dijous, 3 juliol de 2014

Pont Rio-Antírrio

Em va colpir el golf de Corint. És una llengua d’aigua llarga i estreta que fa que la gran península meridional grega estiga agafada al continent europeu per un filet de terra, l’istme per excel·lència (sempre m’he preguntat si Istme, la localitat situada al bell mig de l’istme de Corint, es diu així pel braç de terra o si el mot istme ha agafat el nom de la localitat que conté). Per a acurtar molt considerablement la navegació des de molt antic els mariners traslladaven per terra, travessant l’istme, els vaixells. Per fi, l’enginyeria moderna va permetre construir el canal de Corint (aquesta ciutat pot estar ben pagada: dóna nom a unes panses molt prestigioses, al canal i al golf) perquè les embarcacions no hagen de voltar tot el Peloponés.

Durant els dies de comiat peninsular, a Patras, vaig estar mirant les postes de sol cada dia des de la platja, com el disc roig desapareixia darrere de les muntanyes de l’altra banda del golf. Les dues vores estan tan pròximes que no només facilitarien, vaig pensar, la construcció d'un pont perquè els viatgers no hagen d’agafar el transbordador (que, d’altra banda, no tarda més de 10 minuts a travessar el braç d'aigua) sinó que fa comprendre immediatament com va anar la batalla de Lepant (localitat situada en la vora septentrional del golf de Corint) ja que es podia bombardejar la flota des de les fortificacions construïdes a ambdues línies costaneres i impedir l’accés aigua endins de qualsevol embarcació que hi vulga navegar.


Des de Patras em vaig dirigir a Rio per a descansar uns dies abans de passar, per mar, el golf de Corint i retallar el viatge de tornada, que m'hauria dut de nou a l'itsme per tota la costa nord del Peloponés i, una vegada a la Grècia continental, per tota la costa sud de la península balcànica. Què vaig trobar a Rio? Un pont en construcció per a unir aquesta localitat amb l’oposada: Antírrio. Es va inaugurar amb el pas de la torxa olímipica dels jocs de 2004.

Nota: La imatge és d'internet.


divendres, 20 juny de 2014

La Vall de Gallinera

La carretera CV 700 uneix Bocairent amb Pego i travessa, per tant, la Vall de Gallinera. Jo diria que aquest tram és de recorregut obligat per a conéixer un dels espais més bells del País Valencià. Si quan parlava, en aquest mateix blog, de la Tinença de Benifassà deia que per a nosaltres en dir Tinença ja en teníem prou, ara afirme que en dir Gallinera ja sabem de què parlem. No ens referim solament al riu i, si estirem, tampoc no sols a   la vall, parlem d'una comarca amb entitat pròpia tot i que no estiga reconeguda així administrativament ja que, com sabeu, forma part  de la Marina Alta.

Fa molts anys, quan la carretera estava en males condicions per desatenció (el traçat és el mateix encara i no en podria ser un altre sense atemptar contra el medi) solíem recomanar Gallinera amb la següent observació: fer l'itinerari a favor del sol, és a dir, de matí cap a l'interior i de vesprada cap a la costa. Actualment s'ha de conduir amb molta atenció també per la gran quantitat de ciclistes que circulen per aquesta carretera sense voreres. Amb calma i respecte tot és compatible.

La Vall de Gallinera és un municipi format per vuit nuclis de població els noms dels quals escric per gaudir una vegada més de la seua bellesa: Alpatró, Benirrama, Beniali, Benissivà, Benitaia, la Carroja, Llombai i Benissili, seu de l'ajuntament. Cada any s'hi celebra la Festa de la Cirera, fruita que li ha donat una gran fama a aquesta vall. Tot i recomanar-vos-en la visita quan els cirerers estan en flor, també dic que qualsevol època de l'any és bona. Només per veure els baladres que acompanyen el Gallinera ja val la pena fer el viatge. Jo no he vist mai un color tan bonic com el de  les flors d'eixos baladres. Recordem  aquella cançó del grup Uc, amb lletra d'Isidor Marí:

Flors de baladre en un torrent
per on no passa mai sa gent,
amb poca cosa en tenen prou
per treure un altre color nou.
Flors de baladre en un torrent
tenen el cor de sol i vent,
viuen només d'alló que cau:
aigua de núvol i cel blau.
Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent.
Creuen que tenen un gran riu
quan fa un ruixim de mig estiu,
i es deixen dur torrent avall
com ses al·lotes cap un ball.
I ses que queden, quan no plou,
obrin es uis per veure el sol;
i dos teulats que tenen set
en es cocons fan un glopet.
Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent.

Com que hem començat per Bocairent,  vos deixe un article d'Ismael Vallès sobre l'il·lustre  i il·ustrat bocairentí Joaquim Josep Castelló. Pel que fa a Gallinera,  unes paraules de Ferran Garcia Oliver dedicades a la vall: "... el silenci, els colors austers, les remors esglaiades, un cert ordre agrari antic, la gravetat d'una història que barreja l'emprempta islàmica amb la repoblació mallorquina.... els noms diuen que els moros van ser amos i arquitectes del país, però els hem bandejat de la memòria  després de bandejar-los de la terra, la seua terra".

diumenge, 1 juny de 2014

El Griego de Toledo


Les falles aprofiten també per a fugir d'una ciutat ocupada. Per això el dia 18 de març la cua per a entrar a l'exposició sobre  el pintor grec, del traspàs del qual se celebren ara quatre-cents anys, estava plena de gent de València. Va ser una cua ben llarga  per la quantitat de persones que hi havia i  també pel temps d'espera: no els funcionaven els ordinadors i no podien imprimir cap entrada. La gent protestava, es queixava, xiulava i contemplava la processó d'homes amb vesit de jaqueta i corbata que es desesperaven telèfon en mà. Mentre es desesperaven, estaven tan ocupats que eren incapaços de trobar una solució. Jo mirava la relació de patrocinadors oficials de l'exposició Toledo Greco 2014, El mejor Greco en el mejor Marco i no podia entendre com entre Globalcaja, Liberbank, Fundación Mapfre, Estrella Damm, Telefonica, Acciona, Nestlé, Fundación BBVA i Prisa no tenien un ordinador o una impressora de reserva ni com ningú no havia previst una situació similar. El cartell no era menut:


La filera de gent ocupava part del jardinet on hi ha la barraca que acull (és un dir) la recepció i la tenda i aribava a la vorera exterior. Passava ja mitja hora de l'hora en què havien d'haver obert la porta d'entrada a l'edifici principal de l'exposició quan van aparèixer des de la plaça Zocodover un grup de gent que es manifestaven contra la presidenta Cospedal, representada per un senyal de trànsit triangular de perill i una peineta dins. El motiu de la protesta és ben conegut per a nosaltres: contractacions irregulars de xòfers oficials. Ja sabeu, es desfan del funcionariat i el substitueixen per persones afins. 

