divendres, 1 de desembre de 2017

REUS

El meu marit i jo formem part d’un grup d’amistats que es reuneix unes quantes vegades a l’any amb objectiu gastronòmic. Més o menys la cosa va així: desembre, arròs amb fesols i naps; febrer lacón con grelos; abril, xocolatada; estiu, orxata i tardor, paella. Tot això també comporta mobilitat geogràfica arreu del País Valencià. Un dia de febrer, una de les amigues ens portà una botella de vermut negre que ens va servir, amb una rodanxeta de taronja, en uns gots adequats. Ah! El vermut! Quant de temps que no en sentia parlar.


A partir d’aquell dia vaig començar a llegir sobre la citada beguda fins que un dels viatges em portà a Reus delerosa de conèixer el Museu del vermut. Com sol passar moltes vegades amb les coses que s’anuncien a bombo i platerets, em va decebre. No és pròpiament un museu. Es tracta d’un bar que manté en les seues parets l’afany col·leccionista, principalment de cartells, del propietari. Quasi la totalitat dels bars de Reus tenen una oferta turística: un got  de vermut acompanyat de papes i olives a  un preu raonable. Crec que això fa més pel consum del vermut que l'estrany espai comercial dit museu.




Però Reus és més. És la ciutat de Gaudí. Tot i que no està clar si va nàixer allí o a Riudoms, una localitat pròxima. Un altre cas com el Colom o Pasteur: se’ls disputen moltes ciutats. El cas és que, com és ben sabut, és la ciutat del modernisme. Evidentment, a una ciutat comercial tan important durant gran part del segle XIX i part del XX, la gent rica havia de competir per tenir la casa més bella i més luxosa i l’estil imperant en aquells anys ho permetia. Molt interessant,  per a saber-ne més o senzillament fruir de l’espai, és la visita al Centre Gaudí, a la plaça del Mercadal. Una ciutat per a disfrutar-la carrer a carrer, plaça a plaça, edifici a edifici.

Mentre redacte aquest text, la casualitat em visita de la mà de l’amiga Sílvia Aymerich Lemos, que presentava a Reus Preludi i corrente per a Antoni, un projecte de Versions Múltiples.  Recomane la visita a Reus, recomane la lectura del llibre i recomane conèixer el projecte de traducció Versions múltiples.


Fotografies d'Ismael Vallès


dimecres, 1 de novembre de 2017

Apicultura

Les persones, per a la seua comoditat i amb la intenció de domesticar la producció de mel (que sols es trobava accidentalment en ruscs silvestres), van idear els anomenats ruscs fixos, que construïen amb els materials que tenien a l‘abast: suro, palla, terra cuita, etc. Així, mantenien la colònia d’abelles en un lloc conegut, sense necessitat d’endinsar-se en el bosc a buscar i a recollir aquest producte que es consumeix des del principi dels temps, segons podem saber a través dels testimonis que ens han arribat. Escrits (com és el cas del metge grec del segle IV abans de Crist, que deia que la mel produeix calor, cura les ferides de la pell...). I també testimonis  no escrits, com ara les gerretes de mel que s’han trobat a  les tombes egípcies, cosa que ens està dient que a banda de conèixer i consumir mel, la població humana primitiva l’apreciava fins al punt de posar-la al costat dels cossos morts perquè es pogueren alimentar durant el seu darrer viatge. Ara, hem abandonat algunes d’aquestes creences, però encara utilitzem la mel i, a més, amb convicció ja que, gràcies als avanços tecnològics, sabem que tenen moltes substàncies importantíssimes per al cos humà i la seua salut. I, encara més. Ben a prop,  a la Cova de l’Aranya de Bicorp, tenim pintures rupestres que representen una figura humana, no saben els experts si és una dona o un home, recollint mel.

Més modernament, i com a resultat d’observacions i estudis sobre el comportament de les abelles, s’ha pogut crear el rusc mòbil, que és la caixa que tot el món coneixem i que alguna volta hem topetat passejant pel camp. Es caracteritza per tindre dividit el seu interior en uns compartiments on s’introdueixen làmines de cera que ja porten gravats els prismes hexagonals que tan familiars són a les abelles i que els permeten estalviar-se la feina de construir-los. Així, concentren els esforços en la producció, que és el que interessa a la persona, la que explota  les abelles per al bé de tota la gent  que la consumim.

Gràcies a aquest sistema, qui es dedica a l'apicultura  pot situar les caixes dels ruscs allà on vol amb la finalitat d’obtenir una mel determinada (de romer, de tarongina), de portar a cap  investigacions sobre certes malalties que ataquen les colònies... de millorar, en definitiva, els productes, ja que quan nosaltres mengem mel ens estem beneficiant també dels elements nutritius de la terra on creixen les flors que ofereixen el nèctar i el pol·len a les abelles. Aquestos insectes disposen a l’interior del seu organisme de tres glàndules especialitzades que són autèntics laboratoris químics. L’una produeix mel; l’altra, gel.lea reial (anomenada així per ser l’aliment de l’abella reina) i la tercera converteix la mel en ceraEn el cas del pol·len, les abelles fan senzillament de transportistes. Solament s'ha recollir de l’interior del rusc,  emportar-se’l i preparar-lo per al consum humà.

També s'ha de citar el pròpoli, un antibiòtic natural que fabriquen per a segellar els ruscs i aïllar-los de malalties. Les persones el podem consumir perfectament, sens cap tipus de prevenció. Ara bé, s'ha de mirar en les botigues, quan en comprem, que les etiquetes indiquen la quantitat que en porta el producte que ens volen vendre (xarops amb un 2% de pròpoli és un engany). 
           
Tots ells, tots aquests productes, aporten al nostre organisme curació, prevenció, energia, remeis... gràcies al contingut en vitamines, sals minerals, aminoàcids, proteïnes, etc. Els efectes són, principalment antibiòtics i fungicides. Cada un d’ells té un efecte més accentuat que l'altre. Dependrà, en termes generals, de la persona consumidora, triar mel o gelea o pol·len segons el seu gust particular, el preu, el tipus de preparació, la comoditat de l’adquisició, etc.  També s'ha de dir que la indústria cosmètica està utilitzant els productes apicoles per a substituir els sintètics que han produït al·lèrgies i altres problemes en les pells de les persones que se’ls han aplicat. Amb els productes apícoles no solament tenen solucionat aquest problema, també estan oferint millors i més ràpids beneficis.

