Cala Pi

El viatge a l'illa de Mallorca a què he fet referència en les dues entrades anteriors, ha sigut diferent als nostres viatges habituals per unes quantes coses. Encara a casa, mentre feia la maleta, anava amb molta cura ja que era la primera vegada que volava en una companyia d'aquelles que limiten l'equipatge en pes i contingut.  Però no hi va faltar la cordeta i les pinces d'estendre la roba: un afectuós donatge a Eulàlia Lledó Cunill. En el seu magnífic Quadern de Turquia (ja esmentat en aquest blog) recomana no oblidar eixos objectes tan modests. Cita el llibre  Escritos de mujeres desde el sitio de Leningrado on es considera la corda  un dels deu elements essencials en una habitació d'una ciutat assetjada.

Amb el metro arribàrem a l'aeroport de Manises per a agafar l'avió. Volàrem cap a Palma, la ciutat que vol perdre el cognom "de Mallorca". No sé l'èxit que tindrà aquest moviment. Ho seguirem, a veure si ens serveix per a Muro. En aterrar a Son Sant Joan, pujàrem a una furgoneta de la companyia de cotxes de lloguer que havíem concertat per internet i que ens portà al garatge on ens esperava el nostre vehicle, el que ens acompanyaria durant l'estada illenca. Una altra novetat en la nostra manera habitual de viatjar. Ens va atendre una jove eslovaca. Com era la seua obligació, ens va oferir tots els serveis complementaris que convenia contractar i pagar. Els rebutjàrem tots. Amb el nostre cotxet ens dirigírem a l'apartament, siti a Cala Pi. Plovia a bots i barrals. Era de nit. Tot just podíem veure un parell de metres de la carretera. Afortunadament no hi havia trànsit.

L'endemà, en alçar-nos, vam poder veure tot el que la nit anterior no ens havia permés: pins i mar. Vam estar una setmana allotjats a Cala Pi, al sud de l'illa, en el terme de Lluchmajor. Aquesta cala fa cinc-cents metres terra endins. Interessant la torre de defensa del segle XVI que presideix, des d'un penya-segat, les parets rocoses que formen la cala. Vam passejar pels voltants i vam comprovar que, malgrat ser hivern, les coses funcionaven prou raonablement, de manera que ens animàrem a fer la llista de tot el volíem veure i distribuir-la en el calendari.

El primer dia vam anar a Lluchmajor, el cap de comarca. Vam comprar queviures i una cafetera italiana, ja que les que hi ha als apartaments turístics (en el cas que n'hi haja) són d'aquelles de filtre de paper, les que no ens agraden. És un poble de mala aparença per les construccions noves i horroroses, com qualsevol poble de l'Horta, sense anar més lluny. Dins, cap al nucli antic, ja pots trobar carrers guapets amb cases interessants i d'una sola planta. L'ajuntament organitza una ruta cultural pel centre. Vam prendre cafè i pa torrat amb oli a Es caçadors. L'oli era valencià. Curiós que no es preocupen a promoure el d'allà. De tota manera em vaig alegrar: promouen el nostre. En canvi, les olives (que te les presenten com a cortesia) eren dels bancals de la família que s'ocupa de l'establiment i estaven molt ben adobades per ells mateixos. Un esmorzar senzill i boníssim. És ressenyable perquè moltes vegades ens serveixen un oli fluix o un pa dolent o un cafè horrorós que fan d'un moment de relax un desastre.

Vam tornar a Cala Pi pel Camí Vell de Cala Pi, convertit en ruta per a bicicletes i compatible amb vehicles si circulen a molt poca velocitat. Està plena l'illa d'aquestes rutes. És destacable, per la bona senyalització, la de Lluchmajor a Algaida. Durant el trajecte vam veure guatles, porcs, corders i altres animals en una mena de granges o reserves. En tot cas, una devesa de pau i natura bellíssima.

Ben propet, es troba el poblat talaiòtic de Capocorb, declarat Monument Històric Artístic Nacional l'any 1931, després de les excavacions científiques durant les dues dècades anteriors,  que va portar a cap Josep Colominas Roca. El monòlit que el recorda en el mateix poblat va ser idea de Lluís Pericot, tots dos membres d'una generació memorable d'arqueòlegs i historiadors. En vam veure molts poblats (restes) però aquest té una certa màgia, segurament està situat en un lloc de gran força tel·lúrica.

Ara bé, un lloc ben bonic, on t'hi quedaries, d'atraient força talàssica és el far del Cap Blanc (foto d'ací dalt), també en la zona que estic descrivint. El camí està indicat, però no vam veure gent, tant sols un parell de vehicles a la zona d'aparcament des d'on ixen altres camins. El del far s'ha de fer a peu i no té cap ombra. És una zona ventosa i molt erosionada, sense possibilitat de vegetació alta. No vull pensar en com pot ser el recorregut en estiu per damunt d'aquest puntal de quasi un centenar de metres d'altura que entra en la mar per a delimitar per orient la badia de Palma. En realitat no es pot accedir al recinte del far, però algú ha aprofitat un trenc en la tanca per a posar un graó rudimentari, fet amb pedres, suficient per a poder botar i entrar. Paga la pena. Aquesta petita irregularitat és un pecat que no porta cap penitència.

Fotos d'Ismael Vallès.