Només hi havia un consol durant eixa espera  fastigosa i indignant: contemplar la magnífica façana de l'antic hospital conegut ara com Museo de Santa Cruz.

 

Quan finalment poguérem entrar ens vam trobar amb alguna sorpresa més. Si heu visitat Toledo sabreu que aquest edifici conté habitualment obres del Greco. Per a aquest esdeveniment han preparat les parets i han adaptat l'espai als nous continguts: les obres del pintor vingudes d'altres museus. Sorprén que sobre una paret pintada d'un innecessàriament caríssim color ocre col·loquen els  cartellets informatius del mateix color i amb el text imprés en color gris clar i en font 12. Lògicament totes les persones ens hi havíem d'apropar per poder llegir el títol i la procedència de l'obra. Immediatament un exèrcit format pel personal de seguretat i de vigilància se'ens tirava damunt perquè els cos (si més no el cap i el coll) ultrapssava la línia marcada al terra. Sembla que l'empresa de seguretat es va negar a inaugurar si no es corregia la mida de les lletres dels cartellets (endevinaven els problemes que això comportava) però els van obligar de manera expeditiva. Com expeditiva era la manera en què no deixaven anar al lavabo perquè per a accedir als serveis s'havia de travessar el claustre, és a dir, eixir de l'espai expositiu. Com que les entrades no eren electròniques, pel problema infromàtic que he explicat abans, no es podia activar el torn d'entra i eixida. És a dir, un segrest en tota regla. 


Les altres obres de la gran exposició commemorativa es poden trobar als seus llocs habituals: catedral, església de Santo Tomé, hospital de Tavera i convent de Santo Domingo el Antiguo. L'únic espai que ha estat tantcat durant trenta anys, per voluntat dels seus propietaris, i que s'ha obert per a l'exposició, és lacapella de San José, on es poden veure dues obres. Si aneu a Toledo a veure aquesta exposició, documenteu-vos-en bé ja que algunes  de les obres no són orignals: per exemple, les monges de Santo Domingo han anat venent al llarg del anys algunes obres i les han substituides per còpies.

Aquesta sí és original i la podeu veure a la catedral: El Expolio de Cristo, molt bella i de gran interés pel tema. 
https://www.youtube.com/watch?v=8KJeuWuoYPA&feature=youtu.be


En fi, un esdeveniment decebedor en una ciutat molt bonica. Per sort,  travessàvem aquesta porta i aquest pont de camí del nostre allotjament i podíem admirar un altre aspecte de Toledo.


P.S.: El Servicio de Consumo encara no ha contestat les nostres reclamacions escrites.

Fotos: Ismael Vallès
http://ismaelvalles.blogspot.com.es/
http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/

dijous, 15 maig de 2014

Qüestions de mirada

Apartat abans d’hora de programador informàtic, l’Enric s’estrenava en els viatges llargs i es va prendre tan a pit la invitació del seu amic Rupert, que es va armar amb una supercàmera de foto i video, més tots els accessoris preceptius enquibits en una bossa de reporter de guerra. Ben equipat, doncs, es va incorporar al grup de tres experts en safaris i travesses pel desert que, per descansar d’aventures, volien repetir el sud de l’Atlas.
Que estigués exclòs de conduir el tot terreny, li devia incentivar aquella inaudita vocació de fotògraf que el mantenia aferrat a la càmera. Des de Marràqueix a Zagora, tant als carrers més bigarrats com a les immensitats del desert, l’Enric aviat es va fer famós per la rapidesa amb què dirigia l’objectiu allà on li dictava l’ull. Qui conduís havia d’estar alerta a les seves propostes de parada, no sempre oportunes; qui l’acompanyés pels laberints de les medines sabia que es podia despistar en qualsevol moment, però amb la confiança de veure’l tornar més que satisfet pels detalls o les panoràmiques que havia aconseguit.
Val a dir que la convivència es va salvar perquè els altres eren gats vells com en Rupert, s’ho prenien amb humor i el consideraven de tan bona fe que els agradava ensenyar-li el món que s’havia perdut mentre era presoner de les pantalles. Així, mentre el neòfit no parava de rondar amb la càmera a punt, els companys feien la seva via amb tota parsimònia. Exploraven dunes, talaies i congostos; es meravellaven amb els pobles de fang o la màgia dels mercats, quan no deixaven lliscar el temps a les terrasses més cèntriques. Tard o d’hora el càmera reapareixia.
A l’avió de tornada, l’Enric estava tan orgullós de la seva col·lecció d’imatges que ja feia càbales per al proper viatge. Llàstima que just entrar al portal de casa seva, tan carregat d’andròmines com anava, va posar el peu en fals, amb tan mala sort que es va trencar el tars i el metatars. Una fatalitat que li comportaria quaranta dies d’immobilitat – amb prou temps per extasiar-se amb les mil dues-centes trenta-nou fotos i els trenta-tres videos que resumien el viatge – i l’abocaria a conclusions inesperades,
El primer toc va ser en llegir els dos llargs articles que li havia enviat en Rupert pel correu, el primer titulat “Colors i aromes de Djemaa-el-Fna”, i el segon, “Veus, silencis i textures del desert”, tots dos destinats a revistes de viatges. La commoció definitiva, però, va ser quan l’amic l’anà a visitar, convidat i mentalitzat per al passi de fotos i vídeos. Les imatges s’anaven succeint i cada dos per tres l’altre no parava d’evocar què havia vist i après mentre ell les capturava, fins que la tarda es convertí en un catàleg de les sensacions que a ell li havien passat de llarg.
Va saber contenir la depressió, però amb en Rupert fora va quedar esmaperdut al sofà. Com podia ser que haguessin fet viatges tan diferents? Tanmateix, un cop reanimat, va decidir que tornaria al sud de l’Atlas. Hi aniria sol, només amb dos ulls i tots els sentits alerta.

