Lió

Cada vegada que travessàvem França per a anar cap al nord o el centre d'Europa defugíem Lió a causa de la por a les complicacions viàries. Sol passar quan ens acostem a una gran ciutat. No sabem mai, fins que no ho coneixem, si la circumval·lació o la travessia seran amables o centrífugues.

Alhora ens sabia greu no visitar la tercera ciutat de la República,  dedicada  històricament a la indústria de la seda i referència internacional del beaujolais, eixe vi jove que el comerç francés ha sabut convertir en mite. Ve a tomb que conte, per allò de derribar mites, el que em va passar a la Bodega Baltasar Seguí, de Benimaclet. Havíem quedat a sopar a casa de la nostra amiga Nieves, que va estar convocant-nos durant uns quants anys per a prendre  el famós beaujolais el dissabte següent al tercer dijous de novembre. Un any em vaig oferir a portar jo el vi i, per a comprar-lo, vaig acudir a la citada bodega. Em va atendre una dona encisadora que sabia més de vi que Parker i Peñín. Anteriorment ja m'havia seduït amb la recomanació de la varietat que havia d'utilitzar per a preparar les peres al vi. Des d'aleshores he fet sempre eixes postres de manera sublim. 

 En entrar i preguntar-me què volia, li dic:

- Dues botelles de beaujolais. 

- Francés o espanyol?, em contesta.

Em quede perplexa. Ella somrient respectuosament m'explica que al capdavall és un vi jove i que els nostres cellers també en feien per eixos dies. Jo vaig pensar que a la grandeur li quedaven quatre dies. Vaig optar per endur-me una botella francesa i una altra de Toro. Durant el sopar no trobàrem diferències ressenyables. 

Tornem a la visita a Lió. Per fi enguany, l'estiu més estrany per a viatjar, allà que vam anar. Ens allotgem als afores i anem cada dia al centre de la ciutat amb autobús, l'únic lloc on trobàvem persones amb mascareta. No les porta tota la gent malgrat que és obligat. Però la població en general  no en fa cas.

El primer tast de la ciutat va ser a  l'espai de les ruines de Lugdunum, la ciutat que van fundar els romans i que potser ens recorden les històries d'Asterix. Estan al capdamunt d'un pujol des d'on es divisa gran part de la ciutat actual. Comprens immediatament que per qüestions de vigilància i defensa era un bon lloc.

Em va agradar molt el museu que forma part de l'espai arqueològic. Els fons actuals provenen d'ajuntar  totes les col·leccions que havien estat disperses en  diferents llocs. Em va resultar molt atractiu molt com l'arquitecte mimetitza l'edifici fins amagar-lo pràcticament. Sembla que va ser la condició que va posar: el museu s'ha de fer a tocar de la ruines. I així va ser. Dins de la muntanyeta i sense profanar l'entorn:

Ací dalt podem veure l'entrada i  un canó de llum. 

No vaig poder evitar recordar a Rafael Moneo i el seu Moderna Museet d'Estocolm: en veus l'entrada quan ja hi ets. Moneo tampoc no va voler destorbar el bosc. Penseu en altres arquitectes que fan tot el contrari. 

He de dir, però, que a causa de les restriccions de tota mena per l'actual pandèmia i les adaptacions higièniques, les visites a altres museus de Lió i les passejades es van fer molt incòmodes. Hauré de tornar a visitar aquesta ciutat!

(Les fotos són meues)

Torrevieja

Dir Torrevieja és recordar aquell concurs, o potser concursos, de la televisió on rifaven un apartament... Acabada d'escriure esta frase, tot encetant el text per a publicar en el blog, emeten per la televisió un nou capítol de la sèrie El Ministerio del tiempo que, curiosament, incloïa una referència a l'antic programa Un, dos tres. Una parella de  concursants esdevenen protagonistes del citat capítol en resultar guanyadora de "un bonito apartamento en Torrevieja". Es tractà d'una estratègia de difusió turística de primera magnitud.

Torrevieja és una població molt agradable de visitar amb una història curta i interessant. Vaig poder recórrer-la amb un guia el mateix dia que l'Oficina de Turisme començava el servei de visites en grup. El xic ho va fer la mar de bé, explicava amb la solvència d'un professional tot i ser la primera vegada que ho feia. 

La ciutat va nàixer en el segle XIX a causa de l'aleshores incipient indústria de producció de sal. En acabar esta referència fundacional el guia ens mostrà el Conjunt Històric Monumental de les Eres de la Sal, on els treballadors carregaven les barques per a dur la sal als vaixells ancorats un poc més lluny, atés que la badia no tenia les condicions per a rebre'ls al moll de càrrega. Les primeres instal·lacions daten de finals del XVIII.

