dilluns, 1 de febrer de 2016

Formentera

El pas del temps desdibuixa els records. Vaig estar a Formentera per primera vegada, fa poc més de quaranta anys, amb unes amigues. Tinc fotos d'aquell viatge, però no en conserve records clars. Hi vaig tornar fa uns anys (desembre de 2008) aprofitant que passava les festes de Nadal a Eivissa, en un apartament de la cala Salada. Una gran pau: només el meu marit i jo, la resta d'apartaments buits. 
D'aquest últim viatge a Formentera m'ha quedat gravat un plat de cigrons, la greixonera i una dona que es dirigia a sa casa per un caminet. La plana, el camí, la casa solitària i la mar.
Ara però, he trobat uns apunts encapçalats per la frase "He encetat una llibreta per a anotar els resultats d'una partida de cartes". No és estrany. Al meu marit i a mi ens agrada jugar a les cartes durant els viatges. Solem dedicar-hi una estona cada dia. Ens permet descansar, relaxar-nos i xarrar a l'aire lliure o a l'abric de l'interior si el temps no permet la primera opció. Aquests apunts que he citat adés, ara sols una pàgina arrencada del bloc, em permeten evocar amb certs detalls l'última visita a l'illa de Formentera. Els transcric:

Arribem al port de sa Savina. Visitem l'oficina d'informació turística i anem a la parada de l'autobús. Cap a la Mola. Puja una dona i, en baixar, ens desitja bon Nadal i bona estada però continuem caminat junt a ella atés que portem la mateixa direcció. Anem parlant i ella va explicant-nos la seua vida de vídua fins que agafa el camí, transversal a la carretera,  que la portarà a sa casa.





Em fa recordar el viatge a Rodes. En el vol d'Atenes a l'illa vam coincidir amb un home que hi residia. Ens va oferir portar-nos a la urbanització on ens havíem d'allotjar ja que la seua dona venia a recollir-lo a l'aeroport i portaria el seu cotxe. Ella es va mostrar igual d'amable i vam estar parlant sobre el cine d'Almodóvar, de qui es va confessar fan número 1.




Vam acabar de fer el recorregut de la parada final de l'autobús, on havíem baixat, al far, és a dir,  arribàrem al final de l'espardenya que és l'illa de Formentera. A continuació, ja de tornada, vam dinar opíparament. Un menú de 10 euros a Can Blaiet, recomanat per la vídua illenca. Una vegada arribats a l'apartament, a Eivissa, fem la partida de cartes. Agafe la llibreta per a anotar les puntuacions  i trobe les anotacions del grec de l'avió: Kabolis Psyagiotis i tres números de telèfon.

Rellegit i copiat i tornat a llegir ara tot el que vaig escrirue, m'adone de la necessitat de prendre notes per a combatre la desmemòria. També és cert que algunes coses no tinguen, passats uns anys, massa sentit o no s'acaben d'entendre bé o, potser, no van se escrites amb èxit. Però el testimoni hi és. Supose que el que jo creia que era un llibreta per a encetar era el que quedava d'una llibreta anterior, probablement de l'escola dels meus fills, i en passar full, vaig veure les anotacions de Kabolis.

No he pogut recordar el nom del plat de cigrons ni n'he trobat enlloc cap referència. Recorde que era una cosa típica, un plat d'hivern habitual. En canvi, la greixonera sí l'he feta diverses vegades a casa. Era molt divertit entrar als forns i les pastisseries a demanar ensaïmades dures. Si la feu per a alguna persona que no menge porc, tingueu en compte que es diu ensaïmada perquè porta sagí. Per tant, hauríeu de trobar ensaïmades fetes amb oli o transgredir i fer el pastís amb un altre producte.




Vos enllace la recepta de la greixonera:
 http://ditifet-cuina.blogspot.com/2009/01/greixonera.html

He escrit a l'autora del blog DIT I FET per a demanar-li permís i molt amablement me l'ha donat per a enllaçar la recepta i la foto.

----------------------------------------

Les dos primeres fotos són d'Ismael Vallès, de desembre de 2008.

divendres, 15 de gener de 2016

Mâcon

Quan l'estiu passat tornàvem de Suïssa, vam parar a Mâcon (antiga Matisco) un parell de dies: ens agrada fer les tornades amb calma. L'elecció d'aquesta ciutat va ser, senzillament perquè té càmping i està en la nostra ruta cap a casa. Ah! Però, en conéixer-la, va augmentar de categoria: de mera etapa a ciutat interessant i probable, novament, destinació futura. Heus ací la importància que té per a una ciutat, per a qualsevol població, l'existència dels càmpigs. Qui viatja d'eixa manera deixa diners per allà on passa. Qui viatja amb allò que es diu un paquet turístic tancat només deixa diners a l'empresa, del seu país d'orígen, que ha organitzat el viatge. I no parlem dels creuers: quan les persones baixen a terra no tenen temps ni de fer-se una cervesa.



Mâcon està situada a la vora del Saône, més exactament a banda i banda d'aquest riu tributari del Roine. circa 60.000 habitants i és una de les ciutats més atractives de França, segons eixes llistes turístiques que es poden llegir arreu. Amb un famós vi blanc de Borgonya, no de bades Mâcon és la capital de la Borgonya del Sud.

Des del càmping, passejàvem per la vora del riu, ben canalitzat, amb port esportiu, escola de canoes... cap al centre de la ciutat. Feia molta calor (aquest estiu no hem pogut fugir de les altes temperatures enlloc) però amb roba adequada, barret,  protector solar i estant de vacances tot és suportable. A més, el camí a què em referisc està acompanyat per un jardí boscós on et pots refugiar del sol si no vols caminar pel talús que, com un camí de sirga, ressegueix el Saône.




Vam visitar les ruines del vieux Saint-Vincent. És així com denominen l'antiga catedral de Mâcon, pràticament destruïda ara, però amb recepció i informació acceptables. Segons la llegenda, en l'any 543 el rei Childebert, en tornar d'una expedició militar, oferí un tros de la túnica del sant que menava des de Saragossa. Així va ser com posaren sota l'advocació del nostre sant Vicent Màrtir el temple francés, que pateix des del principi diverses reconstruccions fins que finalment s'alça una nova en estil romànic, retocada posteriorment en gòtic. Però no la veureu completa, ja he dit que són ruines. Això és perquè està construida sobre un sol al·luvial que feia trontollar la construcció i acabà sent enderrocada per motius de seguretat. 

Uns avatars pareguts, però pel altres raons, ha patit el  Musée des Ursulines. Aquest edifici es va construir com a convent en el segle XVII i durant la revolució va esdevenir presó. Després va tenir diversos usos fins el 1968, quan s'habilita per a museu. Deia això dels avatars perquè quan viatges per Espanya totes les explicacions sobre edifics transformats troben tres culpables: la guerra del francés, la desamortització i la guerra del 36. A França tenen un altre trio: la Revolució Francesa, la guerra franco-prussiana i la mundial. En canvien l'ús, s'abandona, es deteriora, es ven algua part... i. amb sort, es recupera i es mostra per al futur.



El contingut museístic està repartit en tres plantes que grosso modo acullen arqueologia, etnografia i belles arts. Tot està enfocat a la ciutat i el seu entorn més pròxim, per tant en un parell d'horetes pots fer-te una idea de la història, la vida, el medi i les arts de la comarca on et trobes. Destacaré un parell de coses: la gran atencio dedicada al cultiu de la vinya i la fabricació del vi i les facilitats per  a la infantesa: els mostren com s'ha de veure un museu i per a què. 

No vull acabar sense recordar que el fill més important de la ciutat és Alphonse de Lamartine, el de les Meditacions poètiques, que va ser escriptor, assagista, polític, diplomàtic, viatger... una figura venerada al seu petit país i desconeguda actualment entre nosaltres per culpa dels continguts escolars: no s'estudia literatura universal.

Fotos: Ismael Vallès

dimecres, 30 de desembre de 2015

Festa de la infantesa


He volgut deixar testimoni en aquest blog d'una iniciativa fantàstica que, de la mà de Cristina Escrivà Moscardó, s'està portant a cap des de fa unes setmanes. Amb aquesta entrada pretenc convocar-vos a la cavalcada laica del proper dia 3 de gener. Si més no, assistir a la cirera del pastís de commemoració republicana en favor de la infantesa! Així que, ací teniu el cartell amb tota la informació necessària i, a continuació, el text que Cristina ens brinda generosament i que cal llegir per no oblidar tantes i tantes coses bones del passat.




Un diàleg entre el Dia del nen de 1936 i la Festa de la infantesa de 2015
Cristina Escrivà Moscardó

Aquest projecte pretén fer visibles determinades actuacions que es van realitzar durant la República en guerra.
Perquè fer desaparèixer de la història d'Espanya moltes de les activitats dutes a terme per la Segona República, és una forma de negació de tot el positiu que va esdevenir en aquest temps. Dins d'aquesta actitud duta a terme pel Ministeri d'Instrucció Pública de 1936 es troba el patrocini de la “Setmana de l’Infant”, idea que va sorgir des de les organitzacions antifeixistes, per desterrar la por de la guerra que va arribar a traumatitzar la població infantil, assegurant que l'Estat protegia als nens. Una de les experiències republicanes més entranyables i desconeguda, en un temps on la participació dels ciutadans en els assumptes públics era usual.
“La Setmana de l’Infant” va concloure el dia 7 de gener de 1937 amb una cavalcada nomenada “Dia del nen”, organitzada per l'Ateneu Popular (Ateneu Mercantil) amb l’ajut de totes les organitzacions antifeixistes, amb la col·laboració entusiasta d’artistes plàstics i dels consells municipals de l’entorn de la ciutat de València.  
Enguany, la Societat Coral el Micalet recupera la Setmana de la infància i la Festa de la Infantesa, festa del solstici d’hivern que es va celebrar a València en gener de 1937.
El 14 de desembre es va fer la presentació oficial del proyecte a l’Aula Magna de l’edifici de la Nau de la Universitat de València.
S’ha imprés un conte, escrit per Cristina Escrivà: “Les 3 Magues de gener” il·lustrat per Román Sánchez, així com una unitat didàctica i unes xapes commemoratives. A més, al llarg de desembre, s’han fet activitats de reciclatge (Juanito Maraca) i papiroflèxia (Francesc Duart) per als grups escolars que han visitat l’exposició “L’amor als infants”, que romandrà oberta fins al dia 7 de gener.
El dilluns 28 es va celebrar un concert matinal al Teatre Micalet amb la participació del Xiquets Cantors Divisi i la Coral el Raconet del Micalet, amb el Grup de Cambra Marxant, interpretant set cançons que s’havien escoltat en els actes de 1937, també s’han llegit set poemes de: Manel Alonso, Marc Granell, Isabel García Canet, Lluïsa March, Francesc Mompó, Vicent Penya i Lluis Roda. La idea és publicar un poemari al desembre de 2016, a més de compondre la música... i, si es pot, acompanyar l'edició amb dibuixos, com es va fer l'any 1937.
La cloenda de la Festa de la infantesa serà el dia 3 de gener amb una cavalcada. Més de 300 coloracions de persones altruistes participaran contribuint a donar alegria a l'acte, que s'iniciarà a les 12h, des de la seu de la Societat Coral el Micalet (carrer Guillem de Castro, 73) finalitzant a la plaça del Ajuntament on, les  Tres Magues de Gener (Rosa Roig, Manola Roig i Llum Fos), des del balcó de l'Ajuntament, dirigiran unes paraules.
Les Tres Magues: Llibertat, Igualtat i Fraternitat, representen tres principis bàsics de la nostra manera de veure el món. Llibertat per poder expressar lliurement i críticament totes les idees, Igualtat de tots davant la llei i la Societat, per damunt de races creences i sexe i Fraternitat (sororitat), per compartir amb tots aquells que ens necessiten totes les meravelles del nostre món.
Aquesta cavalcada, laica, vol ser un complement a les festes d’hivern. Entre tots i totes farem història.


