dijous, 1 de desembre de 2016

Burgos i algunes joies dels seus voltants

De vegades els viatges, tot i  desitjats, quan es fan, deceben. Però de vegades, no, i fins i tot poden millorar-ne les expectatives. Aquest ha sigut el cas del viatge que hem fet a Burgos. L'objectiu principal era conéixer els jaciments d'Atapuerca i visitar el Museo de la Evolución Humana. També teníem moltes ganes de tornar al monestir de Las Huelgas després d'haver llegit les dues novel·les de José María Pérez Peridis sobre el regnat de la reina Leonor i del rei Alfonso VIII: Esperando al rey i La maldición de la reina Leonor. D'altra banda era obligat reviure, per la seua bellesa, l'interior de la cartoixa de Miraflores. Personalment, afegia el desig d'anar a San Pedro de Cardeña, on El Cid, segons el Poema, deixa la dona i les filles quan ha d'abandonar Burgos.

Però no acaba ací la cosa. En algun lloc d'aquest blog trobareu escrit (potser les persones que em coneixeu també m'ho heu sentit dir) que el claustre romànic que més m'agrada és el de la cocatedral de San Pedro, a Soria. Camí de Burgos paràrem en la ciutat del Duero per a visitar de nou el dit claustre. Llàstima! Estaven d'obres a l'exterior  i tenien barrat l'accés al temple. Bé. Tornaríem a parar a la tornada. O, si no era possible, en un altre viatge.

La ciutat de Burgos té en el seu alfoz un paratge dit Fuentes Blancas, una zona de gran riquesa botànica on destaquen els caducifolis àlbers i pollancres que acompanyen el curs del  riu Arlanzón. Al capdamunt de  la muntanyeta que remata eixe gran parc es troba la cartoixa de Miraflores, un entorn de pau i  silenci, a tocar del centre de la ciutat.


En la foto d'ací dalt podeu veure l'escut de Castella-Lleó i, a la dreta, el de Juan II, el pare d'Isabel la Católica, que acompanyen la part superior de l'arc d'entrada a l'edifici. Ja sabeu, qui paga, mana i deixa petjada.

La cartoixa acull actualment 22 monjos segons em va dir el jove que atén l'entrada. Li vaig indicar que en la guia, que jo portava a la mà i que ell mateix m'acabava de donar, en posava 20. Amb alegria angelical em va contestar que hi havia hagut dues noves vocacions. Com diu una amiga meua, si les dones acaben sent ordenades serà per la manca de vocacions, no pel feminisme de l'església catòlica.

La cartoixa, malgrat estar habitada, es pot visitar parcialment amb comoditat. L'itinerari destinat al turisme està molt ben indicat i hi ha suficient informació per gaudir del recorregut. Podem veure un tríptic flamenc de finals del XV, com les vidrieres. Una imatge delicadíssima de la Virgen del Coro, situada sobre la porta per on accedeixen els monjos al cadiram, d'anouer fosc, a cantar. En fi, podria fer una relació molt llarga de tot el que s'hi pot trobar però no és el costum d'aquests articles. Ara bé, menció especial s'ha de fer del retaule gòtic del presbiteri, on també trobem el panteó reial, amb Juan II i Isabel de Portugal. 

Gràcies a la població i fortificació de les localitats de la zona que va ordenar el rei Alfonso III, a finals del segle X, els monjos pogueren fundar i mantenir amb una certa seguretat els seus monestirs. És el cas de l'abadia de San Pedro de Cardeña. Actualment només es pot visitar l'església perquè el monestir està habitat i no s'hi pot accedir. L'entorn està molt ben condicionat, net, bonic i amb informació en diferents llocs. El corredor obert que du a la porta de l'església està jalonat per lloses plantades verticalment que contenen els versos del Cantar de Mío Cid referents al lloc.


Però no en vam poder veure l'interior. En obrir la porta exterior de l'església, trobàrem un cartell que deia que si no està el guia pots telefonar al número que està escrit i que en cinc minuts arriba. Després de tres telefonades i vint minuts, vam deixar San Pedro de Cardeña.
Tot i així, paga la pena la visita. 

Per fi li tocà el torn al Monasterio de Santa María la Real de Las Huelgas. Rep aquest nom del lloc on es va edificar, que en castellà  antic vol dir terreny de cultiu que no es treballa i es dedica a pastures. Va ser  fundat pel rei Alfonso VIII de Castella per influència de la seua muller, la reina  Leonor de Plantagenet, que volia el seu Fontevraud, l'aleta del cor de sa mare, Elionor d'Aquitània. 


Des del principi va ser un centre molt influent fins el punt que l'abadessa de Las Huelgas tenia tant de poder que depenia directament del papa i fins i tot podia nomenar abadesses d'altres monestirs. Tot això s'acaba amb  Pius IX, el dels pastissets.

Arquitectònicament és un monestir grandiós. El vam veure amb la companyia preceptiva d'un guia. La visita acaba en un nou espai expositiu  (quan vaig estar-hi la vegada anterior encara no existia) on es poden veure teles, objectes diversos, vestits i manuscrits, com el Códice de las Huelgas. Es tracta d'una còpia del segle XIV que recull el repertori que cantaven les monges i que ha esdevingut una de les principals fonts musicals de l'Ars Antiqua. El recorregut acaba en Las Claustrillas (foto anterior), un bell claustre romànic, la part més antiga del monestir.




