dilluns, 14 abril de 2014

Muro de Mariola, vila cultural

Muro és la denominació habitual de la localitat on anava el tio Pep. Però el nom també oscil·la entre Muro d'Alcoi i Muro de l'Alcoi. De les dues maneres es pot llegir a paletes de trànsit, plaques, informacions, anuncis, etc. Tot això, a més, coexisteix amb Vila de Muro. La majoria de la gent de la població interpreta que el cognom Alcoi es refereix a la ciutat veïna i no al riu que travessa el terme murer abans de dir-se Serpis camí de la mar. A ningú no li agrada tenir un poble amb un nom que semble comportar dependència d'un altre, però no és aquest el cas. Per a evitar el problema i atés que Muro, sense cap adjectiu, és el nom d'una població mallorquina, ja fa molt de temps que es demana un canvi definitiu de nom i que el poble de la plana passe a denominar-se Muro de Mariola. Quan ets al poble, mires des d'on mires, la Mariola es veu. A més, no cal més explicació que el primer vers de l'himne: "Als peus de la Mariola...".

Muro és un poble amb molta activitat. Sempre hi ha més d'una cosa a fer: conferències, excursions, rutes guiades, teatre, presentacions literàries, fires... Recentment he visitat l'almàssera de l'ajuntament, que actualment  està situat en un edifici que va pertànyer a una família benestant. És un edifici gran amb un hort amplíssim, convertit en parc públic. Conserva l'almàssera, dels anteriors propietaris, que s'ha restaurat  i on s'ha instal·lat una curiosa col·lecció museogràfica. Es pot visitar si s'acorda la cita a través de l'Oficina de Turisme. Primerament projecten un vídeo que mostra tot el procés des que es plega l'oliva fins l'obtenció de l'oli. Es tracta d'una almàssera de sang, és a dir, de tracció animal o humana. 


També es pot visitar, si s'avisa a Turisme, una botiga antiga, enfront de l'escala del temple parroquial. Ocupa el baix d'un edifici que ha adquirit recentment Juan Oriola. Aquest murer, com la majoria de les persones nascudes abans de 1973, data en què cessà l'activitat comercial, recorda haver anat a comprar allí o si més no saber que estava. En veure l'estat deplorable de la botiga, el zurdo (com és conegut el senyor Oriola), dut per un record entranyable, la va voler recuperar. El seu empeny l'ha dut a adquirir estris i tota mena d'objectes que casen perfectament amb una botiga de principis de segle XX, amb la intenció de rehabilitar-la per a ús turístic. Amb les fotos que hi ha a continuació, us podreu fer una idea de tot el que podeu veure.



A més hi ha la recreació de l'habitatge: la cuina, una sala i el menjador, amb la taula parada amb vaixella també de l'època. I molts objectes més que no vull enumerar a fi que vos animeu a visitar Muro de Mariola, on no falten botigues actuals (vins, roba, regals...)  i restaurants de primera línia.

dilluns, 31 març de 2014

Almenara-Puras i Olmedo

No fa molt vaig visitar amb un grup d'amigues i amics de passejades (tenim el costum, cada primer diumenge de mes, d'eixir a conéixer tots els racons possibles de la ciutat de València) l'exposció Villa Cornelius, la vida rural en època romana al Museu de Prehistòria. Vaig aprofitar un moment de distensió per a recomanar la vil·la romana de Carranque, que ja vaig comentar en aquest mateix blog. Aleshores una amiga va afegir la seua recomanació: la de la vil·la romana de La Olmeda, a Palencia. El meu marit i jo vam decidir aprofitar les falles per a fer eixe viatge. Ens vam posar a documentar-nos i vam saber que també a la província de Valladolid hi havia restes de villes romanes. He usat província perquè és així com solen entendre's a Castella per a referir-se al territori i per la forta presència de les diputacions provincials en la vida quotidiana dels pobles que hem visitat. Així doncs vam dibuixar el viatge i vam començar pel Museo de las Villas Romanas y la Villa Romana de Almena-Puras (Valladolid). En aquesta primera foto teniu l'entrada a l'edifici principal amb el logo MVR.



L'organització suggereix l'ordre per a visitar el complexe. Començàrem per veure el vídeo en la sala d'actes; a continuació, la casa; després, la reconstrucció de la casa  i, finalment, el museu. La casa romana és la part més luxosa de tota la vil·la, és on vivia la família propietària. El que queda actualment és el traçat de l'edifici, la separació de les habitacions i els mosaics amb què decoraven el terra. Sembla que les administracions pertinents no tenen diners per a continuar excavant i sospite que estaran molts anys mostrant el mateix ja que no podran afegir ni noves peces al museu ni noves explicacions a les troballes. És molt curiosa la reconstrucció que han fet de la casa, tot i que més menuda de l'original que representa. Així, podem veure la recreació d'algunes de les dependències. Soprenen les letrines: eren comunes, cada persona asseguda al costat d'una altra mentre parlaven o feien negocis. Ací baix teniu la reconstrucció del triclini. Com sabeu, el triclini és el moble i també l'habitació.



Quan vam acabar de veure la recreació de la casa i el museu (gran, molt ben distribuït temàticament i molt instructiu) vam donar per acabada la visita al complexe i continuàrem el recorregut que havíem previst. 

Vam visitar el nucli urbà més pròxim, Puras. És un pobliu molt menudet, sense cap interés més enllà de la contemplació del paisatge, esguitat ací i allà de parcs de plaques solars i d'aerogeneradors. Com continue la política destructiva de l'actual ministre d'Indústria aviat serà impossible veure'n més! Mireu quin taulell més encisador amb errors de puntuació i abreviacions raretes:






No vam voler donar per acabat el nostre viatge a través del a N-601 (d'obligat coneixement  per a qui mitifica la  road 66) sense visitar Olmedo. Una ciutat preciosa, una gran troballa. La frase publicitària més coneguda és la que qualifica Olmedo com a la villa de los siete sietes. Efectivament té set fonts, set places, set esglésies, set convents....




