De camí a Buenos Aires, vam haver d’esperar unes hores a Madrid per allò de la combinació dels vols. Així que des de Manises arribem a la terminal 4 (la T4) de Barajas i deixem l’equipatge a la consigna per a poder moure’ns per la capital amb comoditat. Portem en unes motxilletes les coses que creiem que podem necessitar, si fa no fa, el kit d’emergència que sempre has de dur quan viatges amb avió. Agafem el metro, que afegeix al preu habitual un euro (que has de pagar en unes màquines diferents per a major incomoditat) per posar el peu a l’aeroport, tant per a eixir-ne com per a entrar-hi. Baixem a Goya. Reproduccions d’alguns Caprichos a les parets de l’estació i un clarinetista que toca pasdobles. Una benvinguda ben espanyola.
Anem directament a veure l’obra que el meu estimat i sobri —com diu l’arquitecta Isabel González— Rafael Moneo ha fet al costat de l’església del monestir de San Jerónimo el Real, junt al Museo del Prado, aprofitant el que quedava del claustre que les tropes franceses no acabaren de destruir durant la guerra napoleònica. Un encert ple, com és habitual en aquest arquitecte. Imita la rajola (diries que és la mateixa) de l’edifici principal del museu i copia el color de l’església. És magistralment generós: el que hi destaca són les magnífiques portes de Cristina Iglesias. Aquesta artista és germana d’Alberto, l’autor de la música de moltes pel·lícules premiat amb goyas i oscars.
Descansem una estona en un banquet (de cara al Ministeri de Sanitat) del Paseo del Prado on, gràcies als arbres, hi ha uns dos graus menys de temperatura que a les voreres del mateix carrer. Bevem aigua d’una de les fontetes i llegim la dedicatòria d’un monòlit: A las personas que con su esfuerzo han devuelto a los trabajadores autónomos la dignidad. 2005. No hi havia cap més explicació però em fa recordar que en el 2007 s’ha publicat una llei que equipara els drets dels treballadors autònoms, tradicionalment perjudicats, als dels treballadors del règim general.
Per a acabar aquesta curta visita madrilenya anem a veure l’ampliació (feta fa temps) del Congreso de los Diputados. M’agrada: finestres amb decoració neoclàssica en correspondència amb l’edifici principal. De tornada a l’hotel fem una parada al Café del Príncipe, a la plaça de Canalejas (els noms dels carrers de Madrid formen un llibre d’història). Demane un suc de taronja després que el cambrer (semblava el príncipe de Tasmània a punt de jugar al rugby) m’assegurara que era natural. No ho era però jo no vaig gosar contradir la gran mola oceànica, que repetia que era natural perquè ho deia el paquet. Igual em feia una haka!
València, 18 de febrer de 2009
València, 18 de febrer de 2009
Una visió molt personal, com sempre.
ResponEliminaEn llegir-te, m'ha vingut al cap la subtil diferència dels noms, que tan sols amb algunes lletres ens suggereixen móns radicalment diferents, açò ve a compte de dues places,la de Canalejas i la de Canaletes.
Hola, Vicent. Gràcies pel teu seguiment. Sí, jo sempre dic que cada persona fa "el seu" viatge, per això sempre ha de ser personal la visió, el relat, etc.
ResponEliminaD.
Tenim pendent un viatge a Madrid. No sols pels fills, que en saben per la M-40 i la calor que sempre hi fa quan ens hi acostem (per anar a Astúries, sobretot). Les visites hi han estat escadusseres i no ha estat un lloc preferent a l'hora de buscar destinació. El teu post em recorda que, ni que siga pel Prado, cal anar-hi. Gràcies.
ResponEliminaPer a mi Madrid és la casa de la meua àvia paterna. De ben menuda hi anava. Ara és on viu la meua filla. Tampoc no cregues, Queti, que jo conec aquesta ciutat. Però Moneo és Moneo, construïsca on construïsca.
ResponEliminaD.