dimecres, 15 de febrer de 2017

El pont del Sund

Isak Dinesen, nom literari de l’aventurera baronessa danesa Karen Blixen, ens conta en un dels seus relats que, quan la primavera es retardava i el fred hivernal s’allargava massa, el Sund –el braç de mar que separa la península escandinava de Dinamarca– es gelava i deixava incomunicades les costes sueca i danesa. Els vaixells, com explica Jules Verne en la novel·la Una hivernada als gels, no poden trencar el glaç. Encara pitjor: el glaç pot trencar els vaixells de fusta en una mena d’abraçada mortal.

Actualment, en els nostres dies, el Sund ja no es glaça a causa dels efectes del canvi climàtic i el consegüent augment de la temperatura de l’aigua de la mar, que n'evita la congelació. Però  encara que el Sund és gelara en aquests moments les costes de l’un i de l’altre país no quedarien incomunicades per mar: tenim el recurs del pont que uneix Copenhaguen amb Malmö, és a dir, Dinamarca amb Suècia. En la imatge, presa d'internet, podeu veure el pont des de Dinamarca, quan el tram soterrani ix a la superfície de l’illa artificial construïda ex professo.


Recordareu que en la Geografia de segon de Batxillerat de fa dècades, estudiàvem els estrets Kattegat, Skagerrak i Sund. 

Vaig tenir l’oportunitat de passar el pont del Sund tan sols una setmana després de la inauguració, en juliol de 2000, i puc assegurar que és molt emotiu iniciar el trajecte a Copenhaguen a través d'un túnel submarí per a eixir, als pocs quilòmetres, de nou a la superfície i trobar-se sobre un pont de tirants que es recolza en una illa artificial abans d'acabar en terres sueques. Durant la travessia per la part oberta, és a dir, a l’aire lliure, tenia la mar a dreta i a esquerra o, per dir-ho en termes mariners, a estribord i a babord, i em creia un ocell que planava  sobre l’aigua. Vaig somiar durant  setze quilòmetres. Aquest pont no és el més llarg dels existents, però ha sigut el més difícil de construir, fins la seua data, per les característiques del corrent, no oblidem que estem parlant de les aigües que intercanvien el mar Bàltic i el mar del Nord, sotmeses a greus tempestes que, encara avui en dia, interrompen la navegació durant l’hivern.

També cal considerar que passar un pont té, de vegades, una certa màgia. Es poden passar ponts bellíssims, curts, llargs, urbans, antics, referents de l’enginyeria, fluvials, marítims, d’autoria famosa, inútils (no tots porten d’una vora a una altra), històrics, de llegenda, d’evocació literària o cinematogràfica… Els que m’interessen són els que em porten on jo desitge i no sols perquè em possibiliten continuar el trajecte. Per això el pont del Sund té per a mi una certa màgia. D’una banda, em porta a Suècia, un país que m’agrada molt, i més enllà a Noruega, el territori de major bellesa que conec (encara no he visitat Nova Zelanda). I d’altra, m’estalvia embarcar-me en un vaixell que s’ompli majoritàriament de persones l’única intenció de les quals és emborratxar-se (i comprar més alcohol encara del que els cap al cos) per allò dels impostos i les aigües internacionals. Encara podria afegir una anècdota simpàtica: es paga en corones daneses, corones sueques o euros. No patiu, són protestants i difícilment vos enganyaran en el canvi.

dimarts, 31 de gener de 2017

Lady Pepa

En l'entrada anterior parlava de la iniciativa del Col·lectiu Pere Quart. Ara, vos oferisc l'article amb què hi he participat i que ha sigut publicat al Catorze.cat.

LADY PEPA

Una dona molt lletja, que parla molt bé... així deia un dels versos de la cançó que nosaltres, les alumnes d’un modest col·legi de monges, cantàvem, d’amagat, a la nostra professora de Literatura. El batxillerat ens va coincidir amb els anys de més fama del grup instrumental Los Pekenikes. Ho teníem ben fàcil: si a la nostra professora li deien Pepa i els Pekenikes no feien lletres, nosaltres no podíem desprofitar l’oportunitat d’inventar la de Lady Pepa.
La professora, que no era lletja i no parlava tan bé, no ens va transmetre amor per la literatura ni per la llengua ni pel llatí, les assignatures que impartia. Solament ens bombardejava amb bona cosa de noms la majoria dels quals no podíem retenir. Encara recorde com un malson Gutierre de Cetina. Vaig tardar molt de temps a saber que eixe era el nom correcte i no un error de Lady Pepa en pronunciar-lo. Però, no patiu, d’aquelles aules van eixir unes quantes xiquetes, ara dones cultes i combatives, gràcies a la influència d’uns altres professors i professores.
Per això, per aquesta experiència escolar meua, entenc perfectament, i lloe, que la crida del Col·lectiu Pere Quart al professorat actual s’estenga més enllà de l’assignatura de Literatura ja que mai no se sap per on, o des d’on, poden arribar les bones influències. Encara recorde alguns detalls que excedien el contingut de la classe però que m’han acompanyat sempre.
El professor de matemàtiques ens va ensenyar a pronunciar correctament el cognom del científic suís Euler de manera que totes les seues alumnes sabem que el grup eu, en alemany, es pronuncia oi. Cada vegada que llisc algun mot que conté eu m’enrecorde de don José Manuel. Del teorema, ja és una altra cosa. Sense pretendre-ho, aquest home va dirigir el focus dels meus interessos cap a les llengües estrangeres.
El professor de Filosofia ens recomanava llegir cada dia mitja horeta, però cada dia. I ell cada dia ens ho repetia. Jo cada dia m’enrecorde de don Leopoldo, encara ara, sempre que obric un llibre. A més, dins de la seua assignatura solia comentar l’actualitat i ens feia portar retalls de premsa. Això em va encomanar l’afecció per llegir la premsa... cada dia.
El professor de Grec ens parlava habitualment d’Honoré de Balzac. Deia que en l’obra d’aquest escriptor es trobava la vida sencera. Si ens contava alguna anècdota de la seua família i feia referència, per exemple, a la relació amb la seua nora, sabia citar la novel·la de Balzac on apareixia eixe aspecte en l’argument. Per sort, nosaltres coneixíem l’autor atés que no només era don José María qui ens parlava d’ell: teníem a la señorita Monique.