Si en voleu saber més, cliqueu ací.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

ESCORNALBOU

No fa molt, escrivia sobre la importància de la Tarragona medieval. És ben sabut que l'església era poderosa i rica. En aquella època i també ara i en aquest país declarat aconfessional: observeu tots els edificis que ocupa la dita Universidad Católica de Valencia San Vicente Mártir al centre de la ciutat de València, com a punta d'iceberg, com a exemple visible, ja que el que no es veu és sempre més. Doncs, bé, la baronia d'Escornalbou depenia de l'arquebisbat de Tarragona. Una petita mostra de la riquesa clerical, en aquest cas, a tocar de Riudecanyes.



Quan parlem d'Escornalbou ens podem referir al monestir de Sant Miquel, a l’esglesieta romànica, al castell, a la muntanya i fins i tot a la col·lecció museística o Ia biblioteca que alberga i que pertanyen al Museu d'Història de Catalunya. Tant el contingut del museu com la biblioteca són obra del lletraferit Eduard Toda, que el 1911 va adquirir l’edifici del castell i s’ocupà de reconstruir-lo. Toda mantingué durant tota la seua vida l’amistat que, des de l’escola, tenia amb Antoni Gaudí. Amb ell i Josep Ribera havia elaborat un projecte de restauració per al Monestir de Poblet. És a dir, Eduard Toda i Güell sabia molt bé en què es posa quan mamprén Escornalbou.




S’ha de tenir en compte que, el 1835, els monjos que habitaven el monestir de Sant Miquel d’Escornalbou van ser expulsats a causa de la desamortitatzió de Mendizábal (un fet repetit en la nostra desgraciada història patrimonial). Degut a l’abandó en què es trobava el conjunt, Toda no només hagué de reconstruir el que s’havia perdut i de restaurar allò que es podía recuperar: hi va viure uns anys. Actualment podem visitar les seues estances a banda de gaudir de les peces artístiques que conformen el museu. Són molt curioses de veure ja que Toda va ser diplomàtic, ocupació que li va permetre viatjar arreu del món. La biblioteca conté, entre d’altres, obres seues: Toda també era escriptor.




Per si no fos prou, l’entorn és molt abellidor de passejar i les vistes des de dalt de la muntanya o des del primitiu castell són per recordar. Em fa l’efecte que la gent de la comarca hi puja de tant en tant a passar el dia i gaudir, si més no, de la natura i el silenci, especialment si puges amb la fresca del matí sense la companyia dels autobusos turístics ni, tot s'ha de dir, de les persones que obrin les dependències. L'espera, però, és agradable gràcies a l'entorn.

Fotos d'Ismael Vallès.

divendres, 1 de setembre de 2017

Festes de Quart

En una entrada anterior, deia: “... Em va vindre immediatament al cap Quart de Poblet, on jo vaig fer la festa, és a dir, on vaig ser clavariessa. Les festes de clavaries de Quart de Poblet no són diferents essencialment de les de molts altres pobles de l’Horta. Les vaig conèixer de ben propet els anys 1973 i 1974 ... tot l’esforç fester comunitari es concentrava en les festes patronals”. I així les vaig conèixer jo, quan eren importants, quan estaven en boca del poble durant tot l’any.

Les festes de Quart comencen la nit de la vespra del primer diumenge de setembre amb la passejà de sant Onofre, patró del poble, que reparteix la seua vida entre la parròquia i l’ermita. En altres poblacions es denomina trasllat, pujà o baixà segons el trajecte que el sant, la santa, el crist o la mare de déu facen d’un lloc a un altre. L’endemà, el primer dia sencer de la festa, continua dedicat a sant Onofre; el dilluns, a la patrona, la Mare de Déu de la Llum; el dimarts, al Santíssim Crist dels Afligits i el dimecres, l’últim dia, a la Mare de Déu de la Bona Mort. Els homes, els clavaris, organitzen les tres primeres festes i les dones, l’últim, per això en diuen la festa de les xiques, xiques que han de ser fadrines, requisit que no s’exigeix als clavaris.

L’esquema de totes quatre és el mateix: arreplegà, missa, disparà, arreplegà, processó, festa al carrer i castell de focs artificials. Cada any i cada clavaria dóna més rellevància a un aspecte o a un altre depenent dels recursos econòmics, els gustos o les modes.

Quan unes quantes xiques del poble s’agrupen amb la intenció de fer la festa, ho han d’anunciar un any abans. Per aquest motiu se situen al final de la processó de l'últim dia, justament precedint la banda de música, perquè tothom sàpia que són elles les que faran la festa l’any següent. Van vestides de manera discreta (sense mantellina llarga, per exemple) per no fer ombra a les autèntiques protagonistes, que són les clavariesses. El grup de joves que es va anunciar en la processó de l’any 1973 —i que per tant van ser les clavariesses del 74— va innovar i va crear el vestit de quartana, consistent en una faldilla llarga negra i una brusa de color beix completada per un mantonet de la mateixa tela que la faldilla amb la vora ornada amb un serrell. El pentinat era una versió reduïda del de fallera: sense els rodets laterals. El ciri, menor que el de les clavariesses titulars. 

A partir d’eixe moment, una vegada anunciada la intenció de fer-se càrrec de la festa de l’any següent, comencen a reunir-se per a elegir els càrrecs de presidenta, secretària i tresorera i encetar un any de juntes amb periodicitat setmanal o quinzenal. S’endinsen així en la tasca obligada de pagar la quota que els permetrà fer front a les primeres despeses i, més tard, preparar les activitats grosses, traure diners, embolicar l’alcalde, fer loteria, contractar algun espectacle i totes les altres coses habituals. 

Ja ha passat un any i som de nou al final de l’estiu: comencen les festes patronals. És dimarts, ha acabat la processó del Crist i cada festera espera que passen per sa casa familiars, amistats i gent del veïnat per veure el vestit que portarà l’endemà i que, a l'efecte, exposa sobre un maniquí o una perxa prop d’una tauleta o un llit per a poder distribuir-hi les joies, els guants, el ventall, la mantellina i la pinta de carei en forma de teula, és a dir, tots els complements que lluirà.

El gran dia comença amb la despertà. Acabada aquesta, cada festera torna a sa casa per a vestir-se ajudada per dos o tres dones: s’ha de pentinar, s’ha de posar la pinta, s’ha d’anivellar la mantellina (probablement faran pujar la clavariessa damunt d’una cadira) i ha d’esperar que vinguen a arreplegar-la mentre subjecta el ventall a les mans. No porta guants perquè és de matí: els portarà a la vesprada per a la processó. Al seu costat espera també l’acompanyant. És el germà o el nuvi o el pare... i va molt mudat, amb un vestit de jaqueta i corbata. Per fi, algú avisa que ja ve l’arreplegà. Es tracta d’un sistema de recollida, de casa en casa, per a arribar a l’església totes juntes, tant per a anar a missa, de matí, com per a anar a la processó, de vesprada. Un pirotècnic —que precedeix la desfilada— dispara una carcassa per cada jove incorporada a la filera. La finalitat de tot plegat és lluir-se pel poble, que tothom les puga veure i fer ambient de festa pertot arreu.

