LOFOTEN

Aquest estiu he visitat Noruega per tercera vegada. L’objectiu principal d’enguany era visitar  les illes Lofoten. El meu marit i jo, amb la furgoneta, vam fer cinc nits abans d’arribar-hi. Vam dormir al Jura (França), a Holle (Alemanya), a Landskrona (Suècia), a Kuam (Noruega) i a  Mo i Rana, tot just abans de travessar el cercle polar i començar a deixar de veure les floretes de color lila que ens acompanyaven des de Dinamarca. 

Però recuperàrem les floretes (són omnipresents) en deixar la plana eixuta i tornar cap a la costa a fi d’agafar el vaixell per a anar a les illes. Ens vam embarcar a Skutvic. 

És un poble menudet des del port del qual només es poden fer dos viatges al dia cap a les illes: un de matí i un altre de vesprada. Vam passejar pel poble, tot ell abocat a la mar, l’únic espai que no es gela gràcies a les aigües càlides procedents del golf de Mèxic. Per contra, en hivern, la neu arriba fins la vora de la platja. A final del mes de juliol hi havia neu a les muntanyes, són neus perpètues. La travessia és curta i encara ho sembla més per la bellesa del trajecte. Poblets i poblius emplaçats en les úniques i mínimes planes, junt a la mar, que deixen les muntanyes. Un noruec  amb qui vam estar parlant ens va dir que havia sigut mariner, que havia recorregut tot el món i que solament havia trobat un paisatge comparable a les Lofoten: Nova Zelanda.

Les Lofoten són verdes i estan tacades del roig i el negre de les construccions típiques, tant habitatges com magatzems o temples. Actualment viuen del turisme però la tradició diu que ho han fet sempre del bacallà. Aquestos animalets baixaven del nord fugint de les aigües gèlides i es trobaven amb una legió de pescadors disposats a guanyar-se la vida. Eren milers d’homes i de dones que es desplaçaven cada temporada des del continent per a treballar en la pesca i la conservació del peix. Encara es poden veure les construccions (una mena d’estenedors de fusta)  on penjaven el bacallà per assecar-lo.

Fotos: Ismael Vallès