La professora de Francés era de Lyon. Va vindre a València per a casar-se amb el seu promés i va trobar treball en el nostre col·legi. Això la feia admirable als nostres ulls adolescents: vindre a casar-se a un altre país i posar-se a treballar. Era tan diferent! Era molt bona professora. No només vam aprendre llengua, també va insistir molt en la Literatura. Actualment, a França han desparegut del temari escolar autors que aquesta dona ens donà a conèixer. La recorde quan venia els dilluns amb el tocadiscos —d’aquells que semblaven una maleteta— cap a la classe de vesprada i jo l’esperava al carrer per veure-la entrar tota carregada i ben animosa. Aleshores Georges Moustaki ens feia el dictat. Quant que vam aprendre!
En acabar quart de Batxillerat, quan encara no havia donat Filosofia, ni Grec ni havia arribat la señorita Monique al col·legi, la señorita Marita, la d’Història, em va recomanar dues lectures per a l’estiu: El Dios de la lluvia llora sobre México i Sinhué el egipcio. Aquest va ser l’inici del no parar.
---------------------------------------------------
Podeu llegir més articles d'altres autores i autors a Vilaweb, Ara, El Punt Avui, El periódico, La Vanguàrdia, El nou 9.... Tots amb l'objectiu de parlar de la persona que els va impartir literatura.

diumenge, 15 de gener de 2017

SOS. Literatura a l’ensenyament

Aquesta entrada al blog és una invitació a afegir-vos a la iniciativa que està promovent el Col·lectiu Pere Quart: https://www.change.org/p/directora-general-de-sos-literatur…
La iniciativa ja porta uns mesos en marxa, però heu de tenir clar que la lluita per la cultura no acaba mai. Només heu de llegir, difondre, signar i demanar l'adhesió al manifest que copie a continuació.
SOS. Literatura a l’ensenyament
«La cultura ens farà lliures!»
(Pintada en una paret de Sabadell)


Des de la nostra responsabilitat professional i ciutadana, ens sembla del tot imprescindible i urgent que la població, les institucions i tota la societat civil sigui conscient que un dels àmbits que han d’ajudar a apuntalar i sostenir amb més força el nostre país és la cultura escrita, la literatura, tot el bagatge artístic, ideològic i humanístic que és patrimoni de tots els catalans.

