divendres, 30 de setembre de 2016

El mirlo blanco i Carmen Morell

Ma mare cantava sovint una cançó que parlava d'una infanta d'un regne de canyella i d'un jove agosarat que li regalà una merla blanca. Jo era menuda i com no sabia de quin color eren les merles, em costava traure'n l'entrellat. Tampoc no he sabut mai si era una cançò popular, si tenia autoria coneguda, si se sentia a la ràdio... El cas és que no fa molts anys em vingué la curiositat i vaig escorcollar per internet amb resultat negatiu: res de res. Però, ves per on, ahir se'm va ocórrer tornar a buscar i, ara sí, vaig tenir èxit. 

Pel que he llegit, la cançó es diu El mirlo blanco i és una creació de Carmen Morell,  original de Perelló i Monreal. M'agradaria que em diguéreu si coneixeu la cançó, si vos sona haver-la sentida cantar i, sobretot, si en teniu alguna gravació. Quan  en faig referència en alguna conversa, la gent em sol dir que els sona, que l'han sentida cantar a alguna dona de sa casa. Recordeu que fa unes dècades, a casa es cantava mentre es feinejava. 

A continuació faig la transcripció de la lletra, acompanyada d'unes fotografies de l'artista que he tret d'internet. 

A la infanta de un reino de canela
ocurriósele un día pregonar:
“Solamente daré mi augusta mano
a aquel que un mirlo blanco
me pueda regalar”.

Murmurando la corte comentaba:
“nuestra infanta  ha perdido la razón”.
I la infanta, con aire de gran porte,
reunió a toda la corte
y de este modo habló:

Si supiérais amar
no os faltara razón
para justificar

vuestra murmuración.
mas debéis ignorar
pero yo os lo diré
más que infanta real
soy mujer, soy mujer…

A palacio llegóse un aldeano
y a la infanta rogó sin vacilar:
“Concededme señora vuestra mano,
pues traigo el mirlo blanco
que vos queríais lograr”.
Pero al ver que era negro el mirlo blanco,
ordenó lo cargasen de cadenas,
y luego, por su ingenio, su mano le brindó.

Y termínase aquí
 la historieta de amor
de un aldeano feliz
que una infanta adoró.
Si es mentira o verdad,
en verdad no lo sé
como la oí contar
la conté, la conté.





dijous, 15 de setembre de 2016

Cap Cors i Aleria

El viatge a l'illa de Còrsega ha sigut circular (no és la primera vegada que li peguem, literalment, la volta a un territori), en el sentit de les agulles del rellotge: de Bunifaziu a Bunifaziu, port d'arribada i de partida. Durant la nostra volta a l'illa, vam comprovar de nou el que passa en la majoria dels llocs recomanats per l'interés turístic: que estan tan concorreguts que esdevenen centrífugs. Però per damunt d'això està l'optimisme i els bons desitjos: ja hi tornaré. 

Aparentment, les ciutats costaneres corses són iguals: el port, el promontori coronat per la ciutadella, les passejades amb vaixell per la costa i les illes pròximes, els cementeris que miren a la mar (a l'interior miren a la serra). Si t'hi interesses, pots conèixer les particularitats històriques o d'algun tipus més trivial. Per exemple, les curioses escales quasi impossibles, verticals, de les cases de Bunifaziu. Les han construïdes com han pogut ja que originalment no n'hi havia per por a les invasions. En tenien unes de corda per a poder-les retirar d'un estiró des de dalt, des de dins de casa, i impedir-hi l'accés. O, més curiós encara, les ruïnes de la casa natal de Cristòfol Colom a Calvi. També podem trobar museus interessants, com el cas del de Belles Arts d'Aiacciu, que conté la major part de la col·lecció Fesch, el cardenal oncle de Napoleó. Aquest museu està considerat el segon de França. En fi, com diuen en alemany... und so weiter.

Després de Calvi, on vam gaudir d'una platja magnífica i pareguda a la nostra de la Malva-rosa però sense els serveis que tenim ací, vam continuar cap al nord a fi de recórrer el Cap Cors, visitar Aleria i continuar per la costa oriental cap al sud. Vam travessar el desert de les Agriates, una zona gens desèrtica ja que està ben curulla de vinyes, oliveres i maquis. És el paisatge que em ve freqüentment a la memòria des que el vaig recórrer. Potser el que més em va agradar de tota Còrsega.


El Cap Cors és una peninsuleta, com una eventració, situada al nord-est de l'illa. He llegit que de vegades se'n diu illa dins de l'illa. Crec que això fa més aviat referència a les característiques del petit territori que a la situació geogràfica. El coll, de no més d'uns quinze quilòmetres, que l'ajunta a la resta de Còrsega acull la població de Patrimonio, que és considerada la capital dels vins corsos i dóna nom a una de les denominacions (AOC) dels vins. Les altres dues de la zona són Coteaux du Cap Corse i Muscats du Cap Corse. La resta del territori és un seguit d'esplèndids paisatges, una vintena de torres genoveses que guaiten la costa i poblacions menudetes. És una terra orgullosa dels seus productes, dels productes que s'hi cultiven, elaboren o fabriquen, si bé això es pot fer extensiu a tota Còrsega. Per posar un exemple citaré la pissarra que hi ha en els bars i restaurants en què s'informa de l'origen dels aliments que s'hi serveixen. En el cas que siguen corsos, a més, et planten una bandereta amb el cap del moro damunt del peix o de la coca de castanya. 



