Częstochowa

En passar la frontera alemanya, aproximadament a l’altura de Cottbus, les primeres impressions que ofereix Polònia són per a fer marxa enrere i no em referisc als parcs naturals de la zona, de gran bellesa. Parle de la desaparició de l'autopista, de la misèria dels venedors de baies, de l'estat deplorable de la carretera, de les persones que anuncien allotjaments, de les prostitutes, de les obres aparentment abandonades en alguns trams... pobresa i manca d'infraestructures. Fa pena pensar que una frontera que ha donat tants maldecaps diplomàtics, com ara la declaració d'inviolabilitat de 1990, no haja estat contemplada des del punt de vista de la millora de les condicions de vida de les persones.

Aviat entràrem a Silèsia, una província austríaca que Prússia s’annexionà el 1740 —fet que començà a escalfar els motors de la més tard dita Guerra dels Set Anys— i que ha passat per les mans de diversos amos. Paràrem a Częstochowa, el santuari de la marededéu, destí de molts devots catòlics (imagine que turistes com nosaltres també) de tot arreu i que amb l'adveniment de Joan Pau II esdevingué una mescla de Vaticà, Fàtima, Comillas i Lourdes. Ni la meua amiga Isabel Pla ni l'amiga de la meua filla, Katarzyna Dominiak (totes dues ens van fer una llista amb recomanacions), m'havien advertit contra aquest punt de pelegrinatge. M'arribà a fer por veure la gent agenollada, resant amb un fervor malaltís fent-se colps de pit,; l'obscenitat de les parades venent tota mena d'articles; la veneració a Joan Pau II... i parlen dels fonamentalistes islàmics... i temen les mesquites.... Això però va ser el primer avís: al llarg de tot Polònia ens trobaríem unes manifestacions desbordants de catolicisme. A qualsevol racó de qualsevol ciutat o poble, hi ha una figura, una fotografia, una estampa del papa polonés. Sembla que ja l'han fet sant, que no necessiten els tràmits vaticans. Solament en una parròquia, una, vam veure un retrat de Ratzinger, el nou papa, tímidament enganxada al tauler d'avisos.

El cas és que no en vam fugir perquè després de quaranta-vuit hores de pluja, havia eixit el sol i feia una temperatura molt adequada per a llavar i eixugar la roba. Ens va costar una miqueta trobar el càmping: és un poble molt menut enfollit pels allaus de visitants amb autocars, cotxes i tota mena de vehicles que necessiten aparcar. A tot aquest embolic mòbil s'ha d'afegir les paradetes, la majoria de les quals entrebanquen, quan no impedeixen, el pas per qualsevol carrer. Per fi, una dona molt amable ens va fer seguir-la i arribàrem al càmping. Mentre el meu marit condueix molt pendent del cotxe guia, jo vaig observant la gran quantitat de monges i de capellans que hi ha pertot. Tots els carrers tenen noms de sants o de cardenals. Finalment, ens vam poder asseure a la nostra parcel·la. Era un càmping molt gran i amb molta ombra. Sentíem cants religiosos. Vaig parar atenció i vaig arribar a la conclusió que eixe espai tan ben conservat devia haver sigut una casa de colònies i que havien habilitat una certa extensió per a acampar tot i que encara mantenien els edificis per a allotjar grups nombrosos de persones, probablement en pelegrinatge per a visitar la mare-de-déu negra.

Nota: Aquest viatge va tindre lloc l’estiu de 2005.