dijous, 5 de març de 2020

LA PLACETA DE LES XIQUES, de Josep Lluís Peiró





Text  que he preparat per a la presentació de la novel·la a la biblioteca de Muro, dijous 5 de març de 2020, en el marc de la Festa del Llibre.

La majoria de vosaltres sabreu que Josep va estar malalt poc de temps però el suficient, abans que se l’emportara la parca, per a deixar tot allò relatiu a la novel·la, de la qual tot seguit vos parlaré, ben organitzat. Em va dir que volia que jo li presentara el llibre ací a Muro perquè “ningú millor que tu coneix la gènesi de la novel·la”. 


Efectivament. Sempre que un dissabte de vesprada coincidíem ací a Muro ell i nosaltres, Ismael i jo, sempre, dic, ens visitava. No venia mai amb les mans buides: caquis, figues, ferros per a les escultures d’una amiga comuna... i conversa. Conversa intel·ligent i entranyable. Solia contar moltes coses, parlar de les seus amistats i dels seus viatges. Un dia ens contà la història d’una dona, ja entrada en la setantena, veïna seua d’Alcoi, amb la qual parlava de tant en tant i que li contava pinzellades de la vida que havia dut i que la va portar a Alcoi primer com a prostituta i després com a amant d’un home ric. Eixe és el naixement de Carmesina, el personatge. La novel·la, la idea, la creació de l’obra és de Josep Lluís Peiró, plenament. Ja sabeu que la literatura és SEMPRE autobiogràfica perquè el que escrivim ha sigut viscut, recordat, escoltat, llegit, imaginat, observat, desitjat, somniat... és propietat de l’autoria.

Pel que fa al procés de l’escriptura aniré al llarg de la meua intervenció comentant-ne algun detall.

El nostre Josele també deixà organitzada la presentació a Alcoi. Eixa serà el proper dijous, 12 de març, a les 19:30 h al Centre Ovidi Montllor i anirà a càrrec de Vicent Luna, que avui no ens ha pogut acompanyar però m’ha enviat un escrit del qual vos participe alguns fragments. Diu Vicent: 

La meua il·lusió era estar en aquesta presentació, però m’ha estat impossible.....Peiró m’encomanà, com a amic, que fera totes les gestions necessàries perquè la seua il·lusió, editar la “La Placeta de les Xiques”, es fera realitat... En un temps rècord vam poder editar el llibre que avui us presentem. Amb la mala sort, que el dia que entrava en màquines l’amic Josep Lluís ens digué adéu. Només per unes hores no va poder veure el llibre editat. I us he de dir també que Josep insistí a dir-me que en aquesta presentació, i en la que es farà a Alcoi properament, es donés gratuïtament un exemplar a cadascun dels assistents... La resta de llibres s’haurien de posar a la venda en les llibreries de Muro i Alcoi, i els beneficis de la venda s’havien de donar a l’ONG “Eloi Molines”.

Arriba ja el moment de parlar del llibre. La portada és una foto de la repetida placeta alcoiana. Aquest espai ha tingut diversos noms al llarg dels segles: Del Mur Vell, Plazuela de San Juan Bautista, San Agustín-Tou de l’Andana i ja des de 1995, Placeta de les Xiques. Es tracta d’un nom amable, eufemisme en diria jo, per a les cases de prostitució que hi havia a l’entorn (Ca la Luisa, Ca la Marquesa, Ca la Concha, etc.)

La contraportada conté l’habitual síntesi argumental. En aquesta ocasió és obra de Pilar Monerri, l’assessora literària i correctora lingüística que ha tingut el nostre autor. Les funcions editorials avui en dia han canviat molt. Tradicionalment les editorials han tingut el seu equip de correcció. Perquè vos en feu una idea, 3 i 4, en l’època gloriosa, arribà a tenir fins una quarta correcció, sempre persones distintes. Actualment eixa tasca recau en l’autor, en l’autora. Peiró ha tingut la sort i el luxe de trobar Pilar Monerri, tot i que, sospite (Pilar també), que a última hora ell, impacient i cabut de mena, encara haurà clavat cullerada i haurà imposat el seu criteri en un nom, una situació... el que siga. Però no farem tasca detectivesca. La novel·la és redona, fresca, natural i creïble.

Obrim el llibre i trobem una foto de l’autor amb un resum del seu currículum, suficient perquè jo ara no tinga la necessitat de repetir i perquè Joanjo ja ens n'ha parlat convenientment d’aquest mestre renovador i compromés amb l’escola pública valenciana, activista cultural i lluitador pel redreçament de la llengua i la cultura del País Valencià. Afiliat a l’STEPV des de la seua fundació.

Continuem analitzant el llibre. Ja en pàgina interior, els crèdits, informació legal, editorial, ISBN, etc. 

La dedicatòria, senzilla, ferma: A Ximo Llorca, tota una declaració d’amistat, lleialtat i posicionament polític. 

En la plana següent, el posicionament ideològic: un aforisme de l’assaig Judicis finals de Joan Fuster. Llisc: “Sobre totes les coses que poden repugnar en la prostitució, n’hi ha una d’essencial: que constitueix una forma amargament flagrant de simonia”. Recordem la definició de simonia: “Compra o venda de béns espirituals o de càrrecs eclesiàstics a canvi de diners o d'algun altre avantatge o benefici”. Fuster i, per conseqüència Peiró, sacralitzen el cos de les dones i ens recorden que “comprar sexe és comprar el cos i també l'ànima, la persona mateixa”, com diu la reconeguda feminista i abolicionista Macu Gimeno, que afig que “cada vegada és més la gent que entén que això és esclavitud”. Un motiu de reflexió que convé fer ara, vespres del 8 de març.

