dimecres, 15 abril de 2015

Spoleto

La Umbria és una regió molt interessant i, lògicament, molt visitada. De vegades sembla que les ciutats  no et vulguen admetre si entre les dificultats per a aparacar, fins i tot en els afores, i les gentades que ocupen els carrers durant els mesos d'estiu resulta molt incòmode passejar-les. Tot i això, l'estiu passat vaig caminar ben a gust per Spoleto i no, com l'altra vegada, fa uns anys (ho podeu llegir ací), que fins i tot em vaig enfadar i en vaig eixir sense haver-la vist pràcticament.

En aquesta ocasió, vam acampar en la muntanya. Això ens permetia baixar al poble (o tornar al càmping) per San Pietro (teniu la foto a continuació) o pel pont (del qual parlaré més avall). 



L'església de San Pietro té dues característiques principals: la  façana i la ubicació, que és alhora lloc de guaita i de recolliment. El temple, romànic, està construit sobre un altre més antic, del segle V. Actualment només es conserva la façana del XII ja que la resta ha patit reconstruccions i intervencions diverses que l'han desdibuixada. És un plaer molt gran mirar i remirar la façana cada vegada que puges o baixes la muntanyeta, el colle que en diuen en italià.

Una vegada en la població i havent travessat la via Flaminia (actualment i en aquest segment, carretera nacional, la SS 3) podíem visitar la catedral, amb obres de Lippi i de Pinturicchio, per exemple. És un bellíssim exemple del romànic umbrià.


Vam recórer carrers i places, monuments i museus... ens vam fer un fart de visites interessantíssimes. No és costum, tampoc objecte, d'aquest blog fer una llista exahustiva (ni de bon tros!) de tot allò que hom pot trobar en una ciutat: avui en dia tenim al nostre abast molta informació descriptiva. Així que acabaré aquest article amb una referència al pont que ens permetia tornar per una via diferent a la que havíem emprat per a anar a la ciutat, la de San Pietro i la via Flaminia. Il ponte delle Torri va ser l'aqueducte que portava aigua a la població des de la muntanya a la Spoletium romana. La construcció actual és obra del XIII i l'han condicionada com a passeig turístic. Molt bonic. És el que evoque  amb major freqüència d'aquella població. També recorde sovint el rodatge d'una pel·lícula que sobre sant Francesc: estem prop d'Assisi i el poble no necessita massa adaptació: és romànic.


Fotos: Ismael Vallès.

dimecres, 1 abril de 2015

Spello

Bellíssima localitat umbriana separada per poc més d'una trentena de kilòmetres de la capital, Perugia,  i de la qual ja vaig parlar en aquest mateix blog en l'entrada d'Assisi

Spello té com a lema turístic: Città d'arte e dei fiori nel cuore dell'Umbria. És exacte: tot ple de monuments i de  floretes i molt ben situada entre totes les altres localitats d'aquesta regió que té poc a envejar a la famosíssima Toscana. S'escampa sobre un turó suau on no destaca cap edifici que altere la fesomia medieval. La fotògrafa  i gran bloguera argentina Patzy ha escrit molt sobre Itàlia i ha retratat la ciutat de manera apassionada. Vos recomane que visiteu el seu espai



Fa mesos, referint-me a la primera vegada que vaig visitar Spello, deia que "és una ciutat menuda, preciosa, referència per a pujar al mont Subiaso". Ben cert tot, però la segona vegada la vaig trobar més preciosa encara del que la recordava. És allò que he comentat tanes vegades: cada viatge és diferent i, si és molt llarg, tavessem per diferents estats d'ànim, incloent-hi la distorsió de la percepció. A banda, poden haver circumstàncies més prosaiques com l'oratge, el dia de la setmana, el cansament, l'hora del dia, etc.


És una ciutat orgullosa del seu passat romà, l'antiga Hispellum, i del seu oli. Amb moltes esglésies que amaguen sopreses de la categoria de les obres de Pinturicchio i Perugino. En una d'elles em vaig trobar un fresc que representava sant Josep  acceptant la maternitat de Maria, un tema que jo no recorde haver vist abans i que em va sorprendre molt.

Desitge que quan aneu a Itàlia no oblideu aquesta ciutat  i, si podeu, visiteu-la. A nosaltres ens la va recomanar  el professor de la Universitat del Molise doctor Giancarlo Ranalli i sempre ho recordaré.



Fotografies d'Ismael Vallès, que recullen dos excel·ents aspectes de la ciutat.

divendres, 20 març de 2015

De Dénia a Calp en el Tram



Una de les majors satisfaccions, a banda dels comentaris que es poden fer a les entrades, per a un persona que publica un blog de viatges és que  les persones que ens lligen facen una excursió inspirada en el que hem escrit. També, que complementen el que hem contat. Aquest últim cas és el que va passar quan vaig publicar Capella di San Severo. L'amic Josep Sendra va contestar amb Ferrer i Guàrdia a Perugia

Ara, ha sigut Maluy Benet qui m'ha fet un regal. Ha passat uns dies a Dénia, ha agafat el trenet i ha anat a dinar a La llauradora de Loreto, on diu que van menjar un excel·lent arròs melós de calamars i verdures.


Totes les fotos que teniu ací les ha fetes Maluy, qui, a banda d'escriptora, és també fotògrafa.






Va agafar el Tram per a anar de Dénia a Calp. Maluy ens diu: "És un trenet mot agradable i els paisatges per on va impressionants". Té l'amabilitat de disculpar-se per la qualitat de les fotos (a mi em semblen molt bé) ja que les ha fetes des de dins del tren en marxa i amb el mòbil.




Aprofitant que parlem d'aquesta comarca vos deixe un vídeo sobre l'escaldà de la pansa que ha tingut l'amabilitat d'enviar-me Lluís Fornés.

