dissabte, 17 de novembre de 2012

CÓRDOBA LA FREDA


Des de Buenos Aires travessem la regió, completament plana, dita Centro i arribem a Córdoba, ciutat precedida durant molts quilòmetres per les villas, que és com es denominen a l’Argentina els assentaments irregulars. Barraques i més barraques. Misèria i pobresa. Aquesta successió s’interromp de tant en tant per comerços, bancs, escoles, parròquies, una oficina del registre civil... En arribar al centre, entrem en un bar per a escalfar-nos: fa molt de fred. Jo demane cafè amb llet i criollo —un panet amb greix de vaca- el meu marit, submarino —got de llet amb un tros de xocolata dins que es desfà a poc a poc— i medialuna (nosaltres en diríem croissantets). El cambrer em puntualitza que van de tres en tres. Habitualment pots triar entre facturas, que són pastissets variats, i medialunas, tot i que aquestes són en puritat també facturas. Tot un món, aquest dels dolços: greix de vaca en lloc de porc, canvi de nom a la pasta més universal, la unitat és un trio... Pare l’orella per a sentir l’accent local, més agradable que el bonaerenc.
El cambrer ens indica com trobar l’oficina d’informació turística. Eixim al carrer, on encara fa un fred intens, sec. Camí de l’ajuntament, al bell mig de la plaça de San Martín (el general que més carrers, places, illes, estàtues, salts d’aigua i monuments té en tot el país), trobem muntada la fira del llibre. Arribem al punt turístic i ens afegim a la visita guiada pels edificis històrics. 



La guia (a la qual li falta més d’una dent, com a la majoria dels argentins d’una certa edat) ens conta que la ciutat va ser fundada el 1573 amb el nom de Córdoba la Llana de la Nueva Andalucía i va ser capital de la Gran Provincia Jesuítica del Paraguay, que incloïa territoris que avui en dia són part de l’Argentina, el Brasil, el Paraguai, Bolívia i Xile.
Després de visitar els edificis que conformen la denominada manzana jesúïtica i de sentir alguna mentida que li s’escapava a la guia pels espais interdentals,  eixim al carrer. El fred no ha amainat. Cantem l’Adeste fideles.

València, 6 de novembre de 2008

4 comentaris:

  1. Qué diferente de la Cordoba que dio origen a su nombre... Todo un mundo. Un abrazo.

    ResponElimina
  2. M'ha sabut a poc i un calfred m'ha recorregut l'esquena!

    ResponElimina
  3. Querida Isabel. És muy curioso, y frecuente, que muchas ciudades españolas tengan su duplicado en América. No sólo es Córdoba (Argentina) o Guadalajara (México) o Valencia (Venezuela), tambiénn otras menos conocidas como Toledo en Ohio. Es lógico pensar que todos querían dejar su huella en forma de homenaje a su ciudad de origen.

    ResponElimina
  4. Vicent, el calfred el vam tenir Ismael i jo en sentir les rucades de la guia quan ens va mostrar la biblioteca. Arribà a dir que els jesuïtes eren amants de l'òpera mentre ens mostrava uns volums al llom dels quals deia OPERA. Efectivament, ho estàs endevinant: era el plural d'opus.

    ResponElimina