Per tot el que acabe de dir, considere que és molt important l’elecció de l’aforisme citat: hem de tenir en compte que parlar sobre la prostitució és una tasca arriscada, difícil, i més en la situació actual en què les feministes n’estem majoritàriament per l’abolició, com la mateixa ministra Irene Montero. He de dir que Peiró en cap moment jutja o justifica la prostitució. Es limita a descriure les situacions i a posar de manifest algun dubte de la protagonista.

Ara ja, trobem el pròleg d’Isabel Clara Simó, dues breus pàgines abans que comence pròpiament la novel·la.

Ismael i jo animaven Peiró a concursar amb l’argument principal que en el cas que no guanyara sempre existeix la possibilitat que el jurat en recomane la publicació o que la mateixa editorial que dóna suport al premi se n’interesse. Però ell volia veure el llibre publicat i aspirava a presentar-se només al premi que havia de convocar l’ajuntament d’Alcoi amb el nom de l’autora alcoiana qui, per cert, ja li havia prologat un altre llibre: Cent anys d’il·lusions, un treball sobre cinema la portada del qual és Rita Hayworth en el paper de Gilda. Finalment, com sabeu, no es va convocar el concurs en el periode de temps que havien anunciat i Peiró optà per autoeditar-se la novel·la a través d’Edicions del Sud.

La novel·la està estructurada en 66 capítols molt ben titulats. Per a una novel·la de 216 pàgines en són molts i lògicament tenen una extensió breu. De vegades eixos títols són curts i senzills (Nous projectes), de vegades recullen una frase del text (Carmesina jeia immòbil sobre el llit), de vegades recorden les indicacions de les novel·les renaixentistes, vaja, el Tirant (no oblidem que el personatge principal és Carmesina i la germana, Estefania), de vegades repeteixen algun vers de cançons conegudes (Què volen aquesta gent?). Em fa l’efecte que l’autor va gaudir molt mentre escrivia deixant acudir a la seua memòria, i al seu teclat, tot un fum de coneixements i records.

La novel·la és molt cinematogràfica. Hi ha capítols que són escenes, ni tan sols seqüències, només escenes cinematogràfiques, cosa que dóna un ritme molt àgil a la narració. Quan comencí a llegir vaig copsar immediatament la gran comunió entre el caràcter nerviós de l’autor i la seua escriptura: àgil, concisa. I sobretot el seu gran amor pel cinema. Una curiositat relacionada amb el cinema és el tabac. Com fumen alguns dels personatges! Peiró escriu com si ens contara una pel·lícula que ell està mirant en una pantalla de cine, una pel·lícula de l’era clàssica amb eixos contrastos que fa el fum del tabac amb els grisos del cinema en blanc i negre. A més per l’època en què es desenvolupa la història literària encara es fumava fins i tot a les consultes mèdiques i així ho podem llegir en La placeta de les xiques.

A poc a poc, capítol rere capítol, sabem que Carmesina és de Buenos Aires; que de menuda va patir abusos de son pare; que passa per una teràpia de psiquiatria; que se’n va a París (la ciutat on va nàixer oficialment el cinema, diu el nostre autor) on entra en contacte amb la vida de disbauxa dels anys seixanta del segle passat; després a Barcelona on s’inicia en la prostitució i, finalment, a Alcoi.

Com sabeu estem davant d’una opera prima i, malauradament i òbviament, única i pòstuma. Doncs, bé, els diàlegs tenen una frescor, una naturalitat i una credibilitat que poques vegades es troben en obres escrites per autors i autores prolífics o d’aquells que se’n diu “amb ofici”. A més, una cosa que a mi m’agrada molt personalment és que no canvia el registre ni el lèxic: el narrador sempre és el narrador, el narrador és el creador absolut que no cedeix als personatges res que altere la coherència sobirana del text, del qual Peiró és amo i senyor.

Em referiré ara al pròleg, probablement si no l’últim text, sí dels últims, que va escriure Isabel-Clara Simó, qui, com sabeu va faltar uns dies abans de Josep. Ella també remarca les imatges literàries i “el just fluir del temps” i ens recomana que “no ens perdem el món d’Alcoi” present en la novel·la. Certament és impossible passar per alt les expressions procedents del món del tèxtil: fer més viatges que una llançadora, sense perdre passades, traure la mala veta, màquina avant... 

Per últim faré una referència a l’elecció dels noms dels personatges. Carmesina i Estefania ens porten al Tirant; Beatriu a Dant; el doctor Fabrizi per a mi que és un homenatge al cinema italià a través d’Aldo Fabrizi, actor i cineasta. Em sembla que fa broma amb el cognom Dupont ja que apareixen dos personatges diferents amb el mateix cognom. Per a mi era veure clarament l’expressió de la cara de Josele dient: “total, són francesos”. I per a reblar el cas dels acudits: No hi havia un altre nom per a la persona que acull a Barcelona, a l’argentina Carmesina, que Conxa? Sort que no li ha posat Boluda de cognom!

Dolors Jimeno





dilluns, 24 de febrer de 2020

Llibres per al nostre jovent


Sembla que darrerament hi ha un gran interés, a través de la literatura feta per persones que no són escriptores d’ofici, de deixar constància i testimoni de les vivències i records propis amb una finalitat pedagògica i de caire polític. Mireu aquests tres títols: Que nuestros hijos lo sepan, A los que vienen i La furia y los colores.

No he llegit encara A los que vienen, de Manuela Carmena (Penguin Random House), però l’incloc en aquest text perquè a través de la premsa i de les entrevistes televisives sé que encaixa perfectament en eixe desig de dirigir-se a la joventut actual (o futura si ens fixem en el títol) de què adés parlava.

Fa una temporada vaig llegir l‘últim llibre del Gran Wyoming (Madrid, 1955), La furia y los colores (Planeta). L’autor pretén contar la seua vida de músic i adoba la narració amb l’entorn polític que ell va viure de jove i pràcticament fins ara. Estic segura que totes les persones que ara estem entre la seixantena i la setantena entendrem absolutament tot el que conta. Ell és de Madrid i de Madrid parla però això no lleva que tot el que escriu siga ben entenedor des de qualsevol altra ciutat. Repassa amb clarividència i ironia l’església, la dictadura, el món judicial, l’exèrcit, la universitat, les lleis, la monarquia, la funció política, la mitificació de l’estranger, la Transició... El dedica als seus fills i afig: Para todos los que huyeron de aquel régimen infame de represión, crueldad y furia y se inventaron un mundo paralelo donde refugiarse, un espacio de amistad, solidaridad y amor. Un mundo de colores.



Doncs, bé, una d’aquelles persones que va fugir és Vicente Carrión Martínez. Aquest fotògraf de Bunyol acaba de publicar Que nuestros hijos lo sepan, dedicat als seus fills.

Carrión escriu aquest text a partir del moment en què s’adona que els fills no sabien que havia estat empresonat i es veu en la necessitat d’explicar-los la seua militància política en l’entorn del FRAP i les seues conseqüències; el pas per la universitat (curiosament estudia Medicina, com Wyoming), que abandona per a treballar; l’ingrés en la presó, on coincideix “con uno de los hermanos de Alzira”; la tortura; la fugida a França... i el retorn per a fer el servei militar.

Descriu molt bé el món de la clandestinitat, l'ús de les vietnamintes, els àlies o noms de guerra, el repartiment de propaganda, les claus de comunicació i altres mesures de seguretat. Remarca la importància de la solidaritat i l’amistat i també el suport de les persones que fugiren cap a França en acabar la guerra i que trenta, i més, anys després encara havien d’acollir els fugitius politics.

Aquest llibre és una autoedició i el podeu comprar en la Libreria Primado de València.




dimarts, 26 de novembre de 2019

Intemperie


Ara que s'acaba d'estrenar la pel·lícula de Benito Zambrano Intemperie, he recordat el comentari que vaig fer sobre la novel·la quan la vaig llegir i que vos oferisc a continuació ja que no està publicada en aquest blog: 




"Intemperie, de Jesús Carrasco, és l’opera prima d’aquest extremeny que ha fet una narració amb el codi del western. Un xiquet que fuig de casa troba la companyia d’un cabrer nòmada. El títol és ben clar: tot passa al camp, als camins que recórren tots dos amb els animals. A banda de poder significar que estan exposats a tota mena d’esdeveniments sense cap protecció. És de destcar el magistral castellà utilitzat i el coneixement del medi. Una curiosistat: no sabem ben bé on som ni en quina època tot i que es pot intuir, per la sequera salvatge, que és la dura meseta i, per unes fotos dels reis i la sorpresa d’un únic vehicle a motor, que l’acció pot transcórrer un poc abans de la dècada dels anys 30 del segle passat. Vos he seleccionat una entrevista amb Jesús Carrasco i un article periodístic.".


Estic segura que Benito Zambrano haurà fet un bon treball, la novel·la ho mereix. Ací teniu el cartell de la pel·lícula i un resum de l'anunci de la productora que fa de sinopsi:
"Un xiquet que ha escapat del seu poble sent els crits dels homes que el busquen. El que queda davant ell és una plana infinita i àrida que haurà de travessar si vol allunyar-se definitivament de l'infern del qual fuig... els seus passos es creuaran amb els d'un pastor que li ofereix protecció".