dimarts, 15 de desembre de 2015

És el moment. Voteu Compromís-Podem




Com he fet en les votacions anteriors, escric una entrada preelectoral. Ara és per a demanar-vos el vot per a Compromís-Podem en les eleccions generals del pròxim diumenge. 


Com a militant d'Iniciaciva pel Poble Valencià, ho tinc clar. Però potser hi ha algú de vosaltres que no. Per tant, estaria ben pagada si la papereta taronja i morada acaba en les vostres mans i la fiqueu en el sobre. En realitat dos paperetes i dos sobres: el del Congrés i el del Senat, no ho oblideu. Jo crec que estem en un moment molt important, decisiu com s'està dient. No és casual que el lema siga És el moment. Ara és l'hora de recuperar  tot el que hem perdut darrerament, és un tren que no podem deixar passar.

Llegiu el programa electoral 1000 propostes per al canvi, que no vos ho conte ningú. Podeu anar fent boca amb un vídeo molt curtet. Punxeu ací.

Aquest altre, és més llarg, però paga la pena sentir al Joan Baldoví en un dels mítins.


En fi, voteu ÉS EL MOMENT per a tenir un grup valencià fort al Congrés, per a tenir una bona interlocució i una millor influència a Madrid. Recuperem els nostres drets. No serà tasca fàcil però vos puc ben assegurar que les llistes  a les dues cambres estan farcides de gent lluitadora que portarà el valencianisme a la capital i no esperarà que vinguen d'allà a preguntar què volem.

Moltes gràcies i recordeu:.



dimarts, 1 de desembre de 2015

El Priorat

Algunes de les persones amb qui he parlat sobre el Priorat m'han dit que conegueren aquesta comarca del sud de Catalunya pel disc Porrera, de Lluís Llach. Posteriorment, també gràcies al seu celler, s'ha popularitzat el coneixement de la producció vinícola de la zona.

Pràcticament cada poble del Priorat té un o més cellers, la majoria de gran prestigi. Una passejada per aquesta comarca entre vinyes, sempre entre vinyes i oliveres i moltes vegades  també ametlers i avellaners, transmet un gran amor pels cultius. Han pres del bosc únicament el que necessiten per a conrear, ni un pam més. De fet, s'acaba de presentar la candidatura Priorat-Montsant-Siurana, paisatge cultural agrícola de munyanya mediterrània a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.



Una passejada entre vinyes  permet també, si ja s'ha veremat, menjar els cabrerots (allà en diuen carrols), eixa segona epifania dels ceps, ara baies més dolces (si teniu sort i han maurat bona cosa) i menudes que els grans de raïm primers.

Si visitem aquesta zona durant la tardor, a banda de gaudir de la diversitat de colors dels pàmpols, també podrem tastar l'oli del raig, el primer, l'autèntic suc d'oliva. Pràcticament cada poble té una o més almàsseres. Vam comprar en una d'elles oli del raig a fi d'aprofitar-ne completament totes les propietats organolèptiques i nutritives abans que, a poc a poc, es reduïsquen per obra del pas del temps. Nosaltres, ací, en diem oli nou. Els olis del Priorat s'emparen en la Denominació d'Origen Protegida Siurana. La varietat majoritària és l'arbequina, però no l'única. També es cultiva rojal i negret.

Les informacions turístiques són molt bones i ofereixen moltes rutes. No importa quina trieu, totes són dignes de ser recorregudes. Si vos agrada l'arqueologia, per exemple, visiteu el jaciment del poblat ibèric del Puig Roig del Roget, al Masroig, o el del Calvari, al Molar. El primer és paradigmàtic: una bona elevació que permet vigilar els quatre punts cardinals i que té a mà el riu. Es pot imaginar amb molta claredat com va ser aquest poblat malgrat que l'entorn arbori siga diferent en aquests moments. Ah! Les pedres són de color roig, com probablement haureu suposat. És just recordar ací, atés que el riu a què ens acabem de referir és el Siurana, que hi ha una plataforma ciutadana, Volem lo siurana viu, que demana que hi haja un curs continu d'aigua a fi que tinga vida: l'embassament l'ha deixat sense.


Si el vostre viatge coincideix amb el segon dissabte de cada mes, heu d'anar a Falset ja que eixos dies La jueva de Tortosa fa una visita guiada i teatratlizada al call. A més, Falset és la capital comarcal i té moltes coses a veure i molts restaurants de cuina autòctona on cada dia podreu fer un tast de vi si vos inscriviu a qualsevol dels que organitzen.

Si vos agrada senzillament caminar per la natura, camineu. Teniu indicacions suficients per a no perdre-vos. Trobareu alguna de les ermitetes, d'entre les 16 que hi ha a tota la comarca, com la de la Mare de Déu de les Pinyeres, i racons bellíssims a cada giragonsa. De tant en tant mireu el terra: els animals que hi han xafat abans que vosaltres vos parlen.


Si vos agraden les serres heu de contemplar el Montsant (Parc Natural des de 2002), vos trobeu on vos trobeu. Ara bé, si aneu a Siurana, millor, ja que des de qualsevol punt de la localitat es veuen perfectament els plecs verticals tan característics d'aquesta muntanya, paradís de l'escalada i símbol de la comarca. Siurana és un poble de pedra, últim reducte dels sarraïns, amb llegenda de reina mora suïcida inclosa, que es va tirar amb el seu cavall des d'un cingle per a evitar caure en mans cristianes.