Finalment, vos convide a l'acte de la presentació de la novel·la UN CAFÉ SOL. També al Facebook hem creat l'esdeveniment a fi que pogueu convidar les vostres amistats.







diumenge, 1 març de 2015

La Beneficència

El Centre Cultural de la Beneficència, a la ciutat de València, es diu així perquè ocupa l'edifici que, des de mitjans del segle XIX, va ser Casa de la Beneficència, una institució que "socorria i preparava per al món laboral a òrfens i captaires", segons podem llegir en el web. Molt abans havia sigut convent i també ha estat destinat a altres usos. Té l'accés principal pel carrer de la Corona, és a dir, està ubicat en una zona de València que ha acollit tradicionalment diverses institucions de caritat: l'antic Asil de Sant Joan Baptista, per exemple, està a tocar, en el carrer Guillem de Castro, que avui en dia és una de les seus de l'omnipresent Universitat Catòlica. La Beneficència o, senzillament, la Bene per a moltes persones que la visitem sovint o que tenim notícia dels seus projectes i de les seus ofertes, és un referent i continent cultural de primera magnitud per a la ciutadania en general i,  en particular, per a les mares i els pares que porten els caps de setmana els fills i les filles a les moltes activitats infantils que s'hi ofereixen.


La Beneficència és seu del Museu de Prehistòria, creat en 1927 i que moltes persones hem conegut en la plaça de Manises. També del d'Etnologia, més modern, del 1983. I de la Institució Alfons el Magnànim.
En aquest blog ja he comentat alguna vegada que forme part d'un grup d'amistats que cada primer diumenge de mes visitem un trosset de València. Avui ens tocava la Bene perquè una amiga, Eva Caro, que sap molt de museus i de cultura, ens ha volgut explicar que els espais expositius són un medi amb funció de mitjà de comunicació. A continuació i al llarg d'aquest text intentaré contar el que hem aprés avui i alguna opinió pròpia. Els museus van nàixer a partir de la Revolució Francesa i l'Enciclopèdia. Són producte de la Il·lustració, com tantes altres coses interessants. Està molt bé que existisquen els museus i que emagatzemen objectes, però la seua exhibició ha de canviar, ha d'anar actualitzant-se. Ja no ens valen només les pinacoteques i les glipoteques acollides per edificis neoclàssics. Sembla que en inaugurar-se el famós Centre Pompidou, el 31 de gener de 1977, i tenir tant d'èxit va moure molts estudis i reflexions per part de la gent experta en aquests oficis museístics. Així doncs, observant els milers i milers de persones que visitaven el centre parisenc van classificar-los en quatre grups. Un grup eren peixos: entren, peguen la volta quasi sense mirar i se'n van. Altre són els llagostins: van d'un punt a un altre sense detenir-se. També van etiquetar les formigues: les persones que ho lligen tot, una cosa darrere d'un altra. Per últim, les papallones: van miren, tornen, lligen, miren de nou, cap a davant i cap arrere. En definitiva, quatre maneres de comportar-se en un museu. Cada persona segons els temps de què dispose, el que li agrade el que està veient, la informació prèvia que tinga, etc. es comportarà d'una manera o d'altra. Ara bé, tot depén de com estiga muntada l'exposició, de com s'oferisca la informació a qui visita eixa mostra. Eva ens ha explicat moltes més coses mentre ens dirigíem a una sala que vull glossar ací. Es tracta de l'espai que acull des de fa sis anys (la Diputació hauria de fer més publicitat de totes les coses bones que fa) una sèrie d'objectes pertanyents als fons etnològics. Hi ha poca informació escrita. Has d'associar, interacturar, conversar... com vulgues, entre els objectes que pengen del sostre, les vitrines de les parets i les taules del centre. Has de relacionar un objecte (numerat, això sí) amb el seu ús i l'espai que ocupa en la vida. Recomane la visita com sempre que una cosa m'agrada i ho vull encomanar: vivament. Si, per exemple, voleu aillar-vos del soroll faller, teniu una opció de primera categoria amb el Museu Etnològic. Hi trobareu un fòrceps, un carro, un motlle per a fer formatge, una màquina de cosir... És de destacar que la representació del món femení és adequada. Ja em contareu!

Foto capturada del web citat.

diumenge, 15 febrer de 2015

Montecassino

De camí a Isernia (havíem desembarcat a Civitavecchia procedents de Sardenya) vam decidir pujar a Montecassino. Coneixíem la importància d'aquesta abadia pel contingut de la seua biblioteca, per tot el que s'escrivia i copiava al scriptorium i pels seus alumnes. En destaque, per conegut, sant Tomàs, nascut al castell comtal de son pare, a Aquino. També és un lloc famós per la batalla que hi va tindre lloc durant la Segona Guerra Mundial i sobre la qual han fet pel·licules cinematogràfiques i han corregut rius de tinta.

El que nosaltres preteníem era fer temps, encara al Lazio, abans d'entrar al Molise i anar a Venafro  a comprar la  mozzarella di bufala que volíem oferir als nostres amfitrions de Fragnete.

Actualment Montecassino és un poblet sense massa gràcia engolit pel renom de l'abadia. La població primitiva, romana, que s'assentà  en la plana (Casinum) pujà la muntanya per a dedicar un temple a Apolo. Aquest espai va ser on Benito de Núrsia  va instalar, al segle VI, el seu monestir i on va escriure les famoses regles de l'ordre que porta el seu nom i que organitzen  tot el monaquisme occidental. Aquesta muntanya no era només un lloc favorable a l'oració, també, ha sigut un lloc estratègic militarment i per això ha sigut atacat moltes vegades  amb la consegüent destrucció dels edificis que en cada moment s'hi trobaven. L'atac de l'aviació durant la Segona Guerra Mundial va tenir els resultats que podeu veure en aquesta imatge:




Abans del segle passat, però, també havia patit un terratrèmol i la invasió napoleònica. El papa Pau VI va beneir la restauració que ha deixat l'abadia com ara, avui en dia, la podem veure.

Nosaltres vam pujar la muntanya amb el nostre vehicle fins arribar al control i cobrament del pàrking. L'accés a l'últim tram de la carretera, el de l'esplanda que precedeix l'entrada al monestir, costa tres euros a canvi dels quals et donen un paperet on posa: "Cooperativa di lavoro Ora et labora". És a dir, utilitzen la regla benedictina com a nom d'una empresa privada. També informa el dit paperet que no tenen cap responsabilitat quant a robatoris, desperfectes, etc. que puguen haver en els vehicles. En fi, deixem-ho córrer. Jo no puc explicar molt bé l'abadia perquè no em va agradar, no em va emocionar. Es veu que les coses tan ben reconstruïdes no transmeten emoció que és, al cadavall, el que fa que una cosa t'agrade i la pugues evocar. 

