Cap Cors i Aleria

El viatge a l'illa de Còrsega ha sigut circular (no és la primera vegada que li peguem, literalment, la volta a un territori), en el sentit de les agulles del rellotge: de Bunifaziu a Bunifaziu, port d'arribada i de partida. Durant la nostra volta a l'illa, vam comprovar de nou el que passa en la majoria dels llocs recomanats per l'interés turístic: que estan tan concorreguts que esdevenen centrífugs. Però per damunt d'això està l'optimisme i els bons desitjos: ja hi tornaré. 

Aparentment, les ciutats costaneres corses són iguals: el port, el promontori coronat per la ciutadella, les passejades amb vaixell per la costa i les illes pròximes, els cementeris que miren a la mar (a l'interior miren a la serra). Si t'hi interesses, pots conèixer les particularitats històriques o d'algun tipus més trivial. Per exemple, les curioses escales quasi impossibles, verticals, de les cases de Bunifaziu. Les han construïdes com han pogut ja que originalment no n'hi havia per por a les invasions. En tenien unes de corda per a poder-les retirar d'un estiró des de dalt, des de dins de casa, i impedir-hi l'accés. O, més curiós encara, les ruïnes de la casa natal de Cristòfol Colom a Calvi. També podem trobar museus interessants, com el cas del de Belles Arts d'Aiacciu, que conté la major part de la col·lecció Fesch, el cardenal oncle de Napoleó. Aquest museu està considerat el segon de França. En fi, com diuen en alemany... und so weiter.

Després de Calvi, on vam gaudir d'una platja magnífica i pareguda a la nostra de la Malva-rosa però sense els serveis que tenim ací, vam continuar cap al nord a fi de recórrer el Cap Cors, visitar Aleria i continuar per la costa oriental cap al sud. Vam travessar el desert de les Agriates, una zona gens desèrtica ja que està ben curulla de vinyes, oliveres i maquis. És el paisatge que em ve freqüentment a la memòria des que el vaig recórrer. Potser el que més em va agradar de tota Còrsega.

El Cap Cors és una peninsuleta, com una eventració, situada al nord-est de l'illa. He llegit que de vegades se'n diu illa dins de l'illa. Crec que això fa més aviat referència a les característiques del petit territori que a la situació geogràfica. El coll, de no més d'uns quinze quilòmetres, que l'ajunta a la resta de Còrsega acull la població de Patrimonio, que és considerada la capital dels vins corsos i dóna nom a una de les denominacions (AOC) dels vins. Les altres dues de la zona són Coteaux du Cap Corse i Muscats du Cap Corse. La resta del territori és un seguit d'esplèndids paisatges, una vintena de torres genoveses que guaiten la costa i poblacions menudetes. És una terra orgullosa dels seus productes, dels productes que s'hi cultiven, elaboren o fabriquen, si bé això es pot fer extensiu a tota Còrsega. Per posar un exemple citaré la pissarra que hi ha en els bars i restaurants en què s'informa de l'origen dels aliments que s'hi serveixen. En el cas que siguen corsos, a més, et planten una bandereta amb el cap del moro damunt del peix o de la coca de castanya. 

Arribem a Aleria. Anem a l'oficina d'informació turística i ens donen una gran alegria. Fins eixe moment els centres havien sigut gasius: un xicotet mapa de la ciutat amb més anuncis publicitaris que informació i un bon jour, madame que sonava més aviat a  "ja t'apanyaràs". A Aleria, no. A banda de molt bona atenció, molt de paper amb horaris, recomanacions, etc. Així podíem conéixer fil-per-randa tot el que oferiex la localitat i els voltants i, segons les nostres intencions i els nostres gustos, elegir el que ens interessava. Hi ha rutes pels estanys, rutes pels cellers, visita a una destil·leria de whisky (també en fan a Còrsega!), passejades a cavall, una ruta de l'artesania, una altra dita del sentits...

Nosaltres ens vam dirigir a les ruïnes de la ciutat romana. Calia fer-ho el més prompte possible a fi que no ens molestara el sol a mesura que avançara el dia. Hi ha pocs llocs romans coneguts i identificats i,  per tant,  sense excavar. Una illa ocupada durant tants milenis ha anat soterrant els antecedents. Aleria ens mostra els vestigis de les colonitzacions atribuïdes a Sil·la, César i Octavi. El que es visita és una esplanada situada al capdamunt d'un pujolet on també hi ha algun edifici medieval, com el que acull el museu. Malgrat ser tan menut, estar tan brut (vergonyós, vitrines plenes de pols!), no haver informació escrita, estar tot atapeït i desordenat i la recepcionista no alçar la vista del seu telèfon mòbil, gràcies a la informació que ja portàvem, ens vam poder fer una idea del que teníem davant. És curiós que la imatge que il·lustra les entrades del museu siga una peça de ceràmica grega. Tot i saber-se que Còrsega està habitada des del mesolític, com he explicat més amunt, no queda quasi res, però sembla que hi ha un cert urc del passat preromà.

Fotos d'Ismael Vallès