Vam visitar el Museo de la Evolución Humana que, en el meu plantejament inicial del viatge, era l'únic objectiu. Però mentre buscava informació i anava trobant coses noves o recordant d'altres, com explicava al principi, el viatge acabà sent més complet. El museu és un espai molt còmode. Açò és important perquè moltes vegades hem trobat museus antipàtics, que no són confortables, que no et fan agradable la visita. A voltes és perquè es vol aprofitar un edifici dels dits històrics per damunt de qualsevol consideració raonable, per interessos allunyats dels artístics. Aquest museu de Burgos porta la firma de Juan Navarro Baldeweg i va ser inaugurat el 2010. És un espai net, lluminós, esclarit. El contingut està molt ben distribuït i ordenat temàticament per les diverses plantes. Cada mitja hora hi ha visita guiada cosa que permet fer un recorregut personal i un altre dirigit a fi de copsar més aspectes relatius a les troballes i investigacions del personal científic que s'ocupa dels jaciments. 

La visita als jaciments, a uns quinze de kilòmetres de la capital, al terme d'Ibeas de Juarros, consta de dues parts. Una, molt interessant on mostren les excavacions i una altra, prescindible, dirigida, al meu  parer, a l'alumnat escolar. Tot va començar amb la construcció del ferrocarril. En fer les obres per a la via van anar descobrint restes que aviat posaren en coneixement de la gent especialista. Açò és molt important ja que quan no hi havia protecció legal, en fer obres, podien aparèixer restes arqueològiques i que ningú les reconeguera, valorara n'informara. Quantes hauran quedat soterrades després d'haver vist la llum per una troballa casual! Recordeu el cas dels tractors que, en poder aprofundir la terra treien mosaics, per exemple, que donaven lloc al descobriment d'una vil·la romana o, el tren, com he dit, en el cas que ens ocupa, a la meravella de tot el que amaga la sierra de Atapuerca, un lloc màgic la contemplació del qual no cansa.

Tornem. Ens parem a Soria. Ara, sí, la cocatedral estava oberta i el claustre, magnífic. Ací baix el teniu, amb pou i xiprer.



Fotos: Ismael Vallès.



dimarts, 15 de novembre de 2016

El dolor de la meua ciutat

València està convertint-se en una ciutat inhabitable, cosa que em fa sentir molt trista. Tant que avui el text no va de viatges, va d'una ciutat decadent. Si el preu per a formar part de la Unió Europea va ser deixar-nos com a país turístic, ho han aconseguit. Si bé és cert que la gent de València també posa de la seua part. 

Vaig a treballar a peu, activitat d'alt risc. He de procurar allunyar-me de la vora de les voreres per si algun cotxe s'hi acosta per la inèrcia d'una velocitat inapropiada i il·legal . He de mirar molt bé en totes direccions després de posar-se verd el meu semàfor i assegurar-me que ho puc fer sense perill. He de discutir amb les i els ciclistes que van per damunt de la vorera per a aconseguir que s'aparten del meu camí i no ser jo qui haja de deixar-los pas. I que no em vinguen amb exemples d'altres ciutats europees. Qui s'ha acostat a l'estació de trens d'Àmsterdam pedalant una bicicleta? Ningú. Ja t'avisen que quan hi ha gernació has de baixar de l'innocent vehicle i dur-lo de la mà. Mentres, he d'anar mirant al terra per a no xafar merdes de gos (quan pagaran els seus amos els desperfectes en el mobiliari públic pel pixum?) o vòmits humans (ai, les nits de borratxera) i he de posar-me auriculars per a sentir la ràdio i protegir-me de l'insuportable soroll del trànsit. 

El soroll ambiental normalment, sense comptar les Falles,  és tan incòmode i desagradable que dificulta el desenvolupament del treball diari. Com a exemple, els crits de les converses que mantenen les persones que ocupen les taules del pati del bar on dóna el meu despatx (ho podeu substituir pel vostre cas). Tot i que tanque les finestres, com en aquest país allò de l'eficiència energètica i la protecció sonora són mots buits, les converses, habitualment acompanyades de crits i de rialles, continuen sentint-se i molestant. Ah! I que alguna persona del veïnat no pose la música amb un volum incomprensiblement fort! 

El centre de la ciutat és intransitable per culpa de les taules i les cadires de les terrasses dels bars. Si he de passar pels voltants de la plaça de la Reina un dijous, quan se celebra el Tribunal de les Aigües, dia que sol coincidir amb l'arribada d'algun creuer, he de pegar molta volta i córrer el rics que em tornen a obrir la motxilla, com em va passar ja amb una parella de lladres famoses, ja que eixa volta suposa anar per carrerons on la policia no fa acte de presència. I elles ho saben.