-----------------------------------
Publique aquest text perquè expressa unes idees sobre els viatges que compartisc tot i que, he de dir, sense les fotografies d'Ismael Vallès (http://ismaelvalles.blogspot.com.es/) no podria il·lustrar el meu blog ni, alguna vegada, recordar un lloc per a poder-ne parlar més tard.
Aqeusta publicació de Qüestions de mirada ha estat possible gràcies a la generositat d'Isidre Grau, excel·lent escriptor i bon amic. Està puiblicat a Núvol: http://www.nuvol.com/opinio/questions-de-mirada, on també podeu llegir  sobre un viatge: http://www.nuvol.com/opinio/notes-previes/.

dijous, 1 maig de 2014

Vil·la romana de La Olmeda


Som al terme municipal de Pedrosa de la Vega i ens trobem de nou amb unes restes arqueològiques descobertes gràcies als tractors, com a Almenara-Puras i com a Carranque, per exemple. El fet és ben senzill: un llaurador amb tractor mou la terra, més profundament que amb les eines convencionals, i arriba casualment a traure objectes antics que hi dormien. Unes vegades no els veurà, unes altres els deixarà de banda i en alguna benaurada ocasió pararà la màquina i anirà a informar a l'ajuntament o on crega que li poden fer cas. La vil·la de La Olmeda va ser descoberta per Javier Cortes el 1968. Es tracta d'una gran mansió romana dels segles I i II amb reconstruccions posteriors. És espectacular la visita guiada per tots els mosaics, és a dir, pels espais que ocuparen les diferents habitacions. El sòl de cada una de les habitacions estava decorat d'una manera diferent a les altres. Com més ric era l'amo de la vil·la, més sumptuosa era la decoració de la casa. Hem de tenir en compte que els romans carregaven la decoració en el terra i no en les parets. De fet, de vegades aquestes eren pintades imitant el marbre, però no les cobrien d'aquest material.


L'espai d'atenció al públic és gran. Les persones que hi treballen es deleixen per explicar coses, per fer saber que continuen excavant des que van descobrir les primeres troballes, que estan contentes per això però preocupades pel futur. Després de veure el preceptiu vídeo, seguim la guia per les passarel·les que cobreixen el terreny de la casa, immensa, d'una persona benestant, amb banys privats, pòrtics, patis... No  en detallaré tots els mosaics, ho podeu consultar al web del lloc, però sí nomenaré el magnífic mosaic central que representa Aquil·les amagat, entre les dones del gineceu del rei Licomedes a l'illa d'Esciros i descobert per Odisseu. Vos en podeu fer una idea en la foto d'ací baix on també s'aprecien les escenes de caça. És un dels mosaics policromats més grans del món. També és curiós saber que el propietari de la casa probablement era una persona culta: ha elegit una escena d'Homer, i no simplement una decoració vegetal, per exemple. Els artistes portaven els seu mostrari i qui pagava, triava. Durant la visita a La Olmeda he recordat molt el Museu del Bardo a Tunísia, on també podem veure un mosaic amb Odisseu. Em fa l'efecte que també hi havia modes.


Aquesta vil·la de La Olmeda, d'una gran bellesa, ha donat uns quants objectes que es poden veure en el museu habilitat en la propera localitat de Saldaña. De vegades en les excavacions arqueològiques de vil·les romanes hi ha troballes nombroses i de vegades, no. Depén si la casa original s'ha abandonat, s'ha cremat, ha sigut ocupada,  ha tingut usos posteriors, etc. El Museo Monográfico de La Olmeda, instal·lat en una església dessacralitzada, té pocs objectes però val la pena eixe ham per a visitar el poble i conéixer un poc més la figura del seu gran benefactor a qui, enfront del museu, li han dedicat un centre cultural: Centro Javier Cortes La Casona. Aquest home no solament va trobar les primeres peces de mosaic, també va tenir la sensibilitat de saber que era una cosa important i s'hi va implicar fins al punt d'esdevenir un expert en arqueologia i acabar cedint el jaciment al patronat creat a l'efecte. Si aneu a Saldaña tasteu els dolços que hi fan: rosquillas ciegas.



I si estem a Palencia i ens agrada el romànic, no podem acabar el viatge sense passar per alguna de les poblacions monumentals. Nosaltres visitàrem, de nou, Carrión de los Condes. Ens hi vam fer un café i tornàrem a fruir d'aquesta portada: la de l'església de Santiago.




Fotos: Ismael Vallès.
http://ismaelvalles.blogspot.com.es/
http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/


dilluns, 14 abril de 2014

Muro de Mariola, vila cultural

Muro és la denominació habitual de la localitat on anava el tio Pep. Però el nom també oscil·la entre Muro d'Alcoi i Muro de l'Alcoi. De les dues maneres es pot llegir a paletes de trànsit, plaques, informacions, anuncis, etc. Tot això, a més, coexisteix amb Vila de Muro. La majoria de la gent de la població interpreta que el cognom Alcoi es refereix a la ciutat veïna i no al riu que travessa el terme murer abans de dir-se Serpis camí de la mar. A ningú no li agrada tenir un poble amb un nom que semble comportar dependència d'un altre, però no és aquest el cas. Per a evitar el problema i atés que Muro, sense cap adjectiu, és el nom d'una població mallorquina, ja fa molt de temps que es demana un canvi definitiu de nom i que el poble de la plana passe a denominar-se Muro de Mariola. Quan ets al poble, mires des d'on mires, la Mariola es veu. A més, no cal més explicació que el primer vers de l'himne: "Als peus de la Mariola...".

Muro és un poble amb molta activitat. Sempre hi ha més d'una cosa a fer: conferències, excursions, rutes guiades, teatre, presentacions literàries, fires... Recentment he visitat l'almàssera de l'ajuntament, que actualment  està situat en un edifici que va pertànyer a una família benestant. És un edifici gran amb un hort amplíssim, convertit en parc públic. Conserva l'almàssera, dels anteriors propietaris, que s'ha restaurat  i on s'ha instal·lat una curiosa col·lecció museogràfica. Es pot visitar si s'acorda la cita a través de l'Oficina de Turisme. Primerament projecten un vídeo que mostra tot el procés des que es plega l'oliva fins l'obtenció de l'oli. Es tracta d'una almàssera de sang, és a dir, de tracció animal o humana. 


