divendres, 1 d’abril de 2016

El Puig de Randa


Una de les primeres excursions que vam fer durant la nostra estada a Mallorca va ser cap al Puig de Randa per a visitar els tres llocs llul·lians situats a la muntanyeta. Primerament trobem el santuari de Nostra Senyora de Gràcia. Un lloc tranquil, molt tranquil, de pau i de silenci. Des de l'explanada es poden contemplar vistes precioses sobretot si es té la sort de pujar en un dia clar. També es necessita sort per a trobar l'església oberta. 




Un poc més amunt, un camí estret que apareix, ben costerut, a la dreta, ens porta a l'ermita de Sant Honorat. S'ha d'anar molt a espaiet ja que pots trobar sobtadament un autobús turístic, mal aparcat i tapant la carretera, senyalitzat com a avariat, cosa que és mentida perquè el que està fent és esperar a les persones que han hagut de pujar a peu ja que els vehicles grans no poden accedir a l'ermita, senzillament perquè no caben pel camí.



En ser la muntanya de Randa el lloc de contemplació de Ramon Llull, tant el santuari com l'ermita han estat ocupats  des d'aleshores per gent que busca  pau i aïllament. 

Per últim, en direcció ascendent, Cura, el lloc llul·lià per excel·lència. Trobem diverses instal·lacions que recreen la figura del monjo mallorquí. La sorpresa va vindre en llegir que el poema que podeu trobar en la foto de baix és de Maria Antònia Salvà.



Potser hauria d'haver dit casualitat, ja que jo tot just acabava de conèixer aquesta escriptora mallorquina gràcies al Quadern de Turquia, d'Eulàlia Lledó i Cunill, llibre que estava llegint eixos dies. En la pàgina 51 Lledó cita un fragment del Viatge a orient de Salvà.


Suggerisc a totes les persones que visiten l'illa de Mallorca que no es perden aquestos espais. El tipus i la durada  de la visita que s'hi faça  dependrà de l'interés que es tinga per Llull. Potser només el plaer del paisatge o de l'aire net serà suficient per a algunes persones. La gent lletraferida o devota voldrà fer-ho d'una altra manera.


Fotos: Ismael Vallès

dimarts, 15 de març de 2016

Nevers

Vull parlar de Nevers, la ciutat francesa pertanyent a la nova regió que entrà en vigor l'1 de gener d'enguany: Borgonya-Franc Comtat. La vam elegir com a etapa en el nostre viatge de tornada de l'estiu passat i va ser una molt bona elecció tant per tenir càmping com per ser una ciutat del Loira. No és aconsellable veure tots els castells d'ambdues vores del mateix riu en el mateix viatge. És millor conéixer el riu a poc a poc, una ciutat darrere d'una altra, un castell de tant en tant.


Forma part de la xarxa de ciutats d'art i d'història, una classificació que fa l'administració francesa per promoure el turisme. Efectivament, Nevers té un patrimoni històric, arquitectònic, cultural  i artístic notable. Visita obligada és la catedral, l'església de Saint-Étienne i el Palau Ducal. I passejar pel centre, no debades el terme flâneur és francés. Està acaronada per dos rius, el Nièvre i el Loira. També  és part del Camino de Santiago, en el segment dit de Vezelay. 



Una ciutat que va ser desfeta pràcticament en la Segona Guerra Mundial, com malauradament passà a moltes ciutats franceses. Nevers va ser descoberta per les persones aficionades al cinema gràcies a la pel·lícula Hiroshima, mon amour, d'Alain Resnais, amb guió de Marguerite Duras. La protagonista és originària de Nevers i algunes de les escenes van ser rodades a l'èsgléisa de Saint-Étienne. Aquesta ciutat va ser elegida també per Éric Rohmer per al seu Conte d'hiver i per  Georges Simenon per a la novel·la Les suicidés.




Una cosa que sempre m'agrada saber de cada ciutat que visite és amb qui està agermanada (caldrà trobar un terme femení per a aquest concepte atés que el génere gramatical de ciutat l'és). Et dona una certa idea del que pretenen les autoritats municipals, quins interessos tenen. Nevers és germana de la sueca Lund i de la tunisiana Hammamet, totes dues presents en un parell de pel·lícules ben recomanables. Respectivament, Fresas salvajes, d'Ingmar Bergman, i El paraíso ya no es lo que era, de Francesc Betriu. No deu ser casualitat el lligam cinematogràfic. 

Fotografies d'Ismael Vallès.

dilluns, 15 de febrer de 2016

La sierra de Madrid?

Madrid, la capital i els pobles de l'àrea metropolitana, han inventat eixa denominació per a referir-se a la serra de Guadarrama principlament. Dic principalment perquè altres zones boscoses, com ara el hayedo de Montejo, també es troben incloses en eixa inexistent sierra de Madrid. Hi ha protestes de moltes comarques per l'apropiació indeguda. A més, és una manera molt grollera de carregar-se la toponímia, un bé, al meu entendre, que s'ha de protegir. Una cosa pareguda passa amb el Levante que també s'han inventat.

Tot i aquestes consideracions, jo he visitat Guadarrama en alguna ocasió. Faré esment en aquest article a l'estada d'uns pocs dies a Navacerrada, fent ús de la residència de temps lliure. Des d'allà vam fer escapades a diferents localitats i vam fer passejades per la muntanya.