Si voleu conéixer la història de la comarca, heu d'anar al complexe d'Escaladei, la primera cartoixa fundada en la península, que data del segle XII. Es troba en l'actual terme muncipal de la Morera de Montsant. Hi ha alguns espais reconstruïts i es pot visitar el refectori, la sala capitular, una cel·la, etc. És interessant. El més important és que  els monjos carotoixans van introduir el cultiu de la vinya en la zona, la van poblar i li van donar nom: el priorat era el domini del prior per bé que aleshores no tan extens com la comarca actual. 



Si visiteu el Priorat, vos desitge que tingeu sort i que el dia que trieu siga net i clar, que no vos destorbe la boira per a poder admirar tot el que hi trobareu com els bellíssims noms de les localitats: Bellmunt, Capçanes, Margalef, Cornudella, Gratallops...



Fotos de Jordi i Ismael Vallès

diumenge, 15 de novembre de 2015

La badia de Cadis

He titulat aquest article així perquè és difícil entendre la ciutat de Cadis sense la seua badia. Algunes vegades ja he dit que els càmpings donen molta vida a les localitats i rodalies. Quan anàrem a Cadis pernoctàvem al càmping del Puerto de Santa María,  l'opció que consideràrem millor. Per a anar a visitar la capital, doncs, havíem d'utilitzar el transport públic. En aquest cas, marítim. Per a desplaçar-nos ens embarcàvem en un catamarà que uneix Rota i el Puerto amb Cadis. És un transport administrat pel Consorcio de Transportes Bahía de Cádiz. El trajecte és bonic: comença en l'estació fluvial del riu Guadalete, ja en el tram del llit refet, entra en la badia i la creua en línia recta fins al port de Cadis. És una vista gran, esclarida, amb la llum de l'Atlàntic, que és diferent a la nostra, i amb la pluja. Eixa pluja ens va impedir gaudir de la localitat que ens acollia.



El Puerto és una ciutat presumida que es complau a recordar el seu passat històric (n'atribueixen la fundació a un veterà de la guerra de Troia), les muralles, els cellers, la plaça de bous, el riu (potser per la batalla que en du el nom), el patrimoni arquitectònic... tot i que no s'estan de denunciar-ne l'estat, en alguns casos deplorable. Tant de bo la Fundació Hortensia Herrero es fixe en alguna de les belles esglésies que estan a punt de caure! Ho dic perquè aquesta dona ha finançat a València recuperacions artístiques molt importants: la basílica, Sant Nicolau i darrerament el Col·legi Major de la Seda.

Tornem a la capital andalusa, tornem a travessar la badia i parlem del Museo de las Cortes de Cádiz, que es va crear per a commemorar el primer centenari de la Constitució de 1812. Recordareu que el segon, ben recent, va tenir molta publicitat. És just recordar ara i ací que l'Ajuntament de Bocairent va retre homenatge a Josep Joaquim Castelló, fill del poble i diputat d'aquelles Cortes de Cádiz, que va ser explicat, entre d'altres, per Ismael Vallès Sanchis.

Tornem al museu. És completíssim: és pinacoteca, és lloc d'estudi, és arxiu. És un dels museus més il·lustratius històricament i artística quant a la varietat expositiva i unitat temàtica. També s'ha de destacar la cartografia històrica que conserva i els mapes explicatius. És un espai altament recomanable.  A continuació podeu veure una maqueta de la ciutat. Ocupa tota una sala per gaudi de qui la vol veure en detall.




S'hi veu perfectament que Cadis és quasi una illa, un polígon que s'endinsa en el mar, a excepció del tros que ocupa la Puerta de Tierra.



Si teniu sort quan aneu a Cadis, la fenícia Gadir, i l'oratge vos acompanya, podreu recórrer amb molta facilitat la ciutat (porteu un bon calcer). Hi ha diverses rutes temàtiques. La de la Constitució (en la foto anterior, el monument a les Cortes de Cádiz); la perimetral, que recorre castells i baluards; la medieval, la de les Índies (recordeu que Colom va mamprendre el segon viatge des el port de Cadis), etc. Per a tots els gustos i interessos.


Fotografies d'Ismael Vallès i Sanchis

divendres, 30 d’octubre de 2015

Un parell de monestirs alpins suïssos

Qualsevol estratègia és bona per a dibuixar un itinerari. En un recent viatge a Suïssa, Alemanya i França (en realitat un roglet del centre d'Europa i les localitats on anàvem fent nit durant la tornada cap a casa), vam decidir que els llocs patrimoni de la humanitat foren els eixos dels nostres desplaçaments. 

A Suïssa n'hi ha dotze llocs tocats per la vareta de l'UNESCO: ciutat vella de Berna, castells de Belinzona, vinyes de Lavaux, etc. Com que pensem viatjar encara durant molt de temps, no calia fer-nos-en un fart, així que vam fer una tria pràctica i còmoda en relació a Zuric, on ens hostajàvem.

Vam anar un dia a l'abadia de Sankt Gallen, en la localitat del mateix nom, i un altre a Sankt Johann, a Müstair, més al cor dels Alps. Un trajecte amb bells paisatges encara nevats al mes juliol i poblets bombonera.





























Aquest últim conjunt monacal, el de Sankt Johann, data del segle VIII, quan va ser fundat com a monestir per Carlemany.






Després esdevingué convent i en aquests moments està habitat per monges benedictines. És un conjunt amb diversos estils arquitectònics, des del carolingi original fins a tots els que han deixat petjada per les reconstruccions successives, que arriben al segle XX.