També es pot visitar, si s'avisa a Turisme, una botiga antiga, enfront de l'escala del temple parroquial. Ocupa el baix d'un edifici que ha adquirit recentment Juan Oriola. Aquest murer, com la majoria de les persones nascudes abans de 1973, data en què cessà l'activitat comercial, recorda haver anat a comprar allí o si més no saber que estava. En veure l'estat deplorable de la botiga, el zurdo (com és conegut el senyor Oriola), dut per un record entranyable, la va voler recuperar. El seu empeny l'ha dut a adquirir estris i tota mena d'objectes que casen perfectament amb una botiga de principis de segle XX, amb la intenció de rehabilitar-la per a ús turístic. Amb les fotos que hi ha a continuació, us podreu fer una idea de tot el que podeu veure.



A més hi ha la recreació de l'habitatge: la cuina, una sala i el menjador, amb la taula parada amb vaixella també de l'època. I molts objectes més que no vull enumerar a fi que vos animeu a visitar Muro de Mariola, on no falten botigues actuals (vins, roba, regals...)  i restaurants de primera línia.

dilluns, 31 març de 2014

Almenara-Puras i Olmedo

No fa molt vaig visitar amb un grup d'amigues i amics de passejades (tenim el costum, cada primer diumenge de mes, d'eixir a conéixer tots els racons possibles de la ciutat de València) l'exposció Villa Cornelius, la vida rural en època romana al Museu de Prehistòria. Vaig aprofitar un moment de distensió per a recomanar la vil·la romana de Carranque, que ja vaig comentar en aquest mateix blog. Aleshores una amiga va afegir la seua recomanació: la de la vil·la romana de La Olmeda, a Palencia. El meu marit i jo vam decidir aprofitar les falles per a fer eixe viatge. Ens vam posar a documentar-nos i vam saber que també a la província de Valladolid hi havia restes de villes romanes. He usat província perquè és així com solen entendre's a Castella per a referir-se al territori i per la forta presència de les diputacions provincials en la vida quotidiana dels pobles que hem visitat. Així doncs vam dibuixar el viatge i vam començar pel Museo de las Villas Romanas y la Villa Romana de Almena-Puras (Valladolid). En aquesta primera foto teniu l'entrada a l'edifici principal amb el logo MVR.



L'organització suggereix l'ordre per a visitar el complexe. Començàrem per veure el vídeo en la sala d'actes; a continuació, la casa; després, la reconstrucció de la casa  i, finalment, el museu. La casa romana és la part més luxosa de tota la vil·la, és on vivia la família propietària. El que queda actualment és el traçat de l'edifici, la separació de les habitacions i els mosaics amb què decoraven el terra. Sembla que les administracions pertinents no tenen diners per a continuar excavant i sospite que estaran molts anys mostrant el mateix ja que no podran afegir ni noves peces al museu ni noves explicacions a les troballes. És molt curiosa la reconstrucció que han fet de la casa, tot i que més menuda de l'original que representa. Així, podem veure la recreació d'algunes de les dependències. Soprenen les letrines: eren comunes, cada persona asseguda al costat d'una altra mentre parlaven o feien negocis. Ací baix teniu la reconstrucció del triclini. Com sabeu, el triclini és el moble i també l'habitació.



Quan vam acabar de veure la recreació de la casa i el museu (gran, molt ben distribuït temàticament i molt instructiu) vam donar per acabada la visita al complexe i continuàrem el recorregut que havíem previst. 

Vam visitar el nucli urbà més pròxim, Puras. És un pobliu molt menudet, sense cap interés més enllà de la contemplació del paisatge, esguitat ací i allà de parcs de plaques solars i d'aerogeneradors. Com continue la política destructiva de l'actual ministre d'Indústria aviat serà impossible veure'n més! Mireu quin taulell més encisador amb errors de puntuació i abreviacions raretes:






No vam voler donar per acabat el nostre viatge a través del a N-601 (d'obligat coneixement  per a qui mitifica la  road 66) sense visitar Olmedo. Una ciutat preciosa, una gran troballa. La frase publicitària més coneguda és la que qualifica Olmedo com a la villa de los siete sietes. Efectivament té set fonts, set places, set esglésies, set convents....




També publiciten molt la casa del seu famós cavaller, les muralles i el Parque Temático del Mudéjar. És una ciutat tranquil·la. Solament li pose una pega: fins les 11 del matí no hi ha res obert, ni el parc temàtic!


divendres, 14 març de 2014

Zakopane

Arribem a Zakopane un dilluns molt plujós. De nou els anuncis d'allotjaments barats. Misèria. Ofereixen de tot en la carretera, per bé que no he vist (ni ací ni a la resta de Polònia) prostitució com a l'entrada d'Eslovàquia des de Dresden: molt desagradable. 
A Zakopane trobàrem grans gentades passejant per la vora de la carretera que travessa el poble. Un ambient molt aclaparador: com qualsevol altra zona turística, no debades Zakopane és adjectivada com capital turística. Trobem un dels dos càmpings que hi ha a la localitat. El terra estava completament xop, així que solament vaig eixir de la furgoneta l'imprescindible. Sort que portem eixe vehicle! 
Aquesta frase actuà com una magdalena proustiana i vaig evocar un dels viatges més bonics que he fet: el d'Escòcia. Aleshores encara viatjàvem amb els nostres fills i dormíem en tenda. Quan et gitaves tenies la sensació d'estar en un llit d'aigua de tan mullat com estava el sòl. Vaig comprendre immediatament per què la majoria de les persones dels càmpings escocesos porten botes d'aigua com a calcer habitual. Recordí que una nit de llops, acampats a la vora d'un penya-segat (un emplaçament certament temerari per a un càmping turístic) vam haver d'abandonar la tenda i refugiar-nos dins del cotxe. Vam arribar a passar por, molta por: l'aigua queia amb una força que jo no coneixia i el vent la repartia pertot arreu. Ací la frase anglesa per a ploure a bots i barrals és molt adequada: raining cats and dogs. Efectivament, semblava que queien, gats i gossos del cel. De sobte una furgoneta amb les adaptacions de la casa Westfalia se situa davant de nosaltres. Els seus ocupants alcen el sostre, trauen la taula i es preparen un té. Nosaltres, xops, freds i incòmodes dins del cotxe i ells, quatre persones d'uns setanta anys d'edat, calentets en la seua Volkswagen. Just en eixe moment vam decidir que, en poder, tindríem una furgoneta. Al cap d’uns quant anys la vam poder tindre i a Zakopane ens va fer un bon servei.

Zakopane no em va agradar. No em va agradar l'entrada a la població, no em va agradar el càmping (les instal·lacions no tenien aigua calenta i a certes edats el cos no tolera la temperatura de l'aigua segons baixa de la muntanya) i no em va agradar l'ambient. La fama de Zakopane és relativament recent ja que aquesta ciutat es va posar de moda per l’interés d’un grup d’artistes a principis del segle XX. A Zakopane s'ha d'anar a fer excursions per les muntanyes de la serralada dels Tatra fora de la temporada estival alta. Pel que vaig llegir i per les fotografies que havia vist és una zona de turisme interior molt important: són les úniques elevacions en el territori de l'actual Polònia i les úniques estacions d'esquí (vam veure moltes rampes de fusta, construcció que utilitzen per a entrenar els salts). L’explicació potser és que nosaltres hi vam arribar plovent i també probablement en uns dies de depressió viatgera: quan un viatge dura entre quatre i cinc setmanes no et trobes sempre amb els mateixos ànims. En tot cas, no m’agraden les localitats preparades per a agradar perquè no són emotives, són solament boniques. D’altra banda, els meus gustos no tenen per què ser universals.

dissabte, 1 març de 2014

Una joia d'exposició


Vull parlar de l’exposició "El oro sobre la piel" la comissària de la qual, Isabel Barceló, és coordinadora també del magnífic catàleg, que recull articles de les diferents persones que han estudiat les obres exposades. Està a la venda en les llibreries comercials. 

La mostra està instal·lada en la primera planta del palau del Marqués de Campo, edifici que acull el Museu de la Ciutat, ubicat en la plaça de l’Arquebisbat, al costat de l’Almoina, a bell mig del cor de la ciutat de València.

Segons Barceló, la joia és un objecte de petita grandària i ús personal, generalment realitzat amb metalls nobles i de vegades enriquit amb gemmes i altres adorns orgànics i inorgànics. A través de les joies es manifesta la cultura: les relacions entre l'ésser humà i els déus, les creences, l'estatus social i econòmic dels seus amos, el seu ús funcional i el seu valor simbòlic. Des de l'antiguitat les joies han estat lluïdes pels seus propietaris i representades en les diverses arts.
Abans de continuar, vull recordar que ja hi hagué a València una exposició sobre joies. Va ser a la Beneficència, del 19 de desembre de 2000 al 4 de març de 2001. Es tracta de "La cultura ceñida: las joyas en la pintura valenciana, siglos XV alXVIII". Les comissàries van ser Rosa Ríos i Susana Vilaplana. En eixa ocasió es tractava només de joies representades, exactament les que podíem veure als quadres que indica el títol de l’exposició.
Ara, però, en "El oro sobre la piel" podem contemplar joies físiques i joies representades, totes de propietat municipal. Les físiques —reals, materials, exemptes— són 112 peces, joies antigues pertanyents als fons municipals. Unes provenen, datades i analitzades,  d’excavacions arqueològiques a jaciments de la ciutat de València i unes altres, de col·leccions particulars donades o adquirides per l’ajuntament. Aquestes últimes tenen dos orígens principals: la col·lecció Martí Esteve, comprada en 1951 als hereus, i la col·lecció de la filàntropa i col·leccionista valenciana Gemma Llopis Torija-Gascó. Entre elles s’exposa el Tresor de Xest.

El principal dels objectius de l’exposició és observar la presència de les joies al llarg del temps i també la seua representació en l’art: llenços, gravats, exvots, pintures,  miniatures, medalles. Aquesta presència és molt important perquè les joies despareixen o es transformen, és a dir, es perden o es reutilitzen quan no es destrueixen. Per això, sense alterar els espais expositius habituals del Museu, s’han marcat (amb unes explicacions molt interessants i acurades) totes aquelles obres dels fons exposats on apareixen joies: arracades, fermalls, collars, anells, corones, exvots.... Són les joies representades. I com a mostra entranyable de representació, també han exposat una Dama d'Elx, figura femenina amb múltiples ornaments.
Grosso modo, entre joies reals i  representades s’ofereix un recorregut que va del segle  V a. C. fins l’actualitat. 
Quan hi aneu (ho podeu fer fins a finals de maig), no oblideu pegar una ullada a les dues escultures de Ponzanelli que hi ha al pati central del palau: són les acabades de restaurar Venus i Apol·lo.

No puc estar-me de dir que l'ajuntament del cap i casal hauria de respectar les dues llengües oficials. Més fàcil: complir la Llei d'Ús. 
(Les fotos són de l'Ajuntament)

dilluns, 17 febrer de 2014

El ciclista de Częstochowa

Quan viatge porte lectura diversa. En aquesta ocasió, a banda de les novel·les, duia suplements de periòdics que no havia pogut llegir i havia anat guardant (la furgoneta tot ho porta). Recorde perfectament que tenia entre les mans un reportatge de César Antonio Molina sobre Stefan Zweig. Per a parlar del seu suïcidi, cita unes paraules de Montaigne que diuen que la vida depén de la voluntat dels altres i la mort, de la nostra. Estava jo pensant en les cites que feia Joan Fuster del senyor Montaigne, quan em va interrompre un xic francés que em saludava. Didier. Era molt pesat però interessant.  Com nosaltres, també havia anat a parar a Częstochowa fugint de la pluja. Era ciclista i estava pegant la volta a Europa. Ens va mostrar la llibreteta on anotava els kilòmetres, els pensaments, les compres, les despeses, comentaris sobre el paisatge, vocabularis... Hi vaig observar de tant en tant un coret roig dibuixat al costat de la data. Vaig deduir que eren els dies que feia l'amor. Solia dormir on li convenia per la ruta i aprofitava els cementeris (llocs on sempre hi ha aigua, ens va explicar) per a llavar-se ja que, segons afirmà i ens aconsellà, cal anar sempre net. Després de fer aquesta presentació i d'acabar-se la cervesa que bevia mentre parlava, es va disculpar i anà a continuar cosint la tenda. Era una canadenca molt menuda i una ventada li havia fet un forat. Acabà i va tornar al nostre tros per a mostrar-nos diverses coses que havia anat conservant com a record. Ens va contar que a França treballava uns mesos fins a obtenir els diners que li calien per a iniciar cada nova aventura. Quan s'acabaven els xavos, tornava a França, visitava la família i treballava de nou. Així anava vivint la seua vida vora als quaranta anys. Començà a repetir coses que ja ens havia contat. Pensí que o bé li faltava un bull o bé tenia poques coses a dir. L'endemà, quan vam eixir de la furgoneta ell encara era dins la tenda. Ens desdejunàrem, arreplegàrem i ens n'anàrem. No el vam tornar a veure.

divendres, 31 gener de 2014

Częstochowa

En passar la frontera alemanya, aproximadament a l’altura de Cottbus, les primeres impressions que ofereix Polònia són per a fer marxa enrere i no em referisc als parcs naturals de la zona, de gran bellesa. Parle de la desaparició de l'autopista, de la misèria dels venedors de baies, de l'estat deplorable de la carretera, de les persones que anuncien allotjaments, de les prostitutes, de les obres aparentment abandonades en alguns trams... pobresa i manca d'infraestructures. Fa pena pensar que una frontera que ha donat tants maldecaps diplomàtics, com ara la declaració d'inviolabilitat de 1990, no haja estat contemplada des del punt de vista de la millora de les condicions de vida de les persones.
Aviat entràrem a Silèsia, una província austríaca que Prússia s’annexionà el 1740 —fet que començà a escalfar els motors de la més tard dita Guerra dels Set Anys— i que ha passat per les mans de diversos amos. Paràrem a Częstochowa, el santuari de la marededéu, destí de molts devots catòlics (imagine que turistes com nosaltres també) de tot arreu i que amb l'adveniment de Joan Pau II esdevingué una mescla de Vaticà, Fàtima, Comillas i Lourdes. Ni la meua amiga Isabel Pla ni l'amiga de la meua filla, Katarzyna Dominiak (totes dues ens van fer una llista amb recomanacions), m'havien advertit contra aquest punt de pelegrinatge. M'arribà a fer por veure la gent agenollada, resant amb un fervor malaltís fent-se colps de pit,; l'obscenitat de les parades venent tota mena d'articles; la veneració a Joan Pau II... i parlen dels fonamentalistes islàmics... i temen les mesquites.... Això però va ser el primer avís: al llarg de tot Polònia ens trobaríem unes manifestacions desbordants de catolicisme. A qualsevol racó de qualsevol ciutat o poble, hi ha una figura, una fotografia, una estampa del papa polonés. Sembla que ja l'han fet sant, que no necessiten els tràmits vaticans. Solament en una parròquia, una, vam veure un retrat de Ratzinger, el nou papa, tímidament enganxada al tauler d'avisos.
El cas és que no en vam fugir perquè després de quaranta-vuit hores de pluja, havia eixit el sol i feia una temperatura molt adequada per a llavar i eixugar la roba. Ens va costar una miqueta trobar el càmping: és un poble molt menut enfollit pels allaus de visitants amb autocars, cotxes i tota mena de vehicles que necessiten aparcar. A tot aquest embolic mòbil s'ha d'afegir les paradetes, la majoria de les quals entrebanquen, quan no impedeixen, el pas per qualsevol carrer. Per fi, una dona molt amable ens va fer seguir-la i arribàrem al càmping. Mentre el meu marit condueix molt pendent del cotxe guia, jo vaig observant la gran quantitat de monges i de capellans que hi ha pertot. Tots els carrers tenen noms de sants o de cardenals. Finalment, ens vam poder asseure a la nostra parcel·la. Era un càmping molt gran i amb molta ombra. Sentíem cants religiosos. Vaig parar atenció i vaig arribar a la conclusió que eixe espai tan ben conservat devia haver sigut una casa de colònies i que havien habilitat una certa extensió per a acampar tot i que encara mantenien els edificis per a allotjar grups nombrosos de persones, probablement en pelegrinatge per a visitar la mare-de-déu negra.

Nota: Aquest viatge va tindre lloc l’estiu de 2005.

dimarts, 14 gener de 2014

Sot de Chera

Aquesta població és probablement un del llocs d'estiueig més conegut entre la gent de València. També, el poble i la zona, són un clàssic de l'excursionisme. És molt interessant llegir el que en diu J. Soler Carnicer en el primer volum de  Rutes Valencianes (Papers bàsics 3 i 4). Crec que encara es pot trobar la publicació.


A més, el  2007 es va crear el Parc Natural de Chera-Sot de Chera que acull també la seu  del Parc Geològic de Chera. És un lloc d'aigua (riu Sot o Reatillo) i un lloc d'alt interés geològic.


Es tracta de la dita València xurra, la que parla castellà per la situació geogràfica. Vaig visitar la zona no fa molt. És molt agradable. Hi trobes vinyes, garroferes, ametlers i fins i tot tarongers (ja he dit més amunt que és un lloc d'aigua com indica el significat dels topònims). Hi pots fer senderisme, pesca, escalada, gaudir de la flora: impressionants els baladres que del no res poblen el barranc de La Hoz. 

Al caliu de l'embassament de Buseo es va construir una zona de serveis (pic-nic, acampada...) al llarg de la pista que du al pantà. Puc donar fe que estava plena, que hi havia molta gent que passa allà els caps de setmana amb la tenda de campanya gaudint de la natura. Vam veure grups de persones que feien excursions nocturnes, amb llanternes. Unes altres, amb prismàtics, observaven tot el dia les aus que solquen el cel.

Una de les coses que hi vaig aprendre és que la presa de Buseo es va construir entre 1903 y 1915 en el curs del riu Chera per a ús agrícola. Durant la seua construcció es va redactar el pla hidràulic de 1912, que va dur a la construcció de l'actual pantà de Benaixeve, ja amb producció d'electricitat.



Actualment el pantà de Buseo, menudet, és un atractiu turístic més de la zona. No deixeu de visitar Chera i Sot de Chera, pobles amb moltes fontetes i llavadors. El trajecte és molt bonic, molt tranquil; les zones d'acampada estan ben dotades; si aneu durant la tardor veureu caducifolis, no molts, però els suficients per a alegrar-vos la vista amb els colors de la natura.

Fotos: Ismael Vallès (http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/ i http://ismaelvalles.blogspot.com.es/)

diumenge, 15 desembre de 2013

L'oli nou

Des de fa unes dècades quan, per matrimoni, vaig començar a anar a Muro, m'agrada molt sentir converses sobre el món de l'oli. En les comarques olivareres viuen durant els mesos de novembre i desembre pendents de l'oli i de les olives. Unes es pleguen més prompte que unes altres segons el grau de maduració, la varietat, la situació del bancal i fins i tot la disponibilitat familiar per a fer el treball de recollida i trasllat a l'almàssera. 



He sentit a dir que l'oli s'ha de deixar reposar unes mesos, fins allà febrer o març, a fi que perda la fortor. Per tant, s'havia d'allargar el consum de l'oli vell malgrat tenir-ne ja a casa el nou. Ara, però, amb l'interés generalitzat per la nutrició i l'expansió del consum de productes ecològics, es prefereix consumir l'oli acabat de fer. Com més recent més propietats té, també organolèptiques. Gràcies a les converses que hem anant sentint enguany i les informacions escrites que hem recollit, el meu marit i jo decidirem anar a comprar l'oli la setmana passada a Millena (també coneguda per Milleneta en els pobles del voltant) perquè és la primera almàssera de tota la comarca que envasa l'oli nou . Podiem, per tant, gaudir abans de les propietats de l'oli que si el compràvem en una altra localitat.


Des de l'A7/CV40, a l'altura de Cocentaina, en direcció a Benilloba, hi ha una eixida que porta en un moment a Millena. És un poble molt menut, et topes l'almàssera en entrar. Aquest és un negoci familiar amb un tracte amable i una producció acurada. Els olis que produeixen, tant de cultiu convencional com ecològic, han sigut molt guardonats. Recomane que entreu al seu web: http://www.olitravadell.com/. Com diu una amiga meua de la comarca, l'artista Mercè Paya: "No és oli, és medecina".

Abans de deixar el poble, ens acostàrem a la plaça a veure l'om tricentenari  i estiguérem gaudint del paisatge de la Vall de Travadell, una zona privilegiada per al cultiu d'oliveres, un microclima únic.

diumenge, 1 desembre de 2013

LA CASA DEL MARQUÉS


La primera vegada que vaig pensar d’anar a l’Argentina va ser l’any 1995 a causa de les arracades de la periodista Amalia Sánchez Sampedro. En la cimera internacional que s’ocupava d’educació i desenvolupament social que tingué lloc a la localitat andina de San Carlos de Bariloche, la meua admirada reportera portava una bola del món penjant de cada orella. Aquestes esferes, virolades i lleugeres, em van fer adonar-me que sabia molt poc d’aquest país americà i que potser caldria conèixer-lo. Tanmateix, passaren els anys sense que jo reprenguera la idea de viatjar a l’Argentina. Fins i tot quan Beatriu, la meua filla, se’n va anar a viure a Buenos Aires jo imaginava els retrobaments familiars a casa, a València. Mai no me’ls representava al revés. Però a començaments de l’estiu de 2007, Beatriu em recriminava en un missatge electrònic que jo haguera elegit per al meu viatge de vacances una destinació diferent a la capital argentina. Així que cap allà vaig volar, canviant l’estiu europeu per l’hivern de l’hemisferi sud.

Després d’uns quants dies a Buenos Aires, no trobava res que m’evocara la ciutat elegant, culta, amant dels llibres i europea sobre la qual jo havia llegit. L’oratge humit i la llum grisa m’abocaven a la inactivitat. Per animar-me, vaig decidir fer una escapada a Córdoba, ciutat serrana. Vaig eixir de l’estació de Retiro, on tots els serveis (restauració, lloguer de cotxes, lavabos, botigues, venda de bitllets....) estan oberts les vint-i-quatre hores del dia i per on passegen els gossos buscant menjar i els xiquets demanant diners. El trajecte es feia amb semi-cama, un autobús molt còmode, durant tota la nit. En fer-se de dia comencí a veure vaques. Era la primera vegada —també és cert que era la primera vegada que abandonava la zona urbana— que les veia en aquest país, famós per la ramaderia bovina i totes les indústries que se’n deriven. Anàvem de llevant a ponent travessant la regió, completament plana, que els mapes turístics han denominat Centro.

La ciutat de Córdoba està precedida durant molts quilòmetres per les villas, que és com els argentins denominen als assentaments irregulars. Barraques i més barraques. Misèria i pobresa. Aquesta successió s’interromp de tant en tant per comerços, bancs, escoles, parròquies. Una oficina del registre civil... comença a haver-hi semàfors i autobusos urbans: ja som a tocar del nucli principal de la ciutat. L’estació d’autobusos està molt a prop del centre històric, de manera que m’hi acoste passejant. Compre el diari en un dels carrers de vianants (Córdoba és una ciutat molt agradable) i entre a un bar per a llegir còmodament mentre mire d’escalfar-me un poc. Demane cafè amb llet i criollo, un panet amb greix de vaca. No ho encerte. Hauria d’haver demanat una medialuna (és com els argentins denominen els croissants) o una altra factura (pastissets variats). Pare l’orella per a sentir l’accent local, més agradable que el bonaerenc. El cambrer m’indica, a petició meua, com trobar l’oficina d’informació turística que, com és freqüent, es troba a l’edifici de l’ajuntament. 

Camí de l’ajuntament, a la plaça de San Martín (el general que més carrers, places, illes, estàtues i monuments té en tot el país), trobem muntada la fira del llibre. Em sorprèn: a casa nostra sempre la fem durant la primavera. De sobte em sembla veure la foto d’una persona coneguda. Em fixe bé: és un cartell electoral que he vist durant el viatge unes quantes vegades. Es tracta de la governadora Liliana Olivero, que es presenta a la reelecció. Allà estava ella, enmig de la plaça major, repartint en mà propaganda per a les eleccions. Quan ve cap a mi, li done les gràcies i li dic que sóc estrangera, que no puc votar. M’explica algunes coses —com ara que el vot a l’Argentina és obligatori— i em pregunta d’altres. La conversa s’interromp perquè l’avisen que s’ha de preparar per a la roda de premsa amb periodistes estrangers.

Continue el camí cap a l’ajuntament i arribe a l’oficina d’informació turística. La dona que m’atén té l’amabilitat d’acompanyar-me fins a la catedral, on tot just acabava de començar la visita guiada que jo buscava. La guia (a la qual li falta alguna dent, com a la majoria dels argentins d’una certa edat) ens parla molt somrient, no amaga la seua voluntat d’agradar i manifesta contínuament el desig que estimem la ciutat, que va ser fundada el 1573 amb el nom de Córdoba la Llana de la Nueva Andalucía. Els noms que posaven en aquella època! Aquesta Córdoba va ser capital de la Gran Provincia Jesuítica del Paraguay, que incloïa territoris que avui en dia són part de l’Argentina, el Brasil, el Paraguai, Bolívia i Xile. Visitem els edificis que conformen la denominada manzana jesúïtica i alguna coseta més, però no un palau colonial que havia exercit sobre mi un atractiu irresistible des que n’havia llegit les primeres informacions: la Casa del Marqués de Sobre Monte.