Quan arriba la nit, la gent continua ocupant les terrasses dels bars. Ara, els de baix de ma casa, on ja estic més protegida  del soroll del carrer per les obres d'aillament que jo em vaig haver de pagar. Però, són set bars i restaurants els que es veuen des del meu balcó! Això és ambientalment insostenible. Per a acabar-ho d'adobar hi ha un jardinet amb bancs on la gent s'està hores i hores fins i tot després d'haver tancat els locals d'on han eixit. Parlen, riuen, toquen la guitarra... És que ningú sap parlar sense cridar? És que ningú treballa de matí? Tota eixa gent té torn de vesprada i no li cal matinar? També cal mencionar els vehicles de recollida de residus i, de tant en tant, els que s'anuncien amb sirena o els que s'avisen a través del clàxon. No tenen telèfons mòbils per dir-se "ja sóc ací"? O senzillament no poden quedar a una hora i ser puntuals?

En fi, que jo tenia la il·lusió de comprar-me un pis al centre de la ciutat. En broma deia que als peus mateix del Miquelet. Però ara, estic esperant la jubilació per a anar-me'n a una ciutat on es puga viure sense sorolls i passejar sense ensurts. I que no em vinguen amb les poca-soltades del sol i de l'estil de vida mediterrània. O és que qui diu això pensa que la vida mediterrània és fer l'haca a tota hora?




A València es poden fer moltes coses relacionades amb la cultura. Pots visitar el Museu de la Seda, ubicat en el col·legi de l'Art Major de la Seda, recentment restaurat per la Fundació Hortènsia Herrero, d'on també han eixit els diners per als treballs de Sant Nicolau, eixa meravella barroca que ens ha retornat l'equip dirigit per la catedràtica Pilar Roig. On no arriben els diners públics perquè han anat a parar a butxaques privades, intervé el mecenatge.

També es pot visitar el Museu de Belles Arts, on els guardes de seguretat d'empreses externes estaran parlant i rient o gastant-se bromes amb les ràdios a través de les quals es comuniquen i que només han de fer servir per raons de seguretat. No pots comptar amb ells si vols saber alguna cosa sobre l'exposició que amb tanta molèstia estàs intentant veure. Molèsties que han començat en el carrer per culpa dels protectors, ancorats a la vorera, d'unes bastides a hores d'ara inexistents que estreten el pas des de fa molts anys.

Caldrà afegir una asignatura escolar sobre Urbanitat, allò que vam estudiar en el nostre batxiller d'examen d'ingrés, revàlida de quart i revàlida de sisé. La clau està en l'educació i si no es dóna en les famílies s'haurà d'adquirir a l'escola. En cas contrari aquesta societat se'n va en orris. València, una ciutat amb gran i bell patrimoni artístic i arquitectònic. En teniu un tast en les fotos d'Ismael Vallès.



dimarts, 1 de novembre de 2016

Les sorpreses del nord de Mallorca

Sempre he pensat que els anys dedicats a algú o a quelcom ens ensenyen moltes coses. Hi ha declaracions internacionals i declaracions de menor abast geogràfic o poblacional. Tots no ens interessen a totes les persones, però de vegades ens fan parar atenció a un problema, un aliment... o un personatge rellevant. Enguany està dedicat a Ramon Llull. Exactament s'ha denominat  Any Literari Llull 2015-16Com que en eixe projecte participa el Govern de les Illes Balears, n'he trobat moltes referències, exposicions, actes, concerts, etc. durant l'estada a Mallorca. Està molt bé saber més d'aquest franciscà tan interessant. A més el 2015 va ser canonitzat un altre franciscà mallorquí: Juníper Serra. Tot plegat una gran festa artística, arquitectònica, històrica i religiosa. La ruta franciscana que porta al Santuari del Lluch, a la Porciúncula, al Reial Convent de Sant Francesc, als monestirs de Cura i  de la Real i a la Casa-Museu Sant Juníper Serra, s'ha posat de moda i, al meu entendre, és una molt bona cosa.

Però vam trobar un raconet al nord de l'illa on no insistien en eixes influències. Parle de la peninsuleta que separa les badies de Pollença i d'Alcúdia. Mes de març, poca gent forastera i molts llocs tancats però tot això no ens va impedir visitar el que vam voler i dinar magníficament a Los Faroles, un restaurant del port de Pollença on vam ser atesos d'una manera autènticament professional. També vam poder recórrer uns quants camins del Parc Natural de s'Albufera.



El parc ocupa part dels termes municipals de Sa Pobla i de Muro, el poble sense cognom. Recomane vivament conéixer aquesta meravella. Entre tot el seu valor en flora i fauna, el que més em va sorprendre van ser els búfals. Ací en podeu veure'n un en una imatge capturada d'internet.


El nucli vell, emmurallat, d'Alcúdia (municipi ecoturístic) està molt ben conservat així com les muralles medievals i el vall que les envolta, muralles que no només protegien la gent de dins sinó que també servia de refugi a altres poblacions en cas d'atac provinent de la mar. Un passeig molt agradable permet pegar la volta a la ciutat sencera i anar admirant les portes i els bastions que queden del traçat original. Una vegada a l'interior convé visitar les esglésies, les cases i els palauets que es troben a qualsevol carrer o plaça.



Fora i en direcció sud, trobem la zona arqueològica de la ciutat romana de Pol·lèntia. És molt interessant i està molt ben explicada. El personal arqueòleg sospita que deu haver una extensió de quasi vint hectàrees per a excavar. De moment podem veure restes del fòrum, d'unes cases i del teatre, del qual s'ha recuperat la graderia.



En resum, una zona del nord de Mallorca que, a banda de la bellesa del paisatge, ofereix llocs molt interessants per a conéixer millor el passat històric i els avanços que es fan en conservació ambiental. Un altre turisme és possible.

Fotografies d'Ismael Vallès

dijous, 13 d’octubre de 2016

Corti

Amb moltes ganes ens vam dirigir a l'interior de l'illa per a conéixer Corti, la capital històrica i cultural de Còrsega, seu de l'antic parlament i de la universitat. La ciutadella que remata la ciutat va ser construïda sota la dominació de la Corona d'Aragó, en temps d'Alfons V, el nostre Magnànim. Ací baix una imatge, capturada d'internet, del retrat que Joan de Joanes va fer al monarca.


No es pot parlar de Corti sense fer referència a la figura de Pasquale Paoli, qui va governar la ciutat durant la curta capitalitat (1755-1769) i va impulsar la creació de la universitat, que obrí les portes el 1765 fins que l'ocupació militar francesa les tancara (el 1981 es van reobrir). A Corti es va promoure la constitució corsa en plena Il·lustració per a sorpresa del continent. Sembla ser que va inspirar la dels Estats Units.



En alguna ocasió he fet referència a les entrades (el paperet que justifica el pagament) dels museus. Si estan ben fetes, ben pensades i dissenyades, són tota una declaració de principis: des de la imatge elegida a qualsevol aspecte literal. El Museu regional d'Antropologia de Còrsega, perd "regional" en el títol de l'entrada. Una qüestió de disseny? Una denúncia? Ara bé, la imatge és molt bonica: una quasi figuració de la balconada superior de l'edifici. Al dors,  informació sobre les activitats i serveis que ofereix el centre. En cap lloc posa el nom de la ciutat.


Aquest museu, situat en la ciutadella de Corti, va ser inaugurat  el 1997 després d'una rehabilitació arquitectònica molt interessant que ha adaptat l'espai en sales expositives grans i molt il·luminades de manera natural, ja que les finestres ens permeten estar en contacte amb l'exterior. Durant el recorregut aprenem sobre la llengua, l'artesania, el pasturatge, la indústria, l'agricultura... També es pot demanar una visita guiada en llengua corsa. A més, es pot accedir a la resta d'espais transitables de la ciutadella i gaudir de les vistes de la serra,  de la població i de les valls del Restonica i Tavignanu, dos dels tres rius que banyen el terme. L'altre és l'Orta. De fet, passejar pels voltants de la ciutat és molt agradable, tot ple d'horts al peu de la serra, un veritable verger.

divendres, 30 de setembre de 2016

El mirlo blanco i Carmen Morell

Ma mare cantava sovint una cançó que parlava d'una infanta d'un regne de canyella i d'un jove agosarat que li regalà una merla blanca. Jo era menuda i com no sabia de quin color eren les merles, em costava traure'n l'entrellat. Tampoc no he sabut mai si era una cançò popular, si tenia autoria coneguda, si se sentia a la ràdio... El cas és que no fa molts anys em vingué la curiositat i vaig escorcollar per internet amb resultat negatiu: res de res. Però, ves per on, ahir se'm va ocórrer tornar a buscar i, ara sí, vaig tenir èxit. 

Pel que he llegit, la cançó es diu El mirlo blanco i és una creació de Carmen Morell,  original de Perelló i Monreal. M'agradaria que em diguéreu si coneixeu la cançó, si vos sona haver-la sentida cantar i, sobretot, si en teniu alguna gravació. Quan  en faig referència en alguna conversa, la gent em sol dir que els sona, que l'han sentida cantar a alguna dona de sa casa. Recordeu que fa unes dècades, a casa es cantava mentre es feinejava. 

A continuació faig la transcripció de la lletra, acompanyada d'unes fotografies de l'artista que he tret d'internet. 

A la infanta de un reino de canela
ocurriósele un día pregonar:
“Solamente daré mi augusta mano
a aquel que un mirlo blanco
me pueda regalar”.

Murmurando la corte comentaba:
“nuestra infanta  ha perdido la razón”.
I la infanta, con aire de gran porte,
reunió a toda la corte
y de este modo habló:

Si supiérais amar
no os faltara razón
para justificar

vuestra murmuración.
mas debéis ignorar
pero yo os lo diré
más que infanta real
soy mujer, soy mujer…

A palacio llegóse un aldeano
y a la infanta rogó sin vacilar:
“Concededme señora vuestra mano,
pues traigo el mirlo blanco
que vos queríais lograr”.
Pero al ver que era negro el mirlo blanco,
ordenó lo cargasen de cadenas,
y luego, por su ingenio, su mano le brindó.

Y termínase aquí
 la historieta de amor
de un aldeano feliz
que una infanta adoró.
Si es mentira o verdad,
en verdad no lo sé
como la oí contar
la conté, la conté.





dijous, 15 de setembre de 2016

Cap Cors i Aleria

El viatge a l'illa de Còrsega ha sigut circular (no és la primera vegada que li peguem, literalment, la volta a un territori), en el sentit de les agulles del rellotge: de Bunifaziu a Bunifaziu, port d'arribada i de partida. Durant la nostra volta a l'illa, vam comprovar de nou el que passa en la majoria dels llocs recomanats per l'interés turístic: que estan tan concorreguts que esdevenen centrífugs. Però per damunt d'això està l'optimisme i els bons desitjos: ja hi tornaré. 