El poble de Cercedilla no té res d'especial per a ser descrit. Sembla que l'aglomeració turística l'ha vulgaritzat. Podem salvar l'església de Nuestra Señora del Carmen, que té una façana amb llistons de fusta, com tenia la mateixa residència on m'hostatjava, segons la fotografia que ocupa tota la paret de la recepció. Em fa l'efecte que eixa fusta era el revestiment típic de la zona quan es construïa bàsicament amb els materials que es tenien a l'abast. Em va fer recordar la polonesa Zakopane. No sols per la fusta, també perquè aquesta localitat de la regió de Podhale era lloc de trobada d'artistes. Cercedilla ha acollit unes quantes personalitats de les lletres, les arts i la ciència: Ramón y Cajal, Sorolla, Luís Rosales, Carmen Martín Gaite, Josefina Aldecoa... 

Quan diem Navacerrada ens referim al port que separa les províncies de Segovia i de Madrid, però Navacerrada també és un municipi. Viu de la neu, de la temporada d'esquí, malgrat no ser un espai net com s'ha d'exigir a un lloc de tanta concurrència turística. No hi ha (si més no quan vaig estar-hi fa uns anys) cap contenidor ni cap paperera ni als peus de les pistes ni a l'aparcament. La gent  deixa les bosses tancades, fent xicotets munts. Pot semblar una acció cívica, però millor seria que s'emportaren les deixalles a casa. Potser el que es pretén abandonant-les és recordar a l'ajuntament o a al govern regional, segons tinguen repartides les competències, que la societat és més civilitzada que l'administració. Per a acabar-ho d'adobar, posaré un exemple i relataré una escena que vaig veure i em va sobtar d'allò més. Un cotxe de la Dirección General de Carreteras de la Comunidad de Madrid, aparcat junt a un altre  ocupat per una parella jove amb gos. Solten el gos, fa les seus necessitats, rebusca entre les bosses de fem, n'escampa la brutícia... i els del cotxe oficial fumant-se una cigarreta, tirant-ne la cendra per la finestra i rient les gràcies del gos.

Un del millors records d'aquella estada a Navacerrada és haver conegut i trepitjat els trams que es conserven d'una calçada romana, la de Fuenfría. Qualsevol dels itineraris que feu a peu per Guadarrama és bonic, però si a més n'elegiu un que combine un poc d'història, el goig és major. Un altre d'eixos millors records és el monestir de Santa María de El Paular, a Rascafría. Solament el retaule de l'altar major ja  justifica la visita, però no deixeu de mirar amb detall el cadirat del cor. També vos podeu allargar a La Cabrera i conéixer el Pico de la miel, una muntanya que canvia de color segons la llum del sol degut a la composició mineral específica de les capes superiors. Si, a més, voleu desplaçar-vos a Montejo a visitar la fageda, el viatge vos eixirà redó. Recordeu que tota la Sierra del Rincón és reserva de la biosfera cosa per la qual s'ha de reservar torn per a entrar en la fageda, una espera de mesos, però paga la pena. Tot és qüestió d'organitzar adequadament el viatge.




dilluns, 1 de febrer de 2016

Formentera

El pas del temps desdibuixa els records. Vaig estar a Formentera per primera vegada, fa poc més de quaranta anys, amb unes amigues. Tinc fotos d'aquell viatge, però no en conserve records clars. Hi vaig tornar fa uns anys (desembre de 2008) aprofitant que passava les festes de Nadal a Eivissa, en un apartament de la cala Salada. Una gran pau: només el meu marit i jo, la resta d'apartaments buits. 
D'aquest últim viatge a Formentera m'ha quedat gravat un plat de cigrons, la greixonera i una dona que es dirigia a sa casa per un caminet. La plana, el camí, la casa solitària i la mar.
Ara però, he trobat uns apunts encapçalats per la frase "He encetat una llibreta per a anotar els resultats d'una partida de cartes". No és estrany. Al meu marit i a mi ens agrada jugar a les cartes durant els viatges. Solem dedicar-hi una estona cada dia. Ens permet descansar, relaxar-nos i xarrar a l'aire lliure o a l'abric de l'interior si el temps no permet la primera opció. Aquests apunts que he citat adés, ara sols una pàgina arrencada del bloc, em permeten evocar amb certs detalls l'última visita a l'illa de Formentera. Els transcric:

Arribem al port de sa Savina. Visitem l'oficina d'informació turística i anem a la parada de l'autobús. Cap a la Mola. Puja una dona i, en baixar, ens desitja bon Nadal i bona estada però continuem caminat junt a ella atés que portem la mateixa direcció. Anem parlant i ella va explicant-nos la seua vida de vídua fins que agafa el camí, transversal a la carretera,  que la portarà a sa casa.





Em fa recordar el viatge a Rodes. En el vol d'Atenes a l'illa vam coincidir amb un home que hi residia. Ens va oferir portar-nos a la urbanització on ens havíem d'allotjar ja que la seua dona venia a recollir-lo a l'aeroport i portaria el seu cotxe. Ella es va mostrar igual d'amable i vam estar parlant sobre el cine d'Almodóvar, de qui es va confessar fan número 1.




Vam acabar de fer el recorregut de la parada final de l'autobús, on havíem baixat, al far, és a dir,  arribàrem al final de l'espardenya que és l'illa de Formentera. A continuació, ja de tornada, vam dinar opíparament. Un menú de 10 euros a Can Blaiet, recomanat per la vídua illenca. Una vegada arribats a l'apartament, a Eivissa, fem la partida de cartes. Agafe la llibreta per a anotar les puntuacions  i trobe les anotacions del grec de l'avió: Kabolis Psyagiotis i tres números de telèfon.

Rellegit i copiat i tornat a llegir ara tot el que vaig escrirue, m'adone de la necessitat de prendre notes per a combatre la desmemòria. També és cert que algunes coses no tinguen, passats uns anys, massa sentit o no s'acaben d'entendre bé o, potser, no van se escrites amb èxit. Però el testimoni hi és. Supose que el que jo creia que era un llibreta per a encetar era el que quedava d'una llibreta anterior, probablement de l'escola dels meus fills, i en passar full, vaig veure les anotacions de Kabolis.

No he pogut recordar el nom del plat de cigrons ni n'he trobat enlloc cap referència. Recorde que era una cosa típica, un plat d'hivern habitual. En canvi, la greixonera sí l'he feta diverses vegades a casa. Era molt divertit entrar als forns i les pastisseries a demanar ensaïmades dures. Si la feu per a alguna persona que no menge porc, tingueu en compte que es diu ensaïmada perquè porta sagí. Per tant, hauríeu de trobar ensaïmades fetes amb oli o transgredir i fer el pastís amb un altre producte.




Vos enllace la recepta de la greixonera:
 http://ditifet-cuina.blogspot.com/2009/01/greixonera.html

He escrit a l'autora del blog DIT I FET per a demanar-li permís i molt amablement me l'ha donat per a enllaçar la recepta i la foto.

----------------------------------------

Les dos primeres fotos són d'Ismael Vallès, de desembre de 2008.

divendres, 15 de gener de 2016

Mâcon

Quan l'estiu passat tornàvem de Suïssa, vam parar a Mâcon (antiga Matisco) un parell de dies: ens agrada fer les tornades amb calma. L'elecció d'aquesta ciutat va ser, senzillament perquè té càmping i està en la nostra ruta cap a casa. Ah! Però, en conéixer-la, va augmentar de categoria: de mera etapa a ciutat interessant i probable, novament, destinació futura. Heus ací la importància que té per a una ciutat, per a qualsevol població, l'existència dels càmpigs. Qui viatja d'eixa manera deixa diners per allà on passa. Qui viatja amb allò que es diu un paquet turístic tancat només deixa diners a l'empresa, del seu país d'orígen, que ha organitzat el viatge. I no parlem dels creuers: quan les persones baixen a terra no tenen temps ni de fer-se una cervesa.



Mâcon està situada a la vora del Saône, més exactament a banda i banda d'aquest riu tributari del Roine. circa 60.000 habitants i és una de les ciutats més atractives de França, segons eixes llistes turístiques que es poden llegir arreu. Amb un famós vi blanc de Borgonya, no de bades Mâcon és la capital de la Borgonya del Sud.

Des del càmping, passejàvem per la vora del riu, ben canalitzat, amb port esportiu, escola de canoes... cap al centre de la ciutat. Feia molta calor (aquest estiu no hem pogut fugir de les altes temperatures enlloc) però amb roba adequada, barret,  protector solar i estant de vacances tot és suportable. A més, el camí a què em referisc està acompanyat per un jardí boscós on et pots refugiar del sol si no vols caminar pel talús que, com un camí de sirga, ressegueix el Saône.




Vam visitar les ruines del vieux Saint-Vincent. És així com denominen l'antiga catedral de Mâcon, pràticament destruïda ara, però amb recepció i informació acceptables. Segons la llegenda, en l'any 543 el rei Childebert, en tornar d'una expedició militar, oferí un tros de la túnica del sant que menava des de Saragossa. Així va ser com posaren sota l'advocació del nostre sant Vicent Màrtir el temple francés, que pateix des del principi diverses reconstruccions fins que finalment s'alça una nova en estil romànic, retocada posteriorment en gòtic. Però no la veureu completa, ja he dit que són ruines. Això és perquè està construida sobre un sol al·luvial que feia trontollar la construcció i acabà sent enderrocada per motius de seguretat. 

Uns avatars pareguts, però pel altres raons, ha patit el  Musée des Ursulines. Aquest edifici es va construir com a convent en el segle XVII i durant la revolució va esdevenir presó. Després va tenir diversos usos fins el 1968, quan s'habilita per a museu. Deia això dels avatars perquè quan viatges per Espanya totes les explicacions sobre edifics transformats troben tres culpables: la guerra del francés, la desamortització i la guerra del 36. A França tenen un altre trio: la Revolució Francesa, la guerra franco-prussiana i la mundial. En canvien l'ús, s'abandona, es deteriora, es ven algua part... i. amb sort, es recupera i es mostra per al futur.



El contingut museístic està repartit en tres plantes que grosso modo acullen arqueologia, etnografia i belles arts. Tot està enfocat a la ciutat i el seu entorn més pròxim, per tant en un parell d'horetes pots fer-te una idea de la història, la vida, el medi i les arts de la comarca on et trobes. Destacaré un parell de coses: la gran atencio dedicada al cultiu de la vinya i la fabricació del vi i les facilitats per  a la infantesa: els mostren com s'ha de veure un museu i per a què. 

No vull acabar sense recordar que el fill més important de la ciutat és Alphonse de Lamartine, el de les Meditacions poètiques, que va ser escriptor, assagista, polític, diplomàtic, viatger... una figura venerada al seu petit país i desconeguda actualment entre nosaltres per culpa dels continguts escolars: no s'estudia literatura universal.

Fotos: Ismael Vallès

dimecres, 30 de desembre de 2015

Festa de la infantesa


He volgut deixar testimoni en aquest blog d'una iniciativa fantàstica que, de la mà de Cristina Escrivà Moscardó, s'està portant a cap des de fa unes setmanes. Amb aquesta entrada pretenc convocar-vos a la cavalcada laica del proper dia 3 de gener. Si més no, assistir a la cirera del pastís de commemoració republicana en favor de la infantesa! Així que, ací teniu el cartell amb tota la informació necessària i, a continuació, el text que Cristina ens brinda generosament i que cal llegir per no oblidar tantes i tantes coses bones del passat.




Un diàleg entre el Dia del nen de 1936 i la Festa de la infantesa de 2015
Cristina Escrivà Moscardó

Aquest projecte pretén fer visibles determinades actuacions que es van realitzar durant la República en guerra.
Perquè fer desaparèixer de la història d'Espanya moltes de les activitats dutes a terme per la Segona República, és una forma de negació de tot el positiu que va esdevenir en aquest temps. Dins d'aquesta actitud duta a terme pel Ministeri d'Instrucció Pública de 1936 es troba el patrocini de la “Setmana de l’Infant”, idea que va sorgir des de les organitzacions antifeixistes, per desterrar la por de la guerra que va arribar a traumatitzar la població infantil, assegurant que l'Estat protegia als nens. Una de les experiències republicanes més entranyables i desconeguda, en un temps on la participació dels ciutadans en els assumptes públics era usual.
“La Setmana de l’Infant” va concloure el dia 7 de gener de 1937 amb una cavalcada nomenada “Dia del nen”, organitzada per l'Ateneu Popular (Ateneu Mercantil) amb l’ajut de totes les organitzacions antifeixistes, amb la col·laboració entusiasta d’artistes plàstics i dels consells municipals de l’entorn de la ciutat de València.  
Enguany, la Societat Coral el Micalet recupera la Setmana de la infància i la Festa de la Infantesa, festa del solstici d’hivern que es va celebrar a València en gener de 1937.
El 14 de desembre es va fer la presentació oficial del proyecte a l’Aula Magna de l’edifici de la Nau de la Universitat de València.
S’ha imprés un conte, escrit per Cristina Escrivà: “Les 3 Magues de gener” il·lustrat per Román Sánchez, així com una unitat didàctica i unes xapes commemoratives. A més, al llarg de desembre, s’han fet activitats de reciclatge (Juanito Maraca) i papiroflèxia (Francesc Duart) per als grups escolars que han visitat l’exposició “L’amor als infants”, que romandrà oberta fins al dia 7 de gener.
El dilluns 28 es va celebrar un concert matinal al Teatre Micalet amb la participació del Xiquets Cantors Divisi i la Coral el Raconet del Micalet, amb el Grup de Cambra Marxant, interpretant set cançons que s’havien escoltat en els actes de 1937, també s’han llegit set poemes de: Manel Alonso, Marc Granell, Isabel García Canet, Lluïsa March, Francesc Mompó, Vicent Penya i Lluis Roda. La idea és publicar un poemari al desembre de 2016, a més de compondre la música... i, si es pot, acompanyar l'edició amb dibuixos, com es va fer l'any 1937.
La cloenda de la Festa de la infantesa serà el dia 3 de gener amb una cavalcada. Més de 300 coloracions de persones altruistes participaran contribuint a donar alegria a l'acte, que s'iniciarà a les 12h, des de la seu de la Societat Coral el Micalet (carrer Guillem de Castro, 73) finalitzant a la plaça del Ajuntament on, les  Tres Magues de Gener (Rosa Roig, Manola Roig i Llum Fos), des del balcó de l'Ajuntament, dirigiran unes paraules.
Les Tres Magues: Llibertat, Igualtat i Fraternitat, representen tres principis bàsics de la nostra manera de veure el món. Llibertat per poder expressar lliurement i críticament totes les idees, Igualtat de tots davant la llei i la Societat, per damunt de races creences i sexe i Fraternitat (sororitat), per compartir amb tots aquells que ens necessiten totes les meravelles del nostre món.
Aquesta cavalcada, laica, vol ser un complement a les festes d’hivern. Entre tots i totes farem història.


dimarts, 15 de desembre de 2015

És el moment. Voteu Compromís-Podem




Com he fet en les votacions anteriors, escric una entrada preelectoral. Ara és per a demanar-vos el vot per a Compromís-Podem en les eleccions generals del pròxim diumenge. 


Com a militant d'Iniciaciva pel Poble Valencià, ho tinc clar. Però potser hi ha algú de vosaltres que no. Per tant, estaria ben pagada si la papereta taronja i morada acaba en les vostres mans i la fiqueu en el sobre. En realitat dos paperetes i dos sobres: el del Congrés i el del Senat, no ho oblideu. Jo crec que estem en un moment molt important, decisiu com s'està dient. No és casual que el lema siga És el moment. Ara és l'hora de recuperar  tot el que hem perdut darrerament, és un tren que no podem deixar passar.

Llegiu el programa electoral 1000 propostes per al canvi, que no vos ho conte ningú. Podeu anar fent boca amb un vídeo molt curtet. Punxeu ací.

Aquest altre, és més llarg, però paga la pena sentir al Joan Baldoví en un dels mítins.


En fi, voteu ÉS EL MOMENT per a tenir un grup valencià fort al Congrés, per a tenir una bona interlocució i una millor influència a Madrid. Recuperem els nostres drets. No serà tasca fàcil però vos puc ben assegurar que les llistes  a les dues cambres estan farcides de gent lluitadora que portarà el valencianisme a la capital i no esperarà que vinguen d'allà a preguntar què volem.

Moltes gràcies i recordeu:.



dimarts, 1 de desembre de 2015

El Priorat

Algunes de les persones amb qui he parlat sobre el Priorat m'han dit que conegueren aquesta comarca del sud de Catalunya pel disc Porrera, de Lluís Llach. Posteriorment, també gràcies al seu celler, s'ha popularitzat el coneixement de la producció vinícola de la zona.

Pràcticament cada poble del Priorat té un o més cellers, la majoria de gran prestigi. Una passejada per aquesta comarca entre vinyes, sempre entre vinyes i oliveres i moltes vegades  també ametlers i avellaners, transmet un gran amor pels cultius. Han pres del bosc únicament el que necessiten per a conrear, ni un pam més. De fet, s'acaba de presentar la candidatura Priorat-Montsant-Siurana, paisatge cultural agrícola de munyanya mediterrània a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.



Una passejada entre vinyes  permet també, si ja s'ha veremat, menjar els cabrerots (allà en diuen carrols), eixa segona epifania dels ceps, ara baies més dolces (si teniu sort i han maurat bona cosa) i menudes que els grans de raïm primers.

Si visitem aquesta zona durant la tardor, a banda de gaudir de la diversitat de colors dels pàmpols, també podrem tastar l'oli del raig, el primer, l'autèntic suc d'oliva. Pràcticament cada poble té una o més almàsseres. Vam comprar en una d'elles oli del raig a fi d'aprofitar-ne completament totes les propietats organolèptiques i nutritives abans que, a poc a poc, es reduïsquen per obra del pas del temps. Nosaltres, ací, en diem oli nou. Els olis del Priorat s'emparen en la Denominació d'Origen Protegida Siurana. La varietat majoritària és l'arbequina, però no l'única. També es cultiva rojal i negret.

Les informacions turístiques són molt bones i ofereixen moltes rutes. No importa quina trieu, totes són dignes de ser recorregudes. Si vos agrada l'arqueologia, per exemple, visiteu el jaciment del poblat ibèric del Puig Roig del Roget, al Masroig, o el del Calvari, al Molar. El primer és paradigmàtic: una bona elevació que permet vigilar els quatre punts cardinals i que té a mà el riu. Es pot imaginar amb molta claredat com va ser aquest poblat malgrat que l'entorn arbori siga diferent en aquests moments. Ah! Les pedres són de color roig, com probablement haureu suposat. És just recordar ací, atés que el riu a què ens acabem de referir és el Siurana, que hi ha una plataforma ciutadana, Volem lo siurana viu, que demana que hi haja un curs continu d'aigua a fi que tinga vida: l'embassament l'ha deixat sense.


Si el vostre viatge coincideix amb el segon dissabte de cada mes, heu d'anar a Falset ja que eixos dies La jueva de Tortosa fa una visita guiada i teatratlizada al call. A més, Falset és la capital comarcal i té moltes coses a veure i molts restaurants de cuina autòctona on cada dia podreu fer un tast de vi si vos inscriviu a qualsevol dels que organitzen.

Si vos agrada senzillament caminar per la natura, camineu. Teniu indicacions suficients per a no perdre-vos. Trobareu alguna de les ermitetes, d'entre les 16 que hi ha a tota la comarca, com la de la Mare de Déu de les Pinyeres, i racons bellíssims a cada giragonsa. De tant en tant mireu el terra: els animals que hi han xafat abans que vosaltres vos parlen.


Si vos agraden les serres heu de contemplar el Montsant (Parc Natural des de 2002), vos trobeu on vos trobeu. Ara bé, si aneu a Siurana, millor, ja que des de qualsevol punt de la localitat es veuen perfectament els plecs verticals tan característics d'aquesta muntanya, paradís de l'escalada i símbol de la comarca. Siurana és un poble de pedra, últim reducte dels sarraïns, amb llegenda de reina mora suïcida inclosa, que es va tirar amb el seu cavall des d'un cingle per a evitar caure en mans cristianes.



Si voleu conéixer la història de la comarca, heu d'anar al complexe d'Escaladei, la primera cartoixa fundada en la península, que data del segle XII. Es troba en l'actual terme muncipal de la Morera de Montsant. Hi ha alguns espais reconstruïts i es pot visitar el refectori, la sala capitular, una cel·la, etc. És interessant. El més important és que  els monjos carotoixans van introduir el cultiu de la vinya en la zona, la van poblar i li van donar nom: el priorat era el domini del prior per bé que aleshores no tan extens com la comarca actual. 



Si visiteu el Priorat, vos desitge que tingeu sort i que el dia que trieu siga net i clar, que no vos destorbe la boira per a poder admirar tot el que hi trobareu com els bellíssims noms de les localitats: Bellmunt, Capçanes, Margalef, Cornudella, Gratallops...



Fotos de Jordi i Ismael Vallès

diumenge, 15 de novembre de 2015

La badia de Cadis

He titulat aquest article així perquè és difícil entendre la ciutat de Cadis sense la seua badia. Algunes vegades ja he dit que els càmpings donen molta vida a les localitats i rodalies. Quan anàrem a Cadis pernoctàvem al càmping del Puerto de Santa María,  l'opció que consideràrem millor. Per a anar a visitar la capital, doncs, havíem d'utilitzar el transport públic. En aquest cas, marítim. Per a desplaçar-nos ens embarcàvem en un catamarà que uneix Rota i el Puerto amb Cadis. És un transport administrat pel Consorcio de Transportes Bahía de Cádiz. El trajecte és bonic: comença en l'estació fluvial del riu Guadalete, ja en el tram del llit refet, entra en la badia i la creua en línia recta fins al port de Cadis. És una vista gran, esclarida, amb la llum de l'Atlàntic, que és diferent a la nostra, i amb la pluja. Eixa pluja ens va impedir gaudir de la localitat que ens acollia.



El Puerto és una ciutat presumida que es complau a recordar el seu passat històric (n'atribueixen la fundació a un veterà de la guerra de Troia), les muralles, els cellers, la plaça de bous, el riu (potser per la batalla que en du el nom), el patrimoni arquitectònic... tot i que no s'estan de denunciar-ne l'estat, en alguns casos deplorable. Tant de bo la Fundació Hortensia Herrero es fixe en alguna de les belles esglésies que estan a punt de caure! Ho dic perquè aquesta dona ha finançat a València recuperacions artístiques molt importants: la basílica, Sant Nicolau i darrerament el Col·legi Major de la Seda.

Tornem a la capital andalusa, tornem a travessar la badia i parlem del Museo de las Cortes de Cádiz, que es va crear per a commemorar el primer centenari de la Constitució de 1812. Recordareu que el segon, ben recent, va tenir molta publicitat. És just recordar ara i ací que l'Ajuntament de Bocairent va retre homenatge a Josep Joaquim Castelló, fill del poble i diputat d'aquelles Cortes de Cádiz, que va ser explicat, entre d'altres, per Ismael Vallès Sanchis.

Tornem al museu. És completíssim: és pinacoteca, és lloc d'estudi, és arxiu. És un dels museus més il·lustratius històricament i artística quant a la varietat expositiva i unitat temàtica. També s'ha de destacar la cartografia històrica que conserva i els mapes explicatius. És un espai altament recomanable.  A continuació podeu veure una maqueta de la ciutat. Ocupa tota una sala per gaudi de qui la vol veure en detall.




S'hi veu perfectament que Cadis és quasi una illa, un polígon que s'endinsa en el mar, a excepció del tros que ocupa la Puerta de Tierra.



Si teniu sort quan aneu a Cadis, la fenícia Gadir, i l'oratge vos acompanya, podreu recórrer amb molta facilitat la ciutat (porteu un bon calcer). Hi ha diverses rutes temàtiques. La de la Constitució (en la foto anterior, el monument a les Cortes de Cádiz); la perimetral, que recorre castells i baluards; la medieval, la de les Índies (recordeu que Colom va mamprendre el segon viatge des el port de Cadis), etc. Per a tots els gustos i interessos.


Fotografies d'Ismael Vallès i Sanchis

divendres, 30 d’octubre de 2015

Un parell de monestirs alpins suïssos

Qualsevol estratègia és bona per a dibuixar un itinerari. En un recent viatge a Suïssa, Alemanya i França (en realitat un roglet del centre d'Europa i les localitats on anàvem fent nit durant la tornada cap a casa), vam decidir que els llocs patrimoni de la humanitat foren els eixos dels nostres desplaçaments. 

A Suïssa n'hi ha dotze llocs tocats per la vareta de l'UNESCO: ciutat vella de Berna, castells de Belinzona, vinyes de Lavaux, etc. Com que pensem viatjar encara durant molt de temps, no calia fer-nos-en un fart, així que vam fer una tria pràctica i còmoda en relació a Zuric, on ens hostajàvem.

Vam anar un dia a l'abadia de Sankt Gallen, en la localitat del mateix nom, i un altre a Sankt Johann, a Müstair, més al cor dels Alps. Un trajecte amb bells paisatges encara nevats al mes juliol i poblets bombonera.





























Aquest últim conjunt monacal, el de Sankt Johann, data del segle VIII, quan va ser fundat com a monestir per Carlemany.






Després esdevingué convent i en aquests moments està habitat per monges benedictines. És un conjunt amb diversos estils arquitectònics, des del carolingi original fins a tots els que han deixat petjada per les reconstruccions successives, que arriben al segle XX.




És clar, tants segles i canvis s'havien de notar però no de manera negativa: el resultat actual és harmoniós. Potser perquè té ànima, perquè està habitat. El cementeri de les monges, per exemple, és un jardí obert a qui vulga passejar-hi.



Malgrat això, malgrat la ubicació (els monestirs solen estar construïts en llocs molt bonics i estratègics), la veritable riquesa d'aquest llunyà, per a nosaltres, Sant Joan són les pintures murals de l'església, l'art carolingi.














Tot el conjunt visitable és una sorpresa contínua, funciona com un museu: sistema de latrines, dormitoris, mobles, objectes decoratius, el cor, espais expositius, mapes, escultures...











Durant el trajecte des de Zuric i d'un monestir a l'altre, vam travessar zones de diverses llengües: italià, retoromànic, alemany i alamànic suís. Som al cantó dels Grisons, Graubünden, i la carretera salva les valls i les muntanyes gràcies a contínues revoltes que et fan entrar i eixir d'Itàlia, Àustria i Suïssa contínuament.




Sankt Gallen, completament urbà, és una abadia coneguda principalment per la decoració de la sala que acull la biblioteca, d'estil rococó, i pels 150.000 lllibres i 2.000 manuscrits que la composen. L'església, molt decorada, és d'un barroc tardà explosiu. Pintures murals, imatgeria, púlpits, llums, confessionaris, bancs, sostres...  arriben a atabalar. 

El nom, Sant Gal, prové del nom d'un dels molts monjos irlandesos que van fer de copistes durant segles, fins que al XVII l'abadia fundà una impremta pròpia.


Podeu consultar l'entrada http://dolorsjimeno.blogspot.com.es/2015/07/insel-reichenau.html, on ja avançava alguna informació  sobre aquesta abadia, famosa també per la propagació que va fer del cant gregorià.


dijous, 15 d’octubre de 2015

Cap a Jerez entre camions

És molt difícil poder descansar de la conducció quan circules per les autovies espanyoles. No hi ha parades, no hi ha àrees de descans. Hi ha gasolineres però, de vegades, tan menudes que no compleixen els requisits mínims exigibles a un espai que hauria de ser construït i contemplat, en tots els seus aspectes, des del punt de vista de la seguretat viària. Els senyals de trànsit diuen que cal parar cada dues hores. Jo sempre em pregunte: "on?". Si les administracions volen unes carreteres segures, ens ho han de posar fàcil. No val solament recomanar. Ah! Açò sense parlar dels camions. D'un banda, m'arriba a resultar entranyable veure'ls per la carretera i reconéixer la seua marca, el nom de l'empresa, el del frigorífic, etc. He vist com han anant desapareixent les viseres amb els noms dels fills o de la dona o de santes i sants. Com han anat creixent en volum i rapidesa. Com cada vegada te'ls trobes més lluny del seu país d'origen. Com han desparegut, si més no de la carretera, algunes empreses (què ha sigut de Camiones Campillo o de Willy Betz?) Com en veus circular de noves, com Primafrio que, tot i tenir més de cinquanta anys d'existència, ara és quan té una presència important. Com algunes inicials, logos o sigles et recorden altres coses: hi ha el camions DSV, que per a mi és Deutsche Schule Valencia. Com sents una certa alegria quan lliges Mirofret, l'empresa de la família de l'artista alcoià. Acabe amb un record per a Aurélie, aquella francesa tan agradable amb qui vaig coincidir durant un viatge per Tunísia i que era representant de Renault Trucks. 

Però, salvada aquesta part anterior d'evocació romàntica, he de dir que no hauríem de permetre que els camions circulen per les nostres carreteres. Desitge que les administracions públiques treballen per a crear una bona infraestructura de transport ferroviari. S'evitarien accidents, molts accidents, la contaminació medioambiental seria molt menor i potser la rapidesa, major. Les poquetes àrees de descans no estarien ocupades per aquests vehicles. De vegades són tan grans i les àrees tan menudes que amb un parell de camions hi ha prou per cobrir tot l'espai disponible.

Tot això ve a tomb del recent viatge a Andalusia que hem fet el meu marit i jo: la primera parada que vam poder fer amb garanties i condicions va ser Santomera! Descansats i esmorzats, una vegada passada la regió uniprovincial de Múrcia, entràrem en l'autovia A-92, dita així perquè es va idear amb motiu de l'Exposició Universal de Sevilla de 1992. El cas és que travessa tota la regió andalusa, de llevant a ponent, i distribueix molt bé el flux de comunicacions. 

L'esquema del viatge que ens havíem fet era senzill: Màlaga  i Cadis, dues ciutats principals, amb la intenció d'estar oberts a decisions sobrevingudes. Així va ser com anàrem a Jerez, a tocar del triangle Sanlúcar, Cadis, Puerto de Santa María.


























En les dos fotos anteriors podem veure detalls de les antigues muralles de la localitat gaditana.

En el 2003, quan vaig visitar Grècia continental, ja vaig aprendre que no es pot anar a un país vespres d'uns jocs olímpics perquè tot són obres, museus tancats, desviaments... Doncs una cosa pareguda passa si viatges per Andalusia uns dies abans de la Setmana Santa: trobaràs cadafals, entaulats, grades per a cadirams, carrers tallats, capelles tancades i imatgeria en espais no visitables perquè estan netejant-les o preparant-les per a les processons. És açò el que explica que no poguera gaudir d'aquesta ciutat "situada en una fértil campiña" i no només per l'esglai que produeix veure l'estàtua (creació de Mariano Benlliure, per cert) de Miguel Primo de Rivera a cavall presidint la plaça del Arenal.

Així que, a excepció de la visita a alguna església (la majoria estaven també de preparatius) com ara la de San Miguel (en la foto següent), que demana una restauració urgent, cosa per





la qual cobren l'entrada a fi de finançar les obres, vam veure poca cosa més. Aquesta església que acabe de citar és molt bonica i l'interior conté autèntiques joies, com el retaule:





En fi, ens vam quedar amb ganes d'haver vist millor la ciutat  que dóna nom al famós vi i al Circuito de Alta Velocidadque celebra una gran fira del cavall, que acull la Real Escuela Andaluza del Arte Equestre i que té una plaça de bous que cau a trossos. En aquesta plaça se celebra el concurs de ramaderies, per això la façana exterior de la plaça està decorada amb els retrats en taulells de ceràmica blanca i blava del bou guanyador de cada any. Ens acomiadàrem de Jerez amb la visió d'una redona ornamentada amb uns horribles cavalls de colors. 


Fotos d'Ismael Vallès 





dimecres, 30 de setembre de 2015

MÉS SOBRE SAGUNT

Vicent Mateo contesta la petició que vaig fer en el meu article sobre Sagunt. Així que moltes gràcies per aquest text:

Com a participant en l’excursió a Sagunt del passat mes de juny vull afegir alguns detalls més a la teua descripció. Com, per exemple, que Sagunt és una població molt adequada per a passejar-la i descobrir tota la memòria històrica que afortunadament encara conserva, sense oblidar que ha perdut moltíssim, com el circ romà, sobre el qual es van construir edificis als anys seixanta. 


Una de les portes d'entrada al circ romà, l'única que es conserva. Foto: Àngel Martín Rillo

I així ho vam fer nosaltres, vam veure quasi totes les restes romanes accessibles, les magnífiques i espectaculars com les que tu descrius, i també les d’un mausoleu quasi reduït a una massa informe, la porta del circ, única resta actual, les columnes de la plaça Major o una altra embeguda en un edifici més modern, o les d’un edifici monumental recentment descobert en un solar.
Cal tenir en compte que la Sagunt romana va ser en la seua època, per un llarg temps, més important que València, per això són habituals les troballes quan es fan excavacions, i també per això, per les grandioses restes visibles que hi havia, des de l’edat mitjana fins al segle XIX va ser coneguda com a Morvedre, amb el significat de mur vell.


Interior de l'església del Salvador.  Foto: Àngel Martín Rillo

Però no acaba ací l’interés de Sagunt. També vam veure les esglésies del Salvador, de Santa Maria i de la Sang, aquesta darrera era d’una confraria fundada per jueus conversos, on ara fan subhasta dels llocs a ocupar a les processons de Setmana Santa; el barri jueu; els encara abundants palaus i edificis medievals; el Museu Arqueològic, instal·lat en una antiga llotja; el teatre, etc. Només vam renunciar al castell (feia calor, era migdia i ens esperava un magnífic dinar servit pel restaurant Le Fou, a l’aire lliure, sota els pins, i amb visita d’esquirolets inclosa).

Vicent Mateo

dilluns, 14 de setembre de 2015

Málaga

Málaga vol ser coneguda com la ciutat dels museus. En té uns quants. Darrerament han inaugurat el Museo Rusoamb fons del Museu Estatal Rus de Sant Pertersburg. Es tracta de la primera seu fora del seu territori (no oblidem que la Costa del Sol està plena de gent de les antigues repúbliques soviètiques amb bona cosa de diners). És tan recent que encara no he tingut ocasió de visitar-lo. Tanmateix no fa molt que vaig estar a Málaga i ja en vaig sentir campanes.

Málaga és una ciutat agradable de passejar, hi ha molts carrers tancats al trànsit. Qualsevol dels consells de les guies de viatge vos farà el pes, si decidiu seguir-los. Podeu pujar a Gibralfaro, visitar les restes romanes, anar al Pompidou, entrar a l'estació de l'AVE (es diu Maria Zambrano)... Com sabeu, si soleu llegir aquest blog, no tinc costum de fer descripcions ni enumeracions exhaustives, només faig evocacions de les meus visites o els meus recorreguts (d'acord amb els records que conserve o les notes que he pres) i alguna indicació que considere interessant. M'agrada relatar el viatge, no fer un catàleg de les coses que he vist o, pitjor, una llista exhaustiva del que hi ha. Açò es pot trobar fàcilment.

Málaga és una ciutat agraïda. Com a exemple, el monument a Hans Chirstian Andersen perquè en el seu Viaje por España li dedica aquesta frase "En ninguna otra ciudad española he llegado a sentirme tan dichoso y tan a gusto como en Málaga". En realitat diu més coses com podeu comprovar en l'enllaç que vos facilite sobre aquests mateixos mots. No n'he trobat traducció catalana.

Anant cap al teatre romà (on desenvolupaven, ocupant tota la gran plaça, activitats d'un programa per la igualtat de gènere) vaig poder admirar una de les portes de la catedral, la del Sagrario, la que es reprodueix en la foto següent. 



És d'un renaixement preciós, és isabelina. La va fotografiar Ismael Vallès amb certa dificultat perquè està situada en un carrer estret, molt transitat i ocupat per les omnipresents i invasives paradetes d'ametles. Un dels arquitectes de la catedral va ser el meu admirat Andrés de Vandelvira. La catedral de l'Encarnació és coneguda popularment (o publicitàriament) com La Manquita, atés que li falta el terç superior d'una de les dues torres i ofereix un aspecte desemparat.




Del que més contenta estic, parlant de la visita a la ciutat de Málaga, és d'haver conegut el Museo Carmen Thyssen Málaga, situat a la plaça Carmen Thyssen. Ocupa el Palacio de Villalón, del XVI, que permet quatre nivells expositius gràcies a les obres d'adpatació i les construccions annexes. La tercera planta està dedicada a les mostres temporals

El color és el rosa. El denomionat entorno Thyssen Málaga està dominat per eixe color. Si recordeu el nostre Museu del Carme, vos trobareu molt a gust en aquest museu malagueny. Ho dic per Pinazo, Sorolla, Muñoz Degrain...  Hi ha molt del XIX i alguna coseta més com un crist del XII i altres obres dels segles XVI, XVII i XVIII. La intenció del museu és donar cabuda principalment a la pintura espanyola, amb atenció especial a l'andalusa, del romanticisme i primeries del XX. Les parets de les sales estan pintades de blanc. Marca tendència, la Carmen Cervera. Costa ara de veure en qualsevol galeria el color siena (que ella va posar de moda) dels murs del museu de Madrid, el primer que inaugurà la bronessa per a donar a conéixer la seua col·lecció personal. En un article anterior parlava de dones pintores i ara, d'una dona col·leccionista. 

Per últim, un comentari dedicat a les persones amants del cafè: a Málaga el serveixen boníssim. La gent de l'hostaleria és  molt amable i s'esforça per complaure't demanes el cafè amb el nom que el demanes ja que a la ciutat han creat un vocabulari específic i concret per a cada manera de servir-lo, vocabulari que el públic foraster no dominem.

Fotografies d'Ismael Vallès.