La Vall dels tarongers

Tot i que jo ja havia estat a Mallorca, quan preparava el darrer viatge no vaig dubtar a consultar la meua amiga Amparo Rochina. Sabia que ella havia escrit molt sobre l'illa i que n'és una gran coneixedora. Recorde que deia que l'hivern a la Serra de Tramuntana "és fred perquè el sol no es veu a penes per la situació nord-oest i perquè la l'altura de la mateixa serra n'impedeixen el pas". Jo estava a punt de visitar la zona un dia fred i ventós de març!

Tenia molt apunts sobre les diverses localitats. Amparo m'havia parlat de Banyalbufar, d'Esporles, que jo ja coneixia d'un viatge anterior amb altres membres de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (aprofite per recordar a la junta actual que feminitze el nom), d'Estellencs, de Fornalutx... Me'n recomanava un restaurant, un museu, una panoràmica, una platja... Però nosaltres, el meu marit i jo, centràrem el viatge en Valldemossa, Deià, Sóller i Lluch Alcari. La part més oriental de la serra es quedava per a un altre dia, quan ja estiguérem instal·lats a la badia de Pollença. 

A causa del molest vent la visita a Valldemossa va ser curta. Queien objectes, es tancaven portes i finestres estrepitosament...  Em vaig fixar que a les portes de les cases i a moltes de de les façanes hi havia, amb alguna petita variació, la següent inscripció: 

Santa Catalina Thomàs pregau per nosaltres. Aquesta dona va ser una santa valdemossina del segle XVI, autora de Cartes espirituals, a qui li professen una gran devoció en la seua localitat natal.

A Sóller, a l'abric del seu bell port, la cosa ja s'havia calmat i el sol ens acompanyà durant tota la visita. Com a Valldemossa, em va sorprendre molt desagradablement el poc interés que mostraven a les oficines d'informació turística a mostrar tot el que tenen. Et donen un mapa on pinten, ratllen o encerclen el que se suposa que és d'interés i t'acomiaden. Tenen turisme a dojo, d'acord, però això no justifica una atenció tan deficient. No conviden a tornar.

Arribem a Deià i ens és fàcil aparcar. El primer que fem és pujar al cementeri. Sabíem que era bonic i jo desitjava que no em decebera perquè la costereta, cap amunt i més cap amunt, castiga els genolls. Estaven en obres. Tot i així vam poder trobar la tomba (modesta, menuda) de Robert Graves. Les vistes cap a la serra i el mar són impressionants. Un cementeri més a afegir a la llista!

Torne als escrits d'Amparo Rochina: "La mallorca que m'estime és la de la costa abrupta, la dels pins que arriben a la mar, la dels bancals de pedra seca (tot un art), la de les buguenvíl·lees, oliveres centenàries, palmeres espigades i xiprers". Amparo coneix molt bé Lluch Alcari, on trobava Carme Riera escrivint. De fet l'escriptora de Palma situa els relats del recull  Epitelis tendríssims al mateix hotel on s'hostajava la meua amiga. Amb tot això era precís anar a Lluch Alcari. 

De Sóller a Deià vam recórrer la Vall dels tarongers. No en vaig veure cap. Llimeres sí, ben orientades a la porta o al jardí de moltes cases. El que sí hi ha és bancals i més bancals de pins. No ho havia vist mai això de plantar pins en bancals. Els topònims són segurs: si es diu vall dels tarongers és perquè n'hi ha o perquè n'hi ha hagut. Però les taronges són massa noves com per a donar un topònim i desaparèixer. No hi ha temps. Tampoc no vam trobar Lluch Alcari. Gran decepció. Ni un paleta en tota la carretera, ni un anunci. Algun misteri havia d'haver. Amb aquestes cavil·lacions em pose a parlar amb un home vell que prenia el solet i m'ho va explicar. Després ho he llegit i confirmat. Hi  hagué un gran cultiu de taronges durant el segle XIX però a causa de les malalties, de la manca d'aigua i de la consciència ecològica els tarongers desaparegueren. Sabem que si un cultiu és extensiu és més sensible a les plagues, sabem que un hort de tarongers necessita més aigua que un camp de golf, sabem que si una malaltia es tracta de manera agressiva la toxicitat afecta l'entorn, sabem que el turisme acapara molta aigua per a hotels, piscines, etc. Resum: desaparegueren els tarongers i els bancals van ser envaïts pels pins. Caldrà saber què en diuen ara d'aquestes "bombes de gasolina".

Pel que fa al llogaret que no vam trobar, l'home em va dir que, a més de les explicacions que m'havia donat, els pins han tapat totes les vistes de la costa i des de la carretera no es pot veure ni la línia de costa ni els nuclis, preciosos nuclis, d'origen islàmic. Acabada la queixa, em va dir exactament com el podria trobar. I el trobàrem. Gràcies, Amparo. 

Fotografies d'Ismael Vallès.