Aparentment, les ciutats costaneres corses són iguals: el port, el promontori coronat per la ciutadella, les passejades amb vaixell per la costa i les illes pròximes, els cementeris que miren a la mar (a l'interior miren a la serra). Si t'hi interesses, pots conèixer les particularitats històriques o d'algun tipus més trivial. Per exemple, les curioses escales quasi impossibles, verticals, de les cases de Bunifaziu. Les han construïdes com han pogut ja que originalment no n'hi havia per por a les invasions. En tenien unes de corda per a poder-les retirar d'un estiró des de dalt, des de dins de casa, i impedir-hi l'accés. O, més curiós encara, les ruïnes de la casa natal de Cristòfol Colom a Calvi. També podem trobar museus interessants, com el cas del de Belles Arts d'Aiacciu, que conté la major part de la col·lecció Fesch, el cardenal oncle de Napoleó. Aquest museu està considerat el segon de França. En fi, com diuen en alemany... und so weiter.

Després de Calvi, on vam gaudir d'una platja magnífica i pareguda a la nostra de la Malva-rosa però sense els serveis que tenim ací, vam continuar cap al nord a fi de recórrer el Cap Cors, visitar Aleria i continuar per la costa oriental cap al sud. Vam travessar el desert de les Agriates, una zona gens desèrtica ja que està ben curulla de vinyes, oliveres i maquis. És el paisatge que em ve freqüentment a la memòria des que el vaig recórrer. Potser el que més em va agradar de tota Còrsega.


El Cap Cors és una peninsuleta, com una eventració, situada al nord-est de l'illa. He llegit que de vegades se'n diu illa dins de l'illa. Crec que això fa més aviat referència a les característiques del petit territori que a la situació geogràfica. El coll, de no més d'uns quinze quilòmetres, que l'ajunta a la resta de Còrsega acull la població de Patrimonio, que és considerada la capital dels vins corsos i dóna nom a una de les denominacions (AOC) dels vins. Les altres dues de la zona són Coteaux du Cap Corse i Muscats du Cap Corse. La resta del territori és un seguit d'esplèndids paisatges, una vintena de torres genoveses que guaiten la costa i poblacions menudetes. És una terra orgullosa dels seus productes, dels productes que s'hi cultiven, elaboren o fabriquen, si bé això es pot fer extensiu a tota Còrsega. Per posar un exemple citaré la pissarra que hi ha en els bars i restaurants en què s'informa de l'origen dels aliments que s'hi serveixen. En el cas que siguen corsos, a més, et planten una bandereta amb el cap del moro damunt del peix o de la coca de castanya. 



Arribem a Aleria. Anem a l'oficina d'informació turística i ens donen una gran alegria. Fins eixe moment els centres havien sigut gasius: un xicotet mapa de la ciutat amb més anuncis publicitaris que informació i un bon jour, madame que sonava més aviat a  "ja t'apanyaràs". A Aleria, no. A banda de molt bona atenció, molt de paper amb horaris, recomanacions, etc. Així podíem conéixer fil-per-randa tot el que oferiex la localitat i els voltants i, segons les nostres intencions i els nostres gustos, elegir el que ens interessava. Hi ha rutes pels estanys, rutes pels cellers, visita a una destil·leria de whisky (també en fan a Còrsega!), passejades a cavall, una ruta de l'artesania, una altra dita del sentits...



Nosaltres ens vam dirigir a les ruïnes de la ciutat romana. Calia fer-ho el més prompte possible a fi que no ens molestara el sol a mesura que avançara el dia. Hi ha pocs llocs romans coneguts i identificats i,  per tant,  sense excavar. Una illa ocupada durant tants milenis ha anat soterrant els antecedents. Aleria ens mostra els vestigis de les colonitzacions atribuïdes a Sil·la, César i Octavi. El que es visita és una esplanada situada al capdamunt d'un pujolet on també hi ha algun edifici medieval, com el que acull el museu. Malgrat ser tan menut, estar tan brut (vergonyós, vitrines plenes de pols!), no haver informació escrita, estar tot atapeït i desordenat i la recepcionista no alçar la vista del seu telèfon mòbil, gràcies a la informació que ja portàvem, ens vam poder fer una idea del que teníem davant. És curiós que la imatge que il·lustra les entrades del museu siga una peça de ceràmica grega. Tot i saber-se que Còrsega està habitada des del mesolític, com he explicat més amunt, no queda quasi res, però sembla que hi ha un cert urc del passat preromà.

Fotos d'Ismael Vallès

dijous, 1 de setembre de 2016

Un matí de sorpreses i joves creadores

Fa uns anys, el dia de Nadal, vaig haver de buscar una farmàcia perquè tota casa estava patint un refredat considerable i necessitàvem medicaments. Aní a la farmàcia de guàrdia que em venia millor. Es tracta de la la  Farmacia Blanquerías, en el número 9 del carrer que li dóna nom. Vaig ser atesa per una dona de tracte cortés i elegant. Em va captivar la seua professionalitat i com m'explicava algunes coses relatives als medicaments que la metgessa d'urgència acabava de prescriure a la meua família. Torne de tant en tant, li faig moltes preguntes i sempre em respon amb amabilitat i amb molt bones idees i recomanacions. A més, sol tindre cosmètics a molt bon preu perquè, entre altres coses, treballa amb marques que no fan publicitat mediàtica (cosa que encareix molt) i que es distribueixen principalment en oficines de farmàcia.


