Vaig anar a Buenos Aires un mes d’agost, és a dir, vaig
canviar la calor humida de València pel fred humit de la capital Argentina.
Però pagava la pena: la nostra filla s’hi havia acabat d’instal·lar i anàvem a
visitar-la. Ens hostatjàvem al barri de
San Telmo en un hotel que es troba a tocar de dos bars famosos: Británico i El
Hipopótamo. Ho he escrit bé, he dit bar i no he repetit cafè que és
com sol aparèixer en les guies turístiques, segurament per donar-hi més
importància. Aquesta zona de què parle és la de Lezama, parc construït sobre el
terreny que va ocupar Pedro de Mendoza amb un grapat de soldats el 1536.
Aquesta ocupació va ser efímera perquè els indis els van fer la vida
impossible. Unes dècades més tard arribà Juan de Garay, qui va dur a terme la
fundació definitiva de la ciutat en el lloc que actualment ocupa la plaça de
Mayo.
Com que jo tenia moltíssima il·lusió de conèixer la província de Misiones,
on va viure el meu admirat Horacio Quiroga, autor d’alguns del relats més bells
que he llegit, vam decidir tallar l’hivern i fer una visita a les cascades de
l’Iguaçú: molts quilòmetres en busca d’un clima amable. Fem el viatge amb un
autobús que es diu semicama, és a
dir, no arriba a ser un llit però porta unes butaques molt còmodes amb un
suplement per a les cames que permet viatjar quasi en posició horitzontal. És
un mitjà de transport molt usual perquè el ferrocarril per a passatgers ha
desaparegut del mapa de l’Argentina —en queden unes línies turístiques
testimonials— i perquè és l’alternativa popular a l’avió. Hem de tenir en compte
que aquest país és molt extens.
L’agència turística amb què havíem contractat el viatge ens
cità a la cantonada de Cerrito amb Sarmiento, és a dir, a l’avinguda 9 de
Julio, la que acull el famós obelisc bonaerenc. Aquesta avinguda amplíssima i
llarguíssima té aqueix nom global, però cada vorera, cada mà del carrer, en té
un altre que, a més, canvia cada cinc o sis cantonades —cuadras—: Cerrito, Carlos Pellegrini, Irigoyen, Lima, etc. És a dir,
ningú no pot tenir el domicili a l’avinguda 9 de Julio, els números del carrer
pertanyen als altres noms. És el mateix cas de l’emblemàtica plaça Dorrego:
Dorrego és el nom de l’espai central, els domicilis són Defensa, Bethlem,
Humberto Primero i Aieta, les quatre cares del rectangle.
Travessem la ciutat en direcció al nord. Comencem a veure
les villas, eixos assentaments de
barraques on viu moltíssima gent en condicions insalubres. Per contra hi ha els
countrys, ciutats aïllades dins de
les ciutats, on pots nàixer, viure i ser soterrat sense haver-ne eixit ja que
cada country té els seus hospitals,
les seues escoles, les seues esglésies i els seus cementeris. Els rics no volen
mesclar-se amb les classes populars. Jo no he visitat cap d’aquestes
ciutats-illa però alguns en parlen i, de vegades, la premsa en fa alguna
referència.
Al cap d’una hora llarga ja podem veure el camp, les vaques
i ... els arbres, absents en la majoria dels carrers de Buenos Aires que jo
conec. M’agraden molt les planes i mirar el paisatge mentre viatge però aquesta
és tan extensa i monòtona que puc anar llegint Los reyes (un relat de Julio
Cortázar que recrea el mite del Minotaure, publicat en Narrativas Argentinas),
sense deixar de veure avetoses, xiprers i cartells electorals. Hi ha eleccions
presidencials a primers d’octubre però durant el mes d’agost tenen eleccions
municipals i provincials. La província argentina, al front de la qual hi ha un
governador o una governadora —vam veure tants cartells de candidates com de
candidats—, és una divisió política equivalent a les nostres comunitats
autònomes. Per culpa d’aquestes eleccions, els tràmits que Beatriu té en marxa
per a obtenir el document d’identitat argentí s’endarreriran encara més, segon
li van dir a Migracions. La burocràcia argentina és molt sensible.
