Michel de Montaigne
va realitzar entre els anys 1580 i 1581 un viatge per fugir de la família, per
salut i per a instruir-se i fer observacions, segons ell mateix va explicar. El
territori que va elegir per a aquesta finalitat va ser Alemanya i les dues
cares dels Alps. Tot i que el meu marit i jo no preteníem fugir dels nostres
fills i no necessitem, per fortuna, viatjar per raons de salut, vam recórrer
part de l’itinerari que va fer l’escriptor francès amb l’única coincidència de
conèixer ciutats i paisatges. Segons ens sobrevenia alguna circumstància anàvem
introduint esmenes a l’itinerari inicial, esmenes d’addició, de modificació o
de supressió, segons el cas. Arribem a Padova, ciutat que ens va rebre amb el
seu oratge habitual.
Era un dia gris i totes les persones portàvem el paraigua a la mà. Un grup de dones estaven, amb les seues bicicletes, aixoplugades al nostre costat als porxos esperant que deixara de ploure i continuar camí. El crit de Ciao, Federica i un moviment àgil de les dones per a pujar a les bicicletes ens donà l’avís que havia deixat de ploure i podíem continuar fent camí. Em vingué a la memòria el que diuen als camps de futbol els aficionats dels equips del sud quan canten allò de avete nebbia (teniu boira) en contestació a l’ofensiva estrofa que els dediquen els del nord: no us heu llavat mai amb sabó. De la segona part no dic res però de la primera puc assegurar que és ben certa.
Gràcies a l’escampada poguérem visitar el jardí botànic, depenent, com el nostre, de la Universitat, però més antic: és del XVI. El seu àlies, Hortus Simplicium, recorda que va ser fundat per al cultiu de plantes medicinals. Vam passar els pontets que travessen el canals de la gran plaça redona i esclarida que presideix el centre de la ciutat de Sant Antoni la basílica del qual n’és la principal atracció turística.
Em va quedar la sensació que malgrat la boira i la humitat tant Padova com les altres ciutats del nord d’Itàlia resulten molt i molt agradables de caminar i d’habitar.
Era un dia gris i totes les persones portàvem el paraigua a la mà. Un grup de dones estaven, amb les seues bicicletes, aixoplugades al nostre costat als porxos esperant que deixara de ploure i continuar camí. El crit de Ciao, Federica i un moviment àgil de les dones per a pujar a les bicicletes ens donà l’avís que havia deixat de ploure i podíem continuar fent camí. Em vingué a la memòria el que diuen als camps de futbol els aficionats dels equips del sud quan canten allò de avete nebbia (teniu boira) en contestació a l’ofensiva estrofa que els dediquen els del nord: no us heu llavat mai amb sabó. De la segona part no dic res però de la primera puc assegurar que és ben certa.
Gràcies a l’escampada poguérem visitar el jardí botànic, depenent, com el nostre, de la Universitat, però més antic: és del XVI. El seu àlies, Hortus Simplicium, recorda que va ser fundat per al cultiu de plantes medicinals. Vam passar els pontets que travessen el canals de la gran plaça redona i esclarida que presideix el centre de la ciutat de Sant Antoni la basílica del qual n’és la principal atracció turística.
Em va quedar la sensació que malgrat la boira i la humitat tant Padova com les altres ciutats del nord d’Itàlia resulten molt i molt agradables de caminar i d’habitar.
València,
4 de febrer de 2009
Publicat al periòdic EL PUNT el 22 de febrer de 2009
Fotos: Ismael Vallès
Passant uns dies a Bolonya vaig visitar Padova, un dia de primavera del 2010. Plovia a bots i barrals i gràcies a això vaig poder visitar la Capella dels Scrovegni -s'ha de resevar mesos abans-, perquè, segons que sembla, el mal oratge va capgirar els plans de molta gent. És tracta de l'obra mestra de la pintura italiana al fresc del Tres-cents, de Giotto. Una meravella. Sempre paga la pena fer una visita a l'Emilia-Romagna. Jordi
ResponEliminaGràcies a comentaris com el teu, Jordi, vénen ganes de tornar al lloc de què parle. Cada persona fa el seu viatge però no són excloents, es poden complementar. Coincidim en la pluja. Gràcies per llegir-me. D.
ResponEliminaAneu, aneu, i després conteu-me-ho tot, perquè és una delícia. Jo, que sóc tan mandrós i sedentari, viatge espiritualment gràcies a vosaltres.
ResponEliminaPer cert, aquest anònim ensenya molt la pateta...
Anirem i ho contarem. És un anònim per error, ell no vol ocultar-se però de vegades el sistema aquest juga males passades. Per cert, Vicent, no dius res de la ciutat, segur que en saps un fum.
ResponEliminaD.
Ho sent, però aquest juny l'oratge és xafogós tot el sant dia. Porte dues setmanes vivint a una casa, que m'obliga a viure a l'interior i escapar només a la nit. Llàstima que no hi ha ningú i els bars (no dic restaurants) tanquen a les 12 h en generall. El millor és trobar-me confosa entre una munió d'estudiants de tot arreu i a cada cantonada hi ha festa de laurea, amb música de carrer i tot. Com la tesi és individual, cada dia i a cada moment es troba el grup d'amics i familiar mudat de cerimónia i celebrant amb un àpat o simple copa. Estimulant. Si veniu, no us perdeu els concerts que es celebren al Giardino o a qualsevol lloc, en general pagant. Carme.
ResponEliminaMoltes gràcies, Carme. Ens has oferit una informació molt valuosa i interessantíssima. No em canse de repetir: el millor del blog són els comentaris que deixeu.
Elimina