L'altre dia, mentre esperava ser atesa, m'entretenia mirant les prestatgeries i els expositors. De sobte, vaig veure una camiseta com la que la meua nora li havia regalat al meu nét, el seu nebot, pel naixement. Li trasllade a la farmacèutica la meua agradable sorpresa i ella, més sorpresa encara, i ben cofoia, em diu que són un disseny original de la seua filla i que les té per a fer-li publicitat. Es tracta d'unes camisetes per a nadons (bodies, en diuen) personalitzades amb les dades del naixement (nom, pes, dia, hora...) que es poden encomanar a través del web Mi primer bodySi vius a València, les pots recollir en la farmàcia i t'estalvies les despeses d'enviament.





 El cas és que la dissenyadora i la meua nora s'havien conegut en un curs universitari per a joves emprenedores, situació que va propiciar el coneixement del disseny, l'encàrrec i la compra, aprofitant la coincidència temporal del naixement del xiquet.


Però el matí de les sorpreses no s'havia acabat. Entre en el bar on habitualment em faig  un cafè i em pose a parlar amb la cambrera que, a causa de la pluja, tenia un moment de respir perquè a les taules de la terrassa no s'asseia ningú. Em diu que ha de guanyar-se la vida fent una feina diferent a la seua formació alhora que es manifesta contenta de tenir treball. Em diu que és dissenyadora i fotògrafa. M'interesse pel seu treball i em transmet il·lusió i professionalitat mentre em conta els seus projectes.



Fa complements de moda, també per a nadons, i treballs per a l'audiovisual ja que el seu promés es dedica al món del cinema i s'ajuden. Li dic, novament sorpresa per la coincidència, que la meua filla és directora, que ha guanyat molts premis amb els seus curts, que ara participa en un certamen a Austràlia i que havia presentat obra recentment a Cinema Jove. Em pregunta el nom, li'l dic, obre el ulls com a plats i exclama que la coneix, que havia vist el curt Anna's Augen el passat mes de juny en el primer passe, el dia de la presentació. 


No totes les pel·lícules que s'escriuren es roden. No totes les que es roden es distribueixen. El món dels curtmetratges és pràcticament desconegut per al gran públic. Que la meua filla dirigisca obres, que les passen i premien en festivals i que, a més, la coneguen pel nom, és ben plaent.





Les fotos són captures dels webs citats.


dilluns, 15 d’agost de 2016

Bastia i la rouille

Bastia és la segona ciutat de Còrsega en població i capital de l'Alta Còrsega, una de les dues divisions administratives de l'illa. Situada al nord-est, està banyada pel mar Tirrè i és gran  receptora de vaixells, tant de línies regulars com de creuers. El port està completament integrat en la ciutat. Des del Boulevard del Général de Gaulle i la plaça de Sant Nicolau, rectangular (sembla el born, igual ho va ser), es tenen les grans embarcacions a tocar. 




El port vell està al sud, al peu de la ciutadella. El nom de Bastia fa referència precisament a la bella ciutadella que presideix la ciutat ja que és una deformació del mot francés bastille. La silueta era reconeguda fàcilment pels vaixells que recorrien la mar i s'hi acostaven. És una ciutadella poderosa, defensiva, genovesa. En un dels palaus, el dels governadors genovesos, està instal·lat el Museu de Bastia, municipal, dedicat a la història de la ciutat un escut en fusta de la qual podeu veure en aquesta fotografia:





A partir d'una maqueta de Bastia i imatges que n'expliquen (en la mateixa sala) l'evolució urbanística, el museu ofereix informació sobre la ciutat des de molts punts de vista: la importància política en relació a l'illa, la història, l'economia, la cultura, el comerç, el paper del port... amb el suport de les escultures (cite Tête de femme, de Louis Patriarche, nascut a Bastia), les pintures, els mobles i altres objectes que s'hi exposen molt ordenadament i didàctica. Els fons estan integrats, a banda d'altres procedències, també per dos llegats. El de Giuseppe Sisco, cirurgià bastià que estigué al servei del papa Pius VI, i el del cardenal Fesch, parent de Napoleó.



A banda de ser un museu digne de visitar per l'emplaçament, el contingut i la disposició i claredat expositives, vam tenir la sort de coincidir amb una exposició temporal dita Corsica genovese. Es tracta de donar a conéixer ben didàcticament Còrsega en l'època de la república dels genovesos (segles XV a XVIII). Un matí museístic perfecte.

Estàvem ja en la segona meitat del viatge i no havíem tastat encara la famosa sopa de peix corsa. Era el 14 de juliol i vam considerar que podíem fer costat a la gent francesa i commemorar la presa de la Bastilla amb un bon dinar. Mentre passejàvem per la plaça de Sant Nicolau vam veure una discretíssima presència policial. Vam aparcar on vam voler, ningú no ens va parar i no vam passar cap control i això que hi havia un acte al carrer amb militars, polítics, etc. Per no mentir, tant el vàter públic com la biblioteca de carrer (una cabina amb llibres per a agafar lliurement) tenien les portes obertes, amb l'interior ben a la vista. Vaig pensar que era tot plegat molt estrany, que França ha tingut recentment massa ensurts i tragèdies com per a ser tan tous en  mesures de seguretat.  Unes hores després tinguérem notícies de Niça. 

Vam dinar en el Pub Concorde snack-pizzeria-glacier. És un bon restaurant malgrat el nom. Oferia sopa de peix amb croûtons et la rouille. Perfecte, una altra cosa que volia conéixer la famosa salsa! La vam demanar i la vam menjar seguint les indicacions de la dona que ens va assessorar molt amablement. Feia un paper entre propietària i maître. A taula teníem la sopereta individual, un panera amb els crostons i un plat que contenia un allet, un recipient amb la rouille (salsa rolla) i un altre amb formatge gruyère ratllat. Ens va fer agafar els crostons (llesquetes planes torrades lleugerament, no fregides) de pa amb una mà i refregar-hi l'all amb l'altra; a continuació posàrem la rouille i, damunt de tot, el formatge (una illa molt italiana però el formatge, francés). Tot en quantitats al gust de cada persona. Quan ja tens al fons del plat tots els crostons preparats (un parell o tres per començar), hi aboques la sopa i esperes a fer la primera cullerada fins que el pa es fa blanet alhora que es refreda la sopa. Feta amb peix de roca, com, amb orgull, ens va indicar la cap de la sala del restaurant. En definitiva, un bon dinar per a tancar la visita a Bastia, ciutat barroca, cosa que la fa assemblar-se també més a Sicília i el sud d'Itàlia que a França.

Fotos d'Ismael Vallès.

dilluns, 1 d’agost de 2016

Corsica

Durant el viatge que acabem de fer a Còrsega, illa francesa amb una extensió aproximada al doble de la de les Balears i Pitiüses juntes, vam coincidir amb una visita que hi va fer el seu primer ministre Manuel Valls. Còrsega no és un departament francés més, té una organització diferent: la Col·lectivitat Territorial de Còrsega. Va haver gran ressò mediàtic de la presència del senyor Valls (ací teniu el discurs en l'assemblea corsa). Una de les veus que vaig sentir a la ràdio va ser la d'una jurista que remarcava la impossibilitat legal de declarar cooficial la llengua corsa, aspiració ciutadana molt d'actualitat.



Còrsega va pertànyer a la Corona d'Aragó a partir de 1295, quan Jaume el Just la rebé del papa Bonifaci VIII, fins que un altre papa, Nicolau V, la va cedir als genovesos el 1447 (en la foto de dalt un mapa de l'etapa genovesa). Des de l'últim terç del segle XVIII pertany a França. La història de l'illa està farcida de lluites. Coneguda actualment com l'Illa de la Bellesa, recordant la denominació que ja li donaren en l'antiga Grècia, ha tingut molts pretendents, pràcticament tots el pobles mediterranis l'han volguda. Actualment,  el Front d'Alliberament Nacional lidera la voluntat independentista. Durant el recorregut per l'interior de l'illa vam veure pancartes que reclamaven l'excarceració de les persones detingudes per eixa causa. La llegenda habitual és "Amnistia. Llibertat patriotes". França, un estat, una llengua.




L'illa realment és bonica (ací dalt, els voltants de Nonza). Té platges i més platges de pedra o de sorra o, com et diuen allà, moitié-moitié. La vegetació és abundant i molt diversa, presidida per la màquia. És de destacar el castanyer, font d'aliment tradicional. Pascal Paoli el va denominar pa de Còrsega. Les castanyes apareixen en qualsevol preparació. També en la cervesa. Si parle de gastronomia no puc deixar de nomenar el brocciu, formatge fresc de llet de cabra o ovella amb que preparen molts plats, també dolços especialment amb qualsevol de les sis varietats de mel. La mel té denominació protegida (mele di Corsica) i el vi, nou denominacions d'origen diferents. La gent de l'illa està orgullosa de les seues clementines i del seu oli, tot i que també són crítics amb el despoblament dels camps. Et diuen amb llàstima que la joventut se'n va al continent i defugen les tasques agrícoles. 






Així que és un lloc per a mirar, per a gaudir dels paisatges, per a menjar bé, per a tenir unes vacances tranquil·les. Penseu que està prohibit edificar en la costa, que podeu veure eixir o pondre's el sol des de qualsevol platja sense cap entrebanc visual artificial. Per contra, no té gran patrimoni artístic, arquitectònic o arqueològic, excepció feta de les omnipresents torres de guaita genoveses. Un parell de museus, les ruïnes d'Aleria i poca cosa més. D'altra banda tampoc no he vist que facen molt de cas al seu fill principal, Napoleó. Alguna estàtua (en la foto anterior, la de Bastia) o alguna placa commemorativa. Turísticament no són com Finlàndia, que d'un personatge inventat com Santa Claus munten la que munten. Per a ser justa diré que a Pasquale Paoli sí li fan molt de cas, però això ho contaré en una altra entrada.


