Dénia

Des de fa uns pocs anys passe una setmana de primavera a Dénia. Cada dia em banye a la mar, faig exercici a la piscina, passege i introduisc alguna novetat en el plans. Enguany no podia deixar de tastar, ni que fos un dia, el polp amb penques. Així que vaig anar a encomanar-lo a primera hora del matí a La Llauradora de Loreto, en el carrer de Loreto (o de les Monges, com diuen també al poble). 

És un restaurant amb subtítol: “L’atípic, restaurant tradicional”. Tots aquestos afegits vénen molt bé per a entrar en la filosofia de Dani, el propietari del local, i entendre què ha volgut fer amb el llegat familiar. Segons ens va contar, la seua àvia era llauradora (ja tenim el nom del restaurant) i sa mare modista, cosa que explica que les taules estiguen cobertes per unes teles riques, belles, de vestit tradicional de dona per a dia de festa. Les parets estan ornades amb reproduccions murals de fotografies antigues. En podeu veure la més gran al web de l’establiment. Representa un grup de xiquets, (actualment homes d’una cinquantena d’anys d’edat) amb barret de cuiner, en una activitat escolar. El lligam és el següent: l’ampliació del negoci es va fer gràcies a la incorporació d’un espai que pertanyia a les escoles antigues. També hi ha un racó molt entranyable: El racó dels avis, amb una taula redona que acull diàriament els membres d’una colla d’homes jubilats que hi acudeixen a esmorzar i fer petar la xarrada. Mentre el meu marit i jo ens feiem un cafè amb llet (excepcional, per cert, gràcies a Salva) i pa torrat amb oli, no podíem deixar de mirar les parets. En realitat no pots deixar de mirar-les des del moment en què entres al restaurant i veus, en la paret d’enfront de la porta, els versos (de les Horacianes) sobre el pimentó torrat que va escriure Vicent Andrés Estelles i que jo he tingut el privilegi de sentir en la veu del poeta Lluís Alpera. Diuen així:

Res no m’agrada tant

com enramar-me d’oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

Cante llavors, distret, raone amb l’oli cru,

amb els productes de la terra.

M’agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb aquella carn molla que té

en llevar-li la crosta socarrada.

L’expose dins el plat en tongades incitants,

l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal

i suque molt de pa,

com fan els pobres,

en l’oli, que té sal i ha pres una sabor

del pimentó torrat.

Despres, en un pessic

del dit del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,

eucarísticament,

me’l mire en l’aire.

de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

Cloc els ulls i me’l fot.

Amb eixe plaer literari i el desig del polp amb penques, el meu marit i jo vam pegar voltes pel poble fins que arribà l’hora acordada per a dinar. De nou en La Llauradora, ens vam entaular. Ens van servir cacauets amb corfa, els tradicionals, els que no porten sal ni estan fregits, i vam demanar la beguda. Aviat aparegué la cassola de ferro amb el polp. Vam gaudir d’allò més. Vam felicitar Celes, la cuinera, que porta molts anys a Dénia formant altres cuiners i cuineres. La dona va rebre les nostres felicitacions amb cortesia però amb un puntet de dir “jo ja sé com cuine”. La seguretat d’una bona professional. Això m’agrada. 

Daniel és un home interessat en la cultura del nostre poble i sempre busca la manera de relacionar-la amb el que ell fa. En el moment d’acomiadar-nos ens va confessar que vol anar canviant sovint la decoració i que té en ment posar també el poemeta de Teodor Llorente sobre l’arròs amb fesols i naps que copie a continuació:

Per l’horta, tocant migdia,

plens d’infantil alegria,

dijosos i satisfets,

tornaven a l’alqueria

dos pobres fematerets.

L’un i l’altre, en escoltar

les dotze, que en so de queixa

els cridaven a la llar,

tingueren una mateixa

idea: la del dinar.

Lo més menut, que li guanya

a l’altre que l’acompanya

en vivor, li digué així:

“Si fores el rei d’Espanya,

què dinaries tu huí?”

Alçant lo front ple d’arraps,

i soltant la llengua pronta,

li contestà: “Que no ho saps?

Quina pregunta més tonta…!

Arròs amb fesols i naps”.

“I tu?”, afegí lo major.

Lo menut llançà un sospir,

i torcant-se la suor,

li replicà: “Què he de dir,

si tu has dit el plat millor?”

Per a acabar, vos propose que, si hi aneu, conteu en aquest bloc (teniu l'espai per a fer comentaris) què vos ha semblat. Unes persones posareu l'accent en la cuina i ens oferireu una recepta, altres no estareu d'acord amb l'adapació que he fet de Llorente, altres encara fareu alguna correcció a les meues observacions... 

Fotos: Ismael Vallès