La literatura ha estat bandejada, en els darrers anys, menyspreada i infravalorada. Sens dubte, tant el pes de les lleis del mercat sobre una societat que històricament ha desenvolupat uns hàbits de lectura precaris, com la pèrdua de valor simbòlic de la literatura i la cultura en general, han ajudat a provocar aquesta situació.
En el camp de l’ensenyament, observem alarmats una tendència a la residualització de la literatura. Ara mateix, es volen reduir les hores de llengua i literatura del batxillerat, precisament quan es tracta de consolidar la formació de l’alumnat per accedir als estudis superiors. I, a més, es desvirtua i entrebanca la possibilitat de centrar un curs d’aquest nivell en els continguts literaris, tal com contempla el currículum, amb l’objectiu inconfessable de prioritzar el treball lingüístic per superar la prova de selectivitat.
Davant l’acció depredadora dels governs espanyols, la seva ignorància i desdeny, esperàvem dels nostres governants una actitud més compromesa en la defensa del coneixement de la nostra literatura. I, alhora, no volem deixar d’alertar del descrèdit i banalització en què pot caure el saber literari si s’adopten discursos pedagògics en què es predica que el professorat no hauria de transmetre coneixements. A vegades, fins i tot, les decisions salvatges imposades per Madrid han servit d’excusa per arraconar més i més uns coneixements que, és clar, poden fer que els ciutadans pensin, raonin, adquireixin sentit crític i aspirin a deixar de ser simples súbdits.
Perquè és de cínics plorar, plànyer-se i omplir-se la boca dient que es defensa la llengua pròpia, mentre es redueix a gairebé no res la seva literatura, que és la forma de cultura viva que fa possible la vitalitat d’un idioma.
Un país autènticament nou i lliure no pot admetre aquestes actituds cíniques que s’escuden rere un suposat utilitarisme que és la disfressa actual de la barbàrie del neoliberalisme.
És per això que, tot proclamant el desig de construir una Catalunya millor, volem reclamar:
  1. UN PAÍS QUE RECUPERI LA DIGNITAT TOT REVALORITZANT LA NOSTRA LITERATURA: fent que l’ensenyament i el coneixement de les obres literàries estiguin a l’abast de tota la població escolar de manera preeminent i no com a auxiliar de l’aprenentatge de la llengua.
  1. UN PAÍS QUE VALORI I FACI RESPECTAR EL SEU PATRIMONI LITERARI, perquè en ell hi batega la identitat ancestral, actual i diversa del nostre poble. Perquè és absurd i estúpid demanar que respectin i valorin des de fora el que nosaltres no valorem ni respectem.
  1. UN PAÍS QUE SÀPIGA que la literatura ens ajuda a recordar qui som i a dialogar amb el passat i el futur.
  1. ASPIREM A UN PAÍS que sàpiga que, a més de pintors, músics i arquitectes universals, tenim autors de primer ordre en el nostre idioma des de molts segles enrere. Un país on la gent sàpiga qui són Llull, March, Martorell, Verdaguer, Víctor Català, Carner, Pla, Rodoreda, Villalonga, Espriu, Vinyoli, Fuster, Estellés i tants altres, de la mateixa manera que es coneixen els noms de Gaudí, Casals o Miró.
  1. ASPIREM A UN PAÍS de gent que aprengui a escriure, pensar i ser d’una manera més plena i enriquidora de la mà del testimoni savi, sensible i bell de les obres literàries dels qui ens han precedit.
PER AIXÒ, PERQUÈ VOLEM PODER COMPARTIR EL NOU PAÍS QUE ENTRE TOTS HEM DE FER POSSIBLE:
EMPLACEM el professorat dels diversos nivells de l’ensenyament a exercir amb coratge la seva funció cultural, a prendre consciència de la seva responsabilitat en la construcció d’una societat que necessita els coneixements sòlids i el sentit crític que les autoritats del ram no fomenten.
EXIGIM que la literatura recuperi el seu lloc en els estudis obligatoris i en el batxillerat, així com en la universitat. Molt especialment, exigim que recuperi la dedicació lectiva necessària en el batxillerat, tal com han promès de fer diversos consellers al llarg dels anys, i que prenguin mesures efectives per tal que la presència de la literatura en els plans d’estudis deixi de ser un reducte testimonial.
RESPONSABILITZEM les autoritats i els dirigents de les estructures culturals i educatives del perill de destrucció del país, que comença per la banalització i arraconament de la seva cultura literària –en aquest cas estretament lligada a la llengua–, que amb la seva inacció serien còmplices de l’oblit i d’una decadència cultural irreparable.
I ENCORATGEM A TOTS ELS ESTAMENTS SOCIALS, GRUPS, ASSOCIACIONS I CIUTADANS QUE RECLAMIN ALS RESPONSABLES POLÍTICS I LES INSTITUCIONS UN COMPROMÍS ACTIU DE REVALORACIÓ DE LA LITERATURA. PERQUÈ SOM CONSCIENTS QUE ELS CONEIXEMENTS HUMANÍSTICS QUE PROPORCIONA SÓN UN DELS FONAMENTS SENSE ELS QUALS NO SERÀ POSSIBLE UN PAÍS QUE VOLEM MÉS CULTE, MÉS LLIURE I MÉS HUMÀ.
                                                                                     Col·lectiu Pere Quart
Sabadell, 12 de maig de 2016

diumenge, 1 de gener de 2017

Les casualitats a què em va dur Alfonsina Storni

La meua amiga Montserrat em donà a conéixer de part del seu marit, suís practicant,  l’Alfonsina Storni. Vaig aparcar la informació que em va fer arribar per correu electrònic en espera d’estudiar la figura de la poeta argentina nascuda a Suïssa i decidir si publicava alguna cosa sobre ella el 8 de març o buscava un altre enfocament.

Posteriorment, però sense haver pres cap decisió al respecte, conec  per causalitat la professora doctora Elia Saneleuterio Temporal que em regala el seu text Los viajes de “La Storni”, recollit en el volum col·lectiu El viaje en la Literatura Hipanoamericana: el espíritu colombino, editat a l’abric del VII Congreso Internacional de la AEELH (Asociación Española de Estudios Literarios Hispanoamericanos).

Elia havia escrit en el mateix número de la revista de la Universtat de València Náyade, on jo vaig publicar Bàrbara invitada per la doctora Ana Lozano de la Pola, la qual té un article, Viajes de escritura y lectura en los cuentos de Silvina Ocampo (escriptora present igualment a l'olimp literari argentí), en el volum de l'AEELH abans citat. Com es veu clarament, una cadena de casualitats literàries molt reconfortants. Sembla aquell conte de la cabreta que volia pa, una cadena de casualitats.

En aquells moments jo sabia poc d'Argentina. Coneixia aquest país i les seus gents per dues raons principals: els textos que copiava en classe de mecanogafia, allà pels anys seixanta (per què tindrien eixe llibre?), i el viatge que vaig fer el 2007 a Buenos Aires. En aquelles classes de mecanografia, en una acadèmia sítia en l'actual plaça de l'Ajuntament, recorde que vaig llegir el mot colectivo per primera vegada referit a un autobús de transport públic i també la recomanació de caminar de casa al treball i únicament “tomar el colectivo” si es té molta pressa. Em sonava una cosa molt estranya perquè jo era molt joveneta i em movia a pas lleuger per tota València. Només agafava el tramvia, el 22,  per a anar a Quart de Poblet. Posteriorment vaig conéixer la fama que tenen les dones argentines de cuidar-se. Ho vaig comprovar quan, a qualsevol hora, pel parc Lezama veia dones caminant amb roba esportiva. També vaig observar que a les dones ens serveixen edulcorant quan demanem cafè o infusió però als homes els pregunten si en volen. Si aneu a Buenos Aires heu de saber que un té és un té però una infusió és un té de hierbas. Quan el demanes en qualsevol lloc has d’especificar quina herba vols: manzanilla, tilo, boldo... però no pots demanar poliol o timó perquè no els coneixen i no en tenen.


