Corsica

Durant el viatge que acabem de fer a Còrsega, illa francesa amb una extensió aproximada al doble de la de les Balears i Pitiüses juntes, vam coincidir amb una visita que hi va fer el seu primer ministre Manuel Valls. Còrsega no és un departament francés més, té una organització diferent: la Col·lectivitat Territorial de Còrsega. Va haver gran ressò mediàtic de la presència del senyor Valls (ací teniu el discurs en l'assemblea corsa). Una de les veus que vaig sentir a la ràdio va ser la d'una jurista que remarcava la impossibilitat legal de declarar cooficial la llengua corsa, aspiració ciutadana molt d'actualitat.

Còrsega va pertànyer a la Corona d'Aragó a partir de 1295, quan Jaume el Just la rebé del papa Bonifaci VIII, fins que un altre papa, Nicolau V, la va cedir als genovesos el 1447 (en la foto de dalt un mapa de l'etapa genovesa). Des de l'últim terç del segle XVIII pertany a França. La història de l'illa està farcida de lluites. Coneguda actualment com l'Illa de la Bellesa, recordant la denominació que ja li donaren en l'antiga Grècia, ha tingut molts pretendents, pràcticament tots el pobles mediterranis l'han volguda. Actualment,  el Front d'Alliberament Nacional lidera la voluntat independentista. Durant el recorregut per l'interior de l'illa vam veure pancartes que reclamaven l'excarceració de les persones detingudes per eixa causa. La llegenda habitual és "Amnistia. Llibertat patriotes". França, un estat, una llengua.

L'illa realment és bonica (ací dalt, els voltants de Nonza). Té platges i més platges de pedra o de sorra o, com et diuen allà, moitié-moitié. La vegetació és abundant i molt diversa, presidida per la màquia. És de destacar el castanyer, font d'aliment tradicional. Pascal Paoli el va denominar pa de Còrsega. Les castanyes apareixen en qualsevol preparació. També en la cervesa. Si parle de gastronomia no puc deixar de nomenar el brocciu, formatge fresc de llet de cabra o ovella amb que preparen molts plats, també dolços especialment amb qualsevol de les sis varietats de mel. La mel té denominació protegida (mele di Corsica) i el vi, nou denominacions d'origen diferents. La gent de l'illa està orgullosa de les seues clementines i del seu oli, tot i que també són crítics amb el despoblament dels camps. Et diuen amb llàstima que la joventut se'n va al continent i defugen les tasques agrícoles. 

Així que és un lloc per a mirar, per a gaudir dels paisatges, per a menjar bé, per a tenir unes vacances tranquil·les. Penseu que està prohibit edificar en la costa, que podeu veure eixir o pondre's el sol des de qualsevol platja sense cap entrebanc visual artificial. Per contra, no té gran patrimoni artístic, arquitectònic o arqueològic, excepció feta de les omnipresents torres de guaita genoveses. Un parell de museus, les ruïnes d'Aleria i poca cosa més. D'altra banda tampoc no he vist que facen molt de cas al seu fill principal, Napoleó. Alguna estàtua (en la foto anterior, la de Bastia) o alguna placa commemorativa. Turísticament no són com Finlàndia, que d'un personatge inventat com Santa Claus munten la que munten. Per a ser justa diré que a Pasquale Paoli sí li fan molt de cas, però això ho contaré en una altra entrada.


Fotos d'Ismael Vallès.