dijous, 30 de juliol de 2015

Insel Reichenau



Quan el Rin comença a eixamplar-se a punt d’entrar en el Bodensee o, com diem nosaltres, el llac Constança, genera, abans de formar pròpiament la coneguda forma ovalada, uns altres dos llacs més menuts, el Gnadensee i l'Untersee. Ací és on es troba l’illa de Reichenau, unida a terra ferma per un pont de 400 metres construït en el segle XIX.




Aquesta illa monástica del llac Constança va ser declarada per la Unesco, en l’any 2000, patrimoni cultural de la humanitat. Recorde haver llegit que Egipte, allà per l'any 1959, va demanar ajuda a la Unesco (organització de l'ONU per l'educació, la ciència, la cultura i la comunicació) per a salvar el temple nubi d'Abu Simbel dels efectes de la construcció de la presa d'Assuan. Ho van aconseguir i, a més, el projecte originà que s'acordara que els llocs excepcionals per cultura o natura han de pertànyer a tota la humanitat. Així va nàixer la llista del patrimoni mundial. 




Aquesta illla, que passa per ser el bressol  de la cultura occidental, sembla que encara estaba deshabitada el segle vuité, quan hi arribà el bisbe Pirmin per a fundar un monestir, el de Santa Maria i Sant Marc, que arribà a tenir un gran apogeu polític, científic i artístic sota el regnat de Carlemany. Junt amb l'església de Sant Pere i Sant Pau i la de Sant Jordi (pròxima fotografia)  forma el conjunt benedictí declarat patrimoni de la humanitat.


L’illa no té més de quatre kilomètres de llarga. Es pot  anar de l’església de Sant Pere i Sant Pau a la de Sant Jordi, de ponent a llevant, fent una agradable passejada. A l’ample, passa justet dels mil metres.



Els museus expliquen molt bé la historia de les tres esglésies i els avatars del bisbes i també mostren la vida i els diferents oficis de l’illa i de la gent que ha passat per allà. Una curiositat (atés de l'illa es coneix sobretot per la riquesa monacal i l'agriculura) és la tradició mèdica. Hi ha un planta sencera deidcada al centre psiquiàtric, fundat el 1913 i on han treballat les grans patums de la piscologia, la neurologia, la teràpia ocupacional, etc.



Com acabe d'apuntar,  l’illa té un alte atractiu: la fruita i la verdura que es cultiva en eixa fértil terra. Ara bé, té el perill de convertir-se en un altre mar de plàstic a causa de la gran quantitat d’hivernacles que la poblen. He de dir que no és nova l’activitat agrícola. Des del principi es cultiva la vinya. És comprensible: per a dir missa cal vi. En el segle IX va eixir del monestir un estudi sobre horticultura conegut com Hortulus, publicació que ens dóna notícia de la importància que tenien els cultius per als monjos.




És molt interessant la manera com les administracions públiques han aconseguit una marca per a la producció i com la fomenten, la protegeixen i la publiciten. Que si repartiment diari, que si apartats en els mercats, que si agricultura ecològica, que si denominacions d'origen... Vaig pensar immediatament que es podria copiar el model a l'horta nostra, a la de l'àrea metropolitana de València. 




L'illa es mereix una visita. Són les esglésies, les pintures murals, el romànic, els llibres, les influències (si visteu Sankt Gallen, a Suïssa, recordeu que els seus plànols van eixir també de Reichenau), el microclima, la pau que es respira en aquest raconet del món.



dimarts, 30 de juny de 2015

Meritxell

Com la majoria dels santuaris, l'andorrà de Meritxell té un origen de llegenda, una llegenda centenars de vegades repetida amb, això sí, alguna variant local. Aquesta diu que, un dia de Reis, unes persones del llogaret de Meritxell van veure un roser silvestre (gavarrera en diuen) en flor, cosa ben estranya en ple hivern. En acostar-s'hi, trobaren una imatge de la Mare de Déu. La portaren a Canillo i la deixaren a l'altar de l'església amb la intenció d'edificar un altre temple per a honorar-la. L'endemà desaparegué i tornà al seu roser, sempre lliure miraculosament de neu. Així un parell de dies més. Bé ja sabeu com van aquestes coses, finalment convingueren que el que la Nostra Senyora volia era quedar-se junt al llogaret de Meritxell. És una història, com he dit al principi, arquetípica i que té la intenció  de cristianitzar divinitats paganes.

El cas és que es va construir una església durant el període romànic (segle XII) que va ser transformada en època barroca i també encara posteriorment amb la inclusió,  en el segle XIX, d'un cambril per a facilitar l'accés a la imatge (la de la gavarrera) de les persones devotes. Doncs de tot això i de les pintures murals interiors queda ben poc perquè un incendi va destruir l'edifici el 8 de setembre de 1972, dia de celebracions religioses i pujades a ermites i santuaris amb dinars i berenars al camp. Ja sabeu que el dies 15 d'agost i 8 de setembre es reparteixen les festes marianes. Penseu quan són les del vostre poble, si té patrona, i ho confirmareu. Sembla que després de la celebració d'aquell any es quedarien algunes brases o potser algun ciri encés que provocarien la desgràcia ja de matinada. Encara avui no s'ha aclarit totalment l'incendi. Per exemple, no se sap què s'ha fet de la imatge romànica original. 

El succés va causar una gran commoció en tot Andorra i no només van restaurar l'edific de què vos estic parlant i que actualment acull la història del lloc,  sinó que immediatament es va encomanar la construcció d'un nou temple, ubicat a tocar de l'original. En aquesta fotografia podeu veure l'edifici antic restaurat amb l'espadanya o campanar de cadireta.





L'edifici nou va ser construït  per l'arquitecte Bofill i es va inaugurar el 1976. M'agrada molt. És d'aquells edificis que et parlen.Té elements que evoquen el romànic de manera ben evident (mireu els arcs de la fotografia següent).





