dissabte, 17 d’octubre de 2020

Els poetes de l'Àrtic

 

He volgut imposar-me un deure: llegir un llibre sobre la població de Groenlàndia. Un deure molt amable, per cert. La cosa ha  vingut per la divulgació que fa Francesc Bailón Trueba de les seues activitats com a antropòleg, escriptor, aventurer... a través de conferències i llibres principalment. La coneixença d'aquest estudiós prové de la meua participació en el llibre de relats colelectiu EXPERIÈNCIES DE VIATGE, editat també per NOVA CASA EDITORIAL, volum en què  Francesc, curiosament,  no va participar però, com que l'editorial fa que qui hi hem publicat esdevinguem una mena de família, vam començar a mantindre una certa relació a través dels correus electrònics. Em vaig sentir atreta pels seus  coneixements sobre aquest poble dit tradicionalment  esquimal, una cultura que sempre m'ha despertat un cert interés des que, de molt joveneta, vaig seguir unes publicacions de Miguel de la Cuadra Salcedo. Ara bé, de cap de les maneres amb la profunditat i autoritat de Francesc Bailón tot i que la divulgació lleugera fa el seu paper i ens prepara per a accedir a estudis de gran volada, com ara el llibre que ens ocupa.

ELS POETES DE L'ÀRTIC. HISTÒRIES DE GROENLANDIA, de Francesc Bailón Trueba, traduït al català per Abel Carretero Ernesto, està molt ben presentat i introduït per l'autor a través d'unes pàgines incials sinceres i emotives, textos que transmeten la gran passió d'aquest home pel que fa. No penseu que és visceral, donant a aquest adjectiu un sentit negatiu o tou. Francesc és exhaustiu i precís. Amb formació universitària (llicenciat en Antropologia cultural) té en el seu compte  més de dues desenes d'expedicions àrtiques i ha viatjat arreu del món buscant documentació sobre el poble inuit. D'un gran prestigi internacional ha assessorat diversos documentals  i obres de teatre. Potser sonarà més la pel·licula d'Isabel Coixet NINGÚ VOL LA NIT, on apareixen personatges del llibre.

ELS POETES DE L'ÀRTIC està estructurat en tres parts que l'autor explica molt bé per a facilitar-nos la navegació per les seues pàgines. Podem llegir la història de l'expedició de John Ross, a principis del segle XIX (en cursiva per deixar-ho més clar), el viatge objecte del llibre del mateix Francesc i totes les notes complementàries independentment. 

A banda de l'agilitat narrativa i l'interés de la història del poble de Groenlàndia, ens acompanyen mapes fets pel mateix autor, taules demogràfiques, fotografies (hi trobem tres àlbums), etc. A poc a poc i de manera amena, ens va donant informació filològica i sobretot històrica de tot allò que considera indispensable per arribar a un coneixement el més exacte possible d'aquesta cultura de la qual sabem la superficialitat: trineus amb gossos, frecs de nassos i iglús. Una de les coses que deixa més clar és que no es tracta d'un poble uniforme.

Tot plegat, el llibre d'un dels majors especialistes a nivell mundial. Molt recomanable pel contingut i per la manera de presentar un treball d'investigació de molts anys i que encara continua.

dijous, 20 d’agost de 2020

Lió

Cada vegada que travessàvem França per a anar cap al nord o el centre d'Europa defugíem Lió a causa de la por a les complicacions viàries. Sol passar quan ens acostem a una gran ciutat. No sabem mai, fins que no ho coneixem, si la circumval·lació o la travessia seran amables o centrífugues.

Alhora ens sabia greu no visitar la tercera ciutat de la República,  dedicada  històricament a la indústria de la seda i referència internacional del beaujolais, eixe vi jove que el comerç francés ha sabut convertir en mite. Ve a tomb que conte, per allò de derribar mites, el que em va passar a la Bodega Baltasar Seguí, de Benimaclet. Havíem quedat a sopar a casa de la nostra amiga Nieves, que va estar convocant-nos durant uns quants anys per a prendre  el famós beaujolais el dissabte següent al tercer dijous de novembre. Un any em vaig oferir a portar jo el vi i, per a comprar-lo, vaig acudir a la citada bodega. Em va atendre una dona encisadora que sabia més de vi que Parker i Peñín. Anteriorment ja m'havia seduït amb la recomanació de la varietat que havia d'utilitzar per a preparar les peres al vi. Des d'aleshores he fet sempre eixes postres de manera sublim. 

 En entrar i preguntar-me què volia, li dic:

- Dues botelles de beaujolais. 

- Francés o espanyol?, em contesta.

Em quede perplexa. Ella somrient respectuosament m'explica que al capdavall és un vi jove i que els nostres cellers també en feien per eixos dies. Jo vaig pensar que a la grandeur li quedaven quatre dies. Vaig optar per endur-me una botella francesa i una altra de Toro. Durant el sopar no trobàrem diferències ressenyables. 

Tornem a la visita a Lió. Per fi enguany, l'estiu més estrany per a viatjar, allà que vam anar. Ens allotgem als afores i anem cada dia al centre de la ciutat amb autobús, l'únic lloc on trobàvem persones amb mascareta. No les porta tota la gent malgrat que és obligat. Però la població en general  no en fa cas.

El primer tast de la ciutat va ser a  l'espai de les ruines de Lugdunum, la ciutat que van fundar els romans i que potser ens recorden les històries d'Asterix. Estan al capdamunt d'un pujol des d'on es divisa gran part de la ciutat actual. Comprens immediatament que per qüestions de vigilància i defensa era un bon lloc.


