LA CASA DEL MARQUÉS

La primera vegada que vaig pensar d’anar a l’Argentina va ser l’any 1995 a causa de les arracades de la periodista Amalia Sánchez Sampedro. En la cimera internacional que s’ocupava d’educació i desenvolupament social que tingué lloc a la localitat andina de San Carlos de Bariloche, la meua admirada reportera portava una bola del món penjant de cada orella. Aquestes esferes, virolades i lleugeres, em van fer adonar-me que sabia molt poc d’aquest país americà i que potser caldria conèixer-lo. Tanmateix, passaren els anys sense que jo reprenguera la idea de viatjar a l’Argentina. Fins i tot quan Beatriu, la meua filla, se’n va anar a viure a Buenos Aires jo imaginava els retrobaments familiars a casa, a València. Mai no me’ls representava al revés. Però a començaments de l’estiu de 2007, Beatriu em recriminava en un missatge electrònic que jo haguera elegit per al meu viatge de vacances una destinació diferent a la capital argentina. Així que cap allà vaig volar, canviant l’estiu europeu per l’hivern de l’hemisferi sud.

Després d’uns quants dies a Buenos Aires, no trobava res que m’evocara la ciutat elegant, culta, amant dels llibres i europea sobre la qual jo havia llegit. L’oratge humit i la llum grisa m’abocaven a la inactivitat. Per animar-me, vaig decidir fer una escapada a Córdoba, ciutat serrana. Vaig eixir de l’estació de Retiro, on tots els serveis (restauració, lloguer de cotxes, lavabos, botigues, venda de bitllets....) estan oberts les vint-i-quatre hores del dia i per on passegen els gossos buscant menjar i els xiquets demanant diners. El trajecte es feia amb semi-cama, un autobús molt còmode, durant tota la nit. En fer-se de dia comencí a veure vaques. Era la primera vegada —també és cert que era la primera vegada que abandonava la zona urbana— que les veia en aquest país, famós per la ramaderia bovina i totes les indústries que se’n deriven. Anàvem de llevant a ponent travessant la regió, completament plana, que els mapes turístics han denominat Centro.

La ciutat de Córdoba està precedida durant molts quilòmetres per les villas, que és com els argentins denominen als assentaments irregulars. Barraques i més barraques. Misèria i pobresa. Aquesta successió s’interromp de tant en tant per comerços, bancs, escoles, parròquies. Una oficina del registre civil... comença a haver-hi semàfors i autobusos urbans: ja som a tocar del nucli principal de la ciutat. L’estació d’autobusos està molt a prop del centre històric, de manera que m’hi acoste passejant. Compre el diari en un dels carrers de vianants (Córdoba és una ciutat molt agradable) i entre a un bar per a llegir còmodament mentre mire d’escalfar-me un poc. Demane cafè amb llet i criollo, un panet amb greix de vaca. No ho encerte. Hauria d’haver demanat una medialuna (és com els argentins denominen els croissants) o una altra factura (pastissets variats). Pare l’orella per a sentir l’accent local, més agradable que el bonaerenc. El cambrer m’indica, a petició meua, com trobar l’oficina d’informació turística que, com és freqüent, es troba a l’edifici de l’ajuntament. 

Camí de l’ajuntament, a la plaça de San Martín (el general que més carrers, places, illes, estàtues i monuments té en tot el país), trobem muntada la fira del llibre. Em sorprèn: a casa nostra sempre la fem durant la primavera. De sobte em sembla veure la foto d’una persona coneguda. Em fixe bé: és un cartell electoral que he vist durant el viatge unes quantes vegades. Es tracta de la governadora Liliana Olivero, que es presenta a la reelecció. Allà estava ella, enmig de la plaça major, repartint en mà propaganda per a les eleccions. Quan ve cap a mi, li done les gràcies i li dic que sóc estrangera, que no puc votar. M’explica algunes coses —com ara que el vot a l’Argentina és obligatori— i em pregunta d’altres. La conversa s’interromp perquè l’avisen que s’ha de preparar per a la roda de premsa amb periodistes estrangers.

Continue el camí cap a l’ajuntament i arribe a l’oficina d’informació turística. La dona que m’atén té l’amabilitat d’acompanyar-me fins a la catedral, on tot just acabava de començar la visita guiada que jo buscava. La guia (a la qual li falta alguna dent, com a la majoria dels argentins d’una certa edat) ens parla molt somrient, no amaga la seua voluntat d’agradar i manifesta contínuament el desig que estimem la ciutat, que va ser fundada el 1573 amb el nom de Córdoba la Llana de la Nueva Andalucía. Els noms que posaven en aquella època! Aquesta Córdoba va ser capital de la Gran Provincia Jesuítica del Paraguay, que incloïa territoris que avui en dia són part de l’Argentina, el Brasil, el Paraguai, Bolívia i Xile. Visitem els edificis que conformen la denominada manzana jesúïtica i alguna coseta més, però no un palau colonial que havia exercit sobre mi un atractiu irresistible des que n’havia llegit les primeres informacions: la Casa del Marqués de Sobre Monte.

Córdoba —també Buenos Aires— és una ciutat quadriculada: quan en mires el plànol tot són quadrets. Açò és degut al terreny (cada quadrícula) que rebien els qui havien d’habitar la ciutat per construir-s’hi la casa. Per tant és molt fàcil orientar-se: sempre està tot a unes quantes quadras (illa de cases) a la dreta o a l’esquerra. Sense cap problema, pel que acabe d’explicar, arribe al Museo Histórico Provincial ubicat a l’edifici que jo m’havia entestat a conèixer. De vegades aquestes cabuderies proporcionen les majors satisfaccions del viatge, com em va passar amb el museu. Està instal·lat, en la casa del Marqués de Sobre Monte, que ocupa tota una illa. És molt interessant observar la bona conservació del museu, com es reconeixen totes les dependències, com s’ha aconseguit l’harmonia entre el palau i el contingut que alberga. Hi ha molts vigilants als quals pots preguntar i, a més, informació escrita en faristols cada pocs metres. Pots fer-te una idea molt bona de com vivien les famílies aristocràtiques en l’època colonial, amb quins productes comerciaven, quins vestits portaven, els instruments musicals que tocaven...

Però el goig no podia ser complet: l’accés a la primera planta estava barrat. S’endevinaven cables i llums, se sentia fressa d’aparells, no podia endevinar quins. M’acoste a un dels vigilants i li pregunte què passava i per què no es podia pujar a visitar les habitacions superiors. Em demana disculpes, ho lamenta i m’explica que estan en campanya electoral i que la governadora Liliana Olivero ofereix un roda de premsa. Afegeix (els argentins són de verb abundant) que com es tracta dels periodistes estrangers, els ha citat en aquest edifici perquè és el més emblemàtic de Córdoba.

Quan ja done la visita per acabada i estic a punt d’abandonar el museu, l’home que m’havia donat tantes explicacions em somriu i, per compensar-me en saber que jo havia vingut de tan lluny, em diu:

— Si guarda silencio, puede subir. También hay una periodista espanyola, la de los pendientes grandes.

HELENA

Helena havia triat per a aquell matí el vestit de jaqueta blau marí, el de lli, el més fresc que tenia, a fi d’evitar, en la mesura del possible, la calor de finals d’estiu. De tota manera, confiava que, després de tants anys, encara fos cert el que sempre havia sentit dir: a Benimassa, que està tan alt com el Miquelet de la Seu, sempre fa més frescor que a València.