Intueixes que l'arquitecte no només ha volgut recollir la memòria de l'edifici pròxim, també ha volgut unir diferents estils constructius en una mena d'eclecticisme contemporani i amb un total respecte pel medi amb el qual vol confondre's o, si més no, no interferir. Hi ha un record al renaixement en el blanc i negre del terra i un homenatge a l'art islàmic en el pati del nord. 

Els dos edificis constitueixen un conjunt històric, un lloc que s'ha de visitar per l'emplaçament i per la bellesa de la nova construcció. Per a les persones catòliques té l'afegit que des del 2014, ja en temps de l'actula papa, és basílica menor. Recomanable.


Fotografies d'Ismael Vallès

dilluns, 15 de juny de 2015

Andorra

Hem passat uns dies a Andorra. A pocs quilòmetres de l'entrada per Sant Julià ja vam poder sentir una emissora del país. Justament vam agafar un programa informatiu en què es parlava de la necessitat de diversificar l'oferta turística i fugir de l'estacionalitat. És a dir, que no només es quedara la cosa en l'esquí dels caps de setmana de tardor i d'hivern. Deien que una de les noves propostes, pensant en la primavera i l'estiu, era millorar les rutes ciclistes i crear-ne de noves. Em vaig quedar un poc estranyada ja que sempre he considerat Andorra un territori on no cap res més del que ja tenen, sempre me l'he imaginat ple, farcit, curull. Vaig llegir que només un cinc per cent de l'extensió del país és zona no estrictament boscosa. Recorde que em va escandalitzar prou que no hi haguera (parle de fa uns anys) contenidors per a les deixalles domèstiques i que s'havien de dipositar en bosses de plàstic damunt de les voreres. Vaig comprendre prompte que no hi ha lloc ni per als contenidors. En aquest viatge n'he vist algun per a residus orgànics però molt pocs, i mai junts, per a vidre, llanda o paper. No es pot seprar amb facilitat, ja que has de recórrer molts metres, centenars quasi sempre, per a trobar el contenidor que necessites. D'altra banda, els establiments turístics (apartaments, per exemple) no contemplen la separació de deixalles amb la qual cosa la possibilitat de reciclar és minsa. I no parlem del ferum dels animals de companyia. És usual trobar persones passejant amb dos o tres gossos. Imagineu com embruten.



He vist indicacions de rutes ciclistes, eixes que deia al principi que volen ampliar. Els ciclistes han de circular per la carretera sens cap protecció de color, separació, etc. És un gran perill tot i que la velocitat màxima genèrica permesa és de  60 km/h. En els nuclis urbans, un poc menys. Ara bé, s'ha de tenir en compte que Andorra és una conurbació única (mireu la foto següent: estació d'esquí, central elèctrica, botigues i habitatges). D'altra banda, no es respecta la velocitat, se sol superar. He vist avisos de la policia urbana en molts cotxes que recorden que no pots aparcar en el mateix lloc, quan aquest és gratis, més de 48 hores. O pagues una plaça d'aparcament o circules.



Des del punt de vista comercial, Andorra ha baixat molt. És més, jo diria que ha perdut el ceptre. Pel que he pogut saber per les convereses amb gent d'allà, ni funcionen al ritme de les últimes dècades les botigues cares (com le joieries) perquè el mercat s'ha desplaçat a altres continents ni les de queviures per a la població local. Tot l'espectre comercial està tocat. Si parlem dels bancs... recordeu els esdeveniments recents. No és casual doncs que Juan Roig haja inaugurat un Mercadona en la Seu d'Urgell orientat cap a Andorra. Està clar que el dit empresari pretén que la clientela, que ell sap ben bé d'on arribarà majoritàriament, no s'haja de molestar  a travessar la ciutat episcopal. Les dones amb qui vaig anar parlant durant la setmana em confessaven que estaven deleroses que arribara el dissabte per a anar a comprar a Mercadona, fartes dels preus abusius del seu propi país o dels tramposos dies en què tot ho oferien a un euro. Realment els establiments han quedat envellits, desordenats, amb queviures cremant-se al sol dels aparadors, amb patètiques degustacions de productes a tota hora. En fi, promet un nou text sobre la bellesa de les valls, els rius i les muntanyes.

Fotografies d'Ismael Vallès.

divendres, 15 de maig de 2015

Eleccions autonòmiques i municipals


A través d'aquest mateix blog vos vaig demanar, fa mesos, la participació en les eleccions primàries de Compromís. Ara ha arribat el tercer moment de què vos parlava aleshores: votar el dia 24 de maig. Sempre he pensat, dit i escrit que el dret al vot està per damunt de l'opció política. Per tant, en primer lloc vos demane que no deixeu de votar i, en segon, que voteu les candidatures de Compromís. El nostre quefer en les institucions i el nostre treball junt a tants col·lectius, associacions, plataformes, salvems, etc. ens avalen. No som nous en el panorama polític valencià. No sols hem fet la millor oposició a les Corts i a l'Ajuntament de València, també hem governat a molts pobles del País. Ara, volem governar també la Generalitat. Mònica Oltra ha dit ben clar que en vol ser presidenta. Necessitem, per higiene democràtica, que Joan Ribó siga l'alcalde de València. Volem que la nostra gent tinga presència, l'augmente o governe, en els ajuntaments d'arreu el País: a Quart de Poblet, a Muro, a Carlet, a Benilloba, a Catarroja, a Elx, a Torrent, a Meliana, a Mislata, a Paiporta...





Per molt que treballem, per molta i bona campanya que fem, res no serà possible si no ens voteu. Així, que vos demane el vot per a Compromís, una coalició d'obediència valenciana.
Quan els nostres caps de llista hagen de reunir-se per a dialogar no vindrà cap secretari general, o similar, de fora a acompanyar-los i a donar, o no, el vist-i-plau. 

Ací deixe un enllaç on trobareu, entre altres informacions,  el programa de govern.