Em va agradar molt el museu que forma part de l'espai arqueològic. Els fons actuals provenen d'ajuntar  totes les col·leccions que havien estat disperses en  diferents llocs. Em va resultar molt atractiu molt com l'arquitecte mimetitza l'edifici fins amagar-lo pràcticament. Sembla que va ser la condició que va posar: el museu s'ha de fer a tocar de la ruines. I així va ser. Dins de la muntanyeta i sense profanar l'entorn:






Ací dalt podem veure l'entrada i  un canó de llum. 

No vaig poder evitar recordar a Rafael Moneo i el seu Moderna Museet d'Estocolm: en veus l'entrada quan ja hi ets. Moneo tampoc no va voler destorbar el bosc. Penseu en altres arquitectes que fan tot el contrari. 

He de dir, però, que a causa de les restriccions de tota mena per l'actual pandèmia i les adaptacions higièniques, les visites a altres museus de Lió i les passejades es van fer molt incòmodes. Hauré de tornar a visitar aquesta ciutat!

(Les fotos són meues)





dimecres, 24 de juny de 2020

Altres maneres, encara, d'accedir a la lectura

Com ara els grups de lectura menuts i, de vegades, d'un parell de persones que formem en ocasions amb alguns familiars o entre les amigues per a intercanviar llibres i a més comentar-los i debatre'n.



Així va aribar a les meues mans per segona vegada Manual para mujeres de la limpieza, de Lucia Berlin. La primera vegada va ser perquè li'l vaig comprar a la meua filla i se l'endugué a sa casa. Habitualment ella llig el llibre i després, me'l deixa.  O a la inversa si soc jo qui en fa el préstec. No vivim a la mateixa ciutat i, per tant, sol passar molt de temps d'espera. Per això no l'havia llegit encara tot i les ganes que en tenia. Començà a fer-me goleta l'article d'Eulàlia Lledó al seu web.

Fa uns dies la meua estimada veïna i amiga, Pepa, amb qui solc tenir un considerable tràfec de llibres, em va deixar el de la Berlin a fi que el llegira i li'n donara el meu parer. Com a curiositat vull afegir que en aquest cas va ser la seua filla qui li'l va regalar. De mares lectores, filles llegidores.

I a les mans el tinc. Gaudint del relats.


Però, com recordareu si heu seguit les dues entrades anteriors, hi havia una novel·la pendent: La conjura de los necios, de John Kennedy Toole. Pendent per haver-la interrompuda en diverses ocasions a favor d'unes altres. El cas és que fa uns dies que l'he acabada. És una novel·la que no decau en cap moment, que no deixa res abandonat perquè per molt irrellevant que semble un detall, un personatge, un lloc, l'autor ho presenta de manera que en cap moment et sens perduda i en algun moment de la novel·la ho recupera. Ara bé, amb ironia, puc dir que en cas de pèrdua no passaria res perquè l'amic Ignatius Really és tan demencial que pot ocórrer qualsevol cosa i la contrària. Una crítica ferotge de la societat estatunidenca de Nova Orléans estant.





Kafka y la muñeca viajera, de Jordi Sierra i Fabra, és l'últim llibre que he llegit. És altament recomanable, curt, deliciós. Podem aprendre potser  més de la  vida de Franz Kafka gràcies al gran Jordi Sierra i Fabra que en una biografia convencional.  La història és senzilla, emotiva, d'una gran bondat de Kafka envers una xiqueta que plora sense consol perquè ha perdut la seua nina jugant al parc. Kafka no s'ha vist mai en una situació així i decideix convertir-se en el carter de les nines, cosa que li dóna molta feina atés que ha d'escriure cartes de la nina dirigides a la xiqueta. Té la complicitat de Dora Diamant, la seua companya en aquells dies i qui va donar a conéixer la història de la nina. No en tenim documentació però Jordi Sierra i Fabra fabula una possibilitat del que va passar.


Vos desitge un bon estiu ple de lectures.

diumenge, 14 de juny de 2020

Continue llegint


Semblarà un poc estrany, sobretot a qui no freqüente aquest blog i hi haja arribat pel títol tan clar (De viatge), que últimament només parle de literatura i més exactament de les meues lectures. La raó és ben senzilla: ja no viatge massa per diverses causes com ara l'ecologia, canvis en la meua vida, motius de salut... i darrerament pel confinament. Bé, anem per feina.

En el text anterior parlava de les diverses  maneres d'elegir lectures. N'he d'afegir una altra: les cites incloses en les  conferències. L'escriptora Isabel Barceló ens va parlar sobre les seues experiències literàries (la podeu escoltar en aquest vídeo) gràcies a la iniciativa de la Biblioteca Valenciana per haver guanyat el Premi de la Crítica 2019.


I encara una altra: els blogs i els webs creats per a eixa finalitat, com és el cas de Maluy Benet i Literatura per a tothom. L'autora va publicant fragments d'obres que  li han agradat, cosa que és una invitació per a llegir el que ella suggereix i de vegades conéixer noves autores i autors.


En el primer cas, Isabel va citar el llibre de Jordi Sierra i Fabra Kafka y la muñeca viajera. Em  va impressionar tant la manera com en va fer l'explicació, com en va parlar, que immediatament vaig demanar el llibre a Lola Samper, la llibretera de Gaia. Per diverses circumstàncies no l'he pogut tenir a les mans fins ara. Encara no l'he obert perquè tot i que tinga moltes ganes de llegir-lo mantic un ordre i tinc a mitges el de John Kennedy Toole ja que el vaig abandonar a favor de L'esperit del temps, de Martí Domínguez, novel.la proposada pel grup Muro llig.

