Llegums

Tinc costum de quedar a esmorzar amb la meua amiga Dolors de tant en tant, sempre al mateix bar. L’altre dia la cita tenia un toc  diferent: li havia de contar el casament de la meua filla. Com que, per a celebrar-ho, havíem  fet un dinar estrictament familiar, Dolors no havia pogut vindre i volia saber, amb tot el seu afecte, com havien anat les coses. Estem en plena conversa quan de sobte s’alça i em demana tres euros.

 -    Què passa?

-     El xic dels llegums, em contesta, i no tinc solt.

L’explicació  és que ella compra llegums a un antic company de treball que canvià d’activitat per circumstàncies que ara no vénen al cas. El venedor sabia on trobar-la per a portar-li la comanda. El xic se’ns acosta, diu bon dia, li lliura la bosseta de cigrons, agafa els diners  i Dolors ens presenta. A manera de salutació li comente que  tot just dos dies abans havia conegut el propietari de l’empresa de llegums més important de la península.

 -    Serà Antonio, el de Sierra Nevada.

-     Com ho saps?

-    No en pot ser un altre, a més sé que aquest cap de setmana ha vingut a València al casament del cosí de la seua dona.

-    Efectivament, el meu gendre, acabadet de casar amb la meua filla.

En arribar a casa, escric un correu electrònic als novençans per a posar-los al corrent d’aquesta magnífica casualitat. El meu gendre em recomana que parle amb la seua cosina Lucía i que em conte com es van conèixer Antonio, de Granada, i Marta, de Benifaió. A continuació transcriuré el que em va contar Lucía, una persona que no es dedica a escriure però que ho fa molt bé, com és ella, amb tot el seu cor i amb una vehemència elogiable. De fet, li he  oferit l’espai d’aquest mateix bloc Veus amigues.

Si, vaig ser jo un poc la celestina de Marta i Antonio. De fet ells es coneixien des de ben menuts però no de majors. Mon pare i el pare d’Antonio es conegueren al viatge de noces dels meus pares. Com era típic d’aquella época aprofitaren el viatge per a fer visites de negocis. Des que es conegueren, ja fa 38 anys, han tingut una bona relació comercial que, a poc a poc, es va fer personal.  Nosaltres tenim fotos de ben menuts tots esquiant a Sierra Nevada. Quan jo treballava amb mon pare, eixa relació cordial també estava entre Antonio i jo. Al 2005, al preguntar-me per les falles, el vaig convidar. Venia justet, el dia 18. Era divendres, podia vore la nit del foc, l’endemà la cremà i ja el diumenge podia dinar amb tota la meua família. Era una època on eixiem una cuadrilla molt gran i segur anava a estar divertit. I de fet ho va estar, va ser un convidat perfecte, el passejàrem molt i el deixàrem dormir poc. Les falles li varen encantar, no es podía creure que al final li pegàrem foc, per no parlar de la mascletà. Antonio i Marta s’ agafaren la mà per a no perdre’s entre la gent la nit del foc…. i  no s’han soltat encara.