dilluns, 18 de novembre de 2019

Contratemps, de Marisol González Felip

CONTRATEMPS  és un bellíssim poemari de Marisol González. És de mides agradoses, el tens a gust entre les mans. La portada, les solapes habituals amb una certa informació, els crèdits, l’índex... tot s’ha de mirar bé abans de començar la lectura dels poemes, estem davant d’una gran obra i ens hi hem d’acostar amb calma i amb la litúrgia que cada persona acostume.
Jo no sé si estic massa d’acord amb el que diu la contraportada, que si és una crònica personal i tal.  Deixem estar, ja per fi, la famosa pregunta de què hi ha d’autobiogràfic en el que escrivim. Què hi ha? Doncs, TOT. Les nostres lectures, els nostres pensaments, desitjos, vivències,  anhels, converses, experiències, invencions, pel·lícules, audicions musicals, coneixements… tot plegat s’aboca en el que escrivim.
CONTRATEMPS  és un poemari per a gaudir mot a mot on res, al meu parer, no s’ha deixat a l’atzar, tot està encaixat meticulosament.  De vegades, mentre llegia pensava que  el llibre és com un gran haikú, un bloc perfecte.
Hi ha una curiositat al principi del llibre: Marisol ens dona les dos definicions del Diccionari Normatiu Valencià, el que ella va contribuir a crear, del mot contratemps. M’agrada. És com dir: parlaré d’açò i sé del que parle. Manel Alonso, en el seu blog, quan feia el comentari sobre  Suite de València també explica que va cercar la definició de suite. Jo he buscat alguna de les paraules que usa Marisol en Contratemps. El diccionari és una eina fantàstica, et procura aspectes que potser s’escaparien en una lectura superficial.
Tornem a les pàgines de CONTRATEMPS. Es reparteixen en dos cossos:  PARÈNTESI, on quasi tots els poemes, dels XXXI que hi ha, acaben amb els últims versos tancats entre parèntesis i CONTRATEMPS, que dóna nom al poemari i que és d’extensió més curta, són 6 poemes.
En Parèntesi Marisol empra una cita general, un vers d’Idea Vilariño, una poeta uruguaiana que també s’ha dedicat a la docència: ESTE DOLOR DE FUEGO QUEMANDO MIS PAREDES. Marisol ens avisa: llegirem sobre el dolor. De fet, allò que està tancat entre parèntesis és el clam, la queixa, però també la determinació, més gran.
En aquesta primera part trobem referències molt actuals de la vida quotidiana; mail, alprazolam, paracetamol, suite, Oysho, moleskine. És una conjunció magistral: la categoria dels versos acullen veus de cada dia, i a més barbarismes i noms comercials, amb una normalitat enriquidora. No destorba llegir-los, ens situa amb precisió en el món que Marisol vol descriure, que ens vol transmetre.
Per a fer-vos esment a, diguem-ne, la línia narrativa del poemari, voldria citar el poema VII, pagina 17: Cinc de gener i les sabates buides de tu, que conclou amb la ràbia de Queda’t amb la dignitat que albire des de les meus pupil·les d’herba. També el XIV, pàgina 24, Devores el sopar i el silenci, que conté una queixa: Tristament t’he de dir que em fagocites el cor i el misteri dels poemes. Atenció als estellesians adverbis acabats en –ment. Veureu que al llarg d’aquesta primera part Marisol descriu moltes emocions diferents. Ja dic, és un poemari bellíssim.
S’ha d’haver llegit molt i escrit molt per a poder aconseguir un llibre així. La gran cultura de la nostra autora la du a marcar el poema XIX, pàgina 29,  La ferida sura en un riu obscur, com a Simfonia moldava. Ella diu o pensa riu i el seu cervell li porta aquest poema simfònic, dels 6 que formen La meua pàtria, que el compositor txec Bedric Smetana va dedicar al riu Moldava. Les referències musicals són constants, com també ho són les del món marítim, de navegació. L’últim vers del poema XXXI, pàgina 43, Vés-te’n, crisàlide de foc, acaba amb un Jo abandone la travessia. És com si concloguera el viatge per la mar de sentiments que ens ha oferit l’autora. Però, no. Ens queda guarir la ferida.
En CONTRATEMPS, la segona part,  la cita pertany a l’argentina Alejandra Pizarnik, ESCRIBIR UN POEMA ES REPARAR LA HERIDA FUNDAMENTAL. Segon avís: superació del dolor.
Conté els poemes (Des)estructures, Teoria dels naufragis, València-Bloomsbury, Criatura, Manikarnika i Malson. A través dels quals, dels 6, anem a fer la darrera travessia superant naufragis. Aquesta segona part és un gran colofó. De fet, ja ho he dit, el segon poema és Teoria dels naufragis, que comença així Tots els naufragis tenen una ferida en coberta i continua més avall hi ha naufragis sense rèquiem i sens crits.
Trobem també la referència a un dels cercles literaris i intel·lectuals més prestigiosos, el de Bloomsbury, justament el poema dedicat a la jove poeta d’Oliva Àngels Gregori.
Criatura, personalment, em  recorda a Georges Moustaqui. De vegades necessitem una cançò per a acabar d’explicar-nos el que sentim. Aquesta seria la de L’homme au coeur blessé. La critaura de l’hivern ferit, en paraules de Marisol.
Manikarmika, dedicat  in memoriam a Joan Baptista Campos,  l’escriptor castellonec i gran viatger que ens va deixar fa uns anys. És un poema molt sentit on he volgut veure un homenatge a la faceta viatgera de Campos.
I arribem a MALSON: Com una síncope de llops i diapasons.... , pàgina 52, que acaba amb dos versos que esdevindran inoblidables per totes les persones que el gaudisquen:
AL CAPDAVALL POTSER NO FOU UN MALSON
SINÓ UN MAL FOX AMB EL CLARINET DE VIDRE

dimarts, 5 de novembre de 2019

Paralaje, de Teresa Jurado Lanzuela


Faig referència en aquesta entrada a la presentació del llibre del títol. En vespres electorals convé llegir poesia i reflexionar.