Arribem a Aleria. Anem a l'oficina d'informació turística i ens donen una gran alegria. Fins eixe moment els centres havien sigut gasius: un xicotet mapa de la ciutat amb més anuncis publicitaris que informació i un bon jour, madame que sonava més aviat a  "ja t'apanyaràs". A Aleria, no. A banda de molt bona atenció, molt de paper amb horaris, recomanacions, etc. Així podíem conéixer fil-per-randa tot el que oferiex la localitat i els voltants i, segons les nostres intencions i els nostres gustos, elegir el que ens interessava. Hi ha rutes pels estanys, rutes pels cellers, visita a una destil·leria de whisky (també en fan a Còrsega!), passejades a cavall, una ruta de l'artesania, una altra dita del sentits...



Nosaltres ens vam dirigir a les ruïnes de la ciutat romana. Calia fer-ho el més prompte possible a fi que no ens molestara el sol a mesura que avançara el dia. Hi ha pocs llocs romans coneguts i identificats i,  per tant,  sense excavar. Una illa ocupada durant tants milenis ha anat soterrant els antecedents. Aleria ens mostra els vestigis de les colonitzacions atribuïdes a Sil·la, César i Octavi. El que es visita és una esplanada situada al capdamunt d'un pujolet on també hi ha algun edifici medieval, com el que acull el museu. Malgrat ser tan menut, estar tan brut (vergonyós, vitrines plenes de pols!), no haver informació escrita, estar tot atapeït i desordenat i la recepcionista no alçar la vista del seu telèfon mòbil, gràcies a la informació que ja portàvem, ens vam poder fer una idea del que teníem davant. És curiós que la imatge que il·lustra les entrades del museu siga una peça de ceràmica grega. Tot i saber-se que Còrsega està habitada des del mesolític, com he explicat més amunt, no queda quasi res, però sembla que hi ha un cert urc del passat preromà.

Fotos d'Ismael Vallès

dijous, 1 de setembre de 2016

Un matí de sorpreses i joves creadores

Fa uns anys, el dia de Nadal, vaig haver de buscar una farmàcia perquè tota casa estava patint un refredat considerable i necessitàvem medicaments. Aní a la farmàcia de guàrdia que em venia millor. Es tracta de la la  Farmacia Blanquerías, en el número 9 del carrer que li dóna nom. Vaig ser atesa per una dona de tracte cortés i elegant. Em va captivar la seua professionalitat i com m'explicava algunes coses relatives als medicaments que la metgessa d'urgència acabava de prescriure a la meua família. Torne de tant en tant, li faig moltes preguntes i sempre em respon amb amabilitat i amb molt bones idees i recomanacions. A més, sol tindre cosmètics a molt bon preu perquè, entre altres coses, treballa amb marques que no fan publicitat mediàtica (cosa que encareix molt) i que es distribueixen principalment en oficines de farmàcia.


L'altre dia, mentre esperava ser atesa, m'entretenia mirant les prestatgeries i els expositors. De sobte, vaig veure una camiseta com la que la meua nora li havia regalat al meu nét, el seu nebot, pel naixement. Li trasllade a la farmacèutica la meua agradable sorpresa i ella, més sorpresa encara, i ben cofoia, em diu que són un disseny original de la seua filla i que les té per a fer-li publicitat. Es tracta d'unes camisetes per a nadons (bodies, en diuen) personalitzades amb les dades del naixement (nom, pes, dia, hora...) que es poden encomanar a través del web Mi primer bodySi vius a València, les pots recollir en la farmàcia i t'estalvies les despeses d'enviament.





 El cas és que la dissenyadora i la meua nora s'havien conegut en un curs universitari per a joves emprenedores, situació que va propiciar el coneixement del disseny, l'encàrrec i la compra, aprofitant la coincidència temporal del naixement del xiquet.


Però el matí de les sorpreses no s'havia acabat. Entre en el bar on habitualment em faig  un cafè i em pose a parlar amb la cambrera que, a causa de la pluja, tenia un moment de respir perquè a les taules de la terrassa no s'asseia ningú. Em diu que ha de guanyar-se la vida fent una feina diferent a la seua formació alhora que es manifesta contenta de tenir treball. Em diu que és dissenyadora i fotògrafa. M'interesse pel seu treball i em transmet il·lusió i professionalitat mentre em conta els seus projectes.



Fa complements de moda, també per a nadons, i treballs per a l'audiovisual ja que el seu promés es dedica al món del cinema i s'ajuden. Li dic, novament sorpresa per la coincidència, que la meua filla és directora, que ha guanyat molts premis amb els seus curts, que ara participa en un certamen a Austràlia i que havia presentat obra recentment a Cinema Jove. Em pregunta el nom, li'l dic, obre el ulls com a plats i exclama que la coneix, que havia vist el curt Anna's Augen el passat mes de juny en el primer passe, el dia de la presentació. 