També publiciten molt la casa del seu famós cavaller, les muralles i el Parque Temático del Mudéjar. És una ciutat tranquil·la. Solament li pose una pega: fins les 11 del matí no hi ha res obert, ni el parc temàtic!


divendres, 14 març de 2014

Zakopane

Arribem a Zakopane un dilluns molt plujós. De nou els anuncis d'allotjaments barats. Misèria. Ofereixen de tot en la carretera, per bé que no he vist (ni ací ni a la resta de Polònia) prostitució com a l'entrada d'Eslovàquia des de Dresden: molt desagradable. 
A Zakopane trobàrem grans gentades passejant per la vora de la carretera que travessa el poble. Un ambient molt aclaparador: com qualsevol altra zona turística, no debades Zakopane és adjectivada com capital turística. Trobem un dels dos càmpings que hi ha a la localitat. El terra estava completament xop, així que solament vaig eixir de la furgoneta l'imprescindible. Sort que portem eixe vehicle! 
Aquesta frase actuà com una magdalena proustiana i vaig evocar un dels viatges més bonics que he fet: el d'Escòcia. Aleshores encara viatjàvem amb els nostres fills i dormíem en tenda. Quan et gitaves tenies la sensació d'estar en un llit d'aigua de tan mullat com estava el sòl. Vaig comprendre immediatament per què la majoria de les persones dels càmpings escocesos porten botes d'aigua com a calcer habitual. Recordí que una nit de llops, acampats a la vora d'un penya-segat (un emplaçament certament temerari per a un càmping turístic) vam haver d'abandonar la tenda i refugiar-nos dins del cotxe. Vam arribar a passar por, molta por: l'aigua queia amb una força que jo no coneixia i el vent la repartia pertot arreu. Ací la frase anglesa per a ploure a bots i barrals és molt adequada: raining cats and dogs. Efectivament, semblava que queien, gats i gossos del cel. De sobte una furgoneta amb les adaptacions de la casa Westfalia se situa davant de nosaltres. Els seus ocupants alcen el sostre, trauen la taula i es preparen un té. Nosaltres, xops, freds i incòmodes dins del cotxe i ells, quatre persones d'uns setanta anys d'edat, calentets en la seua Volkswagen. Just en eixe moment vam decidir que, en poder, tindríem una furgoneta. Al cap d’uns quant anys la vam poder tindre i a Zakopane ens va fer un bon servei.

Zakopane no em va agradar. No em va agradar l'entrada a la població, no em va agradar el càmping (les instal·lacions no tenien aigua calenta i a certes edats el cos no tolera la temperatura de l'aigua segons baixa de la muntanya) i no em va agradar l'ambient. La fama de Zakopane és relativament recent ja que aquesta ciutat es va posar de moda per l’interés d’un grup d’artistes a principis del segle XX. A Zakopane s'ha d'anar a fer excursions per les muntanyes de la serralada dels Tatra fora de la temporada estival alta. Pel que vaig llegir i per les fotografies que havia vist és una zona de turisme interior molt important: són les úniques elevacions en el territori de l'actual Polònia i les úniques estacions d'esquí (vam veure moltes rampes de fusta, construcció que utilitzen per a entrenar els salts). L’explicació potser és que nosaltres hi vam arribar plovent i també probablement en uns dies de depressió viatgera: quan un viatge dura entre quatre i cinc setmanes no et trobes sempre amb els mateixos ànims. En tot cas, no m’agraden les localitats preparades per a agradar perquè no són emotives, són solament boniques. D’altra banda, els meus gustos no tenen per què ser universals.

dissabte, 1 març de 2014

Una joia d'exposició


Vull parlar de l’exposició "El oro sobre la piel" la comissària de la qual, Isabel Barceló, és coordinadora també del magnífic catàleg, que recull articles de les diferents persones que han estudiat les obres exposades. Està a la venda en les llibreries comercials. 

La mostra està instal·lada en la primera planta del palau del Marqués de Campo, edifici que acull el Museu de la Ciutat, ubicat en la plaça de l’Arquebisbat, al costat de l’Almoina, a bell mig del cor de la ciutat de València.

Segons Barceló, la joia és un objecte de petita grandària i ús personal, generalment realitzat amb metalls nobles i de vegades enriquit amb gemmes i altres adorns orgànics i inorgànics. A través de les joies es manifesta la cultura: les relacions entre l'ésser humà i els déus, les creences, l'estatus social i econòmic dels seus amos, el seu ús funcional i el seu valor simbòlic. Des de l'antiguitat les joies han estat lluïdes pels seus propietaris i representades en les diverses arts.
Abans de continuar, vull recordar que ja hi hagué a València una exposició sobre joies. Va ser a la Beneficència, del 19 de desembre de 2000 al 4 de març de 2001. Es tracta de "La cultura ceñida: las joyas en la pintura valenciana, siglos XV alXVIII". Les comissàries van ser Rosa Ríos i Susana Vilaplana. En eixa ocasió es tractava només de joies representades, exactament les que podíem veure als quadres que indica el títol de l’exposició.
Ara, però, en "El oro sobre la piel" podem contemplar joies físiques i joies representades, totes de propietat municipal. Les físiques —reals, materials, exemptes— són 112 peces, joies antigues pertanyents als fons municipals. Unes provenen, datades i analitzades,  d’excavacions arqueològiques a jaciments de la ciutat de València i unes altres, de col·leccions particulars donades o adquirides per l’ajuntament. Aquestes últimes tenen dos orígens principals: la col·lecció Martí Esteve, comprada en 1951 als hereus, i la col·lecció de la filàntropa i col·leccionista valenciana Gemma Llopis Torija-Gascó. Entre elles s’exposa el Tresor de Xest.

El principal dels objectius de l’exposició és observar la presència de les joies al llarg del temps i també la seua representació en l’art: llenços, gravats, exvots, pintures,  miniatures, medalles. Aquesta presència és molt important perquè les joies despareixen o es transformen, és a dir, es perden o es reutilitzen quan no es destrueixen. Per això, sense alterar els espais expositius habituals del Museu, s’han marcat (amb unes explicacions molt interessants i acurades) totes aquelles obres dels fons exposats on apareixen joies: arracades, fermalls, collars, anells, corones, exvots.... Són les joies representades. I com a mostra entranyable de representació, també han exposat una Dama d'Elx, figura femenina amb múltiples ornaments.
Grosso modo, entre joies reals i  representades s’ofereix un recorregut que va del segle  V a. C. fins l’actualitat. 
Quan hi aneu (ho podeu fer fins a finals de maig), no oblideu pegar una ullada a les dues escultures de Ponzanelli que hi ha al pati central del palau: són les acabades de restaurar Venus i Apol·lo.

