L’any 1999 vaig obtenir el premi de narrativa juvenil Josep Miquel Guàrdia
i Bagur, convocat per l’Ajuntament d’Alaior.
Vaig concursar amb la novel·la Un edifici en forma de vaixell. Va ser editada primerament per la Universitat de
les Illes Balears i, més tard, per l’editorial Tabarca. Quan vaig tenir el
llibre a les mans, vaig pensar que si jo fos arquitecta i un edifici meu
haguera donat nom a un llibre, m’agradaria saber-ho. Vaig telefonar a un amic
arquitecte i em va facilitar el nom i el
telèfon de qui havia construït l’esmentat edifici, que és eixe edifici blanc en
forma de vaixell (tot i que actualment, en haver crescut la vegetació de les terrasses,
les línies s’han difuminat) que podem veure a l’entrada nord de València, a la dreta, quan
l’autopista comença a dir-se avinguda de Catalunya. Aní a visitar l’arquitecte
Antonio Cortés (prèviament havíem quedat per telèfon), li vaig portar un
exemplar signat i vam estar parlant una estona molt agradable, ja que també
vaig poder conèixer la seua muller i les seues filles. La primera sorpresa va
ser que la dona i jo, de sobte, recordàrem que teníem una amistat comuna provinent dels temps de l'escola i, més
tard, la segona sorpresa: Cristina, una de les xiquetes, era amiga de Jaume, el meu nebot.
Vaig recórrer tot l’interior de l’edifici, construït en règim de
cooperativa, i vaig poder veure autèntics boscos, sales per a la comunitat,
capella, zones de jocs infantils... un edifici preciós on no hi ha dos
habitatges iguals.
Recorde que, un poc després, quan Jesús Huguet i Verònica Cantó em
presentaren el llibre a la Fira, part de la família Cortés, molt amablement,
vingueren als Vivers a fer-me costat, a acompanyar-me.
Passen els anys i la pintora i doctora en Belles Arts Lucía Bosch em presenta una altra artista, cosines
ambdues, a fi de poder ser inclosa en el programa d’exposicions que jo porte en
la Intersindical Valenciana. Parle amb ella, quedem i posem data per a la
inauguració: el 16 de gener de 2013. Una vegada penjats els quadres, em ve la llum: és Cristina Cortés,
jo la conec, és la filla de l’arquitecte!
Podeu llegir sobre l’exposició a Un regal per a la mirada. Cristina és una jove entusiasta i solidària. Les dues imatges que acompanyen aquest text són obres seues.
Esas son las felices casualidades del destino. O quizá causalidades... Besos.
ResponEliminaHola, Isabel. Hay quien no cree en ellas y hay quien sí. A mí me divierten tanto si lo son como si no. Hay más detalles en esa historia pero demasiado personales para añadirlas al artículo.
ResponElimina