Teresa i jo ens vam conéixer l’any 1972. Vam fer lliga des de bon començament potser perquè ja en primer de carrera totes dues  treballàvem, cosa que movia alguns temes de conversa. Després per l’afecte mantingut any rere any. Els nostres domicilis familiars i laborals han anat en paral·lel. Ens hem ajuntat a Intramurs, Trànsits, Campanar i de nou a Intramurs. Així que durant dècades no he deixat d’estar en contacte amb la intel·ligència, la mirada crítica, la bondat, la generositat i l’anàlisi encertada de Teresa.
Quan em va mostrar el mecanoscrit que, grosso modo, és avui el llibre, no em vaig sorprendre, em vaig emocionar de pura admiració. Eixos poemes només podien ser d’ella.
El títol que els agrupa, PARALAJE, ens dóna molta informació. Paral·laxi, és la variació aparent de la posició d’un objecte, especialment un astre, quan canvia la posició de qui observa. Teresa  enfoca la seua mirada i ens la mostra tot respectant, per paral·laxi, que cada persona lectora varie la mirada.
En obrir el llibre trobem la dedicatòria. Als pares i als oncles materns: Pepe i Tonín. Pepe era el pensador de la família, el de la ironia i l’humor engrescador. Tonín, l’escriptor. Heus ací dues influències claríssimes de la nostra poeta. Com a curiositat, vos dic que l’any 2008 l’Ajuntament de Villar del Arzobispo encara va reeditar l’obra de teatre LA ROSA DEL MOLINO, d’Antonio Lanzuela.
A banda de  remarcar el títol i la dedicatòria, com acabe de fer, també vull dir que així com hi ha gent que utlitza les cites d’altres autors com si tirara un grapat d’arròs als coloms amb l’única intenció d’aparençar una erudició que no té, la nostra poeta marca les divisions que fa al llarg del poemari  amb cites exactes, aclaridores, adients al que pretén dir a continuació amb els seus versos, cites que coneix bé i que van des dels clàssics grecs (Plutarc) a l’actualitat (la nicaragüenca Gloria Elena Espinoza de Tercero). Homes i dones de la literatura i de la filosofia de gran influència en el pensament contemporani com és el cas de Zygmunt Bauman.
Per  a acabar, reproduiré el poema LX, l’últim, que per a mi és una declaració que tanca el llibre com a conjunt conceptual:
Y del sentimiento y la idea
Enroscados a la palabra
Surge la poesía
Gràcies Teresa, per donar-me l’oportunitat d’acompanyar-te el dia de la presentació del teu primer llibre.

dilluns, 21 d’octubre de 2019

SABINA Y MARTÍN, de Francesc Català Gorgues


Després d’una pausa llarga, torne a publicar en aquest espai amb un comentari sobre el llibre citat en el títol, editat per Talón de Aquiles, la portada del qual podeu veure a continuació:



L’autor és valencià. Ni més ni menys que va nàixer al carrer de Na Jordana, quan encara naixíem a casa. Ha exercit de mestre a diferents pobles i ciutats de la nostra geografia, entre ells, Titaguas, Aras de los Olmos, Calles i Tuéjar. Això junt amb els seus lligams afectius amb Chelva expliquen, en part, el llibre. Ha publicat relats i poemes, pels quals ha sigut guardonat, i articles de premsa. És redactor de la revista social i cultural La Fénix Troyana
En començar a llegir Sabina y Martín, em van vindre a la memòria tres obres literàries. La primera va ser El impostor, de Javier Cercas, perquè tots dos autors expliquen fil per randa les converses, circumstàncies, encontres, coneixences, documentació, entrevistes, arquitectura literària, etc. que els porten a fer el llibre. Diu Català (pàgina 13): “Este libro es una novela pero no lo es. Un libro de relatos pero tampoco. Este libro guarda poesía pero no es un libro de poesía. Este libro es una crónica de un tiempo pasado pero aún presente. Aunque tampoco es eso, ello sería inexacto”.
Què és aleshores? Literatura, tout court.
També recordí Viatge al final del fred, de Joan Francesc Mira, que tracta una història de maquis a la comarca del Serrans i que conté un diari i altres recursos literaris o coincidències argumentals que fa servir Català.
La tercera obra que evocava cada vegada que descobria els coneixements de Francesc Català sobre la flora que descriu, i la natura en general, ha sigut LA SEGA, de Martí Domínguez, que també parla del maquis, els amors i els masos en aquest cas al nord del territori valencià.
No penseu que estic dient que hi ha molta literatura sobre este tema (i això que no he dit res d'Alfons Cervera), sempre estarà Billy Wilder per a aclarir-nos que l’important no és sobre què parles, sinó com ho contes. Si no fos així sols tindríem una pel·lícula de l’oest, una de policies, una d’amor, etc.
El que conta el nostre benvolgut autor és la història de Sabina i Martín, dos joves que van junts a escola amb Don Genaro, un mestre republicà de fortes conviccions pedagògiques que inculca l’amor per la literatura a Sabina, aspecte que en gran part del llibre és molt rellevant, com rellevant és que, al meu parer, el mestre, seguidor de Freinet, és la tercera persona protagonista. Dic persona perquè la natura també l’és.
Es tracta d’una obra ordenada en nou parts molt diverses: la veu del narrador, la de l’autor (de vegades coincideixen totes dues a causa de la gran implicació emocional i ideològica de Francesc), el diari de la protagonista, la reproducció del contingut dels articles d’un periodista anglès... És molt curiós que la vuitena part, dita Tiempo actual, i l’última estiguen dedicades a incloure la transcripció d’unes notes manuscrites que Sabina li lliura a Francesc Català a través de la seua néta Monique quan es trasllada a Chelva per a assistir a la presentació de la primera edició del llibre. És obvi, doncs, que Català ha enriquit el llibre. Em fa l’efecte que si no en fa un de nou, a cada nova edició afegirà algun capítol. És un home tan honrat i generós que no defuig mostrar al públic les seus troballes.
Així doncs,  a partir del relat propi que inclou Francesc Català al començament del llibre ja coneixem grosso modo la història que ens trasllada: una parella d’enamorats que se separa a causa de la situació política i  que es retroba efímerament anys més tard. No és poca cosa. Torne al cinema per a explicar-ho. Contava Alfred Hitchcock que una nit mentre li venia la son va tindre una gran idea i es va alçar per a anotar-la. L’endemà va llegir la nota: “Xic coneix xica”. És a dir, de nou, la importància rau en com ho contes. Francesc Català ho fa amb gran profusió de recursos literaris amerats per la passió envers la seua terra, la història i, per damunt, de tot l’amor pel magisteri.
En definitiva, un llibre de mestres: l’autor i el protagonista. Lectura molt recomanable.