No puc estar-me de dir que l'ajuntament del cap i casal hauria de respectar les dues llengües oficials. Més fàcil: complir la Llei d'Ús. 
(Les fotos són de l'Ajuntament)

dilluns, 17 febrer de 2014

El ciclista de Częstochowa

Quan viatge porte lectura diversa. En aquesta ocasió, a banda de les novel·les, duia suplements de periòdics que no havia pogut llegir i havia anat guardant (la furgoneta tot ho porta). Recorde perfectament que tenia entre les mans un reportatge de César Antonio Molina sobre Stefan Zweig. Per a parlar del seu suïcidi, cita unes paraules de Montaigne que diuen que la vida depén de la voluntat dels altres i la mort, de la nostra. Estava jo pensant en les cites que feia Joan Fuster del senyor Montaigne, quan em va interrompre un xic francés que em saludava. Didier. Era molt pesat però interessant.  Com nosaltres, també havia anat a parar a Częstochowa fugint de la pluja. Era ciclista i estava pegant la volta a Europa. Ens va mostrar la llibreteta on anotava els kilòmetres, els pensaments, les compres, les despeses, comentaris sobre el paisatge, vocabularis... Hi vaig observar de tant en tant un coret roig dibuixat al costat de la data. Vaig deduir que eren els dies que feia l'amor. Solia dormir on li convenia per la ruta i aprofitava els cementeris (llocs on sempre hi ha aigua, ens va explicar) per a llavar-se ja que, segons afirmà i ens aconsellà, cal anar sempre net. Després de fer aquesta presentació i d'acabar-se la cervesa que bevia mentre parlava, es va disculpar i anà a continuar cosint la tenda. Era una canadenca molt menuda i una ventada li havia fet un forat. Acabà i va tornar al nostre tros per a mostrar-nos diverses coses que havia anat conservant com a record. Ens va contar que a França treballava uns mesos fins a obtenir els diners que li calien per a iniciar cada nova aventura. Quan s'acabaven els xavos, tornava a França, visitava la família i treballava de nou. Així anava vivint la seua vida vora als quaranta anys. Començà a repetir coses que ja ens havia contat. Pensí que o bé li faltava un bull o bé tenia poques coses a dir. L'endemà, quan vam eixir de la furgoneta ell encara era dins la tenda. Ens desdejunàrem, arreplegàrem i ens n'anàrem. No el vam tornar a veure.

divendres, 31 gener de 2014

Częstochowa

En passar la frontera alemanya, aproximadament a l’altura de Cottbus, les primeres impressions que ofereix Polònia són per a fer marxa enrere i no em referisc als parcs naturals de la zona, de gran bellesa. Parle de la desaparició de l'autopista, de la misèria dels venedors de baies, de l'estat deplorable de la carretera, de les persones que anuncien allotjaments, de les prostitutes, de les obres aparentment abandonades en alguns trams... pobresa i manca d'infraestructures. Fa pena pensar que una frontera que ha donat tants maldecaps diplomàtics, com ara la declaració d'inviolabilitat de 1990, no haja estat contemplada des del punt de vista de la millora de les condicions de vida de les persones.
Aviat entràrem a Silèsia, una província austríaca que Prússia s’annexionà el 1740 —fet que començà a escalfar els motors de la més tard dita Guerra dels Set Anys— i que ha passat per les mans de diversos amos. Paràrem a Częstochowa, el santuari de la marededéu, destí de molts devots catòlics (imagine que turistes com nosaltres també) de tot arreu i que amb l'adveniment de Joan Pau II esdevingué una mescla de Vaticà, Fàtima, Comillas i Lourdes. Ni la meua amiga Isabel Pla ni l'amiga de la meua filla, Katarzyna Dominiak (totes dues ens van fer una llista amb recomanacions), m'havien advertit contra aquest punt de pelegrinatge. M'arribà a fer por veure la gent agenollada, resant amb un fervor malaltís fent-se colps de pit,; l'obscenitat de les parades venent tota mena d'articles; la veneració a Joan Pau II... i parlen dels fonamentalistes islàmics... i temen les mesquites.... Això però va ser el primer avís: al llarg de tot Polònia ens trobaríem unes manifestacions desbordants de catolicisme. A qualsevol racó de qualsevol ciutat o poble, hi ha una figura, una fotografia, una estampa del papa polonés. Sembla que ja l'han fet sant, que no necessiten els tràmits vaticans. Solament en una parròquia, una, vam veure un retrat de Ratzinger, el nou papa, tímidament enganxada al tauler d'avisos.
El cas és que no en vam fugir perquè després de quaranta-vuit hores de pluja, havia eixit el sol i feia una temperatura molt adequada per a llavar i eixugar la roba. Ens va costar una miqueta trobar el càmping: és un poble molt menut enfollit pels allaus de visitants amb autocars, cotxes i tota mena de vehicles que necessiten aparcar. A tot aquest embolic mòbil s'ha d'afegir les paradetes, la majoria de les quals entrebanquen, quan no impedeixen, el pas per qualsevol carrer. Per fi, una dona molt amable ens va fer seguir-la i arribàrem al càmping. Mentre el meu marit condueix molt pendent del cotxe guia, jo vaig observant la gran quantitat de monges i de capellans que hi ha pertot. Tots els carrers tenen noms de sants o de cardenals. Finalment, ens vam poder asseure a la nostra parcel·la. Era un càmping molt gran i amb molta ombra. Sentíem cants religiosos. Vaig parar atenció i vaig arribar a la conclusió que eixe espai tan ben conservat devia haver sigut una casa de colònies i que havien habilitat una certa extensió per a acampar tot i que encara mantenien els edificis per a allotjar grups nombrosos de persones, probablement en pelegrinatge per a visitar la mare-de-déu negra.

Nota: Aquest viatge va tindre lloc l’estiu de 2005.

dimarts, 14 gener de 2014

Sot de Chera

Aquesta població és probablement un del llocs d'estiueig més conegut entre la gent de València. També, el poble i la zona, són un clàssic de l'excursionisme. És molt interessant llegir el que en diu J. Soler Carnicer en el primer volum de  Rutes Valencianes (Papers bàsics 3 i 4). Crec que encara es pot trobar la publicació.


A més, el  2007 es va crear el Parc Natural de Chera-Sot de Chera que acull també la seu  del Parc Geològic de Chera. És un lloc d'aigua (riu Sot o Reatillo) i un lloc d'alt interés geològic.


Es tracta de la dita València xurra, la que parla castellà per la situació geogràfica. Vaig visitar la zona no fa molt. És molt agradable. Hi trobes vinyes, garroferes, ametlers i fins i tot tarongers (ja he dit més amunt que és un lloc d'aigua com indica el significat dels topònims). Hi pots fer senderisme, pesca, escalada, gaudir de la flora: impressionants els baladres que del no res poblen el barranc de La Hoz. 