És molt gran, té diversos edificis, claustres, zones enjardinades, botiga, biblioteca... i dos estàtues grans de santa Escolàstica i sant Benet que, segon la tradició eren germans, i que segons les tombes semblen els amantes de Teruel: hi estan representats agafats de la mà. Es va donar la casualitat que hi havia un equip de la Università degli Studi del Molise, dirigit pel doctor Giancarlo Ranalli i del qual formava part una investigadora valenciana, la doctora Pilar Bosch Roig, que estaven prenent mostres de les escultures per a poder-les tractar de la malaltia de la pedra que patien.

Vam passar el dia allà dalt i en anar-se'n les gentades de turistes, al capvespre, ens va envoltar una pau molt agradable. Aleshores vam entendre per què eixe lloc ha sigut tan important al llarg dels segles, per què ha sigut un emplaçament tan disputat.



Nota: Les imatges són d'internet.

divendres, 30 gener de 2015

San Gimignano i la via Francigena


La de San Gimignano és una de les siluetes més belles que he vist mai. És famosa i s'ho mereix. Hi destaquen les catorze torres, de diferents alçades, que romanen de les 72 que es van arribar a construir. La torre representava  la riquesa del propietari: com més alta la torre més poderosa la família que l'afegia al seu palau. Açò és el que anàvem mirant cada dia de camí a la ciutat:


Durant els dies que vam estar en aquesta zona de la Toscana, visitàvem San Gimignano de bon matí a fi de no passar calor i evitar les gentades que començaven a formar-se aproximadament a les 11 h. A poqueta nit hi tornàvem per a contemplar de nou la silueta, ara amb una llum diferent. Sempre entràvem per la porta de San Giovanni, una de les que encara es conserven en aquesta ciutat medieval murada. A pocs metres, carrer amunt, a la dreta, trobem una façana preciosa, que podeu veure en la foto següent. 


És molt fàcil reconéixer, per les marques decoratives, a quin edifici pertanyia: era un hospital templer. Actualment, una botiga turística. Continuant el carrer s'arriba a la plaça de la Cisterna, on hi ha dues gelateries en competència permanent. L'una diu que té el millor gelat del món i l'altra, el primer premi mundial. Cues per a comprar-ne, sabors impossibles!


La catedral és inoblidable. Tots els murs del temple, de planta basilical, estan pintats amb escenes de l'Antic i del Nou Testament, frescos que, al llarg del temps i per motius diversos, han patit deterioraments molt greus. Tot i així la bellesa és grandíssima. Devia ser molt bonic "llegir" en aquelles parets el que no sabien llegir en els llibres. Jo crec que per la catedral i per la silueta, qui ha estat en San Gimingano no ho pot oblidar. Hi ha ciutats que et poden passar desapercebudes o que no recordes bé al cap dels anys, però aquesta, no.

El recorregut que feiem cada dia seguia un fragment la via Francigena, un antic camí medieval que recorrien els pelegrins francesos (per això el nom) quan volien visitar Sant Pere de Roma. Actualment ha esdevingut una interessantíssima via turística a la manera del Camino de Santiago. La població de San Gimignano es va veure beneficiada per aquest fluxe de gent i el comerç dels seus productes agrícoles: estem en una terra fèrtil. No puc acabar sense fer esment de les vinyes. Ací en teniu unes quantes:

dimecres, 14 gener de 2015

Siena


Siena és probablement una de les ciutats més belles d'Itàlia. Jo l'he coneguda l'estiu passat. No m'ha decebut. El centre històric està declarat patrimoni de la humanitat. És una ciutat gòtica i renaixentista plena de palaus bellíssims dels quals podeu trobar fàcilment imatges i informació. Jo vos contaré el meu viatge.

Ens allotjàvem a un càmping molt confortable i ben comunicat, amb autobús, amb el centre. El primer dia vam preguntar a un home, que passejava per la vorera on hi havia unes de les parades, en quina direcció havíem  de pujar i si es podia anar a peu a ciutat. Nosaltres no sabíem calcular la distància atés que la ciutat s'estén entre pujols i turons. L'home ens va informar detalladament i ens va recomanar fer servir el transport urbà ja que la temperatura pujava molt a mesura que el dia avançava i no convenia fer eixa  passejada de quaranta minuts després de les nou del matí. Quan estem dalt del vehicle, l'home ens saluda: havia pujat també per a explicar-nos on havíem de baixar. Una cosa és l'amabilitat i una altra... en fi, l'home buscava companyia. 

La plaça Gramsci és una gran extensió d'andanes i marquesines on tenen base i parada  gran quantitat de línies d'autobusos. Siena mobilitá, és a dir, que per 1,20 euros que costa el bitllet pots viajar durant 60 minuts.  El centre està protegit del trànsit, només hi circulen els vehicles de serveis: els de recollida de residus passa durant el matí, entre multitud de turistes. Però, en fi, es veu que a l'ajuntament ho intenten. Així doncs, enfilàvem el carrer Banchi di Sopra cap amunt i entre places i palaus cada dia triàvem el que volíem visitar mentre saludàvem a tort i a dret la lloba capitolina i el lleó rampant, símbols omnipresents en escuts i façanes.


Siena disposa, en molts cantons, de grups de paletes indicadores de la direcció que s'ha de seguir per a arribar als llocs més rellevants. De vegades, però, és difícil fer-ne cas per l'entortillament d'alguns carrers, placetes, carrerons, escales, diferents nivells del sòl, algun atzucac... Amb la finalitat d'arribar a la Pinacoteca, vam preguntar. Un dona molt disposta ens ho va explicar. Bé perquè no estava convençuda de la nostra bona comprensió, bé perquè era família de l'home de l'autobús, la vam trobar, com el Guadiana, ara sí ara no, cada vint o trenta metres. Ens somreia i ens indicava amb un elegant, això sí, moviment de les mans, que continuàrem, que anàvem bé. Arribem a la Pinacoteca. Com és usual, un magnífic palau i unes col·leccions de somni. Al meu marit li van cobrar l'entrada tot i mostrar el seu carnet de professor de la Univesitat de València i, en canvi, a un xic que vam trobar repetidament per les sales completament buides, a exepció de nosaltres tres i les vigilantes, no li havien cobrat res solament per dir que era professor d'idiomes. Coses italianes!  