Circulem per autopista. Supose que en diuen autopista perquè
es paga peatge però no perquè tinga tanques de protecció ni per la qualitat de
les àrees de serveis ni per la seguretat de les incorporacions i les eixides
dels vehicles. Una altra diferència amb les europees és la gran quantitat de
publicitat que hi ha al llarg de tot el recorregut i que a casa nostra es van
prohibir per a evitar distraccions als conductors. Per una cosa o per una
altra, el cas és que tenen molts accidents amb víctimes mortals. De fet, no es
estrany que la carretera siga un tema recurrent en qualsevol conversa. Les
propietàries d’un locutori de San Telmo em deien que, malgrat eixe problema,
Menem —el árabe, li diuen els
argentins despectivament— va presumir públicament i mentre era president que
ell es feia, amb el seu Ferrari, la distància entre la capital i Mar de Plata
en una hora, quan normalment se’n necessiten tres. Es veu que l’aznarisme és universal.
A la vora de la carretera hi ha moltes imatges de la Virgen
de Luján, moltíssimes. És comprensible: és la patrona de les rutes argentines.
Em recorda Grècia: tot eren capelletes al llarg de les carreteres. Ací, però,
la gent no se senya cada vegada que en veu una, com fan els grecs. Recorde la
cobradora de l’autobús de Marató a Atenes: capelleta que veia, tres vegades de
senyar-se. Eixa dona devia fer uns sis viatges al dia: costa imaginar la
quantitat de senyals de la creu que dibuixava sobre el seu cos: al front, al
pit, al muscle dret (els ortodoxos ho fan al contrari dels catòlics), al muscle
esquerre i a la boca (cobrava en monedes, no vull pensar en la quantitat de
microbis que torejava) per partida triple.
Per fi ens saluda el sol. Ja feia dies que no el veiem
durar. Parem en dues ocasions per a recollir uns viatgers que també venen amb
nosaltres i que per comoditat no han pujat a Buenos Aires. Ja portem unes hores
de viatge i hem transitat per la ruta 14 i la 12. Són les dues carreteres
principals que travessen el rectangle nord-est del país denominat turísticament
Mesopotàmia —està entre els dos grans rius, Paraná i Uruguay, que més avall
formaran el de la Plata— i que comprén tres divisions administratives: Entre
Ríos, Corrientes i Misiones.
Antigament el riu Paraná actuava com a frontera natural i aïllava aquesta zona de la resta de l’Argentina, ja que és un riu molt cabalós i molt ample. Avui en dia, gràcies a la nova enginyeria, s’hi ha pogut construir els ponts que han acabat amb aquesta situació. Més imatges blaves i blanques: “Virgen de Luján, patrona de las rutas argentinas, protégenos”. La primera parada, per a sopar, és a Gualeguaychú.
Continuem fent ruta tota la nit i quan em desperte solament
puc veure la boira. A poc a poc vaig endevinant la vegetació i finalment
m’adone que és compacta i diversa, amb zones de repoblació arbòria. La terra
roja m’anuncia que ja som a Misiones. Veig molts anuncis de càmpings i de
balnearis. El patriotisme arriba a tenir una empresa amb aquest nom: “Usina
Malvinas Argentinas”. Hi ha molt de trànsit, sobretot autobusos de viatgers i
camions amb troncs, molts camions amb troncs, no de bades queda solament el sis
per cent de selva. La selva missionera s’ha quedat reduïda al parc natural.
Una cosa que em resulta molt curiosa és que les escoles
estan numerades. Vaig veure uns barracons (tan indignes que ni el conseller
Font de Mora acceptaria) amb el número 800 pintat sobre una de les planxes que
feien de paret. Era, efectivament, una escola pública amb eixe número com a
identitat. Més tard, durant una parada, parlant amb una xiqueta que venia
pastissets, ho vaig confirmar i també vaig saber que tenen dos torns: o de matí
o de vesprada. No ho acabe d’entendre molt bé: si hi ha poca població i
aprofiten doblement les escoles, vol dir que els xiquets i les xiquetes han de
recórrer molts kilòmetres cada dia per a anar a escola? Si és així poc els
importa l’escolarització de la població indígena o, com ara diuen, dels pobles
originaris.