Escrita en primera persona narra els anys del nazisme des de l'annexió d'Àustria (la famosa Anschluss que Éric Vuillard ens contà tan bé en L'ordre del dia) a l'acabament de la Segona Guerra MundialCom no m'agrada fer  "pedreta descoberta" ni la meua pretensió és la crítica literària, vos convide a llegir  Martí Domínguez i si l'heu llegida i en voleu fer algun comentari vos oferisc aquest blog.


J. K. Toole i el seu Ignatius Reilly continuaren esperant perquè em vaig posar a llegir les dues primeres novel·les de la saga del dectectiu Roures de Marta Robles, A menos de cinco centímetrosLa mala suerte.

I encara esperaren més perquè, gràcies a un reportatge periodístic, vaig buscar i aconseguir El corazón con que vivo, de José María Pérez González, Peridis, sobre la Guerra Civil. M'agrada molt aquest autor per la senzillesa narrativa i el gran contingut documental dels seus llibres, a banda de l'acurat tractament de la Història. El vaig conèixer com a narrador per les seues novel·les històriques sobre reines i reis castellans medievals.

Així és que ara toca passejar per Nova Orléans i després anar a Berlín. Abans, però, he d'acabar la reserva de premsa diària i setmanal que està saludant-me des de la prestatgeria per reclamar la meua atenció.

Una última cosa: sempre llisc en català, tant les obres originals, òbviament, com les traduccions. Només si en alguna ocasió no trobe la traducció catalana, llisc en castellà. De vegades hi ha alguna excepció deguda a les diverses maneres d'elegir lectures.







dilluns, 25 de maig de 2020

Muro llig


L'elecció de lectures que fa cada persona depén dels seus gustos i, sobretot, de la informació que rep: recomanacions d'amistats i llibreteres, suplements literaris de diaris i revistes, col·leccions que ofereixen els periòdics... i grups de lectura. Forme part del grup El Micalet parla de llibres des  la seua fundació i ara he entrat a Muro llig. 



L'estat d'alarma em va sorprendre a Muro i a Muro estic fins que la mobilitat entre localitats siga plena i puga alternar viure a València i viure ací. El confinament tingué un període inicial molt sever. No  només havia de romadre a casa sinó que, a causa de les  pluges que ens van acompanyar aquells dies, no podia gaudir del pati i del jardinet que completen l'habitatge. Així que, si habitualment sóc llegidora, en eixes circumstàncies tenia més temps per a llegir més encara. 

Havia vingut de València amb un parell de llibres: el segon volum de Rusos, d'Edward Rutherfurd, i Les dones invsibles, de Mercè Viana. La primera novel·la va arribar a les meues mans gràcies a una col·lecció de novel·la històrica que oferí El País fa uns anys. La segona, serà la protagonista de la pròxima sessió del grup de lectura del Micalet. Vaig acabar els dos llibres i encara tenia lectura: suplements de diaris que tinc costum de guardar. Eixos suplements, eixes revistes, ofereixen articles d'opinió, relats literaris i entrevistes que es poden llegir temps després d'haver-se escrit sense minvar-ne l'interés. Però també es van acabar. Aleshores vaig recórrer a la biblioteca que el meu fill encara conserva en aquesta casa. Afortunadament té molta literatura a banda d'altres gèneres i temes del seu interés. Li vaig agafar El jugador, de Fiódor Dostoievski, aprofitant que encara em mantenia immersa en el món rus i dues novel·les d'Andrea Camilleri L'excursió a Tindari i El gos de terracota, amdues protagonitzades pel comissari Montalbano. El meu marit, al seu torn, en una situació similar a la meua, havia agafat, entre d'altres,  La conjura de los necios, de John Kennedy Toole, que tinc per a acabar jo ara. 

Mentres, la biblioteca de Muro estava tancada. Jo em delia per llegir La madre de Frankestein, l'última novel·la d'Almudena Grandes. Així que el primer dia que es va obrir la biblioteca allà em vaig presentar per a demanar-la. Estava prestada. Llàstima. Però la fada Carmina em va donar la solució: me la carregà en un llibre electrònic. Doble triomf. Llegia a la gran Almudena i m'enfrontava, amb èxit,  per primera vegada a un nou artilugi. 

A continuació arribà La chica que no supiste amar, ja que el grup de lectura Muro llig continuava malgrat les limitacions actuals, per bé que a través dels diferents recursos que oferiex internet. Vaig llegir alguna informació sobre l'autora, Marta Robles, i al principi no m'acabava de fer el pes aquesta dona. Totes som sectàries en alguna mesura i Marta Robles no  era una persona que jo haguera triat per a formar part del meu entorn. Però vaig confiar en l'elecció de Carmina Prats i vaig continuar llegint sobre Robles. Per fi li arribà el torn a la novel·la. El mateix: dubtava, no sabia si m'agradaria el tractament que l'autora feia de la prostitució. Però vaig tirar endavant i a les poques pàgines ja em va seduir. Al capdavall a mi m'agrada la novel·la negra i aquesta conté totes les claus d'una de les bones. I això que és la tercera de la sèrie del dectectiu Roures i jo no n'he llegit cap!  

