Qüestions de mirada

Apartat abans d’hora de programador informàtic, l’Enric s’estrenava en els viatges llargs i es va prendre tan a pit la invitació del seu amic Rupert, que es va armar amb una supercàmera de foto i video, més tots els accessoris preceptius enquibits en una bossa de reporter de guerra. Ben equipat, doncs, es va incorporar al grup de tres experts en safaris i travesses pel desert que, per descansar d’aventures, volien repetir el sud de l’Atlas.

Que estigués exclòs de conduir el tot terreny, li devia incentivar aquella inaudita vocació de fotògraf que el mantenia aferrat a la càmera. Des de Marràqueix a Zagora, tant als carrers més bigarrats com a les immensitats del desert, l’Enric aviat es va fer famós per la rapidesa amb què dirigia l’objectiu allà on li dictava l’ull. Qui conduís havia d’estar alerta a les seves propostes de parada, no sempre oportunes; qui l’acompanyés pels laberints de les medines sabia que es podia despistar en qualsevol moment, però amb la confiança de veure’l tornar més que satisfet pels detalls o les panoràmiques que havia aconseguit.

Val a dir que la convivència es va salvar perquè els altres eren gats vells com en Rupert, s’ho prenien amb humor i el consideraven de tan bona fe que els agradava ensenyar-li el món que s’havia perdut mentre era presoner de les pantalles. Així, mentre el neòfit no parava de rondar amb la càmera a punt, els companys feien la seva via amb tota parsimònia. Exploraven dunes, talaies i congostos; es meravellaven amb els pobles de fang o la màgia dels mercats, quan no deixaven lliscar el temps a les terrasses més cèntriques. Tard o d’hora el càmera reapareixia.

A l’avió de tornada, l’Enric estava tan orgullós de la seva col·lecció d’imatges que ja feia càbales per al proper viatge. Llàstima que just entrar al portal de casa seva, tan carregat d’andròmines com anava, va posar el peu en fals, amb tan mala sort que es va trencar el tars i el metatars. Una fatalitat que li comportaria quaranta dies d’immobilitat – amb prou temps per extasiar-se amb les mil dues-centes trenta-nou fotos i els trenta-tres videos que resumien el viatge – i l’abocaria a conclusions inesperades,

El primer toc va ser en llegir els dos llargs articles que li havia enviat en Rupert pel correu, el primer titulat “Colors i aromes de Djemaa-el-Fna”, i el segon, “Veus, silencis i textures del desert”, tots dos destinats a revistes de viatges. La commoció definitiva, però, va ser quan l’amic l’anà a visitar, convidat i mentalitzat per al passi de fotos i vídeos. Les imatges s’anaven succeint i cada dos per tres l’altre no parava d’evocar què havia vist i après mentre ell les capturava, fins que la tarda es convertí en un catàleg de les sensacions que a ell li havien passat de llarg.

Va saber contenir la depressió, però amb en Rupert fora va quedar esmaperdut al sofà. Com podia ser que haguessin fet viatges tan diferents? Tanmateix, un cop reanimat, va decidir que tornaria al sud de l’Atlas. Hi aniria sol, només amb dos ulls i tots els sentits alerta.

ISIDRE GRAU

-----------------------------------

Publique aquest text perquè expressa unes idees sobre els viatges que compartisc tot i que, he de dir, sense les fotografies d'Ismael Vallès (http://ismaelvalles.blogspot.com.es/) no podria il·lustrar el meu blog ni, alguna vegada, recordar un lloc per a poder-ne parlar més tard.
Aqeusta publicació de Qüestions de mirada ha estat possible gràcies a la generositat d'Isidre Grau, excel·lent escriptor i bon amic. Està puiblicat a Núvol: http://www.nuvol.com/opinio/questions-de-mirada, on també podeu llegir  sobre un viatge: http://www.nuvol.com/opinio/notes-previes/.