Arribem a la Compañía
Minera Wanda (Wanda és el nom de la primera colònia, polonesa, que s’hi va
establir), on ens dona la benvinguda un cartell que diu: Tierra Colorada. Alto Paraná. Tot seguit, apareixen uns xiquets oferint,
en safates protegides per llenços amb randes, sopa paraguaya (una espècie de truita feta amb farina de dacsa,
ous, formatge i ceba que recorda la quiche francesa i que venen en porcions) i chipá (uns pastissets en forma de corona
o de mitja lluna fets amb farina de mandioca, formatge i ous). Com que és hora
d’anar a escola els pregunte per què no són a classe.
— Teniu ara vacances?, els vaig preguntar pensant que potser
era així.
— No, anem al torn de vesprada, em va contestar molt
tímidament la major del grupet.
A Tunísia em va passar una cosa semblant: uns xiquets
venedors en horari lectiu. El nano del desert africà era molt més xerrador que
la xiqueta de la selva americana i molt despert. Quan al final de la llarga i
divertida conversa durant la qual em va dir que estaven en període de vacances
li vaig preguntar què volia ser de major, em va contestar en un francès molt
clar:
— Turista, com tu.
Després d’haver comprat i menjat sopa paraguaya i chipá,
el camí (marcat amb rodes de camió pintades de blanc) ens portà cap a la botiga
i l’entrada a la mina de basalt missioner
(estan molt pagats de l’adjectiu que fa referència a la província). Un guia
ens explicà com n’extrauen les pedres semiprecioses, com les netegen i com...
les posen a la venda. Ens va parlar de les propietats que tenen per al benestar
físic i psíquic. El patriotisme en aquesta ocasió arribà a l’absurd: al món es
coneixen cent varietats de pedres semiprecioses però en les mines argentines
n’hi ha cent tretze. En fi, no res, que el viatge organitzat incloïa aquesta
visita.
Abans de reprendre la carretera asfaltada, tornàrem a veure
la brutícia de l’entorn i la misèria de qui s’acostava a l’autobús a demanar
menjar o diners o a oferir-nos quincalla feta amb l’escòria de la mina. Uns
xics que venien en l’excursió van fer parar al conductor perquè portaven una
bossa gran amb roba per a donar. Amb aquest gest deixem la Tierra Colorada.
Una gasolinera de Petrobras em fa adonar-me que aquesta
companyia brasilera comença a ocupar el terreny que li cedeix YPF. Una prova de
com es reparteixen el territori les grans empreses: dibuixant una ratlla en el
mapa (això per a mi, això per a tu) com a Tordesillas el 1494.
Dues joves que s’asseuen al nostre costat de l’autobús, ens
ofereixen mate. És la primera vegada que el taste. N’havia pres alguna infusió
d’aquesta herba, però els argentins sempre en diuen despectivament:
—Ah!,
pero es mate cocido.
M’expliquen que mate és el nom del recipient on posen la yerba mate, l’aigua calenta i el sucre.
El mate es completa amb una bombilla
a través de la qual beuen. Així que no és estrany que un argentí (encara més
els uruguaians) porte sempre damunt una bossa (la matera) amb el mate, la
bombilla, el termos, la sucrera i el paquet de yerba mate. En qualsevol moment poden posar-se a cebar el mate, és a dir, a preparar-lo.
Sempre n’ofereixen, sempre. Quan en preguntes quines en són les propietats
citen en primer lloc la conversa. És cert: és veure aparèixer un mate i fer-la
petar i, damunt, som a Misiones, terra que produeix la millor yerba mate. Segons Cortázar, les
farmàcies de París (on ell la comprava) en destacaven la propietat diürètica.