Un espai històric molt ben conservat avui en dia gràcies a les reconstruccions necessàries de 1997. Actualment, entre altres usos culturals, el dit espai acull la celebració del Certamen Internacional de Habaneras y Polifonía, d'Interés Turístic Internacional i Medalla al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana. Vos transcric l'havanera més famosa:

Es Torrevieja un espejo
Donde Cuba se mira
Y al verse suspira
Y se siente feliz

Es donde se habla de amores
Entre bellas canciones
Que traen de Cuba
Su alma y sentir

Entre las olas tatuada
Vienen las habaneras
que son de la Habana
Mensaje de amor

Y es con tus suaves caricias
A la vez que la brisa
Besa la playa con una canción

Es Torrevieja divina
Es con su cielo sin par
Eres embrujo, canto de amores
Plácido ensueño
Para el que busca soñar junto al mar

Es Torrevieja divina
Es con su cielo sin par
Eres embrujo, canto de amores
Plácido ensueño
Para el que busca soñar junto al mar

És molt agradable el passeig marítim de Torrevieja, la nostra Torrevella, la ciutat més poblada del Baix Segura. Hi ha diverses escultures i bancs ornant l'espai que hi ha entre la vora de la mar i els esculls artificials protectors. La més famosa és la Bella Lola, que té dues versions de la mateixa escultora, Carmen Fraile. Òbviament, per l'omnipresent tasca marinera, fan referència a una dona que acomiada el seu home quan ix a navegar i una altra que el plora perquè no torna. N'hi ha alguna interpretació més i llegendes per a triar.

Per últim voldria fer una referència a la llengua. A la població parlen castellà però molt a prop parlen valencià. Per aixó la coneguda dita:

Les xiques de Torrevella al cresol diuen candil, a la finestra, ventana, i al julivert, perejil. (La imatge és d'internet)

Kiruna

Tornàrem  de les Lofoten al continent a través del portet de Skutvik, passàrem les serres que separen Noruega de Suècia, dites Alps escandinaus, i visitàrem Kiruna, una ciutat que data de finals del segle XIX i que té una església votada per la gent sueca, l’any 2001, com el monument més bonic del país. Una dècada més tard, nosaltres vam visitar aquesta curiosa i menuda ciutat (ací baix l'edifici de la biblioteca).

Suècia habitava la meua imaginació com un territori gran, esclarit, fred, amb molta llum. El país de Selma Lagerlöf i el seu Nils Holgersson;  de Maria Gripe i tots els contes  que li  van llegir el meu fill i la meua filla; dels Bergman del cinema  i de Fresas Salvajes, la pel·lícula on encara es pot veure que els vehicles circulen per l’esquerra. Més recentment  del Tetrabrick; Ikea i Jens Lapidus.

Els samis ja coneixien des de fa molt de temps que les muntanyes de la regió Kirunavaara i Luossavaara, al nord del país, eren curulles de mena de ferro però fins a finals del segle XIX, quan la tecnologia ho permeté, no es va obrir la mina de Kiruna. Això comportà la creació de la ciutat de Kiruna, la més septentrional de Suècia, per damunt del cercle polar,  i la construcció del ferrocarril que permetia el transport del ferro a dos ports: Lulea, al Bàltic,  i Narvick, al Mar de Noruega. Tant Noruega com Suècia  es van entendre  pel bé de sengles economies (penseu en el nostre arc mediterrani).

El disseny de Kiruna és una obra revolucionària dels arquitectes Per Olof Hallman i Gustaf Wickman, que van prendre en consideració criteris geogràfics i climatològics fins aleshores no pensats. Van situar la ciutat en un turó que reduïa el fred i amb una orientació que la defensava del vent polar. La ciutat, a hores d’ara, està en vies de ser traslladada perquè l’extracció de mineral va minvant el subsòl. De fet, alguns dels edificis originals, en moments anteriors al present, ja han sigut canviats de lloc  a fi i efecte de fugir d’alguna probable solsida.

Entre eixos edificis, destaca, com he dit al principi, l’església, construïda en la primera dècada del segle passat per Wickman. L’exterior sembla de fusta, però no l’és. 

Les façanes tenen una decoració d'escates de peix que afavoreix que la neu no s'hi retinga.

L’edifici principal i els annexos ocupen un jardinet de nova creació molt agradable amb caminals enllumenats. No oblidem que estem en la regió de Lapònia i tenim dies molt curts i una foscor absoluta de més d’un parell de mesos.

L’interior és impressionant. Tot de fusta. Sembla xicotet però té una gran capacitat. Ambientat per uns llums ben dirigits on cal i amb catifes i altres teles de dibuixos d’artesania lapona. Ara bé, té un retaule que només es justifica per l’artista: l’aficionat príncep Eugeni, fill del rei del moment.

Fotos: Ismael Vallès.

El Loira

Fa uns anys vam anar a Amboise i vam visitar el seu  castell, un dels molts que acompanyen el curs  del Loira. No volíem  fer un recorregut sufocant i veure un castell darrere d’un altre. Sempre he pensat, i continue fent-ho, que resseguir un riu, acompanyar-lo del naixement a la desembocadura és un viatge molt bonic, però visitar   un nombre gran de castells, per molt a la vora del riu que estiguen,  no seria convenient per a gaudir amb comoditat del viatge.

A més, també pense que França és el territori que necessàriament hem de travessar per a dirigir-nos a qualsevol altre país d’Europa i que, per tant, tindria més oportunitats de conèixer les desenes de castells. Unes fonts en citen 80 i d’altres, entre 40 i 70, segons compten els que toquen les ribes o no. En general tots són renaixentistes, alguns d’origen anterior. L’estiu de l’any 17, de nou camí de Suïssa,  en volíem visitar un o dos més. Així ho vam fer. Tocà Chambord.