A cada sala, hi havia una vigilanta. Ens miraven amb molta atenció, com si esperaren que els férem alguna pregunta. Ai! Vam caure en el parany. A partir d'una tímida pregunta per part nostra (que ja no recorde però puc assegurar que ens l'hagueren poguda estalviar) no ens deixaven en pau, no podíem gaudir de les obres, no les podíem contemplar al nostre ritme... El cas és que eren dones molt ben informades, millor que algunes guies turístiques, però molt pesades, tant que a una l'haguérem de tallar perquè se'ns havia fet l'hora de dinar.  Si voleu gaudir de la Pinacoteca punxeu aquest enllaç.

Un altre dia va ser el torn de la plaça del Campo, a la que moltes persones ens referim com la plaça del Palio per la famosa festa. Em vaig quedar un poc despagada. Recordeu aquella sèrie de la TV3, Oh! Europa, en què una de les protagonistes viatgeres sempre deia allò de "me l'imaginava més gran"? Doncs, em va passar una cosa pareguda. Jo, que procurava veure les curses per la televisió sempre que podia, per fi estava xafant la plaça però no em va emocionar. Arquitectònicament és molt interessant per la forma de ventall arrapant-se als desnivells i pels edificis que hi aboquen. Objectivament es mereix la visita.

No vull acabar aquest petit tast de Siena sense fer referència a la catedral, la gran joia, el gran joier. Vam tenir la sort de veure tot el sòl. El paviment de marbre estava protegit de les petjades però no de la vista com passa de vegades.




Les columnes, els marbres, la capella de la Madonna del Voto, els colors, la façana, el campanar, l'inacabat faccione.. tot el conjunt és un somni, una vera fruïció artística. Destaque una meravella, un espai recollit: la biblioteca Picolomini que, gràcies a haver estat tancada segles, es conserva amb tot el seu esplendor. No es tracta només dels llibres, també els frescos o les escultures. Tornem a estar davant d'una joia-joier dins del gran joier catedralici.



Encara volíem més de Siena. Vam demanar ajut a l'oficina d'informació turística. M'hi vaig dirigir i em pregunten pel tipus d'informació que volia. Vaig contestar que volia saber sobre art, arquitectura i història. Contestació: "S'espera i quan les llibreries estiguen obertes es compra un llibre". Tant se val. Tornarem a Siena, ciutat agermanda amb Weimar: de gegant a gegant, encara que en segles diferents.

Fotos d'Ismael Vallès.

P.S.: 
No oblideu inscriure-vos per a votar en les Primàries de Compromís. Recordeu la famosa frase de Joan Fuster: "La política o la fas o te la fan".

dimarts, 30 desembre de 2014

Participeu en les primàries de Compromís

Aquesta entrada, com algunes altres poquetes, no va de viatges. Va de política. De la política que fem totes les persones cada dia lluitant per la millora de les nostres vides. Com dirira Mònica Oltra "per la felicitat de tots els dies". Ho fem en les associacions de barri, de pares i mares, de malalties, culturals o esportives; en els sindicats i en els partits polítics; en el voluntariat  per la llengua... en definitiva, en el front que ens bé millor o que més ens interessa o en el que podem ser més útils. 
Quan arriben les eleccions hem d'assegurar-nos que el partit que votem no malbarate la nostra tasca feta i que a més la reculla en benefici de tota a ciutadania. Tot eixe treball que fem en els nostres respectius col·lectius no pot quedar-se a casa: ha d'arribar als nostres parlaments, ha de servir per a millorar la vida de totes les persones.



Per a mi, no n'hi ha dubte. Jo votaré Compromís al mes de maig. La coalició representa, en una grandíssima part, les meus creences i les meues lluites. Abans d'eixa data, però, s'han de fer les llistes per als ajuntaments i per a les Corts. Compromís ho fa pel sistema de primàries, una excel·lent manera de conéixer les persones que formaran la candidatura definitiva ja que s'obre un període de debat interessantíssim i en què tota la ciutadania pot dir la seua. És cert que això comporta alguna molèstia, com per exemple, haver-se de censar (si no sou ja membres de la Coalició) per a poder elegir els membres de la candidatura, però paga la pena. Inscriure's en el cens de votants és el primer de tres passos; el segon serà votar els i les aspirants i, per fi, al mes de maig, votar la llista que haurem fet entre totes i tots.

Si teniu la intenció de participar-hi, entreu a:

Ja podeu anar mirant els perfils de qui es presenta a les Corts o als ajuntaments.

Entreu, llegiu, conegueu les persones i aneu pensant. Això és fer política.

Per completar-vos la informació vos oferisc, a tall d'exemple, els enllaços als blogs de Sergi Campillo i d'Esther Tarín. Un home i una dona (la nostra tria ha de ser paritària des del primer pas) que aspiren a una regidoria a l'ajuntament de València. També el d'Isaura Navarro i Miquel Real, a la llista de les Corts.

Molt important: teniu fins el 21 de gener per a formalitzar la inscripció.

Més endavant informaré sobre el segon pas, el de l'elecció de les persones de la nostra confiança per a formar part de la llista definitiva de Compromís a les eleccions de maig.

Moltes gràcies i bon any electoral.

dilluns, 15 desembre de 2014

Ràdio Pego


Vaig conéixer personalment Manel Arcos gràcies a una sessió del grup de lectura El Micalet parla de llibres. Aquesta activitat, organitzada per Intersindical Cultura, el va acollir per a parlar del seu llibre Acabaren com Camot

En consultar el seu currículum, vaig descobrir un ferm investigador (consulteu el blog La senda dels lladres, on trobareu notícia de les seues activitats i totes les seues publicacions) avalat per diversos premis;  una persona molt activa (consulteu un altre blog seu, Paraules en silenci) i un entrevistador entestat a donar a conéixer la literatura en la nostra llengua. Estaria molt bé que la seua audiència s'entestara també a llegir, així completarem el cercle: creació, divulgació i lectura.


He tingut el privilegi de parlar recentment amb ell a Ràdio Pego.  Aquesta emissora és pura resistència. Està feta per unes persones valentes que mantenen  la inicitativa gràcies, entre d'altres col·laboracions, a subvencions de l'AVL, però per damunt de tot gràcies a programes com Paraules en silenci. Poseu la ràdio, al 107.8 o a internet, els dimarts a les 11 de la nit i escolteu-lo. En el blog abans esmentat, que du el títol del programa, apareix la llista de totes les persones que han sigut entrevistades. És una llista de luxe. Per totes aquestes coses els premis que ha rebut són ben importants.


Amiga de les casualitats i de les coincidències com sóc, no puc estar-me de dir que vaig ser entrevistada en el programa 81, l'any del naixement del meu fill. Vull agrair a Vicent Morera, el tècnic dela ràdio, l'amabilitat amb què et preprara per a entrar en antena i com ho fa de fàcil. Una vegada en antena, Manel utilitza una veu tranquil·la i lenta (ell en diu to intimista i pausat) que et fa sentir bé des del principi i disposada a parlar de tot allò que ell va suggerint o preguntant o insinuant. Una menció especial es mereix l'elecció de la música. Em va sorprendre molt agradablement amb la Malaguenya de Barxeta. Veureu. El motiu de l'entrevista era parlar de la novel·la Hostes l'acció de la qual transcórre en una pensió dita La barxetana. És o no un detall? Hostes és una novel·la escrita a 10 mans. Cada un dels 5 capítols està escrit per una persona. Si escolteu l'entrevista sabreu més coses de l'obra i també si entreu al blog d'una de les autores, Maluy Benet.
En definitiva, que ràdios en valencià i programes com els de Ràdio Pego ens fan molta falta. Hem d'agrair pregonament que existisquen i encoratjar les persones que els creen perquè tenen un far, la literatura en valencià, que també ha de ser el nostre.



dilluns, 1 desembre de 2014

Porto Torres i l'Alguer

Vam arribar a Porto Torres des de Barcelona. L'illa de Sardenya reparteix les companyies navilieres pels diferents ports del nord. Nosltres atracàrem a Porto Torres perquè viatjàvem amb Timaldi, que és la companyia que ens permetia fer el trajectes que nosaltres volíem. Baixem del vaixell i ens reben els baladres més socarrats que he vist mai. Afortunadament, no és així en tota l'illa: si heu llegit els articles anteriors, i sobre tot si heu estat a Sardenya, sabreu que hi ha zones boscoses, neu a les muntanyes, etc. A més, en arribar a la península ibèrica, quan tornàrem a casa, vam trobar un paisatge més secallós encara. Per tant, primera impressió de l'illa, colpidora però inexacta.


Porto Torres, Turris Lybissonis, d'orígen romà, és encara un poble de pesacadors que no s'acaba de creure (a jutjar pel desastre de la zona portuària i la brutícia de tota la ciutat) que és una ciutat important, si més no des del punt de vista turístic. A la fotografia de dalt podeu veure el que queda de les antigues fortificacions del port. És una llàstima que les restes romanes siguen difícils de trobar i quasi impossibles de visitar ja que les poques indicacions que hi ha et volen dirigir al riu (el riu Turritano) però està sec i no s'aprecia que les pedres que ens pretenen ensenyar corresponen a les restes d'un antic pont romà. Tot i així recorde amb deler les formacelle i el formatge pecorino. Molt curiosa l'església de San Gavino tant per l'emplaçament com pels dos absis

Tot això contrasta amb el manteniment i les ganes d'agradar de l'Alguer:



Malgrat que aquesta localitat solamenent reocorda el seu passat català en els noms del carrers, que són bilingües. No és una mera traducció. És més important, una càrrega política, una substitució històrica de primer ordre. En català apareix el nom original (carrer del Pou, per exemple) i en italià, que no en sard, pots llegir carrer Vittorio Emanuelle. O la combinació d'aci baix:




També té un eslògan turístic que fa referència a la nostra Corona: la gentilezza squisita, tipicamente catalana delle sue genti. Però ací s'acaba tot el que pot voler trobar una persona amb una certa càrrega de romanticisme històric. És recomanable una passejada per la ciutat, amb bones pistes per a ciclistes, i a la catedral.


Fotos: Ismael Vallès. http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/.

dimecres, 19 novembre de 2014

NUORO


En l'entrada anterior vos parlava d'uns versos de Salvatorre Satta escrits a la paret d'un hotel. A Nuoro, ciutat on va nàixer el poeta, fa goig veure fragments de l'obra de la premi Nobel local Grazia Deledda (1871-1936) a les façanes d'alguns edificis. Per molt deteriorades que estiguen eixes cases, les inscripcions romanen. De veritat que sent molta enveja d'aquestes iniciatives i molta ràbia de no trobar-les a la ciutat de València.


Mentre feiem la passejada per aquesta interessantíssima ciutat, situada al peu de l'Orotbene (moltes vegades nevat), a la vall d'Oliena, ens vam adonar que la gent està molt orgullosa de la seua escriptora. Mantenen sa casa, amb el jardí, com a museu, on et porten totes les indicacions. La retolació dels carrers, llocs públics i serveis està en italià i en sard, com podeu veure a la foto:


Grazia Maria Cosima Damiana Deledda, Grazietta,  era tan menuda com valenta. Hagué d'esciure amagada ja que des que, amb 17 anys d'edat, publicà Sangue Sardo en la revista L'ultima moda va rebre crítiques i amenaces de la societat conservadora. Però la seua passió per la literatura la va mantenir en la lluita. Donà a conéixer l'illa a tot el món amb els seus textos. Una illa que  és com un continent: té una gran diversitat paisagística i, d'altra banda, és auotsuficient en moltes de les matèries primeres. Hem de tenir en compte que les civilitzacions fenícies, cartagineses, romanes, pisanes, genoveses... no es poden enganyar. Totes han ocupat l'illa. Deledda ha escrit sobre tot això.

Nuoro, quant a població, és una de les grans ciutats de Sardenya. Però pel que fa a l'activitat cultural és coneguda com l'Atenes sarda. És la ciutat de la cultura. Té seu universitària depenent de  la Universitat de Càller, és la ciutat dels museus diversos, de les esglésies interessants (la catedral està dedicada a la Mare de Déu de la Neu), de la música... és la ciutat on, diuen, la gent de l'illa se sent autènticament sarda.  