També vull remarcar que no hem demanat cap crèdit bancari, que la campanya la financem amb els nostres recursos. Tot i així necessitem una ajudeta. Si vols, pots comprar paperetes per a la rifa d'una bicicleta artesanal. Passa per la nostra seu de València (carrer Guillem de Castro, 83) i tira'ns una maneta!

Si vols seguir el nostre dia a dia, entra en l'agenda i acompanya'ns. També pots estar al cas a través de:
https://www.facebook.com/coaliciocompromis?fref=ts
https://www.facebook.com/compromispervalencia?fref=ts
@joanribo
@monicaoltra

Moltes gràcies.


dijous, 30 d’abril de 2015

Baelo Claudia i Tarifa

Hem passat uns dies viatjant per la costa atlàntica d'Andalusia. Volíem conéixer eixe extrem peninsular. Ens vam detenir a Tarifa i a la propera platja de Bolonia, un paradís surfista, una platja quasi salvatge d'arena blanca i aigües transparents. Però nosaltres, a banda de voler veure l'enorme duna característica d'eixa petita badia, buscàvem les restes de Baelo Claudia, una ciutat romana del segle II a.c. 



La vam trobar amb molta més dificultat que si haguérem buscat un hotel o una discoteca. En el recinte, protegit per una tanca metàl.lica, s'endivinen algunes de les construccions que la població utilitzava per a la indústria de les saladures, les salses i les conserves de peix. No la vam poder visitar millor perquè erràrem el dia: era dilluns i estava tancada. Recordeu el que ens va passar a Perugia, a la capella di San Severo? Doncs, el mateix aproximadament.



Tot i així, la visita pagà la pena. És un d'eixos llocs on sents la història, el passat de la gent que els ha habitat, i comprens que l'elecció per a instal·lar-s'hi és encertada. Baelo Claudia va ser un port comercial molt important i també l'eixida natural cap a Àfrica. De fet, si el dia és clar se'n distingeix la costa perfectament. 




Tarifa és un dels llocs que jo denomine punta. Allí es mesclen les aigües de l'Atlàntic i del Mediterrani. Dir Tarifa és dir surf: windsurf i kitesurf. Tarifa és una de  les destinacions més importants del món per a la pràctica d'aquest esport. Però la ciutat és més que tot això i ha sigut molt més encara. La seua situació és una veritable talaia natural. De les antigues muralles es conserva la Puerta de Jerez (al final d'aquest paràgraf) i alguns trams de llenços.





La porta es va obrir en entrar els cristians i haver d'ampliar las ciutat. Sempre passa el mateix: la muralla àrab queda enderrocada o envoltada per la cristiana. La successió de les ocupacions! 

El més característic (si voleu, l'altre emblema de Tarifa) del que roman de les proteccions de la ciutat  és el castell de Guzmán el Bueno, construcció hereva d'una fortalesa anterior construïda durant el segle X per Abd-ar-Rahman  III i que sembla que primerament va ser un assentament romà. També és conegut com castell califal.





És una edificació molt intervinguda amb la finalitat d'adaptar-la a les necessitats de cada moment segons circumstàncies diverses, com ara les armes que anaven inventant-se. Per exemple, va ser aquarterament en la guerra del francés i en eixa època calia fer lloc als canons. També pels atacs que ha patit al llarg dels segles. De tot plegat queda el que podem veure en la foto d'ací dalt.

En fi, una visita ben agradable d'aquests llocs costaners del Parque Natural del Estrecho, una zona amb una llum diferent a la nostra, a la de la vora mediterrània, i amb una obsessió per la metereologia: qualsevol persona t'informa, en saludar-te, de quan començarà a ploure, a quina hora exacta, i de quin vent bufarà l'endemà.

Fotos d'Ismael Vallès


dimecres, 15 d’abril de 2015

Spoleto

La Umbria és una regió molt interessant i, lògicament, molt visitada. De vegades sembla que les ciutats  no et vulguen admetre si entre les dificultats per a aparacar, fins i tot en els afores, i les gentades que ocupen els carrers durant els mesos d'estiu resulta molt incòmode passejar-les. Tot i això, l'estiu passat vaig caminar ben a gust per Spoleto i no, com l'altra vegada, fa uns anys (ho podeu llegir ací), que fins i tot em vaig enfadar i en vaig eixir sense haver-la vist pràcticament.

En aquesta ocasió, vam acampar en la muntanya. Això ens permetia baixar al poble (o tornar al càmping) per San Pietro (teniu la foto a continuació) o pel pont (del qual parlaré més avall). 



L'església de San Pietro té dues característiques principals: la  façana i la ubicació, que és alhora lloc de guaita i de recolliment. El temple, romànic, està construit sobre un altre més antic, del segle V. Actualment només es conserva la façana del XII ja que la resta ha patit reconstruccions i intervencions diverses que l'han desdibuixada. És un plaer molt gran mirar i remirar la façana cada vegada que puges o baixes la muntanyeta, el colle que en diuen en italià.

Una vegada en la població i havent travessat la via Flaminia (actualment i en aquest segment, carretera nacional, la SS 3) podíem visitar la catedral, amb obres de Lippi i de Pinturicchio, per exemple. És un bellíssim exemple del romànic umbrià.


Vam recórer carrers i places, monuments i museus... ens vam fer un fart de visites interessantíssimes. No és costum, tampoc objecte, d'aquest blog fer una llista exahustiva (ni de bon tros!) de tot allò que hom pot trobar en una ciutat: avui en dia tenim al nostre abast molta informació descriptiva. Així que acabaré aquest article amb una referència al pont que ens permetia tornar per una via diferent a la que havíem emprat per a anar a la ciutat, la de San Pietro i la via Flaminia. Il ponte delle Torri va ser l'aqueducte que portava aigua a la població des de la muntanya a la Spoletium romana. La construcció actual és obra del XIII i l'han condicionada com a passeig turístic. Molt bonic. És el que evoque  amb major freqüència d'aquella població. També recorde sovint el rodatge d'una pel·lícula que sobre sant Francesc: estem prop d'Assisi i el poble no necessita massa adaptació: és romànic.