Alfonsina Storni, qui es va suicidar per ofegament en el riu de la Plata als 46 anys, després d'haver-ho anunciat en un poema dedicat a Horacio Quiroga, 


amic i amant, que s'havia suicidat un any abans. Uns pocs anys després Virginia Woolf ho faria al riu Ouse. Alfonsina pensava que el suicidi és una elecció de les persones gràcies al seu lliure albir. M'ha vingut al cap la pel·lícula de 1971 Harold i Maud. 
La recomane, ja que malgrat tocar eixe tema, també té humor. Si més no, no deixe un gust amarg. Que tingueu un bon any!




Totes les fotos són captures d'internet

dijous, 15 de desembre de 2016

Caminito


No sé si del nom que va rebre la ciutat el 1715 (Ciudad de la Santísima Trinidad y Puerto de Santa María de los Buenos Aires) és d’on ve la grandiloqüència argentina. Tant se val: és un nom preciós que fa referència a la condició portuària de la ciutat. Tot i que la humitat de la ciutat no permet oblidar la proximitat de l’aigua del Plata, després de molts dies en la ciutat no havíem anat encara a La Boca, el barri que més a prop està del riu. Per això quan, en l’agència de viatges on anàvem a contractar les nostres excursions, ens oferiren la possibilitat d’afegir-nos a les visites guiades que organitzaven per la ciutat, vam elegir la de La Boca. 




Vam anar a peu, recorrent el carrer Defensa (ací dalt un aspecte del començament del carrer, en 2007) fins que es confon amb Regimiento de Patricios, avinguda de la qual parteix Vuelta de Rocha, carrer que porta directament al famós cantó de Caminito, punt de trobada dels components de l’excursió urbana. Així que de San Telmo, tocàrem una part de Barracas i arribàrem a La Boca. Si pensem el recorregut inversament s’explica molt bé com es va formar aquesta part de la ciutat. Els immigrants, italians principalment, que arribaven amb vaixell es quedaven en les proximitats del port malvivint a l’espera de trobar treball i es construïen cases de xapa i fusta que podien pintar gràcies a les sobres de pintures dels vaixells, per això l’aspecte virolat tan característic de la zona. A mesura que passa el temps la població creix i necessita edificar però encara ho fa rudimentàriament i pobra, en barraques: Barracas és el nom del barri adjacent. També creixen les necessitats i es construeixen magatzems a dojo. En queden molts a la vora de l’avinguda de Regimiento de Patricios, alguns dels quals en estat d’autèntica ruïna. Són de rajola i indiquen que en algun temps allò va ser una zona de molt de tràfec i d’una certa riquesa. Esta avinguda i la resta de carrers que vam recórrer fins arribar a la cita, tenen les voreres molt altres per a defensar-se de les crescudes del Riachuelo, el riu que desemboca en el riu de la Plata, situació que dona nom al barri: Boca. 
El cantó de Caminito està ple de turistes i de policia però no ens costa gens reconèixer la guia: una dona jubilada que es dedica a mostrar la seua ciutat perquè se l’estima. Ens conta la formació del carrer Caminito gràcies a la desaparició de les vies del tren i ens mostra la placa que reprodueix la lletra del tango Caminito (1). Passem al museu, que és el que ella vol realment ensenyar-nos. Es tracta del Museo de Bellas Artes de La Boca “Benito Quinquela Martín”. El museu és altament recomanable pel contingut, per la ubicació, per les vistes des de la terrassa i especialment per conèixer el personatge que el va crear, un artista i filantrop argentí que va castellanitzar l’ortografia del cognom italià de son pare adoptiu: Chinchella. 
En el vestíbul del museu hi ha un moble dispensador de revistes i periòdics gratuïts. Agafe el suplement cultural de La Nación amb la intenció de buscar un banc on pegue el solet i descansar una estona llegint. Ens acomiadem de la resta d’excursionistes. 
Quan comencem el camí de retorn la música del ventre ens avisa que s’ha fet l’hora de dinar. Parem en un restaurant que ocupa la planta baixa d’un antic magatzem rehabilitat. Mentre espere que ens servisquen mire el suplement del diari que portava i em trobe amb gran alegria la transcripció completa d’una conversa entre Paul Auster i Tomás Eloy Martínez. El novaiorquès diu que escriu per a comprendre, exactament el que sempre he sentit dir al meu amic Vicent Usó: “escric per a explicar-me el món”. I com que sóc una enamorada de les casualitats, i a més està Paul Auster pel mig, m’alegre molt de llegir que Tomás Eloy Martínez fa referència en eixe text als cartells amb la llegenda: “Las Malvinas son argentinas”, frase de reafirmació nacional omnipresent en tot el país i que vaig veure al llarg de tot el viatge en qualsevol suport i situació.

