Weimar

A Jena, a vint quilòmetres de Weimar, pregunte a un vianant per la carretera que hi porta. L'home no m'entén fins que li’n faig llegir al mapa el nom. Tot per una mena de singlot que es fa a mitjan paraula en pronunciar-la i que jo no vaig saber imitar. Aquesta menudeta dificultat no va significar res. Weimar és un goig. Weimar. La ciutat que va acollir el bo i millor dels artistes i pensadors durant els anys que Johann Wolfgang Goethe va ser ministre del govern del duc Carles August de Saxònia. Goethe. L’home de qui va dir Nietzsche que tot ell era cultura. Goethe. L’home que va conèixer Napoleó, va passejar amb Schiller pel carrers de Weimar i va comptar amb Alexander von Humboldt entre els seus millors amics. Weimar. La ciutat que situa en la millor plaça l’escultura que representa Johann Gottfried von Herder, el filòsof, historiador, crític literari i geògraf que completava el cercle il·lustrat propiciat i tutelat per la princesa Anna Amàlia. Weimar. La ciutat que va donar nom a una república. Weimar. La ciutat on es va redactar la primera constitució democràtica d’Alemanya. Weimar. La ciutat on va nàixer el Bauhaus, moviment que promovia la reforma  profunda dels ensenyaments artístics i que va ser clausurat pel govern del partit nazi. Weimar. La ciutat on Daniel Barenboim va dirigir per primera vegada l'Orquestra West-Eastern Divan, formada per joves músics àrabs, israelians i espanyols (en els programes de mà dels concerts no apareixen els noms dels músics per motius de seguretat). Jo vaig estar a Weimar casualment mentre el canceller Schröeder se sometia a una moció de censura del seu propi partit, estratagema (o trampa, segons opinions) per a dissoldre el Bundestag, ja que precisament els curts i inestables governs de Weimar van propiciar que es legislara per a dificultar la dissolució del parlament. Aquestes casualitats són les fan que una ciutat siga recordada pels seus personatges i no pel veí poca-solta.

València, 20 de febrer de 2008

(Publicat al periòdic EL PUNT el 20 d’abril de 2008)