Passejant per la ciutat i, després de rebre'ns un retrat d'Enrico Berlinguer al vestíbul de l'ajuntament, vam veure algun cotxe antic. Vam recordar que que al port de Barcelona n'embarcaren molts (un motiu afegit als múltiples retards de la naviliera)  i vam veure alguna informació sobre una mena d'aplec que se celebrava a Itàlia. No era només l'Itàlia peninsular, l'aplec de cotxes de l'antigor (com en diríem al cap i casal) també va recórrer Sardenya.


dijous, 30 octubre de 2014

Oliena

Com sabeu, Sardenya va ser  regne independent durant quasi sis segles, des de Jaume I el Just a Carles III, de la Corona d'Aragó als borbons. Actualment és una regió autònoma italiana (una de les cinc amb estatut especial) i ocupa el segon lloc en extensió entre totes les illes mediterrànies. Si fa no fa com el País Valencià.Tot i que la imatge turística n'és de platges, l'interior és accidentat i té algunes serres d'interés, com ara el Monte Maccione. 





Estem en la provincia de Nuoro, al terme d'Oliena, molt propet de Dorgali. Ací teniu un aspecte de la vall.


Sembla que Oliena és un topònim que fa referència a l'altura dels cims que l'envolten. D'origen molt antic, es diu que fins i tot va ser fundada per guerrers troians. Els que van sobreviure a la guerra de Troia es veu que es van dedicar a fer turisme pertot arreu.



És una zona de moltes restes arqueològiques medievals però molt deteriorades i molt minvades ja que els jesuïtes, que arribaren a fundar una universitat que donà un cert impuls a la zona, van construir els edificis amb les pedres del castell.

Ulíena, amb accent en la i és el seu nom, és com ho diu la gent per allà potser gràcies a la insistència de l'escriptor sard Salvatore Satta, parent d'un altre fill il·lustre de l'illa, Sebastiano Satta. En l'hotel on ens vam hostatjar un parell de dies, hi havia uns versos de Salvatore pintats en la paret. Es veuen moltes inscripcions murals de literatura en diversos llocs de l'illa. Una manera de divulgar la literatura que hauríem d'imitar.

Fotografies d'Ismael Vallès

dimecres, 15 octubre de 2014

De Gdansk a Berlín, per Sílvia Aymerich

Tornava a Polònia 25 anys després. (Fa vertígen només d’escriure-ho…) i vaig trobar el país molt més resplendent, sense que els polonesos hagin perdut ni una engruna d’amabilitat en el seu particular procés cap a l’economia de mercat. La subjectivitat, ara i abans totals, parlem sempre de la fira segons ens va…

De la Conferència “Memory: forgetting and Creating” només puc dir que l’obertura d’esperit dels organitzadors en va fer una trobada d’un gran interès acadèmic i humà. Hi havia des dels neurocientífics investigadors de la ment humana, fins a historiadors i escriptors, passant per pedagogs, psicòlegs i sociòlegs. La flexibilitat i el desig de fer tot temps fàcil l’engranatge és també un punt a valorar molt positivament. En vaig marxar amb una demanda a les universitats organitzadores de Polònia i Canadà, de més trobades tan genuinament pluridisciplinars com aquella. A la ciutat la vaig abandonar amb el millor regust al llavis: el d’un darrer cafè a l’Hotel Dom Muzyka, antiga escola de música que en serva tot l’encant, i la sorpresa que no me’l volguessin cobrar. El plaer de complaure els visitants, que tot ho amara.

Deixava Gdansk per Varsòvia, i la Conferència per una trobada amb el Pen Club Polonès que té la seu vora el palau Reial, on ara regnen cafès i restaurants, i que bullia com mai en aquesta càlida fi de setembre. Aquella gatzara suau contrastava amb el circumspecte posat amb el qual alguns membres del Pen m’alertaven del perill rus: “Ja han caigut els ucraïnesos, seguiran les repúbliques bàltiques i després d’elles ens toca el torn a nosaltres.” M’advertien que les estratègies assimiladores passaven per convertir la llengua ucraïnesa en un dialecte i m’animàven a organitzar des de Catalunya un cicle poètic dedicat a Ucraïna, com el que ells acabaven de muntar. Em donaven idees que mostraven un prou bon coneixement de la nostra realitat: “Oi que teniu un Festival de Poesia a Barcelona? Doncs seria una bona ocasió…” S’oferien a donar-me contactes i adreces. Una proposta que em toca particularment i que em plauria molt d’endegar.

Poznán fou la gran descoberta. Un centre històric amb uns edificis de tons suaus perfectament conjuntats que van en gradació de noblesa decreixent a mesura que ens allunyem de la pletòrica plaça vella. Descobrir-los conversant relaxadament en català de la mà de la Barbara, professora polonesa i estudiosa de Mercè Rodoreda i en Xavi col·lega seu de la Universitat, arribat d’Almacelles ara fa set anys, constituí un plaer gairebé tan saborós com els dels pastissos polonesos que tastarem en aquell jardí secret on acabaren les nostres passes. Disquisicions literàries i lingüístiques que ens dugueren a un intent d’escatir per què als catalans ens han acabat anomenant “polacos”.

Dins del context del viatge, Breslau/Wroclaw és capítol a part. L’acollida càlida de l’escriptora i dramaturga amiga Lídia Amejko i les converses intenses sobre els nostres països, sobre les nostres comunes febleses personals i històriques. I, finalment, la lectura-col·loqui organitzada pelCentre Cultural Zamek a la llibreria hispànica de la ciutat, al voltant d’un tema espinós que vam desgranar en un ambient de total complicitat: “Escriure en una llengua minoritària: una dissort o una benedicció?”. Pinzellades de textos, traduïts per Marta Minkiewicz, professora de la Universitat de Wroclaw, portaven a un bescanvi de papers constant. L’acte acabaria en petit comitè amb un barceloní i un cubà amb qui assajarem d’entendre els motius pels quals l’independentisme ha crescut en àmbits que li eren allunyats fins fa uns anys. Confio no ser indiscreta si em quedo amb una frase d’aquest darrer: “El meu pare, que mai ha dit una paraula en català en sa vida, no tan sols va anar a la manifestació de l’11 de setembre, sinó que pensa votar per la independència!”. La vetllada acabava amb un regal preciós: l’obra de Wislawa Szymborska en edició bilingüe. Una de les Balsàmiques em picava de nou l’ullet inesperadament…