Fotografia d'Ismael Vallès

(1)
Caminito que el tiempo ha borrado 
Que juntos un día nos viste pasar 
He venido por última vez 
He venido a contarte mi mal. 

Caminito que entonces estabas 
Bordeado de trébol y juncos en flor 
Una sombra ya pronto serás 
Una sombra lo mismo que yo. 

Desde que se fue 
Triste vivo yo 
Caminito amigo 
Yo también me voy. 

Desde que se fue 
Nunca más volvió 
Seguiré sus pasos 
Caminito, adiós. 

Caminito abierto de cardos 
La mano del tiempo tu huella borró 
Y a tu lado quisiera caer 
Y que el tiempo nos mate a los dos. 

Desde que se fue 
Triste vivo yo 
Caminito amigo 
Yo también me voy. 

Desde que se fue 
Nunca más volvió 
Seguiré sus pasos 
Caminito, adiós. 

Composició de 1926 amb lletra de Gabino Coria PENALOZA i música de Juan de Dios FILIBERTO. El va cantar Carlos Gardel.

dijous, 1 de desembre de 2016

Burgos i algunes joies dels seus voltants

De vegades els viatges, tot i  desitjats, quan es fan, deceben. Però de vegades, no, i fins i tot poden millorar-ne les expectatives. Aquest ha sigut el cas del viatge que hem fet a Burgos. L'objectiu principal era conéixer els jaciments d'Atapuerca i visitar el Museo de la Evolución Humana. També teníem moltes ganes de tornar al monestir de Las Huelgas després d'haver llegit les dues novel·les de José María Pérez Peridis sobre el regnat de la reina Leonor i del rei Alfonso VIII: Esperando al rey i La maldición de la reina Leonor. D'altra banda era obligat reviure, per la seua bellesa, l'interior de la cartoixa de Miraflores. Personalment, afegia el desig d'anar a San Pedro de Cardeña, on El Cid, segons el Poema, deixa la dona i les filles quan ha d'abandonar Burgos.

Però no acaba ací la cosa. En algun lloc d'aquest blog trobareu escrit (potser les persones que em coneixeu també m'ho heu sentit dir) que el claustre romànic que més m'agrada és el de la cocatedral de San Pedro, a Soria. Camí de Burgos paràrem en la ciutat del Duero per a visitar de nou el dit claustre. Llàstima! Estaven d'obres a l'exterior  i tenien barrat l'accés al temple. Bé. Tornaríem a parar a la tornada. O, si no era possible, en un altre viatge.

La ciutat de Burgos té en el seu alfoz un paratge dit Fuentes Blancas, una zona de gran riquesa botànica on destaquen els caducifolis àlbers i pollancres que acompanyen el curs del  riu Arlanzón. Al capdamunt de  la muntanyeta que remata eixe gran parc es troba la cartoixa de Miraflores, un entorn de pau i  silenci, a tocar del centre de la ciutat.


En la foto d'ací dalt podeu veure l'escut de Castella-Lleó i, a la dreta, el de Juan II, el pare d'Isabel la Católica, que acompanyen la part superior de l'arc d'entrada a l'edifici. Ja sabeu, qui paga, mana i deixa petjada.

La cartoixa acull actualment 22 monjos segons em va dir el jove que atén l'entrada. Li vaig indicar que en la guia, que jo portava a la mà i que ell mateix m'acabava de donar, en posava 20. Amb alegria angelical em va contestar que hi havia hagut dues noves vocacions. Com diu una amiga meua, si les dones acaben sent ordenades serà per la manca de vocacions, no pel feminisme de l'església catòlica.

La cartoixa, malgrat estar habitada, es pot visitar parcialment amb comoditat. L'itinerari destinat al turisme està molt ben indicat i hi ha suficient informació per gaudir del recorregut. Podem veure un tríptic flamenc de finals del XV, com les vidrieres. Una imatge delicadíssima de la Virgen del Coro, situada sobre la porta per on accedeixen els monjos al cadiram, d'anouer fosc, a cantar. En fi, podria fer una relació molt llarga de tot el que s'hi pot trobar però no és el costum d'aquests articles. Ara bé, menció especial s'ha de fer del retaule gòtic del presbiteri, on també trobem el panteó reial, amb Juan II i Isabel de Portugal. 

Gràcies a la població i fortificació de les localitats de la zona que va ordenar el rei Alfonso III, a finals del segle X, els monjos pogueren fundar i mantenir amb una certa seguretat els seus monestirs. És el cas de l'abadia de San Pedro de Cardeña. Actualment només es pot visitar l'església perquè el monestir està habitat i no s'hi pot accedir. L'entorn està molt ben condicionat, net, bonic i amb informació en diferents llocs. El corredor obert que du a la porta de l'església està jalonat per lloses plantades verticalment que contenen els versos del Cantar de Mío Cid referents al lloc.


Però no en vam poder veure l'interior. En obrir la porta exterior de l'església, trobàrem un cartell que deia que si no està el guia pots telefonar al número que està escrit i que en cinc minuts arriba. Després de tres telefonades i vint minuts, vam deixar San Pedro de Cardeña.
Tot i així, paga la pena la visita. 

Per fi li tocà el torn al Monasterio de Santa María la Real de Las Huelgas. Rep aquest nom del lloc on es va edificar, que en castellà  antic vol dir terreny de cultiu que no es treballa i es dedica a pastures. Va ser  fundat pel rei Alfonso VIII de Castella per influència de la seua muller, la reina  Leonor de Plantagenet, que volia el seu Fontevraud, l'aleta del cor de sa mare, Elionor d'Aquitània. 