S’acaba la missa i es dispara la mascletà. El dinar pot ser familiar o col·lectiu, segons el que decidiexen les xiques cada any. Arriba la segona arreplegà, la que porta al temple parroquial per començar la processó. Ara, totes han canviat el ventall pels guants i han agafat el ciri, blanc i molt ornat; els acompanyants, roig i més gran. Cada clavariessa porta darrere el seu acompanyant i davant una xiqueta vestida de comunió o d’un color molt claret per a apaivagar l’efecte del negre de tots els vestits: de la mantellina a les sabates. Darrere de totes, membres de la corporació municipal i, per fi,  les joves que faran la festa l’any següent. Després de sopar, la festa al carrer. Al cap d’uns dies faran un viatge per a descansar o una paella a la platja,  tancaran els comptes, s’abraçaran i es prometran continuar trobant-se sovint.

De tot açò, cal destacar que la festa de Quart més significativa és la passejà de sant Onofre, declarada d'interés turístic provincial, de moment, perquè s'aspira a una declaració de més envergadura. Recomane consultar aquest web enllaçat ací.



dijous, 15 de juny de 2017

A Vallbona de les Monges vaig saber què és el xató

L’altre edifici que se’ns havia quedat per visitar en viatges anteriors és el del monestir de Vallbona de les Monges. Coneixem els altres dos monestirs de la famosa ruta del Císter català: Poblet i Santes Creus, però ens faltava Vallbona i cap allà vam anar. 


La visita, guiada i preceptiva, mostra i explica gran part del complex. El monestir encara està habitat i lògicament algunes dependències no són accessibles. El guia va informar que hi havia vuit monges però nosaltres en vam comptar només sis quan van seure al cor de l’església i les poguérem veure a través de la reixa. Són molt majors i alguna caminava ajudada per un gaiato o per una altra companya. Les que faltaven deurien estar allitades. És un monestir amb un abaciologi de la més alta nissaga. Les filles de la noblesa, i de les cases reials, no només van consagrar les seues vides a aquest monestir, moltes en van ser abadesses, segle rere segle. Algunes s'hi van retirar a la vellesa o hi van voler ser soterrades. Hi podem trobar el sarcòfag de na Violant d’Hongria. La reina havia mort en un altre indret, però va voler ser traslladada i soterrada a Vallbona, cosa que ens confirma, una vegada més, la importància d’aquest monestir. Em fa l'efecte que la figura de la reina Elionor d'Aquitània i el monestir de Fontevrault, que ella es va fer construir, hi tenen molt a veure.


Jo tenia la curiositat de saber què és, i de tastar-lo, el xató (o xatonada, com havia llegit també en alguna informació sobre gastronomia de la zona). Havia preguntat en diversos llocs, havia llegit les cartes de les vitrines  dels restaurants, havia indagat en les oficines de turisme. Em deien, si em contestaven alguna cosa de trellat, que això era cosa del Vendrell, de Montblanc, de la costa... Amb tant de misteri cada vegada m’ho feien més atractiu però jo no arribava mai a veure’m el plat davant. Per fi, en el bar de Vallbona me’n van donar raó: és una amanida d’endívia amb conserva de peix. Vaja, el que ens fem en estiu pràcticament cada dia. Amb la il·lusió que jo tenia de menjar xató i resulta que no és una cosa nova!

dijous, 1 de juny de 2017

Tarragona m'esborrona, Constantí em fa patir



Tarragona és una ciutat  molt coneguda pel passat romà —Tarraco, capital de la Hispania Citerior— especialment d’ençà que va ser declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. En este viatge volíem veure la catedral perquè sempre es quedava bandejada a favor de les restes arqueològiques mil·lenàries.  Està construïda en la part alta de la ciutat. La seua presència ens fa adonar-nos que Tarragona és molt més que una antiga ciutat romana, que no ha deixat de ser una ciutat important i menys encara durant l’Edat Mitjana. 


Al llarg del temps la capital del Tarragonès ha crescut  de tal manera que l’urbanisme del XIX va haver de baixar la ciutat i eixamplar-la amb la Rambla Nova. La catedral està molt ben explicada. Li has de dedicar hores per a no perdre detall i amerar-te de tot l’art que conté. Imperial Tarraco, com citen Els Pets en la famosa cançó Tarragona m’esborrona.

Continuem el viatge seguint la cançó del trio de rock: Constantí em fa patir. Jo tenia curiositat per conèixer aquesta localitat ja que n’havia sentit a parlar gràcies al concurs literari que convoca el seu ajuntament. També perquè durant la fase de documentació per a preparar el nostre viatge vaig saber que al terme municipal es poden visitar les ruïnes de la vil·la romana de Centcelles, complex pertanyent a l’època paleocristiana. 


En la placa que trobeu fotografiada ací damunt podeu observar com, al meu parer, s’han de fer les coses: primerament, i de manera destacada, la llengua pròpia; a continuació, l’altra llengua oficial i l’anglès, que funciona com a lingua franca. És, si fa no fa, el model suís: la llengua pròpia del cantó, les altres de l’estat i l’anglès. I que no vos dolga l’ús d’aquesta llengua. Si estimen la nostra, si llegim la nostra literatura, si la considerem llengua de prestigi, en definitiva, si l’usem en tots els àmbits, no n’hi haurà cap altra que ens la puga substituir.


Els frescos de la basílica, edifici que es conserva pràcticament sencer, són molt interessants. Els altres edificis estan molt deteriorats o  desapareguts. Sobretot em va agradar el gust que tenen de mostrar què era una vil·la, com s’hi vivia, quines eren les activitats a què es dedicaven... També vull destacar els tallers dedicats a l’alumnat escolar. És a dir, valoren el que tenen i fan tot el possible per a ensenyar-ho. Una gran aposta per l’educació. Una visita molt recomanable. 






dilluns, 15 de maig de 2017

Monestir d'Einsiedeln


Recorde que durant un vol d’Atenes a Rodes, el meu marit i jo vam estar parlant amb el viatger del seient veí durant tot el trajecte. Era illenc i ens va fer molts suggeriments per gaudir de l’estada a banda d’acompanyar-nos al nostre apartament. Una amabilitat molt gran.

Recentment, durant un vol a Zuric el nostre veí de viatge era un enginyer zuriqués que ens va recomanar visitar el monestir d’Einsiedeln. En baixar de l'avió no ens va acompanyar a cap lloc perquè li vam dir que coneixíem bé el tren i el tramvia que havíem d’agafar. Però s’hi va interessar, certament.

El cas és que el primer dia que vam tenir ocasió anàrem al dit monestir. El trajecte és molt bonic, tot vorejant el llac de Zuric cap al la regió Einsiedeln-Ybrig. La ciutat, Einsiedeln, està situada en una vall prealpina, a 900 metres sobre el nivell del mar. És una ciutat menuda i molt agradable amb alguns edificis interessants per les pintures de les façanes.



El monestir, important etapa del Camí de Sant Jaume, ocupa un terreny molt extens que conté diverses dependències dedicades a les persones que el visiten (panorames, diorames, museu del pa, museu de minerals...) i les pròpies de l'organització monàstica: calvari, ermita, estables... i, lògicament, l’abadia. En realitat no és molt diferent d'altres monestirs benedictins grans, però aquest també es caracteritza per ser objecte d'una gran devoció. Començàrem la visita per l’església, actualment barroca, del segle XVIII, amb frescos a les parets i al sostre. No és agobiant, però, gràcies a la gran quantitat de llum que l'amera gràcies, lògicament, a les finestres i a l'altura de l'interior.



S'hi venera, en una capella gran als peus de l'esglesia, una imatge negra de la Mare de Déu. És una tradició, aquesta de les imatges negres, que ens trasllada al principi del cristianisme. Sembla que arrela a les divinitats femenines romanes i també a la tradició celta. No és, per tant, només pel tipus de fusta o el deteriorament que causa el pas del temps o el fum dels ciris. Curiosament, aquesta (destinació del principal pelegrinatge marià a Suïssa) es va fer negra pel fum, l’incens i la pols. No només no la van voler netejar sinó que al segle XIX la van pintar, ara sí, de negre: la tradició mana.  
El millor, al meu entendre, és la gran biblioteca. No sols la que mostren al públic, sinó els milers de volums que conserva des del segle VIII, quan l’ermità,  i després sant, Meinrad s’hi va establir provinent de Reichenau. Eixa part, la més important, només pot ser visitada per les persones que volen consultar els llibres amb finalitat investigadora.

dilluns, 1 de maig de 2017

Les gallinetes de dol

Les gallinetes de dol, de Mari Carmen Sáez i amb imatges de l’il·lustrador professional, llicenciat en BBAA i també escriptor, Àngel Carreras Devís, ha vist la llum el desembre de 2016 de la mà d'Edicions del Sud i la col·lecció El Baület.





Sáez crea una història enfocada principalment a explicar la igualtat, la llibertat, el respecte. La cosa és senzilla: un galliner molt poblat dominat per un gall opressor i cruel. Finalment les gallines li planten cara. Les Gallineta, Gallibruta, Galliplim, Gallinauta, Gallinova, Gallisàvia, Gallitafanera, en són els personatges.
Per a fer-ho fàcil d'entendre a la xicalla, Sàez utilitza animalets, un col·lectiu que ens recorda La revolta dels animals, el mític Animal Farm de George Orwell, solament que ací les gallines no expulsen els humans sinó un gall, el gall Gaietà, l'amo del galliner!, com es denomina a sí mateix.
Però eixa senzillesa de què acabe de parlar necessita molt d’ofici, un gran esforç per part de l’autora, una persona avesada a utilitzar un llenguatge riquíssim i un estil cultíssim. Recorde les lloances que li va fer Assumpció Cantalozella, la gran escriptora de Santa Coloma de Farners, admiradora de la literatura de les dones del País Valencià.
Dic açò de l’esforç perquè, i permeteu-me el cotext, quan jo escric, en general, senzillament deixe anar la ploma. Ara bé, quan escric per a infants o joves tinc molta cura en les qüestions de gènere i en el registre. La literatura és una eina importantíssima. Hem de fer-ho atractiu, fàcil i senzill,  però hem d’ensenyar, també llengua. Per tant, estic convençuda que Sàez s’hi ha esforçat molt. Ha aconseguit un llenguatge adequat, uns diàlegs creïbles i unes descripcions precises sense trair el seu bagatge literari. El seu ofici al servei de la història que vol contar. També la poesia. Sáez no es pot estar d'introduir de tant en tant un poema al fil del que narra.
D’altra banda, tira mà constantment de la ironia. Les gallines diuen no, per exemple, en alguna ocasió. Si  les personetes que lligen el conte no coneixen Llach o Raimon, no passa res, el NO de les gallines els arriba igualment. Ara bé, a les lectores adultes ens agrada trobar eixe gest.
També ha aconseguit fer-me recordar, un altre cotext, Almudena Grandes. Recordeu Las tres bodas de Manolita. Un dels personatges n’és “la señorita conmigo no contéis”. La Galliplim. Ni l’una ni l’altra volen involucrar-se en els problemes del grup al qual pertànyen. Contrapunt necessari al compromís de totes les altres.
Sáez ha usat l’humor i l’enginy. Per exemple, tenim gallines però segons conta la Gallisàvia hi hagué gallinos. O la parella Gallineta i Gallibruta. Hi ha moltes més cosetes així més o menys amagades que quan ho llegiu anireu trobant.
És de destacar com pren les coses que sabem o  convenim i les canvia a favor de la seua història. Cite: Gaietà deia que ell era el despertador del galliner i no les deixava dormir, perquè començava a cantar tots els matins molt d'hora, quan encara era de nit; amb ganes de molestar bona cosa.
Sabem que els galls canten, però no havíem pensat que ho féren per molestar les gallines.
És molt important tenir en compte tot el que diu el gall. Veureu, a un assassinat masclista no s’arriba per casualitat. S’hi arriba a poc a poc amb l’ajut de coses com el servilisme (Li manava que anara també al seu pal a netejar-lo); la falta de denúncia (Cadascú que s'apanye a sa casa); la por (el senyor Gaietà és fort i l'hem d'obeir); el menyspreu (Gaietà començà a acaçar-la, burlant-se'n, i no la deixava concentrar-se quan assajava); l'insult (Però, que ridícula que és,  pensa que pot volar. Les gallines són uns animalets sense cervell i no saben res).

Durant les reunions de les gallines, sempre amagades, es tracta el tema de la història: hem de saber d'on venim i qui som. La Gallisàvia diu: Sóc una gallina estudiosa i sé que als temps antics, el món era ple de gallines i gallinos que volaven junts i lliures pel cel. Això fa que la Gallinauta exclame: Ai! Si poguera fer realitat el meu somni, si jo anara a la Lluna. Així comencen les revolucions, amb un somni.

Quan la Gallinauta té un accident, Sàez introdueix de ple la solidaritat, dóna peu a l’inici de la revolta i finalment a l’autogestió. Però la nostra autora també ho fa amb un parell de denúncies relacionades amb la discapacitat i l’edatisme:
El gall  no vol gallines malaltes ni ferides al seu voltant
Som iguals, encara que algunes siguen velletes.

Quan finalment queden deslliurades del jou del gall, les gallines decideixen posar-se un mocador negre al cap per a recordar totes les que no pogueren viure lliures.

Tot plegat, un conte aparentment infantil que la xicalla pot llegir o entretenir-se a mirar els dibuixets, però que en les mans d’una mare, un pare, una mestra, un mestre, una àvia o un avi és un instrument de primera magnitud per a educar en igualtat.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Salou

Enguany hem passat les Falles a les comarques de Tarragona. Volíem tornar a visitar la capital, comprar vermut a Reus, entrar al monestir de Vallbona de les Monges (que s’havia quedat pendent d’un viatge anterior), conèixer Escornalbou —una recomanació de l’amic Vicent Mateo, amb qui solem coincidir en els gustos arquitectònics i històrics— i, com sempre, estar pendents de tot allò que poguera sobrevenir. A més, havíem de passejar al solet ja que amb tanta llanda per la conveniència (obligació ineludible, en diria jo) de protegir-nos dels efectes perniciosos de l’astre, acabem amb dèficit vitamínic. Faríem eixes passejades per les marines de la costa dita Daurada. Sembla que el nom li ve del color de la sorra de les platges. En fi, un reclam turístic com qualsevol altre.
Ens hostatjàvem a Salou. Al seu passeig marítim  destaca el monument a Jaume I instal·lat el 1965 per a commemorar la partida del rei camí de Mallorca. El conjunt escultòric conté els escuts de les ciutats relacionades amb l’esdeveniment. Al de Salou, població segregada  de Vila-seca recentment, hi ha  un vaixell que recorda la singladura reial. El passeig també porta el nom del Conqueridor. Quan no caminàvem pel cos central del passeig per tornar a mirar el monument, ho fèiem  per la part més pròxima al mar o per la vorera interior gràcies a l’amplitud de tot aquest espai ben enjardinat i equipat. En el primer cas, quan ja havíem superat  l’edifici de Capitania, ens dirigíem a la plataforma de fusta amb banquets que acompanya el monument a la pesca. Com s’hi estava de bé! En l’altre cas, depenent del que ens molestara la brisa o de l’altura del sol, recorríem la part més propera al poble a fi de contemplar els palauets, alguns dels quals són d’un modernisme bellíssim, com el xalet Bonet o el que acull l’oficina d’informació turística.

El nucli de la població està partit per la via del tren, el tren de via ampla. Salou, però, va tenir el carrilet, un trenet o tramvia que s’inaugurá en la segona meitat del segle XIX per a transportar mercaderies i, de pas, poder viatjar de Reus a la platja. Actualment ja no funciona i en podem veure al costat de l’estació, sobre una plataforma elevada, un vagó i una locomotora com a record. Com deia, la via del tren trenca el poble perquè el pas a nivell està en ple centre comercial i és paral·lel a la costa. Per tant, cada vegada que has d’anar a la mar has de creuar la via i si en eixe moment passa un tren, o està previst que ho faça, els cinc o, de vegades, deu minuts d’espera no te’ls lleva ningú. No vull imaginar-me les cues de gent que s’hi formaran durant l’estiu.


dissabte, 1 d’abril de 2017

Jena

Acabe de llegir en la premsa que una de les modes actuals en arquitectura i decoració és la reutilització dels vagons de tren antics per a habitatges, restaurants, etc. No em sembla una cosa nova. Exemples hi ha a dojo pertot arreu, tant de trens com de tramvies. De fet em va vindre immediatament a la memòria el càmping de Jena, a Turíngia. Veureu.
Estàvem de viatge per Alemanya i vam voler anar a Weimar (d’acò ja fa molts anys: podeu consultar l’entrada sobre Weimar) i ens haguérem d'instal·lar al càmping de Jena perquè a Weimar, que era el motiu sobrevingut d'aquella etapa, no n'hi havia cap. He de dir que sóc una enamorada dels càmpings per moltes raons. Una n'és que et permet conèixer ciutats que no havies previst, com és el cas que narre. I al contrari, si una ciutat que vols visitar no té càmping potser la deixes de costat a favor d'una altra.
Jena va ser una sorpresa molt agradable. És una ciutat menuda i acollidora. Té molta vida, molts museus i molta música: conservatoris, anuncis de concerts, joves pels carrers, amunt i avall, carregats amb els instruments... La universitat porta el nom de Schiller (amic de Wilhelm Humboldt, germà del més famós de la parella fraterna, Alexander) que hi va impartir Història i Filosofia.
Jena va tenir molta importància cultural, en gran part per influència de la propera Weimar. És difícil estudiar la literatura romàntica a Alemanya sense anomenar la ciutat de Jena. 
Una altra cosa que vaig aprendre allà és que, gràcies a Carl Zeiss, al segle XIX s'hi va fundar una gran indústria òptica. Mireu les vostres ulleres, molt probablment els vostres vidres seran de la marca Zeiss.
Doncs, bé, tornem al principi: la recepció del càmping estava instal·lada en un vell tramvia que també feia el paper de biblioteca. És prou habitual als càmpings trobar biblioteques o simplement llibres que la gent va deixant en la cuina o en les instal·lacions sanitàries. Supose que una vegada llegits volen alleugerir l'equipatge. O també serà una mena de bookcrossing avant la lettre, de fet jo ho he vist des de sempre.
Recorde que la dona que ens cobrà les pernoctacions ens regalà una postal (encara postals!) amb diferents vistes del lloc. El negoci pertany (o almenys pertanyia en aquell moment, ja dic que fa molts anys d’aquesta visita) a dues dones que vivien, en sengles caravanes, amb els seus fills. Jo ho vaig trobar tot molt senzill, molt sostenible: un tramvia i dues caravanes reutilitzades.

dimecres, 15 de març de 2017

Les falles a Quart de Poblet

Fa uns anys em van demanar per a un volum col·lectiu un article sobre les festes populars. Mentre revisava la documentació per a preparar el treball, em va vindre al cap Quart de Poblet, on jo vaig fer la festa, és a dir, on vaig ser clavariessa. I d'això vaig parlar. Les festes de clavaries de Quart de Poblet no són diferents essencialment de les de molts altres pobles de l’Horta. Les vaig conèixer de ben propet els anys 1973 i 1974 —efectivament,  ens hem de  retrotraure molt de temps— quan encara no s’hi celebraven les falles ni, molt menys, els Moros i Cristians i tot l’esforç fester comunitari es concentrava en les festes patronals. O així ho creia jo.

Despús-ahir, classificant i arxivant documents,  li he pegat una ullada a aquell article i m'he preguntat des de quan exactament se celebren falles a Quart. Estava segura que la resposta vindria del meu cosí Colau. Li ho vaig consultar. Ho sabia. I tant que ell ho sabia. Tot i ser una persona ben culta, lletraferida i amant de la història del seu poble, encara em va sorprendre la quantitat d’informació que em va donar de manera immediata. És com tenir un cronista en la família i a més amb implicació afectiva en el  tema que ens ocupa. Veureu.

L’any 1946 es va plantar una falla al carrer de Sant Josep. Se n’encarregà el jovent del veïnat. Xics i xiques van fer els ninots i van elegir fallera major: ma tia, Carme la de Sena, mare de Colau. Va ser única ja que per pressions del rector (mireu la data: en ple nacional catolicisme) no es va tornar a plantar. Un poc després —potser per imitació o per dur la contrària al capellà—  a principis dels anys 50, al carrer  Major, també se’n plantà una i sembla que va tenir el mateix resultat.

La primera falla, amb un cert estatus de formalitat —i amb comissió!— es va plantar  al carrer Alacant el 1967. És, a hores d’ara, la falla més antiga de les  que hi ha a Quart i es començà a plantar a la plaça de l’Ajuntament però, com que el 1975 inauguraren el casal del carrer Primer de Maig, des d’aleshores planten la falla al carrer Primer de Maig, justament al cantó de la casa de la meua familia Vidal Monzó. En 1979 en nasqué un altra, creada per un grup de fallers d’aquella primera del carrer Alacant. Ès la falla Marqués de Solferit, pionera de les altres cinc que van anar creant-se a continuació. Aquestes set falles, totes les del poble, pertanyen  a la Junta Central Fallera de València, ja que Quart no en té. De la clavaria en què vaig participar, ja en parlaré. Dels Moros i Cristians, recolliré informació.


dimecres, 1 de març de 2017

Malta

Quan diem Malta ens podem referir solament a l’illa que porta eixe nom, la major de l’arxipèlag, o a l’estat, format també per les illes de Gozo, Comino i unes altres encara més menudes, senzillament, illots. Tot plegat l’estat maltés és molt xicotet en extensió, tant que el punt que es fa sobre el mapa per a marcar-ne territori és major que el que correspondria en moltes de les escales cartogràfiques. Això no lleva la gran importància estratègica de tenir eixa immensa torre de guaita   (hi ha qui en diu portaavions) al bell mig de la mar, entre Sicília al nord i Tunísia i Líbia al sud. Fa més de vint-i-dos segles ja era refugi o base militar dels diferents pobles que hi arribaven. Per no fer-ho llarg, citaré el nostre Pere el Gran, que també va ocupar Malta —és molt freqüent trobar en aquest estat insular testimonis de la presència de la Corona d’Aragó. 

Va ser ocupada pels templers i així fins Napoleó, que utilitzà —repetim la història— l’illa gran com a base naval per a la invasió d’Egipte. Posteriorment, Malta cau sota la dominació britànica i n’esdevé colònia fins al 1964, quan arriba la independència de l’arxipèlag. Com a estat independent, Malta signa dècades més tard l’Acord de Schengen.
En parlar de Malta, m’agrada recordar la història dels cavallers templers  que al llarg dels temps anaren de les croades a Jerusalem, a Rodes, a Xipre i a Malta, on Carles I els va deixar instal·lar-se a canvi de vigilar el mar (de nou la importància estratègica) per als interessos del monarca i amb l’exigència d’un falcó com a tribut anual.  


La capital és molt turística, és a dir, no pots caminar amb comoditat pels carrers i has de fer una cua immensa per a entrar a la catedral, per exemple. Hi ha llocs de gran interés per a visitar degut a la diversitat dels pobles que l’han ocupada (memorable l’antic hospital dels cavallers). Em va sorpendre molt la quantitat d’imatges de sant Josep a les façanes o a les fornícules dels cantons.

S’ha de tenir en compte que l’estat maltés té dues llengües oficials, anglés i maltés, i una tercera, l’italià, que és parlada per la majoria de la gent però que no té l’estatus de les dues anteriors. Malta  rep molt d'alumnat per a estudiar anglés: una illa més barata que el Regne Unit i amb molt més bon clima.

Durant l’estada a Malta, vaig dedicar un dia a visitar l’illa de Gozo, situada al nord de l’arxipèlag i separada de l’illa gran per la diminuta Comino. Arribí a Victoria, capital cultural i comercial de l’illa, amb autobús des del port. És curiós el sistema de transport de les illes malteses. És eficient, envellit i amb alguna complicació. És eficient perquè els autobusos et porten arreu: vages on vages sempre hi ha una línia que hi mena. Envellit perquè els models de vehicle són antics, segurament jubilats d’altres llocs i tornats a posar en servei. El conductor, que hi fa de cobrador, sempre du la porta oberta i no vaig arribar a saber si és que ja no funciona el tancament o si és, com vaig llegir en alguna guia turística, perquè allà sempre fa bon temps. Una de les complicacions és la lentitud en el cobrament. Resulta que quan Malta va acollir-se a l'euro, va fer una conversió escrupolosa dels preus existents a la nova moneda —i no com passa a Finlàndia, on no encunyen les d’un i dos cèntims. De manera que els bitllets d’autobús a banda de tenir un preu diferent per a cada trajecte, tenen imports de 93 cèntims, 1,27 euros, etc. Això fa que el moment de pujar, quan s’ha de pagar, es faça etern a causa, lògicament, de la quantitat de monedetes que s’han de fer servir i comptar tant per qui paga com per qui cobra.
Acabe amb una recomanació: si aneu a Malta, no penseu en el plaer de la gastronomia. Al més que podeu aspirar si busqueu cuina local és a menjar conill mal guisat i pitjor servit.

dimecres, 15 de febrer de 2017

El pont del Sund

Isak Dinesen, nom literari de l’aventurera baronessa danesa Karen Blixen, ens conta en un dels seus relats que, quan la primavera es retardava i el fred hivernal s’allargava massa, el Sund –el braç de mar que separa la península escandinava de Dinamarca– es gelava i deixava incomunicades les costes sueca i danesa. Els vaixells, com explica Jules Verne en la novel·la Una hivernada als gels, no poden trencar el glaç. Encara pitjor: el glaç pot trencar els vaixells de fusta en una mena d’abraçada mortal.