És clar, tants segles i canvis s'havien de notar però no de manera negativa: el resultat actual és harmoniós. Potser perquè té ànima, perquè està habitat. El cementeri de les monges, per exemple, és un jardí obert a qui vulga passejar-hi.



Malgrat això, malgrat la ubicació (els monestirs solen estar construïts en llocs molt bonics i estratègics), la veritable riquesa d'aquest llunyà, per a nosaltres, Sant Joan són les pintures murals de l'església, l'art carolingi.














Tot el conjunt visitable és una sorpresa contínua, funciona com un museu: sistema de latrines, dormitoris, mobles, objectes decoratius, el cor, espais expositius, mapes, escultures...











Durant el trajecte des de Zuric i d'un monestir a l'altre, vam travessar zones de diverses llengües: italià, retoromànic, alemany i alamànic suís. Som al cantó dels Grisons, Graubünden, i la carretera salva les valls i les muntanyes gràcies a contínues revoltes que et fan entrar i eixir d'Itàlia, Àustria i Suïssa contínuament.




Sankt Gallen, completament urbà, és una abadia coneguda principalment per la decoració de la sala que acull la biblioteca, d'estil rococó, i pels 150.000 lllibres i 2.000 manuscrits que la composen. L'església, molt decorada, és d'un barroc tardà explosiu. Pintures murals, imatgeria, púlpits, llums, confessionaris, bancs, sostres...  arriben a atabalar. 

El nom, Sant Gal, prové del nom d'un dels molts monjos irlandesos que van fer de copistes durant segles, fins que al XVII l'abadia fundà una impremta pròpia.


Podeu consultar l'entrada http://dolorsjimeno.blogspot.com.es/2015/07/insel-reichenau.html, on ja avançava alguna informació  sobre aquesta abadia, famosa també per la propagació que va fer del cant gregorià.


dijous, 15 d’octubre de 2015

Cap a Jerez entre camions

És molt difícil poder descansar de la conducció quan circules per les autovies espanyoles. No hi ha parades, no hi ha àrees de descans. Hi ha gasolineres però, de vegades, tan menudes que no compleixen els requisits mínims exigibles a un espai que hauria de ser construït i contemplat, en tots els seus aspectes, des del punt de vista de la seguretat viària. Els senyals de trànsit diuen que cal parar cada dues hores. Jo sempre em pregunte: "on?". Si les administracions volen unes carreteres segures, ens ho han de posar fàcil. No val solament recomanar. Ah! Açò sense parlar dels camions. D'un banda, m'arriba a resultar entranyable veure'ls per la carretera i reconéixer la seua marca, el nom de l'empresa, el del frigorífic, etc. He vist com han anant desapareixent les viseres amb els noms dels fills o de la dona o de santes i sants. Com han anat creixent en volum i rapidesa. Com cada vegada te'ls trobes més lluny del seu país d'origen. Com han desparegut, si més no de la carretera, algunes empreses (què ha sigut de Camiones Campillo o de Willy Betz?) Com en veus circular de noves, com Primafrio que, tot i tenir més de cinquanta anys d'existència, ara és quan té una presència important. Com algunes inicials, logos o sigles et recorden altres coses: hi ha el camions DSV, que per a mi és Deutsche Schule Valencia. Com sents una certa alegria quan lliges Mirofret, l'empresa de la família de l'artista alcoià. Acabe amb un record per a Aurélie, aquella francesa tan agradable amb qui vaig coincidir durant un viatge per Tunísia i que era representant de Renault Trucks. 

Però, salvada aquesta part anterior d'evocació romàntica, he de dir que no hauríem de permetre que els camions circulen per les nostres carreteres. Desitge que les administracions públiques treballen per a crear una bona infraestructura de transport ferroviari. S'evitarien accidents, molts accidents, la contaminació medioambiental seria molt menor i potser la rapidesa, major. Les poquetes àrees de descans no estarien ocupades per aquests vehicles. De vegades són tan grans i les àrees tan menudes que amb un parell de camions hi ha prou per cobrir tot l'espai disponible.

Tot això ve a tomb del recent viatge a Andalusia que hem fet el meu marit i jo: la primera parada que vam poder fer amb garanties i condicions va ser Santomera! Descansats i esmorzats, una vegada passada la regió uniprovincial de Múrcia, entràrem en l'autovia A-92, dita així perquè es va idear amb motiu de l'Exposició Universal de Sevilla de 1992. El cas és que travessa tota la regió andalusa, de llevant a ponent, i distribueix molt bé el flux de comunicacions. 

L'esquema del viatge que ens havíem fet era senzill: Màlaga  i Cadis, dues ciutats principals, amb la intenció d'estar oberts a decisions sobrevingudes. Així va ser com anàrem a Jerez, a tocar del triangle Sanlúcar, Cadis, Puerto de Santa María.


























En les dos fotos anteriors podem veure detalls de les antigues muralles de la localitat gaditana.

En el 2003, quan vaig visitar Grècia continental, ja vaig aprendre que no es pot anar a un país vespres d'uns jocs olímpics perquè tot són obres, museus tancats, desviaments... Doncs una cosa pareguda passa si viatges per Andalusia uns dies abans de la Setmana Santa: trobaràs cadafals, entaulats, grades per a cadirams, carrers tallats, capelles tancades i imatgeria en espais no visitables perquè estan netejant-les o preparant-les per a les processons. És açò el que explica que no poguera gaudir d'aquesta ciutat "situada en una fértil campiña" i no només per l'esglai que produeix veure l'estàtua (creació de Mariano Benlliure, per cert) de Miguel Primo de Rivera a cavall presidint la plaça del Arenal.

Així que, a excepció de la visita a alguna església (la majoria estaven també de preparatius) com ara la de San Miguel (en la foto següent), que demana una restauració urgent, cosa per





la qual cobren l'entrada a fi de finançar les obres, vam veure poca cosa més. Aquesta església que acabe de citar és molt bonica i l'interior conté autèntiques joies, com el retaule:





En fi, ens vam quedar amb ganes d'haver vist millor la ciutat  que dóna nom al famós vi i al Circuito de Alta Velocidadque celebra una gran fira del cavall, que acull la Real Escuela Andaluza del Arte Equestre i que té una plaça de bous que cau a trossos. En aquesta plaça se celebra el concurs de ramaderies, per això la façana exterior de la plaça està decorada amb els retrats en taulells de ceràmica blanca i blava del bou guanyador de cada any. Ens acomiadàrem de Jerez amb la visió d'una redona ornamentada amb uns horribles cavalls de colors. 


Fotos d'Ismael Vallès 





dimecres, 30 de setembre de 2015

MÉS SOBRE SAGUNT

Vicent Mateo contesta la petició que vaig fer en el meu article sobre Sagunt. Així que moltes gràcies per aquest text:

Com a participant en l’excursió a Sagunt del passat mes de juny vull afegir alguns detalls més a la teua descripció. Com, per exemple, que Sagunt és una població molt adequada per a passejar-la i descobrir tota la memòria històrica que afortunadament encara conserva, sense oblidar que ha perdut moltíssim, com el circ romà, sobre el qual es van construir edificis als anys seixanta. 


Una de les portes d'entrada al circ romà, l'única que es conserva. Foto: Àngel Martín Rillo

I així ho vam fer nosaltres, vam veure quasi totes les restes romanes accessibles, les magnífiques i espectaculars com les que tu descrius, i també les d’un mausoleu quasi reduït a una massa informe, la porta del circ, única resta actual, les columnes de la plaça Major o una altra embeguda en un edifici més modern, o les d’un edifici monumental recentment descobert en un solar.
Cal tenir en compte que la Sagunt romana va ser en la seua època, per un llarg temps, més important que València, per això són habituals les troballes quan es fan excavacions, i també per això, per les grandioses restes visibles que hi havia, des de l’edat mitjana fins al segle XIX va ser coneguda com a Morvedre, amb el significat de mur vell.


Interior de l'església del Salvador.  Foto: Àngel Martín Rillo

Però no acaba ací l’interés de Sagunt. També vam veure les esglésies del Salvador, de Santa Maria i de la Sang, aquesta darrera era d’una confraria fundada per jueus conversos, on ara fan subhasta dels llocs a ocupar a les processons de Setmana Santa; el barri jueu; els encara abundants palaus i edificis medievals; el Museu Arqueològic, instal·lat en una antiga llotja; el teatre, etc. Només vam renunciar al castell (feia calor, era migdia i ens esperava un magnífic dinar servit pel restaurant Le Fou, a l’aire lliure, sota els pins, i amb visita d’esquirolets inclosa).

Vicent Mateo

dilluns, 14 de setembre de 2015

Málaga

Málaga vol ser coneguda com la ciutat dels museus. En té uns quants. Darrerament han inaugurat el Museo Rusoamb fons del Museu Estatal Rus de Sant Pertersburg. Es tracta de la primera seu fora del seu territori (no oblidem que la Costa del Sol està plena de gent de les antigues repúbliques soviètiques amb bona cosa de diners). És tan recent que encara no he tingut ocasió de visitar-lo. Tanmateix no fa molt que vaig estar a Málaga i ja en vaig sentir campanes.

Málaga és una ciutat agradable de passejar, hi ha molts carrers tancats al trànsit. Qualsevol dels consells de les guies de viatge vos farà el pes, si decidiu seguir-los. Podeu pujar a Gibralfaro, visitar les restes romanes, anar al Pompidou, entrar a l'estació de l'AVE (es diu Maria Zambrano)... Com sabeu, si soleu llegir aquest blog, no tinc costum de fer descripcions ni enumeracions exhaustives, només faig evocacions de les meus visites o els meus recorreguts (d'acord amb els records que conserve o les notes que he pres) i alguna indicació que considere interessant. M'agrada relatar el viatge, no fer un catàleg de les coses que he vist o, pitjor, una llista exhaustiva del que hi ha. Açò es pot trobar fàcilment.

Málaga és una ciutat agraïda. Com a exemple, el monument a Hans Chirstian Andersen perquè en el seu Viaje por España li dedica aquesta frase "En ninguna otra ciudad española he llegado a sentirme tan dichoso y tan a gusto como en Málaga". En realitat diu més coses com podeu comprovar en l'enllaç que vos facilite sobre aquests mateixos mots. No n'he trobat traducció catalana.

Anant cap al teatre romà (on desenvolupaven, ocupant tota la gran plaça, activitats d'un programa per la igualtat de gènere) vaig poder admirar una de les portes de la catedral, la del Sagrario, la que es reprodueix en la foto següent. 



És d'un renaixement preciós, és isabelina. La va fotografiar Ismael Vallès amb certa dificultat perquè està situada en un carrer estret, molt transitat i ocupat per les omnipresents i invasives paradetes d'ametles. Un dels arquitectes de la catedral va ser el meu admirat Andrés de Vandelvira. La catedral de l'Encarnació és coneguda popularment (o publicitàriament) com La Manquita, atés que li falta el terç superior d'una de les dues torres i ofereix un aspecte desemparat.




Del que més contenta estic, parlant de la visita a la ciutat de Málaga, és d'haver conegut el Museo Carmen Thyssen Málaga, situat a la plaça Carmen Thyssen. Ocupa el Palacio de Villalón, del XVI, que permet quatre nivells expositius gràcies a les obres d'adpatació i les construccions annexes. La tercera planta està dedicada a les mostres temporals

El color és el rosa. El denomionat entorno Thyssen Málaga està dominat per eixe color. Si recordeu el nostre Museu del Carme, vos trobareu molt a gust en aquest museu malagueny. Ho dic per Pinazo, Sorolla, Muñoz Degrain...  Hi ha molt del XIX i alguna coseta més com un crist del XII i altres obres dels segles XVI, XVII i XVIII. La intenció del museu és donar cabuda principalment a la pintura espanyola, amb atenció especial a l'andalusa, del romanticisme i primeries del XX. Les parets de les sales estan pintades de blanc. Marca tendència, la Carmen Cervera. Costa ara de veure en qualsevol galeria el color siena (que ella va posar de moda) dels murs del museu de Madrid, el primer que inaugurà la bronessa per a donar a conéixer la seua col·lecció personal. En un article anterior parlava de dones pintores i ara, d'una dona col·leccionista. 

Per últim, un comentari dedicat a les persones amants del cafè: a Málaga el serveixen boníssim. La gent de l'hostaleria és  molt amable i s'esforça per complaure't demanes el cafè amb el nom que el demanes ja que a la ciutat han creat un vocabulari específic i concret per a cada manera de servir-lo, vocabulari que el públic foraster no dominem.

Fotografies d'Ismael Vallès. 






diumenge, 30 d’agost de 2015

Sagunt

He comentat en alguna ocasió que amb una periodicitat  aproximadament mensual, un grup d'amistats d'edat provecta, i denominats recentment i irònica com "els xiquets de Vicent" (en atenció a qui ho organitza), gaudim de les joies històriques i artístiques de les nostres ciutats i els nostres pobles. Enguany vam tancar el curs visitant les troballes romanes de la ciutat de Sagunt descobertes fa relativament poc.


És una de les vistes de les que més gratament m'he quedat sorpresa. És allò de tindre-ho a tocar de casa i no conéixer-ho com cal. Una llàstima. També, però, una situació fàcilment reversible: agafem cada diumenge el tren cap a un poble valencià. Quans se'ns acaben les destinacions per via fèrria, busquem-ne per carretera, amb autobús de línia. I, encara, si cal, lloguem una furgoneta entre uns quants amics i amigues i anem als més difícils, als que no tenen accés amb transport públic. Tot és qüestió de voluntat.


Per a mi Sagunt era el poble de Tere, Reme, Josep Lluís, Cristina...  Era el port, era el teatre i poc més. Sabia que Sagunt és una ciutat antiquíssima cobejada fins al setge per diversos pobles. Sabia que va ser coneguda com  la ibèrica Arse, que els romans li digueren Saguntum, que després va ser denominada Morvedre i que en el segle XIX tornà al nom llatí. 

Ara, a partir d'aquesta visita i, principalment per a mi, amb el  nou espai de la Via del Pòrtic obert al públic, és una alta cosa. De fet vam gaudir molt totes les persones que formem el grup (en la fotografia següent se'ns veu escoltant les explicacions del guia oficial). De tal manera que els vaig oferir, a totes les persones presents, i ho repetisc ara, aquest blog a fi que, amb la pestanya Veus amigues, conten la seua versió del dia saguntí.



En el segle segon a.C., quan ja és declarada municipium, és quan s'hi construeix un gran circ (només en queda una porta, salvada miraculosament de la barbàrie edificadora dels anys 60 del segle passat) i el famós teatre. Però, és clar, en una ciutat que possiblement arribà a tindre 50.000 habitants havia d'haver moltes més construccions interessants. Per això no és d'estranyar que, en excavar el terra, el 1990 aproximadament, per  a fer els fonaments d'un bloc d'habitatges, es va trobar un fragment de calçada en perfecte estat de conservació, seixanta metres del seu passat romà que és ara objecte de lloança í de recomanació de visita en aquest text.  És d'agrair que es tinguera la sensibilitat suficient per a comunicar la troballa ja que en eixa data no s'havia redactat encara la norma de protecció arqueològica. No vull pensar quantes coses importants s'hauran tornat a soterrar per no retardar una obra privada. Ara és més difícil perquè és obligada la presència de personal arqueòleg.

El tros de via ja és en sí digne d'admirar. A més, la manera de presentar-lo, de mostrar-lo i d'explicar-lo. L'entrada costa un euro i hi ha un guia a disposició del públic. També vull fer menció de com han resolt el problema de conflicte d'interessos entre la propietat privada del solar i la creació d'un espai expositiu per a conservar i exhibir les troballes. La cosa ha quedat així: en la part de baix de l'edifici s'ubica el museu amb la calçada romana al seu nivell original (quasi arran de l'actual) i, per a compensar, s'autoritza una altura més en l'edifci habitacional a fi que es puga construir en el primer pis l'aparcament que la via romana impedeix fer soterraniament. Les persones que viuen en eixos pisos entren a casa a través d'una escala que deixa al descobert la Via del Pòrtic. Tot un luxe diari.

Mentre acabava de redactar aquest text, vaig visitar l'exposició que Caixa Fòrum ha instal·lat al passeig de Neptú. Es diu Romanorum Vita. És menuda, senzilla, d'un nivell divulgatiu per a tots els públics. Té la seua gràcia (i no només per la famosa inscripció pompeiana Cacator cave malum) i la podeu visitar fins el 9 de setembre o consultar-ne el catàleg.

Les fotografies són d'Ángel Martín Rillo.

divendres, 14 d’agost de 2015

Dones en les pinacoteques

Vaig dedicar un dels dies zuriquesos del proppassat mes de juliol a tornar a visitar la Kunsthaus. Bon costum això de tornar a un museu: sempre trobes alguna cosa que t'havia passat desapercebuda amb anterioritat. En aquesta ocasió em vaig fixar en l'autoretrat que Anna Waser (1678-1714) va pintar quan tenia 12 anys. Es veu la xiqueta amb el cavallet, el llenç, els pinzells i, també,  el seu mestre.