El castell dels castells, el palau dels palaus, la residència del rei en la vall dels reis. El va manar construir Francesc I com a espai de lleure. Arquitectònicament és d’un gran interès: des de la influència de Leonardo da Vinci a la intervenció dels millors mestres de la construcció fins que Lluís XIV donà l’obra per acabada. És una unitat harmònica que es conserva en molt bon estat, igual que l’entorn de boscos, gràcies a la protecció de l’estat.

La lectura de la novel·la de José María Pérez González, Peridis, La maldición de la reina Leonor, em va fer anar a Burgos, lògicament en un altre viatge,  i tornar a visitar el monestir de Las Huelgas. També em va dur, una vegada en el Loira, a Fontevraud, l’abadia que fundà Elionor d’Aquitània i que va inspirar la construcció del monestir de la reina Plantagenet castellana.

Fundada en el segle XII és la ciutat monàstica més gran d’Europa que es conserva. Trenta-sis abadesses, en general de sang reial,  n’ocuparen la càtedra. Però Napoleó la va transformar en presó, un ús que es mantingué fins 1963. Un desastre.  Un disgust. Queda molt poquet en peu en l'interior, està completament refet inclús les tombes dels Plantagenet.  És ben difícil evocar-ne el passat de tan gran abadia. La imatge que jo m’havia fet a partir del que vaig entendre durant  la  lectura de la citada novel·la es va esvair per culpa dels afegitons arquitectònics al llarg de tants segles i, sobre tot, la destrossa per a dedicar el recinte a presidi. Ara bé, França segueix un model turístic digne d’admiració cosa que fa, en aquest cas,  que fins i tot aquesta antiga ciutat monàstica continue resultant atractiva gràcies a les activitats, alienes a la història, que preparen constantment especialment per al turisme domèstic que hi va com en pelegrinatge.

Fotos d'Ismael Vallès

REUS

El meu marit i jo formem part d’un grup d’amistats que es reuneix unes quantes vegades a l’any amb objectiu gastronòmic. Més o menys la cosa va així: desembre, arròs amb fesols i naps; febrer lacón con grelos; abril, xocolatada; estiu, orxata i tardor, paella. Tot això també comporta mobilitat geogràfica arreu del País Valencià. Un dia de febrer, una de les amigues ens portà una botella de vermut negre que ens va servir, amb una rodanxeta de taronja, en uns gots adequats. Ah! El vermut! Quant de temps que no en sentia parlar.

A partir d’aquell dia vaig començar a llegir sobre la citada beguda fins que un dels viatges em portà a Reus delerosa de conèixer el Museu del vermut. Com sol passar moltes vegades amb les coses que s’anuncien a bombo i platerets, em va decebre. No és pròpiament un museu. Es tracta d’un bar que manté en les seues parets l’afany col·leccionista, principalment de cartells, del propietari. Quasi la totalitat dels bars de Reus tenen una oferta turística: un got  de vermut acompanyat de papes i olives a  un preu raonable. Crec que això fa més pel consum del vermut que l'estrany espai comercial dit museu.

Però Reus és més. És la ciutat de Gaudí. Tot i que no està clar si va nàixer allí o a Riudoms, una localitat pròxima. Un altre cas com el Colom o Pasteur: se’ls disputen moltes ciutats. El cas és que, com és ben sabut, és la ciutat del modernisme. Evidentment, a una ciutat comercial tan important durant gran part del segle XIX i part del XX, la gent rica havia de competir per tenir la casa més bella i més luxosa i l’estil imperant en aquells anys ho permetia. Molt interessant,  per a saber-ne més o senzillament fruir de l’espai, és la visita al Centre Gaudí, a la plaça del Mercadal. Una ciutat per a disfrutar-la carrer a carrer, plaça a plaça, edifici a edifici.

Mentre redacte aquest text, la casualitat em visita de la mà de l’amiga Sílvia Aymerich Lemos, que presentava a Reus Preludi i corrente per a Antoni, un projecte de Versions Múltiples.  Recomane la visita a Reus, recomane la lectura del llibre i recomane conèixer el projecte de traducció Versions múltiples.

Fotografies d'Ismael Vallès

ESCORNALBOU

No fa molt, escrivia sobre la importància de la Tarragona medieval. És ben sabut que l'església era poderosa i rica. En aquella època i també ara i en aquest país declarat aconfessional: observeu tots els edificis que ocupa la dita Universidad Católica de Valencia San Vicente Mártir al centre de la ciutat de València, com a punta d'iceberg, com a exemple visible, ja que el que no es veu és sempre més. Doncs, bé, la baronia d'Escornalbou depenia de l'arquebisbat de Tarragona. Una petita mostra de la riquesa clerical, en aquest cas, a tocar de Riudecanyes.

Quan parlem d'Escornalbou ens podem referir al monestir de Sant Miquel, a l’esglesieta romànica, al castell, a la muntanya i fins i tot a la col·lecció museística o Ia biblioteca que alberga i que pertanyen al Museu d'Història de Catalunya. Tant el contingut del museu com la biblioteca són obra del lletraferit Eduard Toda, que el 1911 va adquirir l’edifici del castell i s’ocupà de reconstruir-lo. Toda mantingué durant tota la seua vida l’amistat que, des de l’escola, tenia amb Antoni Gaudí. Amb ell i Josep Ribera havia elaborat un projecte de restauració per al Monestir de Poblet. És a dir, Eduard Toda i Güell sabia molt bé en què es posa quan mamprén Escornalbou.