Amb la tranquil·litat que li permetia l’emoció del moment i la seua educada i famosa puntualitat, entrà a l’Estació del Nord per a muntar al tren de les onze. Arribà amb molta antelació; tanta que, després de comprar el bitllet i de passejar una estona per les andanes mentre recordava els anys que a diari havia xafat aqueix sòl, encara faltaven vint minuts per a l’eixida. Pujà al primer vagó i s’assegué. El tren estava buit. Helena es preguntava si pujaria molta o poca gent. S’alçà, s’acostà a la porta i es va fixar en la llarguíssima andana. Havien canviat tantes coses! Fins i tot l’estació! Intentà distraure’s amb aquestos pensaments però estava nerviosa i no només pel motiu del viatge sinó també pel fet de tornar al poble.

El tren s’havia omplit de gent i havia iniciat la marxa. Ho sabia perfectament, però encara ho preguntà a una joveneta que seia davant:

— Benimassa és la pròxima?

Baixà del tren sense cap problema i va eixir de l’edifici de l’estació. Arribà a la carretera, passà la fàbrica de l’oli i, pel pas de vianants del Casino, creuà a l’Ajuntament. Una vegada al Portalet, solament li faltava fer unes passes per a entrar a l’església. Ja hi eren les monges i alguns vellets hostatjats a la mateixa residència que havia sigut l’última llar de sa tia Teresa. Uns pocs parents llunyans, als quals Helena reconeixia amb prou feines, i els parroquians habituals de les misses de difunts completaven el reduït grup d’assistents a la cerimònia de cos present, versió local de corpore insepulto. Helena no va poder evitar comparar aquest soterrar amb el de l'oncle Rafelet, al qual no va assistir però que sabia que va ser multitudinari. L’oncle Rafelet! La persona que més l’havia ajudada, de vegades explícitament i en altres moltes ocasions sense que ella ho sabera. Sols el temps li aclarí molts dels comportaments d’aquest home. Ningú dels dos no encaixava en la família però ell ho patia amb alegria, amb elegància. Ella era massa jove, massa vehement, i la serenitat no formava part encara de les característiques de la seua personalitat. D’adolescent, de jove, només pensava a fugir. Creia fermament que la vida estava fora, ben lluny, al mític i obert estranger, i no comprenia que hi podia haver altres opcions com, precisament, la de Rafelet: convertir el seu secret en una illa a recer d’invasions perverses, indesitjables.

Posada com estava en el paper d’única familiar pròxima, se sorprengué lamentant-se que no hi haguera cap home per a presidir el dol com era el costum. Una membre de la tradicionalíssima i conservadora família Molins en un acte atípic. Quines jugades feia la memòria! Ella pensant i queixant-se com les seues ties! Acompanyà el fèretre al cementeri amb el cotxe que havia posat a la seua disposició la companyia funerària. Va rebre el condol de les tres o quatre persones que s’hi acostaren.

Tornà a València amb la intenció de fer un tomb i anar a dinar a qualsevol cafeteria abans de tornar a l’hotel on havia reservat habitació. Mentre passejava pel centre de la ciutat, es reconfortava pensant que, tot plegat, no havia sigut tan dur com ella temia i que, al capdavall, amb la tia Teresa havia soterrat l’últim lligam amb la família i amb el poble. Aquesta reflexió la portà a adonar-se que ara era veritablement lliure. No volia pensar. La cosa havia anat bé i no volia que les cabòries li capgiraren el dia. Passà pàgina, senzillament, com en tantes altres situacions, doloroses o no, i somrigué en adonar-se que havia superat aquest episodi el dia que s’iniciava una nova primavera d’hivern la seua estació preferida, els mesos que més i més diversos records li duien.      

Va ser una primavera d’hivern quan Vicent li parlà per primera vegada. Tots dos havien nascut a Benimassa. Vivien a carrers allunyats però es veien sovint perquè coincidien a la font, la zona més fresca del poble, on tothom acudia fugint de la calor que domina els mesos d’abril a novembre. Ell anava amb els seus amics i Helena amb les seues amigues. En aquella època les colles estaven formades per joves del mateix sexe excepte durant els dies de Pasqua, quan s’ajuntaven per a menjar-se la mona després d’un protocol d’apropament i selecció que en temps anteriors havia arribat a resoldre’s a pedrades entre els joves mascles dels pobles pròxims, habitualment rivals en aquestes i altres activitats. De vegades, Helena i Vicent se saludaven, es deien bon dia o feien un gest amb el cap. Mai no havien mantingut una conversa. Tanmateix, una vesprada especialment calorosa a causa del vent de ponent, toparen en acostar-se a beure aigua de la mateixa canella de la font. Helena va fregar sense voler l’avantbraç dret de Vicent i va sentir com els seus pèls, rulls i bruns, li produïen una mena de corrent elèctric que li recorria tot el cos. Va enrojolar-se i ell, en adonar-se, li digué molt somrient:

— No et preocupes, el rubor pudoris és molt traïdor.

Helena esdevingué de sobte una estàtua muda. No pogué contestar, ni somriure, ni engolir. Es quedà, amb les galtes roges i plenes d’aigua, veient com l’observaven uns ulls que semblaven fets per a mirar-la només a ella.

Quan Helena estava fent el Batxillerat a València, cada dia anava de bon matí a la ciutat i, després d’acabades les classes de la vesprada, tornava al poble. Feia els dos viatges amb un dels cotxes menuts —hi havia cinc vehicles al garatge de sa casa— conduït pel xofer de la família. Dinava al col·legi envoltada de privilegis. Ocupava la millor taula, li servien els millors trossos de carn i li completaven l’àpat amb un got de llet que li feien beure d’amagat, ocultant l’acció a les altres alumnes. Els tentacles econòmics dels Molins arribaven arreu. Ella es comportava amb naturalitat i no es feia de malvoler entre les companyes, ja que era una persona amable i generosa a més de molt aplicada. Algunes de les altres escolars depenien de les seus traduccions de llatí, dels seus consells per a acabar les pràctiques com volia exactament la professora d’Hogar i de la seua influència per a triar el lloc on anar d’excursió o fer els exercicis espirituals. Ella es trobava més a gust entre les amigues de València que entre les del poble —amb les quals havia jugat de menuda i encara eixia a fer passeigs amb les bicicletes— perquè s’hi sentia més lliure a l’hora de manifestar les seues opinions. A Benimassa, obria la boca i tot el poble sabia què havia dit, ho jutjava i molt sovint ho tergiversava. Allò sí que era pervertir el missatge, com estudiaria més tard en Teoria de la Comunicació.

Arribà l’hora de fer el curs preuniversitari i el consegüent canvi a un institut, ja que al col·legi on anava Helena no es completava un grup d’alumnes suficient per a aquest nivell perquè la majoria abandonava els estudis per a fer Secretariat, Comptabilitat, Mecanografia o atendre el negoci familiar. El pare i la mare prengueren l’última decisió de la seua vida: enviar-la a l’únic institut femení que quedava a València i evitar que compartira l’aula amb joves de diferent sexe. Abans de començar el nou curs, acabada d’encetar la primavera d’hivern, els pares moriren en un accident de trànsit. Poques coses canviaren per a Helena. Les funcions maternals i paternals continuaven diluïdes en la bassa gelatinosa de la família. La situació econòmica li seria explicada pocs anys més tard per l’oncle Rafelet, l’únic parent diferent, el que més pròxim sentia i el que la va ajudar en la primera pretensió: prescindir del xofer i traslladar-se amb tren. Helena no va saber mai —tampoc no calia— si Rafelet la va recolzar senzillament per complaure-la, per premiar la presa de la seua primera decisió o perquè era un bruixot que sabia per què ella volia anar amb tren.

Benimassa estava comunicada amb València per ferrocarril i per tramvia. Posteriorment, aquest va ser substituït per l’autobús, però el tren era preferible perquè l’estació estava al bell mig de la ciutat i, per tant, molt a prop de la Casa del Xavo, de Lanas Aragón, de les consultes dels millors metges especialistes i dels despatxos del notaris, objectius més usuals —a banda de les cases de joc i de prostitució— de les visites de la gent dels pobles de la rodalia. El grapat de joves universitaris de Benimassa, entre els quals es trobava Vicent, es desplaçaven amb tren mentre somniaven que algun d’ells es compraria un cotxe i tots el compartirien. El trajecte durava pocs minuts, però la conversa els acompanyava fins a l’encara passeig de València al Mar, on es repartien per les diferents facultats, després d’haver anat deixant pel camí els que havien d’abandonar el grup perquè eren estudiants de batxillerat o alumnes universitaris de l’edifici del carrer de la Nau i, per tant, tenien destinacions diferents. A aquest grup es va afegir Helena junt amb Rosa —que feia primer de Ciències i anava, per tant, a la mateixa facultat que Vicent per bé que a diferents cursos— i un altre xic que començava Medicina i que pujava a Manises. El primer dia, els nous viatgers van ser rebuts amb un discurs farcit de regles que ningú no havia complit mai però que tenia l’objectiu, poques vegades aconseguit, d’intimidar els més joves, els nous. Helena escoltava i somreia sense creure res del que sentia. No havia tingut mai ocasió de relacionar-se amb xics de més edat, però, intel·ligent de mena, copsà immediatament que tot es devia a un ritual probablement heretat del primer grup d’universitaris que feu el mateix trajecte anys abans. Vicent la mirava complagut. Ella ho notà però dissimulà perquè anava asseguda al costat de Rosa —que escoltava el conferenciant sense parpellejar— i no volia que el primer dia del tren ja parlaren en el poble de les mirades de la xiqueta dels Molins amb els xics del tren. A més, estava segura que les famílies ja ho havien parlat —a instància dels Molins com no dubtava Helena— perquè Rosa la vigilara. En aquell primer viatge no sabia encara el preu que hauria de pagar per la llibertat, minsa, menuda i irrisòria llibertat de prescindir del xofer particular, però era conscient que havia de mantenir la prudència i la discreció en tots els aspectes.

El segon dia, les dues joves ja començaren a conversar sobre els respectius estudis, les coses que feien, els coneguts comuns i les festes del poble. Rosa, més ficada en les notícies locals —sa mare tenia una botiga de queviures a la plaça— li comentà que cada any hi havia menys clavariesses i que elles dues haurien de fer alguna cosa per a animar les altres joves del poble a fer la festa, que així potser no es perdria la tradició. Helena no hi estava massa interessada però una veu interior li deia que no s’escaparia de fer la festa si s’hi entestava la família i, pel que havia dit Rosa, intuïa que la cosa anava de filles de famílies del poble de tota la vida, una manera d’excloure els forasters, que des de feia anys superaven la població autòctona.

Durant els anys d’estudis a València Helena va mantenir el seu habitual alt rendiment acadèmic tant a l’institut femení on va fer el curs preuniversitari com a la Facultat de Filosofia i Lletres, on acabà en la convocatòria de juny totes les assignatures. Va començar a llegir assaig; va fer l’amor per primera vegada; va afeccionar-se a la pintura; va fumar marihuana; va devorar els clàssics de la música i de la literatura i va sentir-se atreta per un partit, clandestí, és clar, com no podia ser d’altra manera en aquella època. Havia passat de la repressió familiar a la llibertat de pensament i, en ocasions, d’acció perquè tot i no haver-se decidit mai a militar en cap organització política col·laborava en algunes activitats del partit que més coneixia.

 Vicent no era aliè al canvi. L’ajudava en el manteniment de la mentida permanent. Helena havia de mentir constantment per a sobreviure, per no ofegar-se, per no tornar-se boja. Havia de combinar les dues vides, la de la família i la seua pròpia. Però València és menuda. Quan una persona està en un ambient determinat coneix totes les persones que hi pertanyen, però de vegades hi ha interaccions entre dos sectors. Helena es va atemorir quan una companya de la facultat, Elisa Ferrandis, que també patia la dicotomia família-vida personal, li va dir que sa mare havia fet que la Guàrdia Civil la vigilara. La família Molins tenia moltes influències pels diners; la família de l’amiga tenia moltes influències per coincidència política amb el poder, aleshores un sol i únic poder. Com va saber la família Ferrandis que Elisa militava al Moviment Comunista? Doncs, senzillament per una interacció indesitjable. Arribà la notícia al poble i sa mare ho posà en coneixement de la Guàrdia Civil. Helena s’alarmà. Pensà que això li podria passar a ella en qualsevol moment. Però tenia l’oncle Rafelet i amb ell parlà. Van quedar un dia a dinar a València i conversaren. Helena no li digué el motiu de la cita però l’oncle la va sorprendre.

— Aquesta família nostra viu com en el passat, solament valora les coses materials i les aparences, és com tothom. Però tu i jo no. Som diferents d’ells. Però tampoc no som idèntics tu i jo. Tu has estudiat i t'has clavat en política i jo no he fet cap de les dues coses.

— I tu com saps que jo estic en política?

— De la mateixa manera que tu saps que jo sóc homosexual. Perquè veiem més enllà dels nostres nassos, perquè pensem i perquè vivim.

— Vaja, mai pensí que series tan explícit.

— És la primera vegada que tenim una conversa llarga i sols.

— Cert.

Helena no s’havia clavat en política com deia Rafelet. Coneixia unes quantes persones, companys i companyes de la facultat, que militaven en partits polítics a les quals havia ajudat o protegit en alguna ocasió, assistia a assemblees i poca cosa més. Llegia molt i coneixia els autors marxistes com podia conéixer els psicoanalistes o els existencialistes. A més, tenia molta por de la Guàrdia Civil i dels membres de la brigada político-social.

— Què penses fer en la vida?

— Acabar la carrera i anar-me’n a l’estranger.

Cap dels dos en va fer més comentari. Durant uns instants es quedaren mirant-se sense espantar-se per una pregunta que abraçava tot i una resposta oberta al món. Rafelet canvià de conversa i Helena conegué la seua situació econòmica. Tenia molts diners i un gran patrimoni però la llei no li permetia fer-ne ús: no havia fet els vint-i-un anys, ni els vint-i-tres, ni els vint-i-cinc, ni tenia pare, ni el juristes havien començat a redactar la Llei 14/1975, ni estava casada. La seua minoria d’edat era, per tant, absoluta i permanent.

— Helena, els temps estan canviant i Franco no tardarà a morir-se, així que queden uns anys perquè entre tu, jo i el meu amic notari prenguem una decisió. A veure si convé emancipar-te o fer-te una venda simbòlica dels béns que heretaràs o... no ho sé per a això confie en el meu amic.

— D’acord, sé que tu faràs el millor per a mi. Però per què dius que queden uns anys?

— Acabes de dir que en acabar la carrera aniràs a l’estranger, no? Doncs crec que no en tornaràs mai i vull que te’n vages sense deixar cap problema darrere.

En eixir del restaurant i acomiadar-se de Rafelet, Helena agafà un taxi. Tenia molta pressa d’arribar al piset que Vicent acabava de llogar pràcticament a la vora de la mar. Mentre hi arribava, Helena ja pensava en la tornada a Benimassa. No tindria més remei que fer-ho amb un altre taxi. Aquesta setmana hauré d’augmentar el compte i inventar-me un aniversari o un sant! Li donaven tots els diners que necessitava, però els havia de justificar encara que només fos verbalment. Algunes despeses no les podia declarar i les substituïa per roba interior, celebracions o llibres inexistents. Avui hauria de mentir de nou per a explicar que arribava molt tard a casa. Ja sabia on havia de baixar del taxi perquè semblara que tornava a peu des de l’estació. Confiava que l’oncle la protegiria si avui no eixien bé les coses. De moment, encara circulava pel port.

Helena obrí la porta i trobà Vicent amb un concert de Brandenburg al plat i un llibre de Louis Althousser a la mà. Helena preferia Mozart però ja li anava bé Bach. Es besaren i en un instant el posà al corrent de la conversa amb l’oncle. Vicent no tingué temps ni de servir-li un Cointreau.