Actualment, en els nostres dies, el Sund ja no es glaça a causa dels efectes del canvi climàtic i el consegüent augment de la temperatura de l’aigua de la mar, que n'evita la congelació. Però  encara que el Sund és gelara en aquests moments les costes de l’un i de l’altre país no quedarien incomunicades per mar: tenim el recurs del pont que uneix Copenhaguen amb Malmö, és a dir, Dinamarca amb Suècia. En la imatge, presa d'internet, podeu veure el pont des de Dinamarca, quan el tram soterrani ix a la superfície de l’illa artificial construïda ex professo.


Recordareu que en la Geografia de segon de Batxillerat de fa dècades, estudiàvem els estrets Kattegat, Skagerrak i Sund. 

Vaig tenir l’oportunitat de passar el pont del Sund tan sols una setmana després de la inauguració, en juliol de 2000, i puc assegurar que és molt emotiu iniciar el trajecte a Copenhaguen a través d'un túnel submarí per a eixir, als pocs quilòmetres, de nou a la superfície i trobar-se sobre un pont de tirants que es recolza en una illa artificial abans d'acabar en terres sueques. Durant la travessia per la part oberta, és a dir, a l’aire lliure, tenia la mar a dreta i a esquerra o, per dir-ho en termes mariners, a estribord i a babord, i em creia un ocell que planava  sobre l’aigua. Vaig somiar durant  setze quilòmetres. Aquest pont no és el més llarg dels existents, però ha sigut el més difícil de construir, fins la seua data, per les característiques del corrent, no oblidem que estem parlant de les aigües que intercanvien el mar Bàltic i el mar del Nord, sotmeses a greus tempestes que, encara avui en dia, interrompen la navegació durant l’hivern.

També cal considerar que passar un pont té, de vegades, una certa màgia. Es poden passar ponts bellíssims, curts, llargs, urbans, antics, referents de l’enginyeria, fluvials, marítims, d’autoria famosa, inútils (no tots porten d’una vora a una altra), històrics, de llegenda, d’evocació literària o cinematogràfica… Els que m’interessen són els que em porten on jo desitge i no sols perquè em possibiliten continuar el trajecte. Per això el pont del Sund té per a mi una certa màgia. D’una banda, em porta a Suècia, un país que m’agrada molt, i més enllà a Noruega, el territori de major bellesa que conec (encara no he visitat Nova Zelanda). I d’altra, m’estalvia embarcar-me en un vaixell que s’ompli majoritàriament de persones l’única intenció de les quals és emborratxar-se (i comprar més alcohol encara del que els cap al cos) per allò dels impostos i les aigües internacionals. Encara podria afegir una anècdota simpàtica: es paga en corones daneses, corones sueques o euros. No patiu, són protestants i difícilment vos enganyaran en el canvi.

dimarts, 31 de gener de 2017

Lady Pepa

En l'entrada anterior parlava de la iniciativa del Col·lectiu Pere Quart. Ara, vos oferisc l'article amb què hi he participat i que ha sigut publicat al Catorze.cat.

LADY PEPA

Una dona molt lletja, que parla molt bé... així deia un dels versos de la cançó que nosaltres, les alumnes d’un modest col·legi de monges, cantàvem, d’amagat, a la nostra professora de Literatura. El batxillerat ens va coincidir amb els anys de més fama del grup instrumental Los Pekenikes. Ho teníem ben fàcil: si a la nostra professora li deien Pepa i els Pekenikes no feien lletres, nosaltres no podíem desprofitar l’oportunitat d’inventar la de Lady Pepa.
La professora, que no era lletja i no parlava tan bé, no ens va transmetre amor per la literatura ni per la llengua ni pel llatí, les assignatures que impartia. Solament ens bombardejava amb bona cosa de noms la majoria dels quals no podíem retenir. Encara recorde com un malson Gutierre de Cetina. Vaig tardar molt de temps a saber que eixe era el nom correcte i no un error de Lady Pepa en pronunciar-lo. Però, no patiu, d’aquelles aules van eixir unes quantes xiquetes, ara dones cultes i combatives, gràcies a la influència d’uns altres professors i professores.
Per això, per aquesta experiència escolar meua, entenc perfectament, i lloe, que la crida del Col·lectiu Pere Quart al professorat actual s’estenga més enllà de l’assignatura de Literatura ja que mai no se sap per on, o des d’on, poden arribar les bones influències. Encara recorde alguns detalls que excedien el contingut de la classe però que m’han acompanyat sempre.
El professor de matemàtiques ens va ensenyar a pronunciar correctament el cognom del científic suís Euler de manera que totes les seues alumnes sabem que el grup eu, en alemany, es pronuncia oi. Cada vegada que llisc algun mot que conté eu m’enrecorde de don José Manuel. Del teorema, ja és una altra cosa. Sense pretendre-ho, aquest home va dirigir el focus dels meus interessos cap a les llengües estrangeres.
El professor de Filosofia ens recomanava llegir cada dia mitja horeta, però cada dia. I ell cada dia ens ho repetia. Jo cada dia m’enrecorde de don Leopoldo, encara ara, sempre que obric un llibre. A més, dins de la seua assignatura solia comentar l’actualitat i ens feia portar retalls de premsa. Això em va encomanar l’afecció per llegir la premsa... cada dia.
El professor de Grec ens parlava habitualment d’Honoré de Balzac. Deia que en l’obra d’aquest escriptor es trobava la vida sencera. Si ens contava alguna anècdota de la seua família i feia referència, per exemple, a la relació amb la seua nora, sabia citar la novel·la de Balzac on apareixia eixe aspecte en l’argument. Per sort, nosaltres coneixíem l’autor atés que no només era don José María qui ens parlava d’ell: teníem a la señorita Monique.