Des del principi va ser un centre molt influent fins el punt que l'abadessa de Las Huelgas tenia tant de poder que depenia directament del papa i fins i tot podia nomenar abadesses d'altres monestirs. Tot això s'acaba amb  Pius IX, el dels pastissets.

Arquitectònicament és un monestir grandiós. El vam veure amb la companyia preceptiva d'un guia. La visita acaba en un nou espai expositiu  (quan vaig estar-hi la vegada anterior encara no existia) on es poden veure teles, objectes diversos, vestits i manuscrits, com el Códice de las Huelgas. Es tracta d'una còpia del segle XIV que recull el repertori que cantaven les monges i que ha esdevingut una de les principals fonts musicals de l'Ars Antiqua. El recorregut acaba en Las Claustrillas (foto anterior), un bell claustre romànic, la part més antiga del monestir.




Vam visitar el Museo de la Evolución Humana que, en el meu plantejament inicial del viatge, era l'únic objectiu. Però mentre buscava informació i anava trobant coses noves o recordant d'altres, com explicava al principi, el viatge acabà sent més complet. El museu és un espai molt còmode. Açò és important perquè moltes vegades hem trobat museus antipàtics, que no són confortables, que no et fan agradable la visita. A voltes és perquè es vol aprofitar un edifici dels dits històrics per damunt de qualsevol consideració raonable, per interessos allunyats dels artístics. Aquest museu de Burgos porta la firma de Juan Navarro Baldeweg i va ser inaugurat el 2010. És un espai net, lluminós, esclarit. El contingut està molt ben distribuït i ordenat temàticament per les diverses plantes. Cada mitja hora hi ha visita guiada cosa que permet fer un recorregut personal i un altre dirigit a fi de copsar més aspectes relatius a les troballes i investigacions del personal científic que s'ocupa dels jaciments. 

La visita als jaciments, a uns quinze de kilòmetres de la capital, al terme d'Ibeas de Juarros, consta de dues parts. Una, molt interessant on mostren les excavacions i una altra, prescindible, dirigida, al meu  parer, a l'alumnat escolar. Tot va començar amb la construcció del ferrocarril. En fer les obres per a la via van anar descobrint restes que aviat posaren en coneixement de la gent especialista. Açò és molt important ja que quan no hi havia protecció legal, en fer obres, podien aparèixer restes arqueològiques i que ningú les reconeguera, valorara n'informara. Quantes hauran quedat soterrades després d'haver vist la llum per una troballa casual! Recordeu el cas dels tractors que, en poder aprofundir la terra treien mosaics, per exemple, que donaven lloc al descobriment d'una vil·la romana o, el tren, com he dit, en el cas que ens ocupa, a la meravella de tot el que amaga la sierra de Atapuerca, un lloc màgic la contemplació del qual no cansa.

Tornem. Ens parem a Soria. Ara, sí, la cocatedral estava oberta i el claustre, magnífic. Ací baix el teniu, amb pou i xiprer.



Fotos: Ismael Vallès.



dimarts, 15 de novembre de 2016

El dolor de la meua ciutat

València està convertint-se en una ciutat inhabitable, cosa que em fa sentir molt trista. Tant que avui el text no va de viatges, va d'una ciutat decadent. Si el preu per a formar part de la Unió Europea va ser deixar-nos com a país turístic, ho han aconseguit. Si bé és cert que la gent de València també posa de la seua part. 

Vaig a treballar a peu, activitat d'alt risc. He de procurar allunyar-me de la vora de les voreres per si algun cotxe s'hi acosta per la inèrcia d'una velocitat inapropiada i il·legal . He de mirar molt bé en totes direccions després de posar-se verd el meu semàfor i assegurar-me que ho puc fer sense perill. He de discutir amb les i els ciclistes que van per damunt de la vorera per a aconseguir que s'aparten del meu camí i no ser jo qui haja de deixar-los pas. I que no em vinguen amb exemples d'altres ciutats europees. Qui s'ha acostat a l'estació de trens d'Àmsterdam pedalant una bicicleta? Ningú. Ja t'avisen que quan hi ha gernació has de baixar de l'innocent vehicle i dur-lo de la mà. Mentres, he d'anar mirant al terra per a no xafar merdes de gos (quan pagaran els seus amos els desperfectes en el mobiliari públic pel pixum?) o vòmits humans (ai, les nits de borratxera) i he de posar-me auriculars per a sentir la ràdio i protegir-me de l'insuportable soroll del trànsit. 

El soroll ambiental normalment, sense comptar les Falles,  és tan incòmode i desagradable que dificulta el desenvolupament del treball diari. Com a exemple, els crits de les converses que mantenen les persones que ocupen les taules del pati del bar on dóna el meu despatx (ho podeu substituir pel vostre cas). Tot i que tanque les finestres, com en aquest país allò de l'eficiència energètica i la protecció sonora són mots buits, les converses, habitualment acompanyades de crits i de rialles, continuen sentint-se i molestant. Ah! I que alguna persona del veïnat no pose la música amb un volum incomprensiblement fort! 