— Comprens, Vicent? Podré continuar estudiant a l’estranger i doctorar-me al país que em done la gana.

Vicent li demanà que s’esperara un moment, que apagava els llums i que tornava amb ella al poble. Anaren cap a la parada de taxis del carrer de la Reina i n’agafaren un. La coneixia bé i sabia que els moments d’eufòria la desequilibraven. No volia deixar-la sola per si li baixava l’adrenalina sobtadament. Si no era el cas, també convenia estar a prop per si necessitava resposta al torrent de preguntes que d’un moment a l’altre començaria a abocar.

Passava el temps i els cursos se succeïen. Estava acabant tercer i, al pròxim octubre —sempre la tardor en la seua vida—, havia de triar especialitat. Helena volia estudiar llengües clàssiques però de moment es conformava amb l’especialitat de Filologia que oferien a la Universitat de València amb la confiança d’anar a Alemanya a estudiar llatí.

Una vesprada de maig Vicent li mostrà l’anunci d’un camp de treball a Anglaterra. Volia anar-hi a recollir maduixes i guanyar diners. Sabia que explotaven els estudiants però si s’esforçava tornaria a casa amb bona cosa de bitllets. Per la manera d’expressa-ho, Helena notà que amagava algun detall.

— Caram, Helena em sorprens contínuament. No estic mentint-te però és que, sí, tens raó, hi ha una altra cosa.

— Vinga, digues-m’ho!

— Doncs, és que m’han oferit la possibilitat de formar part durant uns mesos d’un grup d’investigació.

— Això encara és millor! On és el problema?

— Que és a Gal·les.

— Doncs, què més vols? L’estranger, Vicent, l’estranger.

— Però estarem molt de temps separats.

Van estar una estona parlant de tots els aspectes i els detalls que els venien al cap. Helena tenia solució per a tot i si no la trobava confiava en l’oncle en el cas que es tractara de diners. Finalment, decidiren deixar-ho estar fins que arribara la contestació dels gal·lesos a la proposta del professor de la Universitat de València amb qui col·laborava Vicent. Helena, però, no veia en Vicent la frescor i la certesa que mai no l’abandonaven. Potser són els nervis pels preparatius. Amb aquest pensament la jove resolgué les cabòries.

Havien deixat de ser companys de tren per a formar una parella enamorada i ara anaven a separar-se per primera vegada. Vicent, qui no podia ni alenar si no la tenia a la vora, no patia cap estat d’ansietat pels preparatius; Vicent el que volia era que Helena se n’anara amb ell. Fins i tot havia esbrinat, gràcies als col·legues i amb molta discreció, que hi havia, i precisament al mateix campus, departament de llengües clàssiques. Per tant l’única cosa que calia era proposar-li-ho. Però temia que Helena no ho entenguera. Una dona que patia tant per a aconseguir la seua independència, que tenia tan clar el que volia, que desitjava valer-se per si mateixa, no acceptaria de cap de les maneres que ningú, ni Vicent, li variara un grau el rumb que ella s’havia marcat. D’altra banda, i açò és el que més li dolia, estava convençut que Helena no l‘estimava suficientment, que mai no lluitaria per ell i que tot l’esforç que feia mentint a casa per a estar a la platja alimentava la seua satisfacció de dona amb secrets, però no era un esforç dirigit únicament a gaudir de Vicent, açò era una conseqüència de la primera hipòtesi. Finalment, Vicent havia pensat que hi havia la possibilitat de casar-se. D’aquesta manera estarien junts i Helena eixiria del poble de la manera que sempre havia somniat: per a anar a l’estranger.

Acabada la conversa i la beguda, feren l’amor en el llit amb capçalera de ferro, en l’habitació que havien habilitat per a poder acaronar-se de cara a la mar. Aquest llit l’havien comprat de vell i l’havien restaurat —Helena mantenia que únicament l’havien netejat— gràcies a un manual italià adquirit en una llibreria de la plaça de Lope de Vega. Al costat hi havia un caixó que feia de tauleta per a deixar el cendrer, el paquet de Ducados i el llibre de poesia dels novísimos. Era l’habitació que acollia els seus somnis, els seus projectes, les seues il·lusions i les seues converses totes les vesprades que podien estar-hi junts. Parlaven del dret a l’avortament, al divorci, a l’autodeterminació, a la llibertat. Comentaven les lectures de Fromm, Harnecker, Huxley, Feuerbach. Reflexionaven sobre la infraestructura i la superestructura i sobre el determinisme. Discutien si la ciència depén o no de l’economia. I Vicent feia bromes sobre el capital de què un dia disposaria Helena. Ella sempre s’enrojolava.

Helena no s’explicava com podia traure temps per a estar tantes hores amb Vicent i com podia combinar aqueixa vida amb la que havia de dur segons esperaven d’ella els Molins. De vegades es burlava de si mateixa i parlava d’esquizofrènia, de doble personalitat o coses així. I Vicent resumia amb ironia que això era dialèctica. Dialèctica!

Arribaren tots els papers gal·lesos i Vicent partí sense haver pogut fer-li la proposta de matrimoni. Era major la por que tenia a la resposta d’Helena que el desig de continuar estant junts. Va fer el cor fort repetint-se que era qüestió d’uns mesos. Ella es va quedar al poble. Convingueren que s’escriurien. Ell ho faria al pis de la mar i així Helena, amb l’excusa de passar el dia amb les amigues de València a la platja, podria recollir el correu, tenir cura del pis i escriure-li de cara a la mar.

El mes següent Helena no va menstruar. No s’ho va pensar dues vegades: portà l’orina a la farmàcia més allunyada dels llocs que ella freqüentava perquè li feren les anàlisis pertinents. Als tres dies li confirmaren el que tant temia: estava embarassada. Mai no li havia passat pel cap la possibilitat que això li passara a ella. Anava a la consulta de l’única ginecòloga de València que no preguntava l’estat civil. La primera visita la va fer abans de tenir la primera relació sexual amb l’única intenció de sotmetre’s al reconeixement mèdic que calguera per a saber si podia prendre anovulatoris. Estava convençuda que la contracepció era cosa seua, no era qüestió de delegar en els partenaires —i menys si eren ocasionals— una responsabilitat tan gran. La metgessa li va dir que no hi havia cap problema i li recomanà prendre’n tres mesos seguits i descansar-ne un, segons les pautes que aleshores s’estilaven. Havia d’anar a la consulta una vegada a l’any o les vegades que volguera en cas de tenir algun problema o dubte. També li donà a entendre que no volia saber res d’avortaments. Helena ho tenia tot molt estudiat, molt assumit, però era evident que alguna cosa havia eixit malament i calia actuar amb rapidesa. Anà a la platja per a mirar entre el papers si Vicent havia deixat el telèfon de la universitat on estava. El trobà i s’assegué junt a la finestra mirant com la mar esdevenia grisa a poc a poc.

—Bé, ara ja tinc el número, només cal telefonar-li, però què li dic? Que vinga?

A partir d’aquesta i altres preguntes, algunes formulades en veu alta, Helena va reflexionar i va prendre la decisió d’avortar. No hi tenia cap problema intel·lectual ni molt menys moral. Tenia un problema logístic: com anar a Londres. En un tres i no res es presentà al locutori de la Telefònica. Els déus li eren propicis: als cinc minuts Helena i Vicent ja estaven parlant. Li ho explicà d’una manera molt freda:

—Vicent, estic embarassada i he d’avortar.

Vicent respectà la seua decisió i li va perdonar internament, sense verbalitzar cap sentiment ni cap retret, que no li haguera demanat opinió. Callà aleshores i callà tota la vida. Ara bé, ni l’una ni l’altre mai no tingueren fills, ni en van fer cap comentari, ni, menys encara, van donar el menor indici de tenir la intenció d’adoptar-ne quan en dècades posteriors es va posar de moda.

