dilluns, 18 de novembre de 2019

Contratemps, de Marisol González Felip

CONTRATEMPS  és un bellíssim poemari de Marisol González. És de mides agradoses, el tens a gust entre les mans. La portada, les solapes habituals amb una certa informació, els crèdits, l’índex... tot s’ha de mirar bé abans de començar la lectura dels poemes, estem davant d’una gran obra i ens hi hem d’acostar amb calma i amb la litúrgia que cada persona acostume.
Jo no sé si estic massa d’acord amb el que diu la contraportada, que si és una crònica personal i tal.  Deixem estar, ja per fi, la famosa pregunta de què hi ha d’autobiogràfic en el que escrivim. Què hi ha? Doncs, TOT. Les nostres lectures, els nostres pensaments, desitjos, vivències,  anhels, converses, experiències, invencions, pel·lícules, audicions musicals, coneixements… tot plegat s’aboca en el que escrivim.
CONTRATEMPS  és un poemari per a gaudir mot a mot on res, al meu parer, no s’ha deixat a l’atzar, tot està encaixat meticulosament.  De vegades, mentre llegia pensava que  el llibre és com un gran haikú, un bloc perfecte.
Hi ha una curiositat al principi del llibre: Marisol ens dona les dos definicions del Diccionari Normatiu Valencià, el que ella va contribuir a crear, del mot contratemps. M’agrada. És com dir: parlaré d’açò i sé del que parle. Manel Alonso, en el seu blog, quan feia el comentari sobre  Suite de València també explica que va cercar la definició de suite. Jo he buscat alguna de les paraules que usa Marisol en Contratemps. El diccionari és una eina fantàstica, et procura aspectes que potser s’escaparien en una lectura superficial.
Tornem a les pàgines de CONTRATEMPS. Es reparteixen en dos cossos:  PARÈNTESI, on quasi tots els poemes, dels XXXI que hi ha, acaben amb els últims versos tancats entre parèntesis i CONTRATEMPS, que dóna nom al poemari i que és d’extensió més curta, són 6 poemes.
En Parèntesi Marisol empra una cita general, un vers d’Idea Vilariño, una poeta uruguaiana que també s’ha dedicat a la docència: ESTE DOLOR DE FUEGO QUEMANDO MIS PAREDES. Marisol ens avisa: llegirem sobre el dolor. De fet, allò que està tancat entre parèntesis és el clam, la queixa, però també la determinació, més gran.
En aquesta primera part trobem referències molt actuals de la vida quotidiana; mail, alprazolam, paracetamol, suite, Oysho, moleskine. És una conjunció magistral: la categoria dels versos acullen veus de cada dia, i a més barbarismes i noms comercials, amb una normalitat enriquidora. No destorba llegir-los, ens situa amb precisió en el món que Marisol vol descriure, que ens vol transmetre.
Per a fer-vos esment a, diguem-ne, la línia narrativa del poemari, voldria citar el poema VII, pagina 17: Cinc de gener i les sabates buides de tu, que conclou amb la ràbia de Queda’t amb la dignitat que albire des de les meus pupil·les d’herba. També el XIV, pàgina 24, Devores el sopar i el silenci, que conté una queixa: Tristament t’he de dir que em fagocites el cor i el misteri dels poemes. Atenció als estellesians adverbis acabats en –ment. Veureu que al llarg d’aquesta primera part Marisol descriu moltes emocions diferents. Ja dic, és un poemari bellíssim.
S’ha d’haver llegit molt i escrit molt per a poder aconseguir un llibre així. La gran cultura de la nostra autora la du a marcar el poema XIX, pàgina 29,  La ferida sura en un riu obscur, com a Simfonia moldava. Ella diu o pensa riu i el seu cervell li porta aquest poema simfònic, dels 6 que formen La meua pàtria, que el compositor txec Bedric Smetana va dedicar al riu Moldava. Les referències musicals són constants, com també ho són les del món marítim, de navegació. L’últim vers del poema XXXI, pàgina 43, Vés-te’n, crisàlide de foc, acaba amb un Jo abandone la travessia. És com si concloguera el viatge per la mar de sentiments que ens ha oferit l’autora. Però, no. Ens queda guarir la ferida.
En CONTRATEMPS, la segona part,  la cita pertany a l’argentina Alejandra Pizarnik, ESCRIBIR UN POEMA ES REPARAR LA HERIDA FUNDAMENTAL. Segon avís: superació del dolor.
Conté els poemes (Des)estructures, Teoria dels naufragis, València-Bloomsbury, Criatura, Manikarnika i Malson. A través dels quals, dels 6, anem a fer la darrera travessia superant naufragis. Aquesta segona part és un gran colofó. De fet, ja ho he dit, el segon poema és Teoria dels naufragis, que comença així Tots els naufragis tenen una ferida en coberta i continua més avall hi ha naufragis sense rèquiem i sens crits.
Trobem també la referència a un dels cercles literaris i intel·lectuals més prestigiosos, el de Bloomsbury, justament el poema dedicat a la jove poeta d’Oliva Àngels Gregori.
Criatura, personalment, em  recorda a Georges Moustaqui. De vegades necessitem una cançò per a acabar d’explicar-nos el que sentim. Aquesta seria la de L’homme au coeur blessé. La critaura de l’hivern ferit, en paraules de Marisol.
Manikarmika, dedicat  in memoriam a Joan Baptista Campos,  l’escriptor castellonec i gran viatger que ens va deixar fa uns anys. És un poema molt sentit on he volgut veure un homenatge a la faceta viatgera de Campos.
I arribem a MALSON: Com una síncope de llops i diapasons.... , pàgina 52, que acaba amb dos versos que esdevindran inoblidables per totes les persones que el gaudisquen:
AL CAPDAVALL POTSER NO FOU UN MALSON
SINÓ UN MAL FOX AMB EL CLARINET DE VIDRE