Aquesta pintora i miniaturista suïssa  va ser catalogada per Jean-Baptiste Descamps en l'obra La vie des peintres flamands, allemands et hollandois,  de 1764. S'ha d'entendre, doncs, que va tenir una certa fama al llarg de la seua vida.

Unes sales més enllà, m'apareix la pintora austrosuïssa Angelika Kauffmann (1741-1807) i la seua obra Amor und Psyche (a continuació, junt a un dels autoretrats de la pintora).




Em vingué immediatament al cap el Museo de Cádiz on havia vist tres obres d'una altra pintora, ara gaditana, la també neoclàssica Victoria Martín del Campo (1794-1869)AutorretratoPsique y Cupido (en la fotografia següent) i La Adoración de los pastores





Em va cridar l'atenció la coincidència de temes entre les tres pintores i amb una certa diferència d'anys. Tenim  autoretrats i Eros/Cupido/Amor i Psique. Segur que alguna persona experta en art en té l'explicació oportuna i ens pot il·lustrar en matèria de temàtica d'art segons les èpoques. Modes, en definitiva. De moment no tinc més intenció que donar a conéixer la, per a mi,  troballa; els noms de les artistes; alguna imatge; un parell de dades de les seues biografies i esperonar la curiositat de la gent permeable a les manifestacions artístiques.

D'altra banda vull recomanar, durant els recorreguts per les sales d'exposicions, la lectura de les cartel·les que acompanyen les obres, prendre notes (cosa exòtica en temps de deliri fotogràfic) i investigar més tard. Especialment és interessant fer-ho quan trobem dones pintores ja que la seua presència en els museus és ben minsa. Si després ho escampem, oli en un cresol.

Cal reconéixer el mèrit d'algunes inicitatives per a divulgar el nom de dones que excel·leixen en diversos àmbits. És el cas del calendari  (he enllaçat el de Creadores d'art)  que cada any publica Intersindical Valenciana de la mà de la incombustible Macu Gimeno,  responsable de l'Àrea de la Dona. N'hi ha més, evidentment. Que cada persona ens oferisca les que conega!

Ve al cas donar notícia d'una nova proposta de les incansables Manola i Rosa Roig: la creació del grup Dones úniques.




Les imatges són d'internet.

dijous, 30 de juliol de 2015

Insel Reichenau



Quan el Rin comença a eixamplar-se a punt d’entrar en el Bodensee o, com diem nosaltres, el llac Constança, genera, abans de formar pròpiament la coneguda forma ovalada, uns altres dos llacs més menuts, el Gnadensee i l'Untersee. Ací és on es troba l’illa de Reichenau, unida a terra ferma per un pont de 400 metres construït en el segle XIX.




L'illa monástica del llac Constança va ser declarada per la Unesco, en l’any 2000, patrimoni cultural de la humanitat. Recorde haver llegit que Egipte, allà per l'any 1959, va demanar ajuda a la Unesco (organització de l'ONU per l'educació, la ciència, la cultura i la comunicació) per a salvar el temple nubi d'Abu Simbel dels efectes de la construcció de la presa d'Assuan. Ho van aconseguir i, a més, el projecte originà que s'acordara que els llocs excepcionals per cultura o natura han de pertànyer a tota la humanitat. Així va nàixer la llista del patrimoni mundial. 




Aquest raconet de terra, que passa per ser el bressol  de la cultura occidental, sembla que encara estaba deshabitada el segle vuité, quan hi arribà el bisbe Pirmin per a fundar un monestir, el de Santa Maria i Sant Marc, que arribà a tenir un gran apogeu polític, científic i artístic sota el regnat de Carlemany. Junt amb l'església de Sant Pere i Sant Pau i la de Sant Jordi (pròxima fotografia)  forma el conjunt benedictí declarat patrimoni de la humanitat.


L’illa no té més de quatre kilomètres de llarga. Es pot  anar de l’església de Sant Pere i Sant Pau a la de Sant Jordi, de ponent a llevant, fent una agradable passejada. A l’ample, passa justet dels mil metres.



Els museus expliquen molt bé la historia de les tres esglésies i els avatars del bisbes i també mostren la vida i els diferents oficis de l’illa i de la gent que ha passat per allà. Una curiositat (atés que l'illa es coneix sobretot per la riquesa monacal i l'agriculura) és la tradició mèdica. Hi ha un planta sencera dedicada al centre psiquiàtric, fundat el 1913, on han treballat les grans patums de la piscologia, la neurologia, la teràpia ocupacional, etc.



Com acabe d'apuntar,  l’illa té un altre atractiu: la fruita i la verdura que es cultiva en eixa fértil terra. Ara bé, té el perill de convertir-se en un altre mar de plàstic a causa de la gran quantitat d’hivernacles que la poblen. He de dir que no és nova l’activitat agrícola. Des del principi es cultiva la vinya. És comprensible: per a dir missa cal vi. En el segle IX va eixir del monestir un estudi sobre horticultura conegut com Hortulus, publicació que ens dóna notícia de la importància que tenien els cultius per als monjos.




És molt interessant la manera com les administracions públiques han aconseguit una marca per a la producció i com la fomenten, la protegeixen i la publiciten. Que si repartiment diari, que si apartats en els mercats, que si agricultura ecològica, que si denominacions d'origen... Vaig pensar immediatament que es podria copiar el model a l'horta nostra, a la de l'àrea metropolitana de València. 




L'illa es mereix una visita. Són les esglésies, les pintures murals, el romànic, els llibres, les influències (si visteu Sankt Gallen, a Suïssa, recordeu que els seus plànols van eixir també de Reichenau), el microclima, la pau que es respira en aquest raconet del món.