12 angry men

Acabe de veure “12 angry men”, dirigida per Sidney Lumet, guió de Reginald Rose, basada en l’obra de teatre d’aquest últim. A Espanya la traduïren com “12 hombres sin piedad”, que considere una mala traducció perquè, de pietat, en tenen. Tots. El que passa és que els costa déu i ajuda traure-la, rescatar-la de la seua ànima o de la seua intel·ligència, de la seua humanitat o del que siga. Molt més encertada és la traducció llatinoamericana “12 hombres en pugna”, doncs eixa pugna que tenen, exterior, entre tots ells, però sobretot interior, amb ells mateixa, és, per a mi, el tema real de la pel·lícula. El que la fa una obra meravellosa.

És un dia humit i fastigosament calorós i els 12 membres del jurat han de decidir, tancats amb clau en una sala on no hi ha aire condicionat i no funciona el ventilador, si una persona és culpable o no d’assassinat. Evidentment tothom vol acabar prompte i anar-se’n a casa, sobretot un que té entrades per a un partit de beisbol. No importa el fet que siga beisbol, podria ser entrades per al cinema o per a l’òpera. És igual, no importa la manca o no d’intel·lectualitat de l’acte, res no hauria de ser més important en eixe moment que decidir si una persona és culpable o no d’assassinat, sobretot amb la conseqüència que açò implica als EEUU: la cadira elèctrica. Però tothom està tranquil, la consciència està salvada, perquè en el judici ha quedat ben clar que l’acusat ha matat son pare. Que fàcil: l’acusem de culpable, que ho és, ens n’anem a casa d’ací cinc minuts i, si l’assassí es socarra en la cadira elèctrica, ja no és problema meu, és la llei, és la justícia, les meues mans no es taquen de sang.

Així pensem la majoria. Així som els humans. Per això vivim en un món injust, on comprem roba barata a canvi d’explotar a gent que viu en països llunyans que no sabem ni situar en el mapa, mengem aliments transgènics sense entendre molt bé què vol dir, votem polítics corruptes perquè és com són i deixem que existisca el secret bancari o la pena de mort. Però, compte, no ho fem a la lleugera. Reflexionem molt i analitzem molt, llegim diaris i escoltem notícies en la ràdio o la televisió, de la mateixa manera que a la pel·lícula es parla del llarg i meticulós judici ple de proves. Per a què posar res en dubte, si podem acabar la reunió en cinc minuts i anar-nos-en a casa a sopar o a l’estadi a veure el partit. Per a què qüestionar res, si podem tenir la nevera i l’armari de roba plens, si jo no sóc la persona que explota o mata a la gent, jo només visc segons la llei i faig el que se suposa que he de fer.

Així som quasi tots i així són els membres del jurat de la pel·lícula, a priori. Perquè el membre número 8 del jurat, interpretat pel gran Henry Fonda, no ho veu tan clar. No es deixa endur per la corrent social, no vol anar per la via fàcil. El que estan discutint en eixa sala és el futur de la vida d’una persona, ni més ni menys. I el que aconsegueix aquest personatge, amb intel·ligència, amb bondat, amb pietat, amb honestedat, és que tots i cada un dels membres posen en dubte les seues conviccions, una a una. Es va esvaint tot allò que es donava per fet, i totes i cada una de les persones que seuen en eixa claustrofòbica habitació es replantegen els seus principis.

Costa, costa molt, perquè en aquesta societat sembla que el més important, el que et fa ser una persona vàlida, és tindre les coses clares, ser ferm en les teues decisions, ser suficientment valent com per mantenir-te sempre en els teus principis (valors, d’altra banda, usualment atribuïts a la masculinitat, com es pot veure també en la pel·lícula), quant realment la valentia està precisament en gosar posar en dubte tot allò que es dona per fet, i analitzar i reflexionar amb vertadera profunditat, amb el perill d’adonar-te que estem en un error, pitjor encara, que ho hem estat sempre, i ser d’una vegada justos. No perquè fem allò que una llei o una religió ens dicta, si no perquè fem allò que dins nostre realment considerem que s’ha de fer, perquè som honestos amb nosaltres mateixa. I eixa és la gran joia de la pel·lícula: els 11 membres del jurat acaben vencent-se a ells mateixos. Perquè els humans també som així, també tenim la capacitat de ser valents, bons, honestos, empàtics i justos. El pitjor enemic de l’ésser humà és el propi ésser humà, però també podem ser el nostre millor amic. Mentre hi haja intel·ligència (i no em referisc a la que et permet descobrir la penicil·lina o fer una arma de destrucció massiva, sinó a aquella que et permet veure un poc més enllà del que tens davant dels nassos), hi ha esperança. No us perdeu la pel·lícula.

Beatriu Vallès, Zuric, primavera de 2013

Les imatges són d'internet