S’ha de tenir en compte que, el 1835, els monjos que habitaven el monestir de Sant Miquel d’Escornalbou van ser expulsats a causa de la desamortitatzió de Mendizábal (un fet repetit en la nostra desgraciada història patrimonial). Degut a l’abandó en què es trobava el conjunt, Toda no només hagué de reconstruir el que s’havia perdut i de restaurar allò que es podía recuperar: hi va viure uns anys. Actualment podem visitar les seues estances a banda de gaudir de les peces artístiques que conformen el museu. Són molt curioses de veure ja que Toda va ser diplomàtic, ocupació que li va permetre viatjar arreu del món. La biblioteca conté, entre d’altres, obres seues: Toda també era escriptor.

Per si no fos prou, l’entorn és molt abellidor de passejar i les vistes des de dalt de la muntanya o des del primitiu castell són per recordar. Em fa l’efecte que la gent de la comarca hi puja de tant en tant a passar el dia i gaudir, si més no, de la natura i el silenci, especialment si puges amb la fresca del matí sense la companyia dels autobusos turístics ni, tot s'ha de dir, de les persones que obrin les dependències. L'espera, però, és agradable gràcies a l'entorn.

Fotos d'Ismael Vallès.

A Vallbona de les Monges vaig saber què és el xató

L’altre edifici que se’ns havia quedat per visitar en viatges anteriors és el del monestir de Vallbona de les Monges. Coneixem els altres dos monestirs de la famosa ruta del Císter català: Poblet i Santes Creus, però ens faltava Vallbona i cap allà vam anar. 

La visita, guiada i preceptiva, mostra i explica gran part del complex. El monestir encara està habitat i lògicament algunes dependències no són accessibles. El guia va informar que hi havia vuit monges però nosaltres en vam comptar només sis quan van seure al cor de l’església i les poguérem veure a través de la reixa. Són molt majors i alguna caminava ajudada per un gaiato o per una altra companya. Les que faltaven deurien estar allitades. És un monestir amb un abaciologi de la més alta nissaga. Les filles de la noblesa, i de les cases reials, no només van consagrar les seues vides a aquest monestir, moltes en van ser abadesses, segle rere segle. Algunes s'hi van retirar a la vellesa o hi van voler ser soterrades. Hi podem trobar el sarcòfag de na Violant d’Hongria. La reina havia mort en un altre indret, però va voler ser traslladada i soterrada a Vallbona, cosa que ens confirma, una vegada més, la importància d’aquest monestir. Em fa l'efecte que la figura de la reina Elionor d'Aquitània i el monestir de Fontevrault, que ella es va fer construir, hi tenen molt a veure.

Jo tenia la curiositat de saber què és, i de tastar-lo, el xató (o xatonada, com havia llegit també en alguna informació sobre gastronomia de la zona). Havia preguntat en diversos llocs, havia llegit les cartes de les vitrines  dels restaurants, havia indagat en les oficines de turisme. Em deien, si em contestaven alguna cosa de trellat, que això era cosa del Vendrell, de Montblanc, de la costa... Amb tant de misteri cada vegada m’ho feien més atractiu però jo no arribava mai a veure’m el plat davant. Per fi, en el bar de Vallbona me’n van donar raó: és una amanida d’endívia amb conserva de peix. Vaja, el que ens fem en estiu pràcticament cada dia. Amb la il·lusió que jo tenia de menjar xató i resulta que no és una cosa nova!

Fotos d'Ismael Vallès

Tarragona m'esborrona, Constantí em fa patir

Tarragona és una ciutat  molt coneguda pel passat romà —Tarraco, capital de la Hispania Citerior— especialment d’ençà que va ser declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. En este viatge volíem veure la catedral perquè sempre es quedava bandejada a favor de les restes arqueològiques mil·lenàries.  Està construïda en la part alta de la ciutat. La seua presència ens fa adonar-nos que Tarragona és molt més que una antiga ciutat romana, que no ha deixat de ser una ciutat important i menys encara durant l’Edat Mitjana. 

Al llarg del temps la capital del Tarragonès ha crescut  de tal manera que l’urbanisme del XIX va haver de baixar la ciutat i eixamplar-la amb la Rambla Nova. La catedral està molt ben explicada. Li has de dedicar hores per a no perdre detall i amerar-te de tot l’art que conté. Imperial Tarraco, com citen Els Pets en la famosa cançó Tarragona m’esborrona.

Continuem el viatge seguint la cançó del trio de rock: Constantí em fa patir. Jo tenia curiositat per conèixer aquesta localitat ja que n’havia sentit a parlar gràcies al concurs literari que convoca el seu ajuntament. També perquè durant la fase de documentació per a preparar el nostre viatge vaig saber que al terme municipal es poden visitar les ruïnes de la vil·la romana de Centcelles, complex pertanyent a l’època paleocristiana. 

En la placa que trobeu fotografiada ací damunt podeu observar com, al meu parer, s’han de fer les coses: primerament, i de manera destacada, la llengua pròpia; a continuació, l’altra llengua oficial i l’anglès, que funciona com a lingua franca. És, si fa no fa, el model suís: la llengua pròpia del cantó, les altres de l’estat i l’anglès. I que no vos dolga l’ús d’aquesta llengua. Si estimen la nostra, si llegim la nostra literatura, si la considerem llengua de prestigi, en definitiva, si l’usem en tots els àmbits, no n’hi haurà cap altra que ens la puga substituir.