dimarts, 5 de novembre de 2019

Paralaje, de Teresa Jurado Lanzuela


Faig referència en aquesta entrada a la presentació del llibre del títol. En vespres electorals convé llegir poesia i reflexionar.





Teresa i jo ens vam conéixer l’any 1972. Vam fer lliga des de bon començament potser perquè ja en primer de carrera totes dues  treballàvem, cosa que movia alguns temes de conversa. Després per l’afecte mantingut any rere any. Els nostres domicilis familiars i laborals han anat en paral·lel. Ens hem ajuntat a Intramurs, Trànsits, Campanar i de nou a Intramurs. Així que durant dècades no he deixat d’estar en contacte amb la intel·ligència, la mirada crítica, la bondat, la generositat i l’anàlisi encertada de Teresa.
Quan em va mostrar el mecanoscrit que, grosso modo, és avui el llibre, no em vaig sorprendre, em vaig emocionar de pura admiració. Eixos poemes només podien ser d’ella.
El títol que els agrupa, PARALAJE, ens dóna molta informació. Paral·laxi, és la variació aparent de la posició d’un objecte, especialment un astre, quan canvia la posició de qui observa. Teresa  enfoca la seua mirada i ens la mostra tot respectant, per paral·laxi, que cada persona lectora varie la mirada.
En obrir el llibre trobem la dedicatòria. Als pares i als oncles materns: Pepe i Tonín. Pepe era el pensador de la família, el de la ironia i l’humor engrescador. Tonín, l’escriptor. Heus ací dues influències claríssimes de la nostra poeta. Com a curiositat, vos dic que l’any 2008 l’Ajuntament de Villar del Arzobispo encara va reeditar l’obra de teatre LA ROSA DEL MOLINO, d’Antonio Lanzuela.
A banda de  remarcar el títol i la dedicatòria, com acabe de fer, també vull dir que així com hi ha gent que utlitza les cites d’altres autors com si tirara un grapat d’arròs als coloms amb l’única intenció d’aparençar una erudició que no té, la nostra poeta marca les divisions que fa al llarg del poemari  amb cites exactes, aclaridores, adients al que pretén dir a continuació amb els seus versos, cites que coneix bé i que van des dels clàssics grecs (Plutarc) a l’actualitat (la nicaragüenca Gloria Elena Espinoza de Tercero). Homes i dones de la literatura i de la filosofia de gran influència en el pensament contemporani com és el cas de Zygmunt Bauman.
Per  a acabar, reproduiré el poema LX, l’últim, que per a mi és una declaració que tanca el llibre com a conjunt conceptual:
Y del sentimiento y la idea
Enroscados a la palabra
Surge la poesía
Gràcies Teresa, per donar-me l’oportunitat d’acompanyar-te el dia de la presentació del teu primer llibre.

dilluns, 21 d’octubre de 2019

SABINA Y MARTÍN, de Francesc Català Gorgues


Després d’una pausa llarga, torne a publicar en aquest espai amb un comentari sobre el llibre citat en el títol, editat per Talón de Aquiles, la portada del qual podeu veure a continuació:



L’autor és valencià. Ni més ni menys que va nàixer al carrer de Na Jordana, quan encara naixíem a casa. Ha exercit de mestre a diferents pobles i ciutats de la nostra geografia, entre ells, Titaguas, Aras de los Olmos, Calles i Tuéjar. Això junt amb els seus lligams afectius amb Chelva expliquen, en part, el llibre. Ha publicat relats i poemes, pels quals ha sigut guardonat, i articles de premsa. És redactor de la revista social i cultural La Fénix Troyana
En començar a llegir Sabina y Martín, em van vindre a la memòria tres obres literàries. La primera va ser El impostor, de Javier Cercas, perquè tots dos autors expliquen fil per randa les converses, circumstàncies, encontres, coneixences, documentació, entrevistes, arquitectura literària, etc. que els porten a fer el llibre. Diu Català (pàgina 13): “Este libro es una novela pero no lo es. Un libro de relatos pero tampoco. Este libro guarda poesía pero no es un libro de poesía. Este libro es una crónica de un tiempo pasado pero aún presente. Aunque tampoco es eso, ello sería inexacto”.
Què és aleshores? Literatura, tout court.
També recordí Viatge al final del fred, de Joan Francesc Mira, que tracta una història de maquis a la comarca del Serrans i que conté un diari i altres recursos literaris o coincidències argumentals que fa servir Català.
La tercera obra que evocava cada vegada que descobria els coneixements de Francesc Català sobre la flora que descriu, i la natura en general, ha sigut LA SEGA, de Martí Domínguez, que també parla del maquis, els amors i els masos en aquest cas al nord del territori valencià.
No penseu que estic dient que hi ha molta literatura sobre este tema (i això que no he dit res d'Alfons Cervera), sempre estarà Billy Wilder per a aclarir-nos que l’important no és sobre què parles, sinó com ho contes. Si no fos així sols tindríem una pel·lícula de l’oest, una de policies, una d’amor, etc.
El que conta el nostre benvolgut autor és la història de Sabina i Martín, dos joves que van junts a escola amb Don Genaro, un mestre republicà de fortes conviccions pedagògiques que inculca l’amor per la literatura a Sabina, aspecte que en gran part del llibre és molt rellevant, com rellevant és que, al meu parer, el mestre, seguidor de Freinet, és la tercera persona protagonista. Dic persona perquè la natura també l’és.
Es tracta d’una obra ordenada en nou parts molt diverses: la veu del narrador, la de l’autor (de vegades coincideixen totes dues a causa de la gran implicació emocional i ideològica de Francesc), el diari de la protagonista, la reproducció del contingut dels articles d’un periodista anglès... És molt curiós que la vuitena part, dita Tiempo actual, i l’última estiguen dedicades a incloure la transcripció d’unes notes manuscrites que Sabina li lliura a Francesc Català a través de la seua néta Monique quan es trasllada a Chelva per a assistir a la presentació de la primera edició del llibre. És obvi, doncs, que Català ha enriquit el llibre. Em fa l’efecte que si no en fa un de nou, a cada nova edició afegirà algun capítol. És un home tan honrat i generós que no defuig mostrar al públic les seus troballes.
Així doncs,  a partir del relat propi que inclou Francesc Català al començament del llibre ja coneixem grosso modo la història que ens trasllada: una parella d’enamorats que se separa a causa de la situació política i  que es retroba efímerament anys més tard. No és poca cosa. Torne al cinema per a explicar-ho. Contava Alfred Hitchcock que una nit mentre li venia la son va tindre una gran idea i es va alçar per a anotar-la. L’endemà va llegir la nota: “Xic coneix xica”. És a dir, de nou, la importància rau en com ho contes. Francesc Català ho fa amb gran profusió de recursos literaris amerats per la passió envers la seua terra, la història i, per damunt, de tot l’amor pel magisteri.
En definitiva, un llibre de mestres: l’autor i el protagonista. Lectura molt recomanable.

diumenge, 13 de maig de 2018

LA BIBLIOTECA DE PAIPORTA

El proppassat dia 4 de maig vaig tindre l’oportunitat de presentar el meu últim llibre, L’Europa que he visitat, a la biblioteca de Paiporta, un edifici poc sostenible des del punt de vista ambiental i molt incòmode per la falta d’aïllament acústic. Sembla que l’actual corporació municipal vol revertir aquesta herència, inaugurada un parell de mesos abans de la formació del nou govern.

Ara bé, vaig quedar molt gratament sorpresa per la professionalitat i l’amabilitat de les persones que es fan càrrec del que veritablement importa: els llibres. Vaig conèixer Paloma Puchades, la bibliotecària, una jove plena d’idees i projectes que, n’estic segura,  enllestirà amb èxit en benefici de la lectura i de la gent de Paiporta.

L’acte de presentació  va ser una lliçó de protocol. El protocol està creat per a entendre’s, perquè cada persona sàpia què ha de fer en cada moment i això és aplicable als semàfors, a l’ús dels coberts o a les salutacions i presentacions personals. A la biblioteca de Paiporta, en primer lloc es presenta la bibliotecària i ens dóna la benvinguda. A continuació la regidora Teresa Verdú explica en què ha de consistir l’acte i dóna la paraula a l’alcaldessa, Isabel Martín, que m’acompanyà en la taula i em va presentar abans que jo parlara del llibre.

Vos semblarà que és habitual el que conte. Doncs, no. No van dir res que no fóra precís ni, cap de les tres, van recórrer als tòpics que ameren, de vegades grollerament, aquestes activitats. Per si no és prou, cal que faça esment a l’informàtic que, amb una facilitat  proverbial, va fer funcionar a la perfecció (situació que sol ser la contrària en la majoria de llocs) la projecció de fotografies amb què acompanye les presentacions de L’Europa que he visitat, atés que l’editorial no ha posat en el llibre ni una foto ni un mapa, cosa que sobta en un llibre de viatges.