Fotos: Ismael Vallès.

dimecres, 1 d’abril de 2015

Spello

Bellíssima localitat umbriana separada per poc més d'una trentena de kilòmetres de la capital, Perugia,  i de la qual ja vaig parlar en aquest mateix blog en l'entrada d'Assisi

Spello té com a lema turístic: Città d'arte e dei fiori nel cuore dell'Umbria. És exacte: tot ple de monuments i de  floretes i molt ben situada entre totes les altres localitats d'aquesta regió que té poc a envejar a la famosíssima Toscana. S'escampa sobre un turó suau on no destaca cap edifici que altere la fesomia medieval. La fotògrafa  i gran bloguera argentina Patzy ha escrit molt sobre Itàlia i ha retratat la ciutat de manera apassionada. Vos recomane que visiteu el seu espai



Fa mesos, referint-me a la primera vegada que vaig visitar Spello, deia que "és una ciutat menuda, preciosa, referència per a pujar al mont Subiaso". Ben cert tot, però la segona vegada la vaig trobar més preciosa encara del que la recordava. És allò que he comentat tanes vegades: cada viatge és diferent i, si és molt llarg, tavessem per diferents estats d'ànim, incloent-hi la distorsió de la percepció. A banda, poden haver circumstàncies més prosaiques com l'oratge, el dia de la setmana, el cansament, l'hora del dia, etc.


És una ciutat orgullosa del seu passat romà, l'antiga Hispellum, i del seu oli. Amb moltes esglésies que amaguen sopreses de la categoria de les obres de Pinturicchio i Perugino. En una d'elles em vaig trobar un fresc que representava sant Josep  acceptant la maternitat de Maria, un tema que jo no recorde haver vist abans i que em va sorprendre molt.

Desitge que quan aneu a Itàlia no oblideu aquesta ciutat  i, si podeu, visiteu-la. A nosaltres ens la va recomanar  el professor de la Universitat del Molise doctor Giancarlo Ranalli i sempre ho recordaré.



Fotografies d'Ismael Vallès, que recullen dos excel·ents aspectes de la ciutat.

divendres, 20 de març de 2015

De Dénia a Calp en el Tram



Una de les majors satisfaccions, a banda dels comentaris que es poden fer a les entrades, per a un persona que publica un blog de viatges és que  les persones que ens lligen facen una excursió inspirada en el que hem escrit. També, que complementen el que hem contat. Aquest últim cas és el que va passar quan vaig publicar Capella di San Severo. L'amic Josep Sendra va contestar amb Ferrer i Guàrdia a Perugia

Ara, ha sigut Maluy Benet qui m'ha fet un regal. Ha passat uns dies a Dénia, ha agafat el trenet i ha anat a dinar a La llauradora de Loreto, on diu que van menjar un excel·lent arròs melós de calamars i verdures.


Totes les fotos que teniu ací les ha fetes Maluy, qui, a banda d'escriptora, és també fotògrafa.






Va agafar el Tram per a anar de Dénia a Calp. Maluy ens diu: "És un trenet mot agradable i els paisatges per on va impressionants". Té l'amabilitat de disculpar-se per la qualitat de les fotos (a mi em semblen molt bé) ja que les ha fetes des de dins del tren en marxa i amb el mòbil.




Aprofitant que parlem d'aquesta comarca vos deixe un vídeo sobre l'escaldà de la pansa que ha tingut l'amabilitat d'enviar-me Lluís Fornés.

Finalment, vos convide a l'acte de la presentació de la novel·la UN CAFÉ SOL. També al Facebook hem creat l'esdeveniment a fi que pogueu convidar les vostres amistats.







diumenge, 1 de març de 2015

La Beneficència

El Centre Cultural de la Beneficència, a la ciutat de València, es diu així perquè ocupa l'edifici que, des de mitjans del segle XIX, va ser Casa de la Beneficència, una institució que "socorria i preparava per al món laboral a òrfens i captaires", segons podem llegir en el web. Molt abans havia sigut convent i també ha estat destinat a altres usos. Té l'accés principal pel carrer de la Corona, és a dir, està ubicat en una zona de València que ha acollit tradicionalment diverses institucions de caritat: l'antic Asil de Sant Joan Baptista, per exemple, està a tocar, en el carrer Guillem de Castro, que avui en dia és una de les seus de l'omnipresent Universitat Catòlica. La Beneficència o, senzillament, la Bene per a moltes persones que la visitem sovint o que tenim notícia dels seus projectes i de les seus ofertes, és un referent i continent cultural de primera magnitud per a la ciutadania en general i,  en particular, per a les mares i els pares que porten els caps de setmana els fills i les filles a les moltes activitats infantils que s'hi ofereixen.


La Beneficència és seu del Museu de Prehistòria, creat en 1927 i que moltes persones hem conegut en la plaça de Manises. També del d'Etnologia, més modern, del 1983. I de la Institució Alfons el Magnànim.
En aquest blog ja he comentat alguna vegada que forme part d'un grup d'amistats que cada primer diumenge de mes visitem un trosset de València. Avui ens tocava la Bene perquè una amiga, Eva Caro, que sap molt de museus i de cultura, ens ha volgut explicar que els espais expositius són un medi amb funció de mitjà de comunicació. A continuació i al llarg d'aquest text intentaré contar el que hem aprés avui i alguna opinió pròpia. Els museus van nàixer a partir de la Revolució Francesa i l'Enciclopèdia. Són producte de la Il·lustració, com tantes altres coses interessants. Està molt bé que existisquen els museus i que emagatzemen objectes, però la seua exhibició ha de canviar, ha d'anar actualitzant-se. Ja no ens valen només les pinacoteques i les glipoteques acollides per edificis neoclàssics. Sembla que en inaugurar-se el famós Centre Pompidou, el 31 de gener de 1977, i tenir tant d'èxit va moure molts estudis i reflexions per part de la gent experta en aquests oficis museístics. Així doncs, observant els milers i milers de persones que visitaven el centre parisenc van classificar-los en quatre grups. Un grup eren peixos: entren, peguen la volta quasi sense mirar i se'n van. Altre són els llagostins: van d'un punt a un altre sense detenir-se. També van etiquetar les formigues: les persones que ho lligen tot, una cosa darrere d'un altra. Per últim, les papallones: van miren, tornen, lligen, miren de nou, cap a davant i cap arrere. En definitiva, quatre maneres de comportar-se en un museu. Cada persona segons els temps de què dispose, el que li agrade el que està veient, la informació prèvia que tinga, etc. es comportarà d'una manera o d'altra. Ara bé, tot depén de com estiga muntada l'exposició, de com s'oferisca la informació a qui visita eixa mostra. Eva ens ha explicat moltes més coses mentre ens dirigíem a una sala que vull glossar ací. Es tracta de l'espai que acull des de fa sis anys (la Diputació hauria de fer més publicitat de totes les coses bones que fa) una sèrie d'objectes pertanyents als fons etnològics. Hi ha poca informació escrita. Has d'associar, interacturar, conversar... com vulgues, entre els objectes que pengen del sostre, les vitrines de les parets i les taules del centre. Has de relacionar un objecte (numerat, això sí) amb el seu ús i l'espai que ocupa en la vida. Recomane la visita com sempre que una cosa m'agrada i ho vull encomanar: vivament. Si, per exemple, voleu aillar-vos del soroll faller, teniu una opció de primera categoria amb el Museu Etnològic. Hi trobareu un fòrceps, un carro, un motlle per a fer formatge, una màquina de cosir... És de destacar que la representació del món femení és adequada. Ja em contareu!

Foto capturada del web citat.

diumenge, 15 de febrer de 2015

Montecassino

De camí a Isernia (havíem desembarcat a Civitavecchia procedents de Sardenya) vam decidir pujar a Montecassino. Coneixíem la importància d'aquesta abadia pel contingut de la seua biblioteca, per tot el que s'escrivia i copiava al scriptorium i pels seus alumnes. En destaque, per conegut, sant Tomàs, nascut al castell comtal de son pare, a Aquino. També és un lloc famós per la batalla que hi va tindre lloc durant la Segona Guerra Mundial i sobre la qual han fet pel·licules cinematogràfiques i han corregut rius de tinta.

El que nosaltres preteníem era fer temps, encara al Lazio, abans d'entrar al Molise i anar a Venafro  a comprar la  mozzarella di bufala que volíem oferir als nostres amfitrions de Fragnete.

Actualment Montecassino és un poblet sense massa gràcia engolit pel renom de l'abadia. La població primitiva, romana, que s'assentà  en la plana (Casinum) pujà la muntanya per a dedicar un temple a Apolo. Aquest espai va ser on Benito de Núrsia  va instalar, al segle VI, el seu monestir i on va escriure les famoses regles de l'ordre que porta el seu nom i que organitzen  tot el monaquisme occidental. Aquesta muntanya no era només un lloc favorable a l'oració, també, ha sigut un lloc estratègic militarment i per això ha sigut atacat moltes vegades  amb la consegüent destrucció dels edificis que en cada moment s'hi trobaven. L'atac de l'aviació durant la Segona Guerra Mundial va tenir els resultats que podeu veure en aquesta imatge:




Abans del segle passat, però, també havia patit un terratrèmol i la invasió napoleònica. El papa Pau VI va beneir la restauració que ha deixat l'abadia com ara, avui en dia, la podem veure.

Nosaltres vam pujar la muntanya amb el nostre vehicle fins arribar al control i cobrament del pàrking. L'accés a l'últim tram de la carretera, el de l'esplanda que precedeix l'entrada al monestir, costa tres euros a canvi dels quals et donen un paperet on posa: "Cooperativa di lavoro Ora et labora". És a dir, utilitzen la regla benedictina com a nom d'una empresa privada. També informa el dit paperet que no tenen cap responsabilitat quant a robatoris, desperfectes, etc. que puguen haver en els vehicles. En fi, deixem-ho córrer. Jo no puc explicar molt bé l'abadia perquè no em va agradar, no em va emocionar. Es veu que les coses tan ben reconstruïdes no transmeten emoció que és, al cadavall, el que fa que una cosa t'agrade i la pugues evocar. 

És molt gran, té diversos edificis, claustres, zones enjardinades, botiga, biblioteca... i dos estàtues grans de santa Escolàstica i sant Benet que, segon la tradició eren germans, i que segons les tombes semblen els amantes de Teruel: hi estan representats agafats de la mà. Es va donar la casualitat que hi havia un equip de la Università degli Studi del Molise, dirigit pel doctor Giancarlo Ranalli i del qual formava part una investigadora valenciana, la doctora Pilar Bosch Roig, que estaven prenent mostres de les escultures per a poder-les tractar de la malaltia de la pedra que patien.

Vam passar el dia allà dalt i en anar-se'n les gentades de turistes, al capvespre, ens va envoltar una pau molt agradable. Aleshores vam entendre per què eixe lloc ha sigut tan important al llarg dels segles, per què ha sigut un emplaçament tan disputat.



Nota: Les imatges són d'internet.

divendres, 30 de gener de 2015

San Gimignano i la via Francigena


La de San Gimignano és una de les siluetes més belles que he vist mai. És famosa i s'ho mereix. Hi destaquen les catorze torres, de diferents alçades, que romanen de les 72 que es van arribar a construir. La torre representava  la riquesa del propietari: com més alta la torre més poderosa la família que l'afegia al seu palau. Açò és el que anàvem mirant cada dia de camí a la ciutat:


Durant els dies que vam estar en aquesta zona de la Toscana, visitàvem San Gimignano de bon matí a fi de no passar calor i evitar les gentades que començaven a formar-se aproximadament a les 11 h. A poqueta nit hi tornàvem per a contemplar de nou la silueta, ara amb una llum diferent. Sempre entràvem per la porta de San Giovanni, una de les que encara es conserven en aquesta ciutat medieval murada. A pocs metres, carrer amunt, a la dreta, trobem una façana preciosa, que podeu veure en la foto següent. 


És molt fàcil reconéixer, per les marques decoratives, a quin edifici pertanyia: era un hospital templer. Actualment, una botiga turística. Continuant el carrer s'arriba a la plaça de la Cisterna, on hi ha dues gelateries en competència permanent. L'una diu que té el millor gelat del món i l'altra, el primer premi mundial. Cues per a comprar-ne, sabors impossibles!


La catedral és inoblidable. Tots els murs del temple, de planta basilical, estan pintats amb escenes de l'Antic i del Nou Testament, frescos que, al llarg del temps i per motius diversos, han patit deterioraments molt greus. Tot i així la bellesa és grandíssima. Devia ser molt bonic "llegir" en aquelles parets el que no sabien llegir en els llibres. Jo crec que per la catedral i per la silueta, qui ha estat en San Gimingano no ho pot oblidar. Hi ha ciutats que et poden passar desapercebudes o que no recordes bé al cap dels anys, però aquesta, no.

El recorregut que feiem cada dia seguia un fragment la via Francigena, un antic camí medieval que recorrien els pelegrins francesos (per això el nom) quan volien visitar Sant Pere de Roma. Actualment ha esdevingut una interessantíssima via turística a la manera del Camino de Santiago. La població de San Gimignano es va veure beneficiada per aquest fluxe de gent i el comerç dels seus productes agrícoles: estem en una terra fèrtil. No puc acabar sense fer esment de les vinyes. Ací en teniu unes quantes:

dimecres, 14 de gener de 2015

Siena


Siena és probablement una de les ciutats més belles d'Itàlia. Jo l'he coneguda l'estiu passat. No m'ha decebut. El centre històric està declarat patrimoni de la humanitat. És una ciutat gòtica i renaixentista plena de palaus bellíssims dels quals podeu trobar fàcilment imatges i informació. Jo vos contaré el meu viatge.

Ens allotjàvem a un càmping molt confortable i ben comunicat, amb autobús, amb el centre. El primer dia vam preguntar a un home, que passejava per la vorera on hi havia unes de les parades, en quina direcció havíem  de pujar i si es podia anar a peu a ciutat. Nosaltres no sabíem calcular la distància atés que la ciutat s'estén entre pujols i turons. L'home ens va informar detalladament i ens va recomanar fer servir el transport urbà ja que la temperatura pujava molt a mesura que el dia avançava i no convenia fer eixa  passejada de quaranta minuts després de les nou del matí. Quan estem dalt del vehicle, l'home ens saluda: havia pujat també per a explicar-nos on havíem de baixar. Una cosa és l'amabilitat i una altra... en fi, l'home buscava companyia. 

La plaça Gramsci és una gran extensió d'andanes i marquesines on tenen base i parada  gran quantitat de línies d'autobusos. Siena mobilitá, és a dir, que per 1,20 euros que costa el bitllet pots viajar durant 60 minuts.  El centre està protegit del trànsit, només hi circulen els vehicles de serveis: els de recollida de residus passa durant el matí, entre multitud de turistes. Però, en fi, es veu que a l'ajuntament ho intenten. Així doncs, enfilàvem el carrer Banchi di Sopra cap amunt i entre places i palaus cada dia triàvem el que volíem visitar mentre saludàvem a tort i a dret la lloba capitolina i el lleó rampant, símbols omnipresents en escuts i façanes.


Siena disposa, en molts cantons, de grups de paletes indicadores de la direcció que s'ha de seguir per a arribar als llocs més rellevants. De vegades, però, és difícil fer-ne cas per l'entortillament d'alguns carrers, placetes, carrerons, escales, diferents nivells del sòl, algun atzucac... Amb la finalitat d'arribar a la Pinacoteca, vam preguntar. Un dona molt disposta ens ho va explicar. Bé perquè no estava convençuda de la nostra bona comprensió, bé perquè era família de l'home de l'autobús, la vam trobar, com el Guadiana, ara sí ara no, cada vint o trenta metres. Ens somreia i ens indicava amb un elegant, això sí, moviment de les mans, que continuàrem, que anàvem bé. Arribem a la Pinacoteca. Com és usual, un magnífic palau i unes col·leccions de somni. Al meu marit li van cobrar l'entrada tot i mostrar el seu carnet de professor de la Univesitat de València i, en canvi, a un xic que vam trobar repetidament per les sales completament buides, a exepció de nosaltres tres i les vigilantes, no li havien cobrat res solament per dir que era professor d'idiomes. Coses italianes!  

A cada sala, hi havia una vigilanta. Ens miraven amb molta atenció, com si esperaren que els férem alguna pregunta. Ai! Vam caure en el parany. A partir d'una tímida pregunta per part nostra (que ja no recorde però puc assegurar que ens l'hagueren poguda estalviar) no ens deixaven en pau, no podíem gaudir de les obres, no les podíem contemplar al nostre ritme... El cas és que eren dones molt ben informades, millor que algunes guies turístiques, però molt pesades, tant que a una l'haguérem de tallar perquè se'ns havia fet l'hora de dinar.  Si voleu gaudir de la Pinacoteca punxeu aquest enllaç.

Un altre dia va ser el torn de la plaça del Campo, a la que moltes persones ens referim com la plaça del Palio per la famosa festa. Em vaig quedar un poc despagada. Recordeu aquella sèrie de la TV3, Oh! Europa, en què una de les protagonistes viatgeres sempre deia allò de "me l'imaginava més gran"? Doncs, em va passar una cosa pareguda. Jo, que procurava veure les curses per la televisió sempre que podia, per fi estava xafant la plaça però no em va emocionar. Arquitectònicament és molt interessant per la forma de ventall arrapant-se als desnivells i pels edificis que hi aboquen. Objectivament es mereix la visita.

No vull acabar aquest petit tast de Siena sense fer referència a la catedral, la gran joia, el gran joier. Vam tenir la sort de veure tot el sòl. El paviment de marbre estava protegit de les petjades però no de la vista com passa de vegades.




Les columnes, els marbres, la capella de la Madonna del Voto, els colors, la façana, el campanar, l'inacabat faccione.. tot el conjunt és un somni, una vera fruïció artística. Destaque una meravella, un espai recollit: la biblioteca Picolomini que, gràcies a haver estat tancada segles, es conserva amb tot el seu esplendor. No es tracta només dels llibres, també els frescos o les escultures. Tornem a estar davant d'una joia-joier dins del gran joier catedralici.



Encara volíem més de Siena. Vam demanar ajut a l'oficina d'informació turística. M'hi vaig dirigir i em pregunten pel tipus d'informació que volia. Vaig contestar que volia saber sobre art, arquitectura i història. Contestació: "S'espera i quan les llibreries estiguen obertes es compra un llibre". Tant se val. Tornarem a Siena, ciutat agermanda amb Weimar: de gegant a gegant, encara que en segles diferents.

Fotos d'Ismael Vallès.

P.S.: 
No oblideu inscriure-vos per a votar en les Primàries de Compromís. Recordeu la famosa frase de Joan Fuster: "La política o la fas o te la fan".

dimarts, 30 de desembre de 2014

Participeu en les primàries de Compromís

Aquesta entrada, com algunes altres poquetes, no va de viatges. Va de política. De la política que fem totes les persones cada dia lluitant per la millora de les nostres vides. Com dirira Mònica Oltra "per la felicitat de tots els dies". Ho fem en les associacions de barri, de pares i mares, de malalties, culturals o esportives; en els sindicats i en els partits polítics; en el voluntariat  per la llengua... en definitiva, en el front que ens bé millor o que més ens interessa o en el que podem ser més útils. 
Quan arriben les eleccions hem d'assegurar-nos que el partit que votem no malbarate la nostra tasca feta i que a més la reculla en benefici de tota a ciutadania. Tot eixe treball que fem en els nostres respectius col·lectius no pot quedar-se a casa: ha d'arribar als nostres parlaments, ha de servir per a millorar la vida de totes les persones.



Per a mi, no n'hi ha dubte. Jo votaré Compromís al mes de maig. La coalició representa, en una grandíssima part, les meus creences i les meues lluites. Abans d'eixa data, però, s'han de fer les llistes per als ajuntaments i per a les Corts. Compromís ho fa pel sistema de primàries, una excel·lent manera de conéixer les persones que formaran la candidatura definitiva ja que s'obre un període de debat interessantíssim i en què tota la ciutadania pot dir la seua. És cert que això comporta alguna molèstia, com per exemple, haver-se de censar (si no sou ja membres de la Coalició) per a poder elegir els membres de la candidatura, però paga la pena. Inscriure's en el cens de votants és el primer de tres passos; el segon serà votar els i les aspirants i, per fi, al mes de maig, votar la llista que haurem fet entre totes i tots.

Si teniu la intenció de participar-hi, entreu a:

Ja podeu anar mirant els perfils de qui es presenta a les Corts o als ajuntaments.

Entreu, llegiu, conegueu les persones i aneu pensant. Això és fer política.

Per completar-vos la informació vos oferisc, a tall d'exemple, els enllaços als blogs de Sergi Campillo i d'Esther Tarín. Un home i una dona (la nostra tria ha de ser paritària des del primer pas) que aspiren a una regidoria a l'ajuntament de València. També el d'Isaura Navarro i Miquel Real, a la llista de les Corts.

Molt important: teniu fins el 21 de gener per a formalitzar la inscripció.

Més endavant informaré sobre el segon pas, el de l'elecció de les persones de la nostra confiança per a formar part de la llista definitiva de Compromís a les eleccions de maig.

Moltes gràcies i bon any electoral.

dilluns, 15 de desembre de 2014

Ràdio Pego


Vaig conéixer personalment Manel Arcos gràcies a una sessió del grup de lectura El Micalet parla de llibres. Aquesta activitat, organitzada per Intersindical Cultura, el va acollir per a parlar del seu llibre Acabaren com Camot

En consultar el seu currículum, vaig descobrir un ferm investigador (consulteu el blog La senda dels lladres, on trobareu notícia de les seues activitats i totes les seues publicacions) avalat per diversos premis;  una persona molt activa (consulteu un altre blog seu, Paraules en silenci) i un entrevistador entestat a donar a conéixer la literatura en la nostra llengua. Estaria molt bé que la seua audiència s'entestara també a llegir, així completarem el cercle: creació, divulgació i lectura.


He tingut el privilegi de parlar recentment amb ell a Ràdio Pego.  Aquesta emissora és pura resistència. Està feta per unes persones valentes que mantenen  la inicitativa gràcies, entre d'altres col·laboracions, a subvencions de l'AVL, però per damunt de tot gràcies a programes com Paraules en silenci. Poseu la ràdio, al 107.8 o a internet, els dimarts a les 11 de la nit i escolteu-lo. En el blog abans esmentat, que du el títol del programa, apareix la llista de totes les persones que han sigut entrevistades. És una llista de luxe. Per totes aquestes coses els premis que ha rebut són ben importants.


Amiga de les casualitats i de les coincidències com sóc, no puc estar-me de dir que vaig ser entrevistada en el programa 81, l'any del naixement del meu fill. Vull agrair a Vicent Morera, el tècnic dela ràdio, l'amabilitat amb què et preprara per a entrar en antena i com ho fa de fàcil. Una vegada en antena, Manel utilitza una veu tranquil·la i lenta (ell en diu to intimista i pausat) que et fa sentir bé des del principi i disposada a parlar de tot allò que ell va suggerint o preguntant o insinuant. Una menció especial es mereix l'elecció de la música. Em va sorprendre molt agradablement amb la Malaguenya de Barxeta. Veureu. El motiu de l'entrevista era parlar de la novel·la Hostes l'acció de la qual transcórre en una pensió dita La barxetana. És o no un detall? Hostes és una novel·la escrita a 10 mans. Cada un dels 5 capítols està escrit per una persona. Si escolteu l'entrevista sabreu més coses de l'obra i també si entreu al blog d'una de les autores, Maluy Benet.
En definitiva, que ràdios en valencià i programes com els de Ràdio Pego ens fan molta falta. Hem d'agrair pregonament que existisquen i encoratjar les persones que els creen perquè tenen un far, la literatura en valencià, que també ha de ser el nostre.



dilluns, 1 de desembre de 2014

Porto Torres i l'Alguer

Vam arribar a Porto Torres des de Barcelona. L'illa de Sardenya reparteix les companyies navilieres pels diferents ports del nord. Nosltres atracàrem a Porto Torres perquè viatjàvem amb Timaldi, que és la companyia que ens permetia fer el trajectes que nosaltres volíem. Baixem del vaixell i ens reben els baladres més socarrats que he vist mai. Afortunadament, no és així en tota l'illa: si heu llegit els articles anteriors, i sobre tot si heu estat a Sardenya, sabreu que hi ha zones boscoses, neu a les muntanyes, etc. A més, en arribar a la península ibèrica, quan tornàrem a casa, vam trobar un paisatge més secallós encara. Per tant, primera impressió de l'illa, colpidora però inexacta.


Porto Torres, Turris Lybissonis, d'orígen romà, és encara un poble de pesacadors que no s'acaba de creure (a jutjar pel desastre de la zona portuària i la brutícia de tota la ciutat) que és una ciutat important, si més no des del punt de vista turístic. A la fotografia de dalt podeu veure el que queda de les antigues fortificacions del port. És una llàstima que les restes romanes siguen difícils de trobar i quasi impossibles de visitar ja que les poques indicacions que hi ha et volen dirigir al riu (el riu Turritano) però està sec i no s'aprecia que les pedres que ens pretenen ensenyar corresponen a les restes d'un antic pont romà. Tot i així recorde amb deler les formacelle i el formatge pecorino. Molt curiosa l'església de San Gavino tant per l'emplaçament com pels dos absis

Tot això contrasta amb el manteniment i les ganes d'agradar de l'Alguer:



Malgrat que aquesta localitat solamenent reocorda el seu passat català en els noms del carrers, que són bilingües. No és una mera traducció. És més important, una càrrega política, una substitució històrica de primer ordre. En català apareix el nom original (carrer del Pou, per exemple) i en italià, que no en sard, pots llegir carrer Vittorio Emanuelle. O la combinació d'aci baix:




També té un eslògan turístic que fa referència a la nostra Corona: la gentilezza squisita, tipicamente catalana delle sue genti. Però ací s'acaba tot el que pot voler trobar una persona amb una certa càrrega de romanticisme històric. És recomanable una passejada per la ciutat, amb bones pistes per a ciclistes, i a la catedral.


Fotos: Ismael Vallès. http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/.

dimecres, 19 de novembre de 2014

NUORO


En l'entrada anterior vos parlava d'uns versos de Salvatorre Satta escrits a la paret d'un hotel. A Nuoro, ciutat on va nàixer el poeta, fa goig veure fragments de l'obra de la premi Nobel local Grazia Deledda (1871-1936) a les façanes d'alguns edificis. Per molt deteriorades que estiguen eixes cases, les inscripcions romanen. De veritat que sent molta enveja d'aquestes iniciatives i molta ràbia de no trobar-les a la ciutat de València.


Mentre feiem la passejada per aquesta interessantíssima ciutat, situada al peu de l'Orotbene (moltes vegades nevat), a la vall d'Oliena, ens vam adonar que la gent està molt orgullosa de la seua escriptora. Mantenen sa casa, amb el jardí, com a museu, on et porten totes les indicacions. La retolació dels carrers, llocs públics i serveis està en italià i en sard, com podeu veure a la foto:


Grazia Maria Cosima Damiana Deledda, Grazietta,  era tan menuda com valenta. Hagué d'esciure amagada ja que des que, amb 17 anys d'edat, publicà Sangue Sardo en la revista L'ultima moda va rebre crítiques i amenaces de la societat conservadora. Però la seua passió per la literatura la va mantenir en la lluita. Donà a conéixer l'illa a tot el món amb els seus textos. Una illa que  és com un continent: té una gran diversitat paisagística i, d'altra banda, és auotsuficient en moltes de les matèries primeres. Hem de tenir en compte que les civilitzacions fenícies, cartagineses, romanes, pisanes, genoveses... no es poden enganyar. Totes han ocupat l'illa. Deledda ha escrit sobre tot això.

Nuoro, quant a població, és una de les grans ciutats de Sardenya. Però pel que fa a l'activitat cultural és coneguda com l'Atenes sarda. És la ciutat de la cultura. Té seu universitària depenent de  la Universitat de Càller, és la ciutat dels museus diversos, de les esglésies interessants (la catedral està dedicada a la Mare de Déu de la Neu), de la música... és la ciutat on, diuen, la gent de l'illa se sent autènticament sarda.  

Passejant per la ciutat i, després de rebre'ns un retrat d'Enrico Berlinguer al vestíbul de l'ajuntament, vam veure algun cotxe antic. Vam recordar que que al port de Barcelona n'embarcaren molts (un motiu afegit als múltiples retards de la naviliera)  i vam veure alguna informació sobre una mena d'aplec que se celebrava a Itàlia. No era només l'Itàlia peninsular, l'aplec de cotxes de l'antigor (com en diríem al cap i casal) també va recórrer Sardenya.