Uns dies més tard Helena volava cap a Londres aprofitant una setmana que va fer passar per exercicis espirituals amb l’ajuda d’un capellà company de classe. Vicent la va recollir a l’aeroport. Per carrers amb un intens tràfec d’oficinistes, mestresses de casa i turistes, es dirigiren a la primera cita. Era una mena de clínica situada en el tercer pis d’un edifici victorià amb un portal molt estret i uns corredors amb les parets folrades del que en temps anteriors havia sigut paper pintat. Hi pujaren. Helena va ser atesa per unes infermeres de certa edat que portaven un uniforme blau amb davantal, punys, còfia i coll blancs i un rellotge d’agulla sobre el pit. Començaren les preguntes. Quan va tenir l’última regla? Quants anys té? Sap qui és el pare? Ha vingut amb vosté? Està segura del que està a punt de fer? De tota manera li ho explicaren. Estava clar que seguien un protocol obligatori i no se’n desviaven ni un bri. Encara va ser atesa per una psicòloga i per un metge. Finalment, va ser enviada a l’hospital.

Hi arribaren amb autobús, ja que era als afores de la ciutat. Era una casa gran amb aspecte agradable, fins i tot alegre. El vestíbul tenia butaquetes repartides al llarg de les dues parets laterals i, al fons, una escala molt ampla. Helena somrigué en recordar Lo que el viento se llevó i Vicent es mostrà satisfet de l’esforç que feia per mantenir-se serena. Deixà els papers que li havien lliurat al centre anterior i esperà que la cridaren. Mentrestant anaven entrant altres parelles, algunes molt compungides. Helena pensà que hi havia moltes formes d’afrontar un mateix problema i que per a algunes dones devia ser un terratrèmol religiós. Les comprengué i va sentir una immensa tendresa per elles. Hi havia italianes i irlandeses, catòliques per tant; víctimes d’unes creences castradores, sens dubte. Hi havia dues joves amb motxilla. Helena comprengué que havien eixit de casa mentint, fent veure que anaven a passar unes dies de vacances. Igual que ella. Finalment, la cridaren.

— Fins demà. Estigues tranquil·la.

Vicent la besà i mantingueren les mans juntes fins el tercer escaló. En arribar al replà es girà: ell encara estava mirant-la i somrient-li. La prepararen i la gitaren en un llit estret. Helena sentia molt de fred, però no en feia. La portaren al quiròfan i la varen dormir. Quan despertà es trobava en una habitació amb altres dues joves. Recordà que li havien advertit que no estava permés rebre visites. Es preocupà per Vicent perquè ell tenia dret a saber com es trobava, a veure-la, a abraçar-la. Ella tenia la necessitat de sentir-se acompanyada. I així fins l’endemà que li van donar l’alta. Vicent l’esperava. Marxaren al centre de Londres i, com que Helena es trobava bé, anaren a dinar a un restaurant. Triaren un d’italià, no volien córrer riscos i aventures gastronòmiques. Feia poc de temps que Vicent vivia per aquelles terres però suficient per a confirmar el que tots dos sabien: que la joia de la corona de l’imperi britànic no és el menjar.

Helena volà sola cap a Benimassa. Com tantes altres vegades, Vicent l’havia ajudada, però ella havia pres totes les decisions. Tornà a tenir la regla amb normalitat. Passà pàgina. No hi hagué cap problema amb les seues ties. Helena havia anat creant molts recursos estratègics. Guerrillera, li deia Vicent. Però ella s’haguera estimat més haver tingut una vida transparent, d’una afectivitat familiar expressada sense trampes. Les seus ties es comportaven com les havien programades, sense criteri. Era d’aquest món d’aparences d’on Helena desitjava fugir, serenament, però volia anar-se’n. De moment es conformava amb les anades al pis de la mar, les cartes de Vicent, l’arribada de la nova primavera d’hivern i el començament del nou curs, l’últim curs a València si els seus plans eixien com tenia previst. L’única cosa que no depenia d’ella era la tria de la universitat europea. Volia anar a Alemanya però el departament de clàssiques semblava tenir més contactes amb Itàlia, un país que a ella li semblava poc diferent. Poc o molt diferent al capdavall era l’estranger.

Començà el curs, tornà Vicent i reprengueren la normalitat de què havien gaudit els cursos anteriors. A casa dels Molins tot anava bé, tots contents de la xiqueta, que treia els cursos seguits, un darrere d’altre i amb bones notes. Helena va escoltar com un dia la tia Teresa explicava a una veïna que la neboda era tan bona estudiant que l’havien buscada de l’estranger. Ella va sentir una barreja de satisfacció i ràbia. Satisfacció perquè comprenia que s’havien fet a la idea que ella marxaria i ràbia perquè no li ho havien manifestat obertament, perquè sempre li amagaven els sentiments d’orgull i sobretot els d’afecte. Els comentaris que feien a Helena quan aquesta els explicava els seus projectes, els seus avanços, els seus guanys, semblaven estudiats per a fer-la culpable de no seguir un comportament adient al que s’espera d’una jove de bona família: casar-se i deixar-se d’estudis. Sempre estaven preguntant-li si tenia pretendents i ella deia que no, que cap, que el que volia era estudiar i ser professora a l’estranger. Açò últim no era exacte però pensava que així arrodonia l’excusa, que ho feia més entenedor per a les seues ties. Elles no sospitaven que mantenia relacions amb Vicent. El coneixien, era del poble, però com que vivia pràcticament sempre a València, semblava que havia deixat d’existir.

Tots dos acabaren els estudis a la universitat i amb el títol de llicenciats sota el braç encetaren el periple europeu. Per a sorpresa d’Helena, les dones Molins no li posaren cap impediment i l’oncle Rafelet li va donar tots els ànims i suport necessaris, principalment per la solució legal a tots els aspectes econòmics. Ella no era del tot conscient de la seua situació privilegiada. Només pensava que s’havia desfet de l’opressió de la família i del poble: no hauria de mentir més, no hauria d’aparençar, es considerava lliure, definitivament lliure, i no tenia por a res. Durant molts anys Helena i Vicent estigueren junts sempre que va ser possible. Vicent amb la recerca astronòmica, Helena estudiant i ensenyant llatí. Feren els doctorats, publicaren les seues investigacions i conegueren llengües i costums diferents. Aconseguiren trobar plaça definitiva a la mateixa universitat alemanya. Vicent encetà el segle XXI amb la proposta de la Universitat de València, amb la qual no havia perdut mai el contacte científic, de dirigir l’Institut Valencià d’Astrofísica, la creació del qual estava enllestint-se. Va ser fàcil acceptar. Tenia ganes de tornar a casa i acabar la seua vida acadèmica en la universitat on es va formar. Al capdavall, ell no havia tingut mai la necessitat d’eixir que per a Helena havia sigut vital. Havia arribat a enyorar coses, llocs, persones, maneres i tarannàs alguns dels quals potser no havia conegut ni viscut. Volia tornar a casa, senzillament. La seua aportació docent i investigadora era lloada internacionalment en els fòrums i publicacions especialitzades, però ell, humilment i veritablement convençut, pensava que tot això no ocuparia, en el millor dels casos, dues ratlles en una enciclopèdia.