Fotos d'Ismael Vallès.

dimecres, 1 de juny de 2016

Cala Pi

El viatge a l'illa de Mallorca a què he fet referència en les dues entrades anteriors, ha sigut diferent als nostres viatges habituals per unes quantes coses. Encara a casa, mentre feia la maleta, anava amb molta cura ja que era la primera vegada que volava en una companyia d'aquelles que limiten l'equipatge en pes i contingut.  Però no hi va faltar la cordeta i les pinces d'estendre la roba: un afectuós donatge a Eulàlia Lledó Cunill. En el seu magnífic Quadern de Turquia (ja esmentat en aquest blog) recomana no oblidar eixos objectes tan modests. Cita el llibre  Escritos de mujeres desde el sitio de Leningrado on es considera la corda  un dels deu elements essencials en una habitació d'una ciutat assetjada.

Amb el metro arribàrem a l'aeroport de Manises per a agafar l'avió. Volàrem cap a Palma, la ciutat que vol perdre el cognom "de Mallorca". No sé l'èxit que tindrà aquest moviment. Ho seguirem, a veure si ens serveix per a Muro. En aterrar a Son Sant Joan, pujàrem a una furgoneta de la companyia de cotxes de lloguer que havíem concertat per internet i que ens portà al garatge on ens esperava el nostre vehicle, el que ens acompanyaria durant l'estada illenca. Una altra novetat en la nostra manera habitual de viatjar. Ens va atendre una jove eslovaca. Com era la seua obligació, ens va oferir tots els serveis complementaris que convenia contractar i pagar. Els rebutjàrem tots. Amb el nostre cotxet ens dirigírem a l'apartament, siti a Cala Pi. Plovia a bots i barrals. Era de nit. Tot just podíem veure un parell de metres de la carretera. Afortunadament no hi havia trànsit.

L'endemà, en alçar-nos, vam poder veure tot el que la nit anterior no ens havia permés: pins i mar. Vam estar una setmana allotjats a Cala Pi, al sud de l'illa, en el terme de Lluchmajor. Aquesta cala fa cinc-cents metres terra endins. Interessant la torre de defensa del segle XVI que presideix, des d'un penya-segat, les parets rocoses que formen la cala. Vam passejar pels voltants i vam comprovar que, malgrat ser hivern, les coses funcionaven prou raonablement, de manera que ens animàrem a fer la llista de tot el volíem veure i distribuir-la en el calendari.





El primer dia vam anar a Lluchmajor, el cap de comarca. Vam comprar queviures i una cafetera italiana, ja que les que hi ha als apartaments turístics (en el cas que n'hi haja) són d'aquelles de filtre de paper, les que no ens agraden. És un poble de mala aparença per les construccions noves i horroroses, com qualsevol poble de l'Horta, sense anar més lluny. Dins, cap al nucli antic, ja pots trobar carrers guapets amb cases interessants i d'una sola planta. L'ajuntament organitza una ruta cultural pel centre. Vam prendre cafè i pa torrat amb oli a Es caçadors. L'oli era valencià. Curiós que no es preocupen a promoure el d'allà. De tota manera em vaig alegrar: promouen el nostre. En canvi, les olives (que te les presenten com a cortesia) eren dels bancals de la família que s'ocupa de l'establiment i estaven molt ben adobades per ells mateixos. Un esmorzar senzill i boníssim. És ressenyable perquè moltes vegades ens serveixen un oli fluix o un pa dolent o un cafè horrorós que fan d'un moment de relax un desastre.


Vam tornar a Cala Pi pel Camí Vell de Cala Pi, convertit en ruta per a bicicletes i compatible amb vehicles si circulen a molt poca velocitat. Està plena l'illa d'aquestes rutes. És destacable, per la bona senyalització, la de Lluchmajor a Algaida. Durant el trajecte vam veure guatles, porcs, corders i altres animals en una mena de granges o reserves. En tot cas, una devesa de pau i natura bellíssima.


Ben propet, es troba el poblat talaiòtic de Capocorb, declarat Monument Històric Artístic Nacional l'any 1931, després de les excavacions científiques durant les dues dècades anteriors,  que va portar a cap Josep Colominas Roca. El monòlit que el recorda en el mateix poblat va ser idea de Lluís Pericot, tots dos membres d'una generació memorable d'arqueòlegs i historiadors. En vam veure molts poblats (restes) però aquest té una certa màgia, segurament està situat en un lloc de gran força tel·lúrica.


Ara bé, un lloc ben bonic, on t'hi quedaries, d'atraient força talàssica és el far del Cap Blanc (foto d'ací dalt), també en la zona que estic descrivint. El camí està indicat, però no vam veure gent, tant sols un parell de vehicles a la zona d'aparcament des d'on ixen altres camins. El del far s'ha de fer a peu i no té cap ombra. És una zona ventosa i molt erosionada, sense possibilitat de vegetació alta. No vull pensar en com pot ser el recorregut en estiu per damunt d'aquest puntal de quasi un centenar de metres d'altura que entra en la mar per a delimitar per orient la badia de Palma. En realitat no es pot accedir al recinte del far, però algú ha aprofitat un trenc en la tanca per a posar un graó rudimentari, fet amb pedres, suficient per a poder botar i entrar. Paga la pena. Aquesta petita irregularitat és un pecat que no porta cap penitència.