diumenge, 13 de maig de 2018

LA BIBLIOTECA DE PAIPORTA

El proppassat dia 4 de maig vaig tindre l’oportunitat de presentar el meu últim llibre, L’Europa que he visitat, a la biblioteca de Paiporta, un edifici poc sostenible des del punt de vista ambiental i molt incòmode per la falta d’aïllament acústic. Sembla que l’actual corporació municipal vol revertir aquesta herència, inaugurada un parell de mesos abans de la formació del nou govern.

Ara bé, vaig quedar molt gratament sorpresa per la professionalitat i l’amabilitat de les persones que es fan càrrec del que veritablement importa: els llibres. Vaig conèixer Paloma Puchades, la bibliotecària, una jove plena d’idees i projectes que, n’estic segura,  enllestirà amb èxit en benefici de la lectura i de la gent de Paiporta.

L’acte de presentació  va ser una lliçó de protocol. El protocol està creat per a entendre’s, perquè cada persona sàpia què ha de fer en cada moment i això és aplicable als semàfors, a l’ús dels coberts o a les salutacions i presentacions personals. A la biblioteca de Paiporta, en primer lloc es presenta la bibliotecària i ens dóna la benvinguda. A continuació la regidora Teresa Verdú explica en què ha de consistir l’acte i dóna la paraula a l’alcaldessa, Isabel Martín, que m’acompanyà en la taula i em va presentar abans que jo parlara del llibre.

Vos semblarà que és habitual el que conte. Doncs, no. No van dir res que no fóra precís ni, cap de les tres, van recórrer als tòpics que ameren, de vegades grollerament, aquestes activitats. Per si no és prou, cal que faça esment a l’informàtic que, amb una facilitat  proverbial, va fer funcionar a la perfecció (situació que sol ser la contrària en la majoria de llocs) la projecció de fotografies amb què acompanye les presentacions de L’Europa que he visitat, atés que l’editorial no ha posat en el llibre ni una foto ni un mapa, cosa que sobta en un llibre de viatges.

Així que estic ben contenta d’haver sigut acollida per l’alcaldessa, la regidora, la bibliotecària i l’informàtic i els reitere el meu agraïment. També torne a donar les gràcies a les amistats que em van acompanyar i a la gent de l’associació El Barranc  que van tindre l’amabilitat d’escoltar-me.



dimarts, 1 de maig de 2018

Mujeres de Roma (Heroísmo, intrigas y pasiones)


Dimecres passat vaig tindre la satisfacció de presentar el llibre Mujeres de Roma (Heroísmo, intrigas y pasiones), d'Isabel Barceló Chico en la Llibrería Gaia-Benimaclet, de València. Atés que és un text molt interessant des de diversos punts de vista, especialment el feminista i l'històric, i  de l'alta qualitat literària, vos oferisc a continuació la meua intervenció amb la intenció d'animar-vos a llegir-lo.



"Gracias a todo el público por venir, a Lola Samper por ceder su espacio para un acto literario más y a Isabel Barceló por haberme encomendado esta presentación, tarea que acepté sin dudar por el afecto y la admiración que le profeso. 

Hemos venido a presentar su,  por el momento, último  libro, MUJERES DE ROMA (Heroísmo, intrigas y pasiones), pero conviene que recordemos la figura de la autora, cosa que nunca está de más por mucho que creamos conocerla.

Isabel es de Sax, licenciada en Filosofía y Letras, conferenciante, directora o escritora invitada en grupos de lectura. Autora del blog Mujeres de Roma, ha publicado artículos y relatos cortos, obras para la divulgación del patrimonio, como Descubriendo tesoros y Valencia. Guía de Valencia y su provincia, con Alejandro Lillo. Tope secreto. El secuestro de la luna, un texto juvenil que se encuentra en Amazon. Las novelas históricas: Dido, reina de Cartago y La muchacha de Catulo. En la colección de Mitología de la editorial Gredos: Las flechas de Eros, La ira de Medea, La fundación de Roma, Orfeo desciende a los infiernos y Perseo y la mirada de Medusa.