Ho parlà amb Helena i ella no li va fer costat. Mai en la vida, en les gairebé quatre dècades que portaven junts, Vicent no l’havia vista tan dura, tan allunyada. Li ho va explicar de totes les maneres, amb tots els arguments, per totes les vies. Arribà a suplicar-li que si no volia tornar amb ell, que almenys respectara la decisió i no el marcara per sempre amb la culpa del trencament, com ella havia dit, lligant irremeiablement la relació personal a la professional. Helena s’havia passat els primers vint anys de la seua vida lluitant contra la intolerància i ara era ella la major i més cruel de les intoleràncies. Per la ment de Vicent passaren totes les renúncies i les claudicacions que al llarg de la vida havia fet, però no digué res. L’avortament d’Helena i la seua negativa a ser mare pesava en ell com una llosa però mai no li n’havia fet esment i no ho faria ara. Es negava a acceptar el repte que com a ultimàtum li llançà Helena: triar entre Helena i la direcció de l’Institut Valencià d’Astrofísica, continuació d’aquell Observatori Astronòmic en què ell va treballar amb tanta il·lusió com pocs mitjans. El vint-i-un de setembre volava cap a València tot sol.

Vicent a partir d’ara, coordinaria i dirigiria diversos centres menors, comarcals i d’altres àmbits, i el nou observatori astronòmic, que no tenia res a veure amb l’antic observatori de l’edifici de l’ara ja avinguda de Blasco Ibáñez. Quants canvis! Li ho hauria d’explicar a Helena. Helena!

Van estar mesos sense saber res l’un de l’altra. No feien servir ni el correu electrònic. Recordava les cartes que li havia escrit els capvespres gal·lesos feia moltíssims anys i les que havien intercanviat en altres períodes de separació per raons acadèmiques. L’enyorava. Cap a l’estiu va tenir-ne notícies. Li comunicava que la tia Teresa estava molt malalta i que ella eixia a fer un viatge de dos mesos. Li demanava, per tant, que si passava res se’n fes càrrec. Així d’eixut era el missatge, com si hagués anat dirigit a un veí, a un conegut. Li va doldre molt, era més que furgar en una ferida oberta, era témer que la nafra de l’ànima no es tancaria mai.

Vicent no pogué recuperar el seu piset de la platja. La desfeta urbanística havia canviat el barri, així que va llogar un pis al carrer d’Alacant i canvià la contemplació de la mar per l’observació de les vies del tren. L’habitatge era auster, fins i tot descuidat. Passava el dia a l’Institut i per a dormir no necessitava gran cosa. Tampoc no hi havia res que omplira la seua vida; poques coses, llevat de l’astronomia, cridaven la seua atenció.

El 21 de setembre, Vicent tornava a casa després d’haver celebrat tot sol el primer any de la seua tornada a València. Obrí la bústia i hi trobà una nota: Ja has localitzat l'estrella que ha de dur el meu nom? Plorà, plorà i plorà. Helena havia tornat. Ell agafà l’ascensor, ella estava esperant-lo al replanell. Quan van acabar de besar-se, de mirar-se i d’abraçar-se, Helena digué:

—    Vinc de Benimassa. Ja no tinc res més a soterrar.

PREMI IFACH DE NARRATIVA CURTA

CALP 2003

ALVAR I JEAN

A Ismael, Jordi-Arnau i Beatriu Vallès

El mes de juliol es va presentar al meu despatx un home que demanava informació per fer un viatge a Brussel·les, ciutat que jo coneixia i d’on havia tornat feia no gaire temps.

—    A Brussel·les? Doncs no menge croissants.

L’home no va poder evitar que el seu rostre manifestara una gran sorpresa en escoltar-me, tot i que el seu posat de cavaller li endolcia els gestos. Cortesament em va preguntar per què no podia menjar croissants a Brussel·les. Aleshores, animada pel seu interés li vaig exposar la meua teoria sobre la capital d’un país nou, postís, menut i irrellevant. Li vaig explicar que els belgues formen un poble amb complex d’inferioritat, cosa que els fa imitar moltes coses —preferentment franceses— amb resultats desastrosos i, com a exemple paradigmàtic, li vaig posar els horribles croissants que venen a la capital. Vam estar enraonant una estona molt agradable i vaig saber que el cavaller, a banda de conversador magnífic, era doctor en Sociologia.

Aquest record m’ha acompanyat durant gran part del meu recent viatge, que tot seguit contaré. Confie que la generositat i la comprensió dels lectors m’evite una nova sorpresa.

He visitat Finlàndia, començant pel nord, al llarg de 26 dies. Em vaig hostatjar durant una setmana a una cabana dels boscos de Pyhä, un parc natural. El segon dia d’estada —el primer va estar dedicat a descansar del llarg trajecte amb automòbil— ja vaig copsar en què basaven els finlandesos l’atractiu turístic del seu país: en no res. Però d’aquest no res inventen infinitat de reclams que els proporcionen bona cosa de guanys econòmics.

El paisatge està format per llacs i per boscos d’avets i de bedolls en amorosa convivència. Els llacs són bonics i d’aigües blaves perquè són grans i agafen el color del cel, però durant el recorregut al llarg de Suècia ja n’havia vist de més grans encara. Els boscos? Quan anys enrere passejava pels senders de la Selva Negra desitjava trobar-me amb Hansel, amb Gretel i amb la bruixa de tan màgics que em resultaven els majestuosos avets, les ombres, les clarianes i els menuts llacs d’aigües fosques. A Pyhä, el desig esdevenia un gran prec a tots els déus de totes les religions i de totes les mitologies perquè els mosquits no em picaren més. Abans que la resposta divina arribara, jo ja m’havia refugiat, insecticida en mà, a l’interior de la cabana. Però, clar, jo no havia fet més de sis mil quilometres per a tancar-me. Calia eixir i, al tercer dia, em vaig dirigir cap a una estació d’esquí. Ja han procurat els finlandesos diferenciar entre esquí alpí i el que ells practiquen, així s’estalvien les comparacions malicioses. Com que es tracta d’un país pla, en el punt on el terreny pateix, per un accident inesperat de la natura, una petita elevació construeixen un trampolí de fusta a fi i efecte que l’alçada arribe a uns seixanta metres perquè els esquiadors hi pugen i agafen un cert impuls que els permeta lliscar uns quants metres sense esforç. Gràcies a aquest pujolet vaig poder gaudir d’una vista, podríem dir-ne panoràmica, de la zona: un llac envoltat d’avets i bedolls.

Així les coses, havia arribat el moment de visitar una ciutat. Vaig fer cap a Rovaniemi, capital del cercle polar, ciutat on tots els camins porten a Santa Klaus. Fugir de l’ambient nadalenc —tot i ser el mes d’agost— va ser l’aventura més gran de la meua vida de viatgera. Jo no volia entrar a la cova d’aquest senyor, jo no volia veure de prop els rens, que prou fàstic em feien de lluny amb aqueixes banyes al voltant de les quals tenen el seu hàbitat preferit tots els insectes del món. Però, que n’era de difícil! Anuncis, paletes de trànsit, indicadors varis, aparcaments, ofertes, descomptes, promeses paradisíaques... tot portava a Santa Klaus. La fugida em dugué al centre de la ciutat on, afortunadament, m’acolliren alguns edificis d’Alvar Aalto. Però jo no sabia encara fins a quin punt els finesos son capaços d’escórrer un nom, un personatge. Em vaig acomiadar de Lapònia des d’una torre de fusta construïda al cim d’una muntanyeta, junt a una estació d’esquí, des d’on es contempla Rovaniemi, el plànol de la qual va dibuixar Alvar Aalto en forma de banyes de ren.

Vaig canviar d’allotjament i vaig baixar cap a l’anomenada zona dels llacs, com si el que havia visitat fins aqueix moment fos una altra cosa. Un altre parc natural, ara dit Tahko. Que en tenen, de parcs naturals! Com que no havia començat encara el famós ral·li dels llacs, m’acostí a Jyvaskyla, una ciutat coronada per una petita elevació sobre la qual han construït una torre —aquesta d’obra, amb ascensor i restaurant— des de la qual es pot veure la ciutat per damunt dels arbres. Pel carrer d’Alvar Aalto arribí al museu d’Alvar Aalto, dissenyat per ell mateix per a contenir informació sobre la seua obra, després d’haver passat pel campus universitari on hi ha alguns edificis d’aquest heroi nacional.