Arribats a destinació, ens vam allotjar a Foz do Iguaçu,
ciutat que enfronta amb la paraguaiana Ciudad del Este, a l’altra banda del riu
Paraná, i amb l’argentina Puerto Iguazú, a l’altra banda del riu Iguaçú. És una
zona molt atractiva perquè és justament on aquest últim riu (Iguazú en
castellà, Iguaçu en portugués) fa de frontera entre l’Argentina i el Brasil i,
per completar el trencaclosques internacional en forma de T, aboca les aigües
al riu Paraná, que fa de frontera entre el Brasil i el Paraguai i entre
l’Argentina i el Paraguai, segons la vora de l’Iguaçú on et trobes. Convé mirar
detingudament el mapa per comprendre aquest galimaties.
És fàcil entendre, pel que acabe d’explicar, que les cascades (o més exactament el Parc Nacional de l’Iguaçú) tinguen un costat argentí i un costat brasiler. Dues visites diferents. Des del Brasil la vista és panoràmica: veus quasi totes les cascades argentines, més de dos centenars, i l’hotel Sheraton Internacional una mola blanca estrident enmig del verd de la selva. Com se’ls acudeix construir en un lloc així i com se’ls permet? En fi, m’estime més no pensar-hi: visc a la costa mediterrània.
Les cascades són molt boniques. Formen part del Patrimoni
Natural de la Humanitat. El que més m’impressiona és l’arc de Sant Martí, que
no para de formar-se arreu gràcies a l’aigua que desplacen els salts. El que
més em molesta són les avionetes que volen constantment per damunt de tot el
parc natural bé passejant turistes, bé fen fotos o gravant documentals. Pense
en Álvar Núñez Cabeza de Vaca, el primer europeu que, en el segle XVI, va veure
aquest paratge, format per una forta i sobtada depressió del llit del riu, que
naix a la Serra do Mar, uns 1.320
km aigües amunt. Aquell valent i devot andalús va
posar-li el nom de Saltos de Santa María.
La part brasilera del parc natural (que també té un hotel,
Hotel Tropical das Cataratas, molt discret i respectuós amb l’entorn) està
gestionada per l’IBAMA, institut depenent del ministeri de Medi Ambient, amb un
gran encert al meu parer. Tot està organitzat: els recorreguts, la permanència,
els grups per a l’ascensor.... Els conductors observen escrupolosament les
limitacions de velocitat, cosa que ajuda a mantenir un ambient en certa manera
silenciós. En realitat tot el que vist del Brasil, molt poc però, m’ha agradat.
Fins i tot el supermercat on hem comprat aquests quatre dies era gran, net, ben
assortit... agradable. També he observat que la qualitat del paper higiènic
dels establiments públics és molt millor que a l’Argentina. Durant els meus
viatges per Europa jo classificava els càmpings per la quantitat de rotllos de
paper que hi havia al costat del vàter. Si només n’hi ha un, s’acaba aviat. Si
és gran i fix, de vegades no el pots fer rodar. Així que Alemanya encapçala el
rànquing de càmpings ben dotats higiènicament amb cinc rotllos xicotets per
cada cabina. No és cap idiotesa parlar de la qualitat del paper higiènic. Els
britànics in illo tempore viatjaven
amb el seu propi paper i des de fa ja uns quants anys roben el que hi ha als
hotels de Benidorm.
Hom diu que per a mantenir una conversa amb els argentins
s’ha de parlar de Maradona, de psicoanàlisi o de Cortázar. Això no és exacte,
almenys en l’actualitat. Els argentins són molt xerradors, no necessiten
l’ajuda de cap tema que els incite a parlar —acabe d’explicar el que passa amb
el mate. Maradona ja no és el que era. De Cortázar, jo no n’he sentit a parlar.
En canvi, va ser nomenar Horacio Quiroga i muntar una conversa col·lectiva que,
després de repassar la seua vida i la seua activitat ecològica, ha acabat amb
el lament de no poder visitar sa casa, que solament està a uns quatre
kilòmetres del parc. El més curiós de tot és que aquest escriptor era uruguaià.