Així que estic ben contenta d’haver sigut acollida per l’alcaldessa, la regidora, la bibliotecària i l’informàtic i els reitere el meu agraïment. També torne a donar les gràcies a les amistats que em van acompanyar i a la gent de l’associació El Barranc  que van tindre l’amabilitat d’escoltar-me.



dimarts, 1 de maig de 2018

Mujeres de Roma (Heroísmo, intrigas y pasiones)


Dimecres passat vaig tindre la satisfacció de presentar el llibre Mujeres de Roma (Heroísmo, intrigas y pasiones), d'Isabel Barceló Chico en la Llibrería Gaia-Benimaclet, de València. Atés que és un text molt interessant des de diversos punts de vista, especialment el feminista i l'històric, i  de l'alta qualitat literària, vos oferisc a continuació la meua intervenció amb la intenció d'animar-vos a llegir-lo.



"Gracias a todo el público por venir, a Lola Samper por ceder su espacio para un acto literario más y a Isabel Barceló por haberme encomendado esta presentación, tarea que acepté sin dudar por el afecto y la admiración que le profeso. 

Hemos venido a presentar su,  por el momento, último  libro, MUJERES DE ROMA (Heroísmo, intrigas y pasiones), pero conviene que recordemos la figura de la autora, cosa que nunca está de más por mucho que creamos conocerla.

Isabel es de Sax, licenciada en Filosofía y Letras, conferenciante, directora o escritora invitada en grupos de lectura. Autora del blog Mujeres de Roma, ha publicado artículos y relatos cortos, obras para la divulgación del patrimonio, como Descubriendo tesoros y Valencia. Guía de Valencia y su provincia, con Alejandro Lillo. Tope secreto. El secuestro de la luna, un texto juvenil que se encuentra en Amazon. Las novelas históricas: Dido, reina de Cartago y La muchacha de Catulo. En la colección de Mitología de la editorial Gredos: Las flechas de Eros, La ira de Medea, La fundación de Roma, Orfeo desciende a los infiernos y Perseo y la mirada de Medusa.


Podría añadir mucho más, pero creo que es suficiente para saber ante quién nos encontramos: una mujer feminista, una excelente escritora y una  gran lectora. Esto último es muy importante: si una persona que se dedica a escribir (y más sobre épocas pasadas)  no lee, no se documenta. Y si no se documenta puede errar. No es el caso de Isabel.

En el año 2004  solicitó, y le fue concedida, una beca Valle Inclán del Ministerio de Asuntos Exteriores. Eso le permitió disfrutar de una estancia de seis meses en la Real Academia de España en Roma  que aprovechó para mejorar y aumentar sus conocimientos y, por tanto,  documentarse sobre este libro que hoy presentamos.
Como suelo hacer cada vez que doy a conocer un libro, lo describiré.  No es trivial esto. Si la autora incluye  índice,  prólogo, etc. está diciéndonos cómo quiere que lo leamos, está ayudándonos a centrar el foco, nos dirige a sus objetivos. Es legítimo, está en su derecho y, además, se lo agradecemos.
El libro es bonito, de buen papel, fuente amable para ojos cansados, dan ganas de acunarlo. No sé si habrá aquí alguien de la editorial Sargantana, en todo caso, enhorabuena por el objeto-libro y sobre todo por la elección de autora y obra.


Abrimos el libro y tras las afectuosas dedicatorias, nos viene el índice de los 18 capítulos, que curiosamente sólo contienen en sus títulos el nombre de tres mujeres. Isabel nombra los capítulos según le conviene por los temas que como cerezas va entrelazando. Otra buena idea para ayudar en la lectura.

A continuación, leemos el prólogo de Carlos García Gual, catedrático de universidad, escritor, traductor, crítico literario, especialista en antigüedad clásica, académico de la lengua... Un prologuista de prestigio para un excelente libro. Dice que la narración de Isabel “puede usarse como amena y singular guía histórica de Roma”. Tiene mucha razón. Quienes no conocemos la ciudad como nuestra querida autora, no nos hemos podido resistir a situar en un plano, en un mapa,  todos los itinerarios de que habla, los lugares que cita, los monumentos que nombra,  a pesar de los inconvenientes por la transformación de la ciudad tras tantos siglos de existencia. Cuando volvamos a Roma la veremos con ojos entrenados o llevaremos el libro en las manos para para que las visita sea bien jugosa.


Seguidamente encontramos una Introducción de la propia Isabel donde ya centra el objetivo de este trabajo: “rescatar a las mujeres de su secular olvido”. Claro, hemos de tener en cuenta que la historia ha sido contada por los hombres. Me gustaría hacer ahora una sugerencia personal: procuremos no juzgar con el feminismo de hoy a las mujeres  que aparecen en el libro. De hecho Isabel no lo hace: describe, contextualiza y acompaña. Recuerdo que cuando presentamos en la Intersindical Valenciana Dido, reina de Cartago, a cargo de las catedráticas (ahora ambas eméritas) Carmen Aranegui e Isabel Morant, ésta explicó que las mujeres que no podían obviarse aparecían reflejadas en la historia conforme convenía a la moda de la época en que se referían a ellas. Ponía el ejemplo de la reina Católica: ejemplo de virtud para el franquismo. Pero aparece en la historia, era reina de Castilla. Las que rescata Barceló del olvido o el maltrato histórico pertenecen a todos los ámbitos sociales: desde esclavas a reinas.

