La Beneficència

El Centre Cultural de la Beneficència, a la ciutat de València, es diu així perquè ocupa l'edifici que, des de mitjans del segle XIX, va ser Casa de la Beneficència, una institució que "socorria i preparava per al món laboral a òrfens i captaires", segons podem llegir en el web. Molt abans havia sigut convent i també ha estat destinat a altres usos. Té l'accés principal pel carrer de la Corona, és a dir, està ubicat en una zona de València que ha acollit tradicionalment diverses institucions de caritat: l'antic Asil de Sant Joan Baptista, per exemple, està a tocar, en el carrer Guillem de Castro, que avui en dia és una de les seus de l'omnipresent Universitat Catòlica. La Beneficència o, senzillament, la Bene per a moltes persones que la visitem sovint o que tenim notícia dels seus projectes i de les seus ofertes, és un referent i continent cultural de primera magnitud per a la ciutadania en general i,  en particular, per a les mares i els pares que porten els caps de setmana els fills i les filles a les moltes activitats infantils que s'hi ofereixen.

La Beneficència és seu del Museu de Prehistòria, creat en 1927 i que moltes persones hem conegut en la plaça de Manises. També del d'Etnologia, més modern, del 1983. I de la Institució Alfons el Magnànim.

En aquest blog ja he comentat alguna vegada que forme part d'un grup d'amistats que cada primer diumenge de mes visitem un trosset de València. Avui ens tocava la Bene perquè una amiga, Eva Caro, que sap molt de museus i de cultura, ens ha volgut explicar que els espais expositius són un medi amb funció de mitjà de comunicació. A continuació i al llarg d'aquest text intentaré contar el que hem aprés avui i alguna opinió pròpia. Els museus van nàixer a partir de la Revolució Francesa i l'Enciclopèdia. Són producte de la Il·lustració, com tantes altres coses interessants. Està molt bé que existisquen els museus i que emagatzemen objectes, però la seua exhibició ha de canviar, ha d'anar actualitzant-se. Ja no ens valen només les pinacoteques i les glipoteques acollides per edificis neoclàssics. Sembla que en inaugurar-se el famós Centre Pompidou, el 31 de gener de 1977, i tenir tant d'èxit va moure molts estudis i reflexions per part de la gent experta en aquests oficis museístics. Així doncs, observant els milers i milers de persones que visitaven el centre parisenc van classificar-los en quatre grups. Un grup eren peixos: entren, peguen la volta quasi sense mirar i se'n van. Altre són els llagostins: van d'un punt a un altre sense detenir-se. També van etiquetar les formigues: les persones que ho lligen tot, una cosa darrere d'un altra. Per últim, les papallones: van miren, tornen, lligen, miren de nou, cap a davant i cap arrere. En definitiva, quatre maneres de comportar-se en un museu. Cada persona segons els temps de què dispose, el que li agrade el que està veient, la informació prèvia que tinga, etc. es comportarà d'una manera o d'altra. Ara bé, tot depén de com estiga muntada l'exposició, de com s'oferisca la informació a qui visita eixa mostra. Eva ens ha explicat moltes més coses mentre ens dirigíem a una sala que vull glossar ací. Es tracta de l'espai que acull des de fa sis anys (la Diputació hauria de fer més publicitat de totes les coses bones que fa) una sèrie d'objectes pertanyents als fons etnològics. Hi ha poca informació escrita. Has d'associar, interacturar, conversar... com vulgues, entre els objectes que pengen del sostre, les vitrines de les parets i les taules del centre. Has de relacionar un objecte (numerat, això sí) amb el seu ús i l'espai que ocupa en la vida. Recomane la visita com sempre que una cosa m'agrada i ho vull encomanar: vivament. Si, per exemple, voleu aillar-vos del soroll faller, teniu una opció de primera categoria amb el Museu Etnològic. Hi trobareu un fòrceps, un carro, un motlle per a fer formatge, una màquina de cosir... És de destacar que la representació del món femení és adequada. Ja em contareu!

Foto capturada del web citat.