Potser en parlàrem tant perquè estàvem a Misiones, on ell va viure molt de
temps i on deixà un gran record.
La visita a la part brasilera havia sigut dimarts, justament el dia de la setmana que, segons les explicacions de la nostra guia franco-guaraní, devota de Quiroga i de les papallones, hi ha menys aigua a causa de les regulacions de la presa d’Itaipú, la central hidroelèctrica (gestionada pel Brasil i pel Paraguai) més gran del món. Així que entre la mà de l’home i la natura maltractada per l’home (el canvi climàtic ha reduït perillosament les pluges en la selva missionera) les cascades perden aigua a poc a poc, és a dir, cada vegada en reben menys. La guia va donar una dada esfereïdora: estan al cinquanta per cent de l’aigua necessària. El problema de sequera no afecta solament a l’aspecte visual. Lògicament el més greu és el patiment de la vegetació, especialment, dels vistosos pins del Paraná, les araucàries.
L’endemà visitem la part argentina. Molt sovint
em fixe, tan bon punt m’alce, en el significat del nom del dia. Dimecres
commemorem Mercuri, protector del comerç, però el primer que em ve al cap és la
política d’eliminació dels termòmetres de mercuri, afer que vaig deixar en
plena discussió periodística a casa. Els meteoròlegs ja no podran dir que el
mercuri puja o baixa perquè els aparells amb què es mesurarà la temperatura a
partir d’ara funcionaran sense el concurs d’aquest element metàl·lic.
El recorregut pel parc natural argentí (parc
creat en 1934) és molt llarg. Hi ha tres itineraris per poder veure les
cascades: des de dalt (panoràmica), des de baix (pots tocar l’aigua) i a frec
de la Garganta del diablo, la més gran (70 metres de desnivell),
la més impressionant (és molt ampla i forma una semicircumferència), la més
reproduïda, la més bella. Una persona que pensa en Iguaçú sense haver-hi estat,
pensa en la Garganta.
Ens passem el dia pels senders marcats
travessant aigua i més aigua, acostant-nos a les cascades, banyant-nos quan el
vent ens acosta l’aigua, evitant els animals que han perdut el costum de caçar
i s’han fet dependents dels turistes, gaudint del paisatge, intentant recordar
algun dels noms dels salts: Adán y Eva, San Martín, Belgrano... i així fins
esgotar els noms de l’olimp argentí. De tant en tant algú et diu:
— Un matecito?
L’acceptes, fas rogle i s’enceta la conversa:
que mon pare era gallec i s’hi posava cafè amb conyac, que la fusta es cura per
la part interior amb un carbó especial, que hi ha qui beu tereré, que si a
Europa no hi ha costum. O canvi de tema: que si és la primera vegada que venim
a l’Argentina, que si visitarem altres ciutats a banda de Buenos Aires, que no
ens hem de perdre Merlo en la província de San Luís, que què li passa a
Riquelme al Vila-real... Aquestes persones tan parladores i afectuoses amb qui
estic compartint viatge afortunadament no tenen res a veure amb la definició
que fa Cortázar en Rayuela del mate: “pulmón argentino de repuesto para
solitarios y tristes”.
Una vesprada visitem l’aldea Fortín M’Bororé. És
un poble molt menut. El primer que ens trobem és l’escola “Escuela Bilingüe 807” (el bilingüisme fa
referència, òbviament, a les dues llengües en què s’imparteixen les classes:
guaraní i castellà), que comparteix edifici (de fusta) amb la sala de primers
auxilis. Doncs, bé, aquestes dues funcions, la instrucció i la sanitat,
resumeixen el compromís a què van arribar els indis amb l’ambaixadora alemanya
que va visitar l’aldea. Sembla que li van sobtar tant les condicions en què
vivien els indis que va voler donar-los diners. La dignitat i l’orgull dels
guaranís, segons ens contà el guia, els va impedir acceptar diners però no una
escola i un establiment sanitari. Posteriorment els van construir unes pistes
(a costa de tallar arbres) per facilitar l’accés de les ambulàncies que han
d’atendre, bé portant el metge, bé traslladant el malalt, els casos que no es
poden resoldre en la sala d’atenció bàsica.