Els frescos de la basílica, edifici que es conserva pràcticament sencer, són molt interessants. Els altres edificis estan molt deteriorats o  desapareguts. Sobretot em va agradar el gust que tenen de mostrar què era una vil·la, com s’hi vivia, quines eren les activitats a què es dedicaven... També vull destacar els tallers dedicats a l’alumnat escolar. És a dir, valoren el que tenen i fan tot el possible per a ensenyar-ho. Una gran aposta per l’educació. Una visita molt recomanable. 

Fotos d'Ismael Vallès

Monestir d'Einsiedeln

Recorde que durant un vol d’Atenes a Rodes, el meu marit i jo vam estar parlant amb el viatger del seient veí durant tot el trajecte. Era illenc i ens va fer molts suggeriments per gaudir de l’estada a banda d’acompanyar-nos al nostre apartament. Una amabilitat molt gran.

Recentment, durant un vol a Zuric el nostre veí de viatge era un enginyer zuriqués que ens va recomanar visitar el monestir d’Einsiedeln. En baixar de l'avió no ens va acompanyar a cap lloc perquè li vam dir que coneixíem bé el tren i el tramvia que havíem d’agafar. Però s’hi va interessar, certament.

El cas és que el primer dia que vam tenir ocasió anàrem al dit monestir. El trajecte és molt bonic, tot vorejant el llac de Zuric cap al la regió Einsiedeln-Ybrig. La ciutat, Einsiedeln, està situada en una vall prealpina, a 900 metres sobre el nivell del mar. És una ciutat menuda i molt agradable amb alguns edificis interessants per les pintures de les façanes.

El monestir, important etapa del Camí de Sant Jaume, ocupa un terreny molt extens que conté diverses dependències dedicades a les persones que el visiten (panorames, diorames, museu del pa, museu de minerals...) i les pròpies de l'organització monàstica: calvari, ermita, estables... i, lògicament, l’abadia. En realitat no és molt diferent d'altres monestirs benedictins grans, però aquest també es caracteritza per ser objecte d'una gran devoció. Començàrem la visita per l’església, actualment barroca, del segle XVIII, amb frescos a les parets i al sostre. No és agobiant, però, gràcies a la gran quantitat de llum que l'amera gràcies, lògicament, a les finestres i a l'altura de l'interior.

S'hi venera, en una capella gran als peus de l'esglesia, una imatge negra de la Mare de Déu. És una tradició, aquesta de les imatges negres, que ens trasllada al principi del cristianisme. Sembla que arrela a les divinitats femenines romanes i també a la tradició celta. No és, per tant, només pel tipus de fusta o el deteriorament que causa el pas del temps o el fum dels ciris. Curiosament, aquesta (destinació del principal pelegrinatge marià a Suïssa) es va fer negra pel fum, l’incens i la pols. No només no la van voler netejar sinó que al segle XIX la van pintar, ara sí, de negre: la tradició mana.  

El millor, al meu entendre, és la gran biblioteca. No sols la que mostren al públic, sinó els milers de volums que conserva des del segle VIII, quan l’ermità,  i després sant, Meinrad s’hi va establir provinent de Reichenau. Eixa part, la més important, només pot ser visitada per les persones que volen consultar els llibres amb finalitat investigadora.

Salou

Enguany hem passat les Falles a les comarques de Tarragona. Volíem tornar a visitar la capital, comprar vermut a Reus, entrar al monestir de Vallbona de les Monges (que s’havia quedat pendent d’un viatge anterior), conèixer Escornalbou —una recomanació de l’amic Vicent Mateo, amb qui solem coincidir en els gustos arquitectònics i històrics— i, com sempre, estar pendents de tot allò que poguera sobrevenir. A més, havíem de passejar al solet ja que amb tanta llanda per la conveniència (obligació ineludible, en diria jo) de protegir-nos dels efectes perniciosos de l’astre, acabem amb dèficit vitamínic. Faríem eixes passejades per les marines de la costa dita Daurada. Sembla que el nom li ve del color de la sorra de les platges. En fi, un reclam turístic com qualsevol altre.

Ens hostatjàvem a Salou. Al seu passeig marítim  destaca el monument a Jaume I instal·lat el 1965 per a commemorar la partida del rei camí de Mallorca. El conjunt escultòric conté els escuts de les ciutats relacionades amb l’esdeveniment. Al de Salou, població segregada  de Vila-seca recentment, hi ha  un vaixell que recorda la singladura reial. El passeig també porta el nom del Conqueridor. Quan no caminàvem pel cos central del passeig per tornar a mirar el monument, ho fèiem  per la part més pròxima al mar o per la vorera interior gràcies a l’amplitud de tot aquest espai ben enjardinat i equipat. En el primer cas, quan ja havíem superat  l’edifici de Capitania, ens dirigíem a la plataforma de fusta amb banquets que acompanya el monument a la pesca. Com s’hi estava de bé! En l’altre cas, depenent del que ens molestara la brisa o de l’altura del sol, recorríem la part més propera al poble a fi de contemplar els palauets, alguns dels quals són d’un modernisme bellíssim, com el xalet Bonet o el que acull l’oficina d’informació turística.

El nucli de la població està partit per la via del tren, el tren de via ampla. Salou, però, va tenir el carrilet, un trenet o tramvia que s’inaugurá en la segona meitat del segle XIX per a transportar mercaderies i, de pas, poder viatjar de Reus a la platja. Actualment ja no funciona i en podem veure al costat de l’estació, sobre una plataforma elevada, un vagó i una locomotora com a record. Com deia, la via del tren trenca el poble perquè el pas a nivell està en ple centre comercial i és paral·lel a la costa. Per tant, cada vegada que has d’anar a la mar has de creuar la via i si en eixe moment passa un tren, o està previst que ho faça, els cinc o, de vegades, deu minuts d’espera no te’ls lleva ningú. No vull imaginar-me les cues de gent que s’hi formaran durant l’estiu.

Jena

Acabe de llegir en la premsa que una de les modes actuals en arquitectura i decoració és la reutilització dels vagons de tren antics per a habitatges, restaurants, etc. No em sembla una cosa nova. Exemples hi ha a dojo pertot arreu, tant de trens com de tramvies. De fet em va vindre immediatament a la memòria el càmping de Jena, a Turíngia. Veureu.

Estàvem de viatge per Alemanya i vam voler anar a Weimar (d’acò ja fa molts anys: podeu consultar l’entrada sobre Weimar) i ens haguérem d'instal·lar al càmping de Jena perquè a Weimar, que era el motiu sobrevingut d'aquella etapa, no n'hi havia cap. He de dir que sóc una enamorada dels càmpings per moltes raons. Una n'és que et permet conèixer ciutats que no havies previst, com és el cas que narre. I al contrari, si una ciutat que vols visitar no té càmping potser la deixes de costat a favor d'una altra.

Jena va ser una sorpresa molt agradable. És una ciutat menuda i acollidora. Té molta vida, molts museus i molta música: conservatoris, anuncis de concerts, joves pels carrers, amunt i avall, carregats amb els instruments... La universitat porta el nom de Schiller (amic de Wilhelm Humboldt, germà del més famós de la parella fraterna, Alexander) que hi va impartir Història i Filosofia.
Jena va tenir molta importància cultural, en gran part per influència de la propera Weimar. És difícil estudiar la literatura romàntica a Alemanya sense anomenar la ciutat de Jena. 
Una altra cosa que vaig aprendre allà és que, gràcies a Carl Zeiss, al segle XIX s'hi va fundar una gran indústria òptica. Mireu les vostres ulleres, molt probablment els vostres vidres seran de la marca Zeiss.

Doncs, bé, tornem al principi: la recepció del càmping estava instal·lada en un vell tramvia que també feia el paper de biblioteca. És prou habitual als càmpings trobar biblioteques o simplement llibres que la gent va deixant en la cuina o en les instal·lacions sanitàries. Supose que una vegada llegits volen alleugerir l'equipatge. O també serà una mena de bookcrossing avant la lettre, de fet jo ho he vist des de sempre.
Recorde que la dona que ens cobrà les pernoctacions ens regalà una postal (encara postals!) amb diferents vistes del lloc. El negoci pertany (o almenys pertanyia en aquell moment, ja dic que fa molts anys d’aquesta visita) a dues dones que vivien, en sengles caravanes, amb els seus fills. Jo ho vaig trobar tot molt senzill, molt sostenible: un tramvia i dues caravanes reutilitzades.

Malta

Quan diem Malta ens podem referir solament a l’illa que porta eixe nom, la major de l’arxipèlag, o a l’estat, format també per les illes de Gozo, Comino i unes altres encara més menudes, senzillament, illots. Tot plegat l’estat maltés és molt xicotet en extensió, tant que el punt que es fa sobre el mapa per a marcar-ne territori és major que el que correspondria en moltes de les escales cartogràfiques. Això no lleva la gran importància estratègica de tenir eixa immensa torre de guaita   (hi ha qui en diu portaavions) al bell mig de la mar, entre Sicília al nord i Tunísia i Líbia al sud. Fa més de vint-i-dos segles ja era refugi o base militar dels diferents pobles que hi arribaven. Per no fer-ho llarg, citaré el nostre Pere el Gran, que també va ocupar Malta —és molt freqüent trobar en aquest estat insular testimonis de la presència de la Corona d’Aragó. 

Va ser ocupada pels templers i així fins Napoleó, que utilitzà —repetim la història— l’illa gran com a base naval per a la invasió d’Egipte. Posteriorment, Malta cau sota la dominació britànica i n’esdevé colònia fins al 1964, quan arriba la independència de l’arxipèlag. Com a estat independent, Malta signa dècades més tard l’Acord de Schengen.

En parlar de Malta, m’agrada recordar la història dels cavallers templers  que al llarg dels temps anaren de les croades a Jerusalem, a Rodes, a Xipre i a Malta, on Carles I els va deixar instal·lar-se a canvi de vigilar el mar (de nou la importància estratègica) per als interessos del monarca i amb l’exigència d’un falcó com a tribut anual.  