Actualment hi ha un debat prou interessant sobre si  convé llegir en paper o en aparell electrònic. Jo crec que tant se val: el cas és llegir i per això escric esta coda que complete amb el següent paràgraf:

L'article Leemos distinto, ¿leemos peor?, de Carmen Pérez-Lanzac (El País de 24 de maig de 2020) inclou aquest paràgraf: "Como sugirió el  psicólogo cognitivo Keith Stanovich, aquellos que no hayan leído mucho y  bien tendrán menos base para la deducción y el pensamiento analógico, haciéndoles propensos a caer presa de información no contrastda o falsa", asseveració que  reforça la meua idea: no importa el suport, importa la lectura.

dijous, 14 de maig de 2020

Torrevieja





Dir Torrevieja és recordar aquell concurs, o potser concursos, de la televisió on rifaven un apartament... Acabada d'escriure esta frase, tot encetant el text per a publicar en el blog, emeten per la televisió un nou capítol de la sèrie El Ministerio del tiempo que, curiosament, incloïa una referència a l'antic programa Un, dos tres. Una parella de  concursants esdevenen protagonistes del citat capítol en resultar guanyadora de "un bonito apartamento en Torrevieja". Es tractà d'una estratègia de difusió turística de primera magnitud.

Torrevieja és una població molt agradable de visitar amb una història curta i interessant. Vaig poder recórrer-la amb un guia el mateix dia que l'Oficina de Turisme començava el servei de visites en grup. El xic ho va fer la mar de bé, explicava amb la solvència d'un professional tot i ser la primera vegada que ho feia. 




La ciutat va nàixer en el segle XIX a causa de l'aleshores incipient indústria de producció de sal. En acabar esta referència fundacional el guia ens mostrà el Conjunt Històric Monumental de les Eres de la Sal, on els treballadors carregaven les barques per a dur la sal als vaixells ancorats un poc més lluny, atés que la badia no tenia les condicions per a rebre'ls al moll de càrrega. Les primeres instal·lacions daten de finals del XVIII.

Un espai històric molt ben conservat avui en dia gràcies a les reconstruccions necessàries de 1997. Actualment, entre altres usos culturals, el dit espai acull la celebració del Certamen Internacional de Habaneras y Polifonía, d'Interés Turístic Internacional i Medalla al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana. Vos transcric l'havanera més famosa:


Es Torrevieja un espejo
Donde Cuba se mira
Y al verse suspira
Y se siente feliz

Es donde se habla de amores
Entre bellas canciones
Que traen de Cuba
Su alma y sentir

Entre las olas tatuada
Vienen las habaneras
que son de la Habana
Mensaje de amor

Y es con tus suaves caricias
A la vez que la brisa
Besa la playa con una canción

Es Torrevieja divina
Es con su cielo sin par
Eres embrujo, canto de amores
Plácido ensueño
Para el que busca soñar junto al mar

Es Torrevieja divina
Es con su cielo sin par
Eres embrujo, canto de amores
Plácido ensueño
Para el que busca soñar junto al mar



És molt agradable el passeig marítim de Torrevieja, la nostra Torrevella, la ciutat més poblada del Baix Segura. Hi ha diverses escultures i bancs ornant l'espai que hi ha entre la vora de la mar i els esculls artificials protectors. La més famosa és la Bella Lola, que té dues versions de la mateixa escultora, Carmen Fraile. Òbviament, per l'omnipresent tasca marinera, fan referència a una dona que acomiada el seu home quan ix a navegar i una altra que el plora perquè no torna. N'hi ha alguna interpretació més i llegendes per a triar.

Per últim voldria fer una referència a la llengua. A la població parlen castellà però molt a prop parlen valencià. Per aixó la coneguda dita:

Les xiques de Torrevella al cresol diuen candil, a la finestra, ventana, i al julivert, perejil.

(La imatge és d'internet)

dimarts, 14 d’abril de 2020

Aigua de Tuéjar


Un dia vaig llegir a la premsa un article sobre les investigacions que el doctor en Arqueologia Miguel Ramón Martí Matíes està duent a terme per a reconstruir (atés que n’han desaparegut molts segments) el recorregut que feia l’aqueducte que abastia d’aigua València en temps de l’antiga Roma.

Una tasca que el du a buscar informació no només en els documents escrits sinó també in situ, xafant el territori i seguint les ruïnes per tal d’enllaçar-les i demostrar la seua teoria: l’aigua que abastia València provenia d’un brollador de Tuéjar.

L’endemà, fent-nos un cafè una amiga i jo, aquesta em va dir que coneixia l’existència d’eixa conducció perquè acabava de saber que hi havia restes prop de sa casa, al terme de Vilamarxant.

Ens vam animar i el nostre interés ens dug a participar el dia 29 de febrer en l’acte que l’ajuntament de Tuéjar, feliç per tenir un paper tan important en la Història, organitzà per a escoltar l’investigador citat en l’Auditori Municipal i en el recorregut que ens van preparar per a conéixer el naixement de la conducció d’aigua, aqueducte que quasi 100 km més lluny permetia que la gent de Valentia estiguera ben abastida d’aigua, a banda de donar-la també a tots els nuclis de població, per menuts que foren, al llarg del recorregut.

Eixos dies la premsa acollia una certa controvèrsia al respecte atés que una part del professorat de la Universitat de València no volia reconéixer la teoria de Martí i li van fer una campanya un poc lletja: el degà de la Facultat de Geografia arribà a telefonar a l’alcaldia de Tuéjar per a demanar que se suspenguera la visita de Martí.

En fi, no entre en més detalls. Aquestes coses no m’agraden: la universitat ha de ser generosa i col·laboradora i donar suport a la gent que treballa i investiga, per raons diverses, al marge dels seus departaments i projectes d’investigació.




El contrapunt ve de la mà de La Piná, Asociación para el desarrollo rural de Tuéjar, que participa en el projecte Hilando vidas. Les dones de la comarca dels Serrans tixen incansablement per a donar visibilitat a la dona rural. Consulteu el seu web, una lliçó de lluita per la igualtat des de la més pregona sororitat.

(La fotografia és d'Ana Anaya. Es tracta d'unes obres de les dones d'Hilando vidas que decoraren a principis del mes de març la façana del Museu del Carme, així com altres monuments i edificis del centre de la ciutat de València).

dijous, 5 de març de 2020

LA PLACETA DE LES XIQUES, de Josep Lluís Peiró





Text  que he preparat per a la presentació de la novel·la a la biblioteca de Muro, dijous 5 de març de 2020, en el marc de la Festa del Llibre.

La majoria de vosaltres sabreu que Josep va estar malalt poc de temps però el suficient, abans que se l’emportara la parca, per a deixar tot allò relatiu a la novel·la, de la qual tot seguit vos parlaré, ben organitzat. Em va dir que volia que jo li presentara el llibre ací a Muro perquè “ningú millor que tu coneix la gènesi de la novel·la”. 


Efectivament. Sempre que un dissabte de vesprada coincidíem ací a Muro ell i nosaltres, Ismael i jo, sempre, dic, ens visitava. No venia mai amb les mans buides: caquis, figues, ferros per a les escultures d’una amiga comuna... i conversa. Conversa intel·ligent i entranyable. Solia contar moltes coses, parlar de les seus amistats i dels seus viatges. Un dia ens contà la història d’una dona, ja entrada en la setantena, veïna seua d’Alcoi, amb la qual parlava de tant en tant i que li contava pinzellades de la vida que havia dut i que la va portar a Alcoi primer com a prostituta i després com a amant d’un home ric. Eixe és el naixement de Carmesina, el personatge. La novel·la, la idea, la creació de l’obra és de Josep Lluís Peiró, plenament. Ja sabeu que la literatura és SEMPRE autobiogràfica perquè el que escrivim ha sigut viscut, recordat, escoltat, llegit, imaginat, observat, desitjat, somniat... és propietat de l’autoria.

Pel que fa al procés de l’escriptura aniré al llarg de la meua intervenció comentant-ne algun detall.

El nostre Josele també deixà organitzada la presentació a Alcoi. Eixa serà el proper dijous, 12 de març, a les 19:30 h al Centre Ovidi Montllor i anirà a càrrec de Vicent Luna, que avui no ens ha pogut acompanyar però m’ha enviat un escrit del qual vos participe alguns fragments. Diu Vicent: 

La meua il·lusió era estar en aquesta presentació, però m’ha estat impossible.....Peiró m’encomanà, com a amic, que fera totes les gestions necessàries perquè la seua il·lusió, editar la “La Placeta de les Xiques”, es fera realitat... En un temps rècord vam poder editar el llibre que avui us presentem. Amb la mala sort, que el dia que entrava en màquines l’amic Josep Lluís ens digué adéu. Només per unes hores no va poder veure el llibre editat. I us he de dir també que Josep insistí a dir-me que en aquesta presentació, i en la que es farà a Alcoi properament, es donés gratuïtament un exemplar a cadascun dels assistents... La resta de llibres s’haurien de posar a la venda en les llibreries de Muro i Alcoi, i els beneficis de la venda s’havien de donar a l’ONG “Eloi Molines”.

Arriba ja el moment de parlar del llibre. La portada és una foto de la repetida placeta alcoiana. Aquest espai ha tingut diversos noms al llarg dels segles: Del Mur Vell, Plazuela de San Juan Bautista, San Agustín-Tou de l’Andana i ja des de 1995, Placeta de les Xiques. Es tracta d’un nom amable, eufemisme en diria jo, per a les cases de prostitució que hi havia a l’entorn (Ca la Luisa, Ca la Marquesa, Ca la Concha, etc.)

La contraportada conté l’habitual síntesi argumental. En aquesta ocasió és obra de Pilar Monerri, l’assessora literària i correctora lingüística que ha tingut el nostre autor. Les funcions editorials avui en dia han canviat molt. Tradicionalment les editorials han tingut el seu equip de correcció. Perquè vos en feu una idea, 3 i 4, en l’època gloriosa, arribà a tenir fins una quarta correcció, sempre persones distintes. Actualment eixa tasca recau en l’autor, en l’autora. Peiró ha tingut la sort i el luxe de trobar Pilar Monerri, tot i que, sospite (Pilar també), que a última hora ell, impacient i cabut de mena, encara haurà clavat cullerada i haurà imposat el seu criteri en un nom, una situació... el que siga. Però no farem tasca detectivesca. La novel·la és redona, fresca, natural i creïble.

Obrim el llibre i trobem una foto de l’autor amb un resum del seu currículum, suficient perquè jo ara no tinga la necessitat de repetir i perquè Joanjo ja ens n'ha parlat convenientment d’aquest mestre renovador i compromés amb l’escola pública valenciana, activista cultural i lluitador pel redreçament de la llengua i la cultura del País Valencià. Afiliat a l’STEPV des de la seua fundació.