Podría añadir mucho más, pero creo que es suficiente para saber ante quién nos encontramos: una mujer feminista, una excelente escritora y una  gran lectora. Esto último es muy importante: si una persona que se dedica a escribir (y más sobre épocas pasadas)  no lee, no se documenta. Y si no se documenta puede errar. No es el caso de Isabel.

En el año 2004  solicitó, y le fue concedida, una beca Valle Inclán del Ministerio de Asuntos Exteriores. Eso le permitió disfrutar de una estancia de seis meses en la Real Academia de España en Roma  que aprovechó para mejorar y aumentar sus conocimientos y, por tanto,  documentarse sobre este libro que hoy presentamos.
Como suelo hacer cada vez que doy a conocer un libro, lo describiré.  No es trivial esto. Si la autora incluye  índice,  prólogo, etc. está diciéndonos cómo quiere que lo leamos, está ayudándonos a centrar el foco, nos dirige a sus objetivos. Es legítimo, está en su derecho y, además, se lo agradecemos.
El libro es bonito, de buen papel, fuente amable para ojos cansados, dan ganas de acunarlo. No sé si habrá aquí alguien de la editorial Sargantana, en todo caso, enhorabuena por el objeto-libro y sobre todo por la elección de autora y obra.


Abrimos el libro y tras las afectuosas dedicatorias, nos viene el índice de los 18 capítulos, que curiosamente sólo contienen en sus títulos el nombre de tres mujeres. Isabel nombra los capítulos según le conviene por los temas que como cerezas va entrelazando. Otra buena idea para ayudar en la lectura.

A continuación, leemos el prólogo de Carlos García Gual, catedrático de universidad, escritor, traductor, crítico literario, especialista en antigüedad clásica, académico de la lengua... Un prologuista de prestigio para un excelente libro. Dice que la narración de Isabel “puede usarse como amena y singular guía histórica de Roma”. Tiene mucha razón. Quienes no conocemos la ciudad como nuestra querida autora, no nos hemos podido resistir a situar en un plano, en un mapa,  todos los itinerarios de que habla, los lugares que cita, los monumentos que nombra,  a pesar de los inconvenientes por la transformación de la ciudad tras tantos siglos de existencia. Cuando volvamos a Roma la veremos con ojos entrenados o llevaremos el libro en las manos para para que las visita sea bien jugosa.


Seguidamente encontramos una Introducción de la propia Isabel donde ya centra el objetivo de este trabajo: “rescatar a las mujeres de su secular olvido”. Claro, hemos de tener en cuenta que la historia ha sido contada por los hombres. Me gustaría hacer ahora una sugerencia personal: procuremos no juzgar con el feminismo de hoy a las mujeres  que aparecen en el libro. De hecho Isabel no lo hace: describe, contextualiza y acompaña. Recuerdo que cuando presentamos en la Intersindical Valenciana Dido, reina de Cartago, a cargo de las catedráticas (ahora ambas eméritas) Carmen Aranegui e Isabel Morant, ésta explicó que las mujeres que no podían obviarse aparecían reflejadas en la historia conforme convenía a la moda de la época en que se referían a ellas. Ponía el ejemplo de la reina Católica: ejemplo de virtud para el franquismo. Pero aparece en la historia, era reina de Castilla. Las que rescata Barceló del olvido o el maltrato histórico pertenecen a todos los ámbitos sociales: desde esclavas a reinas.

Tras los 18 capítulos que conforman  el cuerpo del libro, Isabel nos ofrece un índice alfabético de las mujeres que nos vamos encontrando durante la lectura, mujeres pertenecientes a épocas diferentes, podríamos decir que a todas las épocas,  desde   Rea Silvia (muy querida cuando la seguíamos en el blog), del siglo VIII a.C.  a Anita Garibaldi, del  XIX. Además nos ofrece otro índice, éste cronológico, de acontecimientos históricos.

¿Recordáis que os decía al principio que es de agradecer esta manera de ofrecer el libro? Mirad si nos lo pone fácil. Isabel quiere que la leamos,  quiere que nos guste lo que escribe, nos lo ofrece con toda generosidad. Viene al caso eso que dicen muchas autoras, y autores,  que escriben las novelas que a ellas les gustaría leer. Ya intuimos cómo le gustan a Isabel los libros.


También he señalado la importancia de la lectura en la vida de nuestra autora y he repetido lo acertado de la documentación. Fruto de ello tenemos una bibliografía básica que separa, para mejor entendimiento,  en fuentes antiguas y fuentes modernas. No se puede pedir más. Isabel nos muestra sus fuentes, nos pone en las manos los libros que ella ha leído, nos dice que, aunque novelados, los hechos tienen base documental, de ciencia histórica. Por eso decía antes lo importante que es leer, saber más de lo que se escribe. De lo contrario, puede pasar  que en una novela leas que los olivos  son caducifolios. Se ha de leer y… salir al campo.

El último apartado está dedicado a los agradecimientos, los suyos, claro. Los nuestros vendrán cuando acabemos el libro y nos lo llevemos a Roma.


 Esta narración de más de cuatrocientas páginas  con una prosa elegante, una adjetivación precisa y un ritmo que te hace pasear por sus páginas con placer, contiene mucha información. Por eso es muy importante toda la ayuda que nos prestan los complementos al texto principal que acabo de describir. Pero no os debéis de preocupar, Isabel cuenta un hecho histórico, describe un recorrido o habla de una leyenda en un capítulo y, en otro, hace referencia a lo mismo por el motivo que conviene a la narración. Entonces nos damos cuenta que lo hemos aprendido, que lo recordamos muy bien porque ella lo ha escrito magistralmente y porque nos ha ofrecido los instrumentos necesarios para ello. 