La capital és molt turística, és a dir, no pots caminar amb comoditat pels carrers i has de fer una cua immensa per a entrar a la catedral, per exemple. Hi ha llocs de gran interés per a visitar degut a la diversitat dels pobles que l’han ocupada (memorable l’antic hospital dels cavallers). Em va sorpendre molt la quantitat d’imatges de sant Josep a les façanes o a les fornícules dels cantons.

S’ha de tenir en compte que l’estat maltés té dues llengües oficials, anglés i maltés, i una tercera, l’italià, que és parlada per la majoria de la gent però que no té l’estatus de les dues anteriors. Malta  rep molt d'alumnat per a estudiar anglés: una illa més barata que el Regne Unit i amb molt més bon clima.

Durant l’estada a Malta, vaig dedicar un dia a visitar l’illa de Gozo, situada al nord de l’arxipèlag i separada de l’illa gran per la diminuta Comino. Arribí a Victoria, capital cultural i comercial de l’illa, amb autobús des del port. És curiós el sistema de transport de les illes malteses. És eficient, envellit i amb alguna complicació. És eficient perquè els autobusos et porten arreu: vages on vages sempre hi ha una línia que hi mena. Envellit perquè els models de vehicle són antics, segurament jubilats d’altres llocs i tornats a posar en servei. El conductor, que hi fa de cobrador, sempre du la porta oberta i no vaig arribar a saber si és que ja no funciona el tancament o si és, com vaig llegir en alguna guia turística, perquè allà sempre fa bon temps. Una de les complicacions és la lentitud en el cobrament. Resulta que quan Malta va acollir-se a l'euro, va fer una conversió escrupolosa dels preus existents a la nova moneda —i no com passa a Finlàndia, on no encunyen les d’un i dos cèntims. De manera que els bitllets d’autobús a banda de tenir un preu diferent per a cada trajecte, tenen imports de 93 cèntims, 1,27 euros, etc. Això fa que el moment de pujar, quan s’ha de pagar, es faça etern a causa, lògicament, de la quantitat de monedetes que s’han de fer servir i comptar tant per qui paga com per qui cobra.

Acabe amb una recomanació: si aneu a Malta, no penseu en el plaer de la gastronomia. Al més que podeu aspirar si busqueu cuina local és a menjar conill mal guisat i pitjor servit.

Les fotos són d'Ismael Vallès

El pont del Sund

Isak Dinesen, nom literari de l’aventurera baronessa danesa Karen Blixen, ens conta en un dels seus relats que, quan la primavera es retardava i el fred hivernal s’allargava massa, el Sund –el braç de mar que separa la península escandinava de Dinamarca– es gelava i deixava incomunicades les costes sueca i danesa. Els vaixells, com explica Jules Verne en la novel·la Una hivernada als gels, no poden trencar el glaç. Encara pitjor: el glaç pot trencar els vaixells de fusta en una mena d’abraçada mortal.

Actualment, en els nostres dies, el Sund ja no es glaça a causa dels efectes del canvi climàtic i el consegüent augment de la temperatura de l’aigua de la mar, que n'evita la congelació. Però  encara que el Sund és gelara en aquests moments les costes de l’un i de l’altre país no quedarien incomunicades per mar: tenim el recurs del pont que uneix Copenhaguen amb Malmö, és a dir, Dinamarca amb Suècia. En la imatge, presa d'internet, podeu veure el pont des de Dinamarca, quan el tram soterrani ix a la superfície de l’illa artificial construïda ex professo.

Recordareu que en la Geografia de segon de Batxillerat de fa dècades, estudiàvem els estrets Kattegat, Skagerrak i Sund. 

Vaig tenir l’oportunitat de passar el pont del Sund tan sols una setmana després de la inauguració, en juliol de 2000, i puc assegurar que és molt emotiu iniciar el trajecte a Copenhaguen a través d'un túnel submarí per a eixir, als pocs quilòmetres, de nou a la superfície i trobar-se sobre un pont de tirants que es recolza en una illa artificial abans d'acabar en terres sueques. Durant la travessia per la part oberta, és a dir, a l’aire lliure, tenia la mar a dreta i a esquerra o, per dir-ho en termes mariners, a estribord i a babord, i em creia un ocell que planava  sobre l’aigua. Vaig somiar durant  setze quilòmetres. Aquest pont no és el més llarg dels existents, però ha sigut el més difícil de construir, fins la seua data, per les característiques del corrent, no oblidem que estem parlant de les aigües que intercanvien el mar Bàltic i el mar del Nord, sotmeses a greus tempestes que, encara avui en dia, interrompen la navegació durant l’hivern.

També cal considerar que passar un pont té, de vegades, una certa màgia. Es poden passar ponts bellíssims, curts, llargs, urbans, antics, referents de l’enginyeria, fluvials, marítims, d’autoria famosa, inútils (no tots porten d’una vora a una altra), històrics, de llegenda, d’evocació literària o cinematogràfica… Els que m’interessen són els que em porten on jo desitge i no sols perquè em possibiliten continuar el trajecte. Per això el pont del Sund té per a mi una certa màgia. D’una banda, em porta a Suècia, un país que m’agrada molt, i més enllà a Noruega, el territori de major bellesa que conec (encara no he visitat Nova Zelanda). I d’altra, m’estalvia embarcar-me en un vaixell que s’ompli majoritàriament de persones l’única intenció de les quals és emborratxar-se (i comprar més alcohol encara del que els cap al cos) per allò dels impostos i les aigües internacionals. Encara podria afegir una anècdota simpàtica: es paga en corones daneses, corones sueques o euros. No patiu, són protestants i difícilment vos enganyaran en el canvi.

Caminito

No sé si del nom que va rebre la ciutat el 1715 (Ciudad de la Santísima Trinidad y Puerto de Santa María de los Buenos Aires) és d’on ve la grandiloqüència argentina. Tant se val: és un nom preciós que fa referència a la condició portuària de la ciutat. Tot i que la humitat de la ciutat no permet oblidar la proximitat de l’aigua del Plata, després de molts dies en la ciutat no havíem anat encara a La Boca, el barri que més a prop està del riu. Per això quan, en l’agència de viatges on anàvem a contractar les nostres excursions, ens oferiren la possibilitat d’afegir-nos a les visites guiades que organitzaven per la ciutat, vam elegir la de La Boca. 

Vam anar a peu, recorrent el carrer Defensa (ací dalt un aspecte del començament del carrer, en 2007) fins que es confon amb Regimiento de Patricios, avinguda de la qual parteix Vuelta de Rocha, carrer que porta directament al famós cantó de Caminito, punt de trobada dels components de l’excursió urbana. Així que de San Telmo, tocàrem una part de Barracas i arribàrem a La Boca. Si pensem el recorregut inversament s’explica molt bé com es va formar aquesta part de la ciutat. Els immigrants, italians principalment, que arribaven amb vaixell es quedaven en les proximitats del port malvivint a l’espera de trobar treball i es construïen cases de xapa i fusta que podien pintar gràcies a les sobres de pintures dels vaixells, per això l’aspecte virolat tan característic de la zona. A mesura que passa el temps la població creix i necessita edificar però encara ho fa rudimentàriament i pobra, en barraques: Barracas és el nom del barri adjacent. També creixen les necessitats i es construeixen magatzems a dojo. En queden molts a la vora de l’avinguda de Regimiento de Patricios, alguns dels quals en estat d’autèntica ruïna. Són de rajola i indiquen que en algun temps allò va ser una zona de molt de tràfec i d’una certa riquesa. Esta avinguda i la resta de carrers que vam recórrer fins arribar a la cita, tenen les voreres molt altres per a defensar-se de les crescudes del Riachuelo, el riu que desemboca en el riu de la Plata, situació que dona nom al barri: Boca. 
El cantó de Caminito està ple de turistes i de policia però no ens costa gens reconèixer la guia: una dona jubilada que es dedica a mostrar la seua ciutat perquè se l’estima. Ens conta la formació del carrer Caminito gràcies a la desaparició de les vies del tren i ens mostra la placa que reprodueix la lletra del tango Caminito (1). Passem al museu, que és el que ella vol realment ensenyar-nos. Es tracta del Museo de Bellas Artes de La Boca “Benito Quinquela Martín”. El museu és altament recomanable pel contingut, per la ubicació, per les vistes des de la terrassa i especialment per conèixer el personatge que el va crear, un artista i filantrop argentí que va castellanitzar l’ortografia del cognom italià de son pare adoptiu: Chinchella. 
En el vestíbul del museu hi ha un moble dispensador de revistes i periòdics gratuïts. Agafe el suplement cultural de La Nación amb la intenció de buscar un banc on pegue el solet i descansar una estona llegint. Ens acomiadem de la resta d’excursionistes. 
Quan comencem el camí de retorn la música del ventre ens avisa que s’ha fet l’hora de dinar. Parem en un restaurant que ocupa la planta baixa d’un antic magatzem rehabilitat. Mentre espere que ens servisquen mire el suplement del diari que portava i em trobe amb gran alegria la transcripció completa d’una conversa entre Paul Auster i Tomás Eloy Martínez. El novaiorquès diu que escriu per a comprendre, exactament el que sempre he sentit dir al meu amic Vicent Usó: “escric per a explicar-me el món”. I com que sóc una enamorada de les casualitats, i a més està Paul Auster pel mig, m’alegre molt de llegir que Tomás Eloy Martínez fa referència en eixe text als cartells amb la llegenda: “Las Malvinas son argentinas”, frase de reafirmació nacional omnipresent en tot el país i que vaig veure al llarg de tot el viatge en qualsevol suport i situació.

Fotografia d'Ismael Vallès

(1)
Caminito que el tiempo ha borrado 
Que juntos un día nos viste pasar 
He venido por última vez 
He venido a contarte mi mal. 

Caminito que entonces estabas 
Bordeado de trébol y juncos en flor 
Una sombra ya pronto serás 
Una sombra lo mismo que yo. 

Desde que se fue 
Triste vivo yo 
Caminito amigo 
Yo también me voy. 

Desde que se fue 
Nunca más volvió 
Seguiré sus pasos 
Caminito, adiós. 

Caminito abierto de cardos 
La mano del tiempo tu huella borró 
Y a tu lado quisiera caer 
Y que el tiempo nos mate a los dos. 

Desde que se fue 
Triste vivo yo 
Caminito amigo 
Yo también me voy. 

Desde que se fue 
Nunca más volvió 
Seguiré sus pasos 
Caminito, adiós. 

Composició de 1926 amb lletra de Gabino Coria PENALOZA i música de Juan de Dios FILIBERTO. El va cantar Carlos Gardel.