Córdoba —també Buenos Aires— és una ciutat quadriculada: quan en mires el plànol tot són quadrets. Açò és degut al terreny (cada quadrícula) que rebien els qui havien d’habitar la ciutat per construir-s’hi la casa. Per tant és molt fàcil orientar-se: sempre està tot a unes quantes quadras (illa de cases) a la dreta o a l’esquerra. Sense cap problema, pel que acabe d’explicar, arribe al Museo Histórico Provincial ubicat a l’edifici que jo m’havia entestat a conèixer. De vegades aquestes cabuderies proporcionen les majors satisfaccions del viatge, com em va passar amb el museu. Està instal·lat, en la casa del Marqués de Sobre Monte, que ocupa tota una illa. És molt interessant observar la bona conservació del museu, com es reconeixen totes les dependències, com s’ha aconseguit l’harmonia entre el palau i el contingut que alberga. Hi ha molts vigilants als quals pots preguntar i, a més, informació escrita en faristols cada pocs metres. Pots fer-te una idea molt bona de com vivien les famílies aristocràtiques en l’època colonial, amb quins productes comerciaven, quins vestits portaven, els instruments musicals que tocaven...

Però el goig no podia ser complet: l’accés a la primera planta estava barrat. S’endevinaven cables i llums, se sentia fressa d’aparells, no podia endevinar quins. M’acoste a un dels vigilants i li pregunte què passava i per què no es podia pujar a visitar les habitacions superiors. Em demana disculpes, ho lamenta i m’explica que estan en campanya electoral i que la governadora Liliana Olivero ofereix un roda de premsa. Afegeix (els argentins són de verb abundant) que com es tracta dels periodistes estrangers, els ha citat en aquest edifici perquè és el més emblemàtic de Córdoba.

Quan ja done la visita per acabada i estic a punt d’abandonar el museu, l’home que m’havia donat tantes explicacions em somriu i, per compensar-me en saber que jo havia vingut de tan lluny, em diu:


Si guarda silencio, puede subir. También hay una periodista espanyola, la de los pendientes grandes.

divendres, 15 novembre de 2013

Perugia

Per a visitar Perugia (capital de la regió i de la província umbrianes) amb calma ens vam allotjar al càmping Il Rocolo, que es troba al Colle de la Trinità, en la muntanya, en una zona ventilada, envoltada d'oliveres. 

Cada dia agafàvem l'autobús per a baixar a la ciutat. Visitàvem un museu o passejàvem o entràvem a una església: Perugia és bellíssima, no cal calfar-se massa el cap ni preguntar-se on anar, és qüestió d'estar-hi, de caminar. És una ciutat perfecta per als flâneurs. A més vam coincidir amb la setmana de la música, l'Umbria Jazz, cosa que feia més animats els carrers, fins i tot intransitables en algun moment. A poc a poc, vam gaudir de la ciutat tot i haver de combatre la calor estival.



Em va agradar molt recórrer el corso Vanucci i més encara després de saber que la ciutat ha dedicat el seu carrer principal a la persona que més ha donat a conéixer Perugia: Pietro di Cristoforo Vanucci, dit Il Perugino. Al Nobile Collegio del Cambio, seu en altres temps de la borsa i dels banquers, vam tindre l'oportunitat de veure una exposició excepcional.  Aprofitant que la Sala delle Udienze està completament decorada amb frescos de Perugino, mestre de Raffaello, hi havia muntada una exposició Perugino e Raffaello Modeli nobili per Sassoferrato a Perugia, en la qual podies contemplar obres dels tres artistes i alguna còpia feta per Sassoferrato dels dos primers. Una mostra molt curiosa i interessant i, per si no és prou, en un edifici amb uns frescos, com he dit adés, més que memorables. També em resulta curiós saber que  es troba situada a la vall del Tíber perquè sempre que parlem d'aqueix riu, el pare Tíber per als clàssics, parlem de Roma. El Tíber, però, té un bon curs en relació a la resta de rius de la península itàlica. Naix a Monte Fumaiolo, als Apenins centrals i tarda  405 km a deixar les aigües a la mar Tirrena a tavés de dos braços: Fiumara i Fiumicino. Un viatge molt interessant, com ja de dit altres vegades és acompanyar el curs dels rius, però recórrer les vores del Tíber deu ser un autèntic goig.

dijous, 31 octubre de 2013

Sant Jeroni de Cotalba

Fa uns dies he tingut l'oportunitat de visitar el Reial Monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Ho fet amb membres de l'Almoroig, una associació cultural de Muro de MariolaL'edifici, de 1388, està situat al terme d'Alfahuir, en la comarca de la Safor;  pertany a la família Trénor (el van adquirir per la desamortització de Mendizábal); és  Bé d'Interès Cultural i es va obrir al públic l'any 2005 gràcies a un acord entre la família i la Conselleria de Cultura.Teniu abundant informació en qualsevol lloc d'internet que busqueu. Vos recomane la pàgina web del monestir.

La visita només es pot fer amb el guia de la casa. Es visiten moltes dependències interiors (no us perdeu la grisalla de fra Nicolau a l'almàssera).


Es passeja pel claustre, una joia arquitectònica de grandíssim interés constructiu, amb rajoles sense coure:



Projecten un vídeo a través del qual es fa un resum de la història del monestir. Hi destaque la intervenció de l'escriptor Josep Piera quan parla de les estades a Cotalba  d'Ausiàs March, atés que son pare en va ser el mestre d'obres.

Mostren  els jardins del segle XIX






a través dels quals s'arriba a l'aqueducte, 



construït entre els segles XIV i XVI per a abastir d'aigua suficient el monestir, ja que amb l'aigua de pluja que recull l'aljub del centre del claustre no hi havia prou. No fa molts anys, segles després d'estar corrent l'aigua, degut a unes obres en un xalet ubicat al terme de Ròtova, la conducció es va trencar i l'aigua està perdent-se. Com que tot el monestir és BIC, correspon a la Generalitat (segons ens van explicar durant la visita) encetar els tràmits per a la solució de la desfeta. La pregunta que férem totes les persones va ser: "De qui és el xalet?". El guia no va contestar però la sospita està servida.


(Les imatges són del web citat)