I arribaria de nou a Berlín uns dies més tard. Tornar-hi era per a mi acudir a una cita furtiva amb un antic amant a qui mai no he pogut oblidar. El temps havia passat, però no pas els sentiments: intactes, a desgrat dels cinc llustres transcorreguts. Vaig resseguir tots els racons coneguts i en el lloc de la nostàlgia m’envaí un sentiment profund de benaurança. La ciutat s’havia fet gran, gran en tots els sentits positius. Però no havia envellit. Continuava sent la resplendent metropoli que m’enamorà. La ciutat de la qual Jack Lang, antic ministre de cultura i d’educació francès, deia l’any 2001: “C’est une ville qu’on ne se lasse pas de parcourir et de photographier. “Paris est toujours Paris, Berlin n’est jamais Berlin“. Tretze anys més tard goso capgirar-li la frase i esmenar-li la plana: ser eternament canviant és la característica perenne del meu amor d’asfalt. 


Si voleu llegir més articles, ací teniu el blog: http://blocs.xtec.cat/poetic/.

dimarts, 30 setembre de 2014

Àrea arqueològica Su Nuraxi



Su Nuraxi, a Barumini,  és un poblat de l'època megalítica protosarda nuràgica, civilització que va acabar amb l'arribada dels romans. Com sempre en la història: una cultura substitueix una altra. Su Nuraxi forma part des del 1997 de la llista de llocs que són patrimoni de la humanitat. La visita d'aquest antic emplaçament (segle XV a.c.),  que no està excavat totalment, consta de dues parts.




D'una banda, durant una hora i mitja, reps les excel·lents explicacions d'un arqueòleg amb qui recorres tot el que es pot veure de l'antic poblat. Els nurags constitueixen una estructura defensiva amb torres circulars. Encara estan excavant, per tant si algunes de les persones que em llegiu tardeu a anar a Sardenya, veureu més del que nosaltres hem vist aquest estiu de 2014. També és cert que qui hi treballa es queixa de les retallades econòmiques i diu que s'excava molt poc, només en els mesos d'estiu i gràcies a programes de voluntariat d'universitats d'arreu el món. No sé com els governs poden llevar tants diners a investigació i cultura. És tirar per terra un treball de dècades. Imagineu, simplement, que la brossa o una temporada de mal oratge acabara amb les pedres que podeu veure a les fotos. O que una retallada en seguretat permetera el robatori de pedres per a construir un marge a un xalet particular.




Els edificis que podem veure ara són molt interessants arquitectònicament (resolien de manera sorprenent, en comparació amb altres civilitzacions de la mateixa època, els reptes constructius que anaven presentant-se) i també pràcticament: l'ús del suro com a aillant, per exemple, en les cambres interiors. Aquest conjunt de Barumini és interessant també perquè es pot veure una ampliació posterior a la data de construcció: anaven adaptant les defenses per protegir-se d'altres pobles.

La segona part és una visita al museu que ocupa el Palazzo Zapata. S'hi poden veure tots els objectes trobats en la zona, informació sobre flora i fauna, etc. Un complement molt interessant. Podeu consultar aquest enllaç: http://www.fondazionebarumini.it/.


És molt curiós saber que fa molt poc de temps que s'han tret aquestes construccions al coneixement general. Conten que la gent d'allà sempre ha sentit dir que les muntanyetes de terra que ells veien al costat de l'actual població ocultaven tombes o tresors. Fins que algú va decidir excavar-hi. Eixes muntanyetes eren el resultat de la destrucció per abandonament i del pas dels mil·lenis.

Hi recomane la visita, a aquesta zona o a una altra, però no deixeu d'acostar-vos a la civilització nuràgica si visiteu Sardenya.




dilluns, 15 setembre de 2014

Càller

La casualitat (i l'afició a la lectura) va fer que arribant a Càller estiguera llegint  la novel·la Les cendres del cavaller, de Silvestre Vilaplana, justament el fragment que narra quan Joanot Martorell soterrra son pare a la platja de la  ciutat sarda tot recordant que el rei Martí el Jove també reposava a Càller.  La referència que recull la novel·la  jo crec que és més aviat un homentatge a Martí l'Humà, pare del Jove, a qui es referien en l'època com el gran rei. Vam  visitar la catedral, gòtica i bellíssima, i vam admirar el magnífic mausoleu del rei Martí el Jove, que podeu veure ací baix gràcies a una imatge presa d'internet. Amb tot això ens toca repassar el Compromís de Casp!


Càller està situada al sud de l'illa de Sardenya, pràcticament equidistant de Palerm i Nàpols. Era Corona d'Aragó, plenament. Llegiu aquesta bellíssima frase de Roger de Llúria:

"Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia.»

Actualment Càller és una ciutat portuària molt lletja, llevat de la part alta, que conserva muralles i altres elements històrics. En la part baixa podem trobar edificis barrocs molt deteriorats. Confie que triomfe la seua candidatura a ciutat europea de la cultura, per a  d'ací uns anys, perquè li llaven la cara i recupere tot el que puga del seu passat esplendorós. Per exemple, aquesta ciutat amb escut blaugrana va ser el graner de tot el forment que l'illa es podia permetre exportar de tant com en tenia.

Una curiositat és el temple de Nostra Signora di Bonaria, devoció que el mariners sards portaren arreu del món fins al punt de donar nom a l'actual ciutat argentina de Buenos Aires, segons conten per allà. 

