Tornava a Polònia 25 anys després. (Fa vertígen només d’escriure-ho…) i vaig trobar el país molt més resplendent, sense que els polonesos hagin perdut ni una engruna d’amabilitat en el seu particular procés cap a l’economia de mercat. La subjectivitat, ara i abans totals, parlem sempre de la fira segons ens va…
De la Conferència “Memory: forgetting and Creating” només puc dir que l’obertura d’esperit dels organitzadors en va fer una trobada d’un gran interès acadèmic i humà. Hi havia des dels neurocientífics investigadors de la ment humana, fins a historiadors i escriptors, passant per pedagogs, psicòlegs i sociòlegs. La flexibilitat i el desig de fer tot temps fàcil l’engranatge és també un punt a valorar molt positivament. En vaig marxar amb una demanda a les universitats organitzadores de Polònia i Canadà, de més trobades tan genuinament pluridisciplinars com aquella. A la ciutat la vaig abandonar amb el millor regust al llavis: el d’un darrer cafè a l’Hotel Dom Muzyka, antiga escola de música que en serva tot l’encant, i la sorpresa que no me’l volguessin cobrar. El plaer de complaure els visitants, que tot ho amara.
Deixava Gdansk per Varsòvia, i la Conferència per una trobada amb el Pen Club Polonès que té la seu vora el palau Reial, on ara regnen cafès i restaurants, i que bullia com mai en aquesta càlida fi de setembre. Aquella gatzara suau contrastava amb el circumspecte posat amb el qual alguns membres del Pen m’alertaven del perill rus: “Ja han caigut els ucraïnesos, seguiran les repúbliques bàltiques i després d’elles ens toca el torn a nosaltres.” M’advertien que les estratègies assimiladores passaven per convertir la llengua ucraïnesa en un dialecte i m’animàven a organitzar des de Catalunya un cicle poètic dedicat a Ucraïna, com el que ells acabaven de muntar. Em donaven idees que mostraven un prou bon coneixement de la nostra realitat: “Oi que teniu un Festival de Poesia a Barcelona? Doncs seria una bona ocasió…” S’oferien a donar-me contactes i adreces. Una proposta que em toca particularment i que em plauria molt d’endegar.
Poznán fou la gran descoberta. Un centre històric amb uns edificis de tons suaus perfectament conjuntats que van en gradació de noblesa decreixent a mesura que ens allunyem de la pletòrica plaça vella. Descobrir-los conversant relaxadament en català de la mà de la Barbara, professora polonesa i estudiosa de Mercè Rodoreda i en Xavi col·lega seu de la Universitat, arribat d’Almacelles ara fa set anys, constituí un plaer gairebé tan saborós com els dels pastissos polonesos que tastarem en aquell jardí secret on acabaren les nostres passes. Disquisicions literàries i lingüístiques que ens dugueren a un intent d’escatir per què als catalans ens han acabat anomenant “polacos”.
Dins del context del viatge, Breslau/Wroclaw és capítol a part. L’acollida càlida de l’escriptora i dramaturga amiga Lídia Amejko i les converses intenses sobre els nostres països, sobre les nostres comunes febleses personals i històriques. I, finalment, la lectura-col·loqui organitzada pelCentre Cultural Zamek a la llibreria hispànica de la ciutat, al voltant d’un tema espinós que vam desgranar en un ambient de total complicitat: “Escriure en una llengua minoritària: una dissort o una benedicció?”. Pinzellades de textos, traduïts per Marta Minkiewicz, professora de la Universitat de Wroclaw, portaven a un bescanvi de papers constant. L’acte acabaria en petit comitè amb un barceloní i un cubà amb qui assajarem d’entendre els motius pels quals l’independentisme ha crescut en àmbits que li eren allunyats fins fa uns anys. Confio no ser indiscreta si em quedo amb una frase d’aquest darrer: “El meu pare, que mai ha dit una paraula en català en sa vida, no tan sols va anar a la manifestació de l’11 de setembre, sinó que pensa votar per la independència!”. La vetllada acabava amb un regal preciós: l’obra de Wislawa Szymborska en edició bilingüe. Una de les Balsàmiques em picava de nou l’ullet inesperadament…
I arribaria de nou a Berlín uns dies més tard. Tornar-hi era per a mi acudir a una cita furtiva amb un antic amant a qui mai no he pogut oblidar. El temps havia passat, però no pas els sentiments: intactes, a desgrat dels cinc llustres transcorreguts. Vaig resseguir tots els racons coneguts i en el lloc de la nostàlgia m’envaí un sentiment profund de benaurança. La ciutat s’havia fet gran, gran en tots els sentits positius. Però no havia envellit. Continuava sent la resplendent metropoli que m’enamorà. La ciutat de la qual Jack Lang, antic ministre de cultura i d’educació francès, deia l’any 2001: “C’est une ville qu’on ne se lasse pas de parcourir et de photographier. “Paris est toujours Paris, Berlin n’est jamais Berlin“. Tretze anys més tard goso capgirar-li la frase i esmenar-li la plana: ser eternament canviant és la característica perenne del meu amor d’asfalt.
Si voleu llegir més articles, ací teniu el blog: http://blocs.xtec.cat/poetic/.
Sobre l'autora: http://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%ADlvia_Aymerich_i_Lemos,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada