PhysioMRI

Fa uns mesos m'arribà, a través de la meua filla i provinent d'un amic seu, un guasap que convidava a participar de manera voluntària en un projecte sobre ressonàncies magnètiques dels genolls. M'hi vaig interessar i vaig escriure oferint les meues cames per a col·laborar en aquesta iniciativa en què intervenen (segons els logotips que apareixien en la imatge que acompanyava el text del dit guasap)  el Centre Superior d'Investigacions Científiques, la Universitat Politècnica de València i l'Hospital La Fe, també de València.

Al cap d'un temps, em van telefonar per a citar-me i allà que vaig anar ben encuriosida. Em va rebre i em va atendre Teresa Guallart Naval, llicenciada en Física, estudiant de doctorat i membre d'un grup d'investigació de l'i3m (Institut d'Instrumentació per a Imatge Molecular), centre compartit pel CSIC i la UPV, que està perfeccionant un aparell portàtil de ressonàncies magnètiques. 

La  fotografia mostra la part de darrere de la màquina. És la primera cosa que vaig veure en entrar a l'espai que l'hospital ha assignat per a dur a terme estes proves. Teresa i jo vam mantenir una profitosa conversa sobre tot el que anàvem a fer, vaig signar el consentiment preceptiu i em vaig acomodar en una mena de llitet amb rodes que permetia, ja gitada, ajustar la cama al cilindre de l'escàner per la part frontal. En la fotografia es pot veure l'escambell que permet descansar la cama que no està sent investigada.

La prova dura uns cinquanta minuts per cada genoll. Durant eixes quasi dues hores vaig poder avançar moltes pàgines del llibre que portava. Es tracta de l'amè assaig Usos amorosos de la mujeres de entresiglos (1850-1914), de Rosa Elena Ríos Lloret, editat per Catarata en la sèrie Sentimientos y sometimientos. Va ser una molt bona companyia.

Acabada la sessió en la PhysioMRI, calia fer dues proves més. Ara ja en una màquina convencional de ressonàncies magnètiques, eixes que fan un soroll infernal i que moltes de nosaltres coneixem. Primer un genoll, després l'altre.

En total vaig estar quatre hores, temps que vaig regalar amb molt de gust a la investigació. Penseu que sense persones voluntàries per a provar medicaments, vacunes o màquines la ciència o no podria avançar o no ho faria encertadament. 

La raó de fer seguidament un escàner en dues màquines és fàcil d'entendre: Teresa Guallart i el seu grup d'investigació estan treballant en la millora de la imatge. Comparant ambdues poden fer-ho.

Esta PhysioMRI té molts avantages sobre les grans màquines que coneixem: 

És portàtil. Per tant pot anar a qualsevol domicili, traslladar-se dins de l'hospital, anar dins d'una ambulància, residències de gent major. Fins i tot seria útil en països amb una estructura sanitària deficient. El seu pes és, ara per ara, de 250 kilos.

Costarà uns 50.000 euros contra els dos o tres milions a què arriben les altres.

Pot connectar-se a l'electricitat a través d'un endoll domèstic: no gasta més que un forn de microones. També es pot fer funcionar amb electricitat produïda per un generador de gasoil.

No necessita l'alberg d'un centre hospitalari.

Ara bé, només es pot utilitzar per a braços i cames i, com he dit, la imatge és millorable. De moment.

No puc evitar afegir que si ens baixen els impostos, i la cultura i la ciència són les àrees que més ho patiran, projectes com aquest es quedaran en no res o aniran a parar a altres països o a la iniciativa privada, quan la formació de les persones investigadores ha anat a càrrec del nostre sistema universitari.

---------------------

Les fotos són meues.