Al caliu de l'embassament de Buseo es va construir una zona de serveis (pic-nic, acampada...) al llarg de la pista que du al pantà. Puc donar fe que estava plena, que hi havia molta gent que passa allà els caps de setmana amb la tenda de campanya gaudint de la natura. Vam veure grups de persones que feien excursions nocturnes, amb llanternes. Unes altres, amb prismàtics, observaven tot el dia les aus que solquen el cel.

Una de les coses que hi vaig aprendre és que la presa de Buseo es va construir entre 1903 y 1915 en el curs del riu Chera per a ús agrícola. Durant la seua construcció es va redactar el pla hidràulic de 1912, que va dur a la construcció de l'actual pantà de Benaixeve, ja amb producció d'electricitat.



Actualment el pantà de Buseo, menudet, és un atractiu turístic més de la zona. No deixeu de visitar Chera i Sot de Chera, pobles amb moltes fontetes i llavadors. El trajecte és molt bonic, molt tranquil; les zones d'acampada estan ben dotades; si aneu durant la tardor veureu caducifolis, no molts, però els suficients per a alegrar-vos la vista amb els colors de la natura.

Fotos: Ismael Vallès (http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/ i http://ismaelvalles.blogspot.com.es/)

diumenge, 15 desembre de 2013

L'oli nou

Des de fa unes dècades quan, per matrimoni, vaig començar a anar a Muro, m'agrada molt sentir converses sobre el món de l'oli. En les comarques olivareres viuen durant els mesos de novembre i desembre pendents de l'oli i de les olives. Unes es pleguen més prompte que unes altres segons el grau de maduració, la varietat, la situació del bancal i fins i tot la disponibilitat familiar per a fer el treball de recollida i trasllat a l'almàssera. 



He sentit a dir que l'oli s'ha de deixar reposar unes mesos, fins allà febrer o març, a fi que perda la fortor. Per tant, s'havia d'allargar el consum de l'oli vell malgrat tenir-ne ja a casa el nou. Ara, però, amb l'interés generalitzat per la nutrició i l'expansió del consum de productes ecològics, es prefereix consumir l'oli acabat de fer. Com més recent més propietats té, també organolèptiques. Gràcies a les converses que hem anant sentint enguany i les informacions escrites que hem recollit, el meu marit i jo decidirem anar a comprar l'oli la setmana passada a Millena (també coneguda per Milleneta en els pobles del voltant) perquè és la primera almàssera de tota la comarca que envasa l'oli nou . Podiem, per tant, gaudir abans de les propietats de l'oli que si el compràvem en una altra localitat.


Des de l'A7/CV40, a l'altura de Cocentaina, en direcció a Benilloba, hi ha una eixida que porta en un moment a Millena. És un poble molt menut, et topes l'almàssera en entrar. Aquest és un negoci familiar amb un tracte amable i una producció acurada. Els olis que produeixen, tant de cultiu convencional com ecològic, han sigut molt guardonats. Recomane que entreu al seu web: http://www.olitravadell.com/. Com diu una amiga meua de la comarca, l'artista Mercè Paya: "No és oli, és medecina".

Abans de deixar el poble, ens acostàrem a la plaça a veure l'om tricentenari  i estiguérem gaudint del paisatge de la Vall de Travadell, una zona privilegiada per al cultiu d'oliveres, un microclima únic.

diumenge, 1 desembre de 2013

LA CASA DEL MARQUÉS


La primera vegada que vaig pensar d’anar a l’Argentina va ser l’any 1995 a causa de les arracades de la periodista Amalia Sánchez Sampedro. En la cimera internacional que s’ocupava d’educació i desenvolupament social que tingué lloc a la localitat andina de San Carlos de Bariloche, la meua admirada reportera portava una bola del món penjant de cada orella. Aquestes esferes, virolades i lleugeres, em van fer adonar-me que sabia molt poc d’aquest país americà i que potser caldria conèixer-lo. Tanmateix, passaren els anys sense que jo reprenguera la idea de viatjar a l’Argentina. Fins i tot quan Beatriu, la meua filla, se’n va anar a viure a Buenos Aires jo imaginava els retrobaments familiars a casa, a València. Mai no me’ls representava al revés. Però a començaments de l’estiu de 2007, Beatriu em recriminava en un missatge electrònic que jo haguera elegit per al meu viatge de vacances una destinació diferent a la capital argentina. Així que cap allà vaig volar, canviant l’estiu europeu per l’hivern de l’hemisferi sud.

Després d’uns quants dies a Buenos Aires, no trobava res que m’evocara la ciutat elegant, culta, amant dels llibres i europea sobre la qual jo havia llegit. L’oratge humit i la llum grisa m’abocaven a la inactivitat. Per animar-me, vaig decidir fer una escapada a Córdoba, ciutat serrana. Vaig eixir de l’estació de Retiro, on tots els serveis (restauració, lloguer de cotxes, lavabos, botigues, venda de bitllets....) estan oberts les vint-i-quatre hores del dia i per on passegen els gossos buscant menjar i els xiquets demanant diners. El trajecte es feia amb semi-cama, un autobús molt còmode, durant tota la nit. En fer-se de dia comencí a veure vaques. Era la primera vegada —també és cert que era la primera vegada que abandonava la zona urbana— que les veia en aquest país, famós per la ramaderia bovina i totes les indústries que se’n deriven. Anàvem de llevant a ponent travessant la regió, completament plana, que els mapes turístics han denominat Centro.

La ciutat de Córdoba està precedida durant molts quilòmetres per les villas, que és com els argentins denominen als assentaments irregulars. Barraques i més barraques. Misèria i pobresa. Aquesta successió s’interromp de tant en tant per comerços, bancs, escoles, parròquies. Una oficina del registre civil... comença a haver-hi semàfors i autobusos urbans: ja som a tocar del nucli principal de la ciutat. L’estació d’autobusos està molt a prop del centre històric, de manera que m’hi acoste passejant. Compre el diari en un dels carrers de vianants (Córdoba és una ciutat molt agradable) i entre a un bar per a llegir còmodament mentre mire d’escalfar-me un poc. Demane cafè amb llet i criollo, un panet amb greix de vaca. No ho encerte. Hauria d’haver demanat una medialuna (és com els argentins denominen els croissants) o una altra factura (pastissets variats). Pare l’orella per a sentir l’accent local, més agradable que el bonaerenc. El cambrer m’indica, a petició meua, com trobar l’oficina d’informació turística que, com és freqüent, es troba a l’edifici de l’ajuntament. 

