Ha tornat a passar*. Una cadena de sororitat ha fet que aquest llibre ocupara les converses d'uns quants dies entre algunes amigues meues i jo mateixa. La història comença en els moments durs de la pandèmia, quan estàvem a casa i no ens podíem reunir amb persones de fora. Tot i així, els grups de lectura** continuaven vius gràcies a les videoconferències. En una d'aquestes reunions, la que es dedicava a La melodia del desig *** i comptava amb la presència del seu autor, Ferran Garcia Oliver va ser preguntat per la influència de sor Isabel de Villena en la creació del personatge de sor Magdalena de Bordils. Va contestar exactament: Gens ni miqueta. Però va afegir que potser s'havia deixat dur per Christine de Pizan. Així quedà la referència i continuà la sessió del grup Muro llig.
Fa unes dies, vaig visitar les meues amigues N i C. Vam conversar una estona i C em va prestar, sabedora del que he referit adés, un exemplar de La ciutat de les dames, de Christine de Pizan, d'Edicions de l'Eixample, Espai de dones. El llibre està traduït per Mercè Otero i Vidal, qui també signa la magnífica Introducció.
Grosso modo, l'autora comença contant-nos (els cotextos són freqüents) que, en un moment de dubtes i reflexions pregones a causa de la lectura d'un text misogin, rep la visita de tres dames: Raó, Rectitud i Justícia. Li encomanen la construcció d'una ciutat per a dones, encàrrec que accepta "amb gran joia". Així a poc a poc va desenvolupant les seues idees.
D'altra banda, una amiga, P, que sabia que jo començava a llegir el llibre, m'envia aquesta foto:
Es tracta d'una de les primeres pàgines de la novel·la Las hijas del agua, de Sandra Barneda, que P estava llegint abans que li regalaren (oh, coincidència) La ciutat de les dames. No em direu que aquestes casualitats no són per a tenir-les en compte.
Vos recomane la lectura d'aquesta o de qualsevol altra obra de Pizan (França, segle XIV), que va ser la primera escriptora a viure de la ploma. Escrivia narrativa, assaig, filosofia, política i poesia des d'un punt feminista avant la lettre i sempre contra la misogínia imperant. Situeu-vos: Guerra dels Cent Anys, Joana d'Arc, etc.
Podria haver sigut aquesta entrada del blog bonica i simpàtica si no fos per la situació de les dones afganes. Estem al segle XXI i continua imperant la misogínia.
* Podeu consultar en aquest blog els comentaris sobre Lucia Berlin.
** Mireu les entrades al respecte.
*** També en trobareu referència en aquest espai.
Potser hauríem de fer una gran mobilització a favor de les dones afganes.
ResponEliminaDoncs, sí, Assumpció, però no sols amb guasaps i tuits. Ha de ser una iniciativa de l'ONU o la UE, ben dirigida i amb trellat, diners i recursos de tota mena. Una abraçada, amiga.
EliminaLa grandesa de la Christine és haver estat capaç d'haver fet sentir la seua veu en una societat a mesura dels homes. S'hi rebel·là amb mestria i revelà la saviesa: ja que no puc derrotar-la, almenys mostraré part de les seues febleses. Les dones hi són i vosaltres, homes, no les podreu silenciar. Vosaltres, talibans, tampoc.
ResponEliminaGràcies per la visita i el comentari erudit. No sé si això de "desconegut o desconeguda" és voluntari o una broma del sistema. En tot cas, repetesc, gràcies.
EliminaUn libro maravilloso. Gracias por recordarlo.
ResponEliminaDe nada, Concha (www.conchamayordomo.com). Esto ha sido, como digo, por una serie de casualidades, pero hemos de esforzarnos y no dejar en el olvido pensadoras de este calibre. Un abrazo.
EliminaTambé per cadena d'amistat he arribat al vostre bloc... gràcies pel record i pels comentaris sobre el llibre de la Christine de Pizan... la seva personalitat i el conjunt de la seva obra és excepcional... fa temps que tinc començada la traducció de la seva última obra en vers dedicada a Joana d'Arc molt emocionant en "temps de guerra"
ResponEliminaHola. Apareixes com a anònima però pel que dius has de ser la Marcè Otero. Un privilegi rebre't al meu blog. Moltes gràcies.
EliminaEspere que em tingues al cas de la nova publicació.
Era el 24 de agosto de 2009. La prensa europea recordaba que "Tras ocho años de intervención internacional, la discriminación de las afganas es similar a la época de los talibanes - Ocho de cada diez sufren violencia doméstica". La tristeza, la humillación, los ojos vacíos, los puños cerrados con sangre e impotencia de nuestras hermanas, nuestros "yo" afganos se arrastran con un peso que viene de lejos, que lleva decenas de años convertido en una piedra de dolor e injusticia con las que se les pretendía, se pretende, lanzar al mar de la discriminación.
ResponEliminaMe pregunto, me duele, cómo se puede vivir sin saberse hijas del agua, habitantes de una ciudad, inquilinas de una habitación propia. Cuánto ha de doler vivir en un espacio intersecto donde la mujer es un signo ortográfico: el paréntesis donde no se tiene ni siquiera identidad.
Pensar en ellas, luchar por ellas es una cuestión de justicia. Si ellas, como tantas otras, no tienen nombre...nosotras perdemos las letras del nuestro.
Un abrazo
Moltes gràcies per la teua aportació. El dimarts tenim mani a València. Una abraçada.
EliminaDolors....com ho he de fer???? S'ha penjat el teu blog ....
ResponEliminaUuuuuufffffff...s'ha reiniciat!!!!!!
ResponEliminaBon dia. Assumpta. Jo no trobe cap cosa errònia. Per favor, torna-ho a intentar. Gràcies.
Elimina