Feminitzem els estudis

Acabe de recordar (no em pregunteu per què) aquest article. És de fa molt anys, de març del 2013,  però res no ha canviat. Bé, sí, el partit de Toni Cantó, a qui cite per una rucada de marca major.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Quan comence a escriure aquest article hi ha lluna nova. Bon presagi per a les polítiques d’igualtat o, millor encara, bon presagi per a la igualtat tout court. Si més no, és això el que jo espere i desitge ja que he estat repassant textos meus i textos d’altres dones i m’he adonat que fa molts anys que escrivim i diem les mateixes coses, denunciem els mateixos fets. Anem molt a poc a poc i, de vegades, fem passes enrere, moviment que aquesta crisi ha posat en evidència de manera obscena.

No fa molt, en un debat polític sobre temes d’igualtat, una diputada autonòmica del Partit Popular es queixava de la falta de diners per a posar-les en marxa. Demagògia. Si els governs del seu partit compliren les lleis, podrien fer moltes coses sense afegir un euro de despesa. El problema és que han parat el que estava funcionant, han dut a terme cruels modificacions pressupostàries per a deixar sense dotació programes d’igualtat que ja estaven en marxa. Com a exemple citaré el més sagnant: la desaparició, arreu del País Valencià, de moltes de les cases d’acollida per a dones maltractades. D’un banda, repetesc, és excusar-se en la crisi per a eliminar polítiques d’igualtat o no crear-ne de noves. D’altra, és deixar en evidència l’ambient masclista que ens envolta. ¿Com li se pot acudir a Toni Cantó, elegit en els urnes democràticament pel partit Unión, Progreso y Democracia (UpyD) i ocupant d‘un escó al Congreso, dir que les dones maltractades menteixen en quasi el cent per cent dels casos? Si tenia dades errònies ha d’abandonar per ruc i ase. I, si simplement ha sigut una manifestació del seu masclisme, ha de ser denunciat per anar en contra de les lleis, perquè de lleis sobre igualtat n’hi ha, ho torne a dir, però no hi ha la voluntat política de fer-les complir. Una altra cosa és que eixes lleis siguen millorables, però no hi entraré, em limitaré a assenyalar alguns dels comportaments que poden arribar a ser perillosos si no hi ha el compromís de qui governa d’arribar a la igualtat entre homes i dones.

En una ocasió vaig sentir un professor de Filosofia d’institut que es queixava: „Com he d’explicar Simone de Beauvoir a les meues alumnes si sempre han fet el que els ha donat la gana?“. Immediatament li vaig dir que això no és una qüestió de gènere, que no confonguera la descortesia i la cridòria (el seu raonament no podia defugir el comportament en l’aula) amb els guanys feministes. Ans al contrari, eixes jovenetes estan imitant el pitjor dels comportaments masculins. En definitiva, unes joves que als ulls del professor semblen alliberades, en realitat van vestides, per exemple, com dicta el xicot amb el qual estan emparellades. Així ho expressen les estadístiques: hi ha una tendència involutiva, les joves són menys feministes, es vinclen davant el mascle al qual se senten unides i al qual no volen contradir per no perdre’l. Alguna persona els haurà d’explicar que això no és una relació de parella, és una esclavitut que, graó a graó, pot dur al maltractament físic (psicològic ja ho és des del moment que hi ha un domini) i també, qui sap, si a l’assassinat. La dona, per molt jove que siga, ha de saber detectar, reconéixer i combatre els primers símptomes de domini i parar a temps el que podria esdevenir un problema greu. Recorde el que em contava un amiga sobre la primera vegada que va seure a taula sola amb el marit a casa acabats de casar. Ell li diu: „Falta el saler“ i ella contesta: „Està al primer armari“. Mai més hagué d’explicar-li com s’han de repartir les tasques domèstiques. Ara bé, si ella s’haguera alçat a portar el saler a taula eixa primera vegada, li hauria sigut molt més difícil fer-se entendre en el futur. Per tant, i per acabar aquest apartat, no només s’hauria de formar permanentment el professorat i tota la comunitat educativa (pares i mares sobretot) en matèria de gènere sinó que, a més, s’hauria de revisar els continguts docents a fi que la presència de dones cientifiques, filòsofes, escriptores, artistes tingueren l'espai que els correspon i no acurtar els programes per ací o simplement no prendre-les en consideració. És a dir, que les dones importants de la història siguen conegudes i estudiades i no una floreta en un programa escolar. Seria molt interessant que, en eixos programes, no es reproduira sempre el mateix tractament que històricament s’ha donat a les dones. S’ha d’anar a les fonts. En cada moment històric s’ha refet, retocat, manipulat, la figura femenina en funció dels interessos polítics. Agafem el cas de dues dones de fa segles: Luisa Oliva Sabuco, nascuda a Alcaraz el 1562, i Olympe de Gouges. La primera va veure com son pare li furtava l’autoria dels seus estudis i la publicació de Nueva filosofia per a salvar-la (segons una versió, al meu parer, interessada i paternalista) de la foguera de la Inquisició. La francesa il·lustrada va ser caricaturitzada i acusada de no saber llegir. Gràcies a estudis posteriors (durant els segles XX i XXI) s’han recuperat ambdues fiugures, se n’han estudiat les obres i s’han publicat. Senzillament s’han posat en valor gràcies als documents originals. S’han deixat els tòpics de banda, s’ha anat a les fonts.

Cal continuar celebrant any rere any el 8 de març per a reivindicar, si més no gràcies a eixa data, els drets laborals i socials de les dones. Ens calen polítiques fermes. Lluitem per no perdre drets ja consolidats la falta dels quals, en la majoria dels casos, acaba per ser funcions que assumeixen les dones i substitueixen, així, les prestacions que obligatòriament corresponen a les diferents administracions. Que no diguen que la crisi no afecta les dones.