Tras los 18 capítulos que conforman  el cuerpo del libro, Isabel nos ofrece un índice alfabético de las mujeres que nos vamos encontrando durante la lectura, mujeres pertenecientes a épocas diferentes, podríamos decir que a todas las épocas,  desde   Rea Silvia (muy querida cuando la seguíamos en el blog), del siglo VIII a.C.  a Anita Garibaldi, del  XIX. Además nos ofrece otro índice, éste cronológico, de acontecimientos históricos.

¿Recordáis que os decía al principio que es de agradecer esta manera de ofrecer el libro? Mirad si nos lo pone fácil. Isabel quiere que la leamos,  quiere que nos guste lo que escribe, nos lo ofrece con toda generosidad. Viene al caso eso que dicen muchas autoras, y autores,  que escriben las novelas que a ellas les gustaría leer. Ya intuimos cómo le gustan a Isabel los libros.


También he señalado la importancia de la lectura en la vida de nuestra autora y he repetido lo acertado de la documentación. Fruto de ello tenemos una bibliografía básica que separa, para mejor entendimiento,  en fuentes antiguas y fuentes modernas. No se puede pedir más. Isabel nos muestra sus fuentes, nos pone en las manos los libros que ella ha leído, nos dice que, aunque novelados, los hechos tienen base documental, de ciencia histórica. Por eso decía antes lo importante que es leer, saber más de lo que se escribe. De lo contrario, puede pasar  que en una novela leas que los olivos  son caducifolios. Se ha de leer y… salir al campo.

El último apartado está dedicado a los agradecimientos, los suyos, claro. Los nuestros vendrán cuando acabemos el libro y nos lo llevemos a Roma.


 Esta narración de más de cuatrocientas páginas  con una prosa elegante, una adjetivación precisa y un ritmo que te hace pasear por sus páginas con placer, contiene mucha información. Por eso es muy importante toda la ayuda que nos prestan los complementos al texto principal que acabo de describir. Pero no os debéis de preocupar, Isabel cuenta un hecho histórico, describe un recorrido o habla de una leyenda en un capítulo y, en otro, hace referencia a lo mismo por el motivo que conviene a la narración. Entonces nos damos cuenta que lo hemos aprendido, que lo recordamos muy bien porque ella lo ha escrito magistralmente y porque nos ha ofrecido los instrumentos necesarios para ello. 

Una de las cosas que más me ha llamado la atención es que nunca empieza un párrafo de la misma manera. Huye de los gerundios y de los adverbios acabados en mente. Eso es algo muy trabajado, se necesita mucho oficio para no repetir. En cambio sí usa en muchas ocasiones mas en vez de pero, cosa que le da al texto una cierta pátina antigua, otro elemento que nos permite mantener la inmersión histórica.

Ahora bien, se ha de destacar la descripción de los sentimientos. Se va viendo a través de todo el texto, pero me apetece señalar cómo nos describe la decepción de la cortesana Imperia, en el capítulo 5: Ribera de amor y muerte. Magistral. Un gran oficio, repito, el de nuestra Isabel romana.


Viajamos desde la Roma protegida por una empalizada a una amurallada a otra destruida y así hasta la actualidad porque aunque acabe de hablarnos de mujeres en el siglo XIX, las referencias al día de hoy para explicar bien dónde se encontraba tal puerta o tal monumento o tal residencia o dónde se produjo tal hecho son habituales. Isabel nos lleva de la mano a lo largo de todo el  libro. Nos hace entrar a la ciudad por la via Apia, como ella dice en la primera frase con una gracia elegante y contenida : “De todos los caminos que llevan a Roma, el de mayor prestigio desde la antigüedad”. Nos da a conocer puertas ya inexistentes y colinas, ahora desfiguradas, tanto en una margen como en otra del Tíber, el respetado y temido padre Tíber de la antigüedad. Nos muestra la importancia de las matrona y los valores que custodian. Nos habla de la isla tiberina. De los peregrinos que visitaban la tumba de san Pedro. De las fiestas, algunas relativamente reconocibles por sus modificaciones y adaptaciones cristianas. De leyendas, mitos, hechos históricos… Todo ello protagonizado por LAS MUJERES DE ROMA y de Isabel Barceló Chico

Dolors Jimeno
25 d’abril de 2018
Librería Gaia de València"

Fotografies de Rafael Lillo.

dijous, 1 de març de 2018

Kiruna


Tornàrem  de les Lofoten al continent a través del portet de Skutvik, passàrem les serres que separen Noruega de Suècia, dites Alps escandinaus, i visitàrem Kiruna, una ciutat que data de finals del segle XIX i que té una església votada per la gent sueca, l’any 2001, com el monument més bonic del país. Una dècada més tard, nosaltres vam visitar aquesta curiosa i menuda ciutat (ací baix l'edifici de la biblioteca).