El centre de la ciutat és intransitable per culpa de les taules i les cadires de les terrasses dels bars. Si he de passar pels voltants de la plaça de la Reina un dijous, quan se celebra el Tribunal de les Aigües, dia que sol coincidir amb l'arribada d'algun creuer, he de pegar molta volta i córrer el rics que em tornen a obrir la motxilla, com em va passar ja amb una parella de lladres famoses, ja que eixa volta suposa anar per carrerons on la policia no fa acte de presència. I elles ho saben.

Quan arriba la nit, la gent continua ocupant les terrasses dels bars. Ara, els de baix de ma casa, on ja estic més protegida  del soroll del carrer per les obres d'aillament que jo em vaig haver de pagar. Però, són set bars i restaurants els que es veuen des del meu balcó! Això és ambientalment insostenible. Per a acabar-ho d'adobar hi ha un jardinet amb bancs on la gent s'està hores i hores fins i tot després d'haver tancat els locals d'on han eixit. Parlen, riuen, toquen la guitarra... És que ningú sap parlar sense cridar? És que ningú treballa de matí? Tota eixa gent té torn de vesprada i no li cal matinar? També cal mencionar els vehicles de recollida de residus i, de tant en tant, els que s'anuncien amb sirena o els que s'avisen a través del clàxon. No tenen telèfons mòbils per dir-se "ja sóc ací"? O senzillament no poden quedar a una hora i ser puntuals?

En fi, que jo tenia la il·lusió de comprar-me un pis al centre de la ciutat. En broma deia que als peus mateix del Miquelet. Però ara, estic esperant la jubilació per a anar-me'n a una ciutat on es puga viure sense sorolls i passejar sense ensurts. I que no em vinguen amb les poca-soltades del sol i de l'estil de vida mediterrània. O és que qui diu això pensa que la vida mediterrània és fer l'haca a tota hora?




A València es poden fer moltes coses relacionades amb la cultura. Pots visitar el Museu de la Seda, ubicat en el col·legi de l'Art Major de la Seda, recentment restaurat per la Fundació Hortènsia Herrero, d'on també han eixit els diners per als treballs de Sant Nicolau, eixa meravella barroca que ens ha retornat l'equip dirigit per la catedràtica Pilar Roig. On no arriben els diners públics perquè han anat a parar a butxaques privades, intervé el mecenatge.

També es pot visitar el Museu de Belles Arts, on els guardes de seguretat d'empreses externes estaran parlant i rient o gastant-se bromes amb les ràdios a través de les quals es comuniquen i que només han de fer servir per raons de seguretat. No pots comptar amb ells si vols saber alguna cosa sobre l'exposició que amb tanta molèstia estàs intentant veure. Molèsties que han començat en el carrer per culpa dels protectors, ancorats a la vorera, d'unes bastides a hores d'ara inexistents que estreten el pas des de fa molts anys.

Caldrà afegir una asignatura escolar sobre Urbanitat, allò que vam estudiar en el nostre batxiller d'examen d'ingrés, revàlida de quart i revàlida de sisé. La clau està en l'educació i si no es dóna en les famílies s'haurà d'adquirir a l'escola. En cas contrari aquesta societat se'n va en orris. València, una ciutat amb gran i bell patrimoni artístic i arquitectònic. En teniu un tast en les fotos d'Ismael Vallès.



dimarts, 1 de novembre de 2016

Les sorpreses del nord de Mallorca

Sempre he pensat que els anys dedicats a algú o a quelcom ens ensenyen moltes coses. Hi ha declaracions internacionals i declaracions de menor abast geogràfic o poblacional. Tots no ens interessen a totes les persones, però de vegades ens fan parar atenció a un problema, un aliment... o un personatge rellevant. Enguany està dedicat a Ramon Llull. Exactament s'ha denominat  Any Literari Llull 2015-16Com que en eixe projecte participa el Govern de les Illes Balears, n'he trobat moltes referències, exposicions, actes, concerts, etc. durant l'estada a Mallorca. Està molt bé saber més d'aquest franciscà tan interessant. A més el 2015 va ser canonitzat un altre franciscà mallorquí: Juníper Serra. Tot plegat una gran festa artística, arquitectònica, històrica i religiosa. La ruta franciscana que porta al Santuari del Lluch, a la Porciúncula, al Reial Convent de Sant Francesc, als monestirs de Cura i  de la Real i a la Casa-Museu Sant Juníper Serra, s'ha posat de moda i, al meu entendre, és una molt bona cosa.

Però vam trobar un raconet al nord de l'illa on no insistien en eixes influències. Parle de la peninsuleta que separa les badies de Pollença i d'Alcúdia. Mes de març, poca gent forastera i molts llocs tancats però tot això no ens va impedir visitar el que vam voler i dinar magníficament a Los Faroles, un restaurant del port de Pollença on vam ser atesos d'una manera autènticament professional. També vam poder recórrer uns quants camins del Parc Natural de s'Albufera.



El parc ocupa part dels termes municipals de Sa Pobla i de Muro, el poble sense cognom. Recomane vivament conéixer aquesta meravella. Entre tot el seu valor en flora i fauna, el que més em va sorprendre van ser els búfals. Ací en podeu veure'n un en una imatge capturada d'internet.


El nucli vell, emmurallat, d'Alcúdia (municipi ecoturístic) està molt ben conservat així com les muralles medievals i el vall que les envolta, muralles que no només protegien la gent de dins sinó que també servia de refugi a altres poblacions en cas d'atac provinent de la mar. Un passeig molt agradable permet pegar la volta a la ciutat sencera i anar admirant les portes i els bastions que queden del traçat original. Una vegada a l'interior convé visitar les esglésies, les cases i els palauets que es troben a qualsevol carrer o plaça.



Fora i en direcció sud, trobem la zona arqueològica de la ciutat romana de Pol·lèntia. És molt interessant i està molt ben explicada. El personal arqueòleg sospita que deu haver una extensió de quasi vint hectàrees per a excavar. De moment podem veure restes del fòrum, d'unes cases i del teatre, del qual s'ha recuperat la graderia.



En resum, una zona del nord de Mallorca que, a banda de la bellesa del paisatge, ofereix llocs molt interessants per a conéixer millor el passat històric i els avanços que es fan en conservació ambiental. Un altre turisme és possible.

Fotografies d'Ismael Vallès

dijous, 13 d’octubre de 2016

Corti

Amb moltes ganes ens vam dirigir a l'interior de l'illa per a conéixer Corti, la capital històrica i cultural de Còrsega, seu de l'antic parlament i de la universitat. La ciutadella que remata la ciutat va ser construïda sota la dominació de la Corona d'Aragó, en temps d'Alfons V, el nostre Magnànim. Ací baix una imatge, capturada d'internet, del retrat que Joan de Joanes va fer al monarca.


No es pot parlar de Corti sense fer referència a la figura de Pasquale Paoli, qui va governar la ciutat durant la curta capitalitat (1755-1769) i va impulsar la creació de la universitat, que obrí les portes el 1765 fins que l'ocupació militar francesa les tancara (el 1981 es van reobrir). A Corti es va promoure la constitució corsa en plena Il·lustració per a sorpresa del continent. Sembla ser que va inspirar la dels Estats Units.



En alguna ocasió he fet referència a les entrades (el paperet que justifica el pagament) dels museus. Si estan ben fetes, ben pensades i dissenyades, són tota una declaració de principis: des de la imatge elegida a qualsevol aspecte literal. El Museu regional d'Antropologia de Còrsega, perd "regional" en el títol de l'entrada. Una qüestió de disseny? Una denúncia? Ara bé, la imatge és molt bonica: una quasi figuració de la balconada superior de l'edifici. Al dors,  informació sobre les activitats i serveis que ofereix el centre. En cap lloc posa el nom de la ciutat.



Aquest museu, situat en la ciutadella de Corti, va ser inaugurat  el 1997 després d'una rehabilitació arquitectònica molt interessant que ha adaptat l'espai en sales expositives grans i molt il·luminades de manera natural, ja que les finestres ens permeten estar en contacte amb l'exterior. Durant el recorregut aprenem sobre la llengua, l'artesania, el pasturatge, la indústria, l'agricultura... També es pot demanar una visita guiada en llengua corsa. A més, es pot accedir a la resta d'espais transitables de la ciutadella i gaudir de les vistes de la serra,  de la població i de les valls del Restonica i Tavignanu, dos dels tres rius que banyen el terme. L'altre és l'Orta. De fet, passejar pels voltants de la ciutat és molt agradable, tot ple d'horts al peu de la serra, un veritable verger.

divendres, 30 de setembre de 2016

El mirlo blanco i Carmen Morell

Ma mare cantava sovint una cançó que parlava d'una infanta d'un regne de canyella i d'un jove agosarat que li regalà una merla blanca. Jo era menuda i com no sabia de quin color eren les merles, em costava traure'n l'entrellat. Tampoc no he sabut mai si era una cançò popular, si tenia autoria coneguda, si se sentia a la ràdio... El cas és que no fa molts anys em vingué la curiositat i vaig escorcollar per internet amb resultat negatiu: res de res. Però, ves per on, ahir se'm va ocórrer tornar a buscar i, ara sí, vaig tenir èxit. 

Pel que he llegit, la cançó es diu El mirlo blanco i és una creació de Carmen Morell,  original de Perelló i Monreal. M'agradaria que em diguéreu si coneixeu la cançó, si vos sona haver-la sentida cantar i, sobretot, si en teniu alguna gravació. Quan  en faig referència en alguna conversa, la gent em sol dir que els sona, que l'han sentida cantar a alguna dona de sa casa. Recordeu que fa unes dècades, a casa es cantava mentre es feinejava. 

A continuació faig la transcripció de la lletra, acompanyada d'unes fotografies de l'artista que he tret d'internet. 

A la infanta de un reino de canela
ocurriósele un día pregonar:
“Solamente daré mi augusta mano
a aquel que un mirlo blanco
me pueda regalar”.

Murmurando la corte comentaba:
“nuestra infanta  ha perdido la razón”.
I la infanta, con aire de gran porte,
reunió a toda la corte
y de este modo habló:

Si supiérais amar
no os faltara razón
para justificar

vuestra murmuración.
mas debéis ignorar
pero yo os lo diré
más que infanta real
soy mujer, soy mujer…

A palacio llegóse un aldeano
y a la infanta rogó sin vacilar:
“Concededme señora vuestra mano,
pues traigo el mirlo blanco
que vos queríais lograr”.
Pero al ver que era negro el mirlo blanco,
ordenó lo cargasen de cadenas,
y luego, por su ingenio, su mano le brindó.

Y termínase aquí
 la historieta de amor
de un aldeano feliz
que una infanta adoró.
Si es mentira o verdad,
en verdad no lo sé
como la oí contar
la conté, la conté.