Una vesprada molt freda i humida, vam eixir de l’hotel bonaerenc on passàvem el mes d’agost per a estirar un poc les cames pels carrers pròxims i fer-nos un cafenet. Vam entrar al bar El Hipopótamo, en l’entranyable i històric barri de San Telmo, front al parc Lezama. Mentre ens durà el cafè amb llet i l’omnipresent medialuna (croissant típic en aquelles terres) ens van interrompre unes quatre o cinc persones (adultes principalment però també alguna xiqueta) que s’acostaven a cada taula a vendre bolígrafs, guies de la ciutat, clauers, encenedors... el que siga. No són descortesos ni insistents: saluden, es disculpen i s’acomiaden però et recorden permanentment la situació de desemparament en què es troben. Vaig veure a cada moment i a cada passa, que hi ha molta mendicitat en tota la capital però amb aparença de venda ambulant. Els argentins amb què parlàvem sempre treien a la conversa els problemes econòmics que pateix endèmicament el seu país. També ho va fer el cambrer que ens va atendre, com si volguera disculpar els venedors/captaires.
Amb aquestos pensaments eixim al carrer i rebem un altre colp que ens deixa més parats encara: pràcticament enfront, al cantó del cafè Británico, hi havia un home sense mirada i recolzat a penes a la paret fent moviments continus i monòtons cap a davant i cap a darrere alhora que recitava aquesta lletania amb veu alta i clara: “Comprame la revista por favor dos pesos. Comprame la revista por favor dos pesos. Comprame la revista por favor dos pesos”. Se’ns va encongir el cor. Dos pesos equivalen a cinquanta cèntims d’euro. No sé com seria la revista però almenys seria de paper i tinta.
Tornem a l’hotel amb la imatge a la retina i li ho comentem a un dels treballadors —que s’assemblava a Ricardo Darín i amb qui parlàvem sovint. Va dir que quan allò del corralito hi hagué molta mendicitat però que ara s’havia reduït de manera important. No va donar cap importància a la nostra sorpresa.
Valencia, 12 de gener de 2009
Publicat al peròdic EL PUNT el 8 de febrer de 2009
Foto: El parc Lezama des d'un balcó (autor: Ismael Vallès)
Curiosa la forma en què la convivència continuada amb l'adversitat la fa més suportable. Potser serem nosaltres la propera Argentina.
ResponEliminaA mi em va semblar un país molt pobre. Tenen "las villas" que són extensions immenses d'habitatges de cartró i llanda i tenen "los countries" ciutats tancades on pots nàixer, viure i ser soterrat sense necessitat d'eixir, de tenir contacte amb el món.
ResponEliminaD.