Fa poc vaig tenir l’oportunitat de tornar a veure la
pel·lícula Vera Drake. Es va passar
dins d’un cicle dedicat a debatre els problemes de les dones organitzat per la
Intersindical Valenciana a la seu de València. A continuació hi hagué un debat
força interessant. Per tot això, he volgut escriure sobre la pel·lícula incorporant al meu text algunes
de les crítiques que es van fer durant la xarrada.
Vera Drake
(El secreto de Vera Drake), film guardonat amb diversos premis, està dirigit
per Mike Leigh un director de cine i teatre britànic que al llarg de la seua
filmografia sempre ha tractat d’una manera molt particular temes socials,
especialment relacionats amb els problemes de la societat britànica. En Vera
Drake el problema és universal: l’avortament. Cal dir que poques pel·lícules
s’han atrevit en tota la història del cinema a tractar aquest assumpte tot i
que últimament hem pogut veure la romanesa
4 meses, 3 semanas i 2 dias i Revolutionary Road, de Sam Mendes.
A Vera Drake,
Imelda Stauton (magistral) interpreta el personatge d’una dona de classe baixa
que viu a un barri obrer al Londres dels anys cinquanta. És una bona dona que
treballa netejant cases, que viu en una família on tots s’estimen —el marit
arriba a dir que són tan feliços que no poden desitjar res més—, que atén sa
mare malalta, que ajuda el veïnat —convida a sopar a sa casa un jove que viu
sol perquè ella pensa que no menja bé i que cal que s’alimente millor— i que
ajuda a les joves “amb problemes”. Vera no parla mai d’avortament. Ella, senzillament,
ajuda. No cobra, no espera res a
canvi. Tampoc no diu a ningú de la seua família que ho fa.
La pel·lícula ens va presentant els altres personatges
i ens va informant sobre les seus vides. Sabem que la guerra està molt present en
els seus pensaments ja que fa relativament poc que ha acabat la Segona Guerra
Mundial i els homes que hi ha combatut es queixen de les pèrdues d’amics i
familiars. Sabem que l’home de Vera es va haver càrrec del seu germà menut en
quedar orfes. Sabem que el jove que sopa a casa de Vera era membre d’una
família nombrosa i paupèrrima que patia fam. Reflexiona en veu alta: “per què
has de tenir fills si no els pots alimentar”. Sabem que Vera no ha sabut mai
qui és son pare ja que sa mare, soltera i alcoholitzada, no ho ha sabut mai
tampoc. Sabem que la cunyada de Vera està obsessionada en tenir fills.
D’altra banda, anem coneixent les dones a les quals
Vera ajuda: la casada que ha quedat prenyada mentre el seu marit combat a
Corea, l’adolescent acompanyada per sa mare, la jove immigrant que està sola,
la mare de família que no vol tenir el setè fill.... I també la jove rica que
acudeix a un hospital on tot són flors i violes i que no necessita l’ajuda de Vera (al remat, tot
queda reduït a rics i pobres, com tot en la vida).
Arribem
al final: una de les joves atesa per Vera contrau una infecció i ha de ser
hospitalitzada. El metge n’informa a la policia i Vera és jutjada amb la llei
que està en vigor en aquell moment: la de 1860.
Una
pel·lícula ben documentada, ben escrita, ben contada, ben interpretada, ben
ambientada que conté escenes memorables com quan Vera ofereix bombons als seus
familiars: segons qui en menja sabem qui li fa costat.
València, 5 de febrer de 2009
Aquest article va ser publicat al bloc de crítiques de cine El racó de l'Anna, bloc que no fa molt vaig premiar com a Liebster Blog.
Mike Leigh començà a la televisió, és un geni molt poc espectacular amb una obra de gran solidesa que quasi sembla un tractat de sociologia. Tracta temes quotidians, que de vegades deixen molt clar el paper dels sentiments en la vida dels humans. Les seues històries són sempre un segment, una part de la vida dels personatges, i mai no tenen subrallats efectistes ni espectaculars, fins i tot poden començar i acabar en moments no especialment sgnificatius per a la història. Fa algun temps vaig popder disfrutar d'un extens cicle de la seua obra a la filmoteca.
ResponElimina