Posteriorment vaig visitar Savonlinna i el seu castell, Olavinlinna. Era de pedra! Com que havia vist tanta fusta resultava emocionant trobar una construcció d’un material diferent. El castell, en temps passats, vigilava la navegació que solcava el llac més gran i més bonic de Finlàndia. Aquesta frase —llac més gran i més bonic— es repeteix en la majoria de les revistes de promoció turística lletra per lletra, en canvi no es posen d’acord en el nombre de llacs. He llegit que n’hi ha 65.000 i he llegit que n’hi ha 380.000. És un avantatge, pots triar la quantitat que vulgues segons per què la vulgues fer servir. Abans d’abandonar aquesta ciutat, vaig fer un tomb pel mercat. Es repetia tot el que havia vist a Kuopio: creïlles —d’un calibre que nosaltres anomenem rebuig—, maduixes —les venen per litres– i pèsols —les beines dels quals encatifaven el terra—.

Per últim, abans d’abandonar Tahko, vaig fer una excursió a Koli, el punt més elevat de Finlàndia. Curiosament totes les guies turístiques coincideixen en l’alçada: 300 metres, però jo no crec que passe de 170. El que es contempla des d’aquest cim és el llac més gran i més bonic de Finlàndia. L’ham turístic, en aquest cas, és un llegenda. Conten que el compositor Jean Sibelius —parella d’Alvar Aalto en el buit olimp finés— va fer instal·lar al capdamunt de la diminuta roca pelada, però envoltada de bedolls i d'avets, que remata Koli un piano de cua la nit del seu casament.

Per fi, Helsinki. Seguint les recomanacions de la guia Michelin, vaig anar directament al mercat, instal·lat a la vora del port. Vaig arribar-hi des de la plaça del Senat a través d’un carrer empedrat on hi ha un ren dissecat a la porta d’una botiga de souvenirs. Una parella formada per la mare, amb una càmara fotogràfica a la mà com si enarborara un arma, i pel pare, que espentava el xiquet, obligaven el seu plorós fill a acaronar el ren mentre immortalitzaven l’escena. Vaig solidaritzar-me amb la criatura —a mi també em fan fàstic aquests animals— i vaig pensar què hauria sigut d’aquest xiquet si els pares l’hagueren dut a Lapònia, on els rens són els amos i senyors de les carreteres. Unes vegades has d’aturar-t’hi uns minuts fins que les deixen lliures per a la circulació dels vehicles i, altres, l’espera pot arribar a una hora si la malastrugança fa coincidir els rens amb dos autobusos de turistes, cada un en una direcció, que paren perquè els seus ocupants puguen dur a terme el més paregut a un safari fotogràfic.

El mercat era inaccessible a causa de la catifa verda. Tot i així vaig poder asseure’m per a dinar en una de les paradetes que servien menjar: creïlles i alguna altra cosa. Vaig coincidir amb dues dones nadives i veïnes d’Helsinki. En principi em vaig alegrar molt perquè vaig confirmar el que deia el llibre: és típic que els mateixos habitants de la ciutat dinen al mercat barrejats amb els turistes. Però en començar la conversa em vaig decebre. Em preguntaren pel trajecte que havia fet des d’Espanya fins arribar a Finlàndia, no van fer esment d’Helsinki i em recomanaren Tallin, la ciutat més bonica del Bàltic, segons em van assegurar.

En arribar a casa i obrir la bústia, tenia una postal que deia: “Benvolguda amiga, he hagut de recórrer als croissants per a desdejunar-me després d’haver tastat els gofres, contra els quals vosté no m’havia advertit”.

València, setembre 2001

Aquest relat va guanyar el Premi Maig de Narrativa Breu de 2002

Està editat en Perifèric

PARÍS, AGOST DEL 79

En arribar al lloc indicat en les instruccions que li havien donat, exactament a la plaça on les havia de recollir l’autocar, Isabel començà a buscar Aigües. Només es coneixien per la carta amb què, la setmana anterior, l’empresa organitzadora les havia posades en contacte, ja que eren les úniques assistents al curs —entre els quaranta joves d’arreu l’estat— que viatjaven des de València. Es tractava d’un curs de llengua francesa que impartia la Universitat de la Sorbona, a París, durant el mes d’agost.

Isabel estava estudiant Filosofia i Lletres amb el ferm propòsit d’especialitzar-se en Filologia i amb la il·lusió de visitar totes les universitats europees que pogués fent cursos, lectorats o estades d’investigació —la dècada dels setanta, per a una dona culta i inquieta, l’estranger era atractiu com el paradís. Va veure al periòdic l’anunci que li permetria fer-ne un primer tast i no ho va dubtar gens: a la Sorbonne!

La situació d’Aigües era completament diferent. Treballava en les oficines d’una empresa envasadora de suc de taronja que acabava de rebre una certa injecció de capital que volia utilitzar per a introduir-se en el món de l’exportació. Amb aquesta finalitat, una de les primeres decisions que va prendre l’empresari va ser enviar l’administrativa a estudiar idiomes. El món dels empresaris valencians començava a canviar, alguns fins i tot eren innovadors. Aigües —qui no havia pensat mai en la possibilitat d’eixir de Benimassa, el poble on havia nascut i on vivia— s’ho va pensar molt abans d’acceptar perquè es casava a l’octubre i es considerava obligada a no desatendre els preparatius. No s’havia vist mai al poble que una núvia fes un viatge abans de casar-se. Com havia  d’abandonar nuvi, família i poble les vespres del casament! Finalment accedí tot considerant que beneficiava el seu futur laboral, ja que no volia deixar la feina després de casada, com des de feia poc començava a no ser estrany, si més no, a ser tolerat en el seu món. A més, s'acabava de celebrar l’Any Internacional de la Dona i alguna cosa començava a entendre ella.

Es van reconéixer amb facilitat: eren les dues úniques persones amb maleta en tota la plaça. Se saludaren i pujaren a l’autocar, que tot just acabava d’arribar amb els participants que havia recollit en les altres ciutats. El vehicle era vell —fins i tot per a l’època— i el trajecte llarg, però tots eren joves il·lusionats que no paraven atenció a segons quines coses.

Després de molts quilòmetres de paisatges nous per a elles i per a la resta de viatgers, que no havien travessat abans mai el Pirineus,  arribaren a París. Es van dirigir a la Cité Universitaire, zona on estaven situades la majoria de les residències universitàries internacionals, alineades a la banda del Boulevard Jourdan que no ocupava el Parc de Montsouris. S’allotjaren a la Maison des Provinces, destinada als estudiants francesos però que, durant les vacances, oferia habitacions als estrangers. Estava situada al costat de la Maison Internacional, que albergava, entre d’altres, els serveis de biblioteca, menjador, oficina de correus i de canvi de moneda. La Maison des Provinces era l’edifici més antic de tots o, almenys, ho semblava. Estava envoltat per uns jardins molt bonics i d’ombra abundosa, cosa que s’agraïa en aquell mes d’agost, mol més càlid del que és habitual a la capital francesa.

 Les habitacions eren grans però amb el mobiliari molt just. Tenien dos llits, un armari, dues taules d’estudi, dues cadires i un lavabo. Els banys eren col·lectius amb les portes de les dutxes tallades per dalt i per baix, com les d’un saloon de l’oest nord-americà. Isabel hi notà des del primer dia la presència d’algunes persones alienes a la residència. Eren els captaires —versió real dels clochards que ella havia idealitzat a través de les lectures— que utilitzaven les dutxes de la Maison aprofitant la nul·la vigilància que hi havia a la recepció. Probablement també entraven a les habitacions buides a dormir.

Aigües, que no havia deixat mai Benimassa, des del principi es va encomanar a Isabel. Trobava aquesta més sabuda, decidida i eixerida. Una de les coses que van fer primerament fou traure’s l’abonament dels tres àpats diaris que servia el menjador universitari. Això era comodíssim i baratíssim, de manera que les dues xiques disposaven de més diners i més temps del que havien previst.

Ja el primer dia, al menjador, mentre triaven el dinar —cosa no gens difícil, atesa la minsa varietat— en la cua de l’auto-servei, van fer amistat amb Rosa, una sevillana que també formava part del grup i que cridava l’atenció per la seua bellesa. Segueren juntes i es posaren a parlar del dies que tenien per davant.

— Heu vist l’horari?, preguntà l’andalusa.

— Sí, ens ve molt bé. Ens desdejunem d’hora, agafem el metro a Porte d’Orléans i a les nou..., començà a argumentar Isabel en nom propi i en el d’Aigües, com començava a ser habitual.

— No, no. Esteu disposades a matinar tot el mes d’agost i a París?, protestà Rosa.

— Dona, solament són tres dies a la setmana i, a més, tenim lliure part del matí i de la vesprada, aclarí Isabel amb representació col·legiada.

— I la nit? Què em dieu de la nit? Jo pense anar-me’n al llit molt tard, no pense perdre ni un minut de vida en aquesta ciutat. Dormir c’est mourir un peu.

— Doncs, jo em retiraré aviat a estudiar, a més el meu nuvi..., intervingué tímidament Aigües.

— Però, què dius del teu nuvi? Estàs a París, la capital de l’amour, tallà ofensivament la sevillana.

Des d’una taula pròxima dos joves les miraven fixament. Rosa, molt decidida, s’alçà i es dirigí cap a ells. En un francés poc acadèmic però molt efectiu els va convidar a seure amb elles. Eren dos xics iranians que, com molts dels estudiants orientals, s’estimaven més quedar-se a passar l’estiu a París que anar a visitar la família i arriscar-se a no poder tornar a causa dels conflictes, de vegades bèl·lics, dels seus països. Aquests dos joves i les tres xiques van començar una relació molt enriquidora. Dinaven sempre junts —de vegades se’ls hi afegia més gent— i mantenien serioses converses fins que les dones de la neteja els indicaven discretament la porta d’eixida del menjador o es feia l’hora d’anar a classe. Amb certa freqüència, Rosa abandonava el grup per un algerià amb qui compartia les migdiades, un tipus de dormir que no la feia mourir gens.

Aigües no acabava de gaudir ni de la companyia ni de la conversa perquè sempre estava pensant en Toni i temia que no estigués d’acord amb el tipus de vida que estava duent. Isabel li repetia que no havia de donar explicacions a ningú, que no estava comportant-se malament, que era jove, que estava a París practicant la llengua que li havien encomanat aprendre i intentava convéncer-la que era l’última oportunitat que tenia de viure per ella mateixa perquè amb el casament les coses li canviaren molt.

A mesura que passaven els dies, Isabel i Aigües anaven adonant-se que estaven fallant moltes de les previsions i prestacions que l’empresa organitzadora del curs havia anunciat. Primerament es van decebre per la qualitat de l’allotjament; després, perquè les classes no s’impartien a les dependències universitàries; finalment, per la pèssima docència, a banda d’uns horaris dolentíssims. Així doncs, van prendre la decisió de no anar a les classes de la vesprada i gaudir amb tranquil·litat de la sobretaula, que solia continuar —a vegades fins l’hora de sopar— al bar d’enfront de la residència. Hi acudien les tres amigues, l’algerià, els dos iranians i alguna persona de les que a poc a poc anaven coneixent. El cambrer que els atenia era Joao Veloso, un immigrat portugués, educat i simpàtic.

Isabel notava que Aigües patia, tot i que aquesta no parlava dels seus sentiments. La coneixia poc, però el suficient per a haver advertit una certa insatisfacció; de cap de les maneres relacionada amb l’estada a París, sinó alguna cosa més complicada i seriosa. Aprofitant un momentet que havien quedat soles, Isabel li recomanà:

— Relaxa’t, abandona’t, no ets a Benimassa.

— Com saps en què estic pensant?, se sorprengué Aigües mentre es posava roja com una tomata.

— Realment t’estimes Toni?

— Crec que ja no ho sé, potser m’he acostumat a tenir una rutina, confessà Aigües.

Com que s’acostava Joao amb els cafés, les amigues intercanviaren un gest de complicitat que prometia continuar parlant en un altre moment.

Joao vivia sol en un pis molt barat i no tenia cap altra il·lusió que no fos reunir els diners que s’havia proposat i tornar a les ribes del Mondego a establir-se pel seu compte. Estava interessat en un menjador d’empresa, en un bar d’un centre docent o alguna cosa pareguda que li deixara lliure els diumenges i els dies de festa per a compartir-los amb la dona i els fills que pensava tenir. No era un home molt intel·ligent, però aqueixa manca la suplia amb escreix treballant moltes hores, sempre amb el somriure fàcil, la qual cosa era el que més atractiu el feia als ulls d’Isabel —molt donada a considerar les persones des del punt de vista de la bondat—, que li va donar conversa des del primer dia, utilitzant el poc portugués que sabia i que en realitat eren trossos de fados que retenia en la memòria. Ell li contestava cantant-li el vers següent però sense apartar la mirada d’Aigües, especialment per a remarcar les paraules d’amor. El propietari del negoci li permetia seure amb el grup d’estudiants sempre que no desatengués la resta dels clients, pocs, certament en aquella època estival. Joao, al principi un poc tímid, acabà participant amb alegria en les converses del grup. Un dia en què parlaven de vins dolços, que si el moscatell, que si el màlaga, que si el xerès, ell va dir que el millor era el que tenia guardat en una marraixeta al pis, un porto que s’havia dut de casa quan hi havia anat d’ençà que es trobava treballant a París. Així que les convidava a beure el primer dia que pogués plegar d’hora. Tots acceptaren immediatament i amb molt de gust.

Arribat el dia de la invitació, els amics decidiren fer un tomb guiats per Joao. Pel Boulevard des Capucines i després de comptar les columnes corínties de la Madeleine i decidir que n’hi havia 48, compraren uns pomells al Mercat de les Flors, unes cosetes per a sopar i ficaren proa cap al pis del portugués, que tenia les parets del dormitori empaperades amb fotografies de toreros a cavall i retalls de premsa que li enviaven des de casa sobre el seu ídol: Joao Moura. Els en parlà entusiasmat i els en contà vida i miracles mentre recorria amb el dit tota la paperassa com si es tractara d’una auca fins que quasi arribà al paroxisme en narrar aquell més d’abril que havia aconseguit, amb catorze anys d’edat, un triomf grandíssim a Campo Pequeno. Els iranians no badaven boca. L’algerià no entenia res. Rosa, es quedava amb el toreo a pie de mi Curro, que hasta aquí he venido con romero en la maleta. Isabel únicament pogué apuntar que li agradava José María Manzanares. Aigües es mantenia en silenci, atreta per les paraules i l’entusiasme de Joao. Va ser una vetlada molt agradable. Begueren, menjaren, rigueren i es divertiren de debò. Aigües no tornà a la Maison. Quan l’endemà coincidiren, a l’hora del desdejuni, al menjador universitari, ningú no li va preguntar res: la felicitat del rostre d’Aigües era la resposta a milers de preguntes. Isabel somreia satisfeta: la seua amiga havia perdut la por a decidir.

S’acabà el curs. Tots s’acomiadaven per grups o per parelles. L’algerià prometé visitar Sevilla. Els iranians estaven resignats a no poder fer plans fins l’aclariment de la situació al seu país.

— No ens veurem més. Que sigues feliç, Aigües.

— M’escriuràs, Isabel?

— I l’adreça?

— De moment, la de Joao, digué la jove amb una gran felicitat al rostre.