Camí de l’ajuntament, a la plaça de San Martín (el general que més carrers, places, illes, estàtues i monuments té en tot el país), trobem muntada la fira del llibre. Em sorprèn: a casa nostra sempre la fem durant la primavera. De sobte em sembla veure la foto d’una persona coneguda. Em fixe bé: és un cartell electoral que he vist durant el viatge unes quantes vegades. Es tracta de la governadora Liliana Olivero, que es presenta a la reelecció. Allà estava ella, enmig de la plaça major, repartint en mà propaganda per a les eleccions. Quan ve cap a mi, li done les gràcies i li dic que sóc estrangera, que no puc votar. M’explica algunes coses —com ara que el vot a l’Argentina és obligatori— i em pregunta d’altres. La conversa s’interromp perquè l’avisen que s’ha de preparar per a la roda de premsa amb periodistes estrangers.

Continue el camí cap a l’ajuntament i arribe a l’oficina d’informació turística. La dona que m’atén té l’amabilitat d’acompanyar-me fins a la catedral, on tot just acabava de començar la visita guiada que jo buscava. La guia (a la qual li falta alguna dent, com a la majoria dels argentins d’una certa edat) ens parla molt somrient, no amaga la seua voluntat d’agradar i manifesta contínuament el desig que estimem la ciutat, que va ser fundada el 1573 amb el nom de Córdoba la Llana de la Nueva Andalucía. Els noms que posaven en aquella època! Aquesta Córdoba va ser capital de la Gran Provincia Jesuítica del Paraguay, que incloïa territoris que avui en dia són part de l’Argentina, el Brasil, el Paraguai, Bolívia i Xile. Visitem els edificis que conformen la denominada manzana jesúïtica i alguna coseta més, però no un palau colonial que havia exercit sobre mi un atractiu irresistible des que n’havia llegit les primeres informacions: la Casa del Marqués de Sobre Monte.

Córdoba —també Buenos Aires— és una ciutat quadriculada: quan en mires el plànol tot són quadrets. Açò és degut al terreny (cada quadrícula) que rebien els qui havien d’habitar la ciutat per construir-s’hi la casa. Per tant és molt fàcil orientar-se: sempre està tot a unes quantes quadras (illa de cases) a la dreta o a l’esquerra. Sense cap problema, pel que acabe d’explicar, arribe al Museo Histórico Provincial ubicat a l’edifici que jo m’havia entestat a conèixer. De vegades aquestes cabuderies proporcionen les majors satisfaccions del viatge, com em va passar amb el museu. Està instal·lat, en la casa del Marqués de Sobre Monte, que ocupa tota una illa. És molt interessant observar la bona conservació del museu, com es reconeixen totes les dependències, com s’ha aconseguit l’harmonia entre el palau i el contingut que alberga. Hi ha molts vigilants als quals pots preguntar i, a més, informació escrita en faristols cada pocs metres. Pots fer-te una idea molt bona de com vivien les famílies aristocràtiques en l’època colonial, amb quins productes comerciaven, quins vestits portaven, els instruments musicals que tocaven...

Però el goig no podia ser complet: l’accés a la primera planta estava barrat. S’endevinaven cables i llums, se sentia fressa d’aparells, no podia endevinar quins. M’acoste a un dels vigilants i li pregunte què passava i per què no es podia pujar a visitar les habitacions superiors. Em demana disculpes, ho lamenta i m’explica que estan en campanya electoral i que la governadora Liliana Olivero ofereix un roda de premsa. Afegeix (els argentins són de verb abundant) que com es tracta dels periodistes estrangers, els ha citat en aquest edifici perquè és el més emblemàtic de Córdoba.

Quan ja done la visita per acabada i estic a punt d’abandonar el museu, l’home que m’havia donat tantes explicacions em somriu i, per compensar-me en saber que jo havia vingut de tan lluny, em diu:


Si guarda silencio, puede subir. También hay una periodista espanyola, la de los pendientes grandes.

divendres, 15 novembre de 2013

Perugia

Per a visitar Perugia (capital de la regió i de la província umbrianes) amb calma ens vam allotjar al càmping Il Rocolo, que es troba al Colle de la Trinità, en la muntanya, en una zona ventilada, envoltada d'oliveres. 

Cada dia agafàvem l'autobús per a baixar a la ciutat. Visitàvem un museu o passejàvem o entràvem a una església: Perugia és bellíssima, no cal calfar-se massa el cap ni preguntar-se on anar, és qüestió d'estar-hi, de caminar. És una ciutat perfecta per als flâneurs. A més vam coincidir amb la setmana de la música, l'Umbria Jazz, cosa que feia més animats els carrers, fins i tot intransitables en algun moment. A poc a poc, vam gaudir de la ciutat tot i haver de combatre la calor estival.



Em va agradar molt recórrer el corso Vanucci i més encara després de saber que la ciutat ha dedicat el seu carrer principal a la persona que més ha donat a conéixer Perugia: Pietro di Cristoforo Vanucci, dit Il Perugino. Al Nobile Collegio del Cambio, seu en altres temps de la borsa i dels banquers, vam tindre l'oportunitat de veure una exposició excepcional.  Aprofitant que la Sala delle Udienze està completament decorada amb frescos de Perugino, mestre de Raffaello, hi havia muntada una exposició Perugino e Raffaello Modeli nobili per Sassoferrato a Perugia, en la qual podies contemplar obres dels tres artistes i alguna còpia feta per Sassoferrato dels dos primers. Una mostra molt curiosa i interessant i, per si no és prou, en un edifici amb uns frescos, com he dit adés, més que memorables. També em resulta curiós saber que  es troba situada a la vall del Tíber perquè sempre que parlem d'aqueix riu, el pare Tíber per als clàssics, parlem de Roma. El Tíber, però, té un bon curs en relació a la resta de rius de la península itàlica. Naix a Monte Fumaiolo, als Apenins centrals i tarda  405 km a deixar les aigües a la mar Tirrena a tavés de dos braços: Fiumara i Fiumicino. Un viatge molt interessant, com ja de dit altres vegades és acompanyar el curs dels rius, però recórrer les vores del Tíber deu ser un autèntic goig.

dijous, 31 octubre de 2013

Sant Jeroni de Cotalba

Fa uns dies he tingut l'oportunitat de visitar el Reial Monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Ho fet amb membres de l'Almoroig, una associació cultural de Muro de MariolaL'edifici, de 1388, està situat al terme d'Alfahuir, en la comarca de la Safor;  pertany a la família Trénor (el van adquirir per la desamortització de Mendizábal); és  Bé d'Interès Cultural i es va obrir al públic l'any 2005 gràcies a un acord entre la família i la Conselleria de Cultura.Teniu abundant informació en qualsevol lloc d'internet que busqueu. Vos recomane la pàgina web del monestir.