No totes les pel·lícules que s'escriuren es roden. No totes les que es roden es distribueixen. El món dels curtmetratges és pràcticament desconegut per al gran públic. Que la meua filla dirigisca obres, que les passen i premien en festivals i que, a més, la coneguen pel nom, és ben plaent.





Les fotos són captures dels webs citats.


dilluns, 15 d’agost de 2016

Bastia i la rouille

Bastia és la segona ciutat de Còrsega en població i capital de l'Alta Còrsega, una de les dues divisions administratives de l'illa. Situada al nord-est, està banyada pel mar Tirrè i és gran  receptora de vaixells, tant de línies regulars com de creuers. El port està completament integrat en la ciutat. Des del Boulevard del Général de Gaulle i la plaça de Sant Nicolau, rectangular (sembla el born, igual ho va ser), es tenen les grans embarcacions a tocar. 




El port vell està al sud, al peu de la ciutadella. El nom de Bastia fa referència precisament a la bella ciutadella que presideix la ciutat ja que és una deformació del mot francés bastille. La silueta era reconeguda fàcilment pels vaixells que recorrien la mar i s'hi acostaven. És una ciutadella poderosa, defensiva, genovesa. En un dels palaus, el dels governadors genovesos, està instal·lat el Museu de Bastia, municipal, dedicat a la història de la ciutat un escut en fusta de la qual podeu veure en aquesta fotografia:





A partir d'una maqueta de Bastia i imatges que n'expliquen (en la mateixa sala) l'evolució urbanística, el museu ofereix informació sobre la ciutat des de molts punts de vista: la importància política en relació a l'illa, la història, l'economia, la cultura, el comerç, el paper del port... amb el suport de les escultures (cite Tête de femme, de Louis Patriarche, nascut a Bastia), les pintures, els mobles i altres objectes que s'hi exposen molt ordenadament i didàctica. Els fons estan integrats, a banda d'altres procedències, també per dos llegats. El de Giuseppe Sisco, cirurgià bastià que estigué al servei del papa Pius VI, i el del cardenal Fesch, parent de Napoleó.



A banda de ser un museu digne de visitar per l'emplaçament, el contingut i la disposició i claredat expositives, vam tenir la sort de coincidir amb una exposició temporal dita Corsica genovese. Es tracta de donar a conéixer ben didàcticament Còrsega en l'època de la república dels genovesos (segles XV a XVIII). Un matí museístic perfecte.

Estàvem ja en la segona meitat del viatge i no havíem tastat encara la famosa sopa de peix corsa. Era el 14 de juliol i vam considerar que podíem fer costat a la gent francesa i commemorar la presa de la Bastilla amb un bon dinar. Mentre passejàvem per la plaça de Sant Nicolau vam veure una discretíssima presència policial. Vam aparcar on vam voler, ningú no ens va parar i no vam passar cap control i això que hi havia un acte al carrer amb militars, polítics, etc. Per no mentir, tant el vàter públic com la biblioteca de carrer (una cabina amb llibres per a agafar lliurement) tenien les portes obertes, amb l'interior ben a la vista. Vaig pensar que era tot plegat molt estrany, que França ha tingut recentment massa ensurts i tragèdies com per a ser tan tous en  mesures de seguretat.  Unes hores després tinguérem notícies de Niça. 

Vam dinar en el Pub Concorde snack-pizzeria-glacier. És un bon restaurant malgrat el nom. Oferia sopa de peix amb croûtons et la rouille. Perfecte, una altra cosa que volia conéixer la famosa salsa! La vam demanar i la vam menjar seguint les indicacions de la dona que ens va assessorar molt amablement. Feia un paper entre propietària i maître. A taula teníem la sopereta individual, un panera amb els crostons i un plat que contenia un allet, un recipient amb la rouille (salsa rolla) i un altre amb formatge gruyère ratllat. Ens va fer agafar els crostons (llesquetes planes torrades lleugerament, no fregides) de pa amb una mà i refregar-hi l'all amb l'altra; a continuació posàrem la rouille i, damunt de tot, el formatge (una illa molt italiana però el formatge, francés). Tot en quantitats al gust de cada persona. Quan ja tens al fons del plat tots els crostons preparats (un parell o tres per començar), hi aboques la sopa i esperes a fer la primera cullerada fins que el pa es fa blanet alhora que es refreda la sopa. Feta amb peix de roca, com, amb orgull, ens va indicar la cap de la sala del restaurant. En definitiva, un bon dinar per a tancar la visita a Bastia, ciutat barroca, cosa que la fa assemblar-se també més a Sicília i el sud d'Itàlia que a França.

Fotos d'Ismael Vallès.

dilluns, 1 d’agost de 2016

Corsica

Durant el viatge que acabem de fer a Còrsega, illa francesa amb una extensió aproximada al doble de la de les Balears i Pitiüses juntes, vam coincidir amb una visita que hi va fer el seu primer ministre Manuel Valls. Còrsega no és un departament francés més, té una organització diferent: la Col·lectivitat Territorial de Còrsega. Va haver gran ressò mediàtic de la presència del senyor Valls (ací teniu el discurs en l'assemblea corsa). Una de les veus que vaig sentir a la ràdio va ser la d'una jurista que remarcava la impossibilitat legal de declarar cooficial la llengua corsa, aspiració ciutadana molt d'actualitat.



Còrsega va pertànyer a la Corona d'Aragó a partir de 1295, quan Jaume el Just la rebé del papa Bonifaci VIII, fins que un altre papa, Nicolau V, la va cedir als genovesos el 1447 (en la foto de dalt un mapa de l'etapa genovesa). Des de l'últim terç del segle XVIII pertany a França. La història de l'illa està farcida de lluites. Coneguda actualment com l'Illa de la Bellesa, recordant la denominació que ja li donaren en l'antiga Grècia, ha tingut molts pretendents, pràcticament tots el pobles mediterranis l'han volguda. Actualment,  el Front d'Alliberament Nacional lidera la voluntat independentista. Durant el recorregut per l'interior de l'illa vam veure pancartes que reclamaven l'excarceració de les persones detingudes per eixa causa. La llegenda habitual és "Amnistia. Llibertat patriotes". França, un estat, una llengua.




L'illa realment és bonica (ací dalt, els voltants de Nonza). Té platges i més platges de pedra o de sorra o, com et diuen allà, moitié-moitié. La vegetació és abundant i molt diversa, presidida per la màquia. És de destacar el castanyer, font d'aliment tradicional. Pascal Paoli el va denominar pa de Còrsega. Les castanyes apareixen en qualsevol preparació. També en la cervesa. Si parle de gastronomia no puc deixar de nomenar el brocciu, formatge fresc de llet de cabra o ovella amb que preparen molts plats, també dolços especialment amb qualsevol de les sis varietats de mel. La mel té denominació protegida (mele di Corsica) i el vi, nou denominacions d'origen diferents. La gent de l'illa està orgullosa de les seues clementines i del seu oli, tot i que també són crítics amb el despoblament dels camps. Et diuen amb llàstima que la joventut se'n va al continent i defugen les tasques agrícoles. 






Així que és un lloc per a mirar, per a gaudir dels paisatges, per a menjar bé, per a tenir unes vacances tranquil·les. Penseu que està prohibit edificar en la costa, que podeu veure eixir o pondre's el sol des de qualsevol platja sense cap entrebanc visual artificial. Per contra, no té gran patrimoni artístic, arquitectònic o arqueològic, excepció feta de les omnipresents torres de guaita genoveses. Un parell de museus, les ruïnes d'Aleria i poca cosa més. D'altra banda tampoc no he vist que facen molt de cas al seu fill principal, Napoleó. Alguna estàtua (en la foto anterior, la de Bastia) o alguna placa commemorativa. Turísticament no són com Finlàndia, que d'un personatge inventat com Santa Claus munten la que munten. Per a ser justa diré que a Pasquale Paoli sí li fan molt de cas, però això ho contaré en una altra entrada.


Fotos d'Ismael Vallès.

dimecres, 1 de juny de 2016

Cala Pi

El viatge a l'illa de Mallorca a què he fet referència en les dues entrades anteriors, ha sigut diferent als nostres viatges habituals per unes quantes coses. Encara a casa, mentre feia la maleta, anava amb molta cura ja que era la primera vegada que volava en una companyia d'aquelles que limiten l'equipatge en pes i contingut.  Però no hi va faltar la cordeta i les pinces d'estendre la roba: un afectuós donatge a Eulàlia Lledó Cunill. En el seu magnífic Quadern de Turquia (ja esmentat en aquest blog) recomana no oblidar eixos objectes tan modests. Cita el llibre  Escritos de mujeres desde el sitio de Leningrado on es considera la corda  un dels deu elements essencials en una habitació d'una ciutat assetjada.

Amb el metro arribàrem a l'aeroport de Manises per a agafar l'avió. Volàrem cap a Palma, la ciutat que vol perdre el cognom "de Mallorca". No sé l'èxit que tindrà aquest moviment. Ho seguirem, a veure si ens serveix per a Muro. En aterrar a Son Sant Joan, pujàrem a una furgoneta de la companyia de cotxes de lloguer que havíem concertat per internet i que ens portà al garatge on ens esperava el nostre vehicle, el que ens acompanyaria durant l'estada illenca. Una altra novetat en la nostra manera habitual de viatjar. Ens va atendre una jove eslovaca. Com era la seua obligació, ens va oferir tots els serveis complementaris que convenia contractar i pagar. Els rebutjàrem tots. Amb el nostre cotxet ens dirigírem a l'apartament, siti a Cala Pi. Plovia a bots i barrals. Era de nit. Tot just podíem veure un parell de metres de la carretera. Afortunadament no hi havia trànsit.

L'endemà, en alçar-nos, vam poder veure tot el que la nit anterior no ens havia permés: pins i mar. Vam estar una setmana allotjats a Cala Pi, al sud de l'illa, en el terme de Lluchmajor. Aquesta cala fa cinc-cents metres terra endins. Interessant la torre de defensa del segle XVI que presideix, des d'un penya-segat, les parets rocoses que formen la cala. Vam passejar pels voltants i vam comprovar que, malgrat ser hivern, les coses funcionaven prou raonablement, de manera que ens animàrem a fer la llista de tot el volíem veure i distribuir-la en el calendari.