Continuem analitzant el llibre. Ja en pàgina interior, els crèdits, informació legal, editorial, ISBN, etc. 

La dedicatòria, senzilla, ferma: A Ximo Llorca, tota una declaració d’amistat, lleialtat i posicionament polític. 

En la plana següent, el posicionament ideològic: un aforisme de l’assaig Judicis finals de Joan Fuster. Llisc: “Sobre totes les coses que poden repugnar en la prostitució, n’hi ha una d’essencial: que constitueix una forma amargament flagrant de simonia”. Recordem la definició de simonia: “Compra o venda de béns espirituals o de càrrecs eclesiàstics a canvi de diners o d'algun altre avantatge o benefici”. Fuster i, per conseqüència Peiró, sacralitzen el cos de les dones i ens recorden que “comprar sexe és comprar el cos i també l'ànima, la persona mateixa”, com diu la reconeguda feminista i abolicionista Macu Gimeno, que afig que “cada vegada és més la gent que entén que això és esclavitud”. Un motiu de reflexió que convé fer ara, vespres del 8 de març.

Per tot el que acabe de dir, considere que és molt important l’elecció de l’aforisme citat: hem de tenir en compte que parlar sobre la prostitució és una tasca arriscada, difícil, i més en la situació actual en què les feministes n’estem majoritàriament per l’abolició, com la mateixa ministra Irene Montero. He de dir que Peiró en cap moment jutja o justifica la prostitució. Es limita a descriure les situacions i a posar de manifest algun dubte de la protagonista.

Ara ja, trobem el pròleg d’Isabel Clara Simó, dues breus pàgines abans que comence pròpiament la novel·la.

Ismael i jo animaven Peiró a concursar amb l’argument principal que en el cas que no guanyara sempre existeix la possibilitat que el jurat en recomane la publicació o que la mateixa editorial que dóna suport al premi se n’interesse. Però ell volia veure el llibre publicat i aspirava a presentar-se només al premi que havia de convocar l’ajuntament d’Alcoi amb el nom de l’autora alcoiana qui, per cert, ja li havia prologat un altre llibre: Cent anys d’il·lusions, un treball sobre cinema la portada del qual és Rita Hayworth en el paper de Gilda. Finalment, com sabeu, no es va convocar el concurs en el periode de temps que havien anunciat i Peiró optà per autoeditar-se la novel·la a través d’Edicions del Sud.

La novel·la està estructurada en 66 capítols molt ben titulats. Per a una novel·la de 216 pàgines en són molts i lògicament tenen una extensió breu. De vegades eixos títols són curts i senzills (Nous projectes), de vegades recullen una frase del text (Carmesina jeia immòbil sobre el llit), de vegades recorden les indicacions de les novel·les renaixentistes, vaja, el Tirant (no oblidem que el personatge principal és Carmesina i la germana, Estefania), de vegades repeteixen algun vers de cançons conegudes (Què volen aquesta gent?). Em fa l’efecte que l’autor va gaudir molt mentre escrivia deixant acudir a la seua memòria, i al seu teclat, tot un fum de coneixements i records.

La novel·la és molt cinematogràfica. Hi ha capítols que són escenes, ni tan sols seqüències, només escenes cinematogràfiques, cosa que dóna un ritme molt àgil a la narració. Quan comencí a llegir vaig copsar immediatament la gran comunió entre el caràcter nerviós de l’autor i la seua escriptura: àgil, concisa. I sobretot el seu gran amor pel cinema. Una curiositat relacionada amb el cinema és el tabac. Com fumen alguns dels personatges! Peiró escriu com si ens contara una pel·lícula que ell està mirant en una pantalla de cine, una pel·lícula de l’era clàssica amb eixos contrastos que fa el fum del tabac amb els grisos del cinema en blanc i negre. A més per l’època en què es desenvolupa la història literària encara es fumava fins i tot a les consultes mèdiques i així ho podem llegir en La placeta de les xiques.

A poc a poc, capítol rere capítol, sabem que Carmesina és de Buenos Aires; que de menuda va patir abusos de son pare; que passa per una teràpia de psiquiatria; que se’n va a París (la ciutat on va nàixer oficialment el cinema, diu el nostre autor) on entra en contacte amb la vida de disbauxa dels anys seixanta del segle passat; després a Barcelona on s’inicia en la prostitució i, finalment, a Alcoi.

Com sabeu estem davant d’una opera prima i, malauradament i òbviament, única i pòstuma. Doncs, bé, els diàlegs tenen una frescor, una naturalitat i una credibilitat que poques vegades es troben en obres escrites per autors i autores prolífics o d’aquells que se’n diu “amb ofici”. A més, una cosa que a mi m’agrada molt personalment és que no canvia el registre ni el lèxic: el narrador sempre és el narrador, el narrador és el creador absolut que no cedeix als personatges res que altere la coherència sobirana del text, del qual Peiró és amo i senyor.

Em referiré ara al pròleg, probablement si no l’últim text, sí dels últims, que va escriure Isabel-Clara Simó, qui, com sabeu va faltar uns dies abans de Josep. Ella també remarca les imatges literàries i “el just fluir del temps” i ens recomana que “no ens perdem el món d’Alcoi” present en la novel·la. Certament és impossible passar per alt les expressions procedents del món del tèxtil: fer més viatges que una llançadora, sense perdre passades, traure la mala veta, màquina avant... 