La visita només es pot fer amb el guia de la casa. Es visiten moltes dependències interiors (no us perdeu la grisalla de fra Nicolau a l'almàssera).


Es passeja pel claustre, una joia arquitectònica de grandíssim interés constructiu, amb rajoles sense coure:



Projecten un vídeo a través del qual es fa un resum de la història del monestir. Hi destaque la intervenció de l'escriptor Josep Piera quan parla de les estades a Cotalba  d'Ausiàs March, atés que son pare en va ser el mestre d'obres.

Mostren  els jardins del segle XIX






a través dels quals s'arriba a l'aqueducte, 



construït entre els segles XIV i XVI per a abastir d'aigua suficient el monestir, ja que amb l'aigua de pluja que recull l'aljub del centre del claustre no hi havia prou. No fa molts anys, segles després d'estar corrent l'aigua, degut a unes obres en un xalet ubicat al terme de Ròtova, la conducció es va trencar i l'aigua està perdent-se. Com que tot el monestir és BIC, correspon a la Generalitat (segons ens van explicar durant la visita) encetar els tràmits per a la solució de la desfeta. La pregunta que férem totes les persones va ser: "De qui és el xalet?". El guia no va contestar però la sospita està servida.


(Les imatges són del web citat)

dimarts, 15 octubre de 2013

Molise


Les darreres vacances ha sigut dedicades al nostre fill i a la nostra filla, per eixe ordre. Vam eixir de València i ens vam embarcar a Barcelona fins a Civitavechia. Portàvem el vehicle ple, de gom a gom, amb tota mena d'utensilis que ells no havien pogut dur amb avió. En un parell d'hores, des de Roma i passant per Venafro, on hi ha granges que produeixen l'autèntica mozzarella de búfala, arribàrem a casa del nostre fill  i la seua dona. Viuen al camp, al terme d'Isernia. Durant uns dies vistàrem Molise, una regió segregada fa poc més de cinquanta anys dels Abruços. Té dues províncies, Campobasso i Isernia. Està situada entre els Apenins i l'Adriàtic i a la mateixa distància de Roma que de Nàpols. No és una regió de gran importància en comparació amb qualsevol altra italiana però  té algunes coses interessants, com el Mainarde, al Parc Nacional dels Abruços, Laci i Molise.


En vam fer un tast amb una  bona passejada per la Valle Fiorita entre vaques, cavalls, fajos, granotes mimetitzades i olor a terra humida (foto de dalt). És, en general, una regió plujosa.

L'arqueologia exigia dues visites. La primera va ser a Sepino, la cuitat romana de Saepinum, una immensa àrea arquelògica dita Altilia, molt ben explicada gràcies als panells i molt interessant. Documentada des del segle II a.c. com a romana, anteriorment va ser samnita,  de la tribu itàlica que ocupà el centre de la peninsula entre els segles VII a III a.c. 




Es conserva part de les muralles i portes, el teatre, edificis  públics, habitatges, fòrum... Les diferents tècniques constructives permeten distingir amb claredat les parts samintes de les romanes. 



Vam fer una visita ràpida a Agnone, una localitat menuda que passa per ser la que més temples té en relació a la població. És on fabriquen les campanes per al Vaticà i per a moltes altres esglésies no sé si solament catòliques. Es pot visitar el museu annex a la fàbrica.



Un matí anàrem a recollir a la nostra nora a la universitat del Molise, on treballa. Com que està a tocar de Pesche vam recórrer aquesta silenciosa ciutat construïda en la muntanya, costeruda, de carrers estrets i quasi deshabitats. Sembla que uns inversors d'Europa del nord van voler comprar-ne alguns edificis a fi de llançar Pesche turísticament però l'ajuntament no va voler. Si continua conforme està no tardarà molt a desaparèixer pel mal estat de molts dels edificis.



És bonic caminar per Pesche perquè, a banda de les vistes sobre la vall, t'hi trobes betlems, de tots els estils artístics, situats a cada raconet o revolt. A la foto del costat en teniu un. S'hi celebra un concurs internacional. S'ha de tenir en compte que Nàpols no està lluny.



Arribà el dia de fer la segona visita arqueològica. Pietrabbondante. El que més agradosament recorde és com de còmodes són els seients del teatre (ací baix).





Pietrabbondante és un lloc màgic (1), és difícil veure-la simplement com a àrea arqueològica. El seu emplaçament, el panorama, la situació del teatre, la distribució de les restes... tot emociona. Hi havia personal treballant. Una arqueòloga de Tarragona que col·laborava amb la Universitat de Roma ens va dir que els seients i els respatllers del teatre estaven fets d'una sola peça. No comprenc com necessitaven, originalment, recobrir-los de fusta si no era pel fred. Potser no fos necessitat, simplement art. Vam estar observant els trebllas. Estan excavant i reconstruint de manera que s'aprecia el que acaben de fer i queda ben diferenciat de la part original. Així és com ha de ser. El que sempre m'ha agradat saber és què s'ha fet de les pedres que falten. S'ha parlat dels terratrèmols, val, però, on han anat a parar les pedres? Els Medici sembla que ja es feien els palaus amb pedres romanes. Jo crec que els terratrèmols no solament són sísmics, també ha hi hagut, i continua havent, un terratrèmol de robatoris. Així ha passsat sempre. Un home que vam conéixer durant el viatge ens va mostrar amb molt d'orgull l'obra que havia fet a sa casa amb pedres que havia agafat d'altres edificis abandonats. Clar com l'aigua!

Fotos: Ismael Vallès i Pilar Bosch

(1) Podeu consultar en aquest mateix bloc les entrades de Stonehenge i Súnion

dimarts, 1 octubre de 2013

El pi gros i el faig pare

Doncs, sí, efectivament, he tornat a la Tinença. Hi ha llocs que no m'importa no conéixer, llocs on no em fa res si no hi torne, llocs on m'agradaria tornar i llocs on torne. La Tinença és un d'aquests últims. El meu marit i jo hi hem anat aquest cap de setmana passat, un poc prompte per a veure els grocs, marrons i rojos dels caducifolis, però amb un paisatge igualment plaent, especialment pels cingles sobre les vores dels quals es deixen veure al capvespre les cabres que poblen aquest parc. També hem trobat esquirols, granotetes i moltes papallones.