El primer dia vam anar a Lluchmajor, el cap de comarca. Vam comprar queviures i una cafetera italiana, ja que les que hi ha als apartaments turístics (en el cas que n'hi haja) són d'aquelles de filtre de paper, les que no ens agraden. És un poble de mala aparença per les construccions noves i horroroses, com qualsevol poble de l'Horta, sense anar més lluny. Dins, cap al nucli antic, ja pots trobar carrers guapets amb cases interessants i d'una sola planta. L'ajuntament organitza una ruta cultural pel centre. Vam prendre cafè i pa torrat amb oli a Es caçadors. L'oli era valencià. Curiós que no es preocupen a promoure el d'allà. De tota manera em vaig alegrar: promouen el nostre. En canvi, les olives (que te les presenten com a cortesia) eren dels bancals de la família que s'ocupa de l'establiment i estaven molt ben adobades per ells mateixos. Un esmorzar senzill i boníssim. És ressenyable perquè moltes vegades ens serveixen un oli fluix o un pa dolent o un cafè horrorós que fan d'un moment de relax un desastre.


Vam tornar a Cala Pi pel Camí Vell de Cala Pi, convertit en ruta per a bicicletes i compatible amb vehicles si circulen a molt poca velocitat. Està plena l'illa d'aquestes rutes. És destacable, per la bona senyalització, la de Lluchmajor a Algaida. Durant el trajecte vam veure guatles, porcs, corders i altres animals en una mena de granges o reserves. En tot cas, una devesa de pau i natura bellíssima.


Ben propet, es troba el poblat talaiòtic de Capocorb, declarat Monument Històric Artístic Nacional l'any 1931, després de les excavacions científiques durant les dues dècades anteriors,  que va portar a cap Josep Colominas Roca. El monòlit que el recorda en el mateix poblat va ser idea de Lluís Pericot, tots dos membres d'una generació memorable d'arqueòlegs i historiadors. En vam veure molts poblats (restes) però aquest té una certa màgia, segurament està situat en un lloc de gran força tel·lúrica.


Ara bé, un lloc ben bonic, on t'hi quedaries, d'atraient força talàssica és el far del Cap Blanc (foto d'ací dalt), també en la zona que estic descrivint. El camí està indicat, però no vam veure gent, tant sols un parell de vehicles a la zona d'aparcament des d'on ixen altres camins. El del far s'ha de fer a peu i no té cap ombra. És una zona ventosa i molt erosionada, sense possibilitat de vegetació alta. No vull pensar en com pot ser el recorregut en estiu per damunt d'aquest puntal de quasi un centenar de metres d'altura que entra en la mar per a delimitar per orient la badia de Palma. En realitat no es pot accedir al recinte del far, però algú ha aprofitat un trenc en la tanca per a posar un graó rudimentari, fet amb pedres, suficient per a poder botar i entrar. Paga la pena. Aquesta petita irregularitat és un pecat que no porta cap penitència.


diumenge, 15 de maig de 2016

La Vall dels tarongers

Tot i que jo ja havia estat a Mallorca, quan preparava el darrer viatge no vaig dubtar a consultar la meua amiga Amparo Rochina. Sabia que ella havia escrit molt sobre l'illa i que n'és una gran coneixedora. Recorde que deia que l'hivern a la Serra de Tramuntana "és fred perquè el sol no es veu a penes per la situació nord-oest i perquè la l'altura de la mateixa serra n'impedeixen el pas". Jo estava a punt de visitar la zona un dia fred i ventós de març!


Tenia molt apunts sobre les diverses localitats. Amparo m'havia parlat de Banyalbufar, d'Esporles, que jo ja coneixia d'un viatge anterior amb altres membres de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (aprofite per recordar a la junta actual que feminitze el nom), d'Estellencs, de Fornalutx... Me'n recomanava un restaurant, un museu, una panoràmica, una platja... Però nosaltres, el meu marit i jo, centràrem el viatge en Valldemossa, Deià, Sóller i Lluch AlcariLa part més oriental de la serra es quedava per a un altre dia, quan ja estiguérem instal·lats a la badia de Pollença. 

A causa del molest vent la visita a Valldemossa va ser curta. Queien objectes, es tancaven portes i finestres estrepitosament...  Em vaig fixar que a les portes de les cases i a moltes de de les façanes hi havia, amb alguna petita variació, la següent inscripció: 


Santa Catalina Thomàs pregau per nosaltres. Aquesta dona va ser una santa valdemossina del segle XVI, autora de Cartes espirituals, a qui li professen una gran devoció en la seua localitat natal.

A Sóller, a l'abric del seu bell port, la cosa ja s'havia calmat i el sol ens acompanyà durant tota la visita. Com a Valldemossa, em va sorprendre molt desagradablement el poc interés que mostraven a les oficines d'informació turística a mostrar tot el que tenen. Et donen un mapa on pinten, ratllen o encerclen el que se suposa que és d'interés i t'acomiaden. Tenen turisme a dojo, d'acord, però això no justifica una atenció tan deficient. No conviden a tornar.

Arribem a Deià i ens és fàcil aparcar. El primer que fem és pujar al cementeri. Sabíem que era bonic i jo desitjava que no em decebera perquè la costereta, cap amunt i més cap amunt, castiga els genolls. Estaven en obres. Tot i així vam poder trobar la tomba (modesta, menuda) de Robert Graves. Les vistes cap a la serra i el mar són impressionants. Un cementeri més a afegir a la llista!


Torne als escrits d'Amparo Rochina: "La mallorca que m'estime és la de la costa abrupta, la dels pins que arriben a la mar, la dels bancals de pedra seca (tot un art), la de les buguenvíl·lees, oliveres centenàries, palmeres espigades i xiprers". Amparo coneix molt bé Lluch Alcari, on trobava Carme Riera escrivint. De fet l'escriptora de Palma situa els relats del recull  Epitelis tendríssims al mateix hotel on s'hostajava la meua amiga. Amb tot això era precís anar a Lluch Alcari. 

De Sóller a Deià vam recórrer la Vall dels tarongers. No en vaig veure cap. Llimeres sí, ben orientades a la porta o al jardí de moltes cases. El que sí hi ha és bancals i més bancals de pins. No ho havia vist mai això de plantar pins en bancals. Els topònims són segurs: si es diu vall dels tarongers és perquè n'hi ha o perquè n'hi ha hagut. Però les taronges són massa noves com per a donar un topònim i desaparèixer. No hi ha temps. Tampoc no vam trobar Lluch Alcari. Gran decepció. Ni un paleta en tota la carretera, ni un anunci. Algun misteri havia d'haver. Amb aquestes cavil·lacions em pose a parlar amb un home vell que prenia el solet i m'ho va explicar. Després ho he llegit i confirmat. Hi  hagué un gran cultiu de taronges durant el segle XIX però a causa de les malalties, de la manca d'aigua i de la consciència ecològica els tarongers desaparegueren. Sabem que si un cultiu és extensiu és més sensible a les plagues, sabem que un hort de tarongers necessita més aigua que un camp de golf, sabem que si una malaltia es tracta de manera agressiva la toxicitat afecta l'entorn, sabem que el turisme acapara molta aigua per a hotels, piscines, etc. Resum: desaparegueren els tarongers i els bancals van ser envaïts pels pins. Caldrà saber què en diuen ara d'aquestes "bombes de gasolina".

Pel que fa al llogaret que no vam trobar, l'home em va dir que, a més de les explicacions que m'havia donat, els pins han tapat totes les vistes de la costa i des de la carretera no es pot veure ni la línia de costa ni els nuclis, preciosos nuclis, d'origen islàmic. Acabada la queixa, em va dir exactament com el podria trobar. I el trobàrem. Gràcies, Amparo. 



divendres, 1 d’abril de 2016

El Puig de Randa


Una de les primeres excursions que vam fer durant la nostra estada a Mallorca va ser cap al Puig de Randa per a visitar els tres llocs llul·lians situats a la muntanyeta. Una excursió ben encertada atés que enguany és l'any Llull. Ací baix, una estàtua del monjo a Palma.



Primerament trobem el santuari de Nostra Senyora de Gràcia. Un lloc tranquil, molt tranquil, de pau i de silenci. Lloc que va ser rehabilitat durant els anys 1976 a 1979. L'esglesieta està decorada amb taulells que representen la vida de la verge. Em van resultar curiosos els remats dels bancs de pedra de l'exterior: imiten la pedra seca. Des de l'explanada es poden contemplar vistes precioses, llacunes ecològiques i zones humides sobretot si es té la sort de pujar en un dia clar. També es necessita sort per a trobar l'església oberta. 




Un poc més amunt, un camí estret que apareix, ben costerut, a la dreta, ens porta a l'ermita de Sant Honorat. S'ha d'anar molt a espaiet ja que pots trobar sobtadament un autobús turístic, mal aparcat i tapant la carretera, senyalitzat com a avariat, cosa que és mentida perquè el que està fent és esperar a les persones que han hagut de pujar a peu ja que els vehicles grans no poden accedir a l'ermita, senzillament perquè no caben pel camí.



En ser la muntanya de Randa el lloc de contemplació de Ramon Llull, tant el santuari com l'ermita han estat ocupats  des d'aleshores per gent que busca  pau i aïllament. De fet, trobes un cartellet molt discret junt a una porta oberta que diu "reservat comunitat". No cal res més, es confia que la gent serà respectuosa.

Per últim, en direcció ascendent, Cura, el lloc llul·lià per excel·lència. Trobem diverses instal·lacions que recreen la figura del monjo mallorquí. La sorpresa va vindre en llegir que el poema que podeu trobar en la foto de baix és de Maria Antònia Salvà.



Potser hauria d'haver dit casualitat, ja que jo tot just acabava de conèixer aquesta escriptora mallorquina gràcies al Quadern de Turquia, d'Eulàlia Lledó i Cunill, llibre que estava llegint eixos dies. En la pàgina 51 Lledó cita un fragment del Viatge a orient de Salvà.


Suggerisc a totes les persones que visiten l'illa de Mallorca que no es perden aquestos espais. El tipus i la durada  de la visita que s'hi faça  dependrà de l'interés que es tinga per Llull. Potser només el plaer del paisatge o de l'aire net serà suficient per a algunes persones. La gent lletraferida o devota voldrà fer-ho d'una altra manera.


Fotos: Ismael Vallès

dimarts, 15 de març de 2016

Nevers

Vull parlar de Nevers, la ciutat francesa pertanyent a la nova regió que entrà en vigor l'1 de gener d'enguany: Borgonya-Franc Comtat. La vam elegir com a etapa en el nostre viatge de tornada de l'estiu passat i va ser una molt bona elecció tant per tenir càmping com per ser una ciutat del Loira. No és aconsellable veure tots els castells d'ambdues vores del mateix riu en el mateix viatge. És millor conéixer el riu a poc a poc, una ciutat darrere d'una altra, un castell de tant en tant.


Forma part de la xarxa de ciutats d'art i d'història, una classificació que fa l'administració francesa per promoure el turisme. Efectivament, Nevers té un patrimoni històric, arquitectònic, cultural  i artístic notable. Visita obligada és la catedral, l'església de Saint-Étienne i el Palau Ducal. I passejar pel centre, no debades el terme flâneur és francés. Està acaronada per dos rius, el Nièvre i el Loira. També  és part del Camino de Santiago, en el segment dit de Vezelay. 



Una ciutat que va ser desfeta pràcticament en la Segona Guerra Mundial, com malauradament passà a moltes ciutats franceses. Nevers va ser descoberta per les persones aficionades al cinema gràcies a la pel·lícula Hiroshima, mon amour, d'Alain Resnais, amb guió de Marguerite Duras. La protagonista és originària de Nevers i algunes de les escenes van ser rodades a l'èsgléisa de Saint-Étienne. Aquesta ciutat va ser elegida també per Éric Rohmer per al seu Conte d'hiver i per  Georges Simenon per a la novel·la Les suicidés.




Una cosa que sempre m'agrada saber de cada ciutat que visite és amb qui està agermanada (caldrà trobar un terme femení per a aquest concepte atés que el génere gramatical de ciutat l'és). Et dona una certa idea del que pretenen les autoritats municipals, quins interessos tenen. Nevers és germana de la sueca Lund i de la tunisiana Hammamet, totes dues presents en un parell de pel·lícules ben recomanables. Respectivament, Fresas salvajes, d'Ingmar Bergman, i El paraíso ya no es lo que era, de Francesc Betriu. No deu ser casualitat el lligam cinematogràfic. 

Fotografies d'Ismael Vallès.

dilluns, 15 de febrer de 2016

La sierra de Madrid?

Madrid, la capital i els pobles de l'àrea metropolitana, han inventat eixa denominació per a referir-se a la serra de Guadarrama principlament. Dic principalment perquè altres zones boscoses, com ara el hayedo de Montejo, també es troben incloses en eixa inexistent sierra de Madrid. Hi ha protestes de moltes comarques per l'apropiació indeguda. A més, és una manera molt grollera de carregar-se la toponímia, un bé, al meu entendre, que s'ha de protegir. Una cosa pareguda passa amb el Levante que també s'han inventat.

Tot i aquestes consideracions, jo he visitat Guadarrama en alguna ocasió. Faré esment en aquest article a l'estada d'uns pocs dies a Navacerrada, fent ús de la residència de temps lliure. Des d'allà vam fer escapades a diferents localitats i vam fer passejades per la muntanya.

El poble de Cercedilla no té res d'especial per a ser descrit. Sembla que l'aglomeració turística l'ha vulgaritzat. Podem salvar l'església de Nuestra Señora del Carmen, que té una façana amb llistons de fusta, com tenia la mateixa residència on m'hostatjava, segons la fotografia que ocupa tota la paret de la recepció. Em fa l'efecte que eixa fusta era el revestiment típic de la zona quan es construïa bàsicament amb els materials que es tenien a l'abast. Em va fer recordar la polonesa Zakopane. No sols per la fusta, també perquè aquesta localitat de la regió de Podhale era lloc de trobada d'artistes. Cercedilla ha acollit unes quantes personalitats de les lletres, les arts i la ciència: Ramón y Cajal, Sorolla, Luís Rosales, Carmen Martín Gaite, Josefina Aldecoa... 

Quan diem Navacerrada ens referim al port que separa les províncies de Segovia i de Madrid, però Navacerrada també és un municipi. Viu de la neu, de la temporada d'esquí, malgrat no ser un espai net com s'ha d'exigir a un lloc de tanta concurrència turística. No hi ha (si més no quan vaig estar-hi fa uns anys) cap contenidor ni cap paperera ni als peus de les pistes ni a l'aparcament. La gent  deixa les bosses tancades, fent xicotets munts. Pot semblar una acció cívica, però millor seria que s'emportaren les deixalles a casa. Potser el que es pretén abandonant-les és recordar a l'ajuntament o a al govern regional, segons tinguen repartides les competències, que la societat és més civilitzada que l'administració. Per a acabar-ho d'adobar, posaré un exemple i relataré una escena que vaig veure i em va sobtar d'allò més. Un cotxe de la Dirección General de Carreteras de la Comunidad de Madrid, aparcat junt a un altre  ocupat per una parella jove amb gos. Solten el gos, fa les seus necessitats, rebusca entre les bosses de fem, n'escampa la brutícia... i els del cotxe oficial fumant-se una cigarreta, tirant-ne la cendra per la finestra i rient les gràcies del gos.

Un del millors records d'aquella estada a Navacerrada és haver conegut i trepitjat els trams que es conserven d'una calçada romana, la de Fuenfría. Qualsevol dels itineraris que feu a peu per Guadarrama és bonic, però si a més n'elegiu un que combine un poc d'història, el goig és major. Un altre d'eixos millors records és el monestir de Santa María de El Paular, a Rascafría. Solament el retaule de l'altar major ja  justifica la visita, però no deixeu de mirar amb detall el cadirat del cor. També vos podeu allargar a La Cabrera i conéixer el Pico de la miel, una muntanya que canvia de color segons la llum del sol degut a la composició mineral específica de les capes superiors. Si, a més, voleu desplaçar-vos a Montejo a visitar la fageda, el viatge vos eixirà redó. Recordeu que tota la Sierra del Rincón és reserva de la biosfera cosa per la qual s'ha de reservar torn per a entrar en la fageda, una espera de mesos, però paga la pena. Tot és qüestió d'organitzar adequadament el viatge.




dilluns, 1 de febrer de 2016

Formentera

El pas del temps desdibuixa els records. Vaig estar a Formentera per primera vegada, fa poc més de quaranta anys, amb unes amigues. Tinc fotos d'aquell viatge, però no en conserve records clars. Hi vaig tornar fa uns anys (desembre de 2008) aprofitant que passava les festes de Nadal a Eivissa, en un apartament de la cala Salada. Una gran pau: només el meu marit i jo, la resta d'apartaments buits. 
D'aquest últim viatge a Formentera m'ha quedat gravat un plat de cigrons, la greixonera i una dona que es dirigia a sa casa per un caminet. La plana, el camí, la casa solitària i la mar.
Ara però, he trobat uns apunts encapçalats per la frase "He encetat una llibreta per a anotar els resultats d'una partida de cartes". No és estrany. Al meu marit i a mi ens agrada jugar a les cartes durant els viatges. Solem dedicar-hi una estona cada dia. Ens permet descansar, relaxar-nos i xarrar a l'aire lliure o a l'abric de l'interior si el temps no permet la primera opció. Aquests apunts que he citat adés, ara sols una pàgina arrencada del bloc, em permeten evocar amb certs detalls l'última visita a l'illa de Formentera. Els transcric:

Arribem al port de sa Savina. Visitem l'oficina d'informació turística i anem a la parada de l'autobús. Cap a la Mola. Puja una dona i, en baixar, ens desitja bon Nadal i bona estada però continuem caminat junt a ella atés que portem la mateixa direcció. Anem parlant i ella va explicant-nos la seua vida de vídua fins que agafa el camí, transversal a la carretera,  que la portarà a sa casa.





Em fa recordar el viatge a Rodes. En el vol d'Atenes a l'illa vam coincidir amb un home que hi residia. Ens va oferir portar-nos a la urbanització on ens havíem d'allotjar ja que la seua dona venia a recollir-lo a l'aeroport i portaria el seu cotxe. Ella es va mostrar igual d'amable i vam estar parlant sobre el cine d'Almodóvar, de qui es va confessar fan número 1.




Vam acabar de fer el recorregut de la parada final de l'autobús, on havíem baixat, al far, és a dir,  arribàrem al final de l'espardenya que és l'illa de Formentera. A continuació, ja de tornada, vam dinar opíparament. Un menú de 10 euros a Can Blaiet, recomanat per la vídua illenca. Una vegada arribats a l'apartament, a Eivissa, fem la partida de cartes. Agafe la llibreta per a anotar les puntuacions  i trobe les anotacions del grec de l'avió: Kabolis Psyagiotis i tres números de telèfon.

Rellegit i copiat i tornat a llegir ara tot el que vaig escrirue, m'adone de la necessitat de prendre notes per a combatre la desmemòria. També és cert que algunes coses no tinguen, passats uns anys, massa sentit o no s'acaben d'entendre bé o, potser, no van se escrites amb èxit. Però el testimoni hi és. Supose que el que jo creia que era un llibreta per a encetar era el que quedava d'una llibreta anterior, probablement de l'escola dels meus fills, i en passar full, vaig veure les anotacions de Kabolis.

No he pogut recordar el nom del plat de cigrons ni n'he trobat enlloc cap referència. Recorde que era una cosa típica, un plat d'hivern habitual. En canvi, la greixonera sí l'he feta diverses vegades a casa. Era molt divertit entrar als forns i les pastisseries a demanar ensaïmades dures. Si la feu per a alguna persona que no menge porc, tingueu en compte que es diu ensaïmada perquè porta sagí. Per tant, hauríeu de trobar ensaïmades fetes amb oli o transgredir i fer el pastís amb un altre producte.




Vos enllace la recepta de la greixonera:
 http://ditifet-cuina.blogspot.com/2009/01/greixonera.html

He escrit a l'autora del blog DIT I FET per a demanar-li permís i molt amablement me l'ha donat per a enllaçar la recepta i la foto.

----------------------------------------

Les dos primeres fotos són d'Ismael Vallès, de desembre de 2008.