Per últim faré una referència a l’elecció dels noms dels personatges. Carmesina i Estefania ens porten al Tirant; Beatriu a Dant; el doctor Fabrizi per a mi que és un homenatge al cinema italià a través d’Aldo Fabrizi, actor i cineasta. Em sembla que fa broma amb el cognom Dupont ja que apareixen dos personatges diferents amb el mateix cognom. Per a mi era veure clarament l’expressió de la cara de Josele dient: “total, són francesos”. I per a reblar el cas dels acudits: No hi havia un altre nom per a la persona que acull a Barcelona, a l’argentina Carmesina, que Conxa? Sort que no li ha posat Boluda de cognom!

Dolors Jimeno





dilluns, 24 de febrer de 2020

Llibres per al nostre jovent


Sembla que darrerament hi ha un gran interés, a través de la literatura feta per persones que no són escriptores d’ofici, de deixar constància i testimoni de les vivències i records propis amb una finalitat pedagògica i de caire polític. Mireu aquests tres títols: Que nuestros hijos lo sepan, A los que vienen i La furia y los colores.

No he llegit encara A los que vienen, de Manuela Carmena (Penguin Random House), però l’incloc en aquest text perquè a través de la premsa i de les entrevistes televisives sé que encaixa perfectament en eixe desig de dirigir-se a la joventut actual (o futura si ens fixem en el títol) de què adés parlava.

Fa una temporada vaig llegir l‘últim llibre del Gran Wyoming (Madrid, 1955), La furia y los colores (Planeta). L’autor pretén contar la seua vida de músic i adoba la narració amb l’entorn polític que ell va viure de jove i pràcticament fins ara. Estic segura que totes les persones que ara estem entre la seixantena i la setantena entendrem absolutament tot el que conta. Ell és de Madrid i de Madrid parla però això no lleva que tot el que escriu siga ben entenedor des de qualsevol altra ciutat. Repassa amb clarividència i ironia l’església, la dictadura, el món judicial, l’exèrcit, la universitat, les lleis, la monarquia, la funció política, la mitificació de l’estranger, la Transició... El dedica als seus fills i afig: Para todos los que huyeron de aquel régimen infame de represión, crueldad y furia y se inventaron un mundo paralelo donde refugiarse, un espacio de amistad, solidaridad y amor. Un mundo de colores.



Doncs, bé, una d’aquelles persones que va fugir és Vicente Carrión Martínez. Aquest fotògraf de Bunyol acaba de publicar Que nuestros hijos lo sepan, dedicat als seus fills.

Carrión escriu aquest text a partir del moment en què s’adona que els fills no sabien que havia estat empresonat i es veu en la necessitat d’explicar-los la seua militància política en l’entorn del FRAP i les seues conseqüències; el pas per la universitat (curiosament estudia Medicina, com Wyoming), que abandona per a treballar; l’ingrés en la presó, on coincideix “con uno de los hermanos de Alzira”; la tortura; la fugida a França... i el retorn per a fer el servei militar.

Descriu molt bé el món de la clandestinitat, l'ús de les vietnamintes, els àlies o noms de guerra, el repartiment de propaganda, les claus de comunicació i altres mesures de seguretat. Remarca la importància de la solidaritat i l’amistat i també el suport de les persones que fugiren cap a França en acabar la guerra i que trenta, i més, anys després encara havien d’acollir els fugitius politics.

Aquest llibre és una autoedició i el podeu comprar en la Libreria Primado de València.




dimarts, 26 de novembre de 2019

Intemperie


Ara que s'acaba d'estrenar la pel·lícula de Benito Zambrano Intemperie, he recordat el comentari que vaig fer sobre la novel·la quan la vaig llegir i que vos oferisc a continuació ja que no està publicada en aquest blog: 




"Intemperie, de Jesús Carrasco, és l’opera prima d’aquest extremeny que ha fet una narració amb el codi del western. Un xiquet que fuig de casa troba la companyia d’un cabrer nòmada. El títol és ben clar: tot passa al camp, als camins que recórren tots dos amb els animals. A banda de poder significar que estan exposats a tota mena d’esdeveniments sense cap protecció. És de destcar el magistral castellà utilitzat i el coneixement del medi. Una curiosistat: no sabem ben bé on som ni en quina època tot i que es pot intuir, per la sequera salvatge, que és la dura meseta i, per unes fotos dels reis i la sorpresa d’un únic vehicle a motor, que l’acció pot transcórrer un poc abans de la dècada dels anys 30 del segle passat. Vos he seleccionat una entrevista amb Jesús Carrasco i un article periodístic.".


Estic segura que Benito Zambrano haurà fet un bon treball, la novel·la ho mereix. Ací teniu el cartell de la pel·lícula i un resum de l'anunci de la productora que fa de sinopsi:
"Un xiquet que ha escapat del seu poble sent els crits dels homes que el busquen. El que queda davant ell és una plana infinita i àrida que haurà de travessar si vol allunyar-se definitivament de l'infern del qual fuig... els seus passos es creuaran amb els d'un pastor que li ofereix protecció".

dilluns, 18 de novembre de 2019

Contratemps, de Marisol González Felip

CONTRATEMPS  és un bellíssim poemari de Marisol González. És de mides agradoses, el tens a gust entre les mans. La portada, les solapes habituals amb una certa informació, els crèdits, l’índex... tot s’ha de mirar bé abans de començar la lectura dels poemes, estem davant d’una gran obra i ens hi hem d’acostar amb calma i amb la litúrgia que cada persona acostume.
Jo no sé si estic massa d’acord amb el que diu la contraportada, que si és una crònica personal i tal.  Deixem estar, ja per fi, la famosa pregunta de què hi ha d’autobiogràfic en el que escrivim. Què hi ha? Doncs, TOT. Les nostres lectures, els nostres pensaments, desitjos, vivències,  anhels, converses, experiències, invencions, pel·lícules, audicions musicals, coneixements… tot plegat s’aboca en el que escrivim.
CONTRATEMPS  és un poemari per a gaudir mot a mot on res, al meu parer, no s’ha deixat a l’atzar, tot està encaixat meticulosament.  De vegades, mentre llegia pensava que  el llibre és com un gran haikú, un bloc perfecte.
Hi ha una curiositat al principi del llibre: Marisol ens dona les dos definicions del Diccionari Normatiu Valencià, el que ella va contribuir a crear, del mot contratemps. M’agrada. És com dir: parlaré d’açò i sé del que parle. Manel Alonso, en el seu blog, quan feia el comentari sobre  Suite de València també explica que va cercar la definició de suite. Jo he buscat alguna de les paraules que usa Marisol en Contratemps. El diccionari és una eina fantàstica, et procura aspectes que potser s’escaparien en una lectura superficial.
Tornem a les pàgines de CONTRATEMPS. Es reparteixen en dos cossos:  PARÈNTESI, on quasi tots els poemes, dels XXXI que hi ha, acaben amb els últims versos tancats entre parèntesis i CONTRATEMPS, que dóna nom al poemari i que és d’extensió més curta, són 6 poemes.
En Parèntesi Marisol empra una cita general, un vers d’Idea Vilariño, una poeta uruguaiana que també s’ha dedicat a la docència: ESTE DOLOR DE FUEGO QUEMANDO MIS PAREDES. Marisol ens avisa: llegirem sobre el dolor. De fet, allò que està tancat entre parèntesis és el clam, la queixa, però també la determinació, més gran.
En aquesta primera part trobem referències molt actuals de la vida quotidiana; mail, alprazolam, paracetamol, suite, Oysho, moleskine. És una conjunció magistral: la categoria dels versos acullen veus de cada dia, i a més barbarismes i noms comercials, amb una normalitat enriquidora. No destorba llegir-los, ens situa amb precisió en el món que Marisol vol descriure, que ens vol transmetre.
Per a fer-vos esment a, diguem-ne, la línia narrativa del poemari, voldria citar el poema VII, pagina 17: Cinc de gener i les sabates buides de tu, que conclou amb la ràbia de Queda’t amb la dignitat que albire des de les meus pupil·les d’herba. També el XIV, pàgina 24, Devores el sopar i el silenci, que conté una queixa: Tristament t’he de dir que em fagocites el cor i el misteri dels poemes. Atenció als estellesians adverbis acabats en –ment. Veureu que al llarg d’aquesta primera part Marisol descriu moltes emocions diferents. Ja dic, és un poemari bellíssim.
S’ha d’haver llegit molt i escrit molt per a poder aconseguir un llibre així. La gran cultura de la nostra autora la du a marcar el poema XIX, pàgina 29,  La ferida sura en un riu obscur, com a Simfonia moldava. Ella diu o pensa riu i el seu cervell li porta aquest poema simfònic, dels 6 que formen La meua pàtria, que el compositor txec Bedric Smetana va dedicar al riu Moldava. Les referències musicals són constants, com també ho són les del món marítim, de navegació. L’últim vers del poema XXXI, pàgina 43, Vés-te’n, crisàlide de foc, acaba amb un Jo abandone la travessia. És com si concloguera el viatge per la mar de sentiments que ens ha oferit l’autora. Però, no. Ens queda guarir la ferida.
En CONTRATEMPS, la segona part,  la cita pertany a l’argentina Alejandra Pizarnik, ESCRIBIR UN POEMA ES REPARAR LA HERIDA FUNDAMENTAL. Segon avís: superació del dolor.
Conté els poemes (Des)estructures, Teoria dels naufragis, València-Bloomsbury, Criatura, Manikarnika i Malson. A través dels quals, dels 6, anem a fer la darrera travessia superant naufragis. Aquesta segona part és un gran colofó. De fet, ja ho he dit, el segon poema és Teoria dels naufragis, que comença així Tots els naufragis tenen una ferida en coberta i continua més avall hi ha naufragis sense rèquiem i sens crits.
Trobem també la referència a un dels cercles literaris i intel·lectuals més prestigiosos, el de Bloomsbury, justament el poema dedicat a la jove poeta d’Oliva Àngels Gregori.
Criatura, personalment, em  recorda a Georges Moustaqui. De vegades necessitem una cançò per a acabar d’explicar-nos el que sentim. Aquesta seria la de L’homme au coeur blessé. La critaura de l’hivern ferit, en paraules de Marisol.
Manikarmika, dedicat  in memoriam a Joan Baptista Campos,  l’escriptor castellonec i gran viatger que ens va deixar fa uns anys. És un poema molt sentit on he volgut veure un homenatge a la faceta viatgera de Campos.
I arribem a MALSON: Com una síncope de llops i diapasons.... , pàgina 52, que acaba amb dos versos que esdevindran inoblidables per totes les persones que el gaudisquen:
AL CAPDAVALL POTSER NO FOU UN MALSON
SINÓ UN MAL FOX AMB EL CLARINET DE VIDRE