ocasió, amb una prostituta africana que llogà una nit perquè l’acompanyara en la contemplació d’unes ceràmiques nigerianes que havia adquirit amb prou feines.

Aqueixa nit, mentre engolia lentament el licor de banana i mirava l’índia maia de l’etiqueta de l’ampolla, pensava en Rosa. Es recriminà que ja no estava en edat d’encapritxar-se de totes les rosses amb cabells llargs i rulls que trobava. Però el blasme li durà ben poc, el pensament tornava al seu nou capritx i rememorava amb autèntica fruïció la curta estona de la conversa a la casa de la vila alhora que es recreava en l’elecció d’estratègia de seducció per a l’endemà.

A l’hora acordada, Rosa Llopis tocava a la porta de Joan Molins. La va rebre vestit elegantment i la va fer passar. En entrar a la biblioteca, es quedà bocabadada per la gran quantitat de volums que hi havia. En va recórrer els lloms amb la vista i va dir:

—    Açò és una meravella. Jo sóc una humil mestra però puc aventurar que vosté té en aquests prestatges i armaris autèntiques joies bibliogràfiques, obres d’art.

—    T’agrada l’art?

—    Sí, molt. No en sóc especialista, però.

—    Em faries, doncs, l’honor de visitar la meua galeria?

—    Galeria?

—    Sí, al soterrani, on he habilitat un espai per a les meues coses.

Passaren per una mena d’antesala on hi havia una otomana, un joc de tres tauletes —una amb la beguda, una altra amb una figura antropomorfa maia i la tercera, buida— i dos cavallets de pintura coberts per teles lleugeres de brodat oriental sota les quals s’endevinaven sengles quadres. Amb un efecte teatral Joan en deixà un a la vista.

—    Mira, Rosa, ets tu.

—    Jo?

—    Sí, fixa’t en els cabells: són com els teus. No, com els teus, no. Els teus són suaus, panteixava l’home mentre acaronava el cap de la mestra.

Joan serví dues copes i destapà l’altre quadre. La model era similar a l’anterior, potser la mateixa, però ara, amb els cabells recollits. Rosa es deixava pentinar pel luxuriós i vell milionari, mentre no deixava de mirar, alternativament, l’escultura de jade americana i el nom de l’etiqueta de la botella: Copán.

De matinada, Rosa eixia  del poble. Abans d’agafar l’autopista, parà el cotxe i telefonà:

—    Sóc Raquel.

—    Com ha anat?

—    Perfecte! El vell té la figura.

—    I nosaltres, l’ordre.

—    Doncs, endavant, deteniu-lo.