Historia sentimental /Història casual

He dit moltes vegades que el millor d'aquest blog són les aportacions de la gent que el llig. Això ha passat amb molts comentaris públics i també privats que, després, he adequat en el text corresponent.

El dia 30 de setembre de 2016 publicava El mirlo blanco i Carmen Morell. Implícitament es prenia El mirlo blanco com a títol de la cançò. Error.

Ara, més d'un any després, un lector, des de Mallorca, m'ha escrit per a dir-me que havia comprat per internet el disc i m'ha aclarit que el títol és Historia sentimental.

Així que vos enllace una gravació trobada a YouTube a fi que pogueu escoltar  la gran cantant Carmen Morell i m'acompanyeu en agrair aquestes col·laboracions tan generoses.

REUS

El meu marit i jo formem part d’un grup d’amistats que es reuneix unes quantes vegades a l’any amb objectiu gastronòmic. Més o menys la cosa va així: desembre, arròs amb fesols i naps; febrer lacón con grelos; abril, xocolatada; estiu, orxata i tardor, paella. Tot això també comporta mobilitat geogràfica arreu del País Valencià. Un dia de febrer, una de les amigues ens portà una botella de vermut negre que ens va servir, amb una rodanxeta de taronja, en uns gots adequats. Ah! El vermut! Quant de temps que no en sentia parlar.

A partir d’aquell dia vaig començar a llegir sobre la citada beguda fins que un dels viatges em portà a Reus delerosa de conèixer el Museu del vermut. Com sol passar moltes vegades amb les coses que s’anuncien a bombo i platerets, em va decebre. No és pròpiament un museu. Es tracta d’un bar que manté en les seues parets l’afany col·leccionista, principalment de cartells, del propietari. Quasi la totalitat dels bars de Reus tenen una oferta turística: un got  de vermut acompanyat de papes i olives a  un preu raonable. Crec que això fa més pel consum del vermut que l'estrany espai comercial dit museu.

Però Reus és més. És la ciutat de Gaudí. Tot i que no està clar si va nàixer allí o a Riudoms, una localitat pròxima. Un altre cas com el Colom o Pasteur: se’ls disputen moltes ciutats. El cas és que, com és ben sabut, és la ciutat del modernisme. Evidentment, a una ciutat comercial tan important durant gran part del segle XIX i part del XX, la gent rica havia de competir per tenir la casa més bella i més luxosa i l’estil imperant en aquells anys ho permetia. Molt interessant,  per a saber-ne més o senzillament fruir de l’espai, és la visita al Centre Gaudí, a la plaça del Mercadal. Una ciutat per a disfrutar-la carrer a carrer, plaça a plaça, edifici a edifici.

Mentre redacte aquest text, la casualitat em visita de la mà de l’amiga Sílvia Aymerich Lemos, que presentava a Reus Preludi i corrente per a Antoni, un projecte de Versions Múltiples.  Recomane la visita a Reus, recomane la lectura del llibre i recomane conèixer el projecte de traducció Versions múltiples.

Fotografies d'Ismael Vallès

Un matí de sorpreses i joves creadores

Fa uns anys, el dia de Nadal, vaig haver de buscar una farmàcia perquè tota casa estava patint un refredat considerable i necessitàvem medicaments. Aní a la farmàcia de guàrdia que em venia millor. Es tracta de la la  Farmacia Blanquerías, en el número 9 del carrer que li dóna nom. Vaig ser atesa per una dona de tracte cortés i elegant. Em va captivar la seua professionalitat i com m'explicava algunes coses relatives als medicaments que la metgessa d'urgència acabava de prescriure a la meua família. Torne de tant en tant, li faig moltes preguntes i sempre em respon amb amabilitat i amb molt bones idees i recomanacions. A més, sol tindre cosmètics a molt bon preu perquè, entre altres coses, treballa amb marques que no fan publicitat mediàtica (cosa que encareix molt) i que es distribueixen principalment en oficines de farmàcia.

L'altre dia, mentre esperava ser atesa, m'entretenia mirant les prestatgeries i els expositors. De sobte, vaig veure una camiseta com la que la meua nora li havia regalat al meu nét, el seu nebot, pel naixement. Li trasllade a la farmacèutica la meua agradable sorpresa i ella, més sorpresa encara, i ben cofoia, em diu que són un disseny original de la seua filla i que les té per a fer-li publicitat. Es tracta d'unes camisetes per a nadons (bodies, en diuen) personalitzades amb les dades del naixement (nom, pes, dia, hora...) que es poden encomanar a través del web Mi primer body. Si vius a València, les pots recollir en la farmàcia i t'estalvies les despeses d'enviament.

 El cas és que la dissenyadora i la meua nora s'havien conegut en un curs universitari per a joves emprenedores, situació que va propiciar el coneixement del disseny, l'encàrrec i la compra, aprofitant la coincidència temporal del naixement del xiquet.

Però el matí de les sorpreses no s'havia acabat. Entre en el bar on habitualment em faig  un cafè i em pose a parlar amb la cambrera que, a causa de la pluja, tenia un moment de respir perquè a les taules de la terrassa no s'asseia ningú. Em diu que ha de guanyar-se la vida fent una feina diferent a la seua formació alhora que es manifesta contenta de tenir treball. Em diu que és dissenyadora i fotògrafa. M'interesse pel seu treball i em transmet il·lusió i professionalitat mentre em conta els seus projectes.

Fa complements de moda, també per a nadons, i treballs per a l'audiovisual ja que el seu promés es dedica al món del cinema i s'ajuden. Li dic, novament sorpresa per la coincidència, que la meua filla és directora, que ha guanyat molts premis amb els seus curts, que ara participa en un certamen a Austràlia i que havia presentat obra recentment a Cinema Jove. Em pregunta el nom, li'l dic, obre el ulls com a plats i exclama que la coneix, que havia vist el curt Anna's Augen el passat mes de juny en el primer passe, el dia de la presentació. 

No totes les pel·lícules que s'escriuren es roden. No totes les que es roden es distribueixen. El món dels curtmetratges és pràcticament desconegut per al gran públic. Que la meua filla dirigisca obres, que les passen i premien en festivals i que, a més, la coneguen pel nom, és ben plaent.

Les fotos són captures dels webs citats.

El Puig de Randa

Una de les primeres excursions que vam fer durant la nostra estada a Mallorca va ser cap al Puig de Randa per a visitar els tres llocs llul·lians situats a la muntanyeta. Una excursió ben encertada atés que enguany és l'any Llull. Ací baix, una estàtua del monjo a Palma.

Primerament trobem el santuari de Nostra Senyora de Gràcia. Un lloc tranquil, molt tranquil, de pau i de silenci. Lloc que va ser rehabilitat durant els anys 1976 a 1979. L'esglesieta està decorada amb taulells que representen la vida de la verge. Em van resultar curiosos els remats dels bancs de pedra de l'exterior: imiten la pedra seca. Des de l'explanada es poden contemplar vistes precioses, llacunes ecològiques i zones humides sobretot si es té la sort de pujar en un dia clar. També es necessita sort per a trobar l'església oberta. 

Un poc més amunt, un camí estret que apareix, ben costerut, a la dreta, ens porta a l'ermita de Sant Honorat. S'ha d'anar molt a espaiet ja que pots trobar sobtadament un autobús turístic, mal aparcat i tapant la carretera, senyalitzat com a avariat, cosa que és mentida perquè el que està fent és esperar a les persones que han hagut de pujar a peu ja que els vehicles grans no poden accedir a l'ermita, senzillament perquè no caben pel camí.

En ser la muntanya de Randa el lloc de contemplació de Ramon Llull, tant el santuari com l'ermita han estat ocupats  des d'aleshores per gent que busca  pau i aïllament. De fet, trobes un cartellet molt discret junt a una porta oberta que diu "reservat comunitat". No cal res més, es confia que la gent serà respectuosa.

Per últim, en direcció ascendent, Cura, el lloc llul·lià per excel·lència. Trobem diverses instal·lacions que recreen la figura del monjo mallorquí. La sorpresa va vindre en llegir que el poema que podeu trobar en la foto de baix és de Maria Antònia Salvà.

Potser hauria d'haver dit casualitat, ja que jo tot just acabava de conèixer aquesta escriptora mallorquina gràcies al Quadern de Turquia, d'Eulàlia Lledó i Cunill, llibre que estava llegint eixos dies. En la pàgina 51 Lledó cita un fragment del Viatge a orient de Salvà.

Suggerisc a totes les persones que visiten l'illa de Mallorca que no es perden aquestos espais. El tipus i la durada  de la visita que s'hi faça  dependrà de l'interés que es tinga per Llull. Potser només el plaer del paisatge o de l'aire net serà suficient per a algunes persones. La gent lletraferida o devota voldrà fer-ho d'una altra manera.

Fotos: Ismael Vallès

Cristina Cortés

L’any 1999 vaig obtenir el premi de narrativa juvenil Josep Miquel Guàrdia i Bagur, convocat per  l’Ajuntament d’Alaior. Vaig concursar amb  la novel·la Un edifici en forma de vaixell. Va ser editada primerament per la Universitat de les Illes Balears i, més tard, per l’editorial Tabarca. Quan vaig tenir el llibre a les mans, vaig pensar que si jo fos arquitecta i un edifici meu haguera donat nom a un llibre, m’agradaria saber-ho. Vaig telefonar a un amic arquitecte i em va facilitar  el nom i el telèfon de qui havia construït l’esmentat edifici, que és eixe edifici blanc en forma de vaixell (tot i que actualment, en haver crescut la vegetació de les terrasses, les línies s’han difuminat) que podem veure a l’entrada nord de València, a la dreta, quan l’autopista comença a dir-se avinguda de Catalunya. Aní a visitar l’arquitecte Antonio Cortés (prèviament havíem quedat per telèfon), li vaig portar un exemplar signat i vam estar parlant una estona molt agradable, ja que també vaig poder conèixer la seua muller i les seues filles. La primera sorpresa va ser que la dona i jo, de sobte, recordàrem que teníem una amistat comuna provinent dels temps de l'escola i, més tard, la segona sorpresa: Cristina, una de les xiquetes, era amiga de Jaume, el meu nebot.

Vaig recórrer tot l’interior de l’edifici, construït en règim de cooperativa, i vaig poder veure autèntics boscos, sales per a la comunitat, capella, zones de jocs infantils... un edifici preciós on no hi ha dos habitatges iguals.

Recorde que, un poc després, quan Jesús Huguet i Verònica Cantó em presentaren el llibre a la Fira, part de la família Cortés, molt amablement, vingueren als Vivers  a fer-me costat, a acompanyar-me.

Passen els anys i la pintora i doctora en Belles Arts Lucía Bosch em presenta una altra artista, cosines ambdues, a fi de poder ser inclosa en el programa d’exposicions que jo porte en la Intersindical Valenciana. Parle amb ella, quedem i posem data per a la inauguració: el 16 de gener de 2013. Una vegada penjats els quadres, em ve la llum: és Cristina Cortés, jo la conec, és la filla de l’arquitecte!

Podeu llegir sobre l’exposició a Un regal per a la mirada. Cristina és una jove entusiasta i solidària. Les dues imatges que acompanyen aquest text són  obres seues.

Starbuks Coffee

Em dirigia al centre de la ciutat de València amb taxi. Tenia temps abans d’acudir a la cita prevista raó per la qual vaig modificar al taxista l’adreça que li havia donat en pujar amb un desmenjat “porte’m a un bar tranquil on puga llegir una estona” (la militància en el llibre ha de ser constant). Ell va dir amb entusiasme que coneixia el lloc adequat: em deixaria al Starbucks Coffee. L’home em va informar que book, en anglès, significa llibre i coffee, cafè i que per tant podria llegir mentre me’n prenia un. Per no decebre’l no li expliquí la diferència entre book i buck ni tampoc l’embolic que s’havia fet amb la pronúncia i la grafia ja que vaig considerar que la situació era molt entranyable i jo no tenia dret a rebentar-la. L’establiment és molt lleig, els gots, de cartró o de plàstic i el café, roí. En resum: com a tots els locals del grup VIPS. L’única cosa bona és que no està permés fumar. Malgrat no disposar d’una tassa ni poder-me haver llavat les mans (cal un codi impertinent per a entrar als lavabos), estava decidida a seure i començar la lectura de la nova novel·la que em delia per encetar: Moby Dick. Comence aquest viatge a bord del Pequod i a les ordres del capità Ahab, aquell vell alt, de cos ample, cabells amb canes i la mania de perseguir la balena blanca que l’havia deixat sense cama d’una queixalada. La lectura de la novel·la em fa navegar al costat d’aquests baleners excepcionals plens de cicatrius, amb potes d’ivori i mans desfetes per la sal i l’aigua que m’han de portar d’un hemisferi a l’altre fins trobar el seu particular leviatan. Recordeu com li diuen al primer oficial del Pequod? Starbuck. Però ací no acaben les casualitats. En arribar a casa i obrir el diari per les pàgines econòmiques em trobe la notícia que l’empresa Starbuks Coffee tanca molts establiments als EEUU i rescindeix contractes a centenars de treballadors. Un avís del que potser ha de vindre.

València, 6 d'octubre de 2008

Publicat al periòdic El Punt el 26 d'octubre de 2008

El llibre de les 1.080 receptes

La premsa d’avui porta unes quantes notícies luctuoses: les morts de Baltasar Porcel i Karl Malden i els aniversaris de les defuncions d’Ernest Hemingway i Simone Ortega.

El meu humil homenatge a Porcel ha sigut agafar de la biblioteca de casa Els xuetes i deixar-lo a la tauleta de nit per a llegir-lo quan acabaré la novel·la que ara tinc entre mans. Del traspàs de l’escriptor americà ja fa massa anys perquè resulte en aquestos moments significatiu  per a mi i, d’altra banda, estem a punt de començar la festa de San Fermín i tindrem Hemingway en tots els mitjans de comunicació, en la ploma i en la boca dels que no en saben un altra quan parlen de Pamplona.

Karl Malden ha faltat el dia que jo veia la pel·lícula El rostro impenetrable —que és el nom amb què  es va distribuir i donar a conéixer: el títol original és One-Eyed Jacks. Per què se’m va acudir veure-la eixe dia? El devedé estava al seu lloc, entre altres molts, en l’ordre que li corresponia alfabèticament.  Com va anar la meua mà a parar-hi? Mentre mirava els discos per a triar-ne’n un no pensava ni en Kubrick, ni en Brando ni menys encara en Malden. Casualitat.

I casualitat és que avui justament fa un any  vaig portar a relligar el meu exemplar del mític llibre de cuina de les 1.080 receptes. Estava tan deteriorat que necessitava una reparació i unes cobertes dures. Podria haver-me’n comprat un altre, nou,  amb part, solament part, dels diners que em va costar l’enquadernació però volia conservar el meu, el de l’edició de 1980, amb les taques d’ou, d’oli i d’altres elements que al llarg dels anys he anant emprant per a fer pastissos i coques i preparar diversos plats. Quan no se m’acudia una manera de fer el lluç o el pollastre, Simone m’orientava. Quan tenia tres carabassetes i no sabia què fer amb elles, Simone me’n donava una solució. Alguna vegada li he trobat un error en alguna recepta i he sigut capaç de corregir-lo! Un llibre així no es pot llançar al fem, s’ha de conservar.

El dos de juliol de l’any anterior havia arribat a casa tota cofoia per la conversa amb l’enquadernador, un home amable que lamentava la desaparició del seu ofici —les seues paraules  em van venir a la memòria diverses vegades mentre mesos més tard llegia El professor d’història ja que Joan Francesc  Mira posa en boca del protagonista unes reflexions paregudes a les del meu nou amic llibreter en parlar de la desaparició de la sabateria de la seua família. Vaig arribar a casa, deia, contenta per eixa conversa i ben pagada —em faltava carrer per a acollir la meua satisfacció— amb les 1.080 receptes en un volum magistralment renovat. En entrar, encenc la ràdio i em trobe amb la notícia de la mort de la senyora Simone Ortega. Per què vaig triar eixe dia, causalment eixe dia, el del traspàs de la senyora Ortega si feia dues dècades  que el llibre demanava una reparació? La resposta és ben fàcil: per casualitat. Què és allò que fa que passe una casualitat, una coincidència? Es tracta d’una determinada combinació de planetes? És degut a l’atenció que parem a algunes persones? Ocorre solament si estem receptives a determinats esdeveniments? Són evocacions proustianes que no reconeixem, magdalenes que no assaborim en el moment adequat? El cert és que cada vegada em fascinen més les casualitats. M’encanta trobar-les, detectar-les, que em passen.

València, 2 de juliol de 2009