Mâcon

Quan l'estiu passat tornàvem de Suïssa, vam parar a Mâcon (antiga Matisco) un parell de dies: ens agrada fer les tornades amb calma. L'elecció d'aquesta ciutat va ser, senzillament perquè té càmping i està en la nostra ruta cap a casa. Ah! Però, en conéixer-la, va augmentar de categoria: de mera etapa a ciutat interessant i probable, novament, destinació futura. Heus ací la importància que té per a una ciutat, per a qualsevol població, l'existència dels càmpigs. Qui viatja d'eixa manera deixa diners per allà on passa. Qui viatja amb allò que es diu un paquet turístic tancat només deixa diners a l'empresa, del seu país d'orígen, que ha organitzat el viatge. I no parlem dels creuers: quan les persones baixen a terra no tenen temps ni de fer-se una cervesa.

Mâcon està situada a la vora del Saône, més exactament a banda i banda d'aquest riu tributari del Roine. Té circa 60.000 habitants i és una de les ciutats més atractives de França, segons eixes llistes turístiques que es poden llegir arreu. Amb un famós vi blanc de Borgonya, no de bades Mâcon és la capital de la Borgonya del Sud.

Des del càmping, passejàvem per la vora del riu, ben canalitzat, amb port esportiu, escola de canoes... cap al centre de la ciutat. Feia molta calor (aquest estiu no hem pogut fugir de les altes temperatures enlloc) però amb roba adequada, barret,  protector solar i estant de vacances tot és suportable. A més, el camí a què em referisc està acompanyat per un jardí boscós on et pots refugiar del sol si no vols caminar pel talús que, com un camí de sirga, ressegueix el Saône.

Vam visitar les ruines del vieux Saint-Vincent. És així com denominen l'antiga catedral de Mâcon, pràticament destruïda ara, però amb recepció i informació acceptables. Segons la llegenda, en l'any 543 el rei Childebert, en tornar d'una expedició militar, oferí un tros de la túnica del sant que menava des de Saragossa. Així va ser com posaren sota l'advocació del nostre sant Vicent Màrtir el temple francés, que pateix des del principi diverses reconstruccions fins que finalment s'alça una nova en estil romànic, retocada posteriorment en gòtic. Però no la veureu completa, ja he dit que són ruines. Això és perquè està construida sobre un sol al·luvial que feia trontollar la construcció i acabà sent enderrocada per motius de seguretat. 

Uns avatars pareguts, però pel altres raons, ha patit el  Musée des Ursulines. Aquest edifici es va construir com a convent en el segle XVII i durant la revolució va esdevenir presó. Després va tenir diversos usos fins el 1968, quan s'habilita per a museu. Deia això dels avatars perquè quan viatges per Espanya totes les explicacions sobre edifics transformats troben tres culpables: la guerra del francés, la desamortització i la guerra del 36. A França tenen un altre trio: la Revolució Francesa, la guerra franco-prussiana i la mundial. En canvien l'ús, s'abandona, es deteriora, es ven algua part... i. amb sort, es recupera i es mostra per al futur.

El contingut museístic està repartit en tres plantes que grosso modo acullen arqueologia, etnografia i belles arts. Tot està enfocat a la ciutat i el seu entorn més pròxim, per tant en un parell d'horetes pots fer-te una idea de la història, la vida, el medi i les arts de la comarca on et trobes. Destacaré un parell de coses: la gran atencio dedicada al cultiu de la vinya i la fabricació del vi i les facilitats per  a la infantesa: els mostren com s'ha de veure un museu i per a què. 

No vull acabar sense recordar que el fill més important de la ciutat és Alphonse de Lamartine, el de les Meditacions poètiques, que va ser escriptor, assagista, polític, diplomàtic, viatger... una figura venerada al seu petit país i desconeguda actualment entre nosaltres per culpa dels continguts escolars: no s'estudia literatura universal.

Fotos: Ismael Vallès