Una de las cosas que más me ha llamado la atención es que nunca empieza un párrafo de la misma manera. Huye de los gerundios y de los adverbios acabados en mente. Eso es algo muy trabajado, se necesita mucho oficio para no repetir. En cambio sí usa en muchas ocasiones mas en vez de pero, cosa que le da al texto una cierta pátina antigua, otro elemento que nos permite mantener la inmersión histórica.

Ahora bien, se ha de destacar la descripción de los sentimientos. Se va viendo a través de todo el texto, pero me apetece señalar cómo nos describe la decepción de la cortesana Imperia, en el capítulo 5: Ribera de amor y muerte. Magistral. Un gran oficio, repito, el de nuestra Isabel romana.


Viajamos desde la Roma protegida por una empalizada a una amurallada a otra destruida y así hasta la actualidad porque aunque acabe de hablarnos de mujeres en el siglo XIX, las referencias al día de hoy para explicar bien dónde se encontraba tal puerta o tal monumento o tal residencia o dónde se produjo tal hecho son habituales. Isabel nos lleva de la mano a lo largo de todo el  libro. Nos hace entrar a la ciudad por la via Apia, como ella dice en la primera frase con una gracia elegante y contenida : “De todos los caminos que llevan a Roma, el de mayor prestigio desde la antigüedad”. Nos da a conocer puertas ya inexistentes y colinas, ahora desfiguradas, tanto en una margen como en otra del Tíber, el respetado y temido padre Tíber de la antigüedad. Nos muestra la importancia de las matrona y los valores que custodian. Nos habla de la isla tiberina. De los peregrinos que visitaban la tumba de san Pedro. De las fiestas, algunas relativamente reconocibles por sus modificaciones y adaptaciones cristianas. De leyendas, mitos, hechos históricos… Todo ello protagonizado por LAS MUJERES DE ROMA y de Isabel Barceló Chico

Dolors Jimeno
25 d’abril de 2018
Librería Gaia de València"

Fotografies de Rafael Lillo.

dijous, 1 de març de 2018

Kiruna


Tornàrem  de les Lofoten al continent a través del portet de Skutvik, passàrem les serres que separen Noruega de Suècia, dites Alps escandinaus, i visitàrem Kiruna, una ciutat que data de finals del segle XIX i que té una església votada per la gent sueca, l’any 2001, com el monument més bonic del país. Una dècada més tard, nosaltres vam visitar aquesta curiosa i menuda ciutat (ací baix l'edifici de la biblioteca).


Suècia habitava la meua imaginació com un territori gran, esclarit, fred, amb molta llum. El país de Selma Lagerlöf i el seu Nils Holgersson;  de Maria Gripe i tots els contes  que li  van llegir el meu fill i la meua filla; dels Bergman del cinema  i de Fresas Salvajes, la pel·lícula on encara es pot veure que els vehicles circulen per l’esquerra. Més recentment  del Tetrabrick; Ikea i Jens Lapidus.
Els samis ja coneixien des de fa molt de temps que les muntanyes de la regió Kirunavaara i Luossavaara, al nord del país, eren curulles de mena de ferro però fins a finals del segle XIX, quan la tecnologia ho permeté, no es va obrir la mina de Kiruna. Això comportà la creació de la ciutat de Kiruna, la més septentrional de Suècia, per damunt del cercle polar,  i la construcció del ferrocarril que permetia el transport del ferro a dos ports: Lulea, al Bàltic,  i Narvick, al Mar de Noruega. Tant Noruega com Suècia  es van entendre  pel bé de sengles economies (penseu en el nostre arc mediterrani).
El disseny de Kiruna és una obra revolucionària dels arquitectes Per Olof Hallman i Gustaf Wickman, que van prendre en consideració criteris geogràfics i climatològics fins aleshores no pensats. Van situar la ciutat en un turó que reduïa el fred i amb una orientació que la defensava del vent polar. La ciutat, a hores d’ara, està en vies de ser traslladada perquè l’extracció de mineral va minvant el subsòl. De fet, alguns dels edificis originals, en moments anteriors al present, ja han sigut canviats de lloc  a fi i efecte de fugir d’alguna probable solsida.
Entre eixos edificis, destaca, com he dit al principi, l’església, construïda en la primera dècada del segle passat per Wickman. L’exterior sembla de fusta, però no l’és. 


Les façanes tenen una decoració d'escates de peix que afavoreix que la neu no s'hi retinga.



L’edifici principal i els annexos ocupen un jardinet de nova creació molt agradable amb caminals enllumenats. No oblidem que estem en la regió de Lapònia i tenim dies molt curts i una foscor absoluta de més d’un parell de mesos.


L’interior és impressionant. Tot de fusta. Sembla xicotet però té una gran capacitat. Ambientat per uns llums ben dirigits on cal i amb catifes i altres teles de dibuixos d’artesania lapona. Ara bé, té un retaule que només es justifica per l’artista: l’aficionat príncep Eugeni, fill del rei del moment.





Fotos: Ismael Vallès.