El jove que ens fa de guia té dos noms:
Santiago, en castellà, i un altre guaraní. Porta un collar de boletes marrons
que li creua pit i esquena com una mena d’escapulari. Explica que és el
passaport dels indis per a travessar les fronteres entre els tres països
(l’Argentina, el Brasil i el Paraguai) sense cap document. Fa poc que han
recuperat aquest dret, que és, al capdavall, el que permet els guaranís
desplaçar-se lliurement pel seu territori. A més es tracta d’unes persones que
es mouen molt ja que es dediquen al turisme i a l’artesania i, aquesta, s’ha de
vendre on es pot. Mentre ens explica això del collar i de la frontera (millor
dit: de la no frontera) torna a parlar de l’escola. Diu que ells han de rebre
educació per a saber defensar els drets dels indis, els seus propis drets.
Justifica el recorregut turístic que fem (reben quatre o cinc grups de
visitants cada dia) perquè volen donar-se a conèixer per a ser respectats.
L’itinerari pel poble continua pel riu. Santiago
denuncia que la contaminació els ha deixat sense pesca i la pressió turística,
sense animals de la selva. La seua alimentació prové del supermercat. Ens
mostra trampes de caça però només com a referència a costums antics. Ens parla
d’herbes medicinals però no ens mostra cap perquè (de nou la contaminació) la
selva ha perdut moltes espècies botàniques. Afortunadament, però, encara
conserven un arbre —que ells denominen cedro—
al qual tradicionalment en demanen la protecció, del qual aprofiten l’escorça
per a prendre banys higiènics i sota el qual el bruixot du a terme el ritual
d’elecció de nom de la persona, nom que li marcarà el destí. Una alta
curiositat que ens explica Santiago —qui no ens diu el seu nom guaraní per
superstició— és que tots aquests indis fan els anys el 21 de setembre, el dia
d’inici de la primavera, durant la festa de la renovació de la natura, al
voltant d’un cedro. Entre al·legats
ecològics i conservacionistes i expressions enrocades a l’estil de la “gallina
de piel” de Johann Cruyf, arribem a l’esplanada on ens esperen les xiquetes i
els xiquets constituïts en orfeó.
Tota la jovenalla forma un semicercle —a la
dreta, les xiquetes, formades de menor a major estatura, i a continuació, a
l’esquerra, els xiquets, de major a menor estatura— davant de nosaltres, els
espectadors atònits, que seiem en bancs de fusta. Comencen a cantar acompanyats
d’uns tubs vegetals amb els quals colpegen el terra rítmicament. En acabat, ens
venen els cedés que han gravat amb les cançons que ens acaben d’oferir i
d’altres. El guia diu que ens podem fotografiar amb ells. És un moment patètic.
Nosaltres no sabíem interpretar l’expressió dels nanos, no podíem distingir
entre el desig de fugir o la possibilitat d’una propina per la foto. Beatriu,
Ismael i jo férem cap a la plaça on ens esperaven les dones en les parades
d’artesania. La meua filla es va posar molt tensa i em vaig posar a contar-li l’argument
de L’aigua, la novel·la d’Elisabet Roig, que té un protagonista de nom Nahuel i
que és indi americà. Quan ja estàvem un poc més relaxades, vaig preguntar a
Santiago si Nahuel era un nom guaraní. Em va dir que no i que tampoc no sabia
d’on podia procedir. Posteriorment, una argentina, mestra jubilada, que venia
en l’excursió em va dir que Nahuel és un nom mapuche. Aquesta dona també em va explicar que ja no diuen indis ni
aborígens, que ara toca dir pobles originaris. Ella ho relatava amb tristesa:
l’administració els canvia la denominació en lloc de millorar-los les
condicions de vida.