Des de València, vam agafar  l'A7, també  CV10 segons el tram,  cap a Sant Mateu (encara es poden veure rètols amb la denominació San Mateo) i cap a la Sénia i l'embassament del mateix nom o d'Ulldecona. Passat el pont del pantà, per la pista forestal que ultrapassa la zona de lleure de la Fou, ens vam dirigir cap a la fageda del Retaule (sempre en diem la fageda, tout court, de la mateixa manera que no solem dir la Tinença de Benifassà, com ja vaig comentar en aquest mateix bloc. 
Aquesta fageda és la més meridional d'Europa, circumstància on rau la seua importància, la seua fama. Objectivament no és ni molt extensa, ni molt compacta ni pura: comparteix espai amb altres varietats arbòries. 
Vam deixar la furgoneta en una revolta discreta quan la pista ja es presentava impossible i vam continuar el camí a peu. Passàrem la cadena (en realitat és una barrera subjecta a dos pilars d'obra) pel xicotet pas que han deixat a un costat, tan menut que has de passar de gaidó i segons qui ha de deixar la motxilla i els pals, si en porta, i recuperar-los després, en haver passat.


El faig pare, en la foto de dalt, és fàcil de trobar. En canvi, el pi gros tan centenari com fa suposar el perímetre del tronc, està un poc més amagat. El  també centenari faig pot acollir entre les seus arrels descobertes una família sencera amb bicicletes, amistats i animals domèstics. De fet és la foto típica per a facilitar que les persones que no l'han pogut veure en puguen copsar les dimensions. Podeu buscar blocs i webs excursionistes amb informació detallada. Vos recomane Rocaferit
Tornàrem a la furgoneta, on vam fer nit. Silenci. Foscor. Son. Pluja de matinada, suau, encara que el sostre del vehicle, alçat fins formar un angle d'aproximadament cinquanta graus per a acollir el llit, magnificava la intensitat de l'aigua, aigua que va deixar eixir totes les olors del bosc. El diumenge de matí ens vam desdejunar i vam fer el camí de tornada cap a casa, a poc a poc. Entre oliveres, garroferes i ametlers. Ens vam detenir a Traiguera, la Jana... A la Salzedella (òbviament el nom li ve del bosc de salzes que hi ha al terme) és fàcil orientar-se i visitar els llocs emblemàtics de la població. Una sèrie de plaques informen a cada pas dels edificis, de l'ús de l'aigua, de la història, etc. En una mena de parc que hi ha al costat de l'església vaig veure aquesta creu gòtica:


És una més de les moltes que  trobes no sols al nucli urbà sinó també per tot el terme, pràcticament a cada bancal, però em va agradar molt llegir que és una rèplica (l'art ha d'estar protegit per a gaudi de moltes més generacions) i que l'original es troba a recer, en un museu. M'he posat en contacte amb l'ajuntament de la Salzedella i no m'han sabut dir el nom del museu.

Fotos: Ismael Vallès

P.S.: Destaque i repetesc a continuació el comentari a aquesta mateixa entrada d'Ismael Vallès atesa la importància de la seua precisió: En realitat no estem parlant de la Tinença sinó del Parc Natural d'Els Ports (Montsià) espai veí de la Tinença...Sant Mateu és la capital del Maestrat.  


dilluns, 16 setembre de 2013

Assisi

Des d'Isernia, a la regió de Molise, vam fer cap a Umbria. El primer que va moure la nostra curiositat en aquesta regió va ser la manera com s'arrapen els pobles a les muntanyes salvant els desnivells i buscant la millor orientació. Vam entrar a Spoleto, un poble bonic de lluny però amb uns carrers estrets atapeïts de turistes, botigues, cotxes, antiguitats, galeries d'art, artesania... tot plegat molt agobiant. Anàrem a Spello, localitat més menuda, preciosa, referència i punt de partida per a pujar al Monte Subiaso i concloure una etapa abans de visitar Assisi. Aquesta serra, Subiaso, és el veritable bosc de Sant Francesc, el que envolta la seua ciutat, i no el que hi ha al costat d'una de les seues esglésies a la capital i que costa pagar per a entrar-hi.

Amb molta calor vam passejar amunt i avall (són molt costerudes aquestes ciutats umbrianes) per Assisi. Visitàrem algunes de les esglésies i els edificis que consideràrem d'interés, com San Rufino amb una façana memorable i un cadiram del cor bonic, com quasi tots els que es conserven a Assisi, normalment  barrocs. 


Ací, a l'interior de la catedral de San Rufino, patró de la ciutat, vam trobar una inscripció molt interessant, del 1888, al peu d'una escultura de Sant Francesc. Diu que l'havien traslladada a l'interior de l'església a fi que durara molts segles més. En un principi, havien esculpit el sant i l'havien posat  a la plaça per a commemorar els sis segles del seu naixement. Tardaren anys a traslladar-la però ho feren per a protegir-la de les inclemències del temps i potser d'alguna altra cosa. Així s'hauria de fer amb altres escultures (per exemple, la de Sant Martí del carrer de Sant Vicent de València,  de moltíssima més qualitat que la franciscana): protegir-les i, si es vol, deixar-ne una còpia al lloc inicial.

Durant la visita ens vam trobar, en el carrer de San Paolo, l'esglesieta del mateix nom. Per poc no ens va passar desapercebuda: no té una façana imponent, simplement una paret amb un accés com el de qualsevol edifici, això sí, amb frescos sobre la porta, que va ser el que ens va fer fixar-nos-hi. Entràrem a aquest espai menudet i acollidor. Hi havia un grup de gent, dels Estats Units, cantant a cor. Assisi és una ciutat amb un gran atractiu espiritual i religiós per a molta gent d'arreu el món. Els vam escoltar una estona mentre descansàvem en les cadires de boga que substitueixen els habituals bancs de fusta. En eixir, vam llegir la placa que informa de la seua construcció, el 1071, gràcies (és una manera curiosa de dir-ho) a l'espoli d'edificis romans. Un clàssic en la història de la península itàlica.

L'esclarida plaça de Santa Chiara ens oferiex la magnífica façana de la basília de la santa. Recorde molt gratament els frescos del sostre del transsepte. El temple conserva, en la cripta, el crucifix de San Damiano de gran importància per als creients i amb una certa influència en l'art religiós.

Acabàrem la passejada d'eixe dia amb una visita a Santa Maria Maggiore. El  terratrèmol de 1997 va deixar a la vista uns frescos del XVII, XVI i anteriors (sense datació precisa). L'any 2007, a la vista d'eixa meravella, unes quantes famílies  de la ciutat van pagar part de les restauracions. No puc estar-me de recordar ara i ací que  els frescos de Palomino de Sant Joan del Mercat de València no estan acabats per falta de finançament. Alguna família s'hi apunta? Probablement tindrien placa com a mecenes particulars.

Fotos: Ismael Vallès

divendres, 30 agost de 2013

Amb trenet al Marq

Durant la nostra estada, anual i primaveral, a Dénia vam dedicar un dia a visitar el Marq, el molt premiat Museu Arqueològic Provincial d'Alacant. Hi vam anar amb tren (anada i tornada 12,20 euros), el trenet de Dénia, ara Ferrocarrils de la Generalitat, més conegut com TRAM Alacant. D'aquesta manera féiem un viatge lent, amb calma, i passàvem el dia tranquil·lament. 
Jo tenia eixa excursió en el pensament des que vaig llegir Uns papers en una capsa, novel·la de Carme Miquel, la protagonista de la qual troba un objecte (no en done més detalls, llegiu el llibre) que algú ha llançat des de la finestra del tren. No és el mitjà més adequat per a fer un trajecte tan llarg però sí és un tren necessari per a la vertebrció comarcal, per a la comunicació entre els pobles pròxims, per a conèixer el paisatge de la zona, per, en definitiva, fer país.
El viatge complet dura dues hores i mitja i consta de dues parts. Primerament de capital de comarca a capital de comarca, de Dénia a Benidorm, on canvies  de via, de línia  i esperes un altre tren, i finalment de Benidorm a Alacant, amb un fort desmillorament toponímic, com veureu a continuació, que fa que coste mantenir l'enumeració. El nom de les estacions o dels abaixadors no sempre coincideix amb el nom del poble. Mireu-ne uns quants: Alqueries, La Xara, Gata, Teulada, Benissa, Ferrandet (ja comenca a veure's el Penyal d'Ifach), Calp, Olla Altea, Cap Negret, Garganes, Altea, l'Albir, l'Alfàs del Pi (estació on hi ha una placa que informa de la celebració, l'any 1989, del 75é aniversari de la línia), Camí Coves, Disco Benidorm (que és un polígon industrial), Benidorm, Terra Mítica, Hiper Finestrat, Hospital Vila...  
És un viatge agradable (tot i les destrosses urbanístiques) per l'interés paisagístic de les dues marines. Vam  arribar a veure esquirols, cosa que em va fer recordar els avantpassats rosegadors que de carrasca en carrasca recorrien la costa sense tocar terra. Ara viuen entre arbres i  rajoles. En el tren viatja gent molt diversa: turistes, estudiants,  persones que van a comprar al poble del costat, familiars de distintes localitats que es visiten, joves que van a la platja a passar el dia...

El MARQ té una parada de tramvia tot just al costat, és molt fàcil accedir-hi des de qualsevol punt de la ciutat. El museu està instal·lat en un edifici dels anys vint del segle passat que originàriament va ser hospital.


És un museu molt interessant, amb bons fons, bona distribució, bona exposició. Important la qualitat dels mapes. Solament vam tenir un problema: vam coincidir amb molts grups escolars. És fantàstic això, l'alumnat per jove que siga ha de ser educat també museísticament, una manera excel·lent de conéixer el passat i valorar la terra que xafen. Però, ai, com són de cridaners els xiquets i les xiquetes! Especialment al final de curs, quan ja són víctimes del cansament i de la calor. Crec que entre el professorat i la direcció del museu hauríen d'estudiar una bona solució a fi que les visites  infantils siguen compatibles amb les visites d'adults que van sols o en parella, que tenen un altre ritme, que poden llegir tota la informació que ofereix el museu i que no volen sentir el mestre o la mestra demanar silenci constantment. Si les famílies portaren les filles i els fills als museus de tant en tant, s'acostumarien a saber-se comportar, a no considerar els llocs públics com la sala d'estar de sa casa.

Foto del web del museu

divendres, 16 agost de 2013

Ferrer i Guàrdia a Perugia.


L'amic Josep Sendra, m'ha enviat el comentari que més avall reproduïsc en lletra cursiva. Atés que no sabiem com afegir-hi la imatge de la placa (no sé si hauré de crear l'etiqueta  "plaques"!), he decidit  crear aquesta entrada nova. 
"No sé si hauràs vist esta placa a Perugia, dedicada a Francesc Ferrer i Guàrdia, el fundador de l'Escola Moderna, d'inspiració anarquista i lliurepensadora (executat a Montjuic en 1909, acusat de promoure la Setmana Tràgica). Està en la via Cesare Battisti, quasi tocant la plaça on està la Porta Etrusca i el Palazzo Gallenga.

 La inscripció diu: 

 SI LEVÒ LA SUA VOCE
 PIÙ ALTA DE LA FUCILATA 
 "VIVA LA SCUOLA MODERNA!"  
 ED IL SANGUE DELL'INNOCENTE  
 DAI FOSSI DI MONTJUICH
 IMPORPORÒ LE ALBE NUOVE
 DEL RINASCIMENTO IBERICO 
 IN CUI RIPALPITA IL CUORE
 E RIECHEGGIA IL GRIDO 
 DI FRANCESCO FERRER
 IL POPOLO DI PERUGIA  
 QUE PATÍ E LAVÒ NEL SANGUE
 L'ONTA DE LE ORDE PAPALI 
 TRA LE SUE MURA EVOCÒ IL NOME 
 DEL MARTIRE CATALANO
 IL XIII OTTOBRE MCMX 
 DOPO UN ANNO
 DAL SACRIFICIO
A mi, Perugia (o Perusa, en català), m'ha encantat les tres vegades que l'he visitada.
Una abraçada
Josep".
Agraesc molt a Josep Sendra (qui m'ha cedit la imatge) aquesta nova visió de la capital umbriana, de la mateixa manera que agraesc tots els comentaris amb què nodriu el bloc  totes les persones que hi escriviu. 

Pel que fa a Perugia/Perusa he de dir que m'agrada, en general, mantenir els topònims en la seua forma orginal. Hi ha casos, com el de Nàpols o Sicília, que no ho permeten.

L'entrada està etiquetada com a Veus amigues, òbviament, i també com a Casualitat: jo vaig treballar quasi tres anys a l'IES Ferrer i Guàrida, de Benimaclet.