Suècia habitava la meua imaginació com un territori gran, esclarit, fred, amb molta llum. El país de Selma Lagerlöf i el seu Nils Holgersson;  de Maria Gripe i tots els contes  que li  van llegir el meu fill i la meua filla; dels Bergman del cinema  i de Fresas Salvajes, la pel·lícula on encara es pot veure que els vehicles circulen per l’esquerra. Més recentment  del Tetrabrick; Ikea i Jens Lapidus.
Els samis ja coneixien des de fa molt de temps que les muntanyes de la regió Kirunavaara i Luossavaara, al nord del país, eren curulles de mena de ferro però fins a finals del segle XIX, quan la tecnologia ho permeté, no es va obrir la mina de Kiruna. Això comportà la creació de la ciutat de Kiruna, la més septentrional de Suècia, per damunt del cercle polar,  i la construcció del ferrocarril que permetia el transport del ferro a dos ports: Lulea, al Bàltic,  i Narvick, al Mar de Noruega. Tant Noruega com Suència  es van entendre  pel bé de sengles economies (penseu en el nostre arc mediterrani).
El disseny de Kiruna és una obra revolucionària dels arquitectes Per Olof Hallman i Gustaf Wickman, que van prendre en consideració criteris geogràfics i climatològics fins aleshores no pensats. Van situar la ciutat en un turó que reduïa el fred i amb una orientació que la defensava del vent polar. La ciutat, a hores d’ara, està en vies de ser traslladada perquè l’extracció de mineral va minvant el subsòl. De fet, alguns dels edificis originals, en moments anteriors al present, ja han sigut canviats de lloc  a fi i efecte de fugir d’alguna probable solsida.
Entre eixos edificis, destaca, com he dit al principi, l’església, construïda en la primera dècada del segle passat per Wickman. L’exterior sembla de fusta, però no l’és. 


Les façanes tenen una decoració d'escates de peix que afavoreix que la neu no s'hi retinga.



L’edifici principal i els annexos ocupen un jardinet de nova creació molt agradable amb caminals enllumenats. No oblidem que estem en la regió de Lapònia i tenim dies molt curts i una foscor absoluta de més d’un parell de mesos.


L’interior és impressionant. Tot de fusta. Sembla xicotet però té una gran capacitat. Ambientat per uns llums ben dirigits on cal i amb catifes i altres teles de dibuixos d’artesania lapona. Ara bé, té un retaule que només es justifica per l’artista: l’aficionat príncep Eugeni, fill del rei del moment.





Fotos: Ismael Vallès.

dijous, 1 de febrer de 2018

El Loira

Fa uns anys vam anar a Amboise i vam visitar el seu  castell, un dels molts que acompanyen el curs  del Loira. No volíem  fer un recorregut sufocant i veure un castell darrere d’un altre. Sempre he pensat, i continue fent-ho, que resseguir un riu, acompanyar-lo del naixement a la desembocadura és un viatge molt bonic, però visitar   un nombre gran de castells, per molt a la vora del riu que estiguen,  no seria convenient per a gaudir amb comoditat del viatge.



A més, també pense que França és el territori que necessàriament hem de travessar per a dirigir-nos a qualsevol altre país d’Europa i que, per tant, tindria més oportunitats de conèixer les desenes de castells. Unes fonts en citen 80 i d’altres, entre 40 i 70, segons compten els que toquen les ribes o no. En general tots són renaixentistes, alguns d’origen anterior. L’estiu de l’any 17, de nou camí de Suïssa,  en volíem visitar un o dos més. Així ho vam fer. Tocà Chambord.



El castell dels castells, el palau dels palaus, la residència del rei en la vall dels reis. El va manar construir Francesc I com a espai de lleure. Arquitectònicament és d’un gran interès: des de la influència de Leonardo da Vinci a la intervenció dels millors mestres de la construcció fins que Lluís XIV donà l’obra per acabada. És una unitat harmònica que es conserva en molt bon estat, igual que l’entorn de boscos, gràcies a la protecció de l’estat.

La lectura de la novel·la de José María Pérez González, Peridis, La maldición de la reina Leonor, em va fer anar a Burgos, lògicament en un altre viatge,  i tornar a visitar el monestir de Las Huelgas. També em va dur, una vegada en el Loira, a Fontevraud, l’abadia que fundà Elionor d’Aquitània i que va inspirar la construcció del monestir de la reina Plantagenet castellana.



Fundada en el segle XII és la ciutat monàstica més gran d’Europa que es conserva. Trenta-sis abadesses, en general de sang reial,  n’ocuparen la càtedra. Però Napoleó la va transformar en presó, un ús que es mantingué fins 1963. Un desastre.  Un disgust. Queda molt poquet en peu en l'interior, està completament refet inclús les tombes dels Plantagenet.  És ben difícil evocar-ne el passat de tan gran abadia. La imatge que jo m’havia fet a partir del que vaig entendre durant  la  lectura de la citada novel·la es va esvair per culpa dels afegitons arquitectònics al llarg de tants segles i, sobre tot, la destrossa per a dedicar el recinte a presidi. Ara bé, França segueix un model turístic digne d’admiració cosa que fa, en aquest cas,  que fins i tot aquesta antiga ciutat monàstica continue resultant atractiva gràcies a les activitats, alienes a la història, que preparen constantment especialment per al turisme domèstic que hi va com en pelegrinatge.



dimarts, 16 de gener de 2018

Historia sentimental /Història casual


He dit moltes vegades que el millor d'aquest blog són les aportacions de la gent que el llig. Això ha passat amb molts comentaris públics i també privats que, després, he adequat en el text corresponent.

El dia 30 de setembre de 2016 publicava El mirlo blanco i Carmen Morell. Implícitament es prenia El mirlo blanco com a títol de la cançò. Error.

Ara, més d'un any després, un lector, des de Mallorca, m'ha escrit per a dir-me que havia comprat per internet el disc i m'ha aclarit que el títol és Historia sentimental.

Així que vos enllace una gravació trobada a YouTube a fi que pogueu escoltar  la gran cantant Carmen Morell i m'acompanyeu en agrair aquestes col·laboracions tan generoses.

divendres, 1 de desembre de 2017

REUS

El meu marit i jo formem part d’un grup d’amistats que es reuneix unes quantes vegades a l’any amb objectiu gastronòmic. Més o menys la cosa va així: desembre, arròs amb fesols i naps; febrer lacón con grelos; abril, xocolatada; estiu, orxata i tardor, paella. Tot això també comporta mobilitat geogràfica arreu del País Valencià. Un dia de febrer, una de les amigues ens portà una botella de vermut negre que ens va servir, amb una rodanxeta de taronja, en uns gots adequats. Ah! El vermut! Quant de temps que no en sentia parlar.


A partir d’aquell dia vaig començar a llegir sobre la citada beguda fins que un dels viatges em portà a Reus delerosa de conèixer el Museu del vermut. Com sol passar moltes vegades amb les coses que s’anuncien a bombo i platerets, em va decebre. No és pròpiament un museu. Es tracta d’un bar que manté en les seues parets l’afany col·leccionista, principalment de cartells, del propietari. Quasi la totalitat dels bars de Reus tenen una oferta turística: un got  de vermut acompanyat de papes i olives a  un preu raonable. Crec que això fa més pel consum del vermut que l'estrany espai comercial dit museu.




Però Reus és més. És la ciutat de Gaudí. Tot i que no està clar si va nàixer allí o a Riudoms, una localitat pròxima. Un altre cas com el Colom o Pasteur: se’ls disputen moltes ciutats. El cas és que, com és ben sabut, és la ciutat del modernisme. Evidentment, a una ciutat comercial tan important durant gran part del segle XIX i part del XX, la gent rica havia de competir per tenir la casa més bella i més luxosa i l’estil imperant en aquells anys ho permetia. Molt interessant,  per a saber-ne més o senzillament fruir de l’espai, és la visita al Centre Gaudí, a la plaça del Mercadal. Una ciutat per a disfrutar-la carrer a carrer, plaça a plaça, edifici a edifici.

Mentre redacte aquest text, la casualitat em visita de la mà de l’amiga Sílvia Aymerich Lemos, que presentava a Reus Preludi i corrente per a Antoni, un projecte de Versions Múltiples.  Recomane la visita a Reus, recomane la lectura del llibre i recomane conèixer el projecte de traducció Versions múltiples.


Fotografies d'Ismael Vallès


dimecres, 1 de novembre de 2017

Apicultura

Les persones, per a la seua comoditat i amb la intenció de domesticar la producció de mel (que sols es trobava accidentalment en ruscs silvestres), van idear els anomenats ruscs fixos, que construïen amb els materials que tenien a l‘abast: suro, palla, terra cuita, etc. Així, mantenien la colònia d’abelles en un lloc conegut, sense necessitat d’endinsar-se en el bosc a buscar i a recollir aquest producte que es consumeix des del principi dels temps, segons podem saber a través dels testimonis que ens han arribat. Escrits (com és el cas del metge grec del segle IV abans de Crist, que deia que la mel produeix calor, cura les ferides de la pell...). I també testimonis  no escrits, com ara les gerretes de mel que s’han trobat a  les tombes egípcies, cosa que ens està dient que a banda de conèixer i consumir mel, la població humana primitiva l’apreciava fins al punt de posar-la al costat dels cossos morts perquè es pogueren alimentar durant el seu darrer viatge. Ara, hem abandonat algunes d’aquestes creences, però encara utilitzem la mel i, a més, amb convicció ja que, gràcies als avanços tecnològics, sabem que tenen moltes substàncies importantíssimes per al cos humà i la seua salut. I, encara més. Ben a prop,  a la Cova de l’Aranya de Bicorp, tenim pintures rupestres que representen una figura humana, no saben els experts si és una dona o un home, recollint mel.

Més modernament, i com a resultat d’observacions i estudis sobre el comportament de les abelles, s’ha pogut crear el rusc mòbil, que és la caixa que tot el món coneixem i que alguna volta hem topetat passejant pel camp. Es caracteritza per tindre dividit el seu interior en uns compartiments on s’introdueixen làmines de cera que ja porten gravats els prismes hexagonals que tan familiars són a les abelles i que els permeten estalviar-se la feina de construir-los. Així, concentren els esforços en la producció, que és el que interessa a la persona, la que explota  les abelles per al bé de tota la gent  que la consumim.

Gràcies a aquest sistema, qui es dedica a l'apicultura  pot situar les caixes dels ruscs allà on vol amb la finalitat d’obtenir una mel determinada (de romer, de tarongina), de portar a cap  investigacions sobre certes malalties que ataquen les colònies... de millorar, en definitiva, els productes, ja que quan nosaltres mengem mel ens estem beneficiant també dels elements nutritius de la terra on creixen les flors que ofereixen el nèctar i el pol·len a les abelles. Aquestos insectes disposen a l’interior del seu organisme de tres glàndules especialitzades que són autèntics laboratoris químics. L’una produeix mel; l’altra, gel.lea reial (anomenada així per ser l’aliment de l’abella reina) i la tercera converteix la mel en ceraEn el cas del pol·len, les abelles fan senzillament de transportistes. Solament s'ha recollir de l’interior del rusc,  emportar-se’l i preparar-lo per al consum humà.

També s'ha de citar el pròpoli, un antibiòtic natural que fabriquen per a segellar els ruscs i aïllar-los de malalties. Les persones el podem consumir perfectament, sens cap tipus de prevenció. Ara bé, s'ha de mirar en les botigues, quan en comprem, que les etiquetes indiquen la quantitat que en porta el producte que ens volen vendre (xarops amb un 2% de pròpoli és un engany). 
           
Tots ells, tots aquests productes, aporten al nostre organisme curació, prevenció, energia, remeis... gràcies al contingut en vitamines, sals minerals, aminoàcids, proteïnes, etc. Els efectes són, principalment antibiòtics i fungicides. Cada un d’ells té un efecte més accentuat que l'altre. Dependrà, en termes generals, de la persona consumidora, triar mel o gelea o pol·len segons el seu gust particular, el preu, el tipus de preparació, la comoditat de l’adquisició, etc.  També s'ha de dir que la indústria cosmètica està utilitzant els productes apicoles per a substituir els sintètics que han produït al·lèrgies i altres problemes en les pells de les persones que se’ls han aplicat. Amb els productes apícoles no solament tenen solucionat aquest problema, també estan oferint millors i més ràpids beneficis.

Si en voleu saber més, cliqueu ací.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

ESCORNALBOU

No fa molt, escrivia sobre la importància de la Tarragona medieval. És ben sabut que l'església era poderosa i rica. En aquella època i també ara i en aquest país declarat aconfessional: observeu tots els edificis que ocupa la dita Universidad Católica de Valencia San Vicente Mártir al centre de la ciutat de València, com a punta d'iceberg, com a exemple visible, ja que el que no es veu és sempre més. Doncs, bé, la baronia d'Escornalbou depenia de l'arquebisbat de Tarragona. Una petita mostra de la riquesa clerical, en aquest cas, a tocar de Riudecanyes.



Quan parlem d'Escornalbou ens podem referir al monestir de Sant Miquel, a l’esglesieta romànica, al castell, a la muntanya i fins i tot a la col·lecció museística o Ia biblioteca que alberga i que pertanyen al Museu d'Història de Catalunya. Tant el contingut del museu com la biblioteca són obra del lletraferit Eduard Toda, que el 1911 va adquirir l’edifici del castell i s’ocupà de reconstruir-lo. Toda mantingué durant tota la seua vida l’amistat que, des de l’escola, tenia amb Antoni Gaudí. Amb ell i Josep Ribera havia elaborat un projecte de restauració per al Monestir de Poblet. És a dir, Eduard Toda i Güell sabia molt bé en què es posa quan mamprén Escornalbou.




S’ha de tenir en compte que, el 1835, els monjos que habitaven el monestir de Sant Miquel d’Escornalbou van ser expulsats a causa de la desamortitatzió de Mendizábal (un fet repetit en la nostra desgraciada història patrimonial). Degut a l’abandó en què es trobava el conjunt, Toda no només hagué de reconstruir el que s’havia perdut i de restaurar allò que es podía recuperar: hi va viure uns anys. Actualment podem visitar les seues estances a banda de gaudir de les peces artístiques que conformen el museu. Són molt curioses de veure ja que Toda va ser diplomàtic, ocupació que li va permetre viatjar arreu del món. La biblioteca conté, entre d’altres, obres seues: Toda també era escriptor.




Per si no fos prou, l’entorn és molt abellidor de passejar i les vistes des de dalt de la muntanya o des del primitiu castell són per recordar. Em fa l’efecte que la gent de la comarca hi puja de tant en tant a passar el dia i gaudir, si més no, de la natura i el silenci, especialment si puges amb la fresca del matí sense la companyia dels autobusos turístics ni, tot s'ha de dir, de les persones que obrin les dependències. L'espera, però, és agradable gràcies a l'entorn.

Fotos d'Ismael Vallès.