El comiat de Misiones, l’última vegada que xafem
la terra roja, és a les ruïnes jesuítiques de San Ignacio Miní. Paguem
l’entrada d’accés general, és a dir, la més cara: no som ni menors, ni
jubilats, ni argentins ni del Mercosur. Una de les dones argentines, companya
d’excursió, em recomana que no pague tant, que diga que sóc argentina. És clar,
així s’explica com va el país: tothom defugint responsabilitats. Em va
sorprendre la recomanació d’aquesta senyora sobretot perquè contrastava
enormement amb les que el govern argentí (exactament l’AFIP: Administración
Federal de Ingresos Públicos) escampa per la zona fronterera mitjançant
fulletons, panells, cartells, quartilles... amb la finalitat de convèncer a
tota la ciutadania per a tributar adequadament i per a no traure del país béns,
mercaderies, diners i armes (sic). La frase publicitària més repetida és: “por
una nueva cultura tributaria”, tipus d’expressió que deteste i que trau de
polleguera a moltes persones que estan fartes de veure el mot cultura com a
substitut de costum, responsabilitat, deure, etc.
Després d’una breu estada a l’interior del museu
amb la finalitat d’esperar la resta del grup i la desaparició del plugim,
comencem a caminar darrere del nou guia cap al poble o ciutat o assentament o
nucli jesuític guaraní (també dit reducció, missió,
doctrina, fundació). És la visita que més il·lusió em
fa del viatge. Tot és de color roig. El dia era trist i plujós amb la qual cosa
la llum embellia les construccions, roges també pel fang amb què estan fetes.
No queden edificis sencers, però tot el conjunt està prou ben conservat per
poder fer-nos una idea raonable del que va ser aquesta ciutat —construïda l’any
1696— durant el seu apogeu, quan hi vivien 4.300 guaranís. El guia que
ens mostra les ruïnes comença explicant-nos que l’any 1902 Horacio Quiroga
—torna a aparéixer l’escriptor— va visitar San Ignacio i se’n va interessar
tant que al poc de temps començaren les excavacions. La restauració és de 1940.
El guia farceix les seus explicacions amb curiositats i
bromes —com ara que Paraguai significa riu dels caragols, que Paraná significa
riu de la mar— per a no fer pesades les dades històriques que ens va donant. El
1609 es van establir les primeres missions dels jesuïtes i van romandre en
aquesta zona més d’un segle i mig. La ciutat estava construïda formant carrers
a banda i banda d’una avinguda principal que portava a l’església. Cada
habitatge, construït amb fang i fusta i amb el sostre a dos aigües, estava
ocupat per una família. Tenien la cuina fora de la casa, a la porta, protegida
pels porxos. Era una mesura de seguretat contra els incendis i una manera
d’alleugerir l’espai interior. Els edificis comuns eren l’hospital, el
cementeri, la plaça d’armes, els tallers, el cabildo... i a més treballaven en
comunitat els horts. Tot això ens dona una idea de la tasca que van fer els
jesuïtes: no solament es preocupaven de l’evangelització dels indis sinó que es
dedicaren a millorar les seues condicions de vida, els van ensenyar a treballar
en altres oficis, respectaren els seus costums, impartiren les ensenyances en
guaraní... Tot això va reduir la mortalitat (tot el segle XVII i part del XVIII
van estar sense epidèmies) amb la qual cosa la població va créixer i van
augmentar les riqueses... quasi una utopia, una experiència única des del punt
de vista social, cultural i religiós. La corona espanyola va fer fora dels seus
dominis tota la Companyia de Jesús.
Fem el viatge de tornada acompanyats pels cartells que
repeteixen llegenda a banda i banda de la carretera: “Las islas Malvinas son
argentinas”.
--------------------------------------------
Fotos: Ismael Vallès
-----------------------------------
Aquesta narració va quedar finalista el 2009 en el concurs de Narrativa de viatges que convoca l'Ajuntament de Lloret de Mar.
Aquesta narració va quedar finalista el 2009 en el concurs de Narrativa de viatges que convoca l'Ajuntament de Lloret de Mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada