dimecres, 15 octubre de 2014

De Gdansk a Berlín, per Sílvia Aymerich

Tornava a Polònia 25 anys després. (Fa vertígen només d’escriure-ho…) i vaig trobar el país molt més resplendent, sense que els polonesos hagin perdut ni una engruna d’amabilitat en el seu particular procés cap a l’economia de mercat. La subjectivitat, ara i abans totals, parlem sempre de la fira segons ens va…

De la Conferència “Memory: forgetting and Creating” només puc dir que l’obertura d’esperit dels organitzadors en va fer una trobada d’un gran interès acadèmic i humà. Hi havia des dels neurocientífics investigadors de la ment humana, fins a historiadors i escriptors, passant per pedagogs, psicòlegs i sociòlegs. La flexibilitat i el desig de fer tot temps fàcil l’engranatge és també un punt a valorar molt positivament. En vaig marxar amb una demanda a les universitats organitzadores de Polònia i Canadà, de més trobades tan genuinament pluridisciplinars com aquella. A la ciutat la vaig abandonar amb el millor regust al llavis: el d’un darrer cafè a l’Hotel Dom Muzyka, antiga escola de música que en serva tot l’encant, i la sorpresa que no me’l volguessin cobrar. El plaer de complaure els visitants, que tot ho amara.

Deixava Gdansk per Varsòvia, i la Conferència per una trobada amb el Pen Club Polonès que té la seu vora el palau Reial, on ara regnen cafès i restaurants, i que bullia com mai en aquesta càlida fi de setembre. Aquella gatzara suau contrastava amb el circumspecte posat amb el qual alguns membres del Pen m’alertaven del perill rus: “Ja han caigut els ucraïnesos, seguiran les repúbliques bàltiques i després d’elles ens toca el torn a nosaltres.” M’advertien que les estratègies assimiladores passaven per convertir la llengua ucraïnesa en un dialecte i m’animàven a organitzar des de Catalunya un cicle poètic dedicat a Ucraïna, com el que ells acabaven de muntar. Em donaven idees que mostraven un prou bon coneixement de la nostra realitat: “Oi que teniu un Festival de Poesia a Barcelona? Doncs seria una bona ocasió…” S’oferien a donar-me contactes i adreces. Una proposta que em toca particularment i que em plauria molt d’endegar.

Poznán fou la gran descoberta. Un centre històric amb uns edificis de tons suaus perfectament conjuntats que van en gradació de noblesa decreixent a mesura que ens allunyem de la pletòrica plaça vella. Descobrir-los conversant relaxadament en català de la mà de la Barbara, professora polonesa i estudiosa de Mercè Rodoreda i en Xavi col·lega seu de la Universitat, arribat d’Almacelles ara fa set anys, constituí un plaer gairebé tan saborós com els dels pastissos polonesos que tastarem en aquell jardí secret on acabaren les nostres passes. Disquisicions literàries i lingüístiques que ens dugueren a un intent d’escatir per què als catalans ens han acabat anomenant “polacos”.

Dins del context del viatge, Breslau/Wroclaw és capítol a part. L’acollida càlida de l’escriptora i dramaturga amiga Lídia Amejko i les converses intenses sobre els nostres països, sobre les nostres comunes febleses personals i històriques. I, finalment, la lectura-col·loqui organitzada pelCentre Cultural Zamek a la llibreria hispànica de la ciutat, al voltant d’un tema espinós que vam desgranar en un ambient de total complicitat: “Escriure en una llengua minoritària: una dissort o una benedicció?”. Pinzellades de textos, traduïts per Marta Minkiewicz, professora de la Universitat de Wroclaw, portaven a un bescanvi de papers constant. L’acte acabaria en petit comitè amb un barceloní i un cubà amb qui assajarem d’entendre els motius pels quals l’independentisme ha crescut en àmbits que li eren allunyats fins fa uns anys. Confio no ser indiscreta si em quedo amb una frase d’aquest darrer: “El meu pare, que mai ha dit una paraula en català en sa vida, no tan sols va anar a la manifestació de l’11 de setembre, sinó que pensa votar per la independència!”. La vetllada acabava amb un regal preciós: l’obra de Wislawa Szymborska en edició bilingüe. Una de les Balsàmiques em picava de nou l’ullet inesperadament…

I arribaria de nou a Berlín uns dies més tard. Tornar-hi era per a mi acudir a una cita furtiva amb un antic amant a qui mai no he pogut oblidar. El temps havia passat, però no pas els sentiments: intactes, a desgrat dels cinc llustres transcorreguts. Vaig resseguir tots els racons coneguts i en el lloc de la nostàlgia m’envaí un sentiment profund de benaurança. La ciutat s’havia fet gran, gran en tots els sentits positius. Però no havia envellit. Continuava sent la resplendent metropoli que m’enamorà. La ciutat de la qual Jack Lang, antic ministre de cultura i d’educació francès, deia l’any 2001: “C’est une ville qu’on ne se lasse pas de parcourir et de photographier. “Paris est toujours Paris, Berlin n’est jamais Berlin“. Tretze anys més tard goso capgirar-li la frase i esmenar-li la plana: ser eternament canviant és la característica perenne del meu amor d’asfalt. 


Si voleu llegir més articles, ací teniu el blog: http://blocs.xtec.cat/poetic/.

dimarts, 30 setembre de 2014

Àrea arqueològica Su Nuraxi



Su Nuraxi, a Barumini,  és un poblat de l'època megalítica protosarda nuràgica, civilització que va acabar amb l'arribada dels romans. Com sempre en la història: una cultura substitueix una altra. Su Nuraxi forma part des del 1997 de la llista de llocs que són patrimoni de la humanitat. La visita d'aquest antic emplaçament (segle XV a.c.),  que no està excavat totalment, consta de dues parts.




D'una banda, durant una hora i mitja, reps les excel·lents explicacions d'un arqueòleg amb qui recorres tot el que es pot veure de l'antic poblat. Els nurags constitueixen una estructura defensiva amb torres circulars. Encara estan excavant, per tant si algunes de les persones que em llegiu tardeu a anar a Sardenya, veureu més del que nosaltres hem vist aquest estiu de 2014. També és cert que qui hi treballa es queixa de les retallades econòmiques i diu que s'excava molt poc, només en els mesos d'estiu i gràcies a programes de voluntariat d'universitats d'arreu el món. No sé com els governs poden llevar tants diners a investigació i cultura. És tirar per terra un treball de dècades. Imagineu, simplement, que la brossa o una temporada de mal oratge acabara amb les pedres que podeu veure a les fotos. O que una retallada en seguretat permetera el robatori de pedres per a construir un marge a un xalet particular.




Els edificis que podem veure ara són molt interessants arquitectònicament (resolien de manera sorprenent, en comparació amb altres civilitzacions de la mateixa època, els reptes constructius que anaven presentant-se) i també pràcticament: l'ús del suro com a aillant, per exemple, en les cambres interiors. Aquest conjunt de Barumini és interessant també perquè es pot veure una ampliació posterior a la data de construcció: anaven adaptant les defenses per protegir-se d'altres pobles.

La segona part és una visita al museu que ocupa el Palazzo Zapata. S'hi poden veure tots els objectes trobats en la zona, informació sobre flora i fauna, etc. Un complement molt interessant. Podeu consultar aquest enllaç: http://www.fondazionebarumini.it/.


És molt curiós saber que fa molt poc de temps que s'han tret aquestes construccions al coneixement general. Conten que la gent d'allà sempre ha sentit dir que les muntanyetes de terra que ells veien al costat de l'actual població ocultaven tombes o tresors. Fins que algú va decidir excavar-hi. Eixes muntanyetes eren el resultat de la destrucció per abandonament i del pas dels mil·lenis.

Hi recomane la visita, a aquesta zona o a una altra, però no deixeu d'acostar-vos a la civilització nuràgica si visiteu Sardenya.




dilluns, 15 setembre de 2014

Càller

La casualitat (i l'afició a la lectura) va fer que arribant a Càller estiguera llegint  la novel·la Les cendres del cavaller, de Silvestre Vilaplana, justament el fragment que narra quan Joanot Martorell soterrra son pare a la platja de la  ciutat sarda tot recordant que el rei Martí el Jove també reposava a Càller.  La referència que recull la novel·la  jo crec que és més aviat un homentatge a Martí l'Humà, pare del Jove, a qui es referien en l'època com el gran rei. Vam  visitar la catedral, gòtica i bellíssima, i vam admirar el magnífic mausoleu del rei Martí el Jove, que podeu veure ací baix gràcies a una imatge presa d'internet. Amb tot això ens toca repassar el Compromís de Casp!


Càller està situada al sud de l'illa de Sardenya, pràcticament equidistant de Palerm i Nàpols. Era Corona d'Aragó, plenament. Llegiu aquesta bellíssima frase de Roger de Llúria:

"Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia.»

Actualment Càller és una ciutat portuària molt lletja, llevat de la part alta, que conserva muralles i altres elements històrics. En la part baixa podem trobar edificis barrocs molt deteriorats. Confie que triomfe la seua candidatura a ciutat europea de la cultura, per a  d'ací uns anys, perquè li llaven la cara i recupere tot el que puga del seu passat esplendorós. Per exemple, aquesta ciutat amb escut blaugrana va ser el graner de tot el forment que l'illa es podia permetre exportar de tant com en tenia.

Una curiositat és el temple de Nostra Signora di Bonaria, devoció que el mariners sards portaren arreu del món fins al punt de donar nom a l'actual ciutat argentina de Buenos Aires, segons conten per allà. 

Vam visitar el museu arqueològic a fi d'amerar-nos de la cultura nuràgica. En tenen molt de material, peces que corrresponen al període entre els segles XVIII i el V. Vos deixe aquesta foto d'Ismael Vallès




Són escultures corresponents al periode que acabe d'indicar provinents d'un dels jaciments de l'illa. Són impressionants i de mida humana: semblen figures futuristes. Molt interessants també són els bronzetti,  figures de bronze que coronaven les construccions nuràgiques i que s'han pogut traslladar, i es conserven, en bon estat al museu. Tot i que l'espai expositiu no està malament (encara que hi havia cartells de paper manuscrits), el museu està molt poc dotat. En general, a tot Europa, els museus disposen de cafeteria (en ocasions els millors restaurants), botiga, llibreria, lavabos, espais de descans... Ací, en un magnífic edifici al capdamunt de la ciutat, no tenien ni vàters: has d'eixir fora i són rudimentaris. Si tens gust de fer-te un cafè o pegar un mos... hi ha una màquina en un racó. Però no vull espantar-vos, visiteu Càller i en parlarem.




divendres, 22 agost de 2014

Dorgali

Dorgali és una ciutat sarda oriental, situada molt propet de la costa. No té gran cosa però és el punt per a visitar un entorn de petites serralades, unes platges boniques, la famosa cala Gonone i la Tomba dels Gegants, un dels monuments nuràgics més famosos, de fet ha esdevingut el símbol turístic de l'illa.


Mentre esperàvem que obriren el museu, vam entrar a un bar a fer-nos un cafè. La barra estava atesa per una dona a qui li faltava més d'una peça dental. Fixeu-vos en les boques de les persones: és un indicador del nivell de benestar d'un país (la barra superior de Rita Barberà no compta, senzillament no es posa la dent perquè no vol, que poder, pot). Reprenem el bar de Dorgali. Demanem un cafè macchiato i la dona ens respon: macchiato o café con leche? Davant la nostra sorpresa ens conta que la seua filla viu i treballa a Madrid i que no feia molt hi havia estat per a visitar-la. Animada per les amigues sardes que l'acompanyaven, l'amable cambrera va anar a una correguda de bous. Sabeu a quina? Doncs a aquella en què van resultar els tres toreros ferits. El cas és que vam xarrar ben a gust i ens va servir un cafè excel·lent.

Entrem al Museu d'Arqueologia. No hi havia ningú excepció feta de l'home que ens va atendre. Ens explicà molt bé tots els objectes, les excavacions, les històries i les llegendes... un luxe de persona. Va compensar amb escreix l'absència d'informació escrita. Es disculpà amb l'excusa que  han de traslladar el museu i que com que s'havien acabat les guies anteriors no poden fer-ne de noves fins no saber com es distribuirà el material, tan l'exposat actualment com  l'emmagatzemat, en la nova ubicació.  Li vam preguntar per l'ús de  la llengua sarda. Segons ell només es parla a casa i a més molt italianitzat ja que, en no haver ensenyament ni acadèmia, els neologismes són sempre italians. Per a reblar la seua afirmació va dir que l'únic especialista en eixa llengua en tot el món és un alemany. Afegí que de vegades, molt rarament, hi ha alguna mestra que ensenya sard pel seu compte fora de l'horari escolar.

Passem per l'oficina de turisme i l'encarregada (una dona que pudia a tabac) ens dóna informació oral: ni un fullet, res, no tenien res (aquesta situació es repetirà durant tot el viatge italià). Ens explica com anar a visitar la famosa Tomba dels Gegants.



En un punt determinat de la carretera, prop de Dorgali, has de parar, aparcar i obrir la porta que dóna accés al famós monument. Un cartell molt casolà demana per favor que es torne a tancar la porta a fi que els animals no passen. Tot molt rudimentari. Després de caminar uns deu minuts per un camí ben polsós s'arriba al conjunt de pedres. Efectivament es tracta d'un monument funerari megalític però col·lectiu (podia acollir centenars de cosos en l'època nuràgica), no per a cap gegant.

I com que cada persona fa el seu viatge, us deixe l'enllaç a dues entrades sardes del magnífic blog d'una bona amiga:
http://senderositalianos.blogspot.com.es/search/label/SARDEGNA.

Fotos d'Ismael Vallès:
http://ismaelvalles.blogspot.com.es/
http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/

divendres, 8 agost de 2014

Basilica della Santissima Trinità di Saccargia

Vam arribar a l'illa de Sardenya amb la naviliera Grimaldi Lines (d'ara endavant i per a les amistats, Timaldi Lines), empresa caracteritzada pels retards de moltes hores tant per a fer-se a la mar com per a arribar a port. Com a resposta a les nostres queixes ens deien unes quantes mentides: que si hi havia mala mar (com si nosaltes no viatjàrem en el mateix vaixell que la tripulació i no ho poguérem comprovar), que si hi havia mal oratge (on? als Alps?), que si hi havia molts camions... en fi excuses de bon cobrador. 
Vam fer el trajecte Barcelona-Porto Torres i, ja en terra illenca, al cap d'uns pocs kilòmetres amb cotxe al sud de Sàsser, vam parar per a visitar una joieta de romànic pisà que es troba al bell mig del no res, vull dir que es manifesta en un paratge solitari on únicament hi ha la sequedat, per bé que en tornar a casa i passar la Costera i la Vall d'Albaida, l'illa de Sardenya ja no ens semblà tan eixuta.



Com dic al títol d'aquest article i podeu veure en la foto d'ací dalt, parle de la Basilica della Santissima Trinità di Saccargia,  una de les més famoses de Sardenya en el seu estil. Va ser acabada a principis del  XII aprofitant un monestir anterior, del qual es pot veure alguna resta gràcies a les excavacions que es van fer, entre finals del XIX i principis del XX, per a restaurar l'església actual. L'exterior és espectacular degut a l'alternància del basalt negre i la pedra calcària formant unes llistes horitzontals realment belles. També s'ha de destacar la permanència de part de la policromia orignal.




Impossible parlar de l'aspecte exterior  d'aquest edifici sense fer referència al campanar, molt alt, quadrangular, i del pòrtic que precedeix l'entrada, molt d'agrair en un dia assoleiat.



L'interior consta d'una sola nau, un transsepte amb dues capelles i tres absis. Totes les parets estan pintades, són uns frescos únics a tot l'illa. Tenim  la Majestat amb tots els àngels, serafins i arcàngels; la Mare-de-Déu amb el sants i algunes escenes de la vida de Crist.


Una parada que, al meu entendre, s'ha de fer durant qualsevol recorregut sard, ens porten on es porten els nostres interessos o la nostra tria.

Fotos: Ismael Vallès (http://ismaelvalles.blogspot.com.es/ i http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/) 

dijous, 3 juliol de 2014

Pont Rio-Antírrio

Em va colpir el golf de Corint. És una llengua d’aigua llarga i estreta que fa que la gran península meridional grega estiga agafada al continent europeu per un filet de terra, l’istme per excel·lència (sempre m’he preguntat si Istme, la localitat situada al bell mig de l’istme de Corint, es diu així pel braç de terra o si el mot istme ha agafat el nom de la localitat que conté). Per a acurtar molt considerablement la navegació des de molt antic els mariners traslladaven per terra, travessant l’istme, els vaixells. Per fi, l’enginyeria moderna va permetre construir el canal de Corint (aquesta ciutat pot estar ben pagada: dóna nom a unes panses molt prestigioses, al canal i al golf) perquè les embarcacions no hagen de voltar tot el Peloponés.

Durant els dies de comiat peninsular, a Patras, vaig estar mirant les postes de sol cada dia des de la platja, com el disc roig desapareixia darrere de les muntanyes de l’altra banda del golf. Les dues vores estan tan pròximes que no només facilitarien, vaig pensar, la construcció d'un pont perquè els viatgers no hagen d’agafar el transbordador (que, d’altra banda, no tarda més de 10 minuts a travessar el braç d'aigua) sinó que fa comprendre immediatament com va anar la batalla de Lepant (localitat situada en la vora septentrional del golf de Corint) ja que es podia bombardejar la flota des de les fortificacions construïdes a ambdues línies costaneres i impedir l’accés aigua endins de qualsevol embarcació que hi vulga navegar.


Des de Patras em vaig dirigir a Rio per a descansar uns dies abans de passar, per mar, el golf de Corint i retallar el viatge de tornada, que m'hauria dut de nou a l'itsme per tota la costa nord del Peloponés i, una vegada a la Grècia continental, per tota la costa sud de la península balcànica. Què vaig trobar a Rio? Un pont en construcció per a unir aquesta localitat amb l’oposada: Antírrio. Es va inaugurar amb el pas de la torxa olímipica dels jocs de 2004.

Nota: La imatge és d'internet.


divendres, 20 juny de 2014

La Vall de Gallinera

La carretera CV 700 uneix Bocairent amb Pego i travessa, per tant, la Vall de Gallinera. Jo diria que aquest tram és de recorregut obligat per a conéixer un dels espais més bells del País Valencià. Si quan parlava, en aquest mateix blog, de la Tinença de Benifassà deia que per a nosaltres en dir Tinença ja en teníem prou, ara afirme que en dir Gallinera ja sabem de què parlem. No ens referim solament al riu i, si estirem, tampoc no sols a   la vall, parlem d'una comarca amb entitat pròpia tot i que no estiga reconeguda així administrativament ja que, com sabeu, forma part  de la Marina Alta.

Fa molts anys, quan la carretera estava en males condicions per desatenció (el traçat és el mateix encara i no en podria ser un altre sense atemptar contra el medi) solíem recomanar Gallinera amb la següent observació: fer l'itinerari a favor del sol, és a dir, de matí cap a l'interior i de vesprada cap a la costa. Actualment s'ha de conduir amb molta atenció també per la gran quantitat de ciclistes que circulen per aquesta carretera sense voreres. Amb calma i respecte tot és compatible.

La Vall de Gallinera és un municipi format per vuit nuclis de població els noms dels quals escric per gaudir una vegada més de la seua bellesa: Alpatró, Benirrama, Beniali (veure comntari del 21 d'agost més avall), Benissivà, Benitaia, la Carroja, Llombai i Benissili, seu de l'ajuntament. Cada any s'hi celebra la Festa de la Cirera, fruita que li ha donat una gran fama a aquesta vall. Tot i recomanar-vos-en la visita quan els cirerers estan en flor, també dic que qualsevol època de l'any és bona. Només per veure els baladres que acompanyen el Gallinera ja val la pena fer el viatge. Jo no he vist mai un color tan bonic com el de  les flors d'eixos baladres. Recordem  aquella cançó del grup Uc, amb lletra d'Isidor Marí:

Flors de baladre en un torrent
per on no passa mai sa gent,
amb poca cosa en tenen prou
per treure un altre color nou.
Flors de baladre en un torrent
tenen el cor de sol i vent,
viuen només d'alló que cau:
aigua de núvol i cel blau.
Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent.
Creuen que tenen un gran riu
quan fa un ruixim de mig estiu,
i es deixen dur torrent avall
com ses al·lotes cap un ball.
I ses que queden, quan no plou,
obrin es uis per veure el sol;
i dos teulats que tenen set
en es cocons fan un glopet.
Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent.

Com que hem començat per Bocairent,  vos deixe un article d'Ismael Vallès sobre l'il·lustre  i il·ustrat bocairentí Joaquim Josep Castelló. Pel que fa a Gallinera,  unes paraules de Ferran Garcia Oliver dedicades a la vall: "... el silenci, els colors austers, les remors esglaiades, un cert ordre agrari antic, la gravetat d'una història que barreja l'emprempta islàmica amb la repoblació mallorquina.... els noms diuen que els moros van ser amos i arquitectes del país, però els hem bandejat de la memòria  després de bandejar-los de la terra, la seua terra".

diumenge, 1 juny de 2014

El Griego de Toledo


Les falles aprofiten també per a fugir d'una ciutat ocupada. Per això el dia 18 de març la cua per a entrar a l'exposició sobre  el pintor grec, del traspàs del qual se celebren ara quatre-cents anys, estava plena de gent de València. Va ser una cua ben llarga  per la quantitat de persones que hi havia i  també pel temps d'espera: no els funcionaven els ordinadors i no podien imprimir cap entrada. La gent protestava, es queixava, xiulava i contemplava la processó d'homes amb vesit de jaqueta i corbata que es desesperaven telèfon en mà. Mentre es desesperaven, estaven tan ocupats que eren incapaços de trobar una solució. Jo mirava la relació de patrocinadors oficials de l'exposició Toledo Greco 2014, El mejor Greco en el mejor Marco i no podia entendre com entre Globalcaja, Liberbank, Fundación Mapfre, Estrella Damm, Telefonica, Acciona, Nestlé, Fundación BBVA i Prisa no tenien un ordinador o una impressora de reserva ni com ningú no havia previst una situació similar. El cartell no era menut:


La filera de gent ocupava part del jardinet on hi ha la barraca que acull (és un dir) la recepció i la tenda i aribava a la vorera exterior. Passava ja mitja hora de l'hora en què havien d'haver obert la porta d'entrada a l'edifici principal de l'exposició quan van aparèixer des de la plaça Zocodover un grup de gent que es manifestaven contra la presidenta Cospedal, representada per un senyal de trànsit triangular de perill i una peineta dins. El motiu de la protesta és ben conegut per a nosaltres: contractacions irregulars de xòfers oficials. Ja sabeu, es desfan del funcionariat i el substitueixen per persones afins. 

Només hi havia un consol durant eixa espera  fastigosa i indignant: contemplar la magnífica façana de l'antic hospital conegut ara com Museo de Santa Cruz.

 

Quan finalment poguérem entrar ens vam trobar amb alguna sorpresa més. Si heu visitat Toledo sabreu que aquest edifici conté habitualment obres del Greco. Per a aquest esdeveniment han preparat les parets i han adaptat l'espai als nous continguts: les obres del pintor vingudes d'altres museus. Sorprén que sobre una paret pintada d'un innecessàriament caríssim color ocre col·loquen els  cartellets informatius del mateix color i amb el text imprés en color gris clar i en font 12. Lògicament totes les persones ens hi havíem d'apropar per poder llegir el títol i la procedència de l'obra. Immediatament un exèrcit format pel personal de seguretat i de vigilància se'ens tirava damunt perquè els cos (si més no el cap i el coll) ultrapssava la línia marcada al terra. Sembla que l'empresa de seguretat es va negar a inaugurar si no es corregia la mida de les lletres dels cartellets (endevinaven els problemes que això comportava) però els van obligar de manera expeditiva. Com expeditiva era la manera en què no deixaven anar al lavabo perquè per a accedir als serveis s'havia de travessar el claustre, és a dir, eixir de l'espai expositiu. Com que les entrades no eren electròniques, pel problema infromàtic que he explicat abans, no es podia activar el torn d'entra i eixida. És a dir, un segrest en tota regla. 


Les altres obres de la gran exposició commemorativa es poden trobar als seus llocs habituals: catedral, església de Santo Tomé, hospital de Tavera i convent de Santo Domingo el Antiguo. L'únic espai que ha estat tantcat durant trenta anys, per voluntat dels seus propietaris, i que s'ha obert per a l'exposició, és lacapella de San José, on es poden veure dues obres. Si aneu a Toledo a veure aquesta exposició, documenteu-vos-en bé ja que algunes  de les obres no són orignals: per exemple, les monges de Santo Domingo han anat venent al llarg del anys algunes obres i les han substituides per còpies.

Aquesta sí és original i la podeu veure a la catedral: El Expolio de Cristo, molt bella i de gran interés pel tema. 
https://www.youtube.com/watch?v=8KJeuWuoYPA&feature=youtu.be


En fi, un esdeveniment decebedor en una ciutat molt bonica. Per sort,  travessàvem aquesta porta i aquest pont de camí del nostre allotjament i podíem admirar un altre aspecte de Toledo.


P.S.: El Servicio de Consumo encara no ha contestat les nostres reclamacions escrites.

Fotos: Ismael Vallès
http://ismaelvalles.blogspot.com.es/
http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/

dijous, 15 maig de 2014

Qüestions de mirada

Apartat abans d’hora de programador informàtic, l’Enric s’estrenava en els viatges llargs i es va prendre tan a pit la invitació del seu amic Rupert, que es va armar amb una supercàmera de foto i video, més tots els accessoris preceptius enquibits en una bossa de reporter de guerra. Ben equipat, doncs, es va incorporar al grup de tres experts en safaris i travesses pel desert que, per descansar d’aventures, volien repetir el sud de l’Atlas.
Que estigués exclòs de conduir el tot terreny, li devia incentivar aquella inaudita vocació de fotògraf que el mantenia aferrat a la càmera. Des de Marràqueix a Zagora, tant als carrers més bigarrats com a les immensitats del desert, l’Enric aviat es va fer famós per la rapidesa amb què dirigia l’objectiu allà on li dictava l’ull. Qui conduís havia d’estar alerta a les seves propostes de parada, no sempre oportunes; qui l’acompanyés pels laberints de les medines sabia que es podia despistar en qualsevol moment, però amb la confiança de veure’l tornar més que satisfet pels detalls o les panoràmiques que havia aconseguit.
Val a dir que la convivència es va salvar perquè els altres eren gats vells com en Rupert, s’ho prenien amb humor i el consideraven de tan bona fe que els agradava ensenyar-li el món que s’havia perdut mentre era presoner de les pantalles. Així, mentre el neòfit no parava de rondar amb la càmera a punt, els companys feien la seva via amb tota parsimònia. Exploraven dunes, talaies i congostos; es meravellaven amb els pobles de fang o la màgia dels mercats, quan no deixaven lliscar el temps a les terrasses més cèntriques. Tard o d’hora el càmera reapareixia.
A l’avió de tornada, l’Enric estava tan orgullós de la seva col·lecció d’imatges que ja feia càbales per al proper viatge. Llàstima que just entrar al portal de casa seva, tan carregat d’andròmines com anava, va posar el peu en fals, amb tan mala sort que es va trencar el tars i el metatars. Una fatalitat que li comportaria quaranta dies d’immobilitat – amb prou temps per extasiar-se amb les mil dues-centes trenta-nou fotos i els trenta-tres videos que resumien el viatge – i l’abocaria a conclusions inesperades,
El primer toc va ser en llegir els dos llargs articles que li havia enviat en Rupert pel correu, el primer titulat “Colors i aromes de Djemaa-el-Fna”, i el segon, “Veus, silencis i textures del desert”, tots dos destinats a revistes de viatges. La commoció definitiva, però, va ser quan l’amic l’anà a visitar, convidat i mentalitzat per al passi de fotos i vídeos. Les imatges s’anaven succeint i cada dos per tres l’altre no parava d’evocar què havia vist i après mentre ell les capturava, fins que la tarda es convertí en un catàleg de les sensacions que a ell li havien passat de llarg.
Va saber contenir la depressió, però amb en Rupert fora va quedar esmaperdut al sofà. Com podia ser que haguessin fet viatges tan diferents? Tanmateix, un cop reanimat, va decidir que tornaria al sud de l’Atlas. Hi aniria sol, només amb dos ulls i tots els sentits alerta.

-----------------------------------
Publique aquest text perquè expressa unes idees sobre els viatges que compartisc tot i que, he de dir, sense les fotografies d'Ismael Vallès (http://ismaelvalles.blogspot.com.es/) no podria il·lustrar el meu blog ni, alguna vegada, recordar un lloc per a poder-ne parlar més tard.
Aqeusta publicació de Qüestions de mirada ha estat possible gràcies a la generositat d'Isidre Grau, excel·lent escriptor i bon amic. Està puiblicat a Núvol: http://www.nuvol.com/opinio/questions-de-mirada, on també podeu llegir  sobre un viatge: http://www.nuvol.com/opinio/notes-previes/.

dijous, 1 maig de 2014

Vil·la romana de La Olmeda


Som al terme municipal de Pedrosa de la Vega i ens trobem de nou amb unes restes arqueològiques descobertes gràcies als tractors, com a Almenara-Puras i com a Carranque, per exemple. El fet és ben senzill: un llaurador amb tractor mou la terra, més profundament que amb les eines convencionals, i arriba casualment a traure objectes antics que hi dormien. Unes vegades no els veurà, unes altres els deixarà de banda i en alguna benaurada ocasió pararà la màquina i anirà a informar a l'ajuntament o on crega que li poden fer cas. La vil·la de La Olmeda va ser descoberta per Javier Cortes el 1968. Es tracta d'una gran mansió romana dels segles I i II amb reconstruccions posteriors. És espectacular la visita guiada per tots els mosaics, és a dir, pels espais que ocuparen les diferents habitacions. El sòl de cada una de les habitacions estava decorat d'una manera diferent a les altres. Com més ric era l'amo de la vil·la, més sumptuosa era la decoració de la casa. Hem de tenir en compte que els romans carregaven la decoració en el terra i no en les parets. De fet, de vegades aquestes eren pintades imitant el marbre, però no les cobrien d'aquest material.


L'espai d'atenció al públic és gran. Les persones que hi treballen es deleixen per explicar coses, per fer saber que continuen excavant des que van descobrir les primeres troballes, que estan contentes per això però preocupades pel futur. Després de veure el preceptiu vídeo, seguim la guia per les passarel·les que cobreixen el terreny de la casa, immensa, d'una persona benestant, amb banys privats, pòrtics, patis... No  en detallaré tots els mosaics, ho podeu consultar al web del lloc, però sí nomenaré el magnífic mosaic central que representa Aquil·les amagat, entre les dones del gineceu del rei Licomedes a l'illa d'Esciros i descobert per Odisseu. Vos en podeu fer una idea en la foto d'ací baix on també s'aprecien les escenes de caça. És un dels mosaics policromats més grans del món. També és curiós saber que el propietari de la casa probablement era una persona culta: ha elegit una escena d'Homer, i no simplement una decoració vegetal, per exemple. Els artistes portaven els seu mostrari i qui pagava, triava. Durant la visita a La Olmeda he recordat molt el Museu del Bardo a Tunísia, on també podem veure un mosaic amb Odisseu. Em fa l'efecte que també hi havia modes.


Aquesta vil·la de La Olmeda, d'una gran bellesa, ha donat uns quants objectes que es poden veure en el museu habilitat en la propera localitat de Saldaña. De vegades en les excavacions arqueològiques de vil·les romanes hi ha troballes nombroses i de vegades, no. Depén si la casa original s'ha abandonat, s'ha cremat, ha sigut ocupada,  ha tingut usos posteriors, etc. El Museo Monográfico de La Olmeda, instal·lat en una església dessacralitzada, té pocs objectes però val la pena eixe ham per a visitar el poble i conéixer un poc més la figura del seu gran benefactor a qui, enfront del museu, li han dedicat un centre cultural: Centro Javier Cortes La Casona. Aquest home no solament va trobar les primeres peces de mosaic, també va tenir la sensibilitat de saber que era una cosa important i s'hi va implicar fins al punt d'esdevenir un expert en arqueologia i acabar cedint el jaciment al patronat creat a l'efecte. Si aneu a Saldaña tasteu els dolços que hi fan: rosquillas ciegas.



I si estem a Palencia i ens agrada el romànic, no podem acabar el viatge sense passar per alguna de les poblacions monumentals. Nosaltres visitàrem, de nou, Carrión de los Condes. Ens hi vam fer un café i tornàrem a fruir d'aquesta portada: la de l'església de Santiago.




Fotos: Ismael Vallès.
http://ismaelvalles.blogspot.com.es/
http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/


dilluns, 14 abril de 2014

Muro de Mariola, vila cultural

Muro és la denominació habitual de la localitat on anava el tio Pep. Però el nom també oscil·la entre Muro d'Alcoi i Muro de l'Alcoi. De les dues maneres es pot llegir a paletes de trànsit, plaques, informacions, anuncis, etc. Tot això, a més, coexisteix amb Vila de Muro. La majoria de la gent de la població interpreta que el cognom Alcoi es refereix a la ciutat veïna i no al riu que travessa el terme murer abans de dir-se Serpis camí de la mar. A ningú no li agrada tenir un poble amb un nom que semble comportar dependència d'un altre, però no és aquest el cas. Per a evitar el problema i atés que Muro, sense cap adjectiu, és el nom d'una població mallorquina, ja fa molt de temps que es demana un canvi definitiu de nom i que el poble de la plana passe a denominar-se Muro de Mariola. Quan ets al poble, mires des d'on mires, la Mariola es veu. A més, no cal més explicació que el primer vers de l'himne: "Als peus de la Mariola...".

Muro és un poble amb molta activitat. Sempre hi ha més d'una cosa a fer: conferències, excursions, rutes guiades, teatre, presentacions literàries, fires... Recentment he visitat l'almàssera de l'ajuntament, que actualment  està situat en un edifici que va pertànyer a una família benestant. És un edifici gran amb un hort amplíssim, convertit en parc públic. Conserva l'almàssera, dels anteriors propietaris, que s'ha restaurat  i on s'ha instal·lat una curiosa col·lecció museogràfica. Es pot visitar si s'acorda la cita a través de l'Oficina de Turisme. Primerament projecten un vídeo que mostra tot el procés des que es plega l'oliva fins l'obtenció de l'oli. Es tracta d'una almàssera de sang, és a dir, de tracció animal o humana. 


També es pot visitar, si s'avisa a Turisme, una botiga antiga, enfront de l'escala del temple parroquial. Ocupa el baix d'un edifici que ha adquirit recentment Juan Oriola. Aquest murer, com la majoria de les persones nascudes abans de 1973, data en què cessà l'activitat comercial, recorda haver anat a comprar allí o si més no saber que estava. En veure l'estat deplorable de la botiga, el zurdo (com és conegut el senyor Oriola), dut per un record entranyable, la va voler recuperar. El seu empeny l'ha dut a adquirir estris i tota mena d'objectes que casen perfectament amb una botiga de principis de segle XX, amb la intenció de rehabilitar-la per a ús turístic. Amb les fotos que hi ha a continuació, us podreu fer una idea de tot el que podeu veure.



A més hi ha la recreació de l'habitatge: la cuina, una sala i el menjador, amb la taula parada amb vaixella també de l'època. I molts objectes més que no vull enumerar a fi que vos animeu a visitar Muro de Mariola, on no falten botigues actuals (vins, roba, regals...)  i restaurants de primera línia.

dilluns, 31 març de 2014

Almenara-Puras i Olmedo

No fa molt vaig visitar amb un grup d'amigues i amics de passejades (tenim el costum, cada primer diumenge de mes, d'eixir a conéixer tots els racons possibles de la ciutat de València) l'exposció Villa Cornelius, la vida rural en època romana al Museu de Prehistòria. Vaig aprofitar un moment de distensió per a recomanar la vil·la romana de Carranque, que ja vaig comentar en aquest mateix blog. Aleshores una amiga va afegir la seua recomanació: la de la vil·la romana de La Olmeda, a Palencia. El meu marit i jo vam decidir aprofitar les falles per a fer eixe viatge. Ens vam posar a documentar-nos i vam saber que també a la província de Valladolid hi havia restes de villes romanes. He usat província perquè és així com solen entendre's a Castella per a referir-se al territori i per la forta presència de les diputacions provincials en la vida quotidiana dels pobles que hem visitat. Així doncs vam dibuixar el viatge i vam començar pel Museo de las Villas Romanas y la Villa Romana de Almena-Puras (Valladolid). En aquesta primera foto teniu l'entrada a l'edifici principal amb el logo MVR.



L'organització suggereix l'ordre per a visitar el complexe. Començàrem per veure el vídeo en la sala d'actes; a continuació, la casa; després, la reconstrucció de la casa  i, finalment, el museu. La casa romana és la part més luxosa de tota la vil·la, és on vivia la família propietària. El que queda actualment és el traçat de l'edifici, la separació de les habitacions i els mosaics amb què decoraven el terra. Sembla que les administracions pertinents no tenen diners per a continuar excavant i sospite que estaran molts anys mostrant el mateix ja que no podran afegir ni noves peces al museu ni noves explicacions a les troballes. És molt curiosa la reconstrucció que han fet de la casa, tot i que més menuda de l'original que representa. Així, podem veure la recreació d'algunes de les dependències. Soprenen les letrines: eren comunes, cada persona asseguda al costat d'una altra mentre parlaven o feien negocis. Ací baix teniu la reconstrucció del triclini. Com sabeu, el triclini és el moble i també l'habitació.



Quan vam acabar de veure la recreació de la casa i el museu (gran, molt ben distribuït temàticament i molt instructiu) vam donar per acabada la visita al complexe i continuàrem el recorregut que havíem previst. 

Vam visitar el nucli urbà més pròxim, Puras. És un pobliu molt menudet, sense cap interés més enllà de la contemplació del paisatge, esguitat ací i allà de parcs de plaques solars i d'aerogeneradors. Com continue la política destructiva de l'actual ministre d'Indústria aviat serà impossible veure'n més! Mireu quin taulell més encisador amb errors de puntuació i abreviacions raretes:






No vam voler donar per acabat el nostre viatge a través del a N-601 (d'obligat coneixement  per a qui mitifica la  road 66) sense visitar Olmedo. Una ciutat preciosa, una gran troballa. La frase publicitària més coneguda és la que qualifica Olmedo com a la villa de los siete sietes. Efectivament té set fonts, set places, set esglésies, set convents....




També publiciten molt la casa del seu famós cavaller, les muralles i el Parque Temático del Mudéjar. És una ciutat tranquil·la. Solament li pose una pega: fins les 11 del matí no hi ha res obert, ni el parc temàtic!


divendres, 14 març de 2014

Zakopane

Arribem a Zakopane un dilluns molt plujós. De nou els anuncis d'allotjaments barats. Misèria. Ofereixen de tot en la carretera, per bé que no he vist (ni ací ni a la resta de Polònia) prostitució com a l'entrada d'Eslovàquia des de Dresden: molt desagradable. 
A Zakopane trobàrem grans gentades passejant per la vora de la carretera que travessa el poble. Un ambient molt aclaparador: com qualsevol altra zona turística, no debades Zakopane és adjectivada com capital turística. Trobem un dels dos càmpings que hi ha a la localitat. El terra estava completament xop, així que solament vaig eixir de la furgoneta l'imprescindible. Sort que portem eixe vehicle! 
Aquesta frase actuà com una magdalena proustiana i vaig evocar un dels viatges més bonics que he fet: el d'Escòcia. Aleshores encara viatjàvem amb els nostres fills i dormíem en tenda. Quan et gitaves tenies la sensació d'estar en un llit d'aigua de tan mullat com estava el sòl. Vaig comprendre immediatament per què la majoria de les persones dels càmpings escocesos porten botes d'aigua com a calcer habitual. Recordí que una nit de llops, acampats a la vora d'un penya-segat (un emplaçament certament temerari per a un càmping turístic) vam haver d'abandonar la tenda i refugiar-nos dins del cotxe. Vam arribar a passar por, molta por: l'aigua queia amb una força que jo no coneixia i el vent la repartia pertot arreu. Ací la frase anglesa per a ploure a bots i barrals és molt adequada: raining cats and dogs. Efectivament, semblava que queien, gats i gossos del cel. De sobte una furgoneta amb les adaptacions de la casa Westfalia se situa davant de nosaltres. Els seus ocupants alcen el sostre, trauen la taula i es preparen un té. Nosaltres, xops, freds i incòmodes dins del cotxe i ells, quatre persones d'uns setanta anys d'edat, calentets en la seua Volkswagen. Just en eixe moment vam decidir que, en poder, tindríem una furgoneta. Al cap d’uns quant anys la vam poder tindre i a Zakopane ens va fer un bon servei.

Zakopane no em va agradar. No em va agradar l'entrada a la població, no em va agradar el càmping (les instal·lacions no tenien aigua calenta i a certes edats el cos no tolera la temperatura de l'aigua segons baixa de la muntanya) i no em va agradar l'ambient. La fama de Zakopane és relativament recent ja que aquesta ciutat es va posar de moda per l’interés d’un grup d’artistes a principis del segle XX. A Zakopane s'ha d'anar a fer excursions per les muntanyes de la serralada dels Tatra fora de la temporada estival alta. Pel que vaig llegir i per les fotografies que havia vist és una zona de turisme interior molt important: són les úniques elevacions en el territori de l'actual Polònia i les úniques estacions d'esquí (vam veure moltes rampes de fusta, construcció que utilitzen per a entrenar els salts). L’explicació potser és que nosaltres hi vam arribar plovent i també probablement en uns dies de depressió viatgera: quan un viatge dura entre quatre i cinc setmanes no et trobes sempre amb els mateixos ànims. En tot cas, no m’agraden les localitats preparades per a agradar perquè no són emotives, són solament boniques. D’altra banda, els meus gustos no tenen per què ser universals.

dissabte, 1 març de 2014

Una joia d'exposició


Vull parlar de l’exposició "El oro sobre la piel" la comissària de la qual, Isabel Barceló, és coordinadora també del magnífic catàleg, que recull articles de les diferents persones que han estudiat les obres exposades. Està a la venda en les llibreries comercials. 

La mostra està instal·lada en la primera planta del palau del Marqués de Campo, edifici que acull el Museu de la Ciutat, ubicat en la plaça de l’Arquebisbat, al costat de l’Almoina, a bell mig del cor de la ciutat de València.

Segons Barceló, la joia és un objecte de petita grandària i ús personal, generalment realitzat amb metalls nobles i de vegades enriquit amb gemmes i altres adorns orgànics i inorgànics. A través de les joies es manifesta la cultura: les relacions entre l'ésser humà i els déus, les creences, l'estatus social i econòmic dels seus amos, el seu ús funcional i el seu valor simbòlic. Des de l'antiguitat les joies han estat lluïdes pels seus propietaris i representades en les diverses arts.
Abans de continuar, vull recordar que ja hi hagué a València una exposició sobre joies. Va ser a la Beneficència, del 19 de desembre de 2000 al 4 de març de 2001. Es tracta de "La cultura ceñida: las joyas en la pintura valenciana, siglos XV alXVIII". Les comissàries van ser Rosa Ríos i Susana Vilaplana. En eixa ocasió es tractava només de joies representades, exactament les que podíem veure als quadres que indica el títol de l’exposició.
Ara, però, en "El oro sobre la piel" podem contemplar joies físiques i joies representades, totes de propietat municipal. Les físiques —reals, materials, exemptes— són 112 peces, joies antigues pertanyents als fons municipals. Unes provenen, datades i analitzades,  d’excavacions arqueològiques a jaciments de la ciutat de València i unes altres, de col·leccions particulars donades o adquirides per l’ajuntament. Aquestes últimes tenen dos orígens principals: la col·lecció Martí Esteve, comprada en 1951 als hereus, i la col·lecció de la filàntropa i col·leccionista valenciana Gemma Llopis Torija-Gascó. Entre elles s’exposa el Tresor de Xest.

El principal dels objectius de l’exposició és observar la presència de les joies al llarg del temps i també la seua representació en l’art: llenços, gravats, exvots, pintures,  miniatures, medalles. Aquesta presència és molt important perquè les joies despareixen o es transformen, és a dir, es perden o es reutilitzen quan no es destrueixen. Per això, sense alterar els espais expositius habituals del Museu, s’han marcat (amb unes explicacions molt interessants i acurades) totes aquelles obres dels fons exposats on apareixen joies: arracades, fermalls, collars, anells, corones, exvots.... Són les joies representades. I com a mostra entranyable de representació, també han exposat una Dama d'Elx, figura femenina amb múltiples ornaments.
Grosso modo, entre joies reals i  representades s’ofereix un recorregut que va del segle  V a. C. fins l’actualitat. 
Quan hi aneu (ho podeu fer fins a finals de maig), no oblideu pegar una ullada a les dues escultures de Ponzanelli que hi ha al pati central del palau: són les acabades de restaurar Venus i Apol·lo.

No puc estar-me de dir que l'ajuntament del cap i casal hauria de respectar les dues llengües oficials. Més fàcil: complir la Llei d'Ús. 
(Les fotos són de l'Ajuntament)

dilluns, 17 febrer de 2014

El ciclista de Częstochowa

Quan viatge porte lectura diversa. En aquesta ocasió, a banda de les novel·les, duia suplements de periòdics que no havia pogut llegir i havia anat guardant (la furgoneta tot ho porta). Recorde perfectament que tenia entre les mans un reportatge de César Antonio Molina sobre Stefan Zweig. Per a parlar del seu suïcidi, cita unes paraules de Montaigne que diuen que la vida depén de la voluntat dels altres i la mort, de la nostra. Estava jo pensant en les cites que feia Joan Fuster del senyor Montaigne, quan em va interrompre un xic francés que em saludava. Didier. Era molt pesat però interessant.  Com nosaltres, també havia anat a parar a Częstochowa fugint de la pluja. Era ciclista i estava pegant la volta a Europa. Ens va mostrar la llibreteta on anotava els kilòmetres, els pensaments, les compres, les despeses, comentaris sobre el paisatge, vocabularis... Hi vaig observar de tant en tant un coret roig dibuixat al costat de la data. Vaig deduir que eren els dies que feia l'amor. Solia dormir on li convenia per la ruta i aprofitava els cementeris (llocs on sempre hi ha aigua, ens va explicar) per a llavar-se ja que, segons afirmà i ens aconsellà, cal anar sempre net. Després de fer aquesta presentació i d'acabar-se la cervesa que bevia mentre parlava, es va disculpar i anà a continuar cosint la tenda. Era una canadenca molt menuda i una ventada li havia fet un forat. Acabà i va tornar al nostre tros per a mostrar-nos diverses coses que havia anat conservant com a record. Ens va contar que a França treballava uns mesos fins a obtenir els diners que li calien per a iniciar cada nova aventura. Quan s'acabaven els xavos, tornava a França, visitava la família i treballava de nou. Així anava vivint la seua vida vora als quaranta anys. Començà a repetir coses que ja ens havia contat. Pensí que o bé li faltava un bull o bé tenia poques coses a dir. L'endemà, quan vam eixir de la furgoneta ell encara era dins la tenda. Ens desdejunàrem, arreplegàrem i ens n'anàrem. No el vam tornar a veure.

divendres, 31 gener de 2014

Częstochowa

En passar la frontera alemanya, aproximadament a l’altura de Cottbus, les primeres impressions que ofereix Polònia són per a fer marxa enrere i no em referisc als parcs naturals de la zona, de gran bellesa. Parle de la desaparició de l'autopista, de la misèria dels venedors de baies, de l'estat deplorable de la carretera, de les persones que anuncien allotjaments, de les prostitutes, de les obres aparentment abandonades en alguns trams... pobresa i manca d'infraestructures. Fa pena pensar que una frontera que ha donat tants maldecaps diplomàtics, com ara la declaració d'inviolabilitat de 1990, no haja estat contemplada des del punt de vista de la millora de les condicions de vida de les persones.
Aviat entràrem a Silèsia, una província austríaca que Prússia s’annexionà el 1740 —fet que començà a escalfar els motors de la més tard dita Guerra dels Set Anys— i que ha passat per les mans de diversos amos. Paràrem a Częstochowa, el santuari de la marededéu, destí de molts devots catòlics (imagine que turistes com nosaltres també) de tot arreu i que amb l'adveniment de Joan Pau II esdevingué una mescla de Vaticà, Fàtima, Comillas i Lourdes. Ni la meua amiga Isabel Pla ni l'amiga de la meua filla, Katarzyna Dominiak (totes dues ens van fer una llista amb recomanacions), m'havien advertit contra aquest punt de pelegrinatge. M'arribà a fer por veure la gent agenollada, resant amb un fervor malaltís fent-se colps de pit,; l'obscenitat de les parades venent tota mena d'articles; la veneració a Joan Pau II... i parlen dels fonamentalistes islàmics... i temen les mesquites.... Això però va ser el primer avís: al llarg de tot Polònia ens trobaríem unes manifestacions desbordants de catolicisme. A qualsevol racó de qualsevol ciutat o poble, hi ha una figura, una fotografia, una estampa del papa polonés. Sembla que ja l'han fet sant, que no necessiten els tràmits vaticans. Solament en una parròquia, una, vam veure un retrat de Ratzinger, el nou papa, tímidament enganxada al tauler d'avisos.
El cas és que no en vam fugir perquè després de quaranta-vuit hores de pluja, havia eixit el sol i feia una temperatura molt adequada per a llavar i eixugar la roba. Ens va costar una miqueta trobar el càmping: és un poble molt menut enfollit pels allaus de visitants amb autocars, cotxes i tota mena de vehicles que necessiten aparcar. A tot aquest embolic mòbil s'ha d'afegir les paradetes, la majoria de les quals entrebanquen, quan no impedeixen, el pas per qualsevol carrer. Per fi, una dona molt amable ens va fer seguir-la i arribàrem al càmping. Mentre el meu marit condueix molt pendent del cotxe guia, jo vaig observant la gran quantitat de monges i de capellans que hi ha pertot. Tots els carrers tenen noms de sants o de cardenals. Finalment, ens vam poder asseure a la nostra parcel·la. Era un càmping molt gran i amb molta ombra. Sentíem cants religiosos. Vaig parar atenció i vaig arribar a la conclusió que eixe espai tan ben conservat devia haver sigut una casa de colònies i que havien habilitat una certa extensió per a acampar tot i que encara mantenien els edificis per a allotjar grups nombrosos de persones, probablement en pelegrinatge per a visitar la mare-de-déu negra.

Nota: Aquest viatge va tindre lloc l’estiu de 2005.

dimarts, 14 gener de 2014

Sot de Chera

Aquesta població és probablement un del llocs d'estiueig més conegut entre la gent de València. També, el poble i la zona, són un clàssic de l'excursionisme. És molt interessant llegir el que en diu J. Soler Carnicer en el primer volum de  Rutes Valencianes (Papers bàsics 3 i 4). Crec que encara es pot trobar la publicació.


A més, el  2007 es va crear el Parc Natural de Chera-Sot de Chera que acull també la seu  del Parc Geològic de Chera. És un lloc d'aigua (riu Sot o Reatillo) i un lloc d'alt interés geològic.


Es tracta de la dita València xurra, la que parla castellà per la situació geogràfica. Vaig visitar la zona no fa molt. És molt agradable. Hi trobes vinyes, garroferes, ametlers i fins i tot tarongers (ja he dit més amunt que és un lloc d'aigua com indica el significat dels topònims). Hi pots fer senderisme, pesca, escalada, gaudir de la flora: impressionants els baladres que del no res poblen el barranc de La Hoz. 

Al caliu de l'embassament de Buseo es va construir una zona de serveis (pic-nic, acampada...) al llarg de la pista que du al pantà. Puc donar fe que estava plena, que hi havia molta gent que passa allà els caps de setmana amb la tenda de campanya gaudint de la natura. Vam veure grups de persones que feien excursions nocturnes, amb llanternes. Unes altres, amb prismàtics, observaven tot el dia les aus que solquen el cel.

Una de les coses que hi vaig aprendre és que la presa de Buseo es va construir entre 1903 y 1915 en el curs del riu Chera per a ús agrícola. Durant la seua construcció es va redactar el pla hidràulic de 1912, que va dur a la construcció de l'actual pantà de Benaixeve, ja amb producció d'electricitat.



Actualment el pantà de Buseo, menudet, és un atractiu turístic més de la zona. No deixeu de visitar Chera i Sot de Chera, pobles amb moltes fontetes i llavadors. El trajecte és molt bonic, molt tranquil; les zones d'acampada estan ben dotades; si aneu durant la tardor veureu caducifolis, no molts, però els suficients per a alegrar-vos la vista amb els colors de la natura.

Fotos: Ismael Vallès (http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/ i http://ismaelvalles.blogspot.com.es/)