Vam visitar el museu arqueològic a fi d'amerar-nos de la cultura nuràgica. En tenen molt de material, peces que corrresponen al període entre els segles XVIII i el V. Vos deixe aquesta foto d'Ismael Vallès




Són escultures corresponents al periode que acabe d'indicar provinents d'un dels jaciments de l'illa. Són impressionants i de mida humana: semblen figures futuristes. Molt interessants també són els bronzetti,  figures de bronze que coronaven les construccions nuràgiques i que s'han pogut traslladar, i es conserven, en bon estat al museu. Tot i que l'espai expositiu no està malament (encara que hi havia cartells de paper manuscrits), el museu està molt poc dotat. En general, a tot Europa, els museus disposen de cafeteria (en ocasions els millors restaurants), botiga, llibreria, lavabos, espais de descans... Ací, en un magnífic edifici al capdamunt de la ciutat, no tenien ni vàters: has d'eixir fora i són rudimentaris. Si tens gust de fer-te un cafè o pegar un mos... hi ha una màquina en un racó. Però no vull espantar-vos, visiteu Càller i en parlarem.




divendres, 22 agost de 2014

Dorgali

Dorgali és una ciutat sarda oriental, situada molt propet de la costa. No té gran cosa però és el punt per a visitar un entorn de petites serralades, unes platges boniques, la famosa cala Gonone i la Tomba dels Gegants, un dels monuments nuràgics més famosos, de fet ha esdevingut el símbol turístic de l'illa.


Mentre esperàvem que obriren el museu, vam entrar a un bar a fer-nos un cafè. La barra estava atesa per una dona a qui li faltava més d'una peça dental. Fixeu-vos en les boques de les persones: és un indicador del nivell de benestar d'un país (la barra superior de Rita Barberà no compta, senzillament no es posa la dent perquè no vol, que poder, pot). Reprenem el bar de Dorgali. Demanem un cafè macchiato i la dona ens respon: macchiato o café con leche? Davant la nostra sorpresa ens conta que la seua filla viu i treballa a Madrid i que no feia molt hi havia estat per a visitar-la. Animada per les amigues sardes que l'acompanyaven, l'amable cambrera va anar a una correguda de bous. Sabeu a quina? Doncs a aquella en què van resultar els tres toreros ferits. El cas és que vam xarrar ben a gust i ens va servir un cafè excel·lent.

Entrem al Museu d'Arqueologia. No hi havia ningú excepció feta de l'home que ens va atendre. Ens explicà molt bé tots els objectes, les excavacions, les històries i les llegendes... un luxe de persona. Va compensar amb escreix l'absència d'informació escrita. Es disculpà amb l'excusa que  han de traslladar el museu i que com que s'havien acabat les guies anteriors no poden fer-ne de noves fins no saber com es distribuirà el material, tan l'exposat actualment com  l'emmagatzemat, en la nova ubicació.  Li vam preguntar per l'ús de  la llengua sarda. Segons ell només es parla a casa i a més molt italianitzat ja que, en no haver ensenyament ni acadèmia, els neologismes són sempre italians. Per a reblar la seua afirmació va dir que l'únic especialista en eixa llengua en tot el món és un alemany. Afegí que de vegades, molt rarament, hi ha alguna mestra que ensenya sard pel seu compte fora de l'horari escolar.

Passem per l'oficina de turisme i l'encarregada (una dona que pudia a tabac) ens dóna informació oral: ni un fullet, res, no tenien res (aquesta situació es repetirà durant tot el viatge italià). Ens explica com anar a visitar la famosa Tomba dels Gegants.



En un punt determinat de la carretera, prop de Dorgali, has de parar, aparcar i obrir la porta que dóna accés al famós monument. Un cartell molt casolà demana per favor que es torne a tancar la porta a fi que els animals no passen. Tot molt rudimentari. Després de caminar uns deu minuts per un camí ben polsós s'arriba al conjunt de pedres. Efectivament es tracta d'un monument funerari megalític però col·lectiu (podia acollir centenars de cosos en l'època nuràgica), no per a cap gegant.

I com que cada persona fa el seu viatge, us deixe l'enllaç a dues entrades sardes del magnífic blog d'una bona amiga:
http://senderositalianos.blogspot.com.es/search/label/SARDEGNA.

Fotos d'Ismael Vallès:
http://ismaelvalles.blogspot.com.es/
http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/

divendres, 8 agost de 2014

Basilica della Santissima Trinità di Saccargia

Vam arribar a l'illa de Sardenya amb la naviliera Grimaldi Lines (d'ara endavant i per a les amistats, Timaldi Lines), empresa caracteritzada pels retards de moltes hores tant per a fer-se a la mar com per a arribar a port. Com a resposta a les nostres queixes ens deien unes quantes mentides: que si hi havia mala mar (com si nosaltes no viatjàrem en el mateix vaixell que la tripulació i no ho poguérem comprovar), que si hi havia mal oratge (on? als Alps?), que si hi havia molts camions... en fi excuses de bon cobrador. 
Vam fer el trajecte Barcelona-Porto Torres i, ja en terra illenca, al cap d'uns pocs kilòmetres amb cotxe al sud de Sàsser, vam parar per a visitar una joieta de romànic pisà que es troba al bell mig del no res, vull dir que es manifesta en un paratge solitari on únicament hi ha la sequedat, per bé que en tornar a casa i passar la Costera i la Vall d'Albaida, l'illa de Sardenya ja no ens semblà tan eixuta.



Com dic al títol d'aquest article i podeu veure en la foto d'ací dalt, parle de la Basilica della Santissima Trinità di Saccargia,  una de les més famoses de Sardenya en el seu estil. Va ser acabada a principis del  XII aprofitant un monestir anterior, del qual es pot veure alguna resta gràcies a les excavacions que es van fer, entre finals del XIX i principis del XX, per a restaurar l'església actual. L'exterior és espectacular degut a l'alternància del basalt negre i la pedra calcària formant unes llistes horitzontals realment belles. També s'ha de destacar la permanència de part de la policromia orignal.




Impossible parlar de l'aspecte exterior  d'aquest edifici sense fer referència al campanar, molt alt, quadrangular, i del pòrtic que precedeix l'entrada, molt d'agrair en un dia assoleiat.



L'interior consta d'una sola nau, un transsepte amb dues capelles i tres absis. Totes les parets estan pintades, són uns frescos únics a tot l'illa. Tenim  la Majestat amb tots els àngels, serafins i arcàngels; la Mare-de-Déu amb el sants i algunes escenes de la vida de Crist.


Una parada que, al meu entendre, s'ha de fer durant qualsevol recorregut sard, ens porten on es porten els nostres interessos o la nostra tria.

Fotos: Ismael Vallès (http://ismaelvalles.blogspot.com.es/ i http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/)