La professora de Francés era de Lyon. Va vindre a València per a casar-se amb el seu promés i va trobar treball en el nostre col·legi. Això la feia admirable als nostres ulls adolescents: vindre a casar-se a un altre país i posar-se a treballar. Era tan diferent! Era molt bona professora. No només vam aprendre llengua, també va insistir molt en la Literatura. Actualment, a França han desparegut del temari escolar autors que aquesta dona ens donà a conèixer. La recorde quan venia els dilluns amb el tocadiscos —d’aquells que semblaven una maleteta— cap a la classe de vesprada i jo l’esperava al carrer per veure-la entrar tota carregada i ben animosa. Aleshores Georges Moustaki ens feia el dictat. Quant que vam aprendre!
En acabar quart de Batxillerat, quan encara no havia donat Filosofia, ni Grec ni havia arribat la señorita Monique al col·legi, la señorita Marita, la d’Història, em va recomanar dues lectures per a l’estiu: El Dios de la lluvia llora sobre México i Sinhué el egipcio. Aquest va ser l’inici del no parar.
---------------------------------------------------
Podeu llegir més articles d'altres autores i autors a Vilaweb, Ara, El Punt Avui, El periódico, La Vanguàrdia, El nou 9.... Tots amb l'objectiu de parlar de la persona que els va impartir literatura.

diumenge, 15 de gener de 2017

SOS. Literatura a l’ensenyament

Aquesta entrada al blog és una invitació a afegir-vos a la iniciativa que està promovent el Col·lectiu Pere Quart: https://www.change.org/p/directora-general-de-sos-literatur…
La iniciativa ja porta uns mesos en marxa, però heu de tenir clar que la lluita per la cultura no acaba mai. Només heu de llegir, difondre, signar i demanar l'adhesió al manifest que copie a continuació.
SOS. Literatura a l’ensenyament
«La cultura ens farà lliures!»
(Pintada en una paret de Sabadell)


Des de la nostra responsabilitat professional i ciutadana, ens sembla del tot imprescindible i urgent que la població, les institucions i tota la societat civil sigui conscient que un dels àmbits que han d’ajudar a apuntalar i sostenir amb més força el nostre país és la cultura escrita, la literatura, tot el bagatge artístic, ideològic i humanístic que és patrimoni de tots els catalans.

La literatura ha estat bandejada, en els darrers anys, menyspreada i infravalorada. Sens dubte, tant el pes de les lleis del mercat sobre una societat que històricament ha desenvolupat uns hàbits de lectura precaris, com la pèrdua de valor simbòlic de la literatura i la cultura en general, han ajudat a provocar aquesta situació.
En el camp de l’ensenyament, observem alarmats una tendència a la residualització de la literatura. Ara mateix, es volen reduir les hores de llengua i literatura del batxillerat, precisament quan es tracta de consolidar la formació de l’alumnat per accedir als estudis superiors. I, a més, es desvirtua i entrebanca la possibilitat de centrar un curs d’aquest nivell en els continguts literaris, tal com contempla el currículum, amb l’objectiu inconfessable de prioritzar el treball lingüístic per superar la prova de selectivitat.
Davant l’acció depredadora dels governs espanyols, la seva ignorància i desdeny, esperàvem dels nostres governants una actitud més compromesa en la defensa del coneixement de la nostra literatura. I, alhora, no volem deixar d’alertar del descrèdit i banalització en què pot caure el saber literari si s’adopten discursos pedagògics en què es predica que el professorat no hauria de transmetre coneixements. A vegades, fins i tot, les decisions salvatges imposades per Madrid han servit d’excusa per arraconar més i més uns coneixements que, és clar, poden fer que els ciutadans pensin, raonin, adquireixin sentit crític i aspirin a deixar de ser simples súbdits.
Perquè és de cínics plorar, plànyer-se i omplir-se la boca dient que es defensa la llengua pròpia, mentre es redueix a gairebé no res la seva literatura, que és la forma de cultura viva que fa possible la vitalitat d’un idioma.
Un país autènticament nou i lliure no pot admetre aquestes actituds cíniques que s’escuden rere un suposat utilitarisme que és la disfressa actual de la barbàrie del neoliberalisme.
És per això que, tot proclamant el desig de construir una Catalunya millor, volem reclamar:
  1. UN PAÍS QUE RECUPERI LA DIGNITAT TOT REVALORITZANT LA NOSTRA LITERATURA: fent que l’ensenyament i el coneixement de les obres literàries estiguin a l’abast de tota la població escolar de manera preeminent i no com a auxiliar de l’aprenentatge de la llengua.
  1. UN PAÍS QUE VALORI I FACI RESPECTAR EL SEU PATRIMONI LITERARI, perquè en ell hi batega la identitat ancestral, actual i diversa del nostre poble. Perquè és absurd i estúpid demanar que respectin i valorin des de fora el que nosaltres no valorem ni respectem.
  1. UN PAÍS QUE SÀPIGA que la literatura ens ajuda a recordar qui som i a dialogar amb el passat i el futur.
  1. ASPIREM A UN PAÍS que sàpiga que, a més de pintors, músics i arquitectes universals, tenim autors de primer ordre en el nostre idioma des de molts segles enrere. Un país on la gent sàpiga qui són Llull, March, Martorell, Verdaguer, Víctor Català, Carner, Pla, Rodoreda, Villalonga, Espriu, Vinyoli, Fuster, Estellés i tants altres, de la mateixa manera que es coneixen els noms de Gaudí, Casals o Miró.
  1. ASPIREM A UN PAÍS de gent que aprengui a escriure, pensar i ser d’una manera més plena i enriquidora de la mà del testimoni savi, sensible i bell de les obres literàries dels qui ens han precedit.
PER AIXÒ, PERQUÈ VOLEM PODER COMPARTIR EL NOU PAÍS QUE ENTRE TOTS HEM DE FER POSSIBLE:
EMPLACEM el professorat dels diversos nivells de l’ensenyament a exercir amb coratge la seva funció cultural, a prendre consciència de la seva responsabilitat en la construcció d’una societat que necessita els coneixements sòlids i el sentit crític que les autoritats del ram no fomenten.
EXIGIM que la literatura recuperi el seu lloc en els estudis obligatoris i en el batxillerat, així com en la universitat. Molt especialment, exigim que recuperi la dedicació lectiva necessària en el batxillerat, tal com han promès de fer diversos consellers al llarg dels anys, i que prenguin mesures efectives per tal que la presència de la literatura en els plans d’estudis deixi de ser un reducte testimonial.
RESPONSABILITZEM les autoritats i els dirigents de les estructures culturals i educatives del perill de destrucció del país, que comença per la banalització i arraconament de la seva cultura literària –en aquest cas estretament lligada a la llengua–, que amb la seva inacció serien còmplices de l’oblit i d’una decadència cultural irreparable.
I ENCORATGEM A TOTS ELS ESTAMENTS SOCIALS, GRUPS, ASSOCIACIONS I CIUTADANS QUE RECLAMIN ALS RESPONSABLES POLÍTICS I LES INSTITUCIONS UN COMPROMÍS ACTIU DE REVALORACIÓ DE LA LITERATURA. PERQUÈ SOM CONSCIENTS QUE ELS CONEIXEMENTS HUMANÍSTICS QUE PROPORCIONA SÓN UN DELS FONAMENTS SENSE ELS QUALS NO SERÀ POSSIBLE UN PAÍS QUE VOLEM MÉS CULTE, MÉS LLIURE I MÉS HUMÀ.
                                                                                     Col